AL SEGLE XIX, ELECCIONS NO VOLIA DIR DEMOCRÀCIA

Evolució del sufragi a l'Hospitalet

El passat 20 de desembre de 2015 vam fer les dotzenes eleccions a Corts Generals després del franquisme. A l’Hospitalet, tenien dret a votar 174.802 persones, el que significava un 68% de la població. Actualment, el sufragi és universal per la ciutadania major de 18 anys. Només resten excloses les persones que no tenen la ciutadania espanyola i són menors d’edat. Aquests percentatges d’electors en relació a la població total no han estat sempre així.

En les primeres eleccions de l’època actual, les de 1977, l’electorat era de 183.590 persones, un 70% de la població. En les darreres eleccions abans del franquisme, les del febrer de 1936, el cens electoral era de 27.241 persones. En un temps amb una població força més jove que en èpoques posteriors, significava un 60% de la població.

Com és sabut, va ser la República la que va instaurar el sufragi femení, exercit per primera vegada en les eleccions de novembre de 1933. Malauradament, no tenim les dades de les eleccions generals de juny de 1931, però si analitzem les de les eleccions al parlament català de novembre de 1932, el cens era d’uns 11 mil homes, que eren el 28%, aproximadament, de la població.

El sufragi universal masculí havia estat restaurat en 1890, i exercit per primera vegada en les eleccions de febrer de 1891. En aquella ocasió el miler d’electors locals representava el 23% de la població. La xifra una mica menor a la de 1932 perquè l’edat per votar en el segle XIX era superior, 25 anys.

Abans del 1890, amb el parèntesi del Sexenni Democràtic (1868-1874), a les restriccions comentades del gènere, l’edat i la nacionalitat se sumava una altra: la riquesa. Ras i curt, només votaven el rics.

El sufragi censatari

El liberalisme defensava sense embuts que només els rics, els propietaris o la gent amb estudis eren els que havien de prendre les decisions polítiques i que eren els únics que podien votar i ser votats, l’anomenat sufragi censatari.

Estado demostrativo de los resultados del empadronamiento de los habitantes..., anys 1878-1881. Font: BIM, núm. 85-86, 2n Trim. 1975

El mecanisme per saber si un home era ric era determinar la quantitat de diners que pagava d’impostos. Només tenien dret a votar els que superaven un cert llindar de diners en el seu pagament al fisc. La llei electoral de juliol de 1877 eliminava el sufragi universal masculí i retornava el sufragi censatari. Després de dos cops d’estat militars fou instaurat un règim polític liberal conservador, amb la monarquia borbònica al capdamunt. L’arquitecte del nou règim fou Antonio Cánovas del Castillo.

Val la pena recordar que la Fundació Cánovas del Castillo fou creada pel PP, que trobaven que aquest personatge era un dels seus referents ideològics. Més tard, es va integrar en la FAES. Doncs gràcies al precedent pepero, en 1878 tenien dret a votar 140 homes a l’Hospitalet, que eren el 4% dels habitants. Aquest és el concepte de la democràcia de la dreta: les lleis electorals són alguna cosa més que un mecanisme de representativitat parlamentària, són un dels principals filtres de perversió de la democràcia representativa.

Fragment de la Llei electoral aprovada en desembre de 1878. Font: http://bdh.bne.es/bnesearch/detalle/bdh0000192891

Els electors de 1878

Tornant a l’Hospitalet, podem saber quins homes eren els electors. 

Suplement al Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 12 de gener de 1878

Abans d’entrar en els noms, veiem que dels 128 rics, només 13 no tenen activitats no agràries, amb 6 que es dedicaven a la indústria i 7 al comerç. Tot i que al poble n’hi havien algunes indústries més amb els propietaris que vivien a fora, es confirma que l’Hospitalet era fonamentalment agrícola, perquè en aquella època dir “propietari” volia dir propietari de terres.

Si analitzem la llista, veiem tres noms que destaquen: Josep Oliveras (723), Antoni Parera (718) i Pere Prats (667). Als dos primers els trobem molt ficats en política. Parera fou l’alcalde destituït arran de la “Revolució” de 1868 i el tornem a trobar a l’alcaldia en 1876, després de la Restauració. És a dir, era clarament conservador, canovista, de dretes.

Oliveras fou alcalde en1890-91, i fou el protagonista d’un frau electoral escandalós en les eleccions de generals de 1891, amb sufragi universal masculí, en les que havien guanyat els republicans. Gràcies a la seva tupinada l’acta de diputat del districte de Sant Feliu va anar al candidat del Partit Liberal. Això vol dir que Oliveras era d’aquest partit? 
No ho podem assegurar perquè davant de l’amenaça republicana els dos partits del bipartidisme van pactar donar suport al mateix candidat. En qualsevol cas veiem al més ric del poble prenent les regnes de la política local en un moment molt delicat per l’estabilitat del règim.

Josep Oliveras

El líder del partit liberal local era Pere Norta (135), alcalde en 1869, 1874 i 1881-87. També en formaven part Bonaventura Sanfeliu (magatzemista, 80), Domingo Oliveras i Lluís Casas (botiguers, 50) i Jaume Vallhonrat (propietari, 50). Sembla que els rics, però no tant, i els comerciants eren del partit liberal.

En la llista no hi són els líders del republicanisme local: Francesc Diví, Carles Figuerola, Boi Monné, Antoni Sugranyès o Francesc Piera. Sembla que en aquella época els més rics eren més de dretes, i els més pobres eren més d’esquerres, en grups polítics que avui serien anomenats “anti-sistema”. Trobo que la primera Restauració Borbònica (1874-1923) i la segona Restauració Borbònica (1975-…) s’assemblen molt.

L'Església de Sta. Eulàlia de Mèrida en els primers anys del segle XX.

En la llista veiem els cognoms de l’oligarquia local del segle XIX: Oliveras, Prats, Parera, Sanfeliu, etc. En un segon grup, Norta, Mestres, Gelabert, Casas, etc. Trobem a faltar, però, el cognom Arús. Jaume Arús, que havia estat alcalde en cinc ocasions, sempre en sentit molt conservador, no apareix a la llista perquè havia mort l'any 1876. Però, i el seu hereu? Probablement no vivia en aquells anys a l'Hospitalet i tributava a un altre lloc.

Finalment, recordar que si a l’Hospitalet hi havien unes 130 famílies que pagaven més de 25 pessetes d’impostos, unes altres 900 unitats familiars no arribaven a aquesta quantitat, entre les que hi eren les encapçalades per dones, que es veu que estaven condemnades a la pobresa.

 
En conclusió, eleccions no volia dir democràcia. I ara?

LA INDÚSTRIA A L'HOSPITALET DEL SEGLE XVIII A L'ACTUALITAT

Aquest article ha patit alguns canvis al marge de la voluntat de l'autor. He fet una nova versió i per llegir-la s'ha de clicar aquí.

1. LA PREINDUSTRIALITZACIÓ (1780-1850)
La primera presència del que podem considerar precedents de la indústria a l'Hospitalet són els prats d'indianes. És molt probable que ja hi fossin a finals del segle XVIII. Es tractava de prats on s'estenien les teles de cotó (anomenades indianes) en la fase final del seu blanqueig, després de ser confeccionades en establiments de Barcelona.
Tenim constància de l'existència del Prat dels Maons, al costat de l'actual Ciutat de la Justícia, i del Prat de la Manta, que ha deixat petjada en el nomenclàtor local: un carrer i una escola a Santa Eulàlia.
La segona manifestació de protoindustrialització foren els molins fariners. Als salts d'aigua del Canal de la Infanta (inaugurat en 1819), s'instal·laren molins fariners a partir de la dècada de 1820.
La tercera forma foren els/les teixidors/es manuals i les puntaires. Empresaris de fora de la ciutat proporcionaven matèries primeres i telers a la pagesia perquè treballessin. Pel que sabem, l'època principal del sistema domèstic van ser les dècades de 1840 i 1850, encara que les puntaires van existir fins el segle XX. En aquest context va aparèixer la primera societat obrera, la de teixidors manuals (1842).
 

2. L’APARICIÓ DE LA INDÚSTRIA: 1850 – 1870

La indústria entesa com un establiment mogut per un generador de vapor comença a l'Hospitalet amb La Aprestadora Española (1853-1870), que ocupa el lloc del Prat dels Maons a Santa Eulàlia. A la vora, Antoni Pareto obre la seva primera fabrica de midó l'any següent. Eren indústries del ram de l'aigua, de la tercera fase de la fabricació tèxtil. Aquell any de 1854 també va ser el de la inauguració de la línia de ferrocarril a Molins de Rei.
Els salts d'aigua del Canal de la Infanta van continuar proporcionant energia per establiments fabrils, com ara el molí paperer del Torrent Gornal entre 1854 i 1880. L'edifici, que encara es conserva dins del conjunt del Centre Cultural de la Tecla Sala, destacava pel seu gran tamany en tot el terme municipal.

En aquesta foto del conjunt de la Tecla Sala de 1987 he destacat l'edifici del molí paperer, amb una teulada a dues aigües.

També s'hi instal·laren molins de campetx (una planta de la que s'extreien tints) a partir de 1857 i serradores de marbre a partir de 1863. Si els primers eren indústries auxiliars del tèxtil, les segones ho eren del sector dels materials de construcció.
Més enllà dels forns de terrisseria, la primera fàbrica d'aquest sector és la de maons refractaris de Pau Cucurny, de 1856, a la cruïlla de Santa Eulàlia amb Riera Blanca. En els anys següents es van construir algunes bòbiles més.

Anunci aparegut a la publicació Arquitectura y construcción el gener de 1913

3. LA CONSOLIDACIÓ: 1870-1900

La dècada de 1870 va significar un salt endavant en la indústria local. Com gairebé a tot arreu de Catalunya, el tèxtil era el sector predominant, i en aquells anys van establir-se les primeres fàbriques de filatura i tissatge. En les naus buides de La Aprestadora, la de cànem de Caralt (1873) i de cotó de Mena Rocaver (1875; a partir de 1877 a nom de Martí Rodés). L'antic molí paperer fou reconvertit en fabrica cotonera en 1882 per la família Basté, que decideix ampliar-la en 1892 i encarregà l'edifici que avui coneixem com Tecla Sala.
En el sector ceràmic, la fàbrica de Romeu Escofet (1878) va ser la més gran durant algunes dècades, tot i que la d'Oliveras (1878) i les tres contigües Batllori, Llopis i Cosme Toda (1883) li feren la competència. Si Santa Eulàlia era l'escenari de tèxtil, Sant Josep ho era de la ceràmica.

En aquest context de creixement industrial i proximitat de Sants i Barcelona, es desenvolupà un important moviment obrer. Entre 1872 i 1874 es van crear cinc seccions de l'AIT: teixidors manuals, rajolers, paletes, camperols i pastors, que van protagonitzar nombroses vagues i mobilitzacions. La repressió no aturà aquest moviment, que ressorgí amb força a partir de 1882.


4. L’HOSPITALET, CIUTAT INDUSTRIAL: 1900-1939

Tot i el gran desenvolupament de l'agricultura local, capdavantera al país, en aquestes dècades l'Hospitalet esdevení una ciutat industrial. El tèxtil fa un gran salt endavant, amb Trias (1903), Trinxet (1905), Gras (1906), Vilumara (1907), Rifà (1912), Tecla Sala (1913), Gomar (1924). Albert Germans (1926), ATASA (1926), etc. En 1930, el sector era el 50% de la contribució i de la mà d'obra (majoritàriament femenina) de la indústria.

La Ilustració catalana del 15 de setembre de 1907

En aquell mateix any de 1930, el sector dels materials de construcció era el 30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents s'ampliaren i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc. També és l'època de l'inici de la diversificació. Comencen a ser significatius el sector químic, metal·lúrgic, vidre, etc.

La serradora de marbre dels Rodon és, probablement, la indústria local en actiu més antiga, puix funciona des del 1905.

L'electricitat substituí al vapor a partir de 1913. Les línies d'alta tensió del Pirineu arribaven als dos transformadors situats a Pubilla Casas i La Torrassa. La Gran Guerra (1914-1918) significà un gran impuls per la indústria, i moltes empreses s'ampliaren, com Trinxet o Altos Hornos de Cataluña (La Farga, creada en 1900).
Aquests anys van veure desenvolupar-se una extraordinària sindicalització de la vida social i política. El predomini era de l'anarquista CNT des del 1918. Malauradament, les relacions laborals i socials van tendir a ser violentes. Durant la Guerra Civil, les empreses foren col·lectivitzades

La Tecla Sala en 1916

5. LA POSTGUERRA: 1940-1959
Malgrat els problemes de proveïment de matèries primeres i energia provocats per l'autarquia, la política econòmica escollida pel franquisme, la contribució industrial es multiplicà per 8 i arribà al 36% del total de la ciutat.

En aquests anys, el metall fou el nou sector dominant, passant del 10 al 28% de la contribució industrial, amb noves fàbriques com FEMSA (1940). El tèxtil va perdre importància relativa pel creixement d'altres sectors (del 35 al 16% de la contribució industrial). Són anys de gran diversificació, com mostra la instal·lació de la INDO (1943).
En la dècada de 1950 els pactes amb els EE.UU. comencen a esquerdar l'autarquia. Potser la millor expressió d'aquesta nova fase fou la instal·lació de la Pepsi a la vora de la Granvia.

La Pepsi en 1960

Durant la dècada de 1940 la CNT era encara l'organització obrera més important, i mantenia la capacitat d'impulsar importants vagues en 1946-47. Tanmateix, durant els 50's la CNT desaparegué i van aparèixer d'altres grups, com ara el PSUC. Ángel Rozas viu i comença a militar a Collblanc.

6. EL DESARROLLISME: 1960-1975
Entre 1960 i 1975 la contribució industrial es multiplicà per 9 i va arribar al 40% de la fiscalitat local. S'aprovaren 4 polígons industrial, amb un total de 266 ha (Carretera del Mig, 1960; Granvia Sud-Pedrosa, 1973), el que significava el 22% del terme municipal.

 
El metall passà del 30% al 50% de la indústria local. Era especialment important el subsector de les peces metàl·liques per d'altres indústries.
La resta de sectors representaven, vers 1975, com a màxim el 12% del tèxtil o l'11% del químic. N'apareixen de nous, com l'electrònica.Cahué (1960) va desenvolupar una marca pròpia, la Vanguard. 

La creixent indústria hospitalenca és l'escenari d'un creixent moviment obrer, malgrat la dura repressió franquista. El protagonisme serà d'un nou moviment sindical, les Comissions Obreres (1964), en el naixement i desenvolupament de les quals van tenir un gran protagonisme un grapat de  dones i homes de l’Hospitalet.

7. LA TERCIARITZACIÓ DE L'ECONOMIA HOSPITALENCA: 1975-2015
La crisi dels setanta va ser especialment dura amb el tèxtil, que ja patia els efectes de la incipient globalització. Les gran empreses del passat van tancar: Tecla Sala, Vilumara, Trinxet, Busquets...
D'altres indústries plantejaven greus problemes de convivència amb l'ús residencial del sòl, majoritari a la ciutat. Les lluites contra la Farga o la Cardener són paradigmàtiques. Les deslocalitzacions, com el cas de la INDO, les successives crisis (1981, 1993, 2008...) han portat al tancament a moltes empreses.

Les 12 antigues xemeneies que es conserven a la ciutat.

Paral·lelament, des de les institucions polítiques s'ha apostat per la terciarització de l'economia local. En els terrenys del Polígon Pedrosa, que finalment no va reeixir per l'esclat de la crisi de 1973, es va decidir d'ubicar-hi l'ampliació de la Fira de Barcelona en 1993. 
L'any 2002, l'Ajuntament va impulsar el Pla de Renovació d'Àrees Industrials de l'Hospitalet (PRAIH), que consistia en requalificar l'11% del terme municipal (especialment el sector de la Carretera del Mig) d'ús industrial a d'altres usos, sobretot residencial. La substitució va començar lentament i sembla que la crisi ho ha aturat tot.
 

La Plaça Europa en construcció (2009)

El projecte de la Plaça Europa (2005) va néixer amb la voluntat d'atraure seus corporatives i oficines, no indústries. El projecte del Districte Cultural (2014) va en la mateixa línia dels anteriors. En qualsevol cas, en el seu argumentari es parla d'atraure a la ciutat les "indústries culturals". Potser és aquesta la nova indústria del segle XXI, o el turisme. Darrerament els perfils dels hotels han substituït al de les xemeneies en la línia del cel local. Penso que no hem de deixar morir la indústria a la ciutat. N'hi ha moltes activitats no contaminants, que tenen gran valor afegit i generen ocupació. De la mateixa manera que cada vegada valorem més la producció agrària de proximitat, hem de crear el concepte de la producció fabril de proximitat, potser més cara però amb garanties de tota mena en la producció i en el producte mateix.
Què en penseu?
Teniu dades d'indústries de la ciutat?