Layret i Companys (II). L'assassinat d'en Layret.

Aquest text és la segona part de l'article. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí

La tensió social dels anys 1919 i 1920

L’any 1919 va ser el de la Vaga de la Canadenca. Durant dues setmanes de març l’aturada va ser total. La classe obrera catalana havia demostrat qui feia que tot funcionés, i el que era capaç si actuava amb consciència de classe i unida.

Francesc Layret, en un reportatge fet arran de l'escàndol generat per la seva intervenció al Congrés en la que acusava a l'exèrcit d'intervenir en les lluites socials del costat de la burgesia. Les seves paraules crítiques amb l'exèrcit no van ser oblidades. Mundo Gráfico, 13/8/1919.

El context internacional era el de revolucions socials, comunistes o anarquistes, a Rússia, Alemanya, Hongria, Itàlia, etc. i també al camp d’Andalusia. La burgesia veia perillar la seva situació i la seva reacció no va trigar.

Al llarg de 1919 i 1920 la lluita de classes es manifestà de forma intensa. Per una banda hi havia un moviment obrer fort i combatiu, però dividit entre sindicalistes i grups d’acció, la majoria violents. Per altra, una patronal en la que també guanyaven pes els partidaris de la repressió violenta, dins o fora de la legalitat.

Mundo Gráfico, 8/12/1920

La repressió del moviment obrer la portava una brigada específica de la policia. Quan calia, en ocasions puntuals, es treia l’exèrcit al carrer. Però amb policia i exèrcit de forma puntual ja no n’hi havia prou. Durant la Vaga de la Canadenca de rerefons, fou creat el Sometent de Barcelona com a guàrdia cívica contrarevolucionària (com els freikorps alemanys). Els sometents ja havien mostrat la seva utilitat en la lluita social, del costat burgès, en d’altres poblacions.

Però amb un grapat de burgesos amb fusells i barrets tampoc no acabaven amb el moviment obrer. Llavors, la patronal més reaccionària amb la complicitat de les autoritats van crear bandes parapolicials, de pistolers o sicaris, que actuaven contra els sindicalistes, especialment de la CNT.

Les dues primeres bandes parapolicials

La primera banda parapolicial va ser la de l’excomisari de la brigada repressora del moviment obrer Manuel Bravo Portillo, que havia estat expulsat de la policia, acusat de ser un espia al servei dels alemanys durant la Primera Guerra Mundial. La banda de Bravo Portillo va ser en actiu durant la primera meitat de 1919. Bàsicament, feien el mateix que quan eren policies, però amb més impunitat, amb l’objectiu d’assassinar i a canvi de grans quantitats de diners pagades pels empresaris.

Cadàver de Bravo Portillo, assassinat per les seves accions antisindicalistes. Mundo Gráfico, 10/9/1919

Quan Bravo Portillo va caure en desgràcia el va succeir un dels seus pistolers, el fals Baró de König. Van continuar assassinant dirigents dels sindicats, sempre a demanda de la patronal. El maig de 1920, però, també perden la protecció oficial i König és expulsat del país. La patronal es troba, aleshores, sense braç executor.

El Sindicat Lliure

L’octubre de 1919 es va crear a Barcelona un nou sindicat d’inspiració catòlica i carlina que s’anomenava Sindicato Libre, molts dels membres del qual pertanyien al sometent. Des del seu origen tenen clara la seva orientació antagònica respecte l’anarquista CNT.

En principi, un sindicat no era del gust de la patronal, però els contactes dels libreños amb els sectors més ultres de la patronal  (al sometent, als cercles carlins i a les empreses) van fer que la nova organització sindical fos acceptada i recolzada per la burgesia. De fet, al si del Lliure va sorgir un grup de pistolers, que de mica en mica va ocupar l’espai que havia deixat lliure la banda de König.

Com ja hem comentat en d’altres ocasions, el primer episodi de l’enfrontament armat entre pistolers del Lliure i anarcosindicalistes es produí a l’Hospitalet, al Carrer de Santa Eulàlia, l’11 d’agost del 1920: un tiroteig entre un grup format per l’empresari de la construcció Joan Coll i quatre membres del Lliure, per una banda,i un dirigent de la CNT, Manuel Figuerola, per l’altra, que resultà mort. Els trets van atraure als serenos i van matar en Pere Porta, sometenista de Sant Andreu i delegat del Lliure en aquest districte de Barcelona [i].

Potser com a represàlia per l’atac d’agost, el 13 d’octubre de 1920, tres individus van disparar contra Ginés Mirete, a prop del seu domicili, a la Plaça Espanyola de la Torrassa. La víctima era un dels fundadors i destacat líder del Sindicat Lliure [ii]. Segons la premsa era treballador d’una foneria de la carretera de la Bordeta. Ja havia estat amenaçat, especialment en aquells dies que el metall estava en vaga. Un transeünt, Josep Curtó, fou ferit en un braç.

L’espiral de la violència, atiada pels pistolers dels dos bàndols, pujava sense aturador. A començaments d’agost de 1920 fou assassinat el Comte de Salvatierra, que havia deixat de ser governador de Barcelona feia molt poc, sens dubte com a represàlia per la seva actuació antiobrerista a la capital catalana; una bomba va esclatar al Cabaret Pompeya, el setembre de 1920, com un revers de la bomba del Liceu de 25 anys enrere...

La patronal exigí una acció política dura contra el moviment obrer, tant el que era violent com el que no ho era. L’opció era que l’acció que portaven a terme les clavegueres de l’Estat, aquestes bandes de sicaris, passessin a ser l’acció oficial. En paraules del polític conservador Ángel Ossorio:

“El gobierno, despavorido y desorientado, se sale de su órbita y acuerda crear un organismo para competir en el asesinato. En adelante, ya no lucharán la ley y el crimen, sino una banda de criminales sostenida por las organizaciones obreras, frente a otra banda de criminales pagada por el Gobierno Civil.” [iii]

En aquell moment, el governador civil era el moderat i dialogant advocat madrileny Federico Carlos Bas, i els partidaris de la mà dura amb el moviment obrer, tant amb el violent com amb que no ho era, feien tot el possible per desestabilitzar la situació i que el fessin fora. Segons va publicar un periodista, que afirmava que va assistir a la conversa, Bas va dir a una comissió d’obrers:

“Ayer hubo una reunión de autoridades y elementos patronales, donde se convino que había que poner término al estado caótico de Barcelona, que va extendiéndose a toda España, aunque haya que sacrificar a los obreros por millares. Se me ha encomendado la realización de ese plan. Yo he contestado que podré ser un gobernador fracasado, pero nunca un gobernador asesino. Entonces, el gobernador militar, general Martínez Anido, ha declarado que él se sentirà muy honrado con llevar a cabo el proyecto que yo repelía. [iv]”

L’assassinat d’en Layret

Severiano Martínez Anido, que ja era governador militar de Barcelona, fou nomenat governador civil el 9 de novembre. En tenia el suport total del govern i de la burgesia local, per tant podia fer el que volgués, i el que va voler fer va ser una barreja de repressió política del republicanisme i de repressió social del sindicalisme. Layret i Companys pertanyien als dos grups.

Martínez Anido. Mundo Gráfico, 17/11/1920

La primera escomesa repressiva es va desfermar el 30 de novembre. La policia va detenir una trentena de líders sindicals, entre els que hi eren Lluís Companys i Salvador Seguí i d’altres que mai van tenir res a veure amb cap fet violent i fins i tot els condemnaven i s’enfrontaven amb els grups d’acció.

Aglomeració a la porta de la casa d'en Layret al començament de l'enterrament. Nuevo Mundo, 10/12/1920

La dona de Companys va anar a casa d’en Layret perquè actués com advocat del seu amic i col·laborador professional i polític. Layret, a més d’advocat, era diputat de les Corts que s’acabaven de dissoldre i candidat per les eleccions que s’havien de fer el 19 de desembre següent; també havia estat regidor i alcalde accidental de Barcelona; era el personatge de les esquerres més important i influent. Quan va sortir del seu portal, al Carrer Balmes, li van disparar. Va morir poques hores després.

El fèretre d'en Layret portat entre els cops de sabre de la Guàrdia Civil. Mundo Gráfico, 8/12/1920

Les organitzacions sindicals van convocar una vaga general i l‘enterrament d’en Layret va esdevenir una manifestació de dol però també de protesta. Martínez Anido no va respectar ni això, i va enviar la Guàrdia Civil a carregar contra la multitud. L’enterrament fou presidit pel regidor de la Lliga, Nicolau d’Olwer, que anys més tard ho recordava així:

“Vaig tenir la trista satisfacció de presidir l’enterrament de Francesc Layret, en nom de la ciutat –de la qual ell havia estat regidor i alcalde. Tot s’encarrilava que l’enterrament finís en un veritable pogrom. Vaga general. Portes tancades. Tota la Guàrdia Civil de Barcelona, amb l’arma a punt, barrant el pas de la Rambla, cobrint el trajecte del Carrer de Balmes a Can Tunis i omplint el Cementiri Nou. El taüt de Layret va rebre cops de sabre, la mànega d’un dels que el duien a pes dels braços, fou esqueixada d’un tall... Tanmateix, la vara de l’autoritat municipal fou respectada, isolats els provocadors, i un dia de dol per Barcelona fou estalviat.

El meu caríssim Gabriel Alomar (...) anys després em deia: “Aquell enterrament us va marcar per sempre.”

Al moment de cloure la tomba, davant la gernació aplegada al seu entorn, vaig retre homenatge a la vida austera i a la mort estoica de Francesc Layret.”[v]

Càrregues de la Guàrdia Civil en l'enterrament d'en Layret. Mundo Gràfico, 8/12/1920

Qui va matar en Layret?

L’impacte del magnicidi va ser tan gran, que l’abril de 1931, una de les primeres accions judicials de les noves autoritats republicanes va ser endegar la investigació policial i judicial que no es va fer en 1920. Els noms dels pistolers que van intervenir en l’assassinat d’en Layret eren ben coneguts, entre d’altres coses perquè no se n’amagaren d’haver-ho fet en aquells moments de 1920-21. 

Mundo Gráfico, 5/6/1931

Es tractava del grup de pistolers format a l’ombra del Sindicat Lliure format per Inocencio Feced, Paulí Pallàs (tenia el nom del que deia que era el seu pare, el militant anarquista que havia atemptat contra el general Martínez Campos l’any 1893, fet pel qual va ser executat) o Fulgencio Vera. Vera afirmava ser el gendre de Ginés Mirete, i es feia dir “Mirete” des de la seva mort [vi]. 

La figura d'en Layret i la dels seus assassins no fou mai oblidada. L'any 1971 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu van escriure una obra de teatre amb motiu del cinquantenari del crim. Si la voleu veure, cliqueu aquí.

Els autors reals van ser Martínez Anido, el govern espanyol i la burgesia catalana que el van nomenar. Va ser un crim polític de l’Estat i un crim social de la patronal.

Anido es reuneix amb el nou president, Allendesalazar, després de l'assassinat de Dato a mans de pistolers catalans anarquistes. El nou govern va refermar el suport al governador de Barcelona. Mundo Gráfico, 4/5/1921.

Companys, el successor de Layret

El 19 desembre es van fer les eleccions que s’havien convocat perquè el Partit Conservador d’Eduardo Dato pogués governar amb comoditat. Tanmateix, les divisions internes dels dos partits del règim i els conflictes que patia el país permetien cap majoria electoral còmoda. Dato, a més, fou assassinat per pistolers procedents de Barcelona el març del 1921.

A les eleccions, Companys fou escollit diputat per Sabadell, en el lloc d'en Layret, per la qual cosa va poder abandonar el presidi de la Mola, a Menorca, abans que els seus companys detinguts el 30 de novembre. Companys, futur governador, ministre, president de la Generalitat, empresonat en tres ocasions més, fou assassinat 20 anys després.

Mundo Gráfico, 12/11/1930

No és absurd pensar que l’espai polític que va ocupar Companys en els següents anys hauria estat ocupat per Layret. També és plausible pensar que Layret i Seguí vius haurien aconseguit una certa confluència entre el republicanisme i l’anarcosindicalisme.

ANNEX. 

Articles referents a l'assassinat i la figura d'en Layret.

Un de fa un parell d'anys de  David Companyon.

Una entrevista a Vidal Aragonés, que ha publicat una biografia, part de la introducció del qual popdeu llegir aquí. 

 

---

[i] FERNÁNDEZ, Antonio. Los sindicatos libres en Cataluña (1919-1923), Tesi de llicenciatura inèdita, 1982, pàg. 45

[ii] Mirete era o dirigent dels tintorers del Lliure segons  TAIBO, Paco I. Que sean fuego las estrellas. Barcelona (1917-1923), Barcelona, Crítica, 2016, pàg. 286, o delegat per l’Hospitalet a la primera junta directiva del Lliure segons FERNÁNDEZ, Antonio. op cit., pàg. 45.

[iii][iii] OSSORIO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys, Barcelona, Memorial Democàtic de la Generalitat de Catalunya, 2010, pàg. 55

[iv] El testimoni fou publicat pel periodista Francisco Madrid al llibre Ocho meses y un día en el Gobierno Civil de Barcelona, cit. a OSSORIO, op. cit. pàg. 55

[v]  NICOLAU D’OLWER, Lluís. Democràcia contra dictadura. Escrits polítics, 1915-1960, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2007, pàg. 567

[vi] FERNÁNDEZ. op.cit., pàg 61-62, esmenta i reprodueix el testimoni de René Llanas de Niubó (conegut per ser un dels més importants anitsemites del primer franquisme, per situar al personatge) en la seva obra inèdita Historia del sindicalismo español.

 

Layret i Companys (I). Amistat i lluita.

Enguany és el 80 aniversari de l’afusellament de Companys i centenari de l’assassinat d’en Layret. Aprofitar els aniversaris rodons per recordar un esdeveniment històric és discutible. La majoria ho fem, és un impuls per recordar temes que potser passarien sense atenció.

Layret i Companys van ser molt amics. El primer, nascut a Barcelona el 1880, era una mica més gran que el segon, nascut a El Tarròs (Urgell), el 1883. Fos per això, o per la personalitat que tenien, molt diferent i potser per això complementària, Layret exercia sobre Companys una gran influència. Layret era una personalitat assenyada, un intel·lectual de pes. Companys era conegut com “el pajarito”. Quan l’abril de 1931, com governador civil de Barcelona va rebre a la premsa, es va publicar:

“Hemos hablado de Layret. La sombra de aquel gran espíritu de acción llena por un momento el despacho. Parece que su fantasma está con nosotros. Companys habla de él con veneración.

-Me tenía —dice— un inmenso cariño, un raro afecto... Hay cosas que apenas se pueden contar. Y, sin embargo, no es que las diga ahora; todos los compañeros lo saben. Cuando viajaba, se llevaba mi retrato con él... Para mí, Layret era un ídolo. No he conocido a nadie con más capacidad comprensiva, con una organización mental y una visión política más extraordinaria. Le mataron cuando iba, acompañado de mi mujer, a solicitar mi libertad. Mi mujer me describió bien el momento terrible del odioso asesinato, al salir de su casa en la calle de Balmes, el 30 de Noviembre de 1920. Nosotros íbamos deportados a Mahón... Cuando lo supe, me dio vergüenza de ser hombre, de ser un hombre en la edad en que se toleraban aquellos asesinatos, en que se amparaban mejor, en que la ley de fugas estaba a la orden del día, en que la opresión salvaje seguía en pie“ [i]

Els primers pasos polítics

Layret i Companys es van conèixer a l’escola d’ensenyament secundari “Liceu Políglota” de Barcelona, un dels pocs centres no confessionals de la ciutat. Companys pare era d’idees progressistes, el que era singular en un terratinent. Per part de mare podien haver heretat una baronia i dir-se “de Jover”, i tots els germans van renunciar-ne.

Van tornar a coincidir a la Facultat de Dret. Van començar a compartir la militància social i política i les seves vides van continuar paral·leles fins la mort d’en Layret. L’any 1900, mentre eren a la facultat van fundar l’Associació Escolar Republicana, i alhora la publicació La Defensa Escolar. L’organització política sempre anava lligada amb un diari de divulgació de les seves idees.

Més tard, també es va afegir al tàndem en Salvador Seguí, el Noi del Sucre, el gran líder anarcosindicalista, que coneixia a Companys de la infància, perquè era oriünd d’un poble proper al del futur president: havia nascut el 1886 a Tornabous.

En les eleccions d’abril de 1903, els republicans van obtenir els cinc escons de Barcelona, els de Sant Feliu (al que pertanyia l’Hospitalet, on guanyà el candidat republicà Lletget), Sabadell, Vilafranca i Vilanova. Es constitueix a Barcelona la Unió Republicana, i el jove Layret, amb 23 anys entrà en la Junta de Barcelona. La Unió Republicana era el primer intent d’aplegar les diferents branques del republicanisme espanyol, després de tres dècades de baralles.

Layret, l’any 1903, fou un dels impulsors de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una institució que volia difondre la cultura en la classe obrera, on va entrar en contacte amb el moviment obrer en general i amb Seguí en concret. El 1905 fou escollit el seu president. Com recorda Camil Piñón:

“Val a dir que molts intel·lectuals d’aquella època feien xerrades als locals de les societats obreres. En els primers anys del segle tenia admiració per Pere Coromines. M’agradava d’escoltar Vallès i Ribot (...). Més tard en destacarien el regidor Oriol Martorell i en Layret.” [ii]

El 1905 fou escollit regidor de Barcelona. Fins i tot va arribar a ocupar el càrrec d’alcalde accidental en algunes ocasions entre 1907 i 1910. 

Layret, el segon per l'esquerra, fent de regidor. Font: La Hormiga de oro, 27/4/1907, pàg. 9

El novembre de 1905, es van produir els Fets del Cu-Cut. Aquest episodi és força conegut: la revista satírica Cu-Cut  va publicar un acudit gràfic que alguns militars van interpretar com ofensiu a l’exèrcit, i van assaltar la seva redacció, i de pas la de la publicació catalanista La Veu de Catalunya. La intenció de castigar els culpables li va costar el càrrec al president liberal, Montero Ríos.

El nou govern liberal de Moret i la corona van fer costat als agressors i van imposar la Llei de Jurisdiccions, que jutjava amb la jurisdicció militar certes accions considerades com ofenses a la bandera, la unitat de la pàtria o l’exèrcit. Una retallada a la democràcia espanyola per reprimir el catalanisme pacífic.

La reacció va ser la creació d’una gran coalició anomenada Solidaritat Catalana, en la que hi eren des dels carlins fins els republicans. No totes les forces republicanes, però, s’hi van sumar, com Lerroux i els seus seguidors. La majoria del republicanisme sí que ho va fer, amb Layret i Companys entre ells.

Assemblea de càrrecs i representants de Solidaritat Catalana al Palau de la Música. Font: Ilustración artística, 6/71908, pàgina 9

Val a dir que va ser en aquest moment quan, el 1906, es va crear la primera entitat catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista. Al Foment hi eren part dels republicans de l’Hospitalet, la força política majoritària a la localitat en la major part del temps des del 1869.

Les candidatures solidàries guanyaren les eleccions d’abril de 1907 (41 diputats de 49). Layret va formar part de la candidatura solidària a les eleccions parcials de Barcelona de desembre de 1908. Els republicans antisolidaris (Lerroux, Giner de los Ríos i Sol i Ortega) van superar per molt poc la candidatura de Solidaritat Catalana, que va rebre gairebé la meitat dels vots de dos anys enrere. L’aliança de republicans d’esquerres amb burgesos limitava la seva acció de caràcter social, i part de la classe treballadora els va girar l’esquena i es va abstenir.

Fotografia del candidat Layret. Font: Nuevo Mundo 17/12/1908 pàg. 22

La revolta coneguda com Setmana Tràgica (juliol de 1909) trencà definitivament Solidaritat Catalana. Layret i Companys van compartir nous projectes polítics i la militància en diferents partits. El 1910 eren a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la que Companys n’esdevingué president de la seva organització juvenil.  

Començament de la vaga general de juliol de 1909. Font: Actualidades, 28/7/1909

Entre 1912 i 1915 van tenir l’únic parèntesi en les seves militàncies compartides, quan Companys va optar pel Partit Reformista, un partit d’àmbit espanyol. Tots dos i Marcel·lí Domingo es retrobaren i van fundar el Bloc Republicà Autonomista.

"D. Marcelino Domingo en la redacción del diario "La Lucha", momentos después de haber sido puesto en libertad." Domingo, malgrat ser diputat, fou detingut arran de la vaga general d'agost de 1917. A la foto el veiem assenyalat amb una X. A la seva dreta, dempeus, crec que hi és en Companys. A la seva esquerra, assegut, crec que hi és en Layret. Font: Mundo gráfico 14/11/1917, pàgina 17.

Finalment, l’abril de 1917 van ser els impulsors del Partit Republicà Català (amb Domingo, Gabriel Alomar, etc), amb tres principis clars: republicanisme federal, reformisme social profund i laïcisme. Aquest partit sí va tenir un llarg recorregut i es va mantenir fins que va ser un dels principals components d’Esquerra Republicana de Catalunya, el 1931.

El compromís amb el moviment obrer

Layret va acabar els seus estudis de dret de forma brillant. El gener de 1905 va obtenir el premi extraordinari del doctorat [iii]. Layret va començar a exercir d’advocat laboralistes, de defensors dels obrers en els conflictes socials. Companys no va començar a exercir fins el 1916. En paraules d’Antonio Soler:

“Desahuciados, pobres, gente sin esperanza se amontona en la pequeña sala de espera para que aquel don Lluís con fama de perspicaz estudie su caso. No pueden evitar un asomo de recelo al mirar a ese muchacho con aire desenfadado que insiste en recitar a cada cual sus derechos. Lo hace allí, en su despacho, y también en la cárcel, adonde acude casi a diario para entrevistarse con sus representados.

«Carne de cañón, señorito», le suelta sardónico en cada visita un funcionario con ojos desiguales y labios chupados y azulenco.

Más de una vez se enfrenta con policías y carceleros demasiado escrupulosos o demasiado rigurosos. Pronto, sus clientes descubren que la actitud de ese joven no se reduce al sarampión rebelde de un muchachito burgués. El abogado Companys parece que quiera cambiar el mundo y hacerle la guerra a los de su propia casta. Así que obreros represaliados, militantes y trabajadores perseguidos por su filiación política o sindical empiezan a convertirse en su principal clientela.

La intención del Pajarito es magnífica, los resultados aceptables, el negocio funesto. Unos clientes no pagan nunca y otros lo hacen tarde. Eso no le borra la sonrisa a Companys. El desafío que se ha impuesto es largo." [iv]

La relació amb el Noi del Sucre, que arribà a secretari general de la CNT catalana des del Congrés de Sants, l’estiu del 1918, es estreta. El testimoni de Camil Piñón, un dels líders de la CNT detinguts el dia que van assassinar en Layret, ens mostra la complexa relació de republicanisme i anarcosindicalisme:

“Piñón ens manifesta que anava als actes de la UNFR; tenia amistat amb en Nin, Tarragó de les joventuts. Els millors per a Piñón eren Layret i Oriol Martorell. (...). “De fet, els polítics d’esquerra no estigueren a l’altura... Layret fou el més obrerista”. Piñón ens explica que començà tenir relació amb Layret a partir de 1917. Ens puntualitza, amb tot, que la CNT com a tal no tenia cap advocat oficial, sinó que demanava el servei d’aquests quan ho necessitava.” [v]

Els testimonis d’Ángel Pestaña i Martí Barrera recollits per Teresa Abelló coincideixen:

«Layret intervingué en processos seguits contra individus de l’organització (CNT), perquè aquesta anà a demanar-li. (...) Fou l’organització la que requerí els seus serveis d’advocat. (...) No era l’advocat de l’organització, ans un advocat que intervenia en els processos de l’organització, quan per això era requerit.”

«Amb molta freqüència calia visitar-lo per demanar-li la defensa de treballadors empresonats, acomiadats o bé per problemes laborals en general. Ens responia sempre extraordinàriament bé. A part que habitualment no ens cobrava res (...). Amb Salvador Seguí eren íntims amics. I era precisament per indicació seva que, quan un cas era especialment delicat, m’enviava al despatx de Layret perquè li demanés la seva defensa» [vi]

La situació global fa un gir important l’any 1914. La neutralitat espanyola durant la Gran Guerra fa que els guanys de la burgesia creixin, però també els preus i les condicions d’explotació. La mobilització obrera augmenta i la resposta del poder és la força, “el mauserisme”. 

La Guàrdia Civil a la Plaça de Sant Jaume, el 19 de juliol de 1917, per impedir la reunió de l'Assemblea de Parlamentaris. Font: Mundo Gráfico, 25/7/1917 

L’estiu de 1917 diverses forces polítiques i socials, des dels anarquistes i socialistes fins la burgesa Lliga Regionalista són a prop de canviar el règim polític de la Restauració, però la reacció de l’oligarquia, amb l’exèrcit del seu costat, va frustrar la reforma del sistema i el mauserisme oficial va endegar l’enèsima campanya repressiva contra el moviment obrer. La resposta al mauserisme va ser el pistolerisme.

Font: Hojas Selectas, gener c1917

Acció política

Layret i Companys, però, no només se n’ocupaven de l’obrerisme. La confluència de certs sectors obreristes amb el republicanisme catalanista fan que el novembre de 1917 Companys sigui escollit regidor de Barcelona. El regidor Companys, amb d’altres de les forces reformistes, va intentar regenerar l’Ajuntament de Barcelona, el mateix que va intentar el Dr. Robert 20 anys abans. 

També presentaven propostes de llei de l’administració local, que el govern de concentració de Maura va ignorar, com tots els governs anteriors i posteriors. De l’anomenat reformisme  dinàstic potser només Canalejas fos el que ho va intentar de debò, i fou assassinat el 1912.

I també se n’ocupaven de l’altre gran tema del moment, el Marroc, és a dir, l’imperialisme espanyol al Marroc. Recordem que des del 1904 Espanya tenia un Protectorat al nord del Marroc perquè als francesos els havia convingut: era la manera d’impedir la penetració alemanya a la zona.

Font: Actualidades, 14/7/1909

L’ocupació real del territori suposadament sota administració espanyola provocava una contínua i absurda guerra, a la que hi anaven els soldats que no tenien 1.000 pessetes (el sou anual d’un jornaler i el de dos anys d’una jornalera) per escollir destí. Recordem que l’embarcament de tropes cap al Marroc l’estiu del 1909 va ser l’espurna de la Setmana Tràgica.

Font: La Hormiga de oro, 24/7/1909

Per què hi era l’exèrcit espanyol al Marroc? A més de les raons ideològiques i propagandístiques del nacionalisme espanyol, perquè a prop de Melilla es van trobar unes mines que proporcionaven grans beneficis, sobretot perquè la mà d’obra era molt barata. Entre els accionistes de la Compañía Española de Minas del Rif podem trobar al mateix rei Alfons XIII.

Font: La Hormiga de oro, 20/1/1912

La denúncia d’aquesta realitat, a més de les pregones corrupteles de l’oficialitat amb els recursos públics que rebien, eren habituals als seus discursos i articles al diari del Partit Republicà Català, La Lucha.  

 Font: https://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/28/93/07cucalon.pdf

La sèrie d’articles amb l’il·lustratiu títol Marruecos, sangría y robo va provocar problemes, tancaments, denúncies, etc. Tanmateix, el Desastre d’Annual, el juliol de 1921, i els informes posteriors van confirmar la veracitat del que s’hi publicava. Companys era el director de facto del diari.

El temps del pistolerisme

La repressió de les mobilitzacions de l’estiu del 1917 va fer que alguns grups de la desballestada CNT i del sindicat de contramestres del tèxtil, el Ràdium, que portaven mesos en vaga, decidissin passar a l’acció, a l’acció de les pistoles, vull dir. Una primera tongada d’una dotzena d’atemptats socials són el primer acte de l’època del pistolerisme. La majoria es produeixen al nucli de Sants i Santa Eulàlia: dos empleats de Trinxet són assassinats, mentre que l’empresari Antoni Trinxet se’n lliurà dels trets.

Després d’una certa calma, al llarg de la segona meitat de 1918 la violència social va créixer.  El desembre es va fer un míting a Collblanc, aleshores un creixent raval de Sants escenari de lluites socials, on Companys exposà la solució del republicanisme:

 "La política que han de seguir els directius republicans està ben marcada. Als obrers han d'oferir-los un programa de reformes audaces, atrevides i immediates. (...) Als burgesos els han de convèncer que precisament aquelles reformes són les úniques que podran evitar commocions caòtiques i dirigir la nova democràcia cap als seus destins." [vii]

El reformisme social profund i ràpid és el que podia evitar la guerra social que era a punt d'esclatar. Als obrers els demana suport i als burgesos que acceptin els canvis. Una bona part dels primers no tindrà paciència i la majoria dels segons no vol ni sentir a parlar de transigir amb les reivindicacions obreres. Un exemple del gir cap a la intransigència de la patronal és en Josep de Caralt, l’amo del “cànem” de Santa Eulàlia.

"-Són víctimes de la guerra mundial? -No, són víctimes de la pau barcelonina" Font: L'Esquella de la torratxa, 17/9/1920.

En aquells moments, la burgesia de la Lliga tirava endavant la campanya de l’autonomia, que fou rebutjada a Madrid. El regidor Companys i l'il·lustre advocat Layret van coincidir al Baixador de Passeig de Gràcia el 14 de desembre de 1918 per rebre els parlamentaris catalans que havien participat al debat de l'autonomia catalana [viii].  

Manifestació el 16 de novembre de 1918 a la Plaça de de Sant jaume per demanar l'autonomia de Catalunya. A sota  la manifestació a Madrid en contra de l'autonomia de Catalunya. Font: La Hormiga de Oro, 23/11/1918 i Mundo Gráfico, 4/12/1918.

Encara que amb la creació de la Mancomunitat (1914) i la campanya autonomista la dretana Lliga Regionalista havia consolidat la seva hegemonia dins del catalanisme, el republicanisme catalanista va ser al bàndol autonomista. Tanmateix, el suport del republicanisme a la campanya de l’autonomia no va estovar els plantejaments socials conservadors de la burgesia de la Lliga Regionalista.

Els esdeveniments del 1919 van ser cabdals. La Vaga de la Canadenca, encara que no a acabar tan bé com se sol dir, va mostrar el poder de la classe treballadora quan actua unida. La Revolució Russa era molt propera... 

El ferrocarril militaritzat durant la vaga general del 1919. Font: Nuevo Mundo, 14/3/1919

La burgesia va optar per la línia més dura: intransigència en la negociació i tancament patronal de les fàbriques en lo social, repressió violenta -dins i fora de la llei- del sindicalisme en lo polític. Imposaren al Comte de Salvatierra al govern civil, el desembre de 1919, partidari de la línia més conservadora i repressiva.

Layret, escollit diputat pel districte de Sabadell el juny del 1919, portà la defensa del moviment obrer i la denúncia dels abusos del poder al Congrés. En un debat parlamentari, l’agost següent, intentà llegir un document redactat per sindicalistes (com ara Pestaña) i fa un esment de la parcialitat de l’exèrcit en les lluites socials, del costat del capital, evidentment. Afegí que “El Ejército español no ha podido producir un solo dia de gloria para la patria” [ix]. L’escàndol fou monumental, ben atiat per la premsa de Madrid. Jo crec que aquestes paraules van ser decisives.

 Aquest text és la primera part d'un article. Si voleu llegir la segona, "L'assassinat d'en Layret", cliqueu aquí.

---

[i] Nuevo Mundo, 29/5/1931, página 7

[ii] LLADONOSA, Manuel. Sindicalistes i llibertaris: l’experiència de Camil Piñón. Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1989, pàg. 12 (Episodis de la història, 275/276)

[iii] La Época, 2/2/1905

[iv] Antonio Soler. Apostoles y asesinos, Galaxia Gutenberg 2016 pàg. 22-23

[v] LLADONOSA, op. cit. pàg. 20

[vi] ABELLÓ, Teresa. Líders sindicalistes i advocats obreristes: Seguí, Layret, Companys dins  p 152

[vii] BALCELLS, Albert, “Lluís Companys, des dels inicis fins a la presidencia de la Generalitat” dins CASASSAS, Jordi (Ed.). Lluís Companys i la seva època, Barcelona, Ed. Pòrtic, 2002, pàg. 24

[viii] El Diluvio, 15/12/1918

[ix] La Epoca, 7/8/1919