QUI VA SER L'ARQUITECTE DE CAN TRIAS?

La fàbrica que avui coneixem com Godó i Trias fou dissenyada l'any 1903. Aleshores tenia la raó social Viuda e hijos de Jaime Trias. Era de filats i teixits de jute, i feia cordes, sacs i xarpelleres.

Aquesta fàbrica era coneguda com Can Trias o "les Sangoneres". Aquesta última denominació era la que tenia l'indret on es va construir, tradicionalment amb aiguamolls plens d'aquests animalons.

Fotografia de 1987

Can Trias era un exemple del gran creixement industrial de l'Hospitalet, endegat al voltant del 1900. Durant algunes dècades va ser la segona fàbrica més gran de la ciutat.

Als plànols del conjunt industrial, conservats a l'Arxiu, només apareixia el nom de Ferran Junoy i Vernet, enginyer. Per tant, tot i que era força estrany, l'atribució de l'autoria de l'edifici requeia en ell.

Fotografia de 1987

Junoy era enginyer industrial, i com a tal va tenir una important trajectòria, però no se'l coneix cap autoria de cap edifici. Per tant, sempre ens semblava estranya l'esmentada atribució. 

Fotografia de 2017

En el recent Estudi històric, arquitectònic i arqueològic de la Fàbrica Godó i Trias, signat per Marta Lloret Backburn, Dídac Pàmies i Pau Gómez (de l'empresa Antequem) en octubre de 2023, s'afirma que l'obra fou encarregada a Jaume Brossa i Mascaró, mentre que Junoy es va encarregar de la instal·lació de les dues calderes de vapor.

En la publicació del Museu de l'Hospitalet Rutes Urbanes. Descoberta del patrimoni industrial de l'Hospitalet, editada l'any 1990, en la que vaig participar, ja es deia que l'arquitecte de l'edifici era en Jaume Brossa.

Fotografia de 2022

Però, per què Brossa no apareix en els plànols de Can Trias (en el cas de que efectivament en sigui l'autor)? Doncs perquè no era arquitecte, era mestre d'obres.

Els conflictes entre els mestres d'obres i els arquitectes van ser freqüents des de que en 1871 es van restablir els estudis d'arquitectura en la Universitat de Barcelona. Els segons van intentar arraconar als primers. Això explicaria que un mestre d'obres no signés els plànols de la seva obra, per por a una denúncia.

Fotografia de 1990

Una situació semblant va ser la de Marià Tomàs i Barba, però en el seu cas no va tenir problemes per ocupar el càrrec d'arquitecte municipal de l'Hospitalet.

En Jaume Brossa, (1845-1923), va treballar a Barcelona des de la dècada de 1870, dissenyant edificis amb els estils dominants en cada moment: eclèctic, neomudèjar, modernista, etc. 

Una de les seves primeres obres (1873) va ser el "Xalet del Moro", a Ciutat Vella, avui desaparegut.

Palau Vedruna (1883), una obra eclèctica.

Can Trias va ser una obra en la línia de l'arquitectura de maó vist aplicada a la indústria, que arriba a una fase de gran barroquisme en els anys del modernisme, com a Can Trinxet.

L'ampliació de la Granvia va fer que el conjunt fabril patís algunes modificacions. Tanmateix, el seu estat de conservació va fer que fos l'escenari per a les escenes de fàbrica de la sèrie de televisió La saga de los Rius.

Doncs, si es confirma el que es diu a l'estudi abans citat, hem de reescriure les pàgines de la història de l'art local i hem d'incorporar la figura de Jaume Brossa.

EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC I LES CCOO

(Intervenció durant l'acte de reconeixement als i a les militants de CCOO de l'Hospitalet i Barcelona repressaliats/des pel TOP, amb motiu del 60è aniversari de la CONC, el 14 de novembre de 2024, a la seu del sindicat, a Via Laietana)

El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) fou creat per, com diu el seu nom, mantenir l’ordre públic. Durant el franquisme, ja sabem el que volia dir això: reprimir els moviments socials, la protesta política i, en general, tot allò que no entrava en la seva estreta visió de la moral catòlica i la vida pública inspirada en una caserna.

Detinguts de l'Hospitalet desplaçats a Madrid per ser jutjats al TOP, l'any 1971. Mateo Minguillón, Narcisa Sempere, Felipe Cruz, Pura Fernández, ?, Avelino Agudo i Jaume Valls.

El franquisme, la versió espanyola del feixisme, va tenir moltes cares i va perseguir, detenir, torturar i matar centenars de milers de persones per moltes raons, persones lluitadores per les llibertats, els drets nacionals catalans/bascos/gallecs, etc.

Però, segurament, la raó principal del cop del 36 i de la imposició del règim franquista durant els llarguíssims 40 anys va ser la lluita de classes. Els militars van ser l’eina del capital, que veia perillar els seus interessos. No debades, la primera de les lleis fonamentals del franquisme va ser el Fuero del Trabajo, en 1938, encara en plena guerra civil.

El franquisme va ser per davant de tot, el règim dels terratinents, de la burgesia i dels banquers i va esmerçar tots els seus esforços, i ja sabem què volia dir això en els temps de la dictadura, en mantenir l’ordre social d’aquell capitalisme salvatge, en el que mig país vivia en la pobresa.

Per tant, la repressió dels moviments socials i del moviment obrer va ser la majoritària i va tenir diverses formes. En els primers moments, durant la Guerra, el bàndol franquista va actuar amb una ferocitat i una crueltat enormes. La tempesta de mort que va caure sobre els pobles d’Extremadura després de la modèlica ocupació de terres de març del 36 només s’explica des de l’odi al camperol pobre i les seves lluites per part dels amos.

Amb el pas dels anys, el règim va haver de fer diverses operacions de maquillatge i disfressa per a mantenir l’essència feixista sense semblar-ho, especialment quan havia de ser acceptat en algunes taules del món occidental, de la mà de l’oncle Sam.

El TOP va formar part d’aquesta maniobra de canviar la imatge però de mantenir les essències del règim, en aquest cas de la repressió dels moviments polítics i socials favorables a la democràcia i la classe treballadora. En fou creat el desembre del 1962 per a substituir d’altres institucions, com el Tribunal Especial de repressió de la Maçoneria i el Comunisme i per portar a la jurisdicció civil el que sovint es jutjava encara en tribunals militars. 

Una imatge del TOP. Font: Del TOP al Supremo

Val a dir, però, que els consells de guerra contra civils no van desaparèixer del tot; recordem el Procés de Burgos (1970), el cas de Salvador Puig Antich o els dels darrers executats dels franquisme en 1975. 

L’existència del TOP (desembre 1963-gener 1977) volia mostrar que aquesta repressió pròpia d’estats de guerra o de jurisdiccions d’excepció, era minoritària o en vies de desaparició. En el seu preàmbul, es deia que el nou tribunal era per perseguir a les persones que fessin accions amb l’objectiu de “subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”[i]. Sobre la seva qualitat jurídica, o millor dit l’absència de qualitat jurídica, segur que els testimonis d’avui ens informaran molt millor.

La primera sentència, el gener de 1963, va ser contra un paleta que després de beure una mica més del compte va veure al dictador per la televisió i va cridar “¡me cago en Franco!”[ii]. Li va caure un any per injuries contra el Cap de l’Estat. Segur que els crits de Timoteo, que així es deia el nostre protagonista, van generar molta zozobra en la conciencia nacional.

Cartell de l'acte del 14 de novembre.

Moltes de les accions del TOP i de la repressió franquista en general tenen aquest punt ridícul que ens farien riure si no fos perquè el judici al TOP és una baula en una cadena que començava per la detenció, les tortures en les comissaries a mans de la Brigada Político-Social, les multes, els acomiadaments i els anys a presó. Els informes d’aquesta Brigada, obtinguts amb tortures que mai van ser investigades pel tribunal, n’eren prou per bastir l’acusació, que sovint acabava en condemna.

Com hem comentat, la repressió del franquisme, donat el seu caràcter de reacció de la classe alta davant les reformes socials o el perill revolucionari, va ser especialment dura contra la classe obrera i el moviment obrer. Es confirma aquesta afirmació quan veiem que més del 70% dels procediments van ser contra persones de classe treballadora per motius més o menys relacionats amb l’obrerisme.

Dins d’aquest moviment obrer, il·legal i perseguit, les noves CCOO van anar guanyant protagonisme. La major part dels jutjats pel TOP a Catalunya i a l’Hospitalet eren del binomi CCOO/PSUC o d’alguna de les escissions del sindicat i del partit.

La repressió es va desfermar contra CCOO pels bons resultats per a les candidatures organitzades des de les CCOO a les eleccions sindicals de 1966, l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CCOO en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat. 

Una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas i Toni Farrés, es va produir el 26 de desembre de 1966 a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

Les detencions durant la celebració del 1er de maig de 1967 a Torre Baró o la caiguda d’abril de 1968 dels i de les militants que preparaven la clandestina manifestació del 1er de maig a l’església de Santa Eulàlia de Provençana en són dos exemples d’aquesta repressió que va acabar al TOP. Destaco aquests fets perquè va ser arran d’aquestes detencions que la jove advocada Manola (es veu que li deien així) Carmena, que es trobava a l’Hospitalet per raons político-familiars, va ser l’advocada d’alguna de les persones detingudes, com la Pura Fernández.

 També vull destacar que les reunions es feien a esglésies. En primer lloc, perquè no hi havia gaires més espais públics on fer-les. Els locals del sindicat vertical no eren a disposició dels activistes del moviment obrer i l’oferta no era molt gran aleshores. Però el que és més important és que una part del clergat es va posar del costat del moviment obrer i de l’antifranquisme. M’agrada recordar que aquests dos col·lectius 30 anys abans s’estaven matant.

Tan importants eren les esglésies per al moviment obrer, que quan uns capellans molt progres molt progres, van decidir viure a un pis de Can Serra i no tenir un edifici per a la parròquia, els militants antifranquistes, amb els de CCOO al capdavant, els van dir que no podien prescindir-ne. Llavors es va donar la situació de que comunistes, socialistes, sindicalistes en general van construir un edifici, la Casa de Reconciliació, que també va servir per a església.

Durant els anys de la seva vigència, quinze i pico, el TOP inicià 22.660 procediments, que afectaren a més de 50.600 persones, de les quals més de 6.700 van ser condemnades a més d’11.700 anys de presó. El 60% dels procediments es van concentrar entre 1973-1977, quan l’antifranquisme era més actiu.

Una altra dada significativa és que les dones van ser gairebé l’11% de les persones processades, un 12,2% a Catalunya. Aquí es reprodueix el model social dominant en aquell moment. El treball productiu formal era majoritàriament masculí, però sense el treball reproductiu, portat a terme gairebé de forma exclusiva per les dones, no hagués estat possible. Doncs bé, sense el treball reproductiu militant de les famílies antifranquistes no hagués estat possible el treball productiu, l’activisme, de molts homes. Darrera d’aquesta majoria activista masculina hi ha sovint un suport de dones i filles i fills que no surt a les estadístiques però que també hi era. 

Més de la meitat dels processats a Catalunya, gairebé 1700 persones, eren de Barcelona, mentre que de l’Hospitalet n’hi ha una setantena. Això sempre és difícil de concretar, perquè els domicilis podien variar. La meitat eren nascuts a Catalunya i un 21% eren d’Andalusia. A l’Hospitalet, l’origen immigrant era majoritari.

Perquè recordem que entre 1961 i 1975, gairebé els anys de vigència del TOP, el saldo migratori de Catalunya va ser de 950 mil persones. Barcelona, ja força plena, va créixer un 12%. Si més no, pel que fa a la població empadronada, que no sabem si bona part de les que vivien en barraques eren comptades. L’Hospitalet va passar de 123 a 282 mil habitants, un creixement del 130%, és a dir, un creixement relatiu deu vegades superior al de Barcelona.

Quan Candel va passejar-se per Catalunya per escriure el seu Els altres catalans, al llarg de l’any 1963, va fer-ho per Barcelona, especialment els seus barris de la Marina, i també per l’Hospitalet. Ell havia conegut a Pura i Felipe abans que Manuela Carmena, des de la seva parròquia, per acompanyar-los en la creació de la Cooperativa d’habitatges de la Bomba, que anys més tard va concretar-se en un parell de blocs a Bellvitge. Aquest va ser el pegament que va cohesionar la societat catalana en uns anys en els que es podia haver trencat, i la mirada candeliana es va estendre amb la tasca de CCOO, les associacions de veïns i l’antifranquisme en general, malgrat el TOP i tots els tops que hi havia en aquells anys.

Vull acabar aquest breu repàs històric donant les gràcies a totes les persones que vau lluitar contra el franquisme, a favor de millorar les condicions laborals a les fàbriques, els camps o les obres, a favor de la millora dels barris i dels serveis públics, per la llibertat i la democràcia, pels drets nacionals de Catalunya, malgrat que això comportava automàticament la repressió, que en aquella època volia dir detencions, acomiadaments, multes, confiscacions, exili, tortura i presó.

Vull donar les gràcies a les que sou aquí, a les que van ser repressaliades pel TOP i no han pogut ser aquí, a les que van lluitar abans del TOP o a les que no les van enxampar mai, perquè aquell dia l’autobús es va endarrerir (anècdota real), perquè les mesures de seguretat van funcionar, perquè es van olorar que aquell que hi havia a la cantonada era de la Brigada Político-Social...

Un servidor, fent la xerrada.

Us vull dir ben fort, mercès!, perquè la nostra vida ha estat molt millor, o fins i tot ha pogut ser, gràcies a la vostra lluita, al vostre sacrifici. Aquest acte d’avui té aquest objectiu principal.

---

[i]

[ii] https://www.65ymas.com/sociedad/primera-sentencia-top-ano-carcel-hombre-borracho-dijo-me-cago-en-franco_32029_102.html

ANTON BUSQUETS I PUNSET, MESTRE I AGITADOR CULTURAL

Anton Busquets i Punset, l'home que ha donat nom a una escola de l'Hospitalet, va néixer a Sant Hilari Sacalm (la Selva) l’any 1876.

Va quedar orfe i la família es traslladà a la vila nadiua de la mare, Ripoll. Allà va començar a destacar en dues de les seves passions, la literatura i el catalanisme polític. Publicà el seu primer poemari amb 19 anys, Lliroya, i poc després participà en la fundació de la Joventut Catalanista de Ripoll.

Més tard estudià al seminari de Vic des d’on començarà a col·laborar amb algunes publicacions periòdiques en català i relacionades amb l’Església. L’any 1896, a Barcelona, fou un dels impulsors de la revista literària L’Atlàntida, sota la supervisió ni més ni menys que de Jacint Verdaguer, amb el que va tenir una estreta amistat.

Ara no farem la llarga llista de llibres que va escriure, les publicacions periòdiques que va impulsar i en les que va escriure, els jurats de jocs florals als que va pertànyer, les conferències que va fer, les excursions que va promoure i els premis que va rebre [i]. Només destacarem un parell de pàgines de la seva vida.

La primera, que fou retratat per Picasso. Segons la Viquipèdia va ser el premi que li van donar per guanyar els Jocs Florals de 1900. Picasso aleshores era un jove pintor que vivia a Barcelona des de feia cinc anys i era una promesa de l’avantguarda artística.

La segona, és la raó per la qual avui parlem d’ell i per la qual té una escola dedicada a l’Hospitalet. El gener de 1907 es publicava a la premsa:

“El conegut escriptor y ferm nacionalista en Antón Busquets y Punset, ha deixat voluntariament la Direcció del Foment de l’Instrucció de Sant Vicents dels Horts per anar á menar les tasques de l‘Escola del Dr. Robert, del poble vehí d‘Hospitalet.” [ii]

És a dir, en Busquets va venir a l’Hospitalet a treballar de mestre en l’Escola Catalana “Doctor Robert”. Però, quina escola era aquesta? Va ser el centre docent creat per la primera entitat catalanista de l’Hospitalet, el Foment Autonomista, fundat en 1906.

Una de les principals creacions del Foment va ser aquesta escola catalana, és a dir, en la que s’ensenyava en català. Com que el Dr. Robert era un mite en el catalanisme li van posar el seu nom. Per dirigir-la i treballar-hi van cridar en Busquets.

Un cop a la nostra ciutat, aleshores un poble d'uns 6 mil habitants, en Busquets també va fer el que portava anys fent: periodisme. El 5 de maig de 1907 apareixia La Ressenya. Periodich d’informació local, il·lustrat i literari. Finalment, van ser 23 números, fins que el 6 d’0ctubre de 1907 s’acomiadaren dels lectors.

Es tractà d’una publicació que va començar amb dues pàgines i va acabar amb quatre, amb continguts d’actualitat, culturals i d’opinió, sempre en la línia del catalanisme i catolicisme d’en Busquets. En les qüestions socials es movia entre el conservadurisme i el reformisme i en política es mostrava partidari de la coalició Solidaritat Catalana.

Més tard, els esforços publicistes d’en Busquets es van adreçar a una altra publicació, Ressenya literaria, de periodicitat quinzenal, entre novembre de 1907 i març de 1908, amb temàtica exclusivament cultural i la intenció d’arribar a tota Catalunya. En aquesta ocasió només van arribar als set números.

Vet aquí com aquesta figura important de la cultura i l’ensenyança de Catalunya va deixar una empremta en la nostra història: les primeres publicacions locals, l’any 1907. Si voleu consultar-les, l’Arxiu de l’Hospitalet les ha publicat en línia (cliqueu aquí). 

Font: La Ilustració catalana, 19-9-1915

Per esments a la premsa, sabem que era mestre a St. Mateu de Bàges en 1913 i, per tant, ja havia abandonat l’Hospitalet. L’any 1923 era a Calders, al Moianès, on va treballar i viure fins la seva prematura mort, l’agost de 1934, amb 57 anys.  

Font: Catalunya Ràdio, 15-7-1933

L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana en el seu epitafi el va assenyalar com un dels pioners d’aquesta entitat. En la seva trajectòria en el camp de l’ensenyament en destacaven el seu pas per l’Hospitalet:

“Fou un bon escriptor i un bon orador. També fou un mestre excel·lent que intervingué en l’organització de moltes escoles i, sobretot, a les Escoles del Dr. Robert de l’Hospitalet. Publicà un dels primers reculls de poetes i prosistes catalans, que ha estat durant molt de temps el llibre escolar que ha fet conèixer els nostres literats”. [iii]

Finalment, us deixem amb un dels seus poemes.

 

Font: Emporium, 3-9-1905

 

---

[i] Si voleu saber més, entreu a la página de l’ARCA (cliqueu aquí) i on diu Cerca general poseu “Busquets i Punset”

[ii] Acció catalana, 15-1-1907, p. 3

[iii] Butlletí de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, núm. 35 (oct. 1934), p. 471-172.

EL 50 ANIVERSARI DEL GORNAL. L'ORIGEN DEL BARRI.

El Gornal és l’últim barri de l’Hospitalet pel que fa al seu naixement. Si atenem al moment de les primeres arribades d’habitants, el setembre de 1974, veiem que tot just ara fa 50 anys. 

El Gornal en construcció en 1975, encara envoltat de camps.

L’espai, abans dels blocs

El Gornal és a la Marina de l’Hospitalet, la plana que forma part del Delta del Llobregat. Es troba més o menys on desguassava el Torrent Gornal, el que passa entre la Florida-les Planes i Collblanc-la Torrassa, per on ara hi ha l'avinguda que porta el seu nom.

Hem de recordar que la Marina, durant l’Edat Mitjana era coneguda com Banyols, perquè era una zona plena d’aiguamolls, una situació que es va mantenir fins el segle XIX. Els topònims antics, Joncs i Sangoneres, ara al nomenclàtor de carrers, ens proporcionen una idea de la fauna i la flora d'aquesta humida zona.

Com a tot arreu de la Marina, abans dels blocs aquest espai era totalment agrícola. Després de la inauguració del Canal de la Infanta, el 1819, les sèquies i canalitzacions travessaven l’espai en sentit mar-muntanya. Recordem que durant moltes dècades aquestes terres van ser les més fèrtils i productives del país.

Als camps de la Marina, les masies es distribuïen sobretot a les vores dels camins. De camins n’hi havia en sentit Barcelona-Llobregat i mar-muntanya. En relació als primers, el futur barri tenia el Camí del Mig (actual Carrer de l’Aprestadora) per dalt i la Carretera del Prat per sota.

A l'espai del futur Gornal no hi havia cap masia. Pels voltants, sí, com Cal Gotlla. Font: AMHL 901 AF 0000361 /a.Autor desconegut/da /d.Ferran Navarro

Un camí especialment important passava pel mig del barri, el que unia els nuclis habitats de l'Hospitalet (el Centre, Santa Eulàlia, etc) amb la costa: el Camí de la Farola. Aquest camí va començar a ser urbanitzat en les primeres dècades del segle XX, donant lloc als carrers Miquel Romeu i Campoamor.

Un altre camí, en aquest cas de ferro, es va inaugurar l’any 1881: la línia de ferrocarril de Barcelona a Vilanova. De mica en mica, les influències de la expansió industrial i urbanística de Barcelona van arribar-hi, com la fàbrica tèxtil de Can Trias (1903). o la Granvia (1928). 

Guia urbana de 1960. L'espai on es construirà el Gornal, a l'esquerra, a tocar de les vies, eren camps de conreu.

La Granvia fou prolongada fins el límit de l'Hospitalet en 1928, on s'hi va instal·lar la Caserna de Lepant, i ampliada a via de dos carrils fins l'aeroport en 1950.

Vers 1930 es va crear el barri de Can Pi, quan escombriaires de Barcelona es van instal·lar a l’altra banda de la Granvia. També s’hi van situar escombriaires als límits de Santa Eulàlia, en la direcció d’on es construiria el Gornal.

Can Pi, la Marina i Bellvitge. El Gornal encara no ha començat a construir-se. Font:AMHL 901 AF 0000498 /a.Autor desconegut/da /d.Salvador Pañella - Alós

El gran creixement industrial i urbà que començà a partir de la dècada de 1950 va fer créixer les fàbriques i els blocs i va anar arraconant els camps. L’Hospitalet passà de 70 mil a 240 mil habitants entre 1950 i 1970. 

La immigració procedent del camp espanyol omplia pisos però també diverses formes d’habitatges precaris, com coves o alguns nuclis de barraques, el més gran dels quals era la Bomba, al sud de la Granvia.

Naixement del barri

En aquest context d’immigració i creixement de la població van néixer molts barris a l’àrea metropolitana de Barcelona. Molts d’aquests nous barris van ser dissenyats amb la forma de polígons, com Bellvitge, construït a partir de 1964.

El Pla Comarcal de 1953 ja sacrificava l’ús agrícola de l’indret i preveia que fos zona urbanitzada. Aquesta panificació més general havia de ser concretada en plans parcials, i en 1960 es va aprovar un Pla Parcial d’Ordenació del Sector Granvia Nord, que preveia dos polígons a banda i banda del Carrer Amadeu Torner i un gran centre cívic i cultural.

El 1962 van començar els treballs d’elaboració d’un pla parcial que promogués un polígon d’habitatges d’iniciativa pública. L’any 1964 es va delimitar el perímetre del pla i el maig de 1968 es va aprovar. És el futur barri del Gornal. 

Camps on es construirà el Gornal, el Carrer Campoamor i Bellvitge, l'any 1970.

En la documentació de 1968 ja s’anomena al polígon com “Gornal”. És d’agrair que escollissin un nom sorgit de la tradició local, del Torrent Gornal que hi desguassava.

El centre cívic i cultural previst havia d’incloure un institut laboral, un altre d’ensenyament mitjà i d’altres edificis dedicats a escoles i també pistes esportives, etc. 

L’ajuntament, sota el mandat de Matías España, va renunciar a fer aquests equipaments públics i va cedir el terreny a l’Opus Dei per a que fessin escoles privades: Xaloc (1964) i Pineda (1972). Vet aquí, com un conjunt d'equipaments públics va passar a ser dues escoles privades de l'Opus.

Finalment, es va aprovar la segona reforma, la definitiva, del Pla Parcial d’Ordenació del polígon “el Gornal” el maig de 1968. Segons va escriure la Marta Jové l’any 1990:

"Les obres s'adjudicaren a la Constructora Internacional SA el maig de 1972 i s'iniciaren el juliol del mateix any. El projecte preveia la construcció d'un total de 4.244 habitatges (dels quals sols se n'han edificat 2.252, 1.796 durant la primera fase i 456 en la segona) en una superfície de 43,5 ha."

El Gornal en construcció i la part inferior del Carrer Campoamor en ple enderroc.

Per fer el nou barri es van expropiar i enderrocar les cases del carrer de Campoamor (amb d’altres vials de més petits, com Finestrelles, Tito Livio...) que hi havia per sota de la via. La quantitat oferta a les famílies d’aquest nucli va ser inferior del que les persones afectades consideraven justa i van haver-ne conflictes.

Inundacions al Carrer Campoamor l'any 1974. El Gornal, al fons, en construcció.

Com el polígon era d’iniciativa pública, els pisos tenien un cost per sota del preu de mercat, entre 518 i 738 mil ptes, i eren adjudicats a diferents col·lectius. En la primera fase, un terç eren pel Sindicat oficial i una quarta part per diferents organismes oficials, per als seus treballadors. L’objectiu és que la majoria fossin per atendre necessitats socials, en especial per a les famílies que vivien en barraques.

Els primers habitants

Els primers habitants del Gornal van arribar el setembre de 1974. Com que era una promoció de protecció oficial, els pisos s’adjudicaven amb una resolució administrativa. Per exemple, 252 pisos es van sortejar el març de 1976 per a les famílies que habitaven les barraques de la Bomba. Com que el setembre encara no s'havien donat les claus i d’altres pisos es començaven a habitar, el veïnat de la Bomba va tallar la Granvia, una manifestació dissolta amb brutalitat per la policia. Finalment les i els van entregar el pisos durant l’octubre i novembre.

El Gornal l'any 1976, encara a mig fer. Font: AMHLAF0004011 /a.Autor desconegut/da

Uns 500 pisos eren destinats a persones expropiades per fer el polígon, i 600 pel sindicat vertical i uns 150 per diverses institucions, tals com la Policia o l’Audiència. En total, més d’un terç dels pisos eren per institucions del règim, sovint adjudicades a persones que no els necessitaven. Això va generar que alguns pisos restessin buits durant molts mesos i que finalment fossin ocupats de forma il·legal per 52 famílies procedents de Can Pi. Més tard, van regularitzar la seva situació.

Tota la ciutat patia en aquells moments de deficiències urbanístiques i d’equipaments, però a un barri nou com el Gornal, la situació era pitjor: carrers sense urbanitzar, manca de tot, fins i tot de botigues... A més, els blocs i els pisos també tenien problemes.

El setembre de 1973 s’havia legalitzat l’Associació de Veïns del Carrer Campoamor, que en traslladar-se les famílies al Gornal, va passar a ser l’entitat veïnal del nou barri.

A partir de l'arribada al barri, la lluita personal, familiar i col·lectiva per millorar i tenir una vida digna va ser la que podem anomenar "típica" als barris de l'Hospitalet de les dècades de 1970 i 1980. En un context de crisi econòmica i règim democràtic en construcció, el barri va anar dotant-se dels serveis i equipaments necessaris molt lentament. 

A la publicació municipal de 1980 es mostrava el primer parc infantil del barri.

 Aquestes peripècies del barri ja les explicarem un altre dia.

Manifestació; any 1990.

ELS LOGOTIPS DE LES ENTITATS DEL PASSAT

Les associacions han jugat un paper fonamental en la vida cultural, social i política de l’Hospitalet i d’arreu. Un element important fa 150 anys i avui és el logotip, amb el que volen mostrar el seu tarannà.

Farem un cop d’ull a alguns d’aquests logos fins el 1939 i així ens aproparem a la història de la nostra ciutat. Durant l'època franquista, la manca de llibertat no permetia l'existència de moltes entitats ni que les que n'hi havia tinguessin els símbols que volguessin.

Segell de la Cooperativa El Respeto Mutuo en l'època franquista: havien de fer servir el de l'organisme oficial del Sindicat vertical.

Començarem amb les mutualitats, les associacions en les que les persones associades pagaven una quantitat cada mes per a rebre un ajut en cas de malaltia, mort, etc.

El Montepío de San Antonio de Padua fou fundat en 1851. El seu primer logotip era religiós, però el seu caràcter progessista es va veure reflectit en aquest nou logo, amb un triangle i eines, d'inspiració maçònica. Malauradament la qualitat de la imatge no ens permet concretar més.

El Montepío de San Antonio Abad fou fundat en 1852 i sempre va conservar la imatge religiosa.

Aquestes tres mutualitats femenines foren creades entre 1881 i 1885. Com veiem totes tres tenien la simbologia pròpia de la seva advocació religiosa.

El Montepío hospitalense fou fundat en 1884 i els seus dirigents eren el líders del republicanisme i de l'obrerisme. El seu logotip incorpora un dels símbols més potents i habituals en el món obrerista i progressista: l'encaixada de mans.

Aquesta mutualitat va ser creada en 1916. Document de 1925.

Aquesta mutualitat incorpora una eina de l'ofici, que també era un símbol masònic.

Aquesta mutualitat va existir al voltant de 1930. El logotip és neutre.

Logotip de 1924

Veiem que la majoria de les mutualitats més antigues tenen nom i logo religiós, però també n’hi ha que incorporen simbologia laica o políticament progessista. Les mutualitats de les empreses, probablement promogudes des de la direcció, no tenen simbologia ideològica.

El símbol de l’encaixada de mans, del pacte entre iguals, de l’acord, de l’ajuda mútua, també es dona d’altres tipus d’associacions, com veurem. Per exemple, en les cooperatives, on també trobem la balança, un altre símbol d’igualitarisme.

Les entitats sindicals i patronals tenen també imatges relacionades amb la seva temàtica. Trobem sovint la forma triangular. El triangle amb l’ull era un símbol adoptat per la maçoneria i per això es va incorporar a les obreristes.

 

La UGT encara conserva el vell símbol de l'encaixada de mans. Tanmateix, durant la Guerra Civil, l'encaixada de mans fou substituïda per un puny. 

Aquesta entitat va ser fundada en 1912 i és una baula en l'actiu moviment camperol de l'Hospitalet.

Logotips de 1925 i 1926 de gremis i asociacions de propietaris.

Les associacions polítiques tenen símbols més explícitament ideològics, com el republicà barret frigi, les catalanistes quatre barres, el comunista estel roig...

El Centre Democràtic Republicà va ser fundat el 1901 i va ser la primera entitat republicana de la fase de la consolidació definitiva d'aquesta facció política a l'Hospitalet

El Foment Autonomista va ser la primera entitat catalanista de la ciutat, fundat el 1906.

Els ateneus eren unes entitats amb força implicació política o ideològica i així ho mostraven als seus logotips.

L'Ateneo La Unión fou fundat en 1888, molt lligat a les entitats obreristes del poble.

D'aquesta entitat no tenim gaire informació, només la seva existència.

Document de 1932.

D'aquest ateneu tampoc no tenim gaire informació. Document de 1924.

L'Ateneu de Cultura Popular recuperava el compàs maçònic. Va existir entre 1932 i 1939. Fou recuperat anys més tard i ara és una de les entitats més importants de la ciutat.

Els casinos, entitats culturals, etc tenien una simbologia menys explícitament ideològica, potser per atreure més públic, encara que totes tenien la seva tendència.

L'Harmonia era una de les entitats més antigues de l'Hospitalet, fundada en 1868 i lligada al republicanisme federal. A finals de segle, però, va desaparèixer. Tanmateix, al voltant del 1900 trobem una altra associació anomenada La Nueva Harmonía, on es feien mítings republicans. Malauradament, no podem distingir qui és la figura femenina del logo; probablement una al·legoria.

Aquest logo no sabem si és de l'entitat que després es coneixerà com Casino del Centre o d'un altre Casino Económico que fou fundat l'any 1871, que va desaparèixer després i va reaparèixer al voltant de 1884. Sembla que es veuen eines del camp.

El Casino va haver de canviar de nom en 1926, de Centre Autonomista a Casino del Centro, tot incorporant simbologia referent a la indústria, l'agricultura i la ciència.

El Centre Catòlic fou fundat en 1904. El seu logo era neutre.

El Saltadiç era una associació excursionista, fundada en 1918. Tenia tendència catalanista i durant uns anys es va incorporar com secció del Casino.

Palestra era una entitat cultural de caràcter catalanista, amb diverses delegacions. El logo, que reprodueix el David de Miquel Àngel, era el de l'associació.

La Unió Hortènsia fou creada en 1904 i era una de les entitats més importants de Santa Eulàlia. Malgrat el seu lligam al republicanisme, no veiem en aquest logo de 1917 cap símbol.

Les corals són de les més neutres, la majoria no tenen logotips amb símbols de cap tipus. Només La Campestre té una lira.

D'entitats esportives d'abans del 1939, trobem alguns logotips que mostren elements propis del seu esport, com pilotes de futbol o bicicletes: 

Com sempre, estic obert a crítiques, aportacions i suggeriments.

ANNEX

Per xarxes m'han arribat els logos de dues entitats de Sant Joan Despí

A Sant Pol de Mar han fet una exposició virtual: https://logotipssantpolencs.omeka.net/exhibits/show/logossantpolencs