ALGUNES DATES DE LA HISTÒRIA DE L'HOSPITALET (4). 1544, LA INDEPENDÈNCIA DEL PRAT.

L’any 1544 el Prat va aconseguir la independència de l’Hospitalet i també de Sant Boi. Dit d’una altra manera, l’Hospitalet va perdre una part molt important del seu terme, on després va sorgir el poble del Prat.

Església de Santa Eulàlia de Mèrida de l'Hospitalet.

Com ja hem vist en relació a l’Hospitalet, en aquests segles no existien els municipis i les divisions del territori eren les parròquies. Doncs, la butlla atorgada pel papa Pau III va crear la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat, en un territori que abans pertanyien a les parròquies de l’Hospitalet i de Sant Boi.

L’origen del Prat es troba en els canvis en el traçat del riu Llobregat. Durant segles, algunes de les crescudes del riu provocaven canvis en el seu curs, deixant sovint els aiguamolls com a petjades del pas per un indret.

Font: Història de l'Hospitalet. Compte, que el mapa és anterior a la desviació del darrer tram del riu de 2006 i, per tant, on diu "ACTUAL" no és així.

Quan es va delimitar la parròquia de Santa Eulàlia de Povençana, als segles X i XI, el límit a ponent era el Riu Llobregat, però aleshores baixava més a l’oest que ara. Un canvi en el curs del riu, arran d’una avinguda en 1211, va fer que el riu agafés un curs semblant a l'actual. D’aquesta manera va deixar una part del terme parroquial a l’altra banda del riu. Aquesta part del territori va ser anomenada el Prat dellà l’aigua.

La població d’aquest indret va començar a demanar la creació d’una parròquia pròpia, car a la distància en els desplaçaments que havien de fer per a realitzar gestions o assistir als serveis religiosos es va sumar la dificultat de creuar el riu. Recordem que no n’hi havia ponts, per tant, s’havia de travessar el Llobregat per un gual o amb barca. El primer pont fou construït en 1873.

Finalment, l’any 1544 s’inicià el procés d’independència del Prat, que finalitzarà l’any 1556, amb una altra butlla. Vet aquí, com l’Hospitalet va perdre una part del seu territori i va guanyar un veí.

ALGUNES DATES DE LA HISTÒRIA DE L'HOSPITALET (3). 1426, LA CONSOLIDACIÓ DE L'HOSPITALET COM A POBLE

El 17 de desembre de 1426, el bisbe de Barcelona, va autoritzar el canvi de l’església parroquial. Fins aleshores era la de Santa Eulàlia de Provençana, la que va ser consagrada l’any 1101. A partir d’aquell decret, havia de ser una de nova; a on?

La nova església parroquial es va construir al nucli de població que s'havia consolidat al voltant de l'Hospital de la Torre Blanca o de Santa Càndida, que ja al voltant de 1400 era el més poblat del el terme parroquial.

L'església que va arribar a les primeres dècades del segle XX no és la que es va fer a mitjan segle XV, però no tenim cap imatge d'ella.

De fet, la nova església parroquial s’havia de construir dins del recinte de l’Hospital, i havia de tenir l’advocació de Santa Eulàlia de Mèrida. Sí, es tracta de l’antecedent de l’actual parròquia del Centre. Els arguments del bisbe eren els següents:

“En atenció que l’església parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, (...), es va originar des d’antic al lloc on ara és, car aleshores el lloc era poblat; i que successivament a causa d’algunes bandositats i encara més de mortandats d’homes que hi eren plens de pecats ostensibles, el lloc va anar despoblant-se i les habitacions de la rodalia de dita església van enderrocar-se, en tant que l’església esmentada va romandre solitària i la resta de pobladors parroquians molt lluny i separats, (....)”

La iniciativa del trasllat havia partit del rector i un grup de veïns de la Pobla, però comptava amb la resistència d’uns altres. Les autoritats religioses es posaren del costat dels habitants de la Pobla.

En resum, el bisbe certificava i impulsava el que era una realitat des de feia dècades: el poble s’havia consolidat al voltant de l’Hospital i no al voltant de l’Església de Santa Eulàlia de Provençana.  

Representació de l'Hospitalet en un plànol de 1697.

Al llarg de les dècades següents es van fer més passes en la consolidació del nou poble com a nucli vertebrador del territori de la parròquia. Un document de 1446 ja esmenta la nova església al poble “del Spitalet”. 

L’any 1450, la reina Maria concedirà als habitants del poble la capacitat jurídica d’establir uns impostos. El 1475, els caps de casa es van reunir i van redactar unes normes jurídiques pròpies, les “ordinacions”. Malauradament, aquestes ordinacions van tenir poca influència real en la vida del petit poble.

Vet aquí, perquè la nostra ciutat es diu com es diu, i no Santa Eulàlia de Provençana.

ALGUNES DATES DE LA HISTÒRIA DE L'HOSPITALET (2). 1375, LA RECONSTRUCCIÓ DE L’HOSPITAL

El 20 de desembre de 1375, un grup de membres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana obtenia el permís del rei Pere el Cerimoniòs per a reconstruir l’hospital que hi havia existit.

El primer esment documental d’un hospital a prop del límit amb Cornellà és de l’any 1215. Quan pensem en aquell hospital hem d'imaginar un lloc d’acollida de viatgers, pelegrins i malalts alhora. N’era un alberg-hostal-hospital, amb la següen funció:

“un hospital en què els pobres i els captaires i les persones miserables que passin per allí o que vagin malaltes a l’hospital rebin almoina i repòs”.

Tanmateix, en algun moment dels anys centrals del segle XIV, època de crisi econòmica i epidèmies de pesta, l’hospital, conegut com "de la Torre Blanca" va ser abandonat i, potser, destruït. 

Per aquesta raó, Pau Genover, ermità de Bellvitge, i Joan Ramon, fuster de l’hospital, demanaren la concessió real per a reconstruir-ho, el que van fer en els anys posteriors a 1375. 

Hospital de Cervelló. L'hospital de l'Hospitalet podria tenir un aspecte semblant.

On era aquest hospital? Evidentment, a la vora del Camí Ral, la “carretera” principal que comunicava Barcelona amb el sud, que correspon als actuals carrers Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Un camí que ja existia en època romana i al costat del qual ja s’havia construït l’Església de Santa Eulàlia de Provençana.

La localització exacta encara és un misteri. Els concessionaris van comprar una parcel·la anomenada “Hort d’en Paratge”. La hipòtesi més raonada el situa al davant de l’Església de Santa Eulàlia de Mèrida, a l’actual Plaça de Mn Homar, al costat de l’Ajuntament. En qualsevol cas, era al tram antic del Carrer Major.

Aquesta pintura del Retaule de Sant Roc (1568), atribuït a Jaume Huguet, ens pot proporcionar una imatge de com era un hospital dels segles XV i XVI.

Com és sabut, va ser al voltant d’aquest hospital, que devia ser petit, o més petit que l’anterior, es va formar un poble, la Pobla de l'Hospital. Això va ser una anomalia, perquè el normal era que el poble hagués sorgit al voltant de l’església parroquial, la de Santa Eulàlia de Provençana. 

Pels recomptes de població de l'època (fogatges), sabem que entre 1369 i 1381 hi havia a la Pobla entre 40 i 51 cases (focs) i era el nucli de població més important de la parròquia. 

Imatge de l'Hospital de la Torre Blanca generada per IA.

La Pobla de l’Hospital es va començar a dir l’Hospitalet i aquest és l’origen de la ciutat que avui tenim.

ALGUNES DATES DE LA HISTÒRIA DE L'HOSPITALET (1). 1101, LA CONFIRMACIÓ DE L'HOSPITALET COM A TERRITORI.

El 27 de gener de 1101, el bisbe Berenguer de Barcelona consagrà l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Era la cerimònia que permetia que el nou temple fes les seves funcions religioses, era la seva “inauguració oficial”.

L'actual edifici de l'esglèsia de Santa Eulàlia de Provençana és del 1201, però no deu ser gaire diferent al que es va consagrar cent anys abans.

En el document de la consagració es proporcionen diverses informacions, molt importants per conèixer algunes dades de l’Hospitalet en època medieval, quan no es produïen gaires documents.

En primer lloc, es confirma l’existència d’una parròquia anomenada Santa Eulàlia de Provençana. Dic que es confirma perquè el primer esment documental de que existia un poble, territori o terme, anomenat Provençana o Santa Eulàlia de Provençana són dels anys 908 i 986.

Aquest pergamí, conservat a l'Arxiu Episcopal de Vic, conté el primer esment de la Villa Provintiana, l'any 908. Un altre document, de 986, parla del "termini de Sancta Eulàlia Provinciana".

I per què són tan importants totes aquestes referències documentals al terme o a la parròquia de Provençana? Perquè signifiquen la creació d’una entitat jurídica que és el precedent directe del municipi que avui coneixem com l’Hospitalet de Llobregat. Ras i curt, avui existeix un municipi anomenat l’Hospitalet perquè al segle X es va crear una parròquia.

Durant els segles centrals de l’Edat Mitjana la parròquia era el territori, la circumscripció, on s’administraven els serveis religiosos des d’un punt central, on normalment hi havia un temple. La influència de l’Església era tan gran que aquesta divisió territorial religiosa va passar a ser també una divisió jurídica i política.

Al document de consagració s’indicaven els límits de la parròquia: 

“pel cantó de llevant fins el coll de Codines i dins la vila de Sants i al cim de Mont de l'Ossa fins al Castell del Port; a migjorn, fins al litoral del mar; a ponent, fins el llit del Llobregat i el coll de Gavarra; per la banda de tramuntana, el forn de Merle i l'esmentat Mont de l'Ossa.”

El Mont de l’Ossa és la muntanya de Sant Pere Màrtir; el Castell del Port era als peus de Montjuïc; el Llobregat tenia un recorregut diferent a l’actual, més a l’oest, ja en parlarem. Com veiem, un terme més gran que l’actual, que arribava fins el mar i incloïa el terme del Prat. Cal recordar, però, que aleshores la línia de la costa era a l’alçada de l’actual Bellvitge.

L’altre gran apartat del document era la llista de drets i obligacions de la parròquia: l'obediència dels fidels i el pagament d’unes rendes feudals: els delmes i les primícies, una part de les produccions agràries.

Al segle XII som en plena era feudal. La majoria de la població, camperola i artesana, ha de treballar i pagar rendes feudals als estaments privilegiats, la noblesa i el clero. L’Hospitalet, jurídicament depenia de Barcelona i, per tant, no era de cap domini d’un senyor feudal. Això no treia que no s’haguessin de pagar les rendes a l’Església i a alguns senyors que sí tenien drets sobre terres, com el del castell de Bellvís, i els impostos a la corona.

Com hem vist, la parròquia existia des del segle X, com a mínim. Molt probablement, abans existia una altre temple, potser en part de fusta, potser aprofitant les restes d'una vil·la romana.

L’edifici de l’església actual no es va consagrar fins, segons diu a la seva façana, 1201. 

LA GRANVIA DE L'HOSPITALET (1)

La Granvia de l'Hospitalet és un dels principals vials de la nostra ciutat. Travessa la Marina i al final esdevé l'Autovia de Castelldefels. El seu origen es troba en la prolongació de la Gran Via de Barcelona. Parlem, primer, de l'origen d'aquesta avinguda a la ciutat comtal.

La Granvia al seu pas per la Caserna de Lepant en la segona meitat dels 50's.

La Gran Via de Barcelona

Al pla urbanístic que va presentar Ildefons Cerdà per l’eixample de Barcelona,  finalment aprovat el 1860, es preveia una gran avinguda que travessava la ciutat paral·lela a la costa. Podem dir que aquesta gran avinguda havia de ser la més important de la ciutat, i es creuava amb dues altres d’obliqües, la Diagonal i la Meridiana, en una plaça que es volia que fos el nou centre la ciutat, l’actual Plaça de les Glòries.

El Pla de Reforma i Eixample de Barcelona preveia que aquesta gran avinguda arribés més enllà de la ciutat, encara que l'Ajuntament de Barcelona només pogués portar-la fins la Riera de la Magòria, la frontera municipal amb Sants. 

Al plànol de l'Eixample de Cerdà, de 1859, ja veiem la importància de la Gran Via.

La importància d’aquesta avinguda en la concepció de l’Eixample és certificada pel fet que el mateix Cerdà, en els plànols de la dècada de 1860, ja la anomenava “Gran Via”, quan no posava nom a gairebé cap vial.

El gran urbanista només batejà, a més de la Gran Via, com “rondes” els carrers que eren on s’alçaven les muralles, el Carrer Diagonal, el Passeig de Gràcia i la continuació de les Rambles amb aquest mateix nom: l’actual Rambla de Catalunya. Per tant, el nom de Granvia es deu al mateix Cerdà.

El nom dels carrers de l’Eixample fou aprovat el 1863 a partir d’una proposta de l’historiador, escriptor i polític Victor Balaguer (Barcelona, 1824-Madrid, 1901). Balaguer era un dels pares de la Renaixença, el corrent que començava a reivindicar la llengua i la història de Catalunya. Per aquesta raó va proposar que la majoria dels carrers cèntrics tinguessin noms referents a personatges relacionats amb la lluita per l’autogovern (Pau Claris, Villarroel, Casanova, etc…), de territoris de l’antiga Corona d’Aragó (València, Roselló, Sardenya, etc…) o d’institucions polítiques pròpies (les Corts Catalanes, Consell de Cent o Diputació). 

Al plànol de 1891, la Gran Via arribava a la frontera amb Sants i apareix com Calle de las Cortes.

En els diferents plànols de Barcelona de les següents dècades, trobem que al vial li diuen Gran Via, Carrer o Avinguda i “de les Corts” o “de les Corts Catalanes” o només “Corts”, en català o castellà, depenent del moment polític. Durant el franquisme fou rebatejat com Avenida de José Antonio Primo de Rivera, el que volia dir que era considerada el segon vial més important de la ciutat, perquè el més important se’l reservava Franco; en el cas barceloní, la Diagonal.

Vers 1916 les obres de prolongació de la Gran Via de Barcelona van arribar al límit del nou terme municipal de Barcelona (la Riera Blanca) que ja s’havia annexionat Sants. Des del començament del segle XX es parlava de tornar a fer un gran certamen com la Exposició Universal de 1888, i en concret es va plantejar fer a Montjuïc una Exposició Internacional d’Indústries Elèctriques. Les obres començaren el 1914 i, malgrat que l’esmentada exposició no es va arribar a fer, van continuar en els anys posteriors2. Finalment, el 1925 es decidí que quatre anys més tard es faria una Exposició Internacional a la muntanya de Montjuïc.

L'any 1920, ja es preveia prolongar-la cap el Delta del Llobregat. Apareix com Calle de las Cortes Catalanas (Gran Via)

Aquest esdeveniment va impulsar la creació de la Plaça Espanya, el que proporcionà a aquesta cruïlla de la Gran Via amb el Paral·lel una nova centralitat en el conjunt de Barcelona. Per aquesta raó, alguns edificis monumentals, més propis dels encontorns del Passeig de Gràcia, s’hi van construir. El gran Edifici de la Concepció (també conegut com Cal Drapaire, perquè el promotor tenia aquest negoci), fet entre 1925 i 1927, n’és un exemple. Tanmateix, no es van construir gaires edificis en aquell moment al llarg de la Granvia. L’existència de fàbriques tèxtils com Can Batlló, o La Campana, de les instal·lacions i pedreres de Foment i un important nucli de barraques al voltant de la Riera de Magòria (unes 250 vers 1923) feien el lloc poc atractiu i van aturar les edificacions.

Actualment, la Gran Via de les Corts Catalanes travessa tot el municipi de Barcelona, essent el carrer més llarg d’Espanya, amb 13 km de longitud.

La Gran Via de Barcelona arriba a l’Hospitalet

El 1926 es va aprovar el Pla d’Eixample i Sanejament Interior de l’Hospitalet, elaborat per l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt. El gran impuls de la urbanització de la Gran Via i la Plaça Espanya i la seva nova centralitat arran dels projectes de les exposicions que es volien fer a Montjuïc van exercir una influència determinant en la proposta de Puig.

En el seu Pla del 1926, la Granvia es prolongava cap el Delta del Llobregat. Puig va mantenir, de gust o per força, els grans vials que connectaven en aquell moment l’Hospitalet amb Barcelona: la Carretera de Collblanc i la Granvia. L’arquitecte hospitalenc també va dibuixar algunes vistes de la futura ciutat. Per la Granvia ell s’imaginava un gran bulevard, a l’estil parisenc, amb un pont monumental per creuar el riu, d’estil eclèctic i noucentista. 

Fotografia publicada en la memòria de 1928

Les obres de prolongació de la Gran Via al terme de l’Hospitalet es van fer entre 1927 i 1928. Van consistir en poc més que aplanar la terra al llarg del traçat de l’Avinguda, fins l’alçada de l’ermita de Bellvitge.

La prolongació de la “Calle Cortes” (com apareix als plànols) va permetre que es presentessin els primers projectes d’urbanització de nous carrers per part dels propietaris. A partir de 1929 van aparèixer petits nuclis habitats.

La Granvia va fer una salt qualitatiu important quan es produí la conversió de l’avinguda en l’Autovia de Castelldefels, el 1954. En aquell moment no era més que una carretera de dos carrils, però ja es va traçar i asfaltar fins les platges. Tanmateix, en els anys següents es va anar eixamplant en successives i constants obres.

 

Comencem el recorregut per la Granvia de l’Hospitalet

Si comencem el recorregut per la Granvia de l’Hospitalet des de Barcelona, veiem dues realitats ben diverses, a mà dreta, la Ciutat de la Justícia, a mà esquerra el barri de Granvia Sud.

Si parlem de la Ciutat de la Justícia, primer hem de fer-ho del que hi havia aquí abans, la Caserna de Lepant. Un cop acabada la Guerra de l’Àfrica, el 1926 el govern de la Dictadura de Primo de Rivera va decidir dedicar molts diners a construir noves instal·lacions per l’exèrcit. L’extrem sud de la Granvia d’aquell moment va semblar un lloc adient per construir una caserna. A Barcelona s’hi aixecaren o renovaren d'altres. Les més importants (Bruc, Bailén, Lepant…) foren localitzades a les principals sortides de la ciutat, encerclant-la.

El projecte de la Caserna de Lepant fou aprovat el 1929, i les obres foren enllestides el 1932, encara que ja acollia unitats militars si més no des de l’any anterior. En concret, era la seu d’un regiment de sapadors. L’edifici, dissenyat pels enginyers militars José Roca i Pedro Fauqué, era d’un notable estil neorenaixentista. L’edifici fou abandonat per l’exèrcit el 1993 i es va debatre el seu ús. Finalment, l’edifici fou enderrocat el 2000.

Fotografia d'un rally de cotxes antics al seu pas per davant de la Casena de Lepant, l'any 1983.

Al seu lloc es va construir la Ciutat de la Justícia, inaugurada el 2009. El projecte és de David Chipperfield (guanyador del Premi Pritzker del 2023) i l’estudi d’arquitectura b720. Té més de 230.000 metres quadrats de superfície, dividida en vuit edificis, quatre de ells connectats per un atri continu.

Els edificis tenen forma de prisma i les seves façanes són de formigó estructural i tenen vuit tons diferents obtinguts barrejant la massa amb pigments d’òxid de ferro i òxid de crom.

La Granvia, entre la Ciutat de la Justícia i Granvia Sud, l'any 2014. Els carrils deprimits foren inaugurats en 1999.

El barri de Granvia Sud fou una operació del propietari Pere Balañà i el promotor Federico Vallet. Després d’una oportuna requalificació de terrenys, l’any 1961 es presentà un projecte amb 12 blocs d’habitatges i d’altres de comercials, incloent, és clar, un cinema. En la primera tongada es van fer 5 blocs (1967-1971). 

La Granvia entre la Caserna de Lepant i el barri de Granvia Sud (1971)

Des de la Granvia és ben visible la Plaça dels Veïns, una gran conquesta del moviment veïnal, un dels espais que avui són parcs públics gràcies a la lluita de les veïnes i els veïns, especialment a partir de 1975. L’estat actual de la plaça, amb l’aparcament subterrani, és del 1996, i el local d’entitats fou inaugurat el 1999. Els tres blocs més recents del barri es van construir entre 1999 i 2008.

La segona ampliació de la Fira va provocar la construcció del bloc del carrer Ciències 10-18 (amb 60 pisos) i les cases dels carrers de Mileva Maric i Hanna Arendt. El trasllat definitiu, si més no fins el moment, fou el 2009.

A la banda nord, al davant de Granvia Sud, trobem el Parc de l’Alhambra, on durant dècades hi va ser la fàbrica de productes de cànem, Can Caralt. El parc fou inaugurat l’any 1986 i és un dels pocs parcs del barri de Santa Eulàlia. Fins i tot té la consideració de refugi climàtic.

El Parc de l'Alhambra i la Granvia en 1987.

On ara hi ha l’edifici d’una companyia d’assegurances (2001) i el Centre Comercial Granvia 2 (2002) hi era el més important barri de barraques de l’Hospitalet, la Bomba. En les dècades dels 60 i 70 n’hi havia més de 200 barraques. Més enllà, a banda i banda de la Granvia, s’estenien els sitials dels i de les escombriaries, els patis on portaven les escombreries per ser triades i reaprofitades. 

Fins i tot, al voltant de 1930 va sorgir un barri on la majoria de la seva població s’en dedicava a aquesta feina: Can Pi. També hi havien altres petits nuclis de població, com la Cadena o les Sangoneres.

Foto aèria de 1947. podem veure la Granvia travessant la Marina, amb camps de conreu i alguns nuclis de població. El més gran és Can Pi.

Ara, trobem la Plaça Europa. Una operació de regeneració urbana o una operació d’especulació immobiliària? Fou inaugurada l’any 2007, en el pic de la bombolla immobiliària que va provocar la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades a partir de l’any següent. De fet, les Torres Fadesa pertanyien a l’empresa que va protagonitzar la major suspensió de pagaments de la història d’Espanya.

La Plaça Europa en construcció (2007)

Al seu voltant trobem alguns edificis dissenyats per alguns dels més importants arquitectes del tombant de segle. La Torre Copisa (2007), un zigurat invertit, és d’Òscar Tusquets. Del 2010 són les Torres Fira, del despatx de l’arquitecte japonès Toyo Ito (Pritzker, 2013) i Fermín Vázquez,  que van guanyar el premi al millor gratacels del món d’aquell any. 

Edificis de Fadesa en construcció (2008)

En 2011 se finalizó el edificio Olympus, de RCR Arquitectes, format per Rafael Aranda, Carme Pigem y Ramon Vilalta (Pritzker, 2017). L’any 2012 s’inaugurà l’Hotel Catalònia Fira, dels arquitectes Jean Nouvel (Pritzker, 2008), Ribas González i Ribas Folguera, format per dues torres de 110 m unides per galeries, amb 26 pisos d’alçada. La Torre Puig és obra de Rafael Moneo (Pritzker, 1996) i les seves 22 plantes també el fan superar els 100 m. Fou inaugurada l’any 2014.

A tocar de la Plaça Europa, a la banda de muntanya, hi és l’antiga fàbrica de teixits de jute construïda el 1903 amb la raó social Viuda e hijos de Jaime Trias.  Es tracta d’un extraordinari exemplar d’arquitectura modernista de maó vist. Més tard, coneguda com Godó i Trias, fou retallada en 1962 per l’ampliació de la Granvia. Si voleu saber una mica més de la història industrial de l’Hospitalet, cliqueu aquí.

Can Trias i la Granvia en 1987.

Si al nord hi ha una petjada del passat industrial, A la banda de mar, trobem una masia, una petjada del passat agrari. Es tracta de Cal Gotlla, de la que no sabem de quan és. Apareix a l’inventari de 1863, però probablement sigui del segle XVIII, com a mínim. La Marina de l’Hospitalet tenia desenes de masies. L’actual Cal Gotlla és una reconstrucció del perfil de la masia (2007). Pels encontorns queden un grapat de masies, algunes en molt mal estat i d’altres en perill pel PDU BiopolGranvia. Si voleu saber una mica més de la importància de l’activitat agrícola de l’Hospitalet, cliqueu aquí.

Cal Gotlla en la dècada de 1970.