En l’època que anomenem
Edat Moderna (del segle XV fins el segle XVIII) els reis d’Europa van intentar
imposar el seu poder per sobre de la noblesa del propi país i els altres
monarques. Per fer-ho necessitaven uns exèrcits cada vegada més nombrosos i més
ben equipats, per l’aparició de les armes de foc.
El manteniment d’aquests
exèrcits va significar un problema cada vegada més greu. Quan començava una
campanya i l’exèrcit es posava en marxa o havia de passar un temps en una
regió,s’obligava a les cuitats i pobles que n’acollissin una part proporcional:
és el que avui coneixem genèricament com “els allotjaments”.
Allotjar un grapat
d’oficials, soldats i cavalls era una càrrega econòmica molt dura per una
població que sovint viva en el llindar, o per sota, de la supervivència. Les
coses, però, podien ser pitjors.
La majoria dels soldats
eren mercenaris, de les procedències més diverses. En l’exèrcit de la monarquia
hispànica només demanaven que fossin catòlics. Molt sovint, el comportament
d’aquests militars de l’exèrcit “propi” no era gaire diferent que el dels
militars enemics. Vivien sobre el terreny de vegades com un exèrcit d’ocupació.
Citarem un exemple. En 1542
va començar la quarta guerra entre França i Espanya del segle XVI, o, si voleu,
entre els reis Francesc I i Carles I. Un exèrcit francès atacà Perpinyà
(aleshores la segona ciutat catalana per quantitat de població) i el rei
espanyol va enviar un altre per respondre’l. L’exèrcit del rei Carles va
arribar a Barcelona i rodalies al llarg del mes d’agost i a l’Hospitalet el va
tocar allotjar una bandera de 350 homes.
Segons consta en el Dietari
de l’Antich Consell Barceloní, corresponent al diumenge, 13 d’agost de 1542:
“En aquest dia en lo camí real és entre lo Hospitalet e Prohensana se seguí un insurt, ço és que una bandera de soldats qui venia de Castella per anar a Perpinyà hagueren encontra ab lo magnífic mossèn Miquellot Xivaller donzell, qui anava a la torra de Miquel Puigmary ab alguns altros armats ab archabussos e après de haver concorregudes certes rahons entre lo capità y alpheris de dita bandera ab lo dit Xivaller pagaren per ell e mataren al dit Xivaller y a Sebastià Fontanals y dos o tres altros qui anaven ab dit Xivaller. Anima forum requiescant in pace. E lo mateix die en la vesprada lo senyor governador per evitar mayor scàndol féu fer crida per tota la Ciutat que ningu gosàs exir de aquella ab armes sots pena de la vida.”
En resum (segons la
documentació citada per Jaume Codina): un grup de militars es creua amb el seguici
d’un cavaller de Barcelona, Xivaller, per la carretera de l’Hospitalet (Carrer
Santa Eulàlia, Prat de la Riba?). Els militars no sabem quants eren. Si era
tota la bandera, 350 homes. Al capdavant hi eren un capità i un alferes. El
grup de Xivaller era composat per una vintena d’homes.
Els dos grups, en comptes
de saludar-se, es busquen raons i acaben
a trets. Resulten morts quatre o cinc homes del grup de Xivaller, incloent
aquest personatge. A partir d’aquell moment, la soldadesca va començar a empaitar
a tothom que van veure fins el poble de l’Hospitalet.
El governador va haver
d’intervenir de forma contundent: prohibició de sortir amb armes per tota la
Ciutat. Imaginem que quan diu Ciutat es refereix a tota la jurisdicció de Barcelona,
dins de la qual hi era l’Hospitalet. La contundència de l’acció segurament que
fou impulsada perquè un dels morts, en Miquel Xivaller, era cavaller, és a dir,
de la noblesa.
També ens diu la
documentació, que el governador va aconseguir que els soldats tornessin la
major part de les coses que havien robat, especialment al cadàvers.
 |
| Fragment d'un plànol del setge de Barcelona de 1697. Les tropes franceses estan desplegades per Collblanc, La Torrassa i la Marina de l'Hospitalet, un petit poble que podem veure al centre i a l'esquerra de la imatge. |
En el segle XVII tornem a
trobar-nos problemes d’aquest tipus. Com és conegut, una bona part del malestar
que provocà el “Corpus de Sang” de 1640 fou provocat pels allotjaments de tropes
de la monarquia hispànica.
Situem-nos un altre cop.
Les guerres entre Espanya i França (i molts altres països) continuen. Cada
regne de la monarquia té unes obligacions en relació a l'exèrcit del rei i mecanismes per satisfer-les.
Catalunya no vol proporcionar soldats a l’exèrcit i el governant espanyol
d’aleshores, el Comte-Duc d’Olivares, pensa que la millor manera de fer-la
participar en el manteniment de la guerra és que allotgi un gran exèrcit.
Som a l'època del rei Felip IV, que és mostrada a la sèrie de novel·les del Capitán Alatriste.
Els enfrontaments entre
soldats i habitants de diverses poblacions van sovintejar en la primavera de
1640, fins que el 7 de juny una munió de segadors concentrats a Barcelona van
protagonitzar un avalot que va provocar la mort de segadors i autoritats, entre
les que destaca la del Virrei, la màxima autoritat a Catalunya.
La Revolta dels Segadors
fou complexa, però és indiscutible que el rebuig als allotjaments fou un dels
principals factors. I fou també l’inici del trencament polític de Catalunya amb
la Monarquia Hispànica que donà lloc a una guerra que durà 12 anys.
Doncs, diverses fonts
indiquen que una bona part d’aquests segadors que protagonitzaren l’avalot de
1640 procedien “del Llobregat”. Segons Jaume Codina, el Consell de Cent va
intercedir per alguns segadors empresonats que eren de l’Hospitalet, Sant Boi i
El Prat.
 |
| Vista de Barcelona en un setge que va patir en 1655. L'Hospitalet és el poble que apareix a l'esquerra. |
Una altra revolta d’unes
característiques semblants va ser l’anomenada “dels Gorretes” o “dels Barretines”,
que va començar l’estiu de 1687 i es va allargar uns dos anys, durant el regnat de Carles II.
Com que
l’oligarquia catalana no es va sumar a aquesta revolta, no va haver cap guerra
de separació, com en l’etapa 1640-1652. Les accions dels camperols van tenir un
biaix més social, més contrari a l’explotació de senyors feudals i autoritats
polítiques.
El moment àlgid de la
revolta es va produir en abril de 1688, quan uns deu mil camperols van
encerclar Barcelona, des de l’Hospitalet a Sant Andreu, exigint la fi de les
contribucions i els allotjaments. L’epicentre de la protesta no era gaire lluny
de l’Hospitalet, doncs es considera que un dels principals líders fou un pagès
de Sant Boi.
Tres episodis que ens
mostren un dels aspectes que a l’Hospitalet, com a la resta de pobles catalans,
i en general d’Europa, més podien dificultar la vida de la pagesia, ja prou
complicada: els allotjaments de soldats.
