VAQUILLAS I TORETES

El mes de maig de 2009 es va inaugurar una exposició al CCCB, Quinquis de los 80. Semblava que aquest episodi de la història de la perifèria barcelonina es treia de l’oblit i es normalitzaria aquesta part de la nostra memòria. Però no ha estat així.

Malauradament, en converses en persona o en xarxes socials d’internet veig amb sorpresa com es repeteix : "ara sí que hi ha delinqüència, abans sí que podíem anar segurs pels carrers, no hi havia atracaments, etc."

I tard o d’hora apareix el comentari que associa la gran delinqüència actual amb els estrangers « perquè nosaltres havíem immigrat però sí que ens adaptàvem i ells no ho fan; i digue'm racista però l’altre dia vaig veure com un sudamericà o moro va fer no sé què ».

No pretenc fer ara una cambra dels horrors amb els anys 70’s i 80’s, perquè van tenir de tot, i en els barris de l’Hospitalet n’hi havien més coses bones que dolentes, perquè malgrat tot, la bona gent intenta viure en pau.

Però intentaré fer algunes pinzellades d’aquella època per demostrar que abans n’hi havia més delinqüència que ara, que la delinqüència és fruit de la pobresa i el desarrelament, no de l’origen de les persones.

Primer de tot, dir que tot això ja havia passat amb la immigració del període 1915-1930, fenomen que vaig tractar a l’article « Quan els racistes insultaven els nostres avis ».

1- En la revista En equipo, de l’Associació de Veïns de Santa Eulàlia, de maig del 1975, el tema central de la publicació era el binomi atur obrer/delinqüència juvenil. Si voleu llegir l’article sencer, ho podeu fer aquí. Un breu fragment:

Tal vez habría que empezar por un pequeño pueblo de Andalucía, Castilla o Murcia, por unas familias que pagan todas las consecuencias de una calamitosa política económica en el campo, todas las  consecuencias de un "desarrollo" sin orden ni concierto dirigido a las ganancias inmediatas por unos pocos. Veríamos que estas familias han de abandonar su pueblo, marchar porque en el campo lo que sobra es hambre y no trabajo como diría algún "Plan de Desarrollo", lo que sobra son grandes latifundios infructíferos, desaprovechados, sin una justa y rentable distribución, sin una verdadera industrialización.

El emigrar supone ir a una gran ciudad a acogerse a lo primero que se encuentre. Esto supone ir a parar a un suburbio o a una localidad a las afueras, habitar en una especie de cementerio viviente, entre fábricas, humos y suciedad. Se produce ya una cierta marginación formándose núcleos urbanos de gente un tanto desarraigada, que de repente se ha encontrado en otra tierra, con otra cultura otra lengua incluso.

(…) Así los niños de estas familias se encontrarán en un barrio monótono, aburrido, insano, almacenados como materia prima a la espera de continuar en la fábrica o taller el mismo oficio que heredará de su padre: explotado. Oficio gracias al cual puede mantenerse y existir la cercana ciudad tan cuidada, bonita, atendida y con gente tan educada.

Pasará el tiempo y con él crecerá un sentimiento de aversión a todos los que pueden ir a la escuela desde pequeños, a todos los que pueden pagan tantas posibilidades que él no tiene, a los que se divierten sin  arriesgarse a recibir un bofetón o pasar por la comisaría, a todos los que son respetados y pueden aprender lo que es la sociabilidad, la confianza... Por otra parte es posible que se sienta desplazado en la misma familia. Sus padres tendrán que trabajar y poco tiempo podrán estar por él, los nervios de una jornada agotadora se descargarán a la mínima travesura del niño. El afecto que necesita lo buscará en los compañeros de fatigas que estarán en una situación semejante a la suya y ante los cuales querrá demostrar sus "virtudes" realizando todo tipo de proezas.

(…) Se iniciará en el robo como forma de satisfacer las absurdas necesidades que la misma sociedad le crea (tendentes todas a extremar el ansia por el consumo privado) pero que no le da ninguna facilidad para que las satisfaga.

Ante un problema tan complicado, con unos responsables semiescondidos y unas causas bastante hondas, muchas veces damos respuestas o soluciones demasiado simples y generalmente equivocadas.

(…) Más de un vecino reivindicará más vigilancia, más policía. Cada vez que se piense así lo mejor es volver a empezar a leer el artículo y pensar en el niño, su familia, el barrio, la escuela… Dar estas soluciones es por decirlo de alguna forma, querer acabar con la enfermedad matando al enfermo.

2- Article del Diario de Barcelona del 30 de juny de 1972 que tracta de les bandes juvenils a l’Hospitalet. Escrit arran d’uns fets ocorreguts en la nova piscina de la ciutat, diu:

“El aluvión inmigratorio que hace aparecer barrios enteros de la noche a la mañana, la progresiva proletarización de la población, pueden ser motivos que generen la inadaptación del joven”

3- La irrupció de la heroïna, a partir de 1977, va empitjorar-ho tot. En paraules d’un comissari de la Brigada Criminal:

“La heroína nos pilló en bragas. Los atracos de todo tipo se multiplicaron y endurecieron. Teníamos pánico a las recortadas. Hacían un abanico de fuego tremendo. Años violentos”.

4- Per si encara queda algun dubte, tenim unes proves força contundents en allò que es va anomenar “cine quinqui”. Més de 20 pel·lícules d’un sub-gènere iniciat per Perros Callejeros, dirigida per José Antonio de la Loma, estrenada en 1977, i que tindrà continuadors de la importància de Carlos Saura, Manuel Gutiérrez-Aragón o el mateix Almodóvar de ¿Qué he hecho yo para merecer esto?. Barrio (1998) de Fernando León de Aranoa ens va mostrar que el problema no havia desaparegut.

La majoria es van fer a l’àrea metropolitana de Barcelona, i l’Hospitalet hi apareix en alguna.

 

Primers minuts de Perros Callejeros. Discurs inicial impagable, en el que mentre es diu "no es un problema de un barrio, ni de un distrito..." es veu Bellvitge de fons.

5- Les persones que treballem amb documentació i hemeroteques de l’època tenim centenars de testimonis en el mateix sentit, que ara no posarem per no cansar. Ja sé que és més popular i ben rebut dir que ets millor que un altre, però ho sento, no és cert.

L’últim argument que afegiré serà la memòria. Tendim a recordar les coses bones, i és normal i fins i tot recomanable per segons quines coses. Però si actuem amb honestedat, recordarem com van ser aquells anys 70’s i 80’s, i els problemes d’incivisme i delinqüència que existien.

La meva anècdota va ser l’atracament a punta de pistola (potser falsa, però a veure qui es posava a comprovar-ho) a l’estació de RENFE de l’Hospitalet, vers l’any 1981, de tot l’equip de bàsquet del meu curs (2n de BUP). Quan vam anar a denunciar-ho a la comissaria, em van ensenyar fotos de nois fitxats, entre els que es trobaven alguns dels meus ex-companys d’EGB, que vivien en una part del meu barri on, evidentment, no se'm passava pel cap d'entrar-hi mai.

Tots sabíem a quins futbolins es podia anar i a quins no, en quins bars es venia droga, etc.

CONCLUSIÓ: L’incivisme, la delinqüència, etc, són fruit de la pobresa. Cada episodi immigratori (tres en 100 anys) és protagonitzat per persones pobres. Els problemes existien i existeixen. Actuem contra la pobresa i el desarrelament, de tothom, no contra els pobres, entre els quals també n'hi ha de catalans. 

En un altre moment vaig demanar que davant els problemes derivats de la recepció d'immigració calia candelització i no racisme.

L’acte delictiu ha de ser perseguit per la llei, evidentment, però quan veiem a Bárcenas i a Correa a la banqueta dels acusats, per què no diem que tots els espanyols són uns lladres? Perquè no seria just. M’agradaria que sempre actuéssim amb aquesta justícia.

 

ANNEX D'OCTUBRE DEL 2022

Al grup de facebook L'Hospitalet. Imatges retrospectives d'una ciutat algú pregunta si recordem a un tal Panduro dels anys 80. Reprodueixo algunes de les respostes, que crec que il·lustren molt bé el que vaig escriure fa anys.