La
Marina, la part sud del nostre territori, la part plana que arribava al mar, ja
no és nostra en la seva major part. En pocs anys ja ningú no la recordarà com
va ser durant desenes de generacions i la perdrem definitivament, en la memòria,
com la van perdre als despatxos. [i]
 |
La Marina de l'Hospitalet vers 1950.
|
EL
DELTA DEL LLOBREGAT
Un delta és un
espai de terra que els al·luvions d'un riu formen a la seva desembocadura. Els
granets de sorra i roca erosionats al llarg del recorregut, especialment en els
cursos alt i mitjà, són dipositats a la desembocadura. Allà, si no hi ha un
fort corrent marí, van caient a sobre dels anteriors, fins que emergeixen.
El Mar
Mediterrani és favorable a la generació de deltes: Ebre, Roine, Po, Nil, etc. El
Delta del riu Llobregat s'ha format en els darrers 2.000 anys i ha crescut fins
al segle XIX; avui ocupa uns 96 km2.
 |
Evolució de la costa del Delta del Llobregat segons Joan Lluís Ferret. Font: Amics del Prat. Si voleu veure una animació d'aquesta evolució, cliqueu aquí.
|
Ha estat un
espai singular amb diferents usos al llarg del temps: port, territori de caça,
pesqueria, camps de conreu, escenari de batalles, d'atacs de corsaris, balneari, polígon industrial,
espai residencial i comercial, un altre cop port...
Els diversos
usos han respost a interessos particulars de diferents col·lectius, i de la
lluita per imposar aquests interessos s'ha derivat una lluita per la propietat i
el control polític de l'espai. És una altra manifestació de la lluita de
classes.
 |
La desembocadura del Llobregat en 1960.
|
A la Marina de
l’Hospitalet, tres usos han estat els protagonistes de les lluites des de
finals del segle XIX: l’agrari, el portuari i l’industrial. Finalment, s'hi imposà un quart; ja en parlarem.
LES
TRANSFORMACIONS AGRÀRIES A LA MARINA A PARTIR DE 1819.
La
construcció del Canal de la Infanta a partir del 1819 van permetre el regatge
de les fèrtils terres del Delta esquerre. La introducció de nous conreus
(arròs, blat de moro, hortalisses, etc.) i les millores tècniques van convertir
la Marina en la zona agrícola més productiva del país.
 |
| Carro ple de mongetes seques, vers 1950. Font: AMHL 901 AF 0000516 /a.Autor desconegut/da /d.Salvador Salvadó |
En
una publicació de 1897 es descrivia l’Hospitalet així:
“Es Hospitalet de escasa importancia como
población, pero de mucha bajo el punto de vista agrícola. Comprende su término
la mayor parte de la llanura del bajo Llobregat, terreno feracísimo que
abastece de legumbres y hortalizas á Barcelona. La campiña, como la palma de la
mano, se riega abundantemente por una red de canalillos y acequias, y se labra
además con la tenacidad propia del buen catalán, que de las piedras saca pan.
Así es que su riqueza es incalculable. Toda la llanura está cuajada de casas de
labor diseminadas en una gran extensión desde la falda del monte hasta el mar.
Recorrimos una gran parte de ella, admirando el orden, la limpieza que se
respiran por doquier y sin otro incidente lamentable que el del paso de una
acequia (...). “[ii]
La vida quotidiana transcorria als ritmes propis dels cicles agraris, només trasbalsats per les inundacions i les lluites socials entre propietaris, masovers, arrendataris i jornalers.
 |
| Il·lustració de l'interior d'una casa de la Marina de l'Hospitalet, procedent d'un llibre publicat en 1853, sobre el que vaig fer un article. |
L’ús
agrari hi va ser el majoritari fins la dècada de 1960, amb una productivitat de
la terra molt alta. Sobre això vaig escriure l’article El passat agrari de l’Hospitalet.
BARCELONA,
UNA DE LES CAPITALS INDUSTRIALS D’EUROPA
Barcelona
fou el nucli d’una xarxa de ciutats catalanes que es van situar a l’avantguarda
europea de la industrialització al llarg del segle XIX. Amb un clar predomini
del sector tèxtil, la indústria catalana es va desenvolupar i diversificar
malgrat la mancança de matèries primeres i fonts d’energia.
La
industrialització de Barcelona començà a afectar els municipis propers, Sant
Martí, Sant Andreu, Sants... i el poble del seu darrere, l’Hospitalet. El
nostre primer vapor fou instal·lat entre 1853 i 1854. També el ferrocarril començarà a
articular el territori a una altra escala, i n’hi arribà el 1854.
 |
Can Batlló, la gran fàbrica tèxtil de Sants, a tocar de l'Hospitalet, contruïda a partir de 1878.
|
A
l’Hospitalet, el sector industrial va esdevenir majoritari al voltant de 1900,
amb la instal·lació de grans fàbriques com Trinxet, Trias, Caralt, la Farga, etc. Sobre
l’evolució de la indústria podeu llegir un altre article.
La
població va augmentar a Barcelona i tota la comarca, sobretot a causa de la
immigració, primer procedent del camp català i en les primeres dècades del
segle XX d’Aragó, País Valencià i Múrcia. Barcelona passà de 100 mil a finals
del segle XVIII a 400 mil a finals del segle XIX. Després de les annexions de
les que parlarem més endavant, va arribar al milió d’habitants en 1930.
 |
La foneria Escorsa es va instal·lar a la Riera Blanca l'any 1916.
|
A
l’Hospitalet, el boom immigratori no va arribar fins que a partir de 1914 la
neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial va demanar molta mà d’obra.
Entre 1900 i 1930 va passar de 5 a 38 mil habitants.
L’EXPANSIÓ
DEL PORT DE BARCELONA
La
industrialització de Barcelona va impulsar una gran activitat comercial
marítima. El port va quedar petit i es comencen a plantejar les ampliacions. Alhora
que Cerdà planificava l’Eixample de la ciutat, el també enginyer José Rafo feia
un projecte equivalent pel Port (1859).
 |
Nou moll al Port de Barcelona en 1850. Font: La Ilustración, 30-11-1850, p. 5
|
 |
Port de Barcelona en 1874. Font: La Ilustración española y americana, 30-6-1874, p. 418
|
Les noves
autoritats del Sexenni democràtic van impulsar la modernització de la ciutat i
van crear el desembre de 1868 la Junta de
Obras del Puerto, el primer organisme autònom que va tenir. De seguida es
van emprendre les primeres obres per crear els molls apropiats, i es va fer els
primers passos de l’expansió en la direcció de Montjuïc.
 |
Obres d'ampliació del Port de Barcelona a Montjuic, el març de 1870
|
Amb el “Desastre”
de la Guerra de Cuba, en 1898, es van accelerar moltes propostes per impulsar
l’economia, i un va ser fer un port franc a Barcelona, al Delta del Llobregat.
Un port franc era un espai on poder comerciar sense pagar impostos. D'això parlarem més endavant.
LA
COLONITZACIÓ DE LA MARINA.
Una
cosa és planificar un port franc i una urbanització a la Marina i una altra és
que aquests projectes es facin realitat. El que va passar és que les activitats
agràries no només van continuar, sinó que es van ampliar i intensificar,
especialment després de que les perforacions artesianes milloressin el regatge a
partir de 1896.
 |
Un altre element que va afavorir la colonització de la Marina va ser la construcció del Far del Llobregat, l'any 1852. Veiem dues fotografies, de 1897 i 2015.
|
El
desenvolupament de les activitats agràries de la Marina va provocar que es
creessin moltes masies noves, i que les existents s’ampliessin. En les primeres
dècades del segle XX n’hi havien més de 150 masies, des de grans edificis
senyorívols fins a petites casetes.  |
| Cal Rector, una de les més de 150 masies i cases de la Marina. Font: AMHL 101 AF 0000441 /a.Autor desconegut/da |
A
més, van situar-se algunes indústries, com Can Trias, hi havia un nucli
barraquista al peu de la Farola, on vivien, entre d’altres, famílies de
pescadors, i també van localitzar-se sitials d’escombriaires, on desaven els
residus, feien la tria i donaven de menjar a milers d’animals.
Totes
aquestes activitats generaven un constant trànsit de carros (i més tard de
camions), per desenes de camins que s’endinsaven cap el mar o travessaven la
Marina cap el Prat o Montjuïc, salvant les nombroses de sèquies del Canal i el riu.
 |
La Marina de l'Hospitalet vers 1960. Aquesta imatge, però, podria de ser del s. XIX.
|
La
Marina de l’Hospitalet no havia estat mai tan colonitzada i poblada, on havien
desaparegut totalment els aiguamolls, per la qual cosa es va reduir l’impacte
del paludisme.
L’EXPANSIÓ
DEL TERME MUNICIPAL DE BARCELONA.
Durant
el segle XIX es van produir molts canvis en els termes municipals de les viles
del Barcelonès. L’expansió econòmica i demogràfica de Barcelona va provocar l’expansió
territorial del terme municipal de Barcelona, amb la incorporació
d’Hostafranchs (1839) o el Fort Pius (1894).
Tanmateix,
Barcelona també va patir pèrdues territorials, com la Marina del Port (1839) o
Gràcia (1850). Aquests canvis també van ser entre la resta dels municipis de la
comarca, com la segregació de Les Corts de Sarrià (1836) o l’annexió de
Vallvidrera per part de Sarrià (1890).
Durant
l’últim quart del s. XIX es va produir un gran debat públic: les classes altes
volien una Barcelona gran i les classes mitjanes i baixes defensaven la
independència dels municipis del Pla.
Finalment,
el 1897 l’alta burgesia aconseguí que Barcelona s’annexionés Gràcia, St. Martí
de Provençals, St. Andreu del Palomar, St. Gervasi de Cassoles, Les Corts de
Sarrià i Sants, i el 1904, Horta.
 |
Les annexions dels pobles del Pla per part de Barcelona. Els sis primers en 1897. Horta i Sarrià, més tard. Font: Betevé
|
Al
llarg del s. XX, Barcelona va annexionar-se més terrenys del Barcelonès. La
primera va ser la Marina de l’Hospitalet, l’any 1920. Sobre aquest procés,
també podeu llegir un article específic. El 1921, va incorporar un altre
municipi sencer, Sarrià, i el 1929 St. Adrià del Besòs va ser molt a prop de ser
repartit entre Barcelona i Badalona.
 |
Les dues annexions de terrenys de l'Hospitalet per part de Barcelona. Ho explica molt bé en Jordi Ferrer en aquest article.
|
L’any
1933, 54 ha a l’extrem nord de
l’Hospitalet passaren a Barcelona, amb l’argument de la futura ampliació de la
Diagonal. Finalment, l’any 1943, Barcelona incorporà 1’1 km2 de Sta. Coloma de
Gramenet.
EL
PORT FRANC I LA SEGREGACIÓ DE LA MARINA.
Sobre aquest tema
vaig escriure l’article La Zona Franca era de l’Hospitalet. Com hem comentat abans, la idea de crear a Barcelona un port franc i una
zona franca al seu voltant va agafar
força després del “Desastre” de 1898.
L’any 1899 es va fer un primer projecte i en 1901 es va crear una Comissió
per demanar la creació d’un port franc, que ja situaven al Delta del Llobregat.
L’any 1909 es va fer un altre projecte, elaborat per Frederic Armenter. En ell,
el port franc ocupava la franja costanera entre Montjuïc i el Llobregat, amb
forma d’espina de peix. Ja posats... també va proposar urbanitzar tota la
Marina de Sants i l’Hospitalet.
 |
Projecte de port Franc (1909)
|
L’octubre
de 1916 es concedí a Barcelona la possibilitat de tenir un dipòsit comercial
que representava una primera instal·lació d’un port franc. L’any següent es va
crear el Consorci de la Zona Franca, que havia de gestionar-lo. L’autorització
definitiva del port franc del Ministeri d’Hisenda no va arribar fins l’octubre
de 1918.
El
maig del 1920, una llei declarava les 900 ha de l’Hospitalet més properes al
mar d’utilitat pública per a fer un port franc. A més, aquest terreny passava
del nostre municipi a Barcelona. És una obvietat que aquest port franc no es va
arribar a fer mai.
MANTENIMENT
DELS USOS TRADICIONALS DESPRÉS DE LA SEGREGACIÓ.
Durant
quatre o cinc dècades, la vida de la Marina va mantenir-se com abans de 1920.
L’activitat agrícola va continuar la seva expansió, com la feina dels
escombriaires, que van impulsar un nou barri: Can Pi.
La
prolongació de la Granvia, el 1928, va generar una frontera entre la zona
urbana de Santa Eulàlia i una zona periurbana, agrícola i amb els primers
assentaments d’habitatges precaris. A partir de la dècada de 1940 es van
consolidar nuclis de barraques com La Bomba o La Cadena. Al llarg del s. XX, la
Marina també va esdevenir espai d’oci, de romiatges a Bellvitge i excursions,
especialment a la platja de la Farola.
 |
| L'entorn de l'ermita de Bellvitge, totalment dedicat a l'ús agrícola, en una inundació, probablement de 1962. Font: AMHLAF0150110 /a.Company Fotògraf /d.germans Company Prats |
La
segregació de part del terme municipal o l’aprovació del port franc no van
tenir cap conseqüència efectiva fins la dècada de 1950 i, sobretot, de 1960.
Els canvis i les permanències responien a l’evolució econòmica i social de
l’àrea metropolitana de Barcelona. És a dir, que s’ho podien haver estalviat.
 |
Durant molts anys, algunes masies tenien a la façana la inscripció: "Propiedad del Consorcio del Puerto Franco". Tot i això, van continuar com sempre.
|
LA
ZONA FRANCA
Tot
començà a canviar quan la FIAT i el govern espanyol decideixen ubicar la
fàbrica d’automòbils SEAT als terrenys reservats pel port franc. La factoria es
va inaugurar l’any 1953 i es va ampliar en diverses ocasions en els següents
anys, fins arribar a ser la fàbrica més gran d’Espanya.
L’any
1965, es van requalificar 400 ha d’aquell indret, el que va accelerar la
implantació d’indústries de tota mena. El Pla Parcial “del Polígono Industrial de la Zona Franca”, del febrer del 1968,
certificava el canvi de 728 ha, un 80% dels terrenys traspassats el 1920. El
port franc havia mort oficialment i la zona franca havia sorgit en el seu lloc.
A
les fàbriques, tallers i magatzems, s’hi va sumar en 1971 el Mercat Central de
fruites i verdures, Mercabarna. Posteriorment s’hi afegiren les instal·lacions
de l’escorxador, el mercat del peix i de la flor.
 |
La Zona Franca en 1973. La indústria ha desplaçat als camps de conreu.
|
A
l’Hospitalet, aquesta expansió industrial de la Zona Franca no va passar
desapercebuda. L’any 1973 es va aprovar el Polígon industrial de Granvia
Sud-Pedrosa, de 194 ha, el més gran de la ciutat. La crisi econòmica que tot
just començava aquell any va aturar l’ocupació d’aquest nou polígon, i mai va
reeixir del tot.
Més
tard, quan la indústria entri en decadència per les deslocalitzacions i el
trasllat de SEAT a Martorell, la major part de la Zona Franca es destinarà a
activitats logístiques. Fins i tot, en la seva franja costanera acabà
imposant-se la funció portuària, especialment després de la construcció de la
terminal de contenidors, l’any 2012, impulsada per una multinacional xinesa.
Per
facilitar totes aquestes obres d’expansió de la zona Franca, es va desviar el
tram final, els darrers tres kilòmetres i mig, del Llobregat l’any 2004.
 |
La desembocadura del Llobregat en 2005.
|
L’ÚS
RESIDENCIAL I MARGINAL
Pel
que fa al que quedava de Marina de l’Hospitalet a partir de 1920, l’ús agrícola
va mantenir-se com majoritari fins la dècada de 1960. Els nous protagonistes que
van arraconar de mica en mica als camps de conreu no van ser les fàbriques,
sinó els blocs.
 |
Durant dècades, l'excursió a la Platja de la Farola va ser una de les activitats més habituals de la població de l'Hospitalet.
|
A partir del Pla Comarcal de 1953, la Marina de l’Hospitalet es va omplir gradualment de
diverses formes d’habitatge, perquè l’ús principal del nostre territori es va
destinar al residencial. Els plans parcials dels barris, a partir de 1956, es
van redactar i es van modificar convenientment per encabir més i més blocs. Del
cas de Granvia Sud ja he escrit un article i un llibre i de Bellvitge, diversos textos.
Els
barris de la Marina, tant els tradicionals (Centre, Sant Josep i Santa Eulàlia), com els nous (Bellvitge, Granvia Sud i Gornal, habitats des de 1965,
1967 i 1974, respectivament), s’ompliren de blocs. Podem dir que en la dècada
de 1980 l’agricultura ja és una activitat mínima, residual.
 |
Aquesta fotografia, de 1965, il·lustra molt bé com són els blocs els que van arraconar els camps, a Bellvitge i a bona part de la Marina.
|
 |
| Aquesta fotografia procedent d'un expedient de construcció de Bellvitge, de 1973, il·lustra molt bé la transformació del sòl agrícola en residencial. Font: AMHL_101_C411_1973_00019_0161_foto /a.Autor desconegut/da |
Aleshores,
ja sí que vam perdre la Marina tradicional.
 |
Imatge de l'Hospitalet des de la Marina en 1987. En primer terme veiem que encara quedaven alguns camps, on ara hi ha l'Ikea.
|
EL
SEGLE XXI I LA NOVA CENTRALITAT
La
construcció de les rondes, pels Jocs Olímpics del 1992, van definir una nova
zona de centralitat a l’àrea metropolitana de Barcelona. La Marina de
l’Hospitalet hi era.
La
localització de les noves instal·lacions de la Fira de Barcelona a partir de
1995 ha anat convertint aquesta zona agrícola primer i perifèrica després, en
una part del centre de la metròpoli.
S’hi
van succeir les operacions urbanístiques amb flaire de pelotazo immobiliari amanides d’edificis d’arquitectes: Plaça
Europa, PDU Can Trabal, PDU Biopol-Granvia...
De
la Marina perduda només ens queda la zona agrícola de Can Trabal, amb les
sèquies del Canal de la Infanta. Per això és tan important (a més de per altres
raons mediambientals i econòmiques) mantenir-la.
La Marina d'abans de les fàbriques i els blocs, la de les collites i les excursions a la Farola, va existir durant generacions. Molta gent de la ciutat reivindica la seva memòria i la preservació d'aquesta part de la nostra història. Encara som a temps!
[i] Aquest
article està basat en el guió d’una exposició que s’havia d’haver fet l’any
2020. Aquell any, tot va quedar estroncat. 2020 era el centenari de la
segregació de les més de 900 ha del nostre terme municipal. L’any 1920 sí que
va ser una data important en la nostra història, un centenari important, digne
de ser recordat. Per tant, aquesta és la 8ena entrega de la sèrie “Algunes
dates de la història de l’Hospitalet”.
[ii] DELGADO,
Sinesio. España al terminar el siglo XIX:
apuntes de viaje, Madrid, 1897, pàg. 116.”
