jueves, 12 de diciembre de 2019

EL PISTOLERISME A COLLBLANC-TORRASSA

Introducció

La violència en les relacions socials entre burgesia i classe obrera era habitual des de finals del segle XVIII. Globalment, podem afirmar que la classe treballadora començava plantejant les seves reivindicacions de forma pacífica, però la reacció violenta dels patrons generava una espiral de creixent violència.

Càrrega de la guàrdia civil contra la manifestació pacífica a les Rambles durant la vaga general del 1902.

Catalunya no era una excepció. La situació 1917-1923 fou, però, especialment greu. La vaga general i l’Assemblea de Parlamentaris de l’estiu de 1917 van ser la darrera mobilització per la regeneració democràtica conjunta entre classes baixes i mitjanes. La repressió de l’oligarquia, amb l’exèrcit als carrers, la va derrotar. El "mauserisme" (pel fusell mauser que utilitzava l'exèrcit)  va ser abans que el pistolerisme.



A la tardor del 1917 van començar a actuar uns grups d’acció lligats a certs conflictes laborals a l’àrea de Barcelona. Sants i Santa Eulàlia van ser uns dels primers escenaris de l’acció de les pistoles. Collblanc-Torrassa (C-T) encara no era un escenari de gairebé res, perquè estava naixent com a barri.

C-T l’any 1910 tenia uns 1.100 habitants i era en un lent procés d’expansió urbanística. L’esclat de la Gran Guerra, però, el 1914, accelerà el creixement de la indústria catalana i la immigració. El 1920 ja hi eren 3.800 h., i el 1930... més de 21.000! C-T va passar de petit nucli al llarg de la carretera a significar més de la meitat de la població de l’Hospitalet, en 15 anys.

El turó entre la Riera Blanca i el Torrent Gornal s’omplí de passadissos, barraques i alguns blocs de pisos, tots ocupats per sobre de la seva capacitat. Per les seves característiques i les condicions de vida de la seva població, C-T esdevingué el paradigma del barri obrer i conflictiu, etc... Però tot això només començava a passar en el període 1917-1923.


Els primers atemptats a Collblanc-Torrassa

Durant els anys 1918 i 1919 la lluita social va ser molt intensa. Podem destacar els motins de dones el gener de 1918 i la vaga general, coneguda com de la Canadenca, el febrer i març de 1919. Els Sindicats Únics de la CNT, creats al Congrés de Sants, al Carrer Vallespir, el juny del 1918, plantejaren reivindicacions i mobilitzacions creixents.
 
El Transformador de la Torrassa militaritzat durant la Vaga de la Canadenca. Font: Mundo gráfico, 5 de març de 1919.
Tot i que l'anarquisme havia estat molt important en el moviment obrer de l'Hospitalet, especialment durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), a l'època de l'AIT, a l'Hospitalet no va haver una agrupació de la CNT fins el 1919.
Les pistoles també començaren a funcionar amb freqüència. El gener del 1919 fou creat el sometent barceloní, impulsat per l’exèrcit i la Lliga. El març començà a actuar una banda parapolicial finançada per la patronal sota el comandament de l’ex-comisari Bravo Portillo. Una de les primeres víctimes, a l’abril, fou Pere Massoni, dirigent del sindicat de rajolers de la CNT, que fou donat per mort però sobrevisqué. Després de l’atemptat, es refugià a La Redemptora, una bòbila annexa a Collblanc.[i].

"-Tots els temps són dolents, tots. Ara, a fora de la fàbrica els maten, i abans, a dins, s'hi morien." Font: L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920.

A partir del desembre del 1919 començà una cadència d’atemptats i morts que ja no es reduirà fins al juliol del 1921. Era una veritable guerra social amb, per un cantó, les bandes de pistolers més o menys relacionades amb els Sindicats Únics de la CNT, i a l'altre bàndol les forces de l’ordre i els pistolers parapolicials i del Sindicat Lliure (afí a la patronal i fundat l'octubre de 1919), que gaudien de protecció i impunitat. Els trets, els actes de sabotatge, explosions, etc., eren quotidians. 

"-Com estàs, estimada enemiga meva? -Sí, mira... anem tirant.". Agost de 1920

El primer incident relacionat amb el pistolerisme que es produí a C-T va ser el 7 de juliol de 1920, quan foren atacats dos obrers, Vicenç Fité, de 16 anys, que vivia i treballava en una bòbila a l’Hospitalet, i Primitivo Aranda, també treballador del sector. No sabem res de les circumstàncies que envolten aquest fet, només que fou al Torrent Gornal, a prop del Cementiri de Sants. Fins aquest moment tots els episodis de pistolerisme a l’Hospitalet s’havien produït a Santa Eulàlia, el nucli industrial i obrer local, l’apèndix de la molt combativa vila de Sants.


La mort de Ginés Mirete

La guerra entre lliures i únics es va desfermar a partir de l’estiu de l’any 1920. Un dels principals fets en aquest enfrontament va ser el del tiroteig l’11 d’agost al carrer Santa Eulàlia. S’hi enfrontaren per una banda un grup de libreños amb l’empresari de la construcció Joan Coll al capdavant, per una banda, i sindicalistes de la CNT, per l’altra. El resultat va ser la mort d’un per cada bàndol, el cenetista Manuel Figuerola i Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona[ii].
Plaça Espanyola, l'any 1928.

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure[iii]. També sembla que era carlí. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

La Vanguardia, 15 d'octubre de 1920

Pocs dies més tard, un grup de membres del Sindicat Lliure, pistola en mà, entraren en la fàbrica on treballava Mirete i van fer sortir fora els treballadors i els van intimidar perquè es fessin del Lliure. D’aquesta empresa, un altre treballador que era del Lliure va haver d’abandonar la feina perquè els companys li feien boicot.

La Vanguardia, 20 d'octubre de 1920.

Una altra possible repercussió de la mort de Mirete... Segons diverses fonts, Fulgencio Vera, l’assassí del líder polític republicà Francesc Layret, era el seu gendre, i a més es feia dir “Mirete” des de la seva mort. Layret, que molt probablement hagués arribat a un status polític semblant al de Macià, fou mort el 30 de novembre, quan sortia a defensar diversos detinguts per raons polítiques, entre ells els seus amics Seguí i Companys. Vera esperava a la porta de casa seva.
Francesc Layret. Font: Mundo gráfico, 13 d'agost de 1919
Segons alguns testimonis, Vera fou una mena de “llop solitari” que va actuar com a revenja personal perquè Layret havia estat l’advocat defensor dels acusats de matar Mirete[iv]. Unes altres teories indiquen que va ser una decisió presa a més alt nivell, per respondre amb un magnicidi a la mort de Mirete, que es pot considerar també un magnicidi dins del món del Sindicat Lliure. 

Una multitud acompanya el fèretre de Layret a la porta de casa seva, al Carrer Balmes, on fou assassinat. Font: Nuevo Mundo, 10 de desembre de 1920

Des del 9 de novembre el general Severanio Martínez Anido fou nomenat governador civil, càrrec que va ocupar fins a l’octubre del 1922. La repressió que van endegar potser requeria un gran cop d’efecte inicial. La mort d’en Layret l’hauria fet un grup de quatre pistolers del Lliure, això sí, entre els que hi era Vera, àlies Mirete[v].

La guàrdia civil carrega contra el seguici de l'enterrament de Layret. Finalment només unes poques persones van poder acompanyar-lo. Font: Mundo gráfico, 8 de desembre de 1920.

Quan mataven pels carrers

Durant gairebé dos anys, Anido va actuar amb total impunitat. Això significava l’establiment d’un estat d’excepció de facto, donar carta blanca als militars per tal que acabessin amb el terrorisme obrerista sense que importessin els mitjans. I tot això, amb el suport de les forces burgeses, inclosa la Lliga. Començava una etapa amb una gran quantitat d’atemptats i morts, en la qual, de mica en mica, qui va sortir perdent fou la CNT.
 
Font: La Campana de Gràcia, 7 d'agost de 1920.

L’enfrontament entre lliures (i els seus aliats) i únics continuava i es produïen multitud d’incidents, alguns també a l’Hospitalet i a C-T. La informació la tenim per la premsa, que és molt esbiaixada. Per exemple, el gener del 1921, es va detenir el vigilant nocturn de la fàbrica d’olis i greixos de «Viuda e Hijo de Federico Nogués», de la Torrassa, segons els diaris per haver amenaçat l’encarregat perquè es negava a ser delegat del Sindicat Únic, el qual havia estat ferit de bala en una cama al juny passat pel mateix motiu. També deien el vigilant tenia un «bastón de estoque» i un revòlver i tenia atemorits els obrers de la fàbrica. I si tot això fos un invent per detenir un cenetista?

L'Esquella de la Torratxa, 17 de setembre de 1920

La persecució de la CNT com a organització també era constant i les autoritats intentaven ofegar qualsevol intent de funcionament en la clandestinitat. Al setembre de 1921, fou descobert en un pis del número 165 del carrer de Llobregat, de Collblanc, una gran quantitat de documentació i material. Poc després, fou detingut Genaro Minguet, considerat un actiu pistoler i acusat de ser qui va portar tot el material al pis esmentat. Foren abundants el registres i les detencions a l’Hospitalet en aquells dies.
"Mr. Browning.- Què. Tinc raó o no tinc raó? Els ciutadans (a dos)- Davant dels teus arguments, per força te l'hem de donar." Font: L'Esquella de la Torratxa, 6 de febrer de 1920.

En aquesta etapa de la repressió més dura, un dels principals amagatalls dels activistes cenetistes santsencs i hospitalencs, com ara Josep Peirats o Domingo Canela, i de la paperassa del sindicat fou, com un temps abans, la bòbila La Redemptora, a l’actual barri de la Florida, a tocar de Collblanc.

El 6 de setembre de 1921, un obrer tintorer fou ferit de bala mentre dinava a la vora de la Carretera de Collblanc, del qual no tenim més dades. Només és una hipòtesi, però quan hi ha poca informació d’algun atemptat el més raonable és que la víctima fos del bàndol obrerista, especialment quan no n’era cap home d’acció que pogués justificar l’atac.

El 6 de novembre de 1921, al vespre, Ubaldo Duran, vidrier de cinquanta anys, fou mort quan uns desconeguts li van disparar a la Torrassa. Duran treballava en una fàbrica de Sants que havia patit actes de sabotatge i ell era l’organitzador del Sindicat Lliure en l’esmentada factoria.

La Voz, 7 de novembre de 1921

Moltes de les activitats dels grups de pistolers socials, com els atracaments, fregaven la delinqüència que podem qualificar de comuna. L’acció de la policia sovint barrejava uns i altres. Si aleshores els costava distingir-los, a nosaltres, ara, encara més. Trobem notícies com aquestes, d’un grup armat a un mas de Collblanc, on es refugiaven “apatxes”.
La Veu de Catalunya, 20 de febrer de 1922

Al març del 1923 eren detinguts tres militants cenetistes per, segons la policia, exercir coaccions als seus companys d’una fàbrica de vidre hospitalenca, mentre que a la Cooperativa de vidre de Collblanc es produïen enfrontaments entre obrers partidaris i contraris de la vaga.

La Torrassa, vers 1950.

I tornaren a sonar les pistoles gairebé a diari. El 10 de març de 1923 foren tirotejats Salvador Seguí i el seu acompanyant, Francesc Comas (a) Peronas, dirigent del l’Únic del Vidre. L’enterrament d’aquest últim, al cementiri de Sants, ja que vivia en aquest barri, va significar una extraordinària manifestació de dol de l’obrerisme. El seu taüt fou portat des del Clínic fins a la carretera de Collblanc entre una gernació de desenes de milers de persones.

Lloc on van ser assassinats Seguí i Comas. Font: Mundo gráfico, 14 de març de 1923

El 28 d’abril de 1923 fou detingut Florencio Vega, quan corria, pistola en mà, després d’haver comès un atemptat al carrer Tallers de Barcelona, amb el resultat de la mort del dirigent de la CNT, Josep Maria Foix. Segons unes informacions, Vega treballava a la banca i vivia en una barraca al terme de l’Hospitalet, mentre  que  unes  altres  referències  el  situen  treballant  en  un  taller  de Collblanc. En el que coincideixen totes les fonts és en què l’agressor era del Lliure i la víctima, Josep M. Foix, era un dels principals dirigents de l’Únic.


Conclusió

Collblanc i la Torrassa es van incorporar una mica tard a la geografia del pistolerisme, per la senzilla raó de que és un barri en creixement en aquells anys. A partir de 1920 fou un dels barris del àrea metropolitana on s’hi van produir actes violents relacionats amb les lluites socials. Com Santa Eulàlia, el nou barri es desenvolupava com un apèndix de Sants, un dels principals nuclis de l’obrerisme català i europeu.
Atac a l'església de Sant Ramon, setembre de 1931.

La reducció del pistolerisme a partir de 1923 fou un parèntesi, i quan tornaren a la actuar els grups armats lligats a diverses forces obreristes, durant la dècada de 1930, C-T no només va ser un dels molts escenaris on ho van fer, sinó que va ser un dels més importants. La Torrassa, com ja he comentat abans, va esdevenir el paradigma dels “barris extrems”, amb mala fama. Un dels ingredients d’aquesta imatge negativa era la forta implantació de l’anarquisme, l’altra, l’origen immigrant de la població.

És cert que certes branques de l’anarquisme defensaven i practicaven la violència, però d’altres no. 

Com ens recorda i cita en Josep Maria Mena:
“El filòsof anarquista Heleno Saña coincideix en l’observació d’aquesta doble i contradictòria perspectiva. Al costat del rostre heroic de l’anarquista abnegat i altruista va existir el rostre odiós de l’anarquista egoista i criminal. “En el anarquismo español –diu Saña- se han dado cita el místico y el criminal, el hombre de bien y el delincuente común, el sobrio líder obrero y el vulgar demagogo.”[vi]
Però la llavor de la violència, la primera acció violenta, la trobem en el poder, detingut per l’oligarquia. De fet, un règim profundament injust com el de la Restauració només es podia mantenir per la força, amb el recurs creixent a la policia, la guàrdia civil i l’exèrcit, a més de les bandes parapolicials.

Malauradament, certs grups obreristes van caure en el parany. No és estrany si pensem en la misèria en la que vivia la classe treballadora i la brutalitat de la repressió. Però la violència, a més de moralment injustificable, és absurda quan t’enfrontes a algú més fort que tu. 

Nota final
Aquest text està fet arran de la xerrada del 12 de desembre a la Biblioteca Josep Janés, convidat per Terrarios Albos. Espai de Cultura Collblanc-Torrassa. Moltes gràcies per la confiança!



[i] Totes les dades d’aquest escrit, excepte les que tenen una referència pròpia,  procedeixen de l’article que vaig publicar el 2011, DOMÍNGUEZ, Manuel. «El pistolerisme a l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, [en línia], 2011, Núm. 25, p. 87-125, https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/250000 .  Si es vol ampliar a la violència social en el període anterior, veure MARINELLO, Juan C. Sindicalismo y violencia en Cataluña 1902-1919, Tesi doctoral inèdita, 2014, https://ddd.uab.cat › pub › tesis › hdl_10803_285135
[ii] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45
[iii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.
[iv] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.
[v] SOLER, Antonio. Apóstoles y asesinos, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2016, pàg. 248
[vi] MENA, José María. “Pròleg” dins VÁZQUEZ, Federico. Anarquistes i baixos fons. Poder i criminalitat a Catalunya (1931-1944),  Barcelona, L’Avenç,  2015, pàg. 13

domingo, 1 de diciembre de 2019

DE QUAN EXISTIEN CAIXES D’ESTALVIS I REGALAVEN LLIBRES


Uns quants anys ençà, n’hi havia caixes d'estalvis, que no eren ben bé el mateix que els bancs. Eren entitats financeres que tenien com a objectiu principal obtenir beneficis, sí, però havien de dedicar una part d'aquests diners a obres més o menys socials i culturals.

Alguns dels llibres regalats per les caixes.
No eren entitats benèfiques, com gairebé ho eren en els seus orígens, però tenien un cert compromís amb els territoris que deien representar. Quantes vegades havíem lamentat no tenir una Caixa d'Estalvis del Baix Llobregat i l'Hospitalet!

Font: https://www.todocoleccion.net/calendarios-antiguos/almanac-1986-caixa-barcelona-obra-social~x46300296#sobre_el_lote

Als anys 90's, les caixes significaven la meitat del sistema financer espanyol i avui en queden només dues i ben petites. Una part s'ha reconvertit en bancs purs i durs, i una altra va desaparèixer al bell mig d'escàndols amb milions d’euros espoliats i mal invertits en totxos absurds.

L'edifici de la Caixa de Pensions, l'any 1917.

Doncs, abans de que les caixes es dediquessin a vendre preferents als avis i les àvies i hipoteques immobiliàries sense solta ni volta, abans de pujar el sou dels seus consellers fins a xifres obscenes, abans de tot això, regalaven llibres! I som moltes i molts que ho recordem.

1974

De fet, no era ben bé un regal; havies de fer un ingrés d’una quantitat (crec recordar que 5.000 pts.). Les cues eren ben llargues. Més tard, quan es van començar a domiciliar les nòmines, en tenir-ne una ja et donaven el regal. També regalaven discos o casettes.

Bellvitge, 1983.
Les referències més antigues que he trobat són de 1970, i eren de la Caja de Ahorros de Sabadell i Sagrada Familia (a partir d’ara m’estalviaré això “d’Estalvis” i posaré els noms en català) les que regalaven llibres si es feia un ingrés de diners.

Carrer Aprestadora, Santa Eulàlia, 1994.

L'any 1971, la Caixa del Penedès va entregar 50.000 exemplars de tres títols pels adults i diversos títols per la canalla. Aquí ja veiem un model que es repetirà durant uns quants anys: una obra literària en castellà (un best seller o una obra amb adaptació d’èxit al cinema o televisió) i dos o tres llibres més, un dels quals era en català. Per moltes llars, aquests en van ser els primers llibres en català que van tenir.
Aquell mateix 1971, la Caixa Provincial de la Diputació de Barcelona (la futura Caixa Catalunya) també va donar llibres entre les persones que feien una imposició de diners. 
1972

De l'any 1972 he trobat anuncis de la Caixa de Sabadell i de la Caixa Sagrada Família. Tanmateix, les altres grans caixes van trigar uns anys en incorporar-se. La de Pensions, l'any 1976 entregava butlletes pel sorteig d'unes enciclopèdies als clients que feien l'ingrés uns dies abans de Sant Jordi. No va ser fins l'any 1977 que va fer la primera gran oferta de tres títols.
Tots els carrers importants dels barris tenien vàries sucursals de les caixes. El logo de la C. de Barcelona es pot veure en aquesta imatge del Carrer Progrés de l'any 1988.

L'èxit va ser tan gran, que a més de fer aquest repartiment per Sant Jordi, també ho van fer a l'octubre, pel "Dia de l'Estalvi". Aquesta diada era la que utilitzaven algunes caixes espanyoles per fer regals de llibres del mateix estil. N'he trobat de la Caja de Ahorros de Zaragoza, Aragón y Rioja, de la de Vitoria, de Castilla y León, de Segovia...

Una edició de 1975. Aquest mateix llibre fou ofert per les caixes de Manresa i Sagrada Família.

També he trobat anuncis i alguns testimonis informen que d'altres entitats, com la Caixa de Terrassa, de Barcelona, de Catalunya, del Mediterrani, etc. també oferien discos i casettes dels èxits del moment, roses o fins i tot joguines.
El Nadal de 1979, les grans caixes van regalar música.

En algun moment de la dècada de 1980 es va deixar de fer aquesta pràctica. L’últim exemplar que tinc a casa és un de l’any 1988. En uns pocs anys van repartir milers i milers de llibres, que de ben segur van fer arribar la cultura a moltíssimes cases on d’una altra manera no haguessin arribat aquestes obres (o cap d’altra).


Quantes llars de Catalunya van aprendre art amb aquest llibre?
Per què va acabar aquesta pràctica? Van protestar els llibreters (sobretot quan la Caixa de Pensions va començar a regalar premis planeta)? Va ser una decisió dels directius de les caixes per la manca de rendibilitat?


En qualsevol cas, cap entitat financera s’ha plantejat tornar a fer-ho? Trobo que seria una estratègia comercial d’impacte, amb un important retorn a curt i mig termini per a la entitat que s’animés. I, sobretot, pot apropar els llibres i la cultura a moltes llars, en unes circumstàncies força semblants a la dels anys 70's. 
M'ajudeu a fer un llistat complet?

Anunci de 1977.
ANNEX

Intentaré fer un recull dels llibres que van repartir les caixes. La vostra col·laboració serà fonamental.
 
1970
C. Sagrada Família50 racons de Barcelona, Pere Català i Roca.

1971

C. Penedès.  El primer círculo, Alexander Solschenitkin; Incerta glòria de Joan Sales; Libro de la salud.
 
C. Sagrada Família. Altres 50 racons de Barcelona, pere Català-Roca.
 

1972

C. Sagrada Família. El libro de la cocina española; Obras selectas, Carlos Dickens; Llum de festa a BarcelonaPere Català-Roca.
 


C. Provincial de BarcelonaChacal, F. Forsyth.


1973
 
C. Terrassa i C. Girona. Las capitales de Europa, Roland Göök.
 

C. Laietana. Narracions catalanes del segle XX.


? . Odessa, Frederick Forsyth.

 
1974
 
C. Manlleu. El libro del hogar, Marquina i Pey.
C. Manresa i C.Penedès. 25.000 kms. de rallye fotográfico.



C. Sabadell. Visió de Catalunya
 

C. Provincial de Barcelona. Oh Jerusalén, Lapierre i Collins; Geographica de Europa; Atlas de Catalunya. Geogràfic econòmic històric.

 
1975

C. Provincial de Barcelona. Cataluña y sus comarcas, Jaime Bover; El Mediterráneo es un hombre disfrazado de mar, José Mª Gironella; Viatge per la història de Catalunya, Novell, Vergés i Rifà; Geografia física il·lustrada, Panareda i Boada; Paradisos de Catalunya. Geografia comarcal il·lustrada, Cassassas i Panareda.



C. Manresa. Ideas prácticas para todos.

C. Sagrada Familia. Viaje a la gastronomía internacional.

 
1976
 
C. Sagrada FamíliaAltres 50 escultures barcelonines, Pere Català i Roca.
 
C. Provincial de Barcelona. Olimpiada 1976, Andreu Mercé.

C. Terrassa . Heidi.
 
C. Manresa. Catalunya també és una festa; Historia de España del siglo XX.
1977

C. Penedès. Labores de punto i El hombre y la Tierra. Fauna Venezolana.


C. Sagrada Família. 50 evocacions barcelonines, Pere Català i Roca.
 
 
 
C. Pensions. (veure imatge)
 

1978
C. Catalunya. El matrimonio y su mundo; Ceràmica popular catalana, Corredor-Matheos i Gumí; Història de Catalunya, Soler i Vinyals; La muerte negra, Cravens i Marr.


 
C. Pensions. (veure imatge)
 

C. Terrassa. Don Quijote i (veure imatge)


C. Tarragona i C. Manlleu. Imatges de la Catalunya autònoma, Edmon Vallès.
 
 
C. Barcelona. Los niños del Brasil, Ira Levin; Abismo, Peter Benchley; La Guerra de las Galaxias.
 
C. Sagrada Familia. Repostería. Postres, pasteles y dulces de todo el mundo i 50 patis barcelonins, Pere Català i Roca.

 
1979

C. Catalunya. Clochemerle, G. Chevallier; Mis labores, El Pirineu, Torres i Català Roca.


C. Barcelona i Sagrada Família. Records de Barcelona, Mestres, Folch i Torres i Soldevila; El enjambre, Arthur Herzog.


C. Pensions. Yo, Claudio y Claudio, el Dios, y su esposa Mesalina, Robert Graves; España en color, Néstor Luján i veure la imatge.


 
1980

C. Barcelona. El factor humano, Graham Greene.
 

C. Catalunya. SOS. Guia pràctica de les reparacions; Los inmigrantes, Howard Fast; Breu història de Catalunya (tres volums).


 
C. Pensions. El llibre de la salut; Què és Catalunya i veure imatge.
 



C. Terrassa. Catalans universals, Enric Ripoll; Sofía. Vivir y amar, A. E. Hotchner.

C. Balears.
 
1981

C. Pensions. Picasso, Josep Palau i Fabre; El quinto jinete, Lapierre i Collins.


C. Catalunya. (veure imatge)


C. Barcelona. Homes, terres, paisatges..., Agustí Pons i Pilar Parcerisas; Castillos y torres de Cataluña, Pere Català i Roca; Guia il·lustrada per als amants de la ciència, Judith Hann.
 


1982

C. Barcelona. Los amantes de la astronomía, Colin Ronan; la Plaça del Diamant, edició il·lustrada, Mercè Rodoreda; La mujer del teniente francés, John Fowles.

C. Catalunya. Generaciones, Cristóbal Zaragoza; Pueblos del mundo; Tretze que canten; Joan R. Mainat.
C. Pensions. Itineraris per Catalunya i Balears, Armegou i Gumí; Y Dios en la última playa, Cristóbal Zaragoza; Copa del Mundo de fútbol. España 1982, Casanovas i Del Castillo.



1983

C. Catalunya. Guia pràctica il·lustrada per al manteniment del cos; La colmena, Camilo J. Cela
 

C. Pensions. El Museu d'Art de Catalunya, M. Carme Farré; Los gozos y las sombras, Gonzalo Torrente.
 



1984

C. Pensions. Gaudí, Joan Bassegoda; La Ciudadela, A. J. Cronin.
 

C. Catalunya. El Museo Marítimo de Barcelona, José M. Martínez; Senyor de les mosques, William Golding.



1985

C. Pensions. De la gent gran; Be bop a lula. Biografia del rock
 
 
C. Penedès. Cent personatges del Baix Penedès al Montsià.
 
C. Catalunya. La casa de los espíritus, Isabel Allende


1986

C. Pensions. Yo, el rey, Juan A. Vallejo-Nájera; Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo.

C. Catalunya. Cercamón, Lluís Racionero; Hierbas medicinales y remedios caseros, Lluís Ripoll.


C. Provincial de Tarragona. Atlas de Tarragona.


1987

C. Pensions. No digas que fue un sueño, Terenci Moix.
 
C. Catalunya. Nuevo viaje a la Alcarria, C.J. Cela.


1988
 
C. de Pensions. Els Jocs Olímpics