lunes, 13 de agosto de 2018

EL “CLASSICIDI” QUE VA PERPETRAR EL CRISTIANISME


Una de les lectures d’aquest estiu ha estat el llibre publicat enguany La Edad de la penumbra. Como el cristianismo destruyó el mundo clásico, de la britànica Catherine Nixey. Com diu el títol, és un resum de com el cristianisme va intentar (i va aconseguir en bona mesura) destruir la cultura clàssica (la de les antigues Grècia i Roma) entre els segles IV i VI.


Evidentment, la millor recomanació que puc fer és que llegiu el llibre. D’una manera molt sistemàtica i documentada ens explica com el que hem vist fer als talibans i a l’ISIS en els darrers temps ho van fer els cristians a partir del segle IV amb tot allò que consideraven “pagà”.


El que aquella colla d’assassins fanàtics consideraven una cultura pagana i demoníaca eren la filosofia de Demòcrit i Aristòtil, la ciència d’Eratòstenes i Galè, la literatura d’Eurípides i Virgili, etc. Durant dècades, es van dedicar a empresonar, torturar i assassinar persones, destruir textos, edificis i obres d’art.


Els cristians es van carregar més del 90% de les obres literàries, filosòfiques i científiques de l’Antiguitat Clàssica. Només van conservar allò que els va semblar que els podia fer servei. Van destruir totes les escultures de bronze i gairebé totes les de marbre. Van enderrocar els milers de temples amb tota la seva decoració i van destruir les pintures de les parets de les cases.

Dels milers d'escultures de bronze de l'Antiguitat amb prou feines resten mitja dotzena, conservades per atzar, com els Bronzes de Riace, trobats el 1972.


I després de la destrucció van donar lloc a mil anys d’abandonament d’aquesta cultura, a deu segles de domini d’una cultura teocèntrica. Ens podem imaginar el que hauria fet la civilització eurasiàtica/nordafricana si no s’hagués tallat la seva evolució d’aquesta manera? La Revolució Científica del segle XVII hauria ocorregut al segle VII o potser al XI?


Reconec la meva ignorància en relació a aquest tema. Pensava que la culpa de tot la tenien els bàrbars. I no es que els vàndals no fossin prou vàndals, però es que la persecució i la liquidació de la cultura clàssica ja la havien fet els propis romans cristians. La historiografia, si més no la que jo coneixia, ens ha ocultat la veritat durant anys, o no ha tractat aquest tema.[i]

El "Tors de Belvedere" no és així perquè el seu autor fes un exercici d'estil. És un exemple dels més coneguts de la destrucció de l'estatuària clàssica. Com predicaven els líders cristians, calia començar pels genitals, el cap, les extremitats... Afortunadament, algunes obres, més o menys senceres, no van acabar als forns de calç i han pogut ser recuperades...

Val a dir que la literatura i el cinema ens havien aportat indicis en aquest sentit. A El nom de la rosa, el gran Umberto Eco ens mostra com el fonamentalista monjo benedictí Jorge de Burgos censura i destrueix el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, el que s’ocupava de la comèdia, i el franciscà Guillem intenta salvar-lo.[ii]


Atenció! spoiler!, al segon dels fragments s'explica el final de El nombre de la rosa.


També el gran Alejandro Amenábar va fer una pel·lícula que mostra molt bé un episodi descrit al llibre: l’assassinat de la filòsofa i científica Hipàtia, vers el 415 a Alexandria (Egipte), a mans d’una colla de fanàtics anomenats “parabolans”, incitats pel patriarca i bisbe Teòfil, el mateix que havia promogut la destrucció del gran temple i la biblioteca del Serapeum.


El classicidi va anar desenvolupant-se al llarg del s. IV a cops de decrets imperials, especialment amb els de l’emperador Teodosi, en la dècada de 380. Bàsicament, van fer oficial la religió cristiana i van prohibir els altres cultes. Paral·lelament, els líders religiosos cristians cridaven a la violència contra les persones, temples i objectes que consideraven pagans (cultes grecoromans, egipcis, perses, judaisme, etc...).

"Santa Apol·lònia destrueix un ídol", pintura feta per Giovanni d'Alemagna vers 1440. Veiem com la destrucció de les obres d'art clàssiques, considerades ídols pagans, és un fet propi de persones canonitzades, dignes de ser venerades.

Com va afectar el classicidi a Barcino (Barcelona) i els seus encontorns? La manca de fonts per aquesta època ens impedeix fer grans afirmacions, però és evident que la imposició del cristianisme i la repressió dels altres cultes es va fer com a la resta de l’Imperi. Alguns indicis ens indiquen que de forma violenta.

El bisbe de Barcino de finals del s. IV, Pacià, considerat un dels pares de l’Església i posteriorment canonitzat, va destacar per la seva intolerància. Una de les seves obres fou Cérvol, amb la que condemnava unes festes de cap d’any en les quals la gent es disfressava d’animals.[iii] Al nou cristianisme no li agradaven les activitats alegres.

La troballa d’estàtues amb el nas trencat, decapitades i llençades com runes a l’interior de les muralles són alguna cosa més que un indici de que va haver una destrucció ritualitzada, sistemàtica i conscient de la estatuària clàssica en aquells anys.
Escultura femenina trobada als fonaments d'una casa del Carrer Paradís. Exemple d'obra mutilada a cops de malla i a la que després van intentar fer desaparèixer. Font: http://www.macbarcelona.cat/Col-leccions/La-col-leccio-en-3D/La-col.leccio-del-MAC-en-3D/Roma-en-3D/Estatua-romana-femenina

No he pogut evitar pensar en la nostra Medusa, l’escultura trobada al costat de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana. Aquest personatge, que nosaltres diem mitològic però que pels que la van fer n’era religiós, era una de les tres Gorgones, un monstre amb serps en comptes de cabells que petrificaven als que miraven.

Les representacions de les Gorgones eren un gènere en l’art clàssic, i eren conegudes com gorgoneion. Eren representacions protectores, com una mena de talismà, sovint com monuments funeraris dels que es posaven a les vores de les principals vies. Sembla que és el cas de la nostra Medusa, a tocar de la Via Augusta.
La Medusa de l'Hospitalet

Potser hi havia alguna mena de recinte religiós, perquè era habitual que a sobre dels antics temples es construïen les esglésies cristianes. Per cert, l’església consagrada el segle XI al lloc on es va trobar la Medusa es va dedicar a Santa Eulàlia. Amb gairebé tota seguretat, aquest personatge no va existir mai, fou un dels molts màrtirs inventats.


A partir d’ara, quan vegi la nostra Medusa, amb el seu nas trencat, amb un fragment de menys, sense cap inscripció, pensaré en que probablement fou una víctima del fanatisme religiós. Ens ha de prevenir contra la intolerància i el fonamentalisme. Ah! I ens ha d’engrescar a fer una excavació arqueològica al voltant de l’església de Santa Eulàlia.


[i] A l’obra de Luis A. GARCÍA MORENO. El Bajo Imperio Romano (Madrid, Ed. Síntesis, 1998; Historia Universal, núm. 15) podem llegir: “(...) ello fue posible porque en esta época los líderes cristianos del mundo romano supieron hacer compatible con la nueva fe la cultura grecorromana clásica, así como las necesidades intelectuales de los grupos tradicionales que habían sido hasta ese momento los creadores y transmisores de aquella gran herencia. El siglo IV vería así el pleno triunfo de los ideales de los primeros apologetas cristianos de finales del siglo II. A partir de entonces, el cristianismo fue la màxima garantía de la conservaación y transmisión cultural grecorromana.” És increïble! Si els cristians es van carregar més del 90% de les obres literàries, filosòfiques i científiques de l’Antiguitat Clàssica! Si només van conservar el que els va semblar que els podia fer servei! Si van destruir totes les escultures de bronze i gairebé totes les de marbre!
A d'altres obres, com la de Averil CAMERON.El Bajo Imperio romano (284-430 d. de C.), Madrid, Encuentro Ediciones, 2001 (encara que l'obra original és del 1993). Podem llegir a les pàgines 84-87: "Pero el siglo IV tardío fue testigo de ataques cristianos mucho más resueltos, lo que provocó violentas escenas. (...) Se rescindieron las subvenciones a los sacerdotes y al culto paganos y los años siguientes fueron testigos de la destrucción de templos así como de violentos choques entre paganos y cristianos (...)". I afegeix el paper de la incitació a la violència de Joan Crisòstom i Agustí d'Hipona, tots dos posteriorment canonitzats.
[ii] El personatge de Guillem de Baskerville està inspirat en el filòsof anglès del s. XIV Guillem d’Occam, precursor de l’empirisme científic.
[iii] REVILLA, Víctor i SANTACANA, Joan. Catalunya romana, Barcelona, Rafael Dalmau, 2015, pàg. 294
 


3 comentarios:

  1. No van ser tots els cristians, xq els autentics seguidors de levangeli també van ser exterminats com a heretges, x exemple els càtars. A la religió, com a la política l'abús de poder és el mal.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Efectivament, va ser la branca cristiana (paulista) que es va imposar, del bracet dels militars que es fan amb el poder a l'Imperi al llarg del segle IV. La seva lluita contra les relgions "no correctes" també era contra les interpretacions del cristianisme dels que consideraven heretges.

      Eliminar
  2. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar