L’HOSPITAL DE BELLVITGE: MÉS DE 50 ANYS A L’HOSPITALET

El novembre de 1972, l’Hospital de Bellvitge farà 50 anys. Tanmateix, el seu impacte a la història de la ciutat va començar abans, com ara veurem.

El disseny

L’Hospital de Bellvitge respon al “Plan Nacional de Instalaciones Sanitarias”, que gradualment va imposar el model d’hospitals molt grans, anomenats “residències” o “ciutats sanitàries”. La primera instal·lació d’aquesta mena a l’àrea de Barcelona va ser l’hospital de la Vall d’Hebró, l’any 1955, amb el nom de “Residencia Sanitaria Francisco Franco”.

Els equipaments socials en general i els sanitaris en particular sempre anaven molt per darrera de les necessitats de la població [i]. L’Hospitalet, que en 1970 tenia un quart de milió d’habitants, no en tenia cap hospital. Llavors es plantejà la construcció de l’Hospital de la Creu Roja, inaugurat el novembre del 1971, i la construcció d’un de metropolità a Bellvitge, on s’estava construint el barri des del 1964.

Projecte de l'Hospital. Font: Arxiu de l'Hospitalet

L’edifici fou projectat per Martín José Marcide, a qui anaven els encàrrecs de l’Instituto Nacional de Previsión en aquells anys. El model arquitectònic era l’anomenat d’infermeria, amb torres de plantes circulars, en aquest cas tres torres disposades en forma de trèvol. Ja n’havia desenvolupat aquesta tipologia als edificis de les maternitats de La Paz a Madrid i la Vall d’Hebró [ii].

La construcció de l’hospital

Els terrenys agrícoles van ser expropiats i indemnitzats amb un total de 78 milions de ptes de l’any 1969.

El barri de Bellvitge en construcció, vers 1968. Al quadrant superior de la dreta, l'espai on es construirà l'hospital.

 

La construcció dels edificis es va fer molt ràpidament. La pressió a l’empresa era traslladada als paletes, el que feia que les condicions de treball imposades per Dragados y Construcciones fossin dures i perilloses. Això va provocar una vaga, en un temps en el que les vagues eren il·legals.

El promotor de la mobilització va ser en Jaume Valls, militant del PSUC i CC.OO. Malgrat que l’obra va ser encerclada per la policia, la unitat i la unanimitat dels treballadors van aconseguir una pujada del 40% del sou, vestuaris, un menjador, mesures de seguretat, etc. Es considera una de les més importants fites del moviment obrer i de l’antifranquisme d’aquella època.

Un altre contratemps en la construcció va ser la gran inundació de setembre de 1971, potser l’últim dels grans desbordaments del Llobregat.

Finalment es va inaugurar el novembre de 1972, amb la visita dels aleshores Prínceps d’Espanya. El centre hospitalari va rebre el nom de Hospital Príncipes de España. Ciudad Sanitaria de Bellvitge.

Els primers anys i el conflicte dels MIR

L’aïllament de l’hospital va fer que trigués en completar-se la plantilla, especialment d’infermeres, una feina aleshores exclusivament femenina. Tampoc es van enllestir les instal·lacions fins a tres anys després.

Centraleta telefònica de l'Hospital l'any 1972.

L’any 1975 va ser els del conflicte dels MIR, els metges i les metgesses interns residents que demanaven contractes laborals i condicions dignes. L’epicentre de la lluita a Barcelona va l’hospital de Bellvitge, que va ser acordonat per la policia, que va arribar a entra a colpejar al vestíbul.

La lluita es va guanyar, tot i que van haver detencions i acomiadaments. Finalment, les persones amb pena de sedició van ser amnistiades i tornades a contractar un cop mort Franco.

Foto de la residència d'infermeria presa des de l'Hospital, l'any 1978. Foto de Joan Massats.

A partir de 1976 l’hospital és totalment en marxa. Tot i les dificultats, havien començat activitats pioneres al país, com el trasplantament de còrnia o el tractament de l’anorèxia. També de seguida van començar les ampliacions, com l’escola i residència d’infermeria.

Èxits mèdics i mediàtics

A partir d’aleshores, la història de l’Hospital és el de la nostra sanitat pública: milers i milers de persones treballant per millorar la nostra salut, amb molts encerts, algunes errades, sempre amb problemes de finançament... De tot això en puc parlar en primera persona i només que puc agrair el que l’Hospital de Bellvitge (les persones que hi treballen i les que fan possible que en funcioni) ha fet pel meu entorn familiar.

Els encontorns de l'Hospital l'any 1987.

Normalment es recorden les fites com trasplantaments pioners de ronyó, de fetge, etc. Però no hem d’oblidar els milers de visites i d’intervencions diàries.

Als èxits mèdics podem afegir l’èxit mediàtic Bellvitge hospital, una sèrie de TV3 que mostrava la vida quotidiana del centre, tant del punt de vista dels pacients com dels professionals. Fou emesa a partir del gener de 1999.

Ampliacions

A partir de 1984 la gestió va ser traspassada a l’ICS. L’augment de l’oferta de serveis va continuar i, potser am una mica de retard, anava acompanyada d’un increment d’edificis, fins els set conjunts actuals.

L’any 1987 l’ICS es fa càrrec de l’Hospital Duran i Reynals  i el va dotant de serveis i el va incorporar a la Ciutat Sanitària de Bellvitge. Finalment, l’any 1995 es va crear l’ICO.

Destaquem que en 1990 s’arribà a un acord amb la Universitat de Barcelona i l’hospital va començar a a nomenar-se Ciutat Sanitària i Universitària de Bellvitge (CSUB) i comencen a construir-se les primeres aules, laboratoris, etc. Des del 2002, el nom de l’establiment és Hospital Universitari de Bellvitge (HUB).

L'edifici de la UB en primer terme i els de consultes externes en segon terme.

Les altres ampliacions més importants han estat l’edifici de consultes externes (2006) , l’ampliació del campus universitari (2012) i l’edifici d’urgències (2014) i l’edifici per tractar la COVID (2020).

A més de les ampliacions d’infraestructures, serveis terapèutics i preventius i activitats docents lligades a la UB, també s’ha desenvolupat  la recerca. El 2004 es va crear l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), per centralitzar i impulsar-la. L’existència de l’IDIBELL, l’ICO i la UB a l’entorn de l’Hospital va promoure la creació del Biopol’H, l’any 2010, un clúster que pretén atraure activitats biomèdiques a la zona.

Escenari de lluites socials

La crisi de 2008 va generar una resposta per part del poder consistent en retallar les despeses socials bàsiques de l’Estat del Benestar per eixugar els problemes financers dels bancs.

Aquesta agressió va provocar una resposta social, en la que l’Hospital de Bellvitge va ser un dels principals escenaris. A més de les mobilitzacions puntuals, des del 2012, cada dimecres, el grup anomenat Rebelión Bellvitge es concentra a la port del Hospital per defensar la sanitat pública. 

Manifestació de Rebelión Bellvitge l'any 2016.

Amb el parèntesi dels confinaments i amb l’alternança en els darrers temps amb les concentracions a l’Hospital General de l’Hospitalet, deu ser la lluita pels serveis públics més constant del país.

Potser sigui el fet de ser a l’Hospitalet el que ha fet que els més de 50 anys d’història de l’Hospital de Bellvitge comencin i acabin amb lluites socials. 

Per finalitzar, el vídeo corporatiu del 50 aniversari de l'HUB.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

Inauguració de l'Hospital, el 8 de novembre de 1972

1985

2016

L'edifici de la COVID en construcció, novembre de 2020.

---

[i] L’any 1970 Itàlia tenia 9,8 llits d’hospital per cada mil habitants i Espanya  en tenia 4,7. L’any 1979, França tenia 11,1 llits d’hospital per cada mil habitants i Espanya en tenia 5,5; www.bancomundial.org

[ii]  PIELTÀIN, Alberto. Los hospitales de Franco. La versión autóctona de una arquitectura moderna, Tesi doctoral, UPM, 2003, pàg. 100-105 https://oa.upm.es/4331/1/ALBERTO_PIELTAIN_ALVAREZ_ARENAS_b.pdf

 

 

UNA PETITA HISTÒRIA DE CAN PI

Fins ara he escrit algunes petites històries de barris de l'Hospitalet a aquest blog: Santa Eulàlia, Collblanc-la Torrassa, la Florida-les Planes, Sanfeliu i Sant Josep. 

També he participat en els llibres d'història de Bellvitge, Granvia Sud i, una miqueta, de Can Serra.

Tots ells són barris existents en l'actualitat. Can Pi, però, és un dels barris de la ciutat que ha desaparegut. Només viu en el records, els plànols i les fotografies i en un club de futbol, l'Esportiu Joventut Can Pi.

Can Pi, l'any 1987.

L’origen

Can Pi era un barri de l’Hospitalet. Va existir durant uns 60 anys a la Marina, per sota de la Granvia, entre les dècades de 1930 i 1980.

Can Pi sorgeix per la inciativa del propietari dels terrenys, n’Antoni Carbonell. Com ja hem tractat en d’altres articles, això era habitual en l’època: un propietari urbanitzava el terreny i el parcel·lava. Aquest personatge també tenia activitat política i el trobem com regidor en el primer ajuntament republicà, l’abril de 1931, en la llista de la Lliga Regionalista del Districte I.

Plànol de la Marina de 1910, amb el projecte de prolongació de la Granvia. Al rectangle vermell, on després sorgirà el barri de Can Pi. Veiem que era entre els camins del Prat i la Farola i la sequia del molí del canal de la Infanta. L'oval negre indica la masia de Can Vehils. el rombe blau, el mas de Can Pi, que acabaria donant el nom al barri.

 

Plànol de la Marina de l'Hospitalet de 1926. L'ampliació de la Granvia és en projecte. Can Pi no existeix. Seria a l'esquerra, on diu el plànol que hi havia una bassa. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/02/04/tres-imatges-aeries-de-can-pi-1926-1947-i-2007/

Diu l’Enciclopèdia Catalana que Can Pi fou creat el 1929 en traslladar-s’hi els escombriaires que hi havia a Creu Coberta, segurament empesos per les millores urbanístiques fetes a Hostafrancs arran de l’Exposició Internacional de 1929.

A mitjan la dècada de 1930 trobem la “Barriada Carbonell” i el Passatge Carbonell. Mentre el segon va mantenir aquest nom, el primer va ser conegut més tard com Can Pi, el nom d’una masia que hi havia entre els dos nuclis. Val a dir, però, que a la documentació de la dècada de 1940 també se li diu “Barri Can Vehils”, el nom d’una altra important masia que hi era al límit sud del nucli.

Plànol de la dècada de 1930. Font: Museu de l'Hospitalet.

Al plànol de 1932, la Barriada Carbonell consistia en tres carrers paral·lels en sentit mar-muntanya i un que els travessava de forma perpendicular. Els tres carrers esmentats partien de la Carretera Antiga del Prat un dels camins tradicionals que unien Barcelona i el Prat. A la banda de llevant, hi havia un altre camí, el de la Farola. En total, sis vials.

Els propietaris urbanitzadors solien proposar els noms dels nous carrers, començant pel seu cognom. Com que el Passatge amb el seu cognom ja existia, en Carbonell va posar noms de la seva família: Carmen, Joaquina, Jaime i Francisco.

L'any 1987, Can Pi encara era un nucli aïllat envoltat majoritàriament de camps.

Per què urbanitzar uns terrenys aïllats al bell mig de la Marina? Primer, perquè ja es feia això habitualment en aquella època (a Sanfeliu, la Florida, etc.). Segon, perquè l’ampliació de la Granvia fins l’alçada de Santa Eulàlia va fer més atractiva la zona.

Arriben els i les escombriaires

No podem confirmar que el barri fou planificat per a situar-hi els sitials dels escombriaires o va ser una decisió posterior; el cas és que al llarg de la dècada de 1930 s’hi van ubicar. Recordem que part de la recollida d’escombreries de l’àrea metropolitana de Barcelona la feien particulars, els carros de les quals recorrien els carrers que tenien assignats i portaven les deixalles fins a uns patis, els sitials, on feien la tria i es reaprofitava tot. Era un negoci brut, però força rendible.

L'Avi Quim al seu carro. Font: https://www.facebook.com/groups/378954506596/

En la història de Can Pi en aquest sector tindrà molta importància la Cooperativa d'Usuaris del Servei de Neteja Pública Domiciliària de Barcelona. Aquesta associació havia estat creada el setembre de 1930 i va cercar una ubicació per a la seva activitat. Fins i tot, van entrar en contacte amb els arquitectes del GATCPAC, els quals, preocupats per la salut pública, van començar a fer una proposta d’urbanització per a les famílies d’escombriaires [i]. Era una proposta pensada per a Can Pi?

L’any 1932, la població dels diferents nuclis urbanitzats per sota de la Granvia era prou important com per que l’Ajuntament republicà escollís aquest indret per ubicar una de les primeres escoles que va construir. L’octubre de 1933, però, una bomba va destruir una part de l’edifici, una acció probablement destinada contra Carbonell [ii]. D’altres notícies ens informen que hi havia una botiga de queviures i el “Bar Sisqueta”.

L'Escola de Can Pi, una joia arquitectònica, entre camps i sèquies, l'any 1933.

La notícia de l’explosió d’un artefacte a un sitial de Can Pi, del juny del 1937, ens confirma l’existència d’aquests establiments al barri. També ens mostra com les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, tres persones ferides, hi arribaren. La zona de Can Pi i encontorns va ser bombardejada en diverses ocasions per part de l’aviació feixista, amb algunes víctimes mortals, que segurament tenia com a objectiu les infraestructures ferroviàries properes [iii].

Després de la Guerra, el setembre de 1939, es refà la Cooperativa i la seva seu fou fixada al Carrer Independència, que aleshores travessava la Granvia i s’endinsava a la Marina. Les activitats i els equipaments per poder fer-les es van recuperar de mica en mica. Fins i tot, l’any 1942, es creà la primera entitat del barri, l’Agrupació Ciclista la Marina, que entre 1943 i 1957, si més no, va organitzar una cursa ciclista coneguda amb el nom del premi principal pel guanyador: “el Tocinet”.

Expansió del barri

El petit barri es va ampliar amb un carrer longitudinal, anomenat Dolores, i un altre de transversal. Precisament al Passatge Dolores s’hi va localitzar una fàbrica d’adobs l’any 1945. Que sapiguem va ser la primera d’un seguit d’instal·lacions fabrils que s’hi van ubicar al voltant del barri. Com veurem, l’ús industrial i comercial és el que més tard acabarà amb Can Pi. 

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)"

Més tard, el barri va crèixer pel sud-est, per la Carretera del Prat Vermell, i van sorgir dos passatges, anomenats primer A i B i més tard Vehils A i Vehils B. Per l’oest, una sèquia limitava la seva expansió. Val a dir que bona part de les cases i sitials eren d’autoconstrucció. 

Foto aèria de 1947

Plànol de la Marina de l'Hospitalet. Font: Guia Urbana de Hospitalet 1958

El gruix de les famílies de Can Pi es dedicaven a la recollida, tria i aprofitament d’escombreries. Les famílies propietàries anaven fent calerons i les famílies assalariades guanyaven prou per viure, també depenent de la generositat dels patrons. Al barri van sorgir establiments comercials de diferents tipus i en els darrers anys va haver fins i tot una farmàcia.

En el marc polític franquista la vida social quedava molt restringida arreu. Tanmateix, el pes que la Cooperativa en la vida del barri feia que la possibilitat de participació en la vida pública, si més no pels socis, fos superior a la de la resta de barris. Tenim notícia d’una festa major al barri des del 1945, i a l’entitat ciclista no va trigar a sumar-se un club de futbol. A l’estiu, les excursions a la Platja de la Farola eren l’activitat d’oci habitual.

Font: Grup de facebook "Records del Barri de Can Pi (L'Hospitalet de Llobregat)

Vers l’any 1967 es crea l’Associació de Veïns de Can Pi, la primera de la ciutat. Es tractava d’una de les associacions veïnals que han estat qualificades de “bombillaires”, perquè la seva tasca principal era la de fer les festes majors. El cert és que coincidint amb la seva creació es va instal·lar al barri un barracó que allotjava diversos serveis i es va aprovar la pavimentació dels carrers del barri [iv].

Al barracó de Can Pi es va instal·lar un dels dos centres socials que Càritas va ubicar a l'Hospitalet. L'altre era a la Florida. Font: Destino, 19-8-1967

Com era la vida al barri? Per una banda, els testimonis coincideixen en que l’ambient era el d’un poble: totes les famílies es coneixien i s’ajudaven, portes obertes, les feines eren molt properes a l’agricultura i la ramaderia, era un nucli aïllat i envoltat de camps de conreu.

Imatge de la festa major de Can Pi, 1972.

Per una altra banda, sengles reportatges a dues revistes de prestigi (Destino, en 1967 [v], i CAU, el 1972 [vi]) ens informen que la situació de salubritat no és bona, que hi ha una gran manca d’equipaments, tensions socials internes a les empreses que impedeixen la unió veïnal per fer les reivindicacions de barri, etc.

Probablement la realitat es trobi entre la nostàlgia de l’època en la que érem joves i els reportatges de denúncia social que posen l’èmfasi en els aspectes millorables.

La crisi del barri

Els anys d’expansió econòmica del país, a partir de 1959, van arribar al barri, però van coincidir amb alguns factors que més aviat eren contraris al seu desenvolupament. En primer lloc, la pesta porcina africana del 1960 va acabar amb una part del negoci dels escombriaires, la criança de porcs.

Un altre cop pel barri fou la connexió del Canal de la Infanta amb les molt contaminades rieres de Rubí i l’Anoia l’any 1968. La sèquia contigua i tota la resta de la xarxa van deixar de portar aigua relativament neta, que permetia banyar-se i rentar la roba, i van passar a ser clavegueram a cel obert.

Font: La Voz del Llobregat, 1974

Però el que va ser definitiu fou el creixement i la definitiva suburbialització dels terrenys que envoltaven la Granvia. El Pla Comarcal de 1953 la qualificava de zona residencial urbana i l’any següent es va inaugurar la carretera de dos carrils que arribava a Castelldefels. A banda i banda s’hi van situar fàbriques, com la Pepsi (1956), o barris, com Bellvitge, el primer pla del qual és també de 1956. 

Les ampliacions de la Granvia, especialment la del 1976, van aïllar cada vegada més el barri i van provocar algunes morts. La reivindicació d'un pont per creuar-la va ser la seva mobilització veïnal més important.

Can Pi vers 1970.

Tanmateix, la funció econòmica es va imposar sobre la residencial a la banda sud de la Granvia i l’any 1973 s’aprovà el Polígon Pedrosa, que destinava a l’ús industrial tota la zona de Can Pi. La crisi econòmica, però, va aturar l’expansió industrial en aquell moment. 

Paral·lelament, els sitials d’escombriaires anaven tancant, perquè la manera de recollir els residus i el seu tractament havia canviat. La ciutat creixia i la convivència amb els sitials era impossible. 

Fotografia de 1986.

Finalment, Can Pi va quedar buit vers 1987, quan els terrenys foren expropiats per fer l’ampliació de la Fira de Barcelona. Als propietaris els van construir unes cases (de les que van ser moguts anys després per una segona ampliació de la Fira), però als llogaters no els donaven gaires solucions. Aleshores, 52 famílies de Can Pi van ocupar pisos buits al barri del Gornal.

Can Pi, l'any 1987.

Aquests darrers anys, amb la major part de les cases abandonades, el barri va viure una etapa de marginalitat, que no havia tingut fins el moment. 

La Marina de l'Hospitalet, l'any 1993, amb tots el nuclis preexistents ja enderrocats.

Finalment, Can Pi fou enderrocat per fer les naus de centres comercials i la Fira vers 1993.

---

[i] https://corpcld.com/wp-content/uploads/2015/01/1930-la-fundaci%C3%B3n-de-la-coperativa.pdf

[ii] El Diluvio, 3-10-1933, pàg. 1; La Humanitat, 7-10-1933, pàg. 2

[iii] RIBAS, Josep. “Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1936-1939)”, Quaderns d’Estudi, núm. 23, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2010, pàg. 43-50 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/2_BOMBARDEIG_REFUGIS_LHOSPITALET.pdf

[iv] https://inventariarxiu.l-h.cat/index.php/projecte-de-pavimentacio-dels-passatges-al-barri-de-can-pi 

[v] HUERTAS, José Mª. “Hospitalet y sus reinos de Taifas “, Destino, núm. 1527, 19-8-1967, pàg. 22-23. https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1339643

[vi] PI, Alicia. “Los basureros y su barrio”, Cuadernos de Arquitectura i Urbanismo, núm. 11, gener-febrer 1972 , pàg. 36-37. https://www.apabcn.cat/ca_es/serveicolegiat/publicacions/cau/Pagines/revista-cau.aspx