Com és prou
conegut, el sector fonamental de la indústria durant les primeres fases de la Revolució Industrial, a Catalunya i gairebé tot arreu, va ser el tèxtil.
A l’Hospitalet,
les indústries tèxtils també van ser les més importants durant la segona meitat
del segle XIX i la primera del XX. Però va haver un altre sector que va assolir
especial rellevància i va significar la singularitat industrial local: el
ceràmic, el de les indústries de materials de construcció (maons, teules,
rajoles, etc)[i].
 |
Document de 1880 de Romeu i Escofet, el gegant del sector ceràmic local durant el segle XIX i primeres dècades del XX. Font: https://galeriadimatges-galderich-leblansky.blogspot.com/2014/01/fabrica-de-alfareria-al-vapor-j-romeu-y.html
|
La indústria
ceràmica a l’Hospitalet
El primer taller
del que tenim constància va ser el de Ramon Batllori, de l’any 1855. La
primera gran indústria del ram fou la dels maons refractaris, especials per a
forns, de Pau Cucurny, a la cruïlla de la Carretera de Santa Eulàlia amb Riera
Blanca, a partir de 1856[ii].
 |
| Font: Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 328 |
La indústria
ceràmica va fer un salt endavant molt
important a l’Hospitalet en les dècades de 1860 i 1870. Tot i la gran
importància i creixement del tèxtil, el sector ceràmic va assolir i es va
mantenir al voltant del 20% de la contribució industrial[iii].
Eren els anys del
gran creixement urbanístic de Barcelona. Entre 1860 i 1900, Barcelona i els
municipis que se n’annexionà (Sants, Les Corts, etc) passaren de 250 mil
habitants a 530 mil[iv]. Entre 1900 i mitjan anys
30’s, la població barcelonina també es va duplicar, superant el milió
d’habitants.
 |
| Font: Fotografia publicada a Barcelona artística e industrial: lujoso álbum de fotografías con un resumen histórico de la ciudad, Barcelona, 1916, pàg. 282. |
Ens imaginem la
gran demanda de materials per a construir edificis en aquells anys, a pocs
kilòmetres de les fàbriques de l’Hospitalet, que disposaven de bones comunicacions,
aigua abundant i terres argiloses, que podien ser aprofitades en alguna ocasió.
La gran
concentració d’aquestes indústries va ser a la Carretera Provincial, l’actual
Carrer Prat de la Riba. Allà s’hi van instal·lar, l’any 1878 la bòbila de Joan
Romeu i Escofet, el gegant del sector durant algunes dècades, i una mica més a
dalt, la de Just Oliveras (que no era el de la Rambla). L’any 1883 començà a
produir la fàbrica de Josep Batllori, especialitzada en balustres i elements
decoratius. L’any 1884 endegaren la seva trajectòria les fàbriques de Josep
Llopis i Cosme Toda.
 |
| Font: Arquitectura y construcción, 1918, pàg. 687. |
L’any 1889 es van
establir tres bòbiles a la Carretera de Collblanc, de les que només una va
tenir una vida llarga. A partir d’aquell moment, serà la zona del Samontà,
especialment la Florida, les Planes o Sanfeliu, les que atreguin la
localització de la majoria d’aquesta mena de fàbriques. Resten algunes
xemeneies, que en són testimoni.
L’any 1900 les
fàbriques del sector ceràmic eren un total de 13, de diversa importància, i
constituïen el sector més nombrós; de tèxtils només n’hi havia 6. Tanmateix, el
sector ceràmic significava només el 18% de la recaptació dels impostos
industrials, i el tèxtil el 72%[v].
En 1930, el sector dels materials de construcció havia pujat al
30% de la contribució industrial i el 15% dels obrers. Les fàbriques existents
s'ampliaren fins a 38 i aparegué una munió de bòbiles, serradores de marbre, etc.
Els treballs i
el moviment obrer
El treball en la
indústria ceràmica era molt dur. El transport de grans quantitats de matèria
primera o dels productes semielaborats, la seva manipulació, etc. significaven
esforços feixucs, bona part dels quals a la intempèrie. El que feia de les
feines d’aquest sector unes tasques especialment dures i perilloses era la
freqüència amb les que havien de treballar a tocar de forns que assolien
centenars de graus de temperatura.
Els accidents eren abundants i, si n’eren
als forns, podien tenir fatals conseqüències. A diferència del tèxtil, la mà
d’obra era majoritàriament masculina. Al cens obrer de 1923, el sector ocupava
637 persones, el 14% de la mà d’obra industrial local[vi].
 |
| La Ilustración Obrera, juliol de 1904 |
La duració de les
llargues jornades i els baixos sous generaven unes condicions laborals i de
vida molt dures, com a la resta dels sectors industrials i agrícoles. I com a
la resta dels sectors, la classe treballadora es va organitzar en societats
obreristes i va protagonitzar lluites, especialment vagues.
La primera
mobilització de la que tenim notícia va ser la vaga de novembre i desembre de
1871, protagonitzada pels obrers alfareros
de Barcelona i rodalia, en la que demanaven que la jornada baixés a 10 hores
diàries i un augment de sou. Sabem que entre les empreses que havien acceptat
les demandes obreres una era de l’Hospitalet, “la fábrica de los franceses, de azulejos de Valencia”. Una societat
local d’obrers del sector es va adherir al sindicat Associació Internacional de
Treballadors (AIT) el juliol de 1872, amb la de teixidors, agricultors i
paletes.
 |
| Obrers de Can Batllori en la dècada de 1920. Font: http://www.lapapeleria.es/2024/05/ceramica-collet-conmemora-su-150-aniversario-un-hito-historico/ |
Per l’abril de
1873, en plena I República, amb un context favorable, una altra vaga dels
terrissaires de Sants, Gràcia i l’Hospitalet va acabar amb èxit. Pel juliol,
els obrers d’aquests tres pobles, juntament amb els de Sant Martí van començar
a organitzar una mobilització amb l’objectiu d’aconseguir la jornada de vuit
hores[vii].
Tot va anar-se’n a norris amb el cop d’Estat conservador i la liquidació de la
República, a partir de gener de 1874.
Un altre exemple
de mobilització obrera va ser el que es va produir amb la llibertat d’associació
que va permetre la nova República a partir de mitjan 1931. A finals del juliol
va començar una vaga en el sector ceràmic de l’Hospitalet, convocat pel
sindicat Únic, la CNT. Demanaven els vaguistes pujades de sou, jornades de 48
hores setmanals, prohibició del treball a menors de 14 anys, etc. El conflicte
es va allargar i enverinar amb comunicats contundents.
Quatre patrons, “Vídua d’Antoni Puig, Vídua de Josep
Oliveras, Francesc Batllori i Cosme Toda” van declarar que havien accedit a
una part de les bases presentades el 4 de juliol pel Sindicat Únic de
Treballadors de l’Hospitalet però no podien accedir a tot perquè si no
deixarien de ser competitius i haurien de tancar[viii].
Les darreres
dècades del sector
El gran
creixement demogràfic i urbanístic de l’àrea metropolitana de Barcelona durant
la postguerra, especialment a partir de 1950, va proporcionar una altra edat
d’or al sector. La demanda de maons i tota mena de materials de construcció era
immensa.
L’any 1960,
existien a l’Hospitalet 23 indústries de productes ceràmics. Relacionats amb el
sector, també n’hi havia 14 premses de rajoles i paviment hidràulic, 20
fàbriques de pedra artificial i 7 serradores i polidores de marbre, 64 en total. La fàbrica
que pagava més impostos d’aquest grup era la bòbila Cussó de Santa Eulàlia[ix].
 |
| Bòbila Torns, a Sanfeliu, als anys 70`s. Avui només es conserva la xemeneia. Font: AMHLAF0023850/a.AUTORDESCONEGUT |
Aquest mateix
creixement urbanístic, però, també va significar la desaparició del sector a
l’Hospitalet, com la de la majoria dels sectors tradicionals. Per una banda, les
fàbriques tenien grans dificultats per a conviure amb els nous barris, per ser
contaminants, generar molt de trànsit de mercaderies, etc... i es traslladaren.La crisi industrial dels 70’s
i 80’s també va contribuir al tancament de les empreses ceràmiques de
l’Hospitalet. No hi va sobreviure cap de les empreses tradicionals, tret
d’alguna serradora de marbre.
 |
| Enderroc de la bòbila Crehuet, vers 1970. Al seu lloc es va promoure "La Nueva Florida", l'actual Plaça de la Llibertat. Font: AMHLAF0177406/a.Company Fotògraf/d.germans Company Prat. |
Per altra banda,
els terrenys on eren les instal·lacions ara podien tenir molta més rendibilitat
si es venien per a construir blocs. Les operacions immobiliàries als terrenys
de les antigues fàbriques han estat de consideració, com la Plaça de la
Llibertat o Cosme Toda.
Alpi
Quan aquesta pàgina tan important de la història de l'Hospitalet semblava desapareguda per sempre, l'Associació Alpi l'ha rescatada.
Per demanar la nostra col·laboració ens diuen "Enfanga't amb nosaltres!"
Alpi és "una entitat sense ànim de lucre dedicada a la promoció personal i social i a la inclusió de persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies".
Al seu centre de treball han
desenvolupat una línia de producció d’objectes ceràmics de disseny exclusiu: "imants, punts de llibre, trofeus, plaques, pessebres, flors artesanes, portaespelmes, etc...".
Moltes entitats i
famílies de la ciutat ja encarreguen els seus trofeus, records, regals o
guardons a Alpi, però crec que és una oferta encara poc coneguda a la ciutat i
fora d’ella. Espero que arran d’aquest article, la feina de les persones que
treballen a Alpi sigui molt més coneguda.
Poden fer un
producte a mida de les vostres necessitats, encara que si mireu el seu catàleg és molt probable que trobeu el que necessiteu, per a la promoció del vostre negoci o entitat o per regalar en un esdeveniment.
Ara ens necessiten per tenir un nou forn. Ajudem a que Alpi tingui el seu nou forn!!!
[ii] CASAS, Joan. La
formació de la indústria de l’Hospitalet al s. XIX, l’Hospitalet, Centre
d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, p. 51
[iii] CASAS,
op. cit., p. 50. La
contribució industrial era l’import que pagaven les empreses. És el principal
indicador que tenim per conèixer la grandària que tenien.
[iv] TATJER,
Mercè. “L’evolució de la població de
Barcelona entre el 1860 i el 1897”, dins Història
de Barcelona (vol. VI La ciutat industrial), Barcelona, Gran Enciclopèdia
Catalana, 1995, p. 141.
[v] AMH
“Matrícula Industrial 1900”
[vi] CAMÓS,
Joan, L’Hospitalet. La història de tots
nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986, pàg. 40
[viii] La
Publicitat, 27-9-1931, p.
2
[ix] AMH
Matrícula industrial 1960. La bòbila Cussó era la més gran des de la seva instal·lació en 1920 a nom de Josep Abadal Oliveras.
.jpeg)
