NOMENCLÀTOR, ESTATUÀRIA PÚBLICA, PLAQUES COMMEMORATIVES... UN TEMA IMPORTANT

El nomenclàtor dels carrers i espais públics, a qui o a què dediquem un equipament, una estàtua o una placa, és un tema que no és menor.

Quan dediquem un carrer o encara més un monument a una persona, fet històric, concepte, etc., estem fent un exercici de commemoració, d’exaltació; estem dient que aquella persona o fet tenen quelcom de positiu o d’exemplar.

Des de fa temps les escoles utilitzen els nomenclàtors dels vials del seu barri i de la ciutat com a recurs educatiu. A la gran pel·lícula Miracle a Milà (1951), els habitants d’un barri de barraques decideixen anomenar els seus carrers amb les taules de multiplicar, perquè així la canalla les aprendrà alhora que les adreces. Tenim clar el poder educatiu i el missatge que enviem quan decidim posar un nom o un altre?

Una imatge de Miracolo a Milano, la gran pel·licula de Vittorio de Sica.

De fet, el missatge és per al conjunt de la població. Què vol dir dedicar-li un carrer a Marie Curie o a Àtila? En el primer cas destaquem valors creatius i científics; en el segon enaltim valors destructius i militaristes. No rigueu, que Genguis Khan, el creador d’un gran imperi a costa de tota mena d’agressions i crims, té l’estàtua eqüestre més gran del món, perquè a Mongòlia el consideren un heroi nacional.

Estàtua eqüestre de Gengis Khan, un gran genocida, de 40 m, inaugurada l'any 2008. Font: https://www.ecured.cu/index.php?curid=1120914

Al Centre d’Estudis de l’Hospitalet fa més de 30 anys que promovem  la reflexió en relació al tema. Des de l’article pioner d’en Joan Camós de 1988 a la nostra revista Quaderns d’Estudis, hem analitzat els noms dels vials, producte de les seves èpoques i de canvis de règims polítics.

A partir dels treballs realitzats, especialment  el que va coordinar en Carles Santacana, hem fet propostes, sobretot de noms de dones (gairebé inexistents fins fa pocs anys) i de noms amb significació local (topònims, persones, patrimoni, etc). Fins i tot vam fer un primer intent de publicació, coordinat per la Montserrat Perelló.

Finalment, el treball coordinat de diverses persones d'entitats i institucions ha fet possible la publicació d'un llibre que recull els noms i la història dels vials de l'Hospitalet.

Les propostes de la ciutadania tenen ressò perquè des de fa molts anys l’elecció dels noms dels espais públics de l’Hospitalet no es fa de forma arbitrària, sinó que es decideix al si d’una Comissió del Nomenclàtor, en la qual la nostra entitat participa des del començament, l’any 1996. La nostra darrera proposta ha estat la de dedicar un centre educatiu a Jaume Botey i Vallès; de les més encertades que hàgim pogut fer.

Amb la Pilar Massana, el dia que es va posar el nom de Jaume Botey i Vallès a un institut de l'Hospitalet, el març del 2019.

A Espanya tenim un debat en relació als monuments i carrers dedicats a fets i personatges relacionats amb el franquisme. A la major part de Catalunya, l'Hospitalet inclòs, es van eliminar en els temps dels primers anys dels ajuntament democràtics (1979, 1980...). A molts llocs d'Espanya, la dreta que no ha renegat del seu passat franquista -així ens va- ha mantingut monuments, noms de carrers, etc. No només els han mantingut sinó que els han reposat quan en aplicació de la Llei de Memòria Històrica han estat eliminats.

Arreu del món, s'ha obert el debat. Monuments de conqueridors, esclavistes, etc. s'han tret de l'espai públic, paral·lelament al reconeixement d'episodis històrics vergonyosos, criminals i racistes. 

L'Ajuntament de Barcelona va retirar l'estàtua d'Antonio López, el març del 2019.

Totes les nacions tenen episodis d'aquesta mena. Les nacions madures i democràtiques els reconeixen públicament i fan accions de reparació, ni que sigui simbòliques. A Espanya, pel contrari, patim una reivindicació de l'imperialisme, a redós de l'onada de nacionalisme ultraconservador que s'està produint.

No hi ha excuses per tenir l'estàtua d'un negrer, d'un criminal o d'un feixista. Si la mantenim estem fent exaltació del tràfic d'esclaus, del crim o del feixisme. Que formi part de la nostra història no justifica que tingui un monument. Si volem recordar la història, qui mereix un monument són els milers de persones que van ser les seves víctimes. També Jack l'Esbudellador és part de la història d'Anglaterra i a ningú no se li acut fer-li un monument.

La ciutat és un afer que competeix a tothom, que ha estat construïda per diferents agents al llarg del temps i que els protagonistes d’ara som nosaltres. Hauríem de debatre, per exemple, si volem a l'Hospitalet un carrer dedicat a Isabel la Catòlica, un personatge antisemita i antigitano.

Com deia al començament, a qui o a què dediquem un carrer o una estàtua és un tema molt important i té un caràcter commemoratiu. Hem de vigilar quins personatges i episodis recordem i posem com exemple.

Aquest article és una versió una mica ampliada i il·lustrada de la introducció al llibre del Nomenclàtor de carrers.

PD: Mitjançant la participació del Centre d'Estudis de l'Hospitalet he fet la proposta de dedicar 3 carrers o places de la ciutat a 

- Lynn Margulis, biòloga, que ha revolucionat la concepció de l'evolució de les espècies, posant l'èmfasi en la col·laboració i la simbiosi com avantatge evolutiu.

- Donella Meadows, química i biofísica, que l'any 1972 va liderar el grup que va redactar l'informe "Els límits del creixement", demostrant que els recursos naturals finits posarien límits al creixement econòmic.

- Germanes Mirabal. Patria, Minerva i Maria Teresa Mirabal, conegudes com "les papallones", foren assassinades per ordre del dictador dominicà Leónidas Trujillo pel seu activisme polític pro-democràtic.

 

IMMIGRACIÓ I RUMORS FALSOS. TRES EXEMPLES A CATALUNYA

L’objectiu d’aquest treball és mostrar, amb tres exemples, com tots els moviments migratoris generen reaccions contràries en part de la població del lloc d’arribada, en aquest cas a Catalunya.

I mostrar que es generen falsos rumors que reforcen les idees racistes i xenòfobes, molt semblants generació rere generació, que dificulten la convivència i són un vehicle de les ideologies antidemocràtiques.

Escultura dedicada als emigrants a Cangas de Onís (Astúries)

Intentaré posar un exemple per cadascú dels episodis immigratoris de la Catalunya dels darrers 100 anys, en els que l’Hospitalet ha estat molt protagonista.

“Els murcians eren uns esquirols “

Des de finals del segle XIX hi havia un flux immigratori vers Catalunya, que es va accelerar, sobretot entre 1915 i 1930, quan van arribar a Catalunya unes 300 mil persones, que tenia 2,1 milions d’habitants.

D’on venien les persones immigrants? A Catalunya, l’any 1930 hi havia 126 mil procedents del País Valencià, 118 mil de l’Aragó i 82 mil de Múrcia. Val a dir que una part de les comptabilitzades com murcians eren originàries d’Almeria.

L’Hospitalet fou un dels principals escenaris d’aquest episodi. La ciutat va passar de 5 mil habitants en 1900 a 38 mil en 1930. El barri que més va créixer va ser Collblanc-la Torrassa, que va pujar de mil a 22 mil.

Gràfic de la població de l'Hospitalet publicat en la Memòria de l'Ajuntament de 1932.

Al llarg de la dècada de 1920 va generar-se el mite dels murcians de la Torrassa. El primer era el d’exagerar el seu nombre; com hem vist no eren el col·lectiu més nombrós. A nivell local, els articles de Carles Sentís deien que dels 22 mil habitants del barri, 20 mil eren murcians (fals!, només n’eren 5.500), i que els pocs catalans havien d’anar arrambats a les parets per por...

La comunitat d’origen murcià va esdevenir l’ase dels cops de la societat catalana. Entre tots els mals que es van atribuir als murcians (lladres, incívics, bruts, etc) un d’ells era que rebentaven el moviment obrer i que eren els esquirols de les vagues. En concret, m’han arribat a parlar d’una vaga en la construcció del metro o d’algunes fàbriques.

No cap dubte que en la dinàmica de la lluita de classes, la burgesia sempre ha intentat rebentar les vagues amb la importació d’esquirols de llocs més pobres que acceptaven les condicions laborals contra les que lluitaven els vaguistes. D’això en trobem a l’Hospitalet a la primera vaga obrera de la nostra història, l’octubre de 1853.

Per tant, és molt probable que n’hi haguessin esquirols d’origen murcià (i aragonès, valencià, català...). Però no hi ha cap prova documental, cap, que els murcians i les murcianes tinguessin un comportament especial en aquest tema.

La principal prova de que això és fals és que els mateixos racistes, que poden dir una cosa i la contrària sense cap problema, acusaven als murcians de ser un exaltats anarquistes, que participaven o fins i tot protagonitzaven vagues laborals o de lloguers i revoltes armades.

"Acudit" gràfic publicat a El Bé Negre, l'11 de juliol de 1933. El tracoma és una malaltia infecciosa als ulls. S'acusava als immigrants de Múrcia que la portaven a Catalunya.

Aquesta crítica procedia en primer lloc de la dreta, però també del republicanisme catalanista, en nom de la defensa de la República i de la catalanitat del país. Més tard, el franquisme també identificà el caràcter revolucionari i anticlerical dels barris de l’Hospitalet amb la immigració, especialment de Múrcia. I això que eren molt espanyolistes!

“Franco va omplir els trens per descatalanitzar Catalunya”

El segon episodi immigratori de Catalunya del darrer segle va començar durant els anys 40’s, quan van arribar un quart de milió de persones que fugien de la misèria i la persecució política de gairebé tots els racons d’Espanya.

El gruix, però, va arribar durant els anys 50’s i 60’s, 450 i 720 mil de saldo migratori, respectivament. No fou petit tampoc el saldo de 1971 a 1975, amb 231 mil persones. Vaja, 1,4 milions en 25 anys, sense comptar el creixement natural derivat d’aquestes persones immigrants, entre els que hi és el que escriu aquestes ratlles. L’Hospitalet va passar de 70 a 240 mil habitants del 1950 al 1970. Els barris existents es van omplir i van aparèixer de nous.

Població de l'Hospitalet de fora de la província de Barcelona segons el cens de 1981.

L’origen era el conjunt d’Espanya, destacant Andalusia, perquè era la regió més poblada i era una de les més pobres. La pràctica totalitat d’aquestes persones eren de parla castellana. Les condicions de vida, especialment pel que fa a l’habitatge, i treball per als nouvinguts eren molt dures.

La recepció d’aquesta gran quantitat de persones va ser més amable que en els anys 20’s i 30’s. La publicació d’Els altres catalans, l’any 1964, de Paco Candel, fou un factor i és un símptoma d’aquesta sensibilitat. L’acció de l’antifranquisme i unes parròquies compromeses socialment i política van ser decisius.

Malgrat tot, algunes veus (les que qualificaven als nouvinguts com "xarnegos") escampaven afirmacions com que la immigració responia a un pla orquestrat pel règim franquista per descatalanitzar Catalunya. Una afirmació que no caldria haver de desmentir perquè no n’hi ha cap ni una prova documental que fos així. Però desmentint-la podem reflexionar sobre alguns temes.

Gràfic de l'evolució demogràfica de Catalunya, entre 1990 i 2014, elaborat pel GEDEM. Veiem els tres episodis immigratoris.

Les migracions es produeixen perquè hi ha expulsió (pobresa, repressió, etc) als llocs de partida i perquè hi ha atracció als llocs d’arribada. Durant els anys 40’s i primera meitat dels 50’s els pobles d’Espanya expulsaven i les ciutats catalanes no atreien. Aleshores, les autoritats franquistes posaven obstacles a les migracions; es va arribar a detenir, retenir i retornar a centenars de persones. És a dir, el règim franquista no només no omplia trens sinó que vigilava a l’Estació de França perquè no vingués cap “sense papers” (de contracte de feina o de pis d’acollida).

Quan la industria i el turisme de Catalunya va necessitar mà d’obra,  l’allau immigratori es va disparar. Cal recordar que les migracions van bé tant per les persones que les protagonitzen com per les persones que viuen al lloc d’arribada, que, encara que arrufin el nas, es veuen beneficiades per la riquesa produïda. Als processos migratoris en els que es combinen l’expulsió i l’atracció, el favor és mutu. 

Fotografia presa l'any 2009 a la Residència de la gent gran de Bellvitge.

“Els estrangers ens treuen la feina”

Aquesta afirmació en relació als beneficis dels moviments migratoris en els dos sentits també és vàlida per l’episodi immigratori de 1915-30 i pel que va començar al llarg de la dècada de 1990 i que es va enlairar a partir del 2000. Catalunya i el conjunt d’Espanya en el segon cas necessitaven mà d’obra, per les seves baixes natalitats i el creixement econòmic que s'estava produint. Com és conegut, la immigració d’aquest tercer episodi procedeix de l’estranger.

L’any 2000 Catalunya tenia 6,3 milions d’habitants. Actualment, té 7,7 milions. Gairebé la totalitat d’aquest increment es deu a la immigració, procedent de tot arreu, però especialment, per ordre cronològic, del Marroc, Amèrica del Sud i darrerament d’Amèrica Central i el subcontinent indi. Les llengües o les religions de la ciutat s'han multiplicat.

Actualment, la població nascuda a l’estranger que viu al’Hospitalet (94 mil persones) és un 34% del total. Com que no s’ha produït un gran increment en la població de la ciutat (uns 30 habitants en els darrers 20 anys), constatem que ha hagut més aviat una substitució. No he trobat dades, però podem dir que la població més envellida té una proporció més alta d’autòctons i la població més joves té una proporció més alta d’immigrants d’aquest darrer episodi.

Mural a l'Institut Bisbe Berenguer, 2010.

La quantitat de mentides i rumors falsos que es diuen de la població d’origen estranger és molt gran; tenia per escollir-ne. La de que els estrangers ens treuen la feina és un clàssic. A veure si queda clar d'una vegada: el gruix de la immigració respon a la necessitat de mà d'obra, perquè no hi ha gent al país d'arribada per a fer les feines que són necessàries. Aquesta afirmació no respon ni al "buenisme" ni a cap altre concepte inventat per la dreta; és pura econometria i, fins i tot, egoisme.

Si algú encara en dubtava, la recent crisi de manca de mà d'obra al Regne Unit (i d'altres països, encara que no tant) ens mostra com és d'important la immigració per l'economia. En qualsevol cas, l'aportació a l'economia de la població estrangera és superior als diners que reben en serveis socials. Els estudis que ho confirmen són molt abundants, aclaparadors, tant els que fan referència al conjunt d'Espanya com els que tracten de Catalunya. 

Les migracions econòmiques, a més, són molt sensibles als canvis dels cicles econòmics. Quan hi ha crisi econòmica al país d'arribada i deixa d'haver atracció solen reduir-se molt ràpid. Un altre tema són les onades de persones refugiades per raons d'una guerra o catàstrofe natural, però d'això a l'Hospitalet en tenim molt poc.

A l'Hospitalet fem una concentració cada mes per recordar el drets que tenen les persones refugiades i que ara per ara no s'estan respectant. Font: http://www.l-h.cat/webs/especials/856562_2.aspx

Conclusió

Els moviments migratoris han generat i generen, malauradament, reaccions negatives. En part, és comprensible. No és que una part de la població sigui perversa i malpensada per naturalesa, és que els canvis sobtats poden espantar, és normal. A més, la pobresa i el desarrelament que sol acompanyar una part dels moviments migratoris sí que comporta alguns problemes, no podem negar-ho.

El que he intentat mostrar és que es generen mentides, falsos rumors, també dits darrerament fakes, sobre els col·lectius immigrants. Que les maledicències que patien els nostres avis o el nostres pares són, potser, les que ara estenem nosaltres.

Qui genera aquestes mentides i per què? Sabem que hi han grups ideològics de l'extrema dreta i empreses que es dediquen a això. Els casos d'Steve Bannon, Cambridge Analytica o les granges de clicks són coneguts. Des de les escoles fem el que podem, que, honestament, penso que no és gaire. Però, no defallim.