EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim diverses fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs. 

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.

D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. Tanmateix, el procés es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.

EL PRIMER PONT SOBRE EL LLOBREGAT

 Una efemèride de la història local que ha passat força desapercebuda a la nostra ciutat ha estat el 150 aniversari del primer pont sobre el Llobregat a l'alçada de l'Hospitalet.

En Ferran Puig, que havia comprat moltes terres al Prat, fins arribar a ser-hi el major propietari, va costejar la seva construcció, l'any 1873. 

També millorava, com és evident, la comunicació de la resta de pobles costaners del Delta dret: Gavà, Viladecans i Castelldefels.

Font: La Ilustración española y americana, 8-1-1874

La inauguració es va retardar uns dies perquè les partides carlines havien exigit uns diners a l'Ajuntament del Prat i hi havia una certa por a un atac. Finalment es va fer l'1 de juny de 1873 [1].

Segons la premsa de l'època, les seves característiques eren:

"El puente mide 110 metros y tiene seis de elevación sobre la subida del rio. Los tramos de hierro fueron construidos en la Maquinista Terrestre y Marítima de Barcelona, y la dirección corrió á cargo del inteligente ingeniero jefe de caminos, canales y puertos, D. Federico Peyra." [2] 

La festa d'inauguració va ser per part de les autoritats i la població del Prat. La veritat és que no hi ha cap referència a la participació de ningú de l'Hospitalet, com si el fet no anés amb el poble de l'altra banda del riu [3]. Més o menys, com ara.

El nou pont era un complement als dos de pedra que ja existien. A Martorell/Castellbisbal hi era el "Pont del Diable", d'origen romà i factura gòtica. A Molins de Rei s'havia inaugurat un gran pont de més de 300 m a finals de la dècada de 1760. 

El pont del 1873 es tractava d'un exemplar de la nova enginyeria del ferro. Va substitutir la travessa del riu en barca o pels guals. Era estret i per fer-lo servir s'havia de pagar un peatge. Ràpidament es va conèixer popularment com "el pont dels carros".

Aquesta fotografia molt probablement no sigui del tram de l'Hospitalet-el Prat, però il·lustra molt bé com era el pas del riu amb les barques. Font: La Esfera, 21-7-1923.

L'any 1881 es va construir un altre pont metàl·lic, molt a prop de l'anterior, pel ferrocarril de la línia de Barcelona a Vilanova. Les peces també foren construïdes a La Maquinista i tenia 121 m. La seva instal·lació va ser el juliol [4].

Aquest pont del ferrocarril fou destruït per una riuada l'any 1898. Les crescudes del riu eren freqüents i sovint, catastròfiques. Fou substituït per un altre l'any següent.

Un pont sobre el Llobregat a l'alçada de Sant Boi i un altre sobre el Besòs, malmesos per la riuada de gener de 1898.

El que no sabem és si el Pont d'en Ferran Puig també es va veure afectat per aquesta riuada tan destructiva.

El gener de 1912 el pont del ferrocarril fou substituït per una altre de via doble. Val a dir que l'any 1920 aquesta infraestructura va passar a pertànyer a Barcelona, com bona part de la Marina hospitalenca.

Font: La Hormiga de oro, 3-2-1912, pàg. 15.

Pels vianants, carros i els primers automòbils, el Pont d'en Ferran Puig continuava sent l'únic per creuar el Llobregat entre l'Hospitalet i el Prat. L'any 1910, la Diputació de Barcelona va endegar un projecte de construcció d'un de nou. Tanmateix, el nou pont no es va inaugurar fins el 1930, el conegut com "de les voltes". La seva vida, però, va ser curta, perquè fou dinamitat l'any 1939 per les tropes republicanes en retirada.

Font: Ajuntament del Prat

Aleshores, el vell pont del 1873 va tornar a ser l'únic per a vianants i vehicles, va haver de ser rehabilitat i va recuperar el seu protagonisme. Finalment, l'any 1950 fou substituït pel primer pont de la carretera de Castelldefels, que només tenia dos carrils. Amb els anys la carretera va esdevenir autovia i el pont es va anar eixamplant.

Vet aquí, que hem començat a parlar del primer pont de l'Hospitalet i hem acabat parlant d'uns quants més.

 

[1] La Esperanza, El Imparcial, 2-6-1873

[2] La Ilustración española y americana, 8-1-1874, pàg. 3

[3] Diario de Barcelona, 2-6-1873

[4] El Demócrata, 29-7-1881, pàg. 1

PER QUÈ TANTS BARRIS DE L'HOSPITALET FAN EL SEU 50 I 100 ANIVERSARI EN AQUESTS MOMENTS?

 Portem uns anys en els que celebrem el 50 o el 100 aniversari d'un o un altre barri de l'Hospitalet i ho continuarem fent en els propers. 

Imatge publicitària de Can Serra de l'any 1972.

Per què s'ha produït aquesta coincidència? Perquè tret dels tres nuclis més antics (el Centre-Sant Josep, Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa), la resta de barris són fruit dels dos episodis immigratoris de la Catalunya del segle XX.

Celebrem el centenari dels barris creats durant la dècada de 1920 i hem celebrat el cinquantenari dels barris creats en la dècada de 1960.

Plànol de l'Hospitalet de 1923, tot just abans de la creació dels nous barris dels anys 20: la Florida-les Planes, Pubilla Casas, Sanfeliu i Can Serra. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL 101 CT 0001569 /a.Valentí Julià i Sadurní

A partir de 1915 milers de persones van arribar a Catalunya a treballar a una indústria en expansió a causa de la neutralitat espanyola en la I Guerra Mundial.

A l'Hospitalet, la majoria de les persones van situar-s'hi a Collblanc-la Torrassa i Santa Eulàlia, però també van sorgir petites urbanitzacions als turons del Samontà.

En aquells anys, els propietaris dels terrenys podien demanar urbanitzar-los, creant carrers, als que posaven el seu nom, i parcel·lant-los. Gairebé sempre rebien el permís municipal.

D'aquesta manera, diem que la urbanització d'Antoni Ceravalls el 1922 és el punt de partida dels barris de la Florida i les Planes.

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1921_02271

Les urbanitzacions de Santiago Sanfeliu i Josep Valeta del 1924 les considerem el començament del barri de Sanfeliu, que fa 100 anys enguany.

El centenari de Pubilla Casas és més complicat. El pla urbanístic de la parcel·lació de la finca del casalot que dona nom al barri fou fet el 1925. Caldria, però, comprovar quan es comencen a construir i habitar les primeres casetes. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1925_04006

Val a dir, que la urbanització de Pere Pelegrí, entre Pubilla Casas, Can Serra i Esplugues, era del 1922.

També hem de comentar que la urbanització d'Antoni i Ramon Faus, al Can Serra Vell, fou aprovada l'any 1925, per la qual cosa també podem dir que aquest barri serà centenari l'any vinent. Tanmateix, vam incloure Can Serra en els barris nous, els que han fet 50 anys. 

Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet de Llobregat AMHL C110 1920_02088

El segon episodi immigratori del segle XX va més que triplicar la població de l'Hospitalet en 20 anys: de 70 mil habitants en 1950 a 240 mil en 1970.

Aleshores van sorgir barris nous, en forma de polígons d'habitatges. Els primers van ser a barris ja existents: Blocs Florida (1955) i Blocs Ciutat Comtal (1959). Després, a zones on hi havien camps.

Els primers blocs de Bellvitge. Una foto que deu correspondre a 1966.

El primer va ser Bellvitge, habitat a partir de 1965. El segon, Can Serra, a partir de 1966. El tercer, Granvia Sud, a partir de 1967. De tots aquest barris hem celebrat el cinquantenari el 2015, 2016 i 2017, respectivament. El Gornal, habitat a partir de 1974, fa 50 anys ara.

Vet aquí perquè portem uns anys de 50 i de 100 aniversari de la majoria de barris de l'Hospitalet