Les primeres indústries de
l’Hospitalet mogudes amb generadors de vapor són de mitjan segle XIX, del
sector tèxtil (La Aprestadora Española)
i del sector dels materials de la construcció (Cucurny).
Aquests sectors van ser els
més importants de la ciutat durant dècades, fins que a partir de la dècada de
1940 ocupés aquest lloc el del metall.
L'any 1959, el diari Arriba publicava un reportatge en el que
es deia que l’Hospitalet ocupava el número 1 en riquesa agrícola i el número 4 en riquesa industrial de tot el país.
L’ús residencial del sòl, la
crisi econòmica de la dècada de 1970 i 1980, les deslocalitzacions a països amb
mà d’obra barata, etc. van fer que la indústria de la ciutat declinés.
Sense poder ni voler ser exhaustiu,
m’agradaria fer una mena d’exposició virtual de diferents productes industrials
“made in l’Hospitalet”, sobretot per retre
un homenatge a les dones i homes que van dedicar una part important de les
seves vides en fer-los.
Sector tèxtil
El tèxtil va ser el sector més important de la ciutat fins mitjan segle XX.
Trinxet
La fàbrica de fils i teixits de cotó fou la més gran de l'Hospitalet en les primeres dècades del segle XX. En la dècada de 1950 i 1960 feien, entre d'altres productes, llençols.
Font: La Vanguardia, 7 de febrer de 1956 i 4 de desembre de 1965.
Albert Germans
Una de les grans fàbriques tèxtils cotoneres de la ciutat, instal·lada l'any 1926 al barri de Sant Josep.
Pepsi Entre la dècada de 1950 i 1970, la planta de la Granvia va embotellar milers d'ampolles de Pepsi i Mirinda. Fins i tot va rebre la visita de Joan Crawford!
Font: La Vanguardia,6 de maig de 1965, pàg. 26
Bacovin En les dècades de 1970 i 1980, aquesta empresa embotellava el vi "El baturrico" entre els carrers Amadeu Torner i Badalona, a Santa Eulàlia.
Stella Aquesta empresa de Collblanc, feia litines, un producte que barrejat amb l'aigua feia una mena de refresc carbònic. Aportació de Lluís Antoni Gil.
Cafés La Garza Tenien una planta de torrefacció a Collblanc. Aportació de Lluís Antoni Gil.
Font: https://gremicafe.cat/portfolio-item/3717/
Bierge
Una fàbrica de conserves que era al CarrerBuenos Aires de Santa Eulàlia.
Arts gràfiques
Neclobe, S.A.
Aquesta impremta també era al Carrer Buenos Aires.
Oscar Color, S.A. Molt coneguda per les targes dedicades a estrelles del cinema i la televisió, cantants, futbolistes, etc...
Bergas Industrias Gráficas També va fer targes dedicades a celebritats, però la seva oferta es va ampliar a nadales, recordatoris, etc. amb uns dibuixos excepcionals.
Joguines
Airgam Una inoblidable fàbrica de joguines al Sector de la Carretera del Mig.
El
juliol de 1921 es va produir al nord d’Àfrica un dels més importants desastres
militars en la història d’Espanya, conseqüència del règim polític oligàrquic i
corrupte del moment. Presentat per la premsa nacionalista com un acte de
patriotisme i heroisme, en realitat va ser una carnisseria innecessària.
Anem
a veure com es va arribar a aquesta terrible situació.
Cadàvers de soldats espanyols a Monte Arruit. Font: Mundo gráfico 21 de novembre de 1921 p.12
Què
feien soldats espanyols al Marroc?
Imperialisme, d’això se’n diu
imperialisme;
és a dir, conquerir un territori fora del teu país per explotar-lo. El país
conqueridor -la metròpoli- explotava els recursos naturals i la mà d’obra (amb
diverses formes d’esclavitud o semi-esclavitud) del país conquerit –la colònia-
amb el resultat de l’enriquiment del primer i l’empobriment del segon.
L'Imperialisme d'arrel econòmica va ser la raó principal de les diverses campanyes del Marroc i del Desastre d'Annual. Mines de ferro d'Uixan, a uns 20 km en línia recta de Melilla. Font: La Esfera, 9 de desembre de 1916, p. 10
Els
actuals països rics i pobres es corresponen força amb el mapa de l’imperialisme
dels darrers segles.
L’expansió
espanyola al nord d’Àfrica es remunta a la conquesta de Melilla per part de
Castella l’any 1496. Els portuguesos ja havien conquerit Ceuta abans. El modern
imperialisme, però, és fill del capitalisme i té la seva gran expansió al llarg
del segle XIX. Àfrica en serà la principal víctima, i se la repartiren
impunement mitja dotzena de potències europees.
La
primera Guerra del Marroc es va fer els anys 1859 i 1860. Al cos de
voluntaris catalans (un total de 466 homes) hi era l’hospitalenc Jaume Mitjavila, potser perquè un dels caps de l’expedició era en Joan Prim, sota les
ordres del qual ja havia lluitat anteriorment.
Batalla de Wad-Ras, pintura de Fortuny sobre la batalla del 1860.
Durant
les següents dècades es produïren enfrontaments més o menys importants als
afores de Ceuta i Melilla: 1869, 1880, 1883, 1893 ("Guerra de Margallo")... Les tensions entre
potències imperialistes, bàsicament entre Alemanya i França, van fer que a partir
de 1904 Espanya rebés una “zona d’influència”, que, gràcies a un acord amb
França, va esdevenir el 1912 un “Protectorat
del Marroc”.
Quins
avantatges proporcionava aquest domini sobre el Protectorat? Com totes les
colònies era un mercat captiu, gairebé monopolitzat pels productes de la
metròpoli. Tanmateix, tenia una població no gaire gran i amb poc poder
adquisitiu.
Es
calcula que només el 14% dels 21 mil km2 del Protectorat (una mica menys que la Comunitat Valenciana) eren conreables, per
tant, amb prou feines proporcionaven el menjar per a la població i poques plantacions de productes d’exportació es podien imposar.
A Guinea Equatorial, l'altra gran colònia espanyola,
sí que es podia fer aquesta mena d'explotació, i es va fer intensament. Per exemple, la família Buxeres, que va comprar i reformar el palauet de l'Hospitalet, hi va fer una gran fortuna.
“Los
franceses se habían quedado con la parte del león, las llanuras feraces i
defendibles. En el reparto a España le tocó “el hueso de Yebala i la espina del
Rif”, territorio insurrecto, inconquistado, montañas y valles en los que
acechaba la muerte, tierra árida que da poco más que chumberas, esparto y
espinos, territorio de miedo y emboscadas.”[i]
Font: Nuevo mundo , 7 de març de 1912, pàg. 28
La raó principal van ser les mines de
ferro que
s’hi van trobar a pocs kilòmetres de
Melilla, explotades per la Compañía
Española de Minasdel Rif (CEMR). Aquesta
empresa fou constituïda el 1908, i en el seu accionariat trobem a polítics com
Romanones o al mateix rei Alfons XIII, a més d’alguns dels cognoms i títols
nobiliaris més importants de l’oligarquia del moment: Güell, Motrico, etc.
Acció de la "Compañía Española de Minas del Rif", constituïda el juliol de 1908. Quants morts van costar el beneficis dels accionistes d'aquesta empresa?
De fet, l’escalada militar del 1909 està íntimament
relacionada amb la construcció del ferrocarril que havia de transportar el
mineral de ferro a Melilla des dels jaciments d’Uixan i Axara. Alhora, es
construïen petites fortaleses que defensaven la via fèrria, una demostració de
com vides i recursos militars, i per
tant públics, es posaven al servei dels interessos de l’alta burgesia.
Font: La Esfera, 9-12-1916, pàg. 9
També s’explotaven les mines de plom al Mont d’Afra i a Jemis,
a pocs kilòmetres de Melilla, per sengles societats anònimes, des del 1907 i el 1912, i
també s’hi van fer ferrocarrils de via estreta.
"EN EL RIF. -Gracias á nuestros valerosos hijos, ha quedado a salvo el honor de la patria. -Y también las minas, mi querido amigo." Vida Socialista, núm. 1, 2-01-1910, pàg. 1."
Aquesta relació entre la
Guerra del Marroc i els interessos miners eren coneguts a l’època, fou denunciada pel mateix Joaquín Costa a
finals del 1909:
“(...)
sea que nuestro Gobierno haya procedido sin libertad, porque el Gobierno
francés, interesado en amparar á los accionistas de cierta Empresa minera que
beneficia dos criaderos metalíferos en el Rif, haya hecho la forzosa al Sr.
Maura con la amenaza de ocupar para Francia la comarca donde las minas radican,
y someter á sus pobladores si España no lo hacía, (...)[ii]
Mines de plom de La Alicantina. Font: La Esfera, 9-12-1916, pp. 22 i 33
El
debat ideològic
L’altra
gran raó de la conquesta del Marroc era la ideològica. El nacionalisme
espanyol era, com gairebé tots en
aquella època, racista i imperialista. El nacionalisme era (i és?) una
ideologia que volia convèncer als pobres que compartien interessos amb els rics
del seu propi país. Després de la derrota de 1898, un ridícul monumental en
termes polítics i militars, calia un altre projecte imperialista per generar la
propaganda “patriòtica” necessària, i el Marroc va ser la resposta.
Acudit gràfic a El Socialista, 22 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.
El
moviment obrer va desenvolupar, de mica en mica, una ideologia contrària a
l’imperialisme. Al Congrés de París de la Internacional Socialista es va
aprovar el següent text:
“La
política colonial de la burgesia no té un altre objectiu que augmentar els
guanys de la classe capitalista i mantenir el règim burgès, esgotant la sang i
els diners del proletariat productor i cometent crims i crueltats sense nom amb
les races indígenes de les colònies conquerides per la força de les armes.”[iii]
El
PSOE, el PCE (a partir de la seva creació el 1921), els partits republicans i
les organitzacions anarquistes van crear un pensament i un acció contraris al
colonialisme en general i a la Guerra del Marroc en concret. A més, cal
recordar que la llei espanyola permetia que els mossos cridats a l’exèrcit es
lliuressin del servei militar si pagaven una certa quantitat. És a dir, que a la
guerra anaven només els pobres.
"Un soldado despidiéndose de su madre en el puerto de Valencia, antes de embarcar con destino a Melilla". Font: Nuevo mundo, 7 de març de 1912, pàg. 15
El
1912, la redempció del servei militar a canvi d’un pagament obligatori fou
substituïda pel pagament d’una “quota” de 1.000 o 2.000 ptes. que el reduïa a
10 o 5 mesos, respectivament. A més, els soldats de quota podien escollir arma
i destí, el que permetia eludir Àfrica. La quota mínima, 1.000 ptes., era el
sou anual d’un jornaler home i el de dos anys o més d’una jornalera dona. És
clar que només els rics podien permetre's pagar la quota.
Els escapularis on deia "Detente bala" eren repartits entre els soldats. El de la dreta, ric, fa referència a les dues mil pessetes que costava la "quota" per lliurar-te d'anar a Àfrica. Acudit gràfic a El Socialista, cit. a LÓPEZ, 1976.
L’ocupació efectiva del Protectorat (1909-1921)
Que
en unpalau es digués que un territori era sota sobirania espanyola i que
aquest control sobre el terreny fos real i efectiu eren dues coses molt
diferents.
"EL FRANCÉS: Démonos la mano; pues gracias á nuestra diplomacia, somos dueños de Marruecos. EL ESPAÑOL: Sí; sólo que ahora nos falta conquistarlo." Vida Socialista, 15-12-1912."
Quan les tropes espanyoles van començar a ocupar la zona al voltant
de Melilla van provocar importants reaccions de la població nadiua l’estiu del 1909.
Font: Hojas Selectas, 1909, núm. 85, pàg. 943.
El
juliol de 1909 van coincidir la gran revolta popular provocada per la
mobilització de reservistes catalans per anar a la guerra, coneguda com la
Setmana Tràgica, i un primer “desastre”,
el del Barranco del Lobo, on van morir al voltant de mil militars
espanyols.
El repartiment d'escapularis a les tropes de reservistes que sortien del Port de Barcelona va ser una de les espurnes de la Setmana Tràgica. Als seus fills, els rics no els donaven escapularis, els pagaven la redempció per no anar a l'exèrcit. Així, per la pàtria que tant deien estimar només lluitaven els pobres. Font: La Hormiga de Oro, 24 de juliol de 1909, pàg. 12.
Després del primer desastre de 1909, el govern
espanyol intentà ocupar el territori nord-africà combinant la diplomàcia amb accions
de força.
"Nuestra acción en Marruecos. Recogida de grano encontrado en unos silos de Texdra." L'espoli de la població dels territoris ocupats, presentada com una acció de guerra. Font: La Hormiga de oro. 16-3-1912.
Aquestes terres del Rif, tot i que teòricament havien estat
sota la sobirania del soldà del Marroc i ara d’Espanya, en realitat es dividien
en unes parts habitades per unes persones que deien procedir d’un avantpassat
comú, les cabiles, que eren governades pels seus respectius caps.
L'imperialisme sovint era presentat com una acció "civilitzadora" dels pobles colonitzats, endarrerits. L'acció militar era un mal menor per permetre l'acció civil. No tothom s'empassava aquests sopars de duro. Acudit gràfic a El Socialista, 21 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.
De cabiles n’hi havia de més grans i de més petites, i sovint
s’enfrontaven entre elles. La política espanyola va ser la de intentar arribar
a acords amb els caps de les cabiles (els caids), amb pagaments, pactes i
cerimònies diverses. La creació d’una Policia Indígena i d’un grup militar
format per nadius, els Regulares,
també va significar una sortida professional per una part del jovent de la
regió.
Font: La Hormiga de Oro, 4 de setembre de 1909, pàg. 11
El General Aizpuru, Comandant General de Melilla des del
1915, va portar a terme aquesta combinació de pal i pastanaga. Però les
relacions podien ser bones i els caps indígenes mostraven submissió a les
autoritats espanyoles, com podien ser dolentes, i s’aixecaven en armes contra
l’ocupació. D’aquesta manera, els episodis bèl·lics en aquell període foren
freqüents.
Ofensiva del General Aizpuru. Font: La Hormiga de Oro, 16 de març de 1916.
Abd el-Krim i Silvestre
Abd el-Krim (Axdir, 1882-El Caire, 1963), de la cabila
rifenya Beni Urriaguel, era fill d’un
cadí (jutge) i també ell va assolir aquest càrrec. Va estudiar a les
universitats de Fes (al Marroc francès) i Salamanca, i va ocupar càrrecs a
l’administració colonial. Era un exemple d’aquesta relació de les autoritats
colonials amb les elits locals.
Abd el-Krim i el seu pare. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 14
Com és que va acabar encapçalant la revolta contra la
dominació espanyola? La seva col·laboració era falsa des del començament? o es
va allunyar gradualment de les autoritats espanyoles?, sobretot quan veia com tractaven la població
rifenya i la nul·la inversió al seu país.
Abd el-Krim. Font: La Hormiga de Oro, 13 d'agost de 1921, pàg.10
Fou acusat d’espionatge i empresonat pels francesos el 1915.
Quan va intentar fugir d’una presó espanyola es va trencar una cama i va quedar
coix. Encara durant uns anys va mantenir una certa ambigüitat amb la potència
colonial, però quan el 1920 es va intensificar l’ofensiva contra el Rif va
aconseguir el que semblava impossible, unificar la majoria de les cabiles en
una lluita comuna.
Font: La Esfera, 5 de juny de 1926, pàg. 37
El general Manuel Fernández Silvestre (Cuba, 1871-Marroc, 1921) fou nomenat Comandant
de Melilla el gener de 1920, amb l’objectiu d’enllestir el control de tota la
zona del Kert i el Rif, especialment importants per l’existència de les mines.
Silvestre. Font: La Hormiga de Oro, 30 de juliol de 1921, pàg. 11
Silvestre era el general favorit del rei, gairebé un amic.
Fou enviat al Marroc per acabar d’una vegada amb una guerra que feia molts anys
que s’allargava. S’esperava d’ell, un cap de cavalleria, un home d’acció, que precisament
passés a l’acció.
Font: Mundo Gráfico, 25 de febrer de 1920, pàg. 19
Tenia un tarannà diferent
al d’Aizpuru. Quan Abd el-Krim demanà 44.935 ptes. en concepte
d’indemnització per l’empresonament que ell considerava injust, Aizpuru es
mostrà partidari de donar-li aquests diners, i Silvestre, contrari.
Silvestre presideix la jura de bandera a Melilla. Font: Mundo Gráfico, 25 de maig de 1921, pàg.20
El desastre d’Annual (juliol de 1921)
a) La campanya de Silvestre
Silvestre va endegar
una campanya d’ocupació de les terres dominades pels grups armats, les harkes, de les cabiles rebels. El pla
consistia en organitzar una expedició que, descrivint un arc cap el sud i que
després girés cap a l’oest i després al nord, acabés amb la conquesta de la
badia d’Alhucemas, centre neuràlgic de la insurgència, on era Axdir, la capital
dels Beni Urriaguel.
Alhora, el General Berenguer encapçalava una acció per
ocupar la regió de Yebala, a l’oest del Protectorat. L'octubre de 1920 va prendre Xauen i el juliol de 1921 intentava prendre la fortalesa de Tazarut.
Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12.
La primera part del recorregut previst per Silvestre era força segura, amb un
ferrocarril fins Tistutin, i un camí en bones condicions fins Dar Drius. A
partir d’aquest punt i fins a la costa, el camí tenia pendents, barrancs, corbes
i congostos. Al bell mig d’aquest tram perillós era el poblet d’Annual.
Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 21
El març de1920, les tropes de Silvestre van començar l'ofensiva, cap a Tafersit i Dar Drius, ocupats dos mesos després. El 15 de gener de 1921 n'arribaren a
Annual, després de recórrer uns 150 km (4 hores en cotxe o 4 dies a peu a marxa
forçada des de Melilla), dels qual uns 70 km eren en territori enemic. El juliol de 1920, havien rebut la visita del ministre de la Guerra, Vescomte d'Eza, per reblar el suport del govern i el règim a l'operació imperialista.
Font: La Hormiga de oro, 20 de març de 1920, pàg. 4
Al llarg
d’aquest camí, Silvestre va deixar uns fortins fets amb sacs terrers (els “blocaos”), on hi havia una petita
guarnició amb artilleria. Els blocaos
normalment eren a llocs elevats i lluny dels punts d’aprovisionament d’aigua.
Annual, un cop conquerit de nou, l'any 1926. Font: La Esfera, 29 de maig de 1926, pàg. 6
L'ofensiva iniciada en la primavera de 1920 no havia resultat tan definitiva com s'esperava de la contundència de Silvestre. La impaciència del rei i els imperialistes en general era creixent. Silvestre era pressionat i sabia que l'ofensiva de 1921 havia de ser la definitiva.
En va continuar amb el pla previst. A tota la línia de penetració hi havia uns 12.000 militars
espanyols, amb 130 canons, però el gruix de les tropes s’anava fent petit
segons la penetració en territori enemic era més profunda. Les guarnicions a pobles i blocaos aïllats eren cada vegada més nombroses.
Font: La Hormiga de oro, 29 de maig de 1920, pàg. 9
Els avenços en la primavera i estiu de 1921 van
merèixer un telegrama de felicitació d’Alfons XIII a Silvestre, amb el famós “Ole, los hombres” (sense comentaris).
Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12
b) Abarrán; anunci del Desastre.
L’1 de juny una columna de 1.500 militars ocupà un turó al
nord-oest d’Annual anomenat Abarrán, on van fer un blocao, i on van deixar 280 homes. Només que la columna va
allunyar-s’hi, la harka de Tensamán
va començar l’atac i va prendre el turó en unes hores.
Font: Nuevo Mundo, 2 de setembre de 1921, pàg. 11.
En aquell moment ja era prou evident que la posició de Annual
no es podia defensar, i n’hi havia temps de planificar una retirada ordenada,
cap enrere, pel mateix camí, o cap endavant, cap a la costa (a uns 12 km), on
podien rebre ajut de la Marina.
En el moment àlgid de la seva ofensiva, Silvestre va fer un viatge a la Península. Amb qui va parlar? Va rebre instruccions, va fer algun advertiment? A la foto, cerimònia de la concessió de la Medalla al Mèrit Naval, a Madrid. Font: Semana gráfica, 25 de maig de 1921, pàg. 21.
Malauradament, Silvestre no volia o no sabia fer una altra
cosa que atacar. Va entrevistar-se amb el seu superior al Marroc, Berenguer, de
qui no rebé els reforços que li va demanar. Malgrat tot, el dia 7 ordenà
prendre un altre turó a l’oest d’Annual, Igueriben.
c) Igueriben; el Desastre es precipita.
El 17 de juliol començaren els atacs contra el blocao d’Igueriben, i malgrat les
desesperades demandes de socors, el contingent d’Annual, d’uns 5.000 homes, no va
poder fer arribar convois de subministrament. Els tiradors rifenys, els “pacos”, només havien fer foc contra els
espanyols que es posaven a tir i esperar que els assetjats es morissin de set.
A més, la major part de les tropes indígenes, entre una mort
gairebé segura al bàndol espanyol i la supervivència al bàndol rifeny, van
passar-se a les files rebels.
Font: Nuevo Mundo, 29 de juliol de 1921, pàg. 14
El dia 20, Silvestre torna a Annual i veu com els
supervivents abandonen Igueriben i corren pendent avall, on són morts gairebé
tots. Aquella nit, els caps es van reunir per decidir si optaven per la resistència
o per la fugida. El fet és que sembla que en aquells moments no es van fer
preparatius efectius per cap de les dues possibilitats.
Font: Nuevo mundo, 7 d'octubre de 1921. p 18
Aquella nit, preveient el desastre que els queia a sobre,
envià al seu fill en un cotxe a Melilla, amb el famós “Adiós, Bolete”. Una reacció molt comprensible en un pare, però hem
de recordar que la resta del seus subordinats també en tenien de pares i de
mares.
d) Izzumar; el Desastre es consuma.
Al matí, la notícia que les harkes atacaven Annual va precipitar
la retirada. El fet és que ni per resistir ni per replegar-se s’havia preparat
res, i els caps i oficials entraren en pànic i la retirada va esdevenir una
desbandada.
Font: La Esfera, 3 de setembre de 1921, pàg. 9
Uns 5.000 homes van sortir corrents, en mula, camió o cotxe
cap al sud-est, cap a un lloc que imaginaven segur, Ben Tieb o Dar Drius. El problema era
que per arribar-hi havien de passar per un congost que vorejava barrancs (on es
van produir empentes i veritables embussos) i pujar pels pendents del Mont Izzumar.
Les escenes que s’hi van viure es poden resumir amb un “campi
qui pugui”. Malgrat alguns episodis de companyerisme, sembla que va sovintejar
l’egoisme, amb baralles per les muntures, abandonament de ferits, etc.
Silvestre, en un darrer acte d’incompetència, en comptes
d’intentar coordinar les accions del seu contingent, com que el seu honor
quedava tacat segons aquest concepte de l’honor tan propi de segons quins
patriotes, es va suïcidar.
El 21 de juliol de 1921, mentre el Desastre d'Annual es consumava, el rei Alfons XIII era en la cerimònia de trasllat del sepulcre d'El Cid a la Catedral de Burgos. La tomba d'El Cid havia estat elevada a categoria de símbol de tot allò que s'havia de deixar enrere, després del Desastre de Cuba, pel regeneracionista Joaquín Costa. De vegades es produeixen coincidències molt significatives. Font: Mundo gráfico. 27 de juliol de 1921, pàg. 11
Al vessant sud de l’Izzumar hi era un regiment de cavalleria.
Quan van començar a arribar els primers fugitius van fer diversos atacs per
protegir-los. També van morir gairebé tots però van salvar moltes vides. És una
prova de que si els caps i oficials haguessin mantingut la calma i haguessin fet
bé la seva feina les víctimes no haurien estat tan nombroses.
e) Monte Arruit; la culminació del Desastre.
El General Navarro, el segon de Silvestre, que havia sortit
d’Annual el dia 20 per demanar reforços des de Melilla, en tenir les primeres
notícies del Desastre torna a pujar al cotxe en direcció al front. Amb les
restes de l’exèrcit en retirada (uns 3.000 homes) es refugiaren al fortí de
Monte Arruit.
El fortí de Mont Arruit. Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 16
Allà hi van ser, assetjats pels rifenys, des del 24 de juliol
fins al 9 d’agost. El principal problema tornava a ser que la fortalesa era a
molts metres de les “aguadas”, a més
de que els rifenys tenien l’artilleria que havien pres als espanyols.
Font: Mundo Gráfico,3 d'agost de 1921, pàg. 12.
El General Berenguer va decidir que no podia organitzar un
contingent prou gran com per rescatar els assetjats. Tampoc podia organitzar
l’abastiment per aire, perquè a Melilla només hi havia dos avions civils i quan
llençaven blocs de gel gairebé mai encertaven.
Fotografia aèria de Mont Arruit durant el setge. Font: Mundo Gráfico, 17 d'agost de 1921, pàg. 11.
Finalment Berenguer va permetre Navarro que negociés la
rendició. Es va acordar l’entrega de les armes a canvi de respectar les vides. Els
rifenys no van respectar el pacte i van degollar a gairebé tots els espanyols
(amb episodis de tortures), excepte un petit grup de caps i militars
especialitzats pels quals demanarien un rescat.
Cadàvers insepults a Mont Arruit. Font: La Esfera, 5 de novembre de 1921, pàg.14.
f) L’enfonsament del territori de la Comandància de Melilla.
La pràctica totalitat del territori dominat pels espanyols que
corresponia a la Comandància de Melilla va caure sota el domini de les harkes:
Zeluan, Nador, etc. Les harkes van prendre el Mont Gurugú, des d’on es dominava
la ciutat de Melilla.
Font: Mundo Gráfico, 14 de setembre de 1921, pàg.19
Els combats als afores de la ciutat es van allargar
durant setmanes. Existeix un debat sobre si fou Abd el-Krim el que va renunciar
a prendre la ciutat o si va ser el ràpid enviament de tropes des de Ceuta el
que ho va evitar.
Tots els fortins i blocaos
escampats pel territori foren atacats. A Dar Quebdani, uns mil homes foren
envoltats per la harka de Beni Said. Després de negociar, el 25 de juliol es
produeix la rendició i es repetí l’episodi de Monte Arruit, i la majoria dels
soldats espanyols foren assassinats.
Segons una carta que es conserva a l’Arxiu Municipal de
l’Hospitalet, l’hospitalenc Enrique Ubasos era un sargent del Regiment Melilla
nº 59 i fou una de les víctimes de Dar Quebdani. En aquell moment se’l
considerava desaparegut.
La posició de Dar Quebdani quan fou reconquerida. Font: Mundo Gráfico, 22 de novembre de 1922, pàg. 14.
El document ens informa de la seva adreça, el Carrer Boada,
número 119, el nucli que hi havia a prop de la platja de la Farola, al voltant de la
fàbrica de Boada i Buigas. Tanmateix, aquest indret no era de l’Hospitalet des
de l’any anterior.
Defenses als afores de Melilla. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 16.
Les causes del Desastre
Per esbrinar les causes del desastre es va encarregar al
General Picasso que fes un informe, el conegut com Expedient Picasso. A partir del que va poder fer i el que no
li va deixar fer el Ministre de la Cierva, podem concloure que l'Expedient Picasso afirmava que les causes del Desastre van
ser de dos tipus:
a) Causes militars.
En primer lloc, l’estratègia descrita, globalment acceptada
com absurda, pròpia d’uns caps militars impulsius, arrogants, que menysprearen
l’enemic i sobrevaloraren les seves forces.
En segon lloc, la descoordinació de Silvestre amb el seu cap
al Marroc, el General Berenguer, que feia la seva pròpia campanya a l’oest del
Protectorat, amb molts més mitjans contra un enemic més feble. Berenguer no
només no fou castigat sinó que posteriorment va arribar a ser President de
Govern, durant l’anomenada “Dictablanda” (1930-1931).
b) La corrupció.
Tots els testimonis i algunes de les conclusions dels
informes posteriors parlen d’una corrupció extraordinària, que arribava a
l’extrem que molts militars venien armes i municions als rifenys, tot i saber
que eren el possible enemic del futur. Molts dels morts espanyols del Desastre
ho foren per una bala de l’exèrcit espanyol disparada per un fusell de la
mateixa procedència a mans d’un rifeny.
Fossa comuna a Mont Arruit. Font: MundoGráfico, 16 de novembre de 1921, pàg. 18.
Vejam alguns textos. Leguineche recull fonts primàries:
“El diputado socialista y enviado especial a Marruecos del
diario El Liberal de Bilbao, Indalecio Prieto, escribió que la Comandancia de
Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase inmoralidades y
vicios. Oí a un tendero indio alabar ante la Marquesa de Urquijo cierto tejido
lujoso diciendo: “Aquí solamente lo usan las esposas de militares
pertenecientes al cuerpo de Intendencia”.
Los escándalos de corrupción “los negocios particulares de
los militares” los llama el informe Picasso, los cohechos, el peculado
estallaban en la retaguardia. “Untar el carro” se llamaba a esa figura.”[iv]
Pando reprodueix un fragment de l’informe del General Ataúlfo
Ayala, en el que denuncia las diferències en les llistes de militars de la
Comandància de Melilla:
“Estas extrañas diferencias no justificadas exigían una
aclaración detallada y una determinación concreta de a qué obedecían y de sí,
efectivamente esas fuerzas estaban en sus puestos,y en cualquier caso, si se
reclamaban haberes de todos o no, y en caso de reclamarse, cómo se empleaban...”[v].
La corrupció no es va aturar després d’Annual, com mostra l’escàndol
conegut com “el millón de Larache”, l’any
1922.
Les conseqüències del Desastre
En primer lloc, evidentment, les morts, ferides,
empresonaments, etc... Quants morts? Entre 10 i 20 mil homes. I quants més en
els anys següents per “restituir l’honor de la pàtria”? La guerra es va
allargar fins el 1926.
Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg. 8.
La commoció a tot el país va ser molt gran. L’exèrcit va
reaccionar cridant a files a milers d’homes. A l’Arxiu de l’Hospitalet he pogut
trobar fins a 52 requeriments d’aquesta mena. Potser es tracta de soldats de
quota, als quals el pagament efectuat per evitar el destí africà no els va
servir de res en aquells moments d’histèria.
La gran conseqüència d’Annual va ser el desprestigi de
l’exèrcit, la monarquia i el règim polític existent en aquell moment a Espanya.
Malgrat la campanya nacionalista i patriotera d’autoritats i mitjans de
comunicació, les responsabilitats del Desastre eren evidents.
Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg.9.
Quan era a punt
de fer-se públic el contingut de l'Expedient Picasso, el General Primo de Rivera va fer un cop d’Estat, el setembre de
1923. De fet, el règim s'aguantava gràcies a l'exèrcit des del 1917.
Una altra conseqüència, més a llarg termini, va ser la
creació d’un sector de l’exèrcit, els africanistes (Franco, Varela, Yagüe,
Dávila, Queipo, etc), que destacaven per una especial crueltat i
conservadurisme, desenvolupats a partir de la seva pràctica al Marroc. Uns anys
després, durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, les van aplicar a la
Península.
"El laberinto marroquí" un bon documental de la Televisió Andalusa.
Dedicatoria final
Este artículo está dedicado a Antonio Molina Guijarro, mi tío
abuelo. Su hermana, mi Mama Fefa (en Jaén a los abuelos se les llama Papa o
Mama seguido de su nombre, y mi abuela materna se llamaba Josefa, que se abreviaba
como Fefa), siempre recordó a su hermano, hasta el fin de sus días.
Antonio Molina Guijarro, mi tío abuelo, muerto en la Guerra de Marruecos.
Antonio Molina murió en la Guerra de Marruecos. De él solo
conservamos esta fotografia y un pañuelo que dice “Recuerdo de Larache”. Fue
uno de los millares de hombres del campo y las fábricas que murieron en nombre
de unos falsos valores de patriotismo que escondían los intereses particulares
del rey y la oligarquía.
ANNEX DEL JULIOL DE 2021
Amb motiu del centenari, el Ministeri de Defensa ha fet un recull bibliogràfic amb enllaços a diverses obres. Ho teniu aquí.
Han aparegut alguns articles que crec que són extraordinaris, com el de Rosa de Madariaga a Viento Sur.
FRANCISCO, Luis Miguel. Morir en África, Barcelona, Crítica, 2014 LEGUINECHE, Manuel. Annual 1921. El
desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996
MADARIAGA
ÁLVAREZ-PRIDA, Maria Rosa de, “El lucrativo “negocio” del protectorado
español”, Hispania Nova, 16, págs. 590-619, DOI: https://doi.org/10.20318/hn.2018.4049
PANDO,
Juan. "El desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996,
pàgs. 12-30
SÁNCHEZ, Antonio, De Wad-Ras a Alhucemas. 50 años de drama colonial en Marruecos, Creaciones Vincent Grabielle, 2012
[i]LEGUINECHE, Manuel. Annual
1921. El desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996, pàg. 18
[iii]cit a LÓPEZ, Bernabé. El
socialismo español y el anticolonialismo (1898-1914), Madrid, Editorial
Cuadernos para el Diálogo, S.A., 1976 (Los suplementos, núm. 76), pàg. 9
[v]cit a PANDO, Juan. "El
desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996, pàg. 17.
ANNEX FOTOGRÀFIC
La guerra al Marroc feia temps que la feien els francesos. Font: La Hormiga de oro, 14-3-1908, p. 11
Font: La Hormiga de oro, 23-5-1908, p. 14
L'any 1909, començà l'enviament de tropes per a explotar les mines al voltant de Melilla i per a intervenir a favor de França en el conflicte que aquest país tenia amb Alemanya.
Font: Nuevo Mundo, 29-7-1909
Nuevo Mundo, 15-7-1909, p. 18
La Ilustración Española y Americana, 30-7-1909, p. 16
Tropes a Sidi-Muza, Nuevo Mundo, 5-8-1909, p. 12.
La Hormiga de Oro, 20-1-1912, p. 1
Nuevo Mundo, 7-3-1912, p. 17
Melilla, 27-2-1920, p. 12
Mundo Gráfico, 10-3-1920, p. 8.
La Hormiga de Oro, 21-8-20, p.5
La guerra també continuava per l'altra banda del Protectorat. Mundo Gráfico, 15-9-1920, p. 12
Mundo Gráfico, 27-7-1921, p. 14
Nuevo Mundo, 2-9-1921, p. 11.
La Hormiga de Oro, 3-9-1921, p. 9
"Soldados españoles con bombas carbonit en un campo de aviación durante la Guera del Rif, en octubre de 1921. Al fondo se observa lo que parece ser un "Havilland", procedente de los stocks británicos de la Primera Guerra Mundial." Font: @Arcdelahistori
