Aquest article té el
seu origen en estudi més ampli sobre el tema del rebuig a les quintes a
l’Hospitalet que va sortir publicat en la revista del Centre d’Estudis de
l’Hospitalet, Quaderns d’Estudi, núm 21, de l’any 2009. La recerca es basa en el treball realitzat pel Marcel Poblet
sobre les quintes al llarg del segle XIX, no publicat, en moltes d’altres obres
(que serán citades més endavant) i en documentació de l’Arxiu de la Diputació
de Barcelona (ADB), de l’Arxiu Històric Comarcal de Sant Feliu de Llobregat
(AHCSFL) i de l’Arxiu de l’Hospitalet (AH).
La imposició de les quintes en l’Estat liberal
Les quintes era el
sistema de reclutament per l’exèrcit, consistent en un sorteig entre els mossos
de cada poble o ciutat. La periodicitat i quantitat de nois requerits variava
segons les necessitats de la corona en cada moment. Catalunya havia mantingut
una exempció en aquest servei durant el segle XVIII, com a darrera expressió de
les lleis pròpies perdudes en 1714. Un intent d’eliminar aquest privilegi ja
havia generat un motí l’any 1773.
En 1833 va morir
l’últim rei absolutista, Ferran VII, i s’inicià el complex procés de la
transició de l’Antic Règim al nou ordre liberal-capitalista. L’any 1837 es va
instaurar un sistema de reclutament que, amb variacions, es va mantenir fins
1912. En la nova norma s’instituïa la idea d’exèrcit nacional, això sí, amb la
possibilitat de la redempció en metàl·lic. És a dir, que si pagaves una certa
quantitat de diners, no anaves a l’exèrcit. Es confirmava la denúncia que un
anys abans havien fet els jacobins: la substitució de l’Antic Règim pel
liberalisme fou la substitució de l’aristocràcia de la sang per l’aristocràcia
dels diners.
Pel que podem veure
en la documentació conservada i en el treball de Marcel Poblet, el procediment
habitual era el següent:
1. Arribava la
notificació oficial de la convocatòria de la quinta amb la quantitat de mossos
que li tocava aportar a cada poble, amb les condicions legals amb les que es devia
considerar a un mosso sortejable o exempt.
2. L’ajuntament
convocava a una assemblea als mossos sortejables i als homes casats per tal de
pactar com recaptar la quantitat necessària per a comprar els substituts. Es
feia un repartiment de la mateixa segons
la riquesa de cada veí i s’escollia una comissió que vetllava pel rigor del
procés. Els mossos aportaven entre 2/3 i 3/4 i els casats entre 1/4 i 1/3 de la
suma requerida (el 1839, de forma excepcional anaren al 50%).
3. Quan els veïns no
aconseguien els diners necessaris, el consistori havia de recórrer a la creació
d’algun impost, normalment un recàrrec en el preu de la carn. Recordem que les
carnisseries eren de propietat municipal i el seu arrendament era una de las
principals fonts de finançament de l’ajuntament.
Per tant, el sorteig
no es feia i la redempció dels mossos locals era una tasca col·lectiva basada,
sobretot, en els repartiments, unes bestretes que podem qualificar d’impost
directe, doncs la quantitat a pagar es decidia segons la riquesa.
Finalment, en 1843
triomfa el Partit Moderat (el PP de l‘època) i en 1844 s’imposà a Catalunya la
llei del 1837, que consistia en el sorteig dels quintos i la redempció en
metàl·lic o la substitució del mosso a
posteriori. Moltes corporacions locals, que eren les encarregades
d’executar els "reemplazos", van seguir intentant realitzar la redempció
col·lectiva.
La redempció en
metàl·lic costava 1.500 pts. el 1850. També es podia posar un substitut en el
lloc del quinto, el que podia costar entre les 500 i les 1.750 pts., depenent
sobretot de la pobresa general de cada moment. En una fase de gran carestia, un
mosso es podia oferir com substitut per uns pocs centenars de pessetes per a
treure a la seva família de la misèria. Les quintes esdevingueren un mecanisme
fiscal més de l’Estat. Les recaptacions per aquest concepte suposaren 299
milions de pessetes entre 1850 i 1890, l’1,3 % dels ingressos estatals.
Les condicions dels
reclutes eren pèssimes; com deia el refrany popular de l’època: “hijo quinto y sorteado, hijo muerto y no
enterrado”. El servei durant les dècades centrals del s. XIX era de vuit
anys. Tenint en compte que hagueren nombroses guerres -la majoria de caràcter
civil- era segur que el soldat entraria en combat. Tanmateix, la gran mortalitat
de les tropes no era causada majoritàriament per les campanyes, sinó per les
malalties, la desnutrició, els maltractaments i, en general, les condicions de
vida que patien els soldats.
Com era natural, el
sistema d’allistament amb la possibilitat de la redempció en metàl·lic
individual provocà el rebuig de les capes socials més baixes, eren la
“contribució de diners per als rics i la contribució de sang per als pobres”.
Castelar va afirmar el 1869: "los
que no han vivido en las aldeas no pueden concebir todo el terror que inspira
la quinta".
Els antecedents del motí de 1845
El Partit
Moderat (els liberals més dretans) al poder, a partir de 1844, va crear
la Guàrdia Civil i va voler enfortir l’exèrcit, per a la qual cosa el govern decretà,
l’abril d'aquell any, una lleva de 50.000 homes, excepcional per a un període de pau
como el d’aleshores. Una vegada més es posava en evidència que l’exèrcit era
una eina de dominació política interna.
 |
| Militars travessant el Pont del Diable. Litografia publicada en 1839. |
Com hem
assenyalat, per a l’execució de la lleva van imposar en tot el país el sorteig
obligatori, traslladant la possibilitat de la redempció en metàl·lic o la
substitució a després de la realització del sorteig. Catalunya havia quedat
exempta de l’execució de la llei de 1837 i s’havia permès que continuara amb
les redempcions col·lectives. Tanmateix, el nou règim, amb un projecte liberal
conservador molt definit i amb un fort suport de les capes més altes de la
societat, no volia deixar esquerdes en la construcció del nou Estat liberal. La
llei de 1837, per tant, també va començar a aplicar-se en els municipis
catalans.
L’agost de
1844 es publicava en el Boletín Oficial
de Barcelona (BOB) el repartiment
dels quintos en la província, de la que havien de sortir 1.786 soldats. Al
partit judicial de Barcelona li van correspondre 556 quintos, al de Terrassa,
134 i al de St. Feliu, al qual pertanyia l’Hospitalet, 122. Les dades d’
algunes poblacions són les següents:
REPARTIMENT DE QUINTOS (ABRIL DEL 1844)
POBLACIÓ
|
QUINTOS
|
|
POBLACIÓ
|
QUINTOS
|
Badalona
|
8,8
|
|
Pallejá
|
1,6
|
Barcelona y Gracia
|
487
|
|
Papiol
|
4
|
Cors de Sarriá
|
2,3
|
|
Prat
|
5,8
|
Gramanet Santa Coloma
|
3,5
|
|
S. Boy de Ll. y cuadras
|
9,8
|
Horta
|
5,2
|
|
S. Climent de Llobregat
|
4,4
|
Moncada y Vallensana
|
4,2
|
|
S. Felio y agregados
|
7
|
Sarriá y Pedralbes
|
14
|
|
S. Juan Despí
|
3,2
|
S. Adrian de Besós
|
1
|
|
S. Justo Desvern
|
2,4
|
S. Andrés de Palomar
|
17,6
|
|
S. Vicente dels Horts
|
6,2
|
S. Gervasio
|
2,2
|
|
Sans
|
9,9
|
S. Martín de Provensals
|
10
|
|
Viladecans y cuadra
|
5,2
|
Begas
|
1,2
|
|
Esparraguera
|
10,4
|
Castelldefels
|
1,2
|
|
Igualada
|
48,6
|
Corvera
|
2
|
|
Granollers
|
13,6
|
Cornellá
|
4,2
|
|
Manresa
|
57
|
Esplugas
|
1,2
|
|
Mataró
|
54,4
|
Gavá
|
4,6
|
|
Sabadell y Riusech
|
35,8
|
Gelida
|
3,6
|
|
Tarrasa y Vallparadís
|
21,6
|
Hospitalet
|
12
|
|
Vich
|
49,4
|
Martorell y Vallbona
|
12
|
|
Villafranca
|
24
|
Molins de Rey
|
5
|
|
Vilanueva y Geltrú
|
39,6
|
Font: Boletín Oficial de Barcelona, agost 1844. Els noms estan transcrits literalment
Després de les instruccions “numèriques”, s’indicava que
els homes havien de ser entregats en la caixa de quintos de Barcelona, que
estaria oberta des de l’1 de setembre, i s’afegia:
“Confía
esta corporación que los pueblos no necesitarán otro estímulo para llenar este
servicio tan importante, y de cuya omision podrian resultarles perjuicios de
grave trascendencia, que pesarian sobre las autoridades locales que hubieren
dejado de secundar las disposiciones indicadas.”
A
la resta d’Espanya, els sorteigs es realitzaren durant el 1844. No conec el
nivell de contestació popular que van tenir, encara que sabem que a Cadis i les
Balears hi hagueren nombrosos mossos escàpols. Per a
ells era un fet ja habitual i sembla que la solució individual va prevaldre
sobre l’oposició col·lectiva a la quinta.
Malgrat
la contundència de las amenaces als ajuntaments, els sorteigs de la quinta no
s’efectuaren fins a un any després, el juliol del 1845, degut a les
resistències que les corporacions locals van plantejar al compliment de
l’anteriorment reproduït ordre. El Cap Polític de la província (antecedent del
governador civil), va rebre un allau de cartes de diferents consistoris plenes
de lamentacions. El de Santpedor escrivia el juny:
“...acostumbrada la Cataluña á verificar los
reemplazos por medio de substitutos se halla toda esta Poblacion consternada y
el Ayunto en el mayor conflicto al ver acercarse el dia de tener qe practicar
la operacion del sorteo qe tantos trastornos y lagrimas ha de costar á estos
moradores...”
El
d’Igualada demanava la presència de l’exèrcit el dia del sorteig:
“...siendo dicha operación muy repugnante á los
Catalanes en general, mayormente á los pueblos que como este no la han
presenciado desde los primeros años de la guerra de la Independencia, á fin de
que no se altere el buen orden en esta poblacion que no deja de contener
elementos contrarios por la muchedumbre de operarios de las Fabricas...”
Molts
ajuntaments van pretendre mantenir la redempció col·lectiva amb els mecanismes
que eren el costum fins a aquell moment, es a dir, amb la contribució directa
(en el sentit d’un impost universal i proporcional a la riquesa) i prèvia dels
veïns. En aquella ocasió, però, hi havia una gran novetat en relació al costum:
les contribucions per a aconseguir els diners amb aquesta finalitat eren
voluntàries, i no tots estaven disposat a pagar-les. Nombrosos consistoris van
escriure a la Jefatura Política
preguntant si es podia obligar a pagar al conjunt de la població, i la resposta
era sempre la mateixa: no (correspondència d’aquest tipus es conserva de Piera,
Vilafranca del Penedès, Santpedor, Alella, Navarcles, Sentmenat, Collbató, St.
Boi, Ripollet, Llavaneres, Cornellà, Polinyà, Vilanova i la Geltrú, Vilanova
del Camí i Bagà). A
Barcelona es van reunir el 28 de juny uns comissionats dels barris que van
demanar a la Diputació Provincial que autoritzés a l’Ajuntament a fer “el actual reemplazo en el modo y forma que hasta
ahora se había acostumbrado”, és a dir,
“repartir
ò hacer un derrame entre los cabezas de familia à proporcion de sus facultades
de un parte del capital necesario para poner substitutos, y otra entre todos
los jóvenes hasta la edad de veinte y cuatro años cumplidos.”
Una
altra reunió de comissionats de pobles del seu partit judicial es va celebrar a
Sant Feliu el 29 de juny
Altres
ajuntaments van crear impostos extraordinaris per a reunir les quantitats
necessàries. A Manresa s’establí un arbitri de 4 rals per càrrega de vi i en
Sants sobre la carn. A
Sabadell, después que fracasés la recaptació voluntària amb el sistema de
mutualitat entre tots els seus habitants, com es feia fins aleshores, i com que
no van trobar prou veïns partidaris “de
asociarse y socorrerse e para dar cumplimiento a las quintas presente y
sucesivas”, l’Ajuntament, amb un alcalde de caire progressista al
capdavant, també va crear un arbitri sobre la carn. A l’Hospitalet
a finals de juny es van fer reunions de casats i després de fadrins per
recaptar els diners per comprar substituts, amb un repartiment segons la riquesa.
Com que els diners no arribaven a la quantitat necessària l’Ajuntament decretà
un impost a la carn, com també era habitual.
3. Juliol de 1845. La revolta.
El
motí va començar el diumenge 6 de juliol del 1845, quan els ajuntaments tenien
ordre de fer el sorteig, que segons un Boletín
Oficial Extraordinario posterior, era “un
servicio que esta Provincia adeuda aun y que han realizado ya casi todas las demás
de la Monarquía”.
L’únic
esment a una inquietud prèvia al motí la fa el capitá de la companyia de la
Guàrdia Civil destacada al llarg de la carretera d’Aragó, amb seu a Esparraguera i que tenia com a funció
principal vigilar el coll del Bruc. En el seu informe deia que el día 5 “observó que la juventud de varios pueblos
estaba alarmada con motivo de la celebración de los sorteos para el reemplazo
del Ejército que se verificaba en el dia siguiente”. En prevenció de
possibles aldarulls va concentrar els destacaments dispersos al llarg de la
carretera a Esparreguera, i, un cop allà, s’hi van dedicar els 27 guàrdies a “disolver los multiplicados grupos de
jóvenes que se reunian en varias calles dando proteccion à las autoridades”.
Al dia següent, l’esmentada tropa “protejiò
á la Municipalidad durante el tiempo que duró en verificarse el sorteo”.
Podem afirmar que la revolta no es va produí a Esparreguera a causa de la
presència d’aquests guàrdies civils.
Per
Sant Boi tenim dues fonts
d’informació, no coincidents, per a conèixer el que ocorregué a la vila: les
memòries d’un llaurador, Pau Porcet, i un “Parte
semanal” que l’Ajuntament va enviar al govern Provincial. Sembla evident
que hem de donar més crèdit a l’amic Porcet que a allò que l’alcalde explicava
als seus superiors, encara que en ocasions no són excloents.
El
sorteig no s’hi va poder portar a terme a causa de la munió congregada a toc de
sometent, “al grito de no queremos ser
quintados”. Segons l’alcalde, els amotinats abandonaren la població i la
calma va tornar-hi. Segons Porcet:
“Lo endemà al Prat lo dia 7 al dilluns, y
después los demés llochs, tots los fadrins, tots alborotats per sobre las
quintas, esberrihats per las montañas, aquí als uns ab armas, altres ab
bastons, que tot venia a ser al mateix com un ramat, és veritat, sense pastó:
als uns anàbant, los altres venían, tot era tristor, pena y agonia. Totas las
poblacions se baren alborotar per no voler se quintats, (…)”.
Segons
l’alcalde res no va passar fins que el dia 9 arribaren uns 500 homes armats que
conduïen presoners a uns 50 soldats desarmats. Poc després va aparèixer un petit
destacament de l’exèrcit que, gràcies a la intermediació del capellà, les
autoritats municipals i “algunos vecinos
honrados” acceptà portar-se als soldats presoners sense haver de disparar ni
un tret. Pau Porcet no esmenta
aquest episodi.
A
Sabadell, la revolta es produí al
iniciar-se el sorteig, amb l’atac a les tropes acantonades a la ciutat, que
protegien la casa consistorial. Aquests soldats es van haver de refugiar a la
fonda pública i foren assetjats un dia sencer, a la fi del qual es van rendir.
Els amotinats els van desarmar i els van deixar marxar. (RANZATO, 1987: 113)
A
Terrassa el sorteig va coincidir amb
la festa major. L’Ajuntament i uns representants dels veïns també portaven
molts dies discutint com aconseguir substituts per als mossos de la vila, però
aquestes gestions no van impedir que la jornada del sorteig es produís el motí,
en el que van participar també joves de pobles propers. Les tropes que estaven destinades en la ciutat foren desarmades i els nois
revoltats fugiren cap als camps de les rodalies.
A Badalona, a l’hora del sorteig la
campana va tocar a sometent i el van haver de suspendre a causa de la petició
de la gentada concentrada al davant de l’Ajuntament. Les autoritats es van
refugiar en la Torre Vella i van esperar que la situació es calmés. A Badalona,
però, els esdeveniments es van precipitar luctuosament. Aquella tarda, quan
els nois revoltats recorrien la vila fent-se amb les armes, un sereno disparà
contra un d’ells i el va matar. El sereno fou mort por la multitud, i el seu
cadàver fou arrossegat per tot el poble. Poc després un agutzil fou enxampat
quan portava les notícies de l’aldarull a Barcelona, i també fou assassinat. Al
matí següent, els amotinats van recórrer els edificis públics i cases de les
autoritats i agafaren els documents relatius al sorteig i uns deu duros que hi
havia a l’Ajuntament.
 |
| La revolta de 1845 a Badalona |
Martorell fou un altre
important centre de la revolta. La guarnició de la ciutat va haver de fugir
després de patir durant tota la nit del 6 al 7 un intens tiroteig i va
replegar-se a Esparreguera, on s’uniren als guàrdies civils que abans
esmentava, i, finalment, marxaren cap a Igualada. Segons el capità, el dia 8
els enfrontaments es van reproduir a Esparreguera quan van arribar als
encontorns de la vila “grupos de gente
armada (...) gritando, muera el Gobierno que manda la quintas y viva Espartero”
i que afegí que van ferir a sis dels insurrectes sense patir ells cap baixa.
A el Prat la revolta fou el dia 7 de
juliol, i no es limità a frenar el sorteig, sinó que es creà una junta local
que, amb el secretari municipal al capdavant, que era un tinent retirat, va
atacar i desarmar als carabiners que eren destacats al poble i a la platja
(dotze entre sub-oficials i tropa). Més tard, els amotinats,
uns noranta joves ben armats, van fugir a la muntanya.
A Sant Feliu les
autoritats locals han de suspendre el sorteig el 6 de juliol per la revolta
dels joves i tanquen l’església perquè « en varios pueblos se estaba tocando a somaten ». Els
revoltats, van prendre el control del carrer i de les entrades del poble, i van
disparar a la casa on s’havia refugiat el jutge de primera instància. A
l’Hospitalet el sorteig estava
previst pel capvespre del dia 7, i, segons relatava l’alcalde al Capità General
i al Cap Polític:
“mientras estaba el Ayuntamiento reunido en
las Casas Consistoriales haciendo las operaciones del reemplazo se ha visto qe
se aprocsimaba un grupo de paisanos armados lo cual ha motivado el qe este
Ayuntº se retirase de la casa capitular y se suspendiesen las operaciones
indicadas”.
Després
del sorteig interruptus, imaginem que
les autoritats locals van esperar a que s’aclarís la situació, però els ensurts
no s’acabaren aquí. A les 12 de la nit del 8 al 9 de juliol, un grup d’uns 80
homes armats van treure del seu llit a un tinent d’Alcalde tot exigint-li que
els entregués les armes que l’Ajuntament tingués i una llista dels que tenien
llicència d’armes.
Sembla clar que entre els dies6 i 15 de juliol diversos grups de mossos van
rodolar per la comarca, buscant armes i, probablement, fugint de les columnes
militars.
Per
mencions en documents de l’època, sabem que també es produïren motins a
Igualada i Bagà. Segons Manel Risques van
haver-ne, a més d’alguns dels llocs ja esmentats, a Gràcia, Sants, Mataró,
Reus, Tarragona, Valls i la Seu d’Urgell. En
Joan Serrallonga ens parla d’aixecaments contra les quintes a St. Quirze de Besora
i al conjunt de la Plana de Vic.
Estic convençut que les recerques locals trauran a la llum episodis del motí a
moltíssims altres pobles catalans. Una breu recerca per internet ens
proporciona informació d’Olot. http://olot1800.blogspot.com.es/2013/06/la-revolta-dels-quintos-1845.html
I
Barcelona? Les úniques mencions a
mobilitzacions a la capital són indirectes. Per una banda, la documentació de
Sabadell indica que la revolta en aquella ciutat es produí quan arribaren
notícies de la que s’havia efectuat a Barcelona.
També sabem que l’aleshores jove de 21 anys Josep Anselm Clavé, barcelonès del
barri de la Mercè, va estar detingut en els calabossos de la Ciutadella per la
seva participació en els motins contra les quintes. Clavé era un actiu militant
republicà que havia participat en les revoltes del 1842 i 1843.
Gràcies
a les referències bibliogràfiques i documentals,
podem afirmar que el motí començà el dia 6 a Sant Andreu del Palomar (en aquells moments un municipi
independent) amb ressons a d’altres municipis del Barcelonès (Sarrià, Gràcia,
Sants…), mentre que a Barcelona el més probable és que, més que un motí, hi
hagués un conat de motí, avortat per l’habitual concentració d’una elevada
quantitat de soldats a la capital, que, a més, estaria ben preparada per
enfrontar-se a la revolta, doncs els comandaments militars i les autoritats
polítiques coneixien perfectament el malestar popular. És a dir, el més probable
és que passés una cosa semblant al que hem vist a Esparreguera.
 |
| Barricada a Barcelona en una revolta indeterminada del segle XIX. |
Juliol de 1845. La repressió.
Com
era previsible, les autoritats polítiques i militars reaccionaren ràpidament;
molt probablement ja s’ensumaven el que passaria i estaven preparats. El mateix
dia 6 les tropes reprimien “instantánea y
ejemplarmente” als “infatigables
enemigos del reposo público” a St. Andreu del Palomar, i enviaven una
circular als alcaldes recordant-los que:
“redoblen
su vigilancia para impedir cualesquiera tentativa de sedición, las que no
pueden redundar sino en perjuicio de los infelices pueblos; porqué decididas
las autoridades superiores a reprimirlas con mano fuerte, y contando con los
recursos necesarios, sabrán anonadar aquél a donde quiera que levante su ominosa
cabeza”.
El
dia 8 la fúria repressiva queia sobre Sabadell. Segons va notificar el Capità
General ell mateix va comandar una columna militar que arribà aquell dia a la
vila. De res no va servir que el mossèn i les autoritats sortissin al seu pas a
demanar clemència, ni que els amotinats abandonessin les armes requisades i les
barricades aixecades i fugissin a les muntanyes de les rodalies. Les tropes els van perseguir, matant a uns 40 joves i empresonant a uns 70
més. Potser que aquestes xifres siguin exagerades amb la intenció d’infondre
por als altres pobles amotinats -la font és un comunicat oficial- encara que,
malauradament, també és possible que fossin dades certes.
El
8 de juliol, el Capità General de Catalunya, que era la màxima autoritat de facto del Principat, Manuel de la
Concha, decretà un estat d’excepció (que prohibia fins i tot “el uso y retención de todo palo grueso”)
i creà una “Comisión Militar Ejecutiva y
Permanente de la Plaza y Provincia de Barcelona”, que imposava la
jurisdicció militar sobre la civil per tal de reprimir els motins.
 |
| El general Narváez, el líder del Partit Moderat i impulsor de la imposició de les quintes a Catalunya. |
Al
mateix temps que l’exèrcit atacava les poblacions amotinades, el Govern Polític
de la Província decretà, el dia 10, un indult per als mossos que haguessin
participat a la revolta que s’entreguessin en el termini de 3 dies. Sembla que
no va ser prou, i el dia 18 de la Concha va haver de promulgar un altre indult
amb un termini d’entrega d’homes i armes de 8 dies. A
Sant Feliu, el dia 15 havien tornat la majoria (“solo faltan unos cinco ó seis de los jovenes que se habian ausentado”).
La
política de “pal i pastanaga” va donar bon resultat en els dies següents,
sobretot perquè els centenars de persones aixecades en armes en viles i
muntanyes estaven desorganitzades i descoordinades, mentre que l’incipient
Estat liberal i el seu exèrcit, encara que amb deficiències, sí tenia objectius
i coordinació
En
St. Boi, segons el pagès Pau Porcet, les tropes entraren el dia 13:
“ab tot rigor y frente que se baren apozentar
per las casas de la dita vila de Sant Boy de Llobregat, de tot allí a hont los
ba plaura. Y no’s baren moura a fins a tant que lo Ajuntament de la dita vila
aguessin fet lo sorteho de tots los fadrins que entràbant a la quinta...”.
El
Brigada Cap de la Columna de l’exèrcit que es dirigí cap a Igualada i el seu
partit judicial informava el 23 de juliol que el sorteig s’havia realitzat en
40 localitats d’aquella demarcació, tot incloent la capital. Això
volia dir que encara no s’havia fet en la vintena de pobles restant.
La
repressió de la revolta arribà a la província de Tarragona. La Jefatura Política d’aquella demarcació
va remetre a la de Barcelona l’ordre de detenció de 31 persones per ser “directores de la rebelion que se ha
intentado en la provincia para secundar la que ha tenido lugar en la de
Barcelona”, per ser “cabecillas en la
cuadrilla que dio libertad à los facinerosos que estaban presos en las cárceles
de Valls” o per ser dels que s’havien fugat de la presó. Els aldarulls a
Reus foren el 12 de juliol, quan una manifestació fou dissolta per la guarnició
de la ciutat, amb el resultat d’un jove fuster mort. A Valls es produïren també
el 15 de juliol.
 |
| Manuel de la Concha, Capità General de Catalunya en 1845, que dirigí la repressió dels amotinats. Més tard va rebre el títol de Marquès del Duero i va ocupar alts càrrecs polítics. El seu conservadurisme va tallar l'ascens polític en 1868. |
6.
Les conseqüències i algunes conclusions
Las
conseqüències de les revoltes s’arrossegaren durant els mesos següents, sempre
en forma de mesures repressives. En l’any que va seguir a les jornades del motí
foren encausats 50 homes amb la jurisdicció excepcional creada a l’efecte, 30
d’ells de Badalona, dels que es deia que “hay
algunos prófugos, otros presos y otros en libertad con fianza”. Recordem
que fou en aquesta vila on es produïren els únics morts a mans dels amotinats.
També s’empresonaren 8 persones per desertar o ajudar a desertors, i a 47 més
per “revolucionarios”, “intentada sublevación” o “conspiración”, sense especificar més,
pel que no podem discernir si el motiu del seu encarcerament estava directament
relacionat amb el motí de la quinta, o foren detinguts aprofitant la
jurisdicció d’excepció.
En moltes localitats trobem les dificultats dels governs
locals para pagar les armes que van desaparèixer en les revoltes, tornar a fer
els sorteigs, etc. Un
dels que pitjor ho va passar fou el consistori de l’Hospitalet. Segons un avís
del Tinent d’alcalde als habitants, del 13 d’agost, l’alcalde estava detingut i
el poble estava amenaçat amb una multa de 10.000 rals si no s'efectuava el
sorteig de la quinta. L’atribolat regidor afirmava que res més no podia fer pel
poble i que hauria de d’informar al Capità General.
El
cert és que la pressió popular, tot i la derrota de la revolta, es devia fer
notar. Malgrat haver fet el sorteig, l’Ajuntament va fer mans i mànigues per
aconseguir els diners per pagar els substituts, i finalment només va
aconseguir-los per sis dels dotze mossos, gràcies a la quantitat posada per
l’arrendatari de la carn. El sistema tradicional es va mantenir durant alguns
anys, tot i, com va recordar un veí que no va voler participar en el
repartiment, no ser ja obligatori.
El
motí del 1845 fou una revolta popular en la que van participar centenars de
persones de nombroses poblacions catalanes. La primera conclusió que podem
extreure després de la descripció que hem fet és que les forces populars foren
derrotades. El sistema de les quintes s’imposà a Catalunya tal i com estava
instaurat a la resta del país, i els sorteigs, finalment, es van fer aquell any
i en els següents.
Per les notícies que tenim, els motins dels diferents
pobles són molt semblants. Podem establir un esquema d’actuació comú:
1-
Una multitud es congrega davant del lloc on es realitza el sorteig i, al crit
de “abajo las quintas” o “no volem
ser quintats”, intimiden a les autoritats locals, les encarregades del sorteig,
amb l’objectiu que el suspenguin.
2-
Aquell mateix dia o al següent, la multitud triomfant es fa amb les armes que
hi ha al poble i, encara que no en tots els casos, amb la documentació relativa
a la quinta per tal de destruir-la. Cal assenyalar que tot és força pacífic i
si l’exèrcit o les autoritats locals no ofereixen resistència són desarmades i
se les deixa anar. Només la altiva i insensata resistència del sereno de
Badalona va provocar víctimes mortals. Ara bé, si algun destacament militar o
de la Guàrdia Civil es resisteix no dubten pas en enfrontar-se a trets.
3-
La multitud armada es dirigeix a d’altres pobles o s’organitza per a defensar
el seu d’un possible atac de l’exèrcit. Tanmateix, quan es presenta una força
militar important no hi ha capacitat de resposta i, en el millor dels casos,
els amotinats fugen.
4-
La repressió militar i judicial cau sobre els amotinats, contundent i violenta
en un primer moment, per a sufocar la rebel·lió, i més suau després, amb
indults per als mossos que tornin i acatin el sorteig.
L’actitud dels revoltats es, aparentment, desorganitzada, però les coincidències
en la conducta dels diferents pobles crec que ens indica que la multitud té un
pla d’actuació. No és plausible que existís una conspiració política al
darrera, tramada per algun partit o grup semblant, doncs la resistència popular
no hagués estat tan feble davant l’avenç de l’exèrcit.
Segons
ens han mostrat els/les historiadors/es que han estudiat els motins populars
del final de l’Antic Règim, especialment E. P. Thompson, les
multituds s’aixecaven amb una violència moderada i dirigida contra objectius
concrets perquè volien mantenir aquells aspectes de la vida econòmica i social
que els eren favorables i que la gradual introducció del capitalisme els estava
arrabassant. Eren revoltes que volien cridar l’atenció als poderosos sobre
certs fets que les classes populars consideraven injustes. Habitualment,
aquests poderosos reaccionaven, intervenien total o parcialment a favor dels
revoltats, eliminaven els abusos, reprimien selectivament, restituïen el vell
ordre i asseguraven així el seu paper hegemònic en la societat. És el que havia
passat el 1773.
Tanmateix,
el triomf del liberalisme en lo econòmic i lo polític van acabar amb aquest
pacte tàcit i el període 1835-1845 és clau en el triomf del liberalisme a
Espanya. Poc a poc, després de l’enderrocament i/o enfonsament de l’Antic Règim
es van formant dos blocs socials segons van descobrint que tenen interessos
contraposats. Els plebeus, en aquests moments inicials, recorren a allò que
coneixen, el motí que apel·la al paternalisme dels patricis. Però en el nou Estat
liberal, el bloc dominant aristocràtic i burgés ja no reacciona com abans i
utilitza la força sense pal·liatius. D’això es van anar adonant les masses que van
protagonitzar les "bullangues" d’aquells anys, especialment els/les
barcelonins/es, que en 1842 i 1843 foren indiscriminadament
bombardejats/des per ordre d’Espartero i
Prim.
El
motí de 1845 es produí en defensa del que els revoltats deien que era el
costum, que, com hem vist no tenia gaire antiguitat, com tants costums i tantes
tradicions, que són sovint molt recents. De fet es tractava de legitimar la
reivindicació disfressant-la de costum. I el motí es va fer segons el costum,
amb una manifestació clara del que els amotinats volien i no volien. Els revoltats van prendre els carrers i els camins i van esperar a que les
autoritats rectifiquessin com havien fet, per exemple, el 1773. La resposta, però, no
va ser l’esperada, i la intervenció de l’exèrcit i la nova guàrdia civil va
deixar ben palès el nou tarannà del poder.
De
fet, una de les coses que estava en joc en relació a la quinta del 1845 era
l’essència mateixa del poder. Amb aquesta quinta, el govern moderat s’estava
assegurant l’eina principal de l’exercici del poder: l’exèrcit. Com sabem prou
bé, els principals líders polítics del liberalisme espanyol durant aquestes
dècades foren generals (els "espadones")
i la seva genuïna expressió, el cop d’estat (els "pronunciamientos").
La
nova oligarquia s’afanyava a formar un poderós exèrcit que imposés el nou ordre
liberal conservador. Pel contrari, les classes baixes s’oposaven a formar-ne
part, en principi més pels gravíssims trastorns que produïa en la vida dels
mossos que perquè tinguessin consciència del seu caràcter repressiu de classe.
Aquesta consciència vindrà una mica més tard, quan les experiències es vagin
acumulant.
Tanmateix,
no hem de desdenyar la idea de que els protagonistes dels aldarulls haguessin
percebut que era important que aquell nou bloc social dominador de l’Estat
liberal no tingués el monopoli de la violència. Crec que això queda demostrat
amb les requises de les armes, el segon objectiu, després de la documentació
relativa a la quinta. No oblidem, tampoc, l’adhesió i defensa dels sectors més
progressistes a la Milícia nacional.
És
a dir, els revoltats no s’havien amotinat perquè tinguessin la certesa de que
el nou exèrcit nacional era una eina de dominació classista que la nova
oligarquia es disposava a utilitzar contra ells en les successives
controvèrsies socials i polítiques. Això ho diem els historiadors actuals,
especialment els marxistes. És ben segur que no s’havia assolit una abstracció
de la nova situació tan completa. Tanmateix, la percepció del paper repressiu
de l’exèrcit ja la podien tenir els camperols i menestrals, els quals l’havien
patit arran de les diverses bullangues que havien protagonitzat a partir del
1835 i amb el gairebé permanent estat d’excepció des de llavors.
Tampoc
era un rebuig a l’exèrcit pel fet de ser espanyol. Tanmateix, sí que hi havia
una certa consciència de l’excepció catalana en el reclutament de tropes imposat
des de Madrid. Era un tracte especial i avantatjós que s’havia mantingut durant
més d’un segle, amb un motí inclòs (1773, recordem-ho). Tanmateix, bona part
dels mossos no dubtaven en afegir-se a les partides que lluitaven per les
contrades properes del seu país.
L’animadversió
a les quintes procedia principalment del rebuig a que els joves abandonessin a
les seves famílies per a anar a un exèrcit on serien maltractats i mal
alimentats, on contraurien malalties i entrarien en combat, gairebé sempre
contra uns altres compatriotes, etc., com a conseqüència de lo qual moririen o
quedarien amb terribles seqüeles per a la resta de les seves vides. Aquest
rebuig global va esdevenir propi de les classes treballadores a partir de 1845,
quan només els que eren de famílies riques podien lliurar-se’n.
Per
altra banda, no hem d’interpretar el motí del 1845 com una expressió
d’antimilitarisme. Els amotinats estan en contra de la mena d’exèrcit del qual
els va tocar formar part, però no demanen la supressió dels exèrcits. La
reivindicació consistia en continuar amb la redempció col·lectiva, mitjançant
la compra de substituts. La facilitat amb la que molts mossos s’unien a
partides carlines o republicanes o el mateix recolzament a la Milícia Nacional
o al sometent crec que demostren que la seva objecció no era a empunyar les
armes sinó a empunyar-les a canvi de res, en nom de coses alienes, a molts
quilòmetres de casa i amb una discriminació social pregona.
Una
altra de les principals conclusions que es pot extreure d’aquest episodi
històric és que a aquelles alçades de segle ja era molt clar quin món era el
que s’havia imposat, el de l’imperi dels diners. La nova classe dominant era la
que tenia els diners per a salvar als seus fills d’una mort lenta i segura,
independentment de quin fos el seu bressol, encara que els que procedien d’il·lustres
bressols es mantenien tots en la nova categoria de privilegiats. El que tenia
diners no volia saber res del que no en tenia, encara que fos del seu poble i
es coneguessin les famílies de generacions enrere. El capitalisme destruïa els
vincles de paisanatge.
El paper de les autoritats locals fou ambigu. Eren portaveus dels
plebeus o corretges de transmissió dels patricis? Coneixem la seva actitud per
les cartes que van enviar a les autoritats superiors, i en elles, com no podia
ser d’una altra manera, es mostren servils i obedients, lamentant el no poder
evitar els tumults, excusant-se per haver de suspendre el sorteig... Per altra
banda, també afirmen que no coneixen als amotinats, que no els han pogut
identificar, que són forasters...
Com
alguns autors han comentat, la derrota del motí del 1845 és un dels factors
impulsors de la Segona Guerra Carlina o “dels Matiners”, que només afectà a
Catalunya i en la que las partides carlines es barrejaren amb les republicanes,
en la que centenars de camperols mostraren el seu descontentament en relació a
un Estat liberal que només oprimia i exigia i donava molt poc a canvi.
El
motí del 1845 és el de las capes mitges i baixes de la societat, que amb les
redempcions col·lectives pagades amb uns diners recaptats amb contribucions
directes (els repartiments, gairebé sempre universals i obligatoris), o
indirectes (els impostos sobre articles de consum, com la carn), és a dir,
basades en la solidaritat local (imposada, però efectiva), tenien possibilitat
de lliurar-se del terrible servei militar. El liberalisme imposà la sortida
individual al problema, és a dir, basada en la capacitat econòmica de les
famílies. Abans del 1845 els rics pagaven les redempcions de tots; després
d’aquesta data els rics pagaven les redempcions dels seus fills i els pobres
anaven a l’exèrcit.
En una circular del 28 de febrer de 1846, el Govern
Superior Polític de la província de Barcelona indica als consistoris sota el
seu comandament “(…) la indispensable necesidad de que el
servicio de la Quinta sea personal dejando á los propietarios las demas
obligaciones pecuniarias que sobre ellos pesan (…)”
. Si és que no s’amaguen gens; en els seus documents deixen clar que el servei
militar és individual i que s’ha d’acabar amb les redempcions col·lectives que
estaven a càrrec, sobretot, dels rics, dels propietaris.
A
partir d’aleshores, algunes corporacions locals, de forma voluntària, podien
recaptar i dedicar diners a les redempcions col·lectives, depenent, però, del
color polític del govern municipal, de la pressió popular, etc.
L’altra solució
fou la de les mutualitats o les empreses de redempció amb les que els mateixos
nobles i burgesos que havien imposat la “contribució de sang” pels pobres feien
negocis amb els estalvis de les minses classes mitjanes del país que els
sacrificaven per lliurar al fill del servei militar. Ja havia triomfat
plenament el capitalisme, el liberalisme havia donat un cop molt fort al món
força solidari i comunitari heretat del passat.
El rebuig a les quintes va continuar en el temps, i es va tornar a a manifestar amb contundència amb el motí de 1870 i el de 1872.
BIBLIOGRAFIA
ANTICÓ,
Salvador. "Una història inèdita de Garriguella" a Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos. Figueres, 1978.
BALCELLS, Albert. "Els catalans i el servei militar",
dins ID.,Violència social i poder polític. Sis
estudis històrics sobre la Catalunya contemporània. Barcelona, Ed.
Pòrtic-Enciclopèdia Catalana, 2001.
BALDÓ
LACOMBA, Marc. “Quintos y voluntarios. Los estudiantes de la Universidad de Valencia
en la época de Carlos IV” dins CHUST, Manuel (ed.), De la
cuestión señorial a la cuestión social. València, Publicacions de la Universitat de
València, 2002.
BATALLA,
Ramon et al. Rubí a l’abast.Rubí, Ajuntament de
Rubí, 1994.
BENAUL
i BERENGUER, Josep M. “Industrialització i liberalisme. 1808-1874“ dins Història de Terrassa.
Terrassa,
Ajuntament de Terrassa, 1987.
BESORA,
Cristina, CODINA, Jaume, FABRÓ, Irma, GÓMEZ, Margarida, RODÉS, Antoni. "Aproximació
a les guerrilles del segle XIX al Prat de Llobregat" a: Guerrillers al Baix Llobregat: els carrasquets del s.
XVIII i els republicans del s. XIX. Martorell, Centre d’Estudis Comarcals del
Baix Llobregat, 1986 (Biblioteca Abat Oliva, 46).
Clavé al cor.
1824-1984.
Barcelona, Diputació de Barcelona, 1999.
CODINA,
Jaume. “Guerrilles i guerrillers a Sant Boi”, a: Guerrillers…
CURET,
Francesc. Rebomboris i bullangues de Barcelona (I). Barcelona, Bruguera, 1971 (Quaderns de cultura, 68).
CUYÀS
i TOLOSA, Josep M. Història de Badalona. Vol. VII, Badalona,
1982.
FEIJÓO
GÓMEZ, Albino. Quintas
y protesta social en el siglo XIX. Madrid, Ministerio de Defensa, 1996.
FONTANA,
Josep. La Revolució liberal a Catalunya. Lleida, Pagès Editors
/ Vic, Eumo
Editorial,
2003 (Biblioteca d'història de Catalunya, 2).
FONTANA,
Josep. La
Revolución liberal (Política y Hacienda
1833-45).Madrid,
Insti-
tuto
de Estudios Fiscales, 1977.
FORTEZA,
Carme. “El reclutament a l’Edat Moderna” a L’Avenç, 44, dic 1981.
Història de
l'Hospitalet.
L'Hospitalet
de Llobregat, Centre d'Estudis de l'Hospitalet, 1997.
MADOZ,
Pascual. Articles
sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla ca-
talana
del Regne d’Aragó.
Barcelona, Curial, 1985.
MARCÉ
I SANABRA, Francesc. “‘Batlles’ o alcaldes de Hospitalet con una sinopsis cro-
nológica
de efemérides. Siglos XVIII, XIX y XX”, Boletín de Información Municipal núm. 87-88, 3r i 4t
trimestre 1975, l’Hospitalet de Llobregat, Ajuntament de l’Hospitalet.
MOLINA,
Maria Pilar. "El bombardeig de Barcelona per Espartero" a El Temps.Dossier, 12-18 novembre 2002.
POBLET,
Marcel. L’Hospitalet i el servei militar.
Evolució del reclutament i del seu re-
buig social al llarg
del segle XIX.
inèdit,
1991.
PUELL
DE LA VILLA, Fernando. El soldado
desconocido. De la leva a la “mili”. Madrid, Ed. Biblioteca Nueva, 1996.
RANZATO,
Gabriele. La aventura de una ciudad industrial.
Sabadell entre el Antiguo
Régimen y la
Modernidad.
Barcelona,
Península, 1987.
RISQUES,
Manel. “Liberalismo, industrialització i pràctiques subalternes, 1833-1874” dins
RISQUES, Manel (dir.). Història
de la Catalunya Contemporània. Barcelona, Pòrtic, 1999.
SALES,
Núria. Els segles de la decadència (segles
XVI-XVIII),
vol. IV de VILAR, Pierre (dir.), Història de Catalunya. Barcelona, Edicions 62,
1989.
SALES,
Núria. “Servei militar i societat a l’Espanya del segle XIX” a Recerques, 1,1970.
SERRALLONGA,
Joan. St. Quirze de Besora (De 1714 a l’actualitat). Vic, Eumo, 1998.
THOMPSON,
Edward P. Costumbres en común. Barcelona, Crítica,
1995.
TORTELLA,
Gabriel. “La economía española, 1830-1900” dins TUÑON DE LARA, Ma-
nuel
(dir.) Historia
de España.vol.
VIII, Madrid, Labor, 1987.
VALLVERDÚ
i MARTÍ, Robert. La guerra dels
Matiners a Catalunya (1846-1849). Una
crisi econòmica i una
revolta popular.
Barcelona,Publicacions
de l’Abadia de Montserrat, 2002, (Biblioteca Abat Oliba, 242).
RANZATO: 1987, 113; BOB 9-VII-1845; BOB 12-VII-1845
MADOZ: 1845-50, 136; BOB 10-VII-1845
AHH “Bans, edictes, avisos, etc, 1840-1894"
