domingo, 5 de septiembre de 2021

ELS SAFAREIGS, LES CATEDRALS DE LES DONES DE LA CLASSE TREBALLADORA

La major part del que considerem patrimoni arquitectònic respon als interessos o necessitats de les classes altes: palaus, temples religiosos, fàbriques, etc. 

Safareig de Roda de Ter. Font: Museu d'Història de Catalunya, que té una extraordinària exposició en línia.

Les construccions relacionades amb la classe treballadora i el treball femení majoritàriament s’han perdut i les que es conserven són menystingudes.

Safareig públic a Caldes de Malavella (la Selva). A les ciutats amb deus i fonts sovint n'hi havia més d'un safareig públic. A Caldes de Montbui (Vallès Oriental) fins i tot són en ús.

Hi ha una tipologia d’elements patrimonials que em semblem especialment importants: els safareigs. Per diverses raons:

- Responien a una necessitat vital i quotidiana (treball reproductiu), rentar la roba.

- Eren un espai de relacions socials de les dones (d’aquí ve l’expressió “fer safareig”).

- Són un dels pocs elements que visualitzen els sistemes pre-industrials de subministrament i canalització d’aigua.

- En alguns casos són la resta d’una activitat econòmica (treball productiu); potser el cas més conegut a l’àrea de Barcelona és el de les bugaderes d’Horta.

Safareig d'Horta (Barcelonès). Foto @nataliapiernas del 2015. La zona de les bugaderes d'Horta ha patit una destrucció parcial enguany.

A moltes viles n’hi havia safareigs públics, i algunes els han conservat i formen part del seu patrimoni. En molts casos es van construir com accions "socials" perquè evitaven que les dones haguessin de desplaçar-se a les ribes dels rius.

"Tipos turolenses. Camino del lavadero a orillas del Turia". Font: La Hormiga de oro, 8-11-1913. El desplaçament de les bugaderes, a més dels problemes de salut que podia generar i el temps que feia perdre, significava, com tots els desplaçaments de les dones, un risc de patir agressions.

També hi ha elements de caire privat a centenars de masies i cases antigues, potser ignorats i menystinguts. Cal dignificar-los, recuperar-los i museitzar-los.

El safareig públic de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), construït el 1863, és un dels més "monumentals" dels que he vist. N'aprofitava l'aigua d'un canal.

M’agradaria posar en valor aquests elements humils, d’una enorme importància en la vida quotidiana d’abans. No us ha passat mai que en una visita a un palau ple d’obres d’art us heu preguntat on pixaven o cuinaven? No heu volgut saber on i com vivien les persones que netejaven tot això?

A Sineu (Mallorca), l'aigua del safareig públic procedia d'un pou, com a tot arreu a l'illa.

A més, en l’anàlisi i conservació del patrimoni també hi ha una perspectiva de classe i de gènere i de segons quines ètnies i del que vulguem. Per exemple, ningú no s’ha plantejat una perspectiva d’edat?

Si posem en valor el patrimoni relacionat amb la classe treballadora o les dones estem fent una acció que té un reflex polític en l’actualitat, perquè d’alguna manera estem reivindicant la importància d’uns grups socials, la subordinació dels quals requereix el menyspreu pel seu paper i la seva cultura.

El rentador públic de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) es va fer aprofitant la canalització d'aigua d'origen medieval que travessa el poble.

Si els cellers cooperatius modernistes eren “les catedrals del vi”, els safareigs són les catedrals de les dones de classe treballadora.

A l’Hospitalet també tenim la nostra petita i gran història relacionada a la feina de rentar la roba que feien les dones. Que jo sàpiga no n’hi havia un safareig públic. Imagino que l’abundància d’aigua de pou permetia tenir-ne de privats cadascú a casa seva. 

Rentant la roba al Canal de la Infanta al seu pas per l'Hospitalet. Font: un extraordinari blog que es dedica al tema https://www.lavaderospublicos.net

Una altra possibilitat era anar a rentar la roba al riu, però a l’Hospitalet la riba era molt lluny. El Canal de la Infanta i les moltes sèquies que d’ell partien sí que eren molt utilitzats. Per exemple, la sèquia (anomenat el “reguero”) que travessava el barri de barraques de La Bomba fou utilitzat fins la dècada de 1960.

El més semblant a un safareig públic que tenim a la ciutat és el que es troba a un dels corralons del Carrer Xipreret, on hi ha un conjunt de quatre piques en un estat de conservació força millorable.

Els safareigs del Carrer Xipreret. Foto @nataliapiernas. Aquest element ha merescut l'atenció de diverses persones i institucions; podeu consultar aquí, aquí, aquí o aquí.

Una mica més a dalt, a Can Riera, es conserva un safareig privat, al costat de les restes del pou d’on s’obtenia l’aigua. Estic segur que si repassem les masies i edificis més antics de la ciutat en trobaríem més.

Safareig i restes del pou de Can Riera. Font: https://estimadaterra.wordpress.com/2021/03/16/antic-safareig-i-pou-a-la-masia-de-can-riera-de-lhospitalet-de-llobregat/


Un altre pas és el començar a conservar els safareigs d’època industrial i que potser encara són més o menys utilitzats, però que en poc temps les considerarem peces de museu. Caldria recuperar els elements dels blocs més antics, dels passadissos, etc.

ANNEX GRÀFIC

La lavandera, de Manuel Cara y Espi. Font: La Ilustración española y americana, 8-3-1904

Bugadera a Olot. Font: La Hormiga de Oro, 13-5-1911

Safareig a Xàtiva. Font: La Hormiga de Oro, 31-8-1912

"...lavadero de una casa de vecinos de Sevilla". Font: Mundo gráfico, 12-3-1913.

Bugadera a Sòria. Font: Mundo gráfico, 17-9-1913

Safareig públic la Portalera de Caldes de Montbui.

Safareig de la Font de la Mina, Caldes de Malavella.

Safareig privat a la Casa Puig i Cadafalch d'Argentona. També va ser dissenyat pel gran arquitecte?

Un safareig  a la Coma i la Pedra, a la Vall de Lord (Solsonès).



No hay comentarios:

Publicar un comentario