LA VANGUARD, UNA EMPRESA D'ELECTRÒNICA A SANTA EULÀLIA

Cahué Industrial S.A. havia estat fundada per Joan Cahué a Collblanc l’any 1958, sobre el precedent d’una petita empresa preexistent. En aquells moments, era una rara avis en la indústria local.

Aquell mateix any, la NASA llençava el segon satèl·lit artificial de la seva història, anomenat Vanguard 1. En aquells moments la cursa espacial entre soviètics i nordamericans començava a tenir un extraordinari impacte i aquell nom tenia un atractiu i unes connotacions de modernitat com cap altre. Per tant, Vanguard fou escollit com el nom de la marca dels productes de la nova empresa de productes electrònics de consum final.

Quins eren els productes de Cahué Industrial, S.A.? Inicialment eren receptors de ràdio, els coneguts popularment com “transistors”. El transistor, com dispositiu electrònic, havia estat inventat uns 10 anys abans, però la seva aplicació a un receptor de ràdio comercialitzable no es va fer fins 1954 als Estats Units. Malgrat els problemes de l’autarquia franquista, Cahué va estar amatent a les novetats internacionals. Es tractava d’una nova generació d’aparells molt més lleugers i portàtils en relació als que existien fins aleshores, com els models Talos, Samos, Polaris, Centauro, Super Ranger, Super Atlas, Nimbus o més tard, Géminis i Astronauta. 

L’any 1963, la raó social de l’empresa passà a dir-se “Vanguard Ibérica Cahué Industrial S.A.” i va contruir una fàbrica a Santa Eulàlia, al sector industrial anomenat Provençana, al davant d’una altra factoria del sector de l’electrònica: la Phillips. 

També, amb el temps, va ampliar la gamma de productes, especialment els electrodomèstics que serien els reis del mercat dels següents anys: els televisors. Segons la publicitat, els televisors Vanguard van ser els primers fabricats a Espanya que incorporaven la tecnologia necessària per rebre les emissions en UHF, en les que s’emetia la segona cadena de TVE a partir de novembre de 1966.

L’eslògan “Ponga un Vanguard en su vida” va ser molt popular durant més d’una dècada.  L’empresa va desenvolupar una activitat publicitària molt important, amb anuncis a les publicacions periòdiques, o el patrocini d’activitats esportives. Per exemple, va participar en el patrocini de les competicions de motocròs al circuit de Sanfeliu a partir de 1968. També va ser el principal patrocinador de la publicació de la celebració de l’Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. L'’empresa intentava tenir un cert compromís amb els esdeveniments  locals. Una altra línia de publicitat va ser la del marxandatge, amb elements com els clauers o cendrers.

Anunci de 1967

Unes accions que van aconseguir especial ressò van ser els regals de transistors i televisors a jugadors de futbol del Barça o del Espanyol, al voltant de 1963 i 1964, com reconeixement a victòries o el seu bon joc. Aconseguien sortir en la premsa sense haver de pagar la publicitat. També van sortir a la premsa per l’incendi d’una nau de producció de televisors, el juny de 1966.

L’expansió del negoci es va materialitzar en la nova fàbrica de Santa Eulàlia, de 25 mil m2, la primera pedra de la qual es va posar en 1966 i fou inaugurada en 1970. Cahué, molt amant de l’art, va encarregar diversos murals ceràmics i pintures. L’edifici, a més, era de línia avantguardista.

Foto de 2016.

Tan amant de l’art i la història era en Cahué, que poc després d’enllestir el nou edifici va desmuntar la masia de Ca n’Alòs, que era dins del recinte del conjunt fabril, i se la va emportar. Aquí, a l’Hospitalet, no n’hem sabut res més d’aquest element importantíssim patrimonial local, un mas de l’Edat Moderna. Potser és a la finca dels Cahué a Fornells, a Menorca.

la masia de Ca n'Alòs amb pedres numerades. Font: AMHLAF0027470 /a.Autor desconegut/da /d.Andreu González Diumenjó

L’any anterior, 1969, amb la gran expansió en marxa, fou una de les sis empreses a les que van concedir el premi “Empresa Modelo”, que li entregà a Cahué el mateix Franco en persona, en els actes del 18 de juliol, la gran festa del règim franquista. 

La Vanguardia, 19-7-1969

La bona relació del propietari amb les autoritats fou ratificada quan va ser l’empresa escollida per rebre la visita del president del govern Carlos Arias i alguns ministres, el juny del 1974, al seu pas per Barcelona. A la fàbrica de Santa Eulàlia es va reunir amb el Jurat d’empresa, la representació de la plantilla en el sindicat vertical, que, en aquella època ja tenia una penetració forta dels sindicats antifranquistes. Segurament per això, li van manifestar alguns problemes: “desvalorización de los salarios ante la inflación, dèficit de escuelas y gratuidad de la enseñanza, falta de servicios en las poblaciones del cinturón de Barcelona, igualdad de derechos en la mujer, deficiencias en la Seguridad Social, etc.” 

Arias Navarro, darrera del micro. A la seva esquerra, el Ministre de Treball i a la seva esquerra, Cahué. Reunió amb el jurat d'empresa de la Vanguard.

El seguici a la sala de muntatge.

Eren anys en els que les llars del país s’omplien de televisors, radiocassets, tocadiscos, etc. L’any 1977 van declarar una producció de 157 mil articles, amb una plantilla de 1.700 treballadors i uns beneficis de 92 milions de ptes. Vanguard era la tercera marca de televisors més venuda a Espanya, a certa distància de Phillips i Grundig.

L’any 1979 s’anuncià un acord entre Vanguard i Hitachi, amb el que aquesta empresa japonesa volia introduir-se al mercat europeu. L’any 1980, sempre segons la premsa del moment, tenia una quota de mercat del 13% dels televisors en color, i semblava que era una marca consolidada en el segment de l’electrònica. Tanmateix, el gener de 1981 l’empresa declarava uns deutes de gairebé 3.500 milions i presentà suspensió de pagaments. Es tractava de la més important de Catalunya dels anys 1980 i 1981, i només superada en 1982 per Bruguera.

Llavors començà un període en el que es van negociar fusions amb d’altres empreses, plans de viabilitat amb llicències de fabricació alienes, ajudes públiques, que també van provocar debats polítics per arbitrarietats, etc. Un jutge va acceptar una demanda per frau en la suspensió de pagaments de l’any 1981 i fins i tot es denunciava que aquesta suspensió de pagaments havia estat un mecanisme per accedir a les ajudes públiques. En 1984 es negociava un crèdit de 1.500 milions de pessetes que permetria tancar l’acord amb Hitachi, per fabricar els seus productes.

El Noticiero Universal, 12-12-1984

I començà una travessa per l’atur de la plantilla, que gradualment va perdre el lloc de treball. L’any 1981 era de 2.000 persones, incloses les delegacions. L’any 1984 era de 860 persones. El maig de 1985, per pagar el 2.026 milions que l’empresa devia a Hisenda, es va fer una subhasta d’“una montaña de bienes”, entre els que hi havia un quadre de Sert, cinquanta cotxes, dotze camions, màquines d’escriure...  Finalment, Vanguard va deixar d’existir el 1986. 

Teniu records?

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

De productes que encara teniu a casa

 

De la visita del govern de 1974...

 

 

 

Una campanya de 1963

Opuscle del programa d'actes de la celebració de l'Hospitalet com Ciutat Pubilla de la Sardana en 1966. En la contraportada, la publicitat era en català.

 

2018

 

2022

2022

LA MALDICIÓN DE LOS RECURSOS / LA MALEDICCIÓ DELS RECURSOS

 (Si voleu llegir el text en català, baixeu, si us plau)

En la ciencia enconómica existe un concepto, la “maldición de los recursos”. Expresa una paradoja: los países con más recursos naturales o los que dependen más de la exportació de los recursos naturales son más pobres, o no crecen lo que deberían. 

Desde la disciplina económica, para explicarlo, se pone el foco en factores puramente económicos y en ocasiones se menciona la debilidad institucional del país.

Desde la disciplina histórica hay una explicación principal, al margen de los dictados del mercado: el imperialismo. Desde tiempos inmemoriales, las potencias políticas han conquistado territorios para extraer riquezas, en forma de trabajo y recursos naturales (de los que carecen en su territorio) y a la vez han impedido que las actividades económicas  con más valor añadido (artesanía, industria, servicios...) se desarrollaran en el territorio conquistado.

Para empezar a aproximarnos a este tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y después, cualquier otra obra de Eduardo Galeano.

 

Evidentemente que en 5000 años de imperialismo hay ejemplos de todo tipo y excepciones, pero la regla del imperialismo voraz es una de las constantes a lo largo de la historia. Por tanto, tener un recurso natural valorado siempre ha significado convertirte en una presa para las potencias.

Como es sabido, en la época de la Revolución industrial y el capitalismo este fenómeno ha alcanzado sus cotas máximas. La expansión imperialista protagonizada por una docena de potencias de Europa, Estados Unidos y Japón ha llegado a todos los rincones del planeta y sus pugnas han provocado diversas guerras, sobre todo las dos mundiales.

Desde el punto de vista del resto de los países, tener tierras cultivables o encontrar yacimientos de tal o cual mineral, que en principio puede parecer una bendición para la economía, resulta una maldición, porque atrae la voracidad de las potencias imperialistas que quieren garantizarse el control de su explotación.

Lo que acabamos de ver en Venezuela es la enésima expresión de ese imperialismo, pero el empobrecimiento de ese país a pesar de (o debido a) tener las mayores reservas de petróleo del mundo es un fenómeno que tiene más de un siglo.

Pero el imperialismo también es lucha de clases, porque las potencias foráneas se alían con las oligarquías locales, que ven así asegurada su dominación. Cuando las poblaciones osan cuestionar su dependencia y empobrecimiento, las oligarquías no dudan en traicionar a su país, mientras se llenan la boca de patriotismo.

Las formas de agresión pueden ser diversas, desde la invasión, la organización de un golpe de estado, la financiación de facciones políticas o el bloqueo económico. Depende de la situación de cada país. Con Venezuela habían intentado las tres formas últimas y solo faltaba la primera.

Hay decenas de ejemplos de agresiones imperialistas en el conjunto de países del Sur. Congo es el máximo ejemplo de país riquísimo en recursos naturales y con una de las poblaciones más pobres del mundo. Todo empezó con las maniobras y el golpe contra el gobierno de Patrice Lumumba en 1961. El caso del golpe por el control del cobre contra el gobierno de Salvador Allende, en 1973, es bien conocido. EE.UU. acabó con él para defender los intereses de sus empresas, especialmente la ITT. Los dos presidentes fueron asesinados. Muchos otros corrieron la misma suerte (Sukarno, Sankara, Bishop...) o tuvieron un accidente (Torrijos, Roldós...).

Desde 1945, las agresiones imperalistas se habían disfrazado de lucha por la democracia. La dialéctica de Trump exigiendo el acceso a los recursos naturales no se conocía desde la Alemania y el Japón de la década de 1930, cuando desde el racismo se argumentaba que ciertos países tenían derecho a un espacio vital y a unos recursos. Ya sabemos como acabó todo.

El petróleo es especialmente importante, porque és la principal fuente de energía, y se está acabando. El petróleo de EE.UU. que procede del fracking también se acaba y para ser explotable requiere del tipo que tiene Venezuela. La reacción de la adminstración Trump (brazo ejecutor de Exxon, Mobil, Chevron, etc... pero también de las británicas Shell y BP, la francesa Total...) es desacomplejamiento racista o es signo de desesperación y debilidad?

El petróleo de Venezuela o el uranio de Níger han sido una maldición. La agresión imperialista que sufre ese país latinoamericano por parte de los británicos y, sobre todo, los estadounidenses (los que el escritor Pocaterra llamaba “los españoles nuevos”) desde hace más de 130 años ha enriquecido a una minoría y ha empobrecido a la mayoría. Este último episodio va en esa dirección.

La democracia o el narcotráfico son excusas, son una mentira, como lo fueron las armas de destrucción masiva en Iraq; lo sabe todo el mundo. Pero la mayoría calla o mira a otro lado, ni hará nada en contra, y seguirà votando a quien le garantice el petróleo barato, al menos hasta que se acabe del todo. Luego, con temperaturas medias de 40°C en verano, ya veremos... Pero, mientras tanto, podremos seguir consumiendo.

 

Versió en català.

En la ciència econòmica existeix un concepte, “la maledicció dels recursos”. Expressa una paradoxa: els països amb més recursos naturals o els que depenen més de l’exportació dels recursos naturals són més pobres, o no creixen com haurien de fer-ho.

Des de la disciplina econòmica, per explicar-ho, es posa el focus en factors purament econòmics i de vegades s’esmenta la feblesa institucional del país.

Des de la disciplina històrica hi ha una explicació principal, al marge de les regles de l'oferta i la demanda, dels dictats del mercat: l'imperialisme. Des de temps immemorials, les potències polítiques han conquerit territoris per extreure riqueses, en forma de treball i recursos naturals (dels que manquen al seu territori) i alhora han impedit que les activitats econòmiques amb més valor afegit (artesania, indústria, serveis...) 

Per començar a aproximar-nos a aquest tema, imprescindible, la lectura de Las venas abiertas de América Latina, y després, qualsevol altra obra d'Eduardo Galeano.

Evidentment, en 5000 anys d'imperialisme hi ha algunes excepcions i exemples de tota mena, però la regla de l'imperialisme voraç és una de les constants al llarg de la història. Per tant, tenir un recurs natural valorat sempre ha significat esdevenir una presa per a les potències.

Com és sabut, a l'època de la Revolució industrial i el capitalisme aquest fenomen ha assolit les cotes més altes. L'expansió imperialista protagonitzada per un grapat de països europeus, Estats Units i Japó ha arribat a tots els racons del planeta i les seves pugnes han provocat diverses guerres, sobretot les dues mundials.

Des del punt de vista de la resta dels països, tenir terres conreables o jaciments de tal o qual mineral, que en principi pot semblar una benedicció, resulta una maledicció, perquè atrau la voracitat de les potències imperialistes que es volen garantir el control de la seva explotació.

El que acabem de veure a Veneçuela és l'enèssima expressió d'aquest imperialisme, però l'empobriment d'aquest país, malgrat (o per causa de) tenir les reserves de petroli més grans del món és un fenomen que té més d'un segle.

Però l'imperialisme també és la lluita de classes, perquè les potències foranes s'alien amb les oligarquies locals, que veuen així assegurada la seva dominació. Quan les poblacions gosen qüestionar la seva dependència i empobriment, les oligarquies no dubten trair el seu pais, mentre s'omplen la boca de patriotisme.

Les formes d'agressió poden ser diverses, des de la invasió, l'organització d'un cop d'estat, el finançament de faccions polítiques o el bloqueig econòmic; depèn de la situació de cada país. Amb Veneçuela havien intentat les tres formes últimes i només faltava la primera.

 

Hi ha desenes d'exemples d'agressions imperialistes en el conjunt de països del Sud. Congo és el màxim exponent de país riquíssim en recursos naturals i amb una de les poblacions més pobres del món. Tot va començar amb les maniobres i el cop contra el govern de Patrice Lumumba en 1961. El cas del cop pel control del coure contra el govern de Salvador Allende, en 1973, es ben conegut. EE.UU. acabà amb ell per a defensar els interessos de les seves empreses, especialment la ITT. Tots dos presidents van ser assassinats. Molts altres han estat detinguts i morts (Sankara, Sukarno, Bishop...) o morts en accident: Torrijos, Roldós.

Des de 1945, les agressions imperialistes s'havien disfressat de lluita per la democràcia. La dialèctica de Trump exigint l'accés als recursos naturals no es coneixia de l'Alemanya i el Japó de la dècada de 1930, quan des del racisme s'argumentava que certs països tenien dreta un espai vital i a uns recursos. Ja sabem com va acabar tot. 

El petroli és especialment important perquè és la principal font d'energia i s'està esgotant. El petroli dels EE.UU. procedent del fracking, que també està en les últimes, necessita el tipus que té Veneçuela per ser explotable. La reacció de l'administració Trump (braç executor de les petrolieres Exxon, Mobil, Chevron, etc... i també de les britàniques Shell i BP, la francesa Total...), és desacomplexadament racista o és signe de desesperació i feblesa?

El petroli de Veneçuela o l'urani de Níger han estat una maledicció. L'agressió imperialista a aquest país per part dels britànics i, sobretot, pels nordamericans (el que l'escriptor Pocaterra anomenava "els nous espanyols") des de fa més de 130 anys ha enriquit una minoria i ha empobrit a la majoria. Aquest últim episodi de gener de 2026 va en aquesta direcció.

La democràcia o el narcotràfic són excuses, són mentida, com ho va ser lo de les armes de destrucció massiva d'Iraq; això ho sap tothom. Però la majoria calla o mira cap a una altra banda, ni farà res en contra, i seguirà votant a qui li garanteixi el petroli barat, almenys fins que s'acabi del tot, amb temperatures mitjanes de 40°C a l'estiu. Mentrestant, però, podrem seguir consumint.