L'ARQUITECTURA DE MAÓ VIST (A CATALUNYA I L'HOSPITALET)

L’aspecte exterior dels edificis és un dels elements en els que els propietaris i els arquitectes posaven més esforços. La façana i les altres parets exteriors, si són visibles, són el que més es veu i més “diu” al públic de la funció de l’edifici, de com és el propietari, etc.

 

La Casa del director de Cosme Toda, a l'Hospitalet.

 

El Palau de la Música en construcció, l'any 1908. El Modernisme significà el triomf del maó vist.

Al llarg de la història de l'arquitectura, el maó ha estat molt utilitzat com material constructiu, però no sempre era considerat adequat per ser vist.

Els materials considerats més nobles per cobrir, per “vestir”, els edificis eren el marbre o certs tipus de pedra, ben treballada. De vegades, una capa de guix permetia introduir colors o esgrafiats.

 

Església de Sant Esteve, a Venècia, del s. XV. Un exemple de l'ús del maó vist en l'arquitectura medieval.

 

Tanmateix, a mitjan segle XIX, es van començar a construir edificis de maó vist, es a dir, en els que els paraments de maó no eren coberts amb cap altre material. Era l’època de la recuperació dels estils del passat, dels “neos” (neoromànic, neogòtic, neobarroc…), i uns dels estils recreats van ser l'àrab i el mudèjar, els dels musulmans que van viure als regnes cristians de la Península Ibèrica durant l’Edat Mitjana. 

 

La Casa Taltavull fou construïda el 1874, a la cruïlla dels carrers Mallorca i Pau Claris. Va ser un dels primers exemples de neoàrab del país. Font: La Ilustración Española y Americana, 22-1-1877

La construcció de la plaça de toros de Madrid en 1874, avui desapareguda, va significar l’impuls definitiu d'aquest estil. El neomudèjar fou utilitzat sobretot en edificis públics, com alguna estació, casino, museu, etc, a més de les places de braus (les dues de Barcelona: Arenes en 1900 i Monumental en 1914), encara que també en alguns habitatges.

Interior de la Casa de les Altures, construïda el 1890 com a habitatge del director de la Societat General d'Aigües de Barcelona. Foto de Natalia Piernas (2017).

A Barcelona l’ús del maó vist va començar lligat a l’arquitectura industrial: Can Batlló (l’actual Escola del Treball), de Rafael Guastavino, construïda a partir de 1869, Ca l’Aranyó (1872-1874), a Sant Martí de Provensals i l’Editorial Montaner i Simon de Lluís Domènech i Montaner, dissenyada l’any 1879 i construïda el 1886, actual seu de la Fundació Tàpies. Finalment, triomfà en moltes de les obres de l’Exposició Universal de 1888, en les que podem destacar el Cafè-Restaurant, també de Domènech.

 

Edifici de la Maternitat, a Les Corts.

A partir d’aquell moment, l’ús del maó vist va entrar dins del repertori ornamental del Modernisme, especialment en les obres que s’inspiraven el passat medieval. El jove Antoni Gaudí va abraçar amb força l’arquitectura neomudèjar ja en la seva primera obra important, la Casa Vicens (Gràcia, dissenyada en 1878 i acabada de construir en 1888).

Casa Vicens. Font: https://casavicens.org/

Val a dir que Gaudí va utilitzar el maó vist en algunes obres posteriors de la dècada de 1880, com els Pavellons Güell (Barcelona, 1887), però que més tard el va tornar a deixar a la vista només a l'interior, com a les sotateulades de Bellesguard i la Casa Milà, de la primera dècada del segle XX.

Exterior i sotateulada de Bellesguard. El maó vist ja és només a l'interior. Font: Arquitectura y construcción, gener de 1907.

On va tenir més èxit va ser en l’arquitectura industrial. Podem esmentar alguns exemples propers i ben rehabilitats: Can Suris a Cornellà (actual Citilab), de 1897, o Arañó, Ventajó i Cia, a Sants, de 1899-1903 (actual Club Esportiu Mediterrani). 

 

Finestres de Can Suris

La Fàbrica Casaramona (actual seu del Caixafòrum) guanyà l'any 1912 el premi dels edificis artístics de l’Ajuntament de Barcelona. Aquest premi i que l’encàrrec el rebés un personatge com Josep Puig i Cadalfalch mostra com l’arquitectura industrial de maó vist va arribar a la màxima consideració social.

 

La fàbrica Casaramona, en 1912.

A l’Hospitalet tenim algunes de les millors obres d’aquesta tipologia arquitectònica. Potser la primera és la torre neomudèjar del conjunt de Can Buxeres, construïda en 1875 per alçar un molí de vent per un pou. 

La torre de Can Buxeres. Fotografia de Natàlia Piernas.

 

O potser la caseta del dipòsit d’aigua que es va construir a la Carretera de Collblanc entre 1870 i 1880. El maó vist és utilitzat per fer una mena de merlets, que donaven a l’edifici un aire medieval.

La Caseta de Collblanc de l'empresa subministradora d'aigua. Avui desapareguda.

L’edifici que coneixem com Tecla Sala, en realitat fou encarregat per Andreu Basté. Fou construït en 1893 segons el disseny de Claudi Duran i Ventosa. És un edifici on l’ús del maó generava elements decoratius encara sobris: cornises, alguna sanefa i els marcs superiors de les finestres.

CC Tecla Sala. Fotografia de Natàlia Piernas.

El maó vist arriba a un ús decoratiu més abundant amb les fàbriques tèxtils de Can Trias (1903, de Ferran Junoy) i Can Trinxet (1905, Joan Alsina; ampliada a partir de 1907 per Modest Feu) i Can Gras (1906, Modest Feu; ampliada fins 1910). Són unes joies arquitectòniques que conservem només en part.

Tot aquest edifici ha estat inexplicablement enderrocat.

També d’aquesta època és Can Vilumara (1907, actual institut, d’Andreu Audet) i creiem que són les cases dels conjunts industrials de les empreses ceràmiques de Can Llopis i Cosme Toda. Malauradament no tenim dades concretes d’aquests edificis. 

Pel que fa a l’arquitectura residencial trobem alguns exemples ben reeixits. Can Cases és de 1910, una de les darreres obres de Marià Tomàs i Barba. 

Can Casas

 

Les “Cases barates”, de 1914, són una de les primeres obres del seu successor en càrrec d’arquitecte municipal, Ramon Puig i Gairalt.

 

Les Cases Barates de la Rambla. Font: Viquipèdia.

Puig fou el gran dominador de l’arquitectura local entre 1915 i 1936. En la seva evolució veiem el pas dels estils a la Catalunya del començament del segle XX: modernisme, noucentisme, art decó, racionalisme... En les seves indústries de la dècada de 1920 torna la sobrietat i la robustesa, de la mà del noucentisme: Cosme Toda, 1923; Albert Germans, 1926.

 

Uns senzills totxos, ben combinats, van permetre unes creacions artístiques que avui formen part del nostre patrimoni. Penso que és un tipus d’arquitectura molt representativa de la nostra ciutat: d’origen humil, però que pot arribar a les més fantàstiques i altes fites, en la seva vessant pràctica com creativa.

 

 

ANNEX GRÀFIC

 

Evidentment, quan parlem de l'ús del maó vist, la ciutat occitana d'Albi juga en una altra lliga. Coneguda com la Dame de Brique, la Dama de Maó, la majoria del seus edificis tradicionals són de maó vist, començant per la Catedral de Sant Cecília i el Palau de l'Arquebisbe, del segle XIII.

 

Església de Sant Gregori (s. XV), Venècia.

 

Palau Mercader, al Passeig de Gràcia de Barcelona. No he trobat l'any de la seva construcció. Font: La Ilustración Española y Americana, 22-1-1877

 

Fàbrica Rogelio Rojo de Masquefa

Celler Cooperatiu d'el Pinell de Brai (Cèsar Martinell 1922)

Casa Puig i Cadafalch d'Argentona (1897-1905)

Fàbrica Jover, a Canet de Mar (Pere Doménech i Roura, 1910)

Celler Güell, d'Antoni Gaudí (1895-1902), al poble del Garraf (Garraf)

Ca l'Espinal, a la Colònia Gúell (Baix Llobregat), obra de Joan Rubió i Bellver (1902)

Casa Vicens, d'Antoni Gaudí.

Celler Cooperatiu de Falset (Priorat), de Cèsar Martinell (1919)

Mercat d'Arenys de Mar (Maresme), d'Ignasi Mas i Morell (1923-1929)

Fàbrica Ca n'Humet (1918; originalment, Barcelonesa d'Arts Gràfiques), de Francesc Guàrdia i Vial, al Masnou (Maresme).

Déu-n'hi-do l'ús del maó vist a Madrid, des dels edificis de l'època dels Àustries fins el segle XX.

EL PONT DE LA LLIBERTAT

La llibertat, com representem la llibertat? encara més, com representem la lluita per la llibertat? La llibertat és una senyora amb una torxa? Donar forma visible a conceptes abstractes ha estat una de les funcions dels artistes, especialment dels escultors que creen monuments públics. I no és fàcil.

El Pont de la Llibertat en 2007. Font http://fundacioarranzbravo.cat/foto-el-pont-de-la-llibertat/

Eduard Arranz-Bravo va partir de la seva concepció de la llibertat, de la seva experiència personal. Per l’artista de Barcelona la llibertat, o més aviat l’alliberament, és l’acte de la creació artística. Per tant, quina millor manera hi ha de representar la llibertat que el mateix procés de la creació artística?

 

I en escultura, la creació artística és la matèria prenent forma i volum. Les dues masses de metall són la forma orgànica, visceral, que lluita per prendre la forma desitjada, és a dir, per alliberar-se.

El Pont de la Llibertat, 2005. Font: http://fundacioarranzbravo.cat/la-coleccion/escultura/

Els dos extrems del Pont de la Llibertat són, per tant, la representació en abstracte d’un concepte: la lluita per la llibertat en dos moments de la nostra història recent, la República i la Guerra Civil per una banda i l’Antifranquisme per l’altra, èpoques en les que l’Hospitalet va jugar un paper protagonista en els esdeveniments del país. 

I tots dos moments estan units, perquè formen part d’un mateix cicle històric. Els anhels socials i polítics estroncats pel feixisme en 1939 ressorgiren ben aviat i van esdevenir indeturables en la dècada de 1970.

Eduard Arranz-Bravo treballant en l'escultura en 2006. Font: http://fundacioarranzbravo.cat/arranz-bravo-pont-de-la-llibertat/

En 1994 es va crear L’Hospitalet Antifranquista, al si del Centre d’Estudis de l’Hospitalet. Molt probablement la nostra ciutat fou la pionera a tot el país en allò que després es va dir “Memòria Històrica”. Poder participar en aquest projecte, que va tenir com una de les seves principals fites l’edició de l’obra L’Hospitalet lloc de memòria, ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida.

Un dels objectius que es va marcar el Grup va ser la creació d’un monument públic, i de seguida es va posar en contacte amb Eduard Arranz-Bravo, compromès amb la ciutat i els valors democràtics.

El projecte del Pont de la Llibertat fou tant engrescador, que quan el Grup Antifranquista va decidir fer-se una entitat independent va prendre el nom del monument. Gràcies al recolzament i les subscripcions populars i al suport institucional, l’escultura fou una realitat l’octubre de 2007. Des d’aleshores, milers de persones passen per les seves vores, i per sota, com passaven els exèrcits triomfadors entre els grans pilars dels arcs de triomf. 

 Aquest documental fou l'altre gran objectiu de l'Hospitalet Antifranquista-El Pont de la Llibertat

El Pont de la Llibertat, amb les seves formes, ens recorda com és de dura la lluita, que la situació que gaudim és fruit del passat, que podem felicitar-nos per allò que hem aconseguit, però que el que tenim és fràgil.

El Pont és avui un dels grans símbols de la ciutat, perquè commemora el principal valor de l’Hospitalet: el caràcter combatiu de la seva gent. És també un crit contra l'amnèsia i la banalització del franquisme. És, en definitiva, una reivindicació de la LLIBERTAT, aquí, i en el món sencer.

Aquest article està basat en la meva col·laboració a l'obra Arranz-Bravo 75-75. Un privilegi haver pogut participar en ella. Moltes gràcies a la Fundació Arran-Bravo per convidar-me.