L’Edifici Molí del conjunt industrial, avui cultural, Tecla Sala és un element patrimonial de primer ordre per l’Hospitalet i pel país. La seva conservació està garantida pel fet que té el reconeixement de Bé Cultural d’Interès Local.
Tanmateix, no totes les ampliacions tenen protecció i caldria fer una prospecció subterrània per treure a la llum les restes del Canal de la Infanta que es conservin. Encara hi ha patrimoni per descobrir.
L'Edifici Molí, amb els habitatges afegits per als càrrecs directius.
Actualment, l’Edifici Molí està infrautilitzat i des de fa molt de temps resta pendent la seva reforma. El seu estat és precari, especialment el terra de les golfes. Per portar-la a terme s’havia aconseguit una subvenció de 2.692.611,80 €. Malauradament, com tantes altres ocasions en aquesta ciutat, no s’ha fet res i s’han deixat perdre aquests diners.
La voluntat d’aquest article és posar en valor aquest edifici i divulgar aquesta part de la història de l’Hospitalet, denunciar la negligència del govern municipal i empènyer a les autoritats locals a fer la seva feina [i].
LA INSTAL·LACIÓ DEL MOLÍ PAPERER
La història del Molí comença en abril de 1852, quan Antoni Ferrer i Sagristà, va adquirir un terreny a l’Hospitalet, que contenia un salt d’aigua del Canal de la Infanta. Al llarg del Canal n’hi havia diferents salts que utilitzaven la caiguda de l’aigua com a font d’energia i feien moure rodes utilitzades per molins o instal·lacions industrials.
En Ferrer, procedent de l’Anoia, comprà a la Junta del Canal els drets d’explotació del salt del Torrent Gornal, l’octubre de 1853. Aleshores va començar la construcció d’un molí paperer, que era el seu objectiu.
L'Edifici Molí de mitjan segle XIX és el cobert amb la teulada a dues aigües.
L’edifici del molí es va
construir al llarg de 1854, segons el projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet (1811-1860). Oriol va ser un
figura important de la ciència i l’arquitectura de la seva època. Matemàtic de
formació, va evolucionar cap al dibuix lineal (disciplina de la que va fundar
la primera càtedra a la Llotja 1841) i l’arquitectura. Fou arquitecte municipal
de Sabadell entre 1842 i 1856, i també va fer diverses obres industrials, com
Can Ricart (1853) [ii].
Durant algunes dècades, el Molí fou l’edifici més alt de la població, amb planta baixa, tres pisos i la sotateulada. El tipus d’edifici respon al model de molins paperers de la comarca de l’Anoia, que es deriva a la seva vegada de la masia típica catalana: planta quadrada o rectangular, teulada, etc.
Golfes de l'Edifici Molí en 2018
Segons
la matrícula industrial, el molí paperer de l’Hospitalet va començar a
funcionar el 1855, encara que només amb una tina. A partir de l’any següent ja
consten tres tines. Potser no va ser fins a les acaballes del 1855 o ja en 1856
que no es va enllestir l’edifici i totes les seves dependències, i no va
assolir la plena capacitat productiva fins aquest darrer any.
Com funcionava un molí paperer? La roda hidràulica feia moure unes masses que colpejaven i desfeien draps en fibres, la matèria primera, amb les que, que barrejades amb aigua, es feia la polpa. Aquesta polpa, convenientment tractada a les tines, uns grans recipients, es posava a uns motllos on se’n convertia en els fulls de paper. Finalment, calia assecar aquestes peces que sortien ben humides de les tines. Si aneu a Capellades ho podreu veure directament.
L’EVOLUCIÓ DEL MOLÍ PAPERER
Al llarg dels seus vint-i-cinc anys de funcionament, el molí paperer va tenir tres o quatres tines per fer paper de diverses qualitats i funcions: paper floret, d’imprimir, d’embolicar i d’escriure. Aquesta decisiva fase de l’activitat productiva es localitzava en la planta baixa. Bona part de la superfície de l’edifici, la segona i tercera plantes i la sotateulada, es dedicava a penjar els fulls de paper perquè s’assequessin, el que també explica els grans finestrals.
Tota la feina era manual i per aquesta raó era tan important tenir mà d’obra especialitzada, coneixedora de l’ofici. Els censos de la població de l’Hospitalet ens informen que diverses famílies procedents de Capellades, Gelida, Carme, Cornudella o Vilafranca vivien al molí. La primera planta es dedicava a la funció residencial d’aquests/es treballadors/es especialitzats/des que molt probablement van venir amb Ferrer.
Un document de 1862 afirma que l’aigua generava en el salt una energia d’entre sis i dotze cavalls (l’oscil·lació venia determinada per les variacions del cabal del Canal), que movia vuit rodes d’eix vertical i una turbina. La capacitat productiva de les tres tines era de 214 plecs de paper cada hora. Hi treballaven dinou homes, set dones, dos nens i tres nenes, 260 dies cada any, 14 hores cada dia.
Les morts d’Antoni Ferrer, del seu fill Pau i del seu nét Antoni van provocar que el molí fos tancat el 1865. En fou arrendat a Antoni Romaní i Puigdengoles entre 1866 i 1875. Romaní pertanyia a la principal nissaga paperera de Capellades, amb destacats membres de l’empresariat i la política. De fet, un document de 1868 diu que la fàbrica de paper és “de los tres Romaní”.
Aquest mateix document de 1868 informa que hi treballaven 20 homes i 20 dones i cap nen o nena. Si ens atenem a aquesta xifra de treballadors, sembla que inicialment els Romaní van significar una expansió del molí. Segons un document del 1874, dos anys abans vivien al Torrent Gornal 19 famílies amb un total de 87 habitants. Com que no hi havia cap altre edifici en aquell vial, podem assegurar que eren els habitants del molí.
Tanmateix, en aquells moments també hi van haver dificultats. Entre 1869 i 1876 (els anys del Sexenni Democràtic, quan la classe treballadora va tenir l’oportunitat d’organitzar-se amb força llibertat) van haver mobilitzacions obreres en el sector. La conflictivitat social també va arribar al molí hospitalenc. Només tenim una notícia d’una vaga, publicada en el diari de la secció espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, del novembre del 1873, però de ben segur que hi hagueren nombrosos conflictes:
“En la fábrica de papel de Burnal (sic) establecida en Hospitalet, se halla en paro una tina, por negarse á aceptar el mayordomo el acuerdo de la sociedad de papeleros de Sans (sic). Esperemos que no vendrá ningún papelero á ocupar dicha tina y que se negará á aceptar cuantas proposiciones les pueda hacer la burguesía.”
El darrer arrendatari del molí fou Joan Poch i Tort, que el va tenir entre 1876 i 1880. En el seu primer any de tinença, Poch va declarar que la seva fàbrica funcionava amb turbines, que desenvolupaven una força de 20 cavalls i que hi treballaven 28 obrers. Finalment, l’abril del 1880, quan s’acabà el termini del seu arrendament del molí, Poch va donar de baixa les seves tres tines de paper floret i la tina de paper d’embolicar. Així s’acabà la primera fase industrial del conjunt de la Tecla Sala: el molí paperer.
Aquesta foto mostra una imatge molt semblant a la que tindria l'Edifici Molí quan ja era una fàbrica tèxtil moguda amb l'energia del vapor, amb la seva xemeneia.
DE MOLÍ A FÀBRICA TÈXTIL
Leonor Ferrer, néta i hereva de l’Antoni Ferrer que havia fet construir el molí, s’havia casat amb Andreu Basté i Bofarull, que també pertanyia a una família d’industrials, en aquest cas del tèxtil. Era co-propietari d’una societat anomenada “Sucesores de D. Andrés Basté” que fins el 1877 havia tingut la fàbrica tèxtil més important de Sant Andreu del Palomar.
El juliol de 1880, en Basté, com apoderat de la seva dona, demanà a l’Ajuntament de fer unes modificacions en l’edifici del molí: construir dos afegits a la part posterior, la més propera al canal, per acollir unes calderes i una màquina de vapor, a més d’aixecar una xemeneia, a la banda de llevant, avui desapareguda. La nova infraestructura energètica tenia com a finalitat la de moure maquinària tèxtil: el molí paperer hidràulic esdevenia una fàbrica tèxtil cotonera moguda per l’energia del vapor.
L'Edifici Molí i altres dependències de la fàbrica Tecla Sala, avui enderrocades, vers 1987.
Tanmateix, el gran canvi arquitectònic en l’edifici de l’antic molí fou la construcció dels habitatges afegits a la façana i que també es conserven. De fet, s’aixecaren la planta baixa i dos pisos, als que s’afegiria posteriorment la tercera planta, en concret en 1924. La petició de tots aquests canvis no fou aprovada fins el setembre de 1881, per la qual cosa ens imaginem que la construcció no s’enllestí fins l’any següent.
El conjunt Tecla Sala en 1997. L'Edifici Molí és a la dreta.
En la matrícula industrial, la raó social Successors d’Andreu Basté apareix en la que es és signada l’octubre del 1882. L’empresa declarà 3.173 fusos i 80 telers mecánics, tot mogut per la força del vapor, a més del taller “de cerrajería” per fer les reparacions, que era habitual en les empreses a partir d’una certa grandària. Durant alguns anys va ser la indústria més gran de l’Hospitalet.
Can Basté de seguida es va connectar amb el moviment obrer santsenc. En març de 1890, el sindicat majoritari al tèxtil, Les Tres Classes del Vapor va convocar una vaga de solidaritat amb Manresa. Entre les empreses mobilitzades trobem Batlló, Parellada (el “Vapor Vell”), La España Industrial… i Basté. Les fàbriques i part dels artesans de l’Hospitalet van fer vaga i es van mobilitzar arran la convocatòria del 1er de maig d’aquell any, la primera que es feia.
AMPLIACIÓ DE CAN BASTÉ
L’any 1893 es va aprovar la construcció del gran edifici de maó vist que avui acull el Centre Cultural Metropolità i la Biblioteca Central. Es tractava d’una ampliació de l’empresa de filats i teixits de cotó de la família Basté. L’any 1913, el conjunt fou adquirit per una senyora, el nom de la qual és el que ha quedat per anomenar-ho: Tecla Sala.
Tornant a la dècada final del segle XIX, l’edifici de l’antic molí quedava incorporat com una part del conjunt industrial. Imaginem que el pont entre els dos edificis és d’aquests anys.
Avui, l’Edifici Molí forma part del conjunt del que podem anomenar conjunt cultural Tecla Sala. Conté les instal·lacions del Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Tro. També s’afirma que ha de ser la futura seu de la Fundació Arranz Bravo. Aquesta reforma i recuperació del patrimoni, aquesta millora d’un equipament cultural importantíssim, tot plegat ha quedat relegat sine die perquè el govern local ha deixat perdre 2,7 milions d’euros.
[i] El tex tés una adaptació del que vaig escriure a PIERNAS, Natàlia, DOMÏNGUEZ, Manuel, FERRER, Carles i VILUMARA, Josep Mª. Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer, Can Basté i Tecla Sala, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2023 (Recerques/Retrats, 11. Cal destacar també l’article de DE PLANELL, Marta, «De molí paperer a fàbrica de filats i teixits de cotó: als antecedents de la fàbrica Tecla Sala de l’Hospitalet». Quaderns d’estudi, 2014, núm. 27, p. 85-108, https://raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/276294
No hay comentarios:
Publicar un comentario