LES PRIMERES CASES DE PUBILLA CASES

En els darrers temps hem celebrat el centenari o cinquantenari d'alguns barris de l'Hospitalet. En la majoria dels casos, escollim la data de l'arribada dels primers habitants com el del naixement del barri. En el cas de Pubilla Cases, és una mica més complicat.

Carrer Churruca, l'any 1959. Encara no s'havien imposat els blocs a Pubilla Cases. Font: Arxiu de l'Hospitalet.

Com ja hem comentat en altres articles, l'any 1925 pot ser considerat l'any inicial perquè és quan es fa un primer projecte d'urbanització de la zona, "de la finca Ca la Casas", promogut pels propietaris i signat per Antoni Puig i Gairalt.

És gairebé segur que l'autor real fos en Ramon Puig i Gairalt, però per possibles incompatibilitats, ja que era arquitecte municipal, el projecte fou signat pel seu germà Antoni.No és lúnic cas. Font: Arxiu de l'Hospitalet

L'any següent, aquest projecte va quedar incorporat al Pla d'Eixample i Sanejament del conjunt de la ciutat, elaborat per en Ramon Puig i Gairalt.

Però, quan va començar l'ocupació de les parcel·les d'aquesta urbanització concebuda com ciutat-jardí obrera amb carrers en disposició radial? Doncs, les primeres casetes de la nova urbanització no van arribar fins a 1930. 

Per tant, podem considerar la casa de Modesto Martín, al carrer Margaritas (actual Empúries) als "terrenos de la Urbanizacion Pubilla Casas" la primera del barri. El permís de construcció fou concedit el març de 1930 i imaginem que al llarg d'aquell any van anar a viure-hi.

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 6210.

Foto actual del Carrer Empúries. Si aquesta no és la primera casa del barri, és una de molt semblant.

De l'any 1930 només conservem una altra casa, la d'Antoni Bosch, al mateix carrer.

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 6706.

La següent petició ja és de 1931, la d'Antoni Martínez, al carrer Malvarrosas (actual Simancas). Veiem que els carrers de la ciutat-jardí van rebre noms vegetals, però en 1946, alguns van ser canviats (vegeu la història del nomenclàtor).

Font: Arxiu de l'Hospitalet. Expedient de construcció 7355.

Diverses reflexions. Ja veiem la tipologia de les primeres casetes del barri, les previstes en la ciutat-jardí, per les que es van fer parcel·les petites i carrers estrets en disposició radial. Encara queden algunes.

Carrer Floridablanca (originalment, Crisantemos).

També veiem que va costar que comencés l'ocupació de les parcel·les, des del 1926 fins el 1930 i després que la construcció de cases al barri durant la dècada de 1930 va ser lenta i escassa, segurament perquè era un temps de crisi econòmica.

A un dels plànols de les cases advertim que no hi havia clavegueres i que les aigües brutes anaven a foses sèptiques. Això provocava problemes de salut pública.

En definitiva, potser haurem d'esperar al 2030 per fer el centenari de Pubilla Cases.

LA MANCA DE LLIBERTAT DURANT LA TRANSICIÓ

 Avui voldria aportar dos documents de 1976, que il·lustren com la llibertat tenia serioses limitacions durant la Transició.

Recordem, Franco havia mort el 20 de novembre de 1975. El règim franquista es va mantenir intacte durant molts mesos i la repressió als moviments populars va continuar. 

Els canvis cap a la democràcia no es van fer realitat fins l'any 1977. Això vol dir que l'any 1976 va ser un any més de franquisme.

Els dos documents procedeixen de les associacions de veïns. Només recordar l'extraordinària importància d'aquestes entitats en aquells anys, com van frenar la cobdícia del capital immobiliari i van lluitar per la democràcia.

El primer és una petició d'una assemblea de socis/es de l'Associació de Veïns Ildefons Cerdà de Granvia Sud. Sí, per a fer una assemblea s'havia d'obtenir el permís de l'Ajuntament. 

Atenció, l'assemblea es feia a la parròquia de Sant Isidre. Algunes parròquies eren els centres cívics de l'època i de vegades còmplices en els moviments antifranquistes.

L'Ajuntament, aleshores comandat pel Vicenç Capdevila, va donar el permís.

El segon document és una petició de l'Associació de Veïns de Sant Josep per a fer una xerrada. La faria el Juan Ramos, amb el títol "Alternativas sindicales".

Juan Ramos era un destacat líder de Comissions Obreres i del PSUC, aleshores sindicat clandestí i molt perseguit. La xerrada volia mostrar les alternatives al sindicat oficial, l'únic permès. 

En aquesta ocasió era el Govern Civil de la Província, comandat per Salvador Sánchez-Terán, va prohibir la xerrada, ja a finals d'any, quan se suposava que estaven canviant les coses. 

Com veiem, l'any 1976 va ser un més de franquisme, de manca de llibertats, d'associació, reunió, expressió...

 

 

L'"ENTRISME" POLÍTIC AL TARDOFRANQUISME. CAPDEVILA, PERELLÓ, MIRÓ I CODINA

És prou conegut que una de les estratègies del moviment obrer antifranquista en el tardofranquisme va ser l'"entrisme", és a dir, entrar en les institucions franquistes, el sindicat vertical, per aprofitar-lo en la seva defensa dels interessos de la classe treballadora i d'erosió de la dictadura.

Ángel Rozas, militant comunista i resident a Collblanc, va ocupar càrrecs en el sindicat vertical entre 1954 i 1958 i va estar a punt de ser procurador en Corts pel terç sindical. Només la seva primera detenció, en 1958, ho va impedir.

El PSUC i CC.OO. (a partir de la seva fundació en 1964) van practicar aquesta estratègia, mentre que altres partits i sindicat es negaven, interpretant que era una forma col·laboració amb el règim franquista.

Les associacions de veïns, d'alguna manera també significaven un aprofitament de les possibilitats legals de la Llei d'Associacions a partir de 1965.

En vista de l'èxit d'aquestes pràctiques, Bandera Roja i l'Assemblea de Catalunya van impulsar la candidatura d'un obrer antifranquista per a les eleccions pel terç familiar de Barcelona, l'octubre de 1973.

Aquell any 1973 els barris començaven a bullir i la protesta arribava als mateixos plens municipals. Des del govern es va entendre que una etapa política havia canviat i els alcaldes de Barcelona i l'Hospitalet van ser cessats amb poques setmanes de diferència.

Si voleu saber més sobre la trajectòria política de Vicenç Capdevila, podeu llegir aquest llibre, que també es troba en línia, clicant aquí.

A l'Hospitalet, la persona escollida per navegar en aquell tumultuós oceà va ser en Vicenç Capdevila. Això va ser una sort per la ciutat, perquè el penúltim alcalde del franquisme no era ideològicament franquista. 

Capdevila va haver de mantenir tota la parafernàlia del règim, però va governar en el sentit oposat als principis del règim, amb els límits de la legalitat del moment.

Des del punt de vista urbanístic, va ser un aliat dels moviments veïnals i va contribuir a frenar els abusos a Bellvitge o Can Serra, a més d'aturar un nou polígon a Pedrosa. Es pot afirmar que des del punt de vista urbanístic va tenir una influència més positiva que Corbacho o Marín.

En l'àmbit cultural i educatiu ja havia fet bona feina en la seva etapa de regidor del ram (1964-1971) i també va destacar en els seus anys de mandat.

Quan Capdevila va deixar l'alcaldia per ser candidat al Congrés per la UCD, el va substituir en Joan Perelló, d'un perfil semblant, en absolut d'ideologia franquista. La seva tasca va ser molt més difícil, en uns anys de democràcia però d'ajuntaments no democràtics, amb una crisi econòmica galopant...

Els alcaldes Capdevila (1973-1977) i Perelló (1977-1979) es van envoltar de joves del barri del Centre i els van oferir càrrecs polítics i tècnics, des dels quals també van contribuir a millorar la situació de la ciutat. 

Eren joves amb estudis superiors d'origen social de classe treballadora qualificada o petitburgesa. Hem de pensar que en els anys 60's i principis dels 70's no tothom accedia a la universitat.

Sí, eren càrrecs polítics del franquisme i no eren d'ideologia franquista. Se'ls havia presentat l'opció de fer una mena d'entrisme polític, sense haver planificat l'estratègia, però de forma similar a la que d'altres havien planificat, i van aprofitar l'avinentesa. 

Entre d'altres, destaquem a dos homes que van ser regidors i tinents d'alcalde. Francesc Codina, al que li va encarregar Capdevila la creació del Patronat Municipal d'Esports en 1974. Joan Miró havia estat un dels fundadors de l'associació Aplha 63 i va impulsar el Patronat de Cultura o el model d'aules de cultura pels barris.

La família de Joan Miró recull el premi de Fill Insurrecte Predilecte a títol pòstum el febrer de 2025, a l'acte organitzat pel Foment de la Informació Crítica.

En els projectes dels patronats esmentats també van participar altres joves, amb càrrecs municipals (Joan Torres, Joan Francesc Marco, Amadeu Joan, Toni Gendre...) o sense càrrecs municipals (Joan Soto...), els quals eren més aviat antifranquistes.

No puc deixar de recordar altres noms de fora de l'Hospitalet, com Fabià Estapé o Joan Antoni Solans, que també van ocupar càrrecs en institucions franquistes, sense ser ideològicament franquistes en absolut, i que van fer una tasca extraordinàriament positiva, dins de les possibilitats del moment.

En resum, Capdevila, Perelló i alguns dels seus regidors, com Codina o Miró, van fer una bona feina per la ciutat, amb les grans limitacions del moment polític que els va tocar. A d'altres poblacions van haver de patir governs locals franquistes fins al final, amb el que això va significar. Afortunadament, a l'Hospitalet no va ser així.

 

US PROPOSO UN JOC. ENDEVINEU DE QUIN PAÍS SÓN.

Us proposo un joc. Reproduiré testimonis de persones que han protagonitzat migracions a l’Hospitalet i heu d'endevinar el seu país d’origen segons el que diuen o com ho diuen? Ànim!

1. “Nos costó mucho al principio. Al fin y al cabo, nos habíamos separado de personas que desde que has nacido, has vivido con ellas y uno lo siente, claro. Aquí nos encontramos con todo desconocido, sin ninguna amistad, con gente y costumbres tan distintas...”

2. “Ha habido un recorrido de la gente, que ha sido grandísimo para conseguir algo, sea como sea. Hemos dejado algo de la salud y las penas de varios años en el piso. Por eso, ahora nos sentimos orgullosos de tenerlo. Con él, como quien dice, comenzamos a vivir.”

3. “Hemos vivido momentos bien duros desde la llegada. Ahora, después de haberlos pasado, se puede pensar en ellos con más tranquilidad. Muchos ya nos hemos acostumbrado. Pero ha habido algunos que no se han podido adaptar.”

4. “Muchos de los que se han ido yo creo que han obrado mal, porque cuando venían de vacaciones sólo contaban el oro y el moro de lo bien que les iba por la capital o por el extranjero, pero no contaban las dificultades que pasaban ni que tenían que hacer los trabajos más duros, de peón, o de la mala vivienda.”

5. “Yo me vine por necesidad, y yo pienso que, si hicieran una reforma agraria como es debido, muchos nos volveríamos a nuestra tierra. A mí la ciudad no me atrae, creo que vivir en una población pequeña es mejor. Aquí no nos comunicamos, estamos aislados y estos pisos parecen nichos.”

Heu endevinat de quin país són aquestes persones? De Perú, Equador, República Dominicana, Colòmbia...? 

Acte de presentació de l'XI Forum de les Cultures de l'Hospitalet, el maig de 2025.

Doncs, totes cinc són... de diferents parts d’Espanya (Andalusia, Castella, Galícia, etc.).

Són testimonis de persones que vivien a Can Serra, recollits i publicats en 1986 en la gran obra d’en Jaume Botey Cinquanta-quatre relats d’immigració.

Amb aquest “joc” intento mostrar que les dificultats de viure una migració són universals, i que bona part dels problemes que pateixen moltes persones ara són molt semblants als problemes que van patir els i les immigrants de fa seixanta anys.

La meva família va viure uns anys en una habitació amb dret a cuina a Pubilla Casas. Moltes persones van viure a coves i barraques, van treballar en l’economia submergida, van ser explotades en fàbriques...

Amb aquest “joc” intento mostrar que a l’Hospitalet som classe treballadora i que, com deia en Jaume Botey: “Catalunya ha estat enriquida, que l’immigrat li ha aportat nous valors”, el/la de les dècades de 1950 o 1960 i el/la de les dècades de 2010 o 2020.

 

Aquest article va ser publicat a Periódico Latino Extra, al número de març de 2025.

QUÈ TENEN EN COMÚ ELS CAÇAFANTASMES I EL MERCAT DE COLLBLANC?

Recodeu la pel·lícula Els Caçafantasmes? Aquest clàssic del 1984 té com escenari principal un edifici de Nova York, el 55 de Central Park West, construït en 1929. Com la majoria dels edificis d’aquell moment a Nova York (començant pel Empire State, el Chrysler...) eren estructuralment força racionalistes i amb una ornamentació art déco. Nova York i Chicago són les capitals de l’art déco als Estats Units.

L’argument de la pel·lícula es basa en que l’edifici on viuen Dana (Sigourney Weaver) i Louis (Rick Moranis) fou construït per fer de porta d’entrada al nostre món d’un déu malvat i poderós, procedent d’una altra dimensió, Gozer el Gozerià. L’arribada d’aquest ésser provocava l’aparició de molts fantasmes, que eren atrapats per Spengler, Stantz, Venkman i Zeddemore.

Bona part de la pel·lícula transcorre en aquest edifici, al que van recrear als estudis posant-li més decoració de la que tenia. Falsa o veritable, la decoració amb pinacles, relleus, escultures i gàrgoles era la pròpia d’aquesta mena d’obres arquitectòniques art déco. Això permetia introduir al guió l’aparició de monstres a partir de les escultures.

Especialment importants són unes figures d’animals que havien de ser el camí pel qual havien de venir "els gossos del terror". Aquests gossos havien de posseir a dues persones, el que obriria el camí per l’arribada de Gozer. 

Ramon Puig i Gairalt va fer els plànols del Mercat de Collblanc en 1926, l’any següent de la gran Exposició Internacional d’Arts Decoratives i Indústries Modernes de París, el gran esclat de l’art déco a Europa. 

 

El Mercat de COllblanc no fou inaugurat fins l'any 1932.

S’ha de dir que en Puig i Gairalt molt aviat s’adscriurà als principis del racionalisme, però això va ser després, i ho va plasmar sobretot en les seves propostes per les escoles. 

El Mercat de Collblanc es troba en el seu trànsit des del noucentisme fins les avantguardes i trobem un element decoratiu propi de l’art déco, semblant als de l’edifici dels Caçafantasmes: un relleu representant un monstre.

Relleu en una de les cantonades exteriors de l'encreuament entre les naus longitudinal i transversal. Deuen haver, per tant, quatre. El forat de la boca indica que era una font?

Ves per on, al Mercat de Collblanc tenim uns elements decoratius que pertanyen a la mateixa procedència dels que foren recreats per fer aquesta pel·lícula tan important i recordada.

El Mercat de Collblanc és, entre d'altres coses, un element patrimonial dels més importants de la ciutat. Fer visible aquest patrimoni i aquesta història és un argument més per portar a terme ja la seva reforma.

La reforma del Mercat de Collblanc, de l'interior i de les parades exteriors és urgent, no es pot dilatar més en el temps!

Paradistes exteriors del Mercat de Collblanc demanant la reforma. Font: L'Estaca

 

 

 

 

 

EL 50 ANIVERSARI DE LA CASA DE RECONCILIACIÓ

El 24 de juny de 1975 es va fer l’acte d’inauguració de la primera fase de les obres de la Casa de Reconciliació [i]. El juny de 2025, per tant, en farà 50 anys; però, què és la Casa de Reconciliació? Com es va crear? Per què es diu així?

Tot començà quan, en 1970, es va assignar la parròquia de Can Serra, un barri poblat des del 1966, a uns capellans escolapis progressistes. N’eren d’aquells que a més de fer de capellans treballaven i vivien de la seva feina, dels que seguien els principis del Concili Vaticà II. Seré injust deixant-me noms, però destaco, dels que van passar per allà, per la transcendència posterior, a Jaume Botey, Andreu Trilla, Jaume Salas i Josep Mª Pujol (que encara no era capellà).

Totes les fotos de la construcció de la Casa de Reconciliació procedeixen de l'Arxiu Municipal de l'Hospitalet

L’any 1972 també hi va arribar una comunitat de religioses escolàpies, amb els mateixos principis, entre les que eren la Mercè Romans i  Mª Pau Trayner, d’una gran importància en la vida de la Casa i del barri. També va tenir una enorme importància la treballadora social Pilar Massana.

Doncs, aquesta comunitat de capellans escolapis van decidir que volien viure en la pobresa i la precarietat del seu entorn i no farien una església. Tanmateix, vers 1971 alguns dels líders polítics i sindicals del PSUC i CC.OO. (amb Jaume Valls i Antonio Ruiz al capdavant) es van adreçar als capellans i els van dir que això estava molt bé, però que ells, els militants antifranquistes, necessitaven locals on reunir-se i que les parròquies progressistes eren els únics llocs on podien fer-ho[ii].

Un descans en la construcció. Al centre, Antonio Ruiz. Reconeixeu als altres?

Els capellans van plantejar el tema al barri i es va decidir que farien un edifici al servei del poble, renunciant al solar cèntric que tenien reservat i escollint un espai al costat d’un barranc, que era un abocador en aquell moment, i que l’edifici havia de ser construït pel mateix poble.

El projecte es va encarregar al taller de l’arquitecte jesuïta Enric Comas, autor, també, de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge. L’edifici no podia tenir grans característiques arquitectòniques, donat el previst procés d’autoconstrucció.

Van demanar el permís per a començar la construcció, però l’alcalde, l’ultradretà Matías España i Muntadas, no el concedia. El nou alcalde, el reformista Vicenç Capdevila va trigar una mica, però finalment el va concedir l’estiu de 1974.

La festa de la col·locació de la primera paret va ser el 21 de juliol de 1974. El 22 de desembre s’hi va fer una primera cerimònia, l’ordenació com sacerdot d’un altre membre de la comunitat de salesians, en Jaume Salas, encara que era un edifici a mig fer. La construcció va durar gairebé un any.

I aquí rau la gran meravella de la Casa de Reconciliació, fou construïda en els dies festius per part de militants de les diverses tendències ideològiques de l’esquerra. Comunistes construint una església, on s’havia vist això! Però si 40 anys abans les estaven cremant! 

Com reconeix Jaume Valls, va costar una mica que la militància comunista accedís a participar en la construcció d’un edifici que seria una església. Desconec si d’altres grups van tenir també aquests problemes. L’ambient festiu de les convocatòries per a construir-la va ajudar força.

Per què aquest nom? El Papa Pau VI havia proclamat 1975 “Any Sant de la Reconciliació” i l’experiència en la construcció de l’edifici i el moment polític d’Espanya (amb Franco morint-se i amb perspectives de canvi) feien que el concepte “reconciliació” fos especialment oportú i escaient. L’esperit que se’n deriva del nom de la Casa va inspirar el Manifest, del mateix 1975, i la pintura mural del saló interior, feta per Jordi Maragall en 1980.

A partir de l’estiu de 1975 la Casa de Reconciliació va ser el cor del barri, de bona part de les coses importants de la ciutat i, fins i tot, del país. S’hi va fer de tot: reunions veïnals, polítiques i sindicals, misses i tota la resta d’actes litúrgics, festes (especialment la festa del xai, des del 1977), cine-fòrums, exposicions, xerrades, debats, classes... [iii] En els temps de la Transició va ser un focus de democràcia, en els temps posteriors, de convivència i lluites pels drets humans.

No podem deixar de destacar, per la seva transcendència, l’acolliment, des de l’agost de 1975, d’un grup pioner d’objectors de consciència. Podem dir, amb orgull, que un dels principals passos per a l’eliminació del servei militar obligatori a Espanya es va donar a Can Serra, a la seva Casa de Reconciliació[iv].

La Casa de Reconciliació ha estat i és església, escola, centre cultural, teatre, sala de reunions i de festes... lloc d’acollida, impuls i acompanyament de desenes d’iniciatives comunitàries polítiques, socials i culturals que han fet que tinguem una vida molt millor.

 

[Este artículo está dedicado a mi padre, José Domínguez Navarro, uno de esos militantes comunistas que no pisaban una iglesia si no era en un entierro o una boda y que ayudó a construir la Casa de la Reconciliación. Siempre me dijo que él había hecho el pequeño zagüan de la entrada.]

 

 

 

 

---

[i] La majoria de les dades procedeixen de BOTEY, Jaume, TRAYNER, Mª Pau, MASSANA, Mª Pilar, FEBRERO, Bonifacio, BERZOSA, Viti. Can Serra 50 anys. Història d’un barri de l’Hospitalet, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2016, pàg. 83-98. https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO.pdf

[ii] Aquesta versió és totalment coincident des de la banda dels capellans (BOTEY, et al., op. cit.) com dels dirigents comunistes (VILA, Jesús. Jaume Valls: todo lo que pude, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2020) https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/5_PRIMERAS.pdf

[iii] Vegeu també TRILLA, Andreu. “La Casa de Reconciliació i el barri de Can Serra”, Quaderns d’Estudi. num. 33, 2019 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/4_CASA_RECONCILIACIO_0.pdf

[iv] CASTELLANO, Agustín. “Els objectors de consciencia a Can Serra. La lluita anitimilitarista i no violenta durant la transició democrática a l’Hospitalet”, Quaderns d’Estudi, num. 30, 2016 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/11_OBJECTORS_CONSCIENCIA_CAN_SERRA.pdf

CANDEL, MÉS QUE MAI

Per què seguim parlant de Paco Candel? Cent anys després del seu naixement, seixanta anys després d’Els altres catalans, seguim parlant d’ell, de la seva obra, de la seva trajectòria vital, per què? Perquè és necessari per entendre la Catalunya que va viure, entre les dècades de 1920 i 2000, perquè és necessari per construir la Catalunya d’ara i del futur.

Aquest article procedeix del pròleg que vaig escriure per al llibre Candel, l'altre català, en el que es publicava l'obra de teatre escrita per Joan Soto amb aquest nom. En l'obra es dramatitzaven algunes escenes de les obres de Candel, i es va representar també en 2014, amb motiu del 50 aniversari d'Els altres catalans.

Candel, per sobre de tot, va ser un cronista. Va començar com novel·lista, en 1956, però eren novel·les que relataven esdeveniments reals que passaven o havien passat al seu entorn. És ben conegut que el veïnat del seu barri no va acollir gens bé que descrivís tant explícitament, amb noms reals, les seves misèries a Donde la ciudad cambia su nombre (1957).

Aquesta obra és quatre anys anterior a la novel·la anàloga que es considera que va canviar la trajectòria de la literatura espanyola, Tiempo de silencio, però aquesta última transcorria a Madrid. I fou publicada nou anys abans que Últimas tardes con Teresa, un altre exemple pioner del gènere, en aquest cas, sí, situada a Barcelona i els seus barris perifèrics. 

La transformació dels barris de la Marina de Barcelona des d’abans de la Guerra és magistralment descrita a Han matado a un hombre, han roto un paisaje (1959) de la mà d’El Grúa, un personatge que trobo que és dels millors de la literatura catalana del segle XX, una mena de Buscón contemporani.

El grapat de novel·les que va escriure al voltant de 1960 el projectaren com la veu de la immigració i dels suburbis, en uns anys en els que a l’àrea metropolitana de Barcelona (com a totes de les ciutats d’Espanya) arribaven desenes de milers de persones cada any. Tot això, en el context de la dictadura franquista, un règim gens favorable a la cultura catalana i a Catalunya en general.

D’aquí va venir l’encàrrec d’Els altres catalans, on es consagrà com cronista d’unes situacions que estaven passant, sovint molt a prop, però que eren desconegudes per part de moltes persones. Candel va donar veu a la població immigrant de les barraques, de les habitacions a pisos compartits, de les cases d’autoconstrucció, dels barris que eren uns fangars.

Ho va fer prenent partit, posant-se del costat de qui havia hagut de marxar del seu poble i vivia en condicions precàries i indignes, denunciant les injustícies socials. És a dir, amb consciència de classe. Recordem que hi havia una terrible censura que va prohibir fragments de les seves obres, tot i la autocensura prèvia que, com la resta d’escriptors i escriptores, s’havia d’imposar a si mateix. Per tant, les denúncies i crítiques havien de ser ja inicialment difuses i indirectes.

I també ho va fer per evitar el trencament de la societat catalana en dues comunitats lingüístiques, com sabia que havia estat a punt de passar durant l’episodi immigratori anterior, en les dècades de 1920 i 1930. Va eixamplar el concepte de catalanitat, començant pel títol de l’obra, que ha esdevingut una categoria històrica i social. Aprofito per recordar el que en Genís Cinca va destacar: quins títols més extraordinaris posava el Candel!

A partir d’aquí, ja va ser més periodista que novel·lista, però també quan practicava aquest ofici s’apropava a la literatura, de la mateixa manera que quan feia de literat s’apropava al periodisme. I també va ser polític, al voltant del PSUC, com una forma més de practicar el seu compromís. Quan era novel·lista deien que escrivia com es parlava, quan era periodista escrivia fent literatura.

D’aquesta trajectòria va deixar petjada a tota Catalunya, i un dels llocs on va ser més present i on és més recordat és l’Hospitalet, on hi va arribar a ser regidor.

L’octubre de 2014, amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet i la Fundació Paco Candel, amb el suport de la biblioteca que porta el seu nom, vam fer la “Trobada d’estudis Els Paisatges de Paco Candel”.

Quines conclusions vam extreure d’aquelles activitats? Que Candel era vigent, que el que havia dit i escrit era aplicable a l’actualitat, que calia candelitzar l’anàlisi de la realitat i l’acció cultural, social i política. Una de les persones que va participar en la Trobada i que potser podia haver estat la gran veu candelitzadora dels nostres dies, en Jaume Botey, ens va deixar poc després.

Ara és la nostra responsabilitat, entre totes i tots hem de fer de petits candels i de petits boteys perquè l’extrema dreta xenòfoba guanya espai als mitjans de comunicació i les xarxes, que ja sabem de qui són, i també a les urnes. Hem de promoure el candelisme i conjugar el verb candelitzar per acabar amb el racisme, que compleix dues funcions, assegurar una mà d’obra barata i difondre una concepció del món en el que es justifiquen les desigualtats.