EL CASTELL DE BELLVÍS

 Què sabem del Castell de Bellvís? 

El  primer, que la zona va tenir un poblament des de l’Edat Antiga. Cal aclarir que en aquells moments la línia de la costa arribava gairebé al Carrer Santa Eulàlia. Per tant, el futur emplaçament del castell era un turó costaner.

Molt a prop es va trobar una sitja, un magatzem de cereal, que fou utilitzada entres els segles V aC i V dC, des de l’època ibèrica fins la fi de l’Imperi Romà.

Durant les feines de restauració del Castell, en 2018, s’hi van trobar objectes d’època romana. No es pot assegurar que no tinguessin una procedència aliena al Castell, encara que segur que la procedència era propera.

En qualsevol cas, és evident que era una zona amb activitat humana intensa en aquesta època i que cal una excavació arqueològica del recinte per conèixer quin era l’ús de l’espai del Castell abans de la seva construcció. Segons l’equip que ha fet les intervencions arqueològiques a hores d’ara coneixem un 15% del que podem saber-ne.

Per conèixer la història del Castell durant l’època medieval, tenim diverses fonts. Per una banda, la informació que s’ha obtingut arran els treballs arqueològics i de restauració, fets entre 2006 i 2015. Per altra, els articles al blog Upaya de David Algarra. També és molt important l’obra d’en Jaume Codina Els pagesos de Provençana. Finalment, la memòria dels treballs de consolidació de l'empresa Gamigar.

Les restes més antigues que tenim actualment del Castell medieval són de la segona meitat del segle XII, encara que és molt probable que hi hagués una construcció anterior del segle X. Es tractava d’un rectangle amb el costat més llarg de 20 metres, pati interior i un fossat d’uns 7 m d’amplada al voltant. N’hi contenia una cisterna i a les parets hi havia espitlleres, el que sembla indicar que tenia una certa funció militar.

Segons en Jaume Codina, la nissaga noble dels Bellvís, cavallers, eren els senyors del Castell des del 1188 com a mínim. Els Bellvís eren senyors feudals de viles a Catalunya (Pla d’Urgell, Segrià....), País Valencià i Extremadura, donades per reis i comtes per la seva col·laboració en la conquesta d’aquests territoris.

Els habitants de les terres de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, l’església de la qual era molt a prop del Castell, havien de pagar rendes als senyors de Bellvís, una part de la seva producció, com marcaven les obligacions feudals. Potser de qui havien de defensar-se els nobles era de l’odi dels camperols explotats.

Castells de Sant Martí de Maldà, Cornellà, Aranyó i Maldà. Exemples d'edificis del mateix tipus que el Castell de Bellvís. Cal tenir present que han estat molt reformats després de l'Edat Mitjana, però conserven una planta rectangular no gaire gran i unes parets massisses de carreus, com el nostre.

La família Bellvís va vendre el Castell i els drets de les rendes feudals (els delmes, la desena part de la collita, més o menys) a la Cartoixa de Montalegre en el segle XIV. A l’època feudal era normal que les institucions eclesiàstiques (monestirs, parròquies, bisbats...) fossin senyors d’un territori. En va pertànyer a aquest monestir fins mitjan segle XVII.

L’edifici era anomenat “torre” o “casa” en els documents. Un del 1512 ens informa que a una “torre qui és vora proensana” hi havia una guarnició per defensar-se dels atacs dels pirates. Segurament en va perdre protagonisme quan es va construir la Torre del Cap del Riu en 1568. Llavors passaria a tenir una funció exclusivament de masia, ben fortificada, això sí.

Un document de 1606 és especialment important perquè diu “sota el castell de Bellvís dit la Torrassa”. Aquí es veu com s’està produint el canvi en el nom de l’edifici. En aquest moment les façanes sud i oest van desaparèixer (enderroc, enfonsament?) i en tenia forma de L.

Dels anys 1748-1758 conservem un document molt important, analitzat per Marta Piera. Sabem que fins 1688 el propietari del Castell era Lluís Cortès, quan fou comprat per Joan d’Alòs. En va pertànyer a aquesta família durant vàries generacions i a mitjan segle XVIII sabem que el “Castri et Domus de Bellvís”) (el Castell i la Casa) encara tenia el dret a rebre rendes de vint propietaris de terres del terme de l’Hospitalet i d’altres de Sants.

Fragment del famós mapa de 1732. A la part central, a la dreta, veiem que l'edifici és anomenat Torrassa. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, AMHL 901 CT 0001642 /a.Autor desconegut/da /d.Francesc Marcé Sanabra

Segons el comentari d'Octavià Alexandre: "En realitat, Lluís Cortès, i després Joan d'Alòs i els seus descendents, era propietari del delme de Bellvís, un dret senyorial completament deslligat de la propietat del castell, que aleshores era en altres mans."

En aquest segle s’eliminaren la majoria dels elements propis d’un edifici militar i es van afegir alguns cossos a la façana sud. La pubilla dels Alòs es va casar amb un senyor de cognom Ponsich. El mas pairal de la família, però, a Santa Eulàlia, va mantenir la denominació de Ca n’Alòs. 

Tots dos edificis, Ca n'Alòs i la Torrassa, van ser escenaris de combats en desembre de 1808, durant la primera fase de la Guerra del Francès.

Durant el segle XIX es van eliminar els drets feudals i les propietats van passar a ser del tipus capitalista. Un reportatge de 1891 descrivia un edifici reformat però no diu res sobre si és habitat o buit. 

Dibuix publicat en 1891 i signat "Roca 89".

Finalment, la finca és comprada per uns professionals del negoci immobiliari, els germans Manuel i Pere Romaní i en Climent Mas. Després d’aconseguir l’aprovació de la urbanització d’aquesta zona del barri, l’any 1902, van vendre les parcel·les i la casa.

Fragment del projecte d'urbanització de la finca de la Torrassa del 1902. Font: Arxiu de l'Hospitalet. AMHL C110 1902_00642

Els nous propietaris van reformar l’edifici per fer-hi diversos habitatges, afegint una nova façana al nord, alineada amb el nou carrer, la Ronda de la Torrassa. L’any 1937 s’hi va construir un refugi antiaeri al subsòl. Una de les dues entrades del refugi va ser destruïda en construir-se l’edifici del costat.

D'aquesta darrera fotografia, cal dir que la Torrassa i la Torre Llampada el més probable és que siguin dos edificis diferents.

Finalment, la darrera propietària va morir sense hereus ni testament i la finca va passar a la Generalitat i després a l’Ajuntament. Aleshores, a partir del 2006 comencen les intervencions per a la recuperació del edifici i la seva declaració com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Cal reconèixer la tasca de l'equip del Museu de l'Hospitalet en aquests moments. La Comissió d'Entitats Collblanc-la Torrassa va organitzar una primera xerrada divulgativa el març de 2009. Tanmateix, el procés de recuperació del Castell es va alentir fins a detenir-se. 

Fotografia de 2008

Aleshores es va produir una de les mobilitzacions més extraordinàries de la història recent de l’Hospitalet. A partir de 2018 es va crear la Plataforma Defensem el Castell de Bellvís i durant l’any següent començaren les mobilitzacions. Des d’aleshores, a empentes i rodolons (les empentes, les que fa la gent de Defensem), s’ha aconseguit restaurar l’edifici.

A hores d’ara, l’any 2024, continua la lluita perquè es facin les excavacions, les obres de rehabilitació i la posada a disposició de la població del Castell. És un dels béns patrimonials més importants de la ciutat, una oportunitat que no podem demorar més.

BELLVÍS, BELLVITGE I PROVENÇANA: EL PATRIMONI DE L’HOSPITALET A FINALS DEL SEGLE XIX

La Ilustració catalana va ser una revista publicada entre 1880 i 1894 i entre 1903 i 1917. Al portal ARCA podeu trobar tots el números en línia.

En tres números de 1889, 1890 i 1891 trobem unes referències a uns edificis de l’Hospitalet. Per algun motiu, a la seva redacció van trobar que destacaven com elements patrimonials d’importància i no, per exemple, els edificis del Carrer Xipreret. El que em sembla destacable és que en aquella època ja hi ha un interès i una valoració patrimonial d'alguns edificis de la ciutat. Confiem que es mantingui en l'actualitat.

Val a dir que per a la seva selecció segurament va influir la proximitat amb Sants (Castell de Bellvís i Església de Santa Eulàlia de Provençana) i la seva relació amb les romeries que es feien des de Barcelona (Ermita de Bellvitge).

L'Església de Santa Eulàlia de Provençana

Al número 241, del 31 de juliol de 1890 va dedicar una il·lustració i un text a l’Església de Santa Eulàlia de Provençana. El dibuix és signat per J. Roca com “Roca 89”, el que potser indica que el va fer l’any anterior. El text és signat per “L.” i conté molta informació de caire històric, però també d’actualitat (la d’aleshores, és clar), amb uns comentaris extraordinaris sobre com havien fet malbé l’edifici romànic:

"Aquesta iglesia, románica pura, tan oblidada com digna d'especial consideració per sa bellesa artística, per sa antiga historia, está situada al costat esquerra de la carretera de Barcelona á Santa Creu de Calafell, en lo terme municipal del Hospitalet de Llobregat; pero mes prop de la població de Sans que de la abans citada.
Fou consagrada l'esglesia de Santa Eularia en l'any i 1101 pe'l bisbe Berenguer, y son terme parroquial s'extenía á las horas desde'l Castell de Port, en la falda de Montjuich, fins al cim de la montanya de Sant Pere Martri (sic), completant sos límits lo riu Llobregat y'l mar; comprenía, donchs, part del terme de Sans y lo que son avuy parroquias d'Esplugas y Hospitalet.

Quan l'aument de la població acoblada al voltant del hospital que dona nom al darrer dels citats pobles exigí l'edificació d'una altra iglesia, l'antiga de Santa Eularia va perdre sa condició de parroquial (any 1492), sas campanas foren trasladadas á la nova iglesia del Hospitalet (1506) y Santa Eularia de Provensana va quedar reduhida á l'humil condició d'ermita que ha conservat fins ara fá pochs anys; las duas naus laterals del vell temple, aisladas de la central per medi de parets que s'alsaren pera cegar los archs, foren destinadas á habitacions del ermitá y ja ningú's recordá mes de l'histórica iglesia, com no fos per la festa major d'aquella barriada, que s'ha vist animada cada any per la gent que hi acut dels pobles vehins.

Santa Eulàlia de Provençana vers 1910. Font: Geografia General de Catalunya (v. aquí)

Ara no fá gayres anys que un vicari de Sans va escometre l'empresa de retornar á Santa Eularia de Provensana sa antiga condició parroquial, y mediant l'expedient oportú, va lograr son propósit, essent ell mateix designat pera regir la nova parroquia, que fou declarada sufragánea de la del Hospitalet. Alashoras se van tirar á térra las parets que cegavan los archs, recobrant son primitiu aspecte l'interior de la bella iglesia; pero no debía quedar axí prou del gust dels que van dirigir aquellas obras, y posats á reformar, van fer una cosa que cap rahó pot justificar, y es lo convertir las voltas semicirculars de las naus laterals en voltas de quart de circul; de manera que aquellas naus que abans eran iguals á la central, ara venen á ser unas dilatacions d'aquesta, ab cert tirat de sota escala; convindría que tal profanació artística no's consentís y's tiressen á térra las voltas d'envá de mahó que amagan las veritables voltas de pedra.

De la mateixa época que aquesta reforma datan la casa-rectoría y''l campanar, obras abduas que no's recomanan per cap qualitat, sobre tot lo campanar, que hi es sobrer, que no escau per companyía al temple de Santa Eularia y qu'es una de las construccions mes desgraciadas y mancas de gust artístich.
La cornisa del interior de la nau central, que desdiu per complert de l'iglesia, sembla d'una centuria enrera y degué ésser ideada per un cap semblant al que maná emblanquinar la major part de la fatxada"

El Castell de Bellvís

Al número 274, del 15 de desembre de 1891 van aparèixer els altres dos “reportatges”. Al Castell de Bellvís, l’autor en tot moment li diu “la Torrassa”, com era conegut aleshores i encara que comenta que ja es veu que és un edifici antic i d’importància, però desconeix el seu passat. Per cert, l’autor és L. Mercader, un dels redactors de la publicació; el mateix “L” de l’article de lany anterior?
Les referències històriques de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia són extraordinàries: les vinyes, les cases, les fabriques, els llops famolencs…

"LA TORRASSA. Seguint la vía férrea de Barcelona á Tarragona, en lo punt precís ahont se separa de dita vía l'altra que va per baix cap á Vilanova, guaytant cap á la banda de montanya,'s veu enturonada una casa vella, ferma, gran, que tothom de Sans coneix ab lo nom de La Torrassa; per extensió la gent anomena axí tota l'explanada ahont l'edifici está assentat. Aquest s'escau molt prop del poblé de Sans, pero es en terme del Hospitalet de Llobregat, á la banda d'allá de la Riera Blanca, que separa 'ls dos termes municipals.
La casa no té res de notable com no sía l'ayre de respectabilitat que li donan los anys; ni es una joya arquitectónica, ni's deu assemblar de res á lo que degué ésser en altre temps, perque's veu que mes d'una vegada s'hi han fet obras de reforma, segons ho exigían las necessitats de sos possehidors, y tal vegada també segons ho reclamava l'estat ruinós d'alguna part del edifici; queda com á recort de la paret que tancava'l pati devanter algún fragment del portal, ferm y de pedra picada.

Lo que resta en peu del primitiu edifici es construhit de pedra desbastada, revelant l'importancia que aquest degué tenir y aparentant bé que en un principi no fou pas una casa particular qualsevulla.
Com á punt de vista verament deliciós, la Torrassa no ha d'envejar res á cap dels de per aquets voltants. Posats al devant de la casa, tenim per sota nostre la vía férrea ja citada, que s'escorre entre 'ls vinyars, y mes enllá la carretera de baix (la de Barcelona á Santa Creu de Calafell); mes lluny arriba á cansar la vista l'extensió del pla del Llobregat, que's descobreix tot ell, desde Montjuich fins á Garraf, ple de verdor, poblat de cases y fabriques, y limitat pe'l mar que's confon ab lo cel.

La Torrassa a mitjan segle XX, quan ja havia estat reconvertida en habitatges. Atenció, perquè la Torre Llampada és molt probable que sigui una altra.

Cap á la dreta les montanyes de ponent, á l'esquerra Montjuich y l'ata-pahida població de Sans ab lo barri de la Bordeta, continuant ab lo carrer de Santa Eularia, qu'es del Hospitalet, donan bo de mirar y encantan al curios que ho contempla per primera vegada. Per darrera de la casa es un seguit de vinyes que no s'acaban fins á acostarnos á la carretera real (de Madrid á la Junquera) que ve á separar los plans, casi seguits desde la Torrassa, de la vessant de la serra de Sant Pare Mártir; per aquest cantó's veu Esplugas y son terme y tota la serra desde prop de Santa Creu fins mes enllá del Tibidabo, continuantse'l panorama ab les blavenques montanyes de l'altra banda del Besos.
Es fácil reconstituhir la posició especial de la Torrassa un grapat d'anys arrera, quan no passava encara la carretera de dalt per allá hont passa avuy, ni s'havía tampoch fet la de baix; no hi havía á les hores les rengles de cases que forman lo barri de Coll-blanch, ni les que unexen la part baxa de Sans, ó sía la Bordeta, ab l'Hospitalet de Llobregat; de la Torrassa pera avall se trobava la vella casa Alós y de seguit l'antiga esglesia de Santa Eularia de Provensana; tot lo demás, fins al pla de Marina, eran camps y vinyes, y'l pla, propiament dit tal, venía á ésser lo qu'es ara, ab mes poques cases, com es de suposar, y cap dels establiments industriáis que avuy s'hi veuhen.

En aquesta fotografia podem veure el Castell de Bellvís a la dreta, reconvertit en edifici d'habitatges. També podem veure el gran Transformador, amb les casetes canadenques inexplicablement destruïdes el 2015. La Cornisa de la Torrassa és un bé patrimonial, per l'espai lliure i per tot el que conté. La data de la foto és incerta. Només podem dir que és posterior a 1923, quan es van construir les Casetes Borràs que veiem a dalt.

Si per aquest cantó tenía la Torrassa un despoblat que s'allargava fins á la platja, pe'ls altres encara estava mes en desert, perqué llevat d'algun tros de vinyar (que mes temps arrera tampoch existiría), ja no's veya mes que bosch, ocupant tota la serra de Sant Pere Mártir; l'antiga parroquia de Santa Eularia de Provensana en aquell indret no debía tenir cap mes casa que la Torrassa y ca'n Alós en tota la llargada de son terme, que s'extenía desde la vora del mar fins al mateix Puig d'ossa.
En aquell temps lo bosch d'aquesta banda de la serra era poblat de llops y de guineus, qu'en certes ocasions baxavan fins al pla á camparse la vida, y'l qui escriu estes ratlles ha sentit contar á qui no ho havía aconseguit, pero ho havía sabut per relació d'altres, los convenís entre 'ls escassíssims vehins de l'encontrada y medis de defensa adoptats en vista deis perills á que'ls exposavan sovint les visites deis llops famolenchs que arribavan de la montanya; alguns detalls curiosos apuntaría aquí si no se m'haguessen mitx esborrat de la memoria, y ara si que ja no's troba qui'n sápiga d'axó la mes petita engruna.

L'edifici, l'any 2008.

Pera acabar aqüestes ratlles, dirém que'l dibuxant que'ns ha proporcionat l'ocasió d'escríureles, mes que copiar un edifici de válua artística ó histórica, que d'axó res ne podem assegurar, ha volgut donar á conéxer un punt molt anomenat y freqüentat de la gent de Sans, que'n fa son passeig predilecte en les belles tardes d'estiu, per la bonica situació de la Torrassa y per lo magnífich panorama ab que desde allí s'explaya la vista. L. MERCADER."

L'Ermita de Bellvitge

L’article de l’Ermita de Bellvitge no està signat i l’autor tampoc té un coneixement profund de la seva història. El que destaca són els aplecs i romiatges que s’hi feien, encara que diu que ja no tenien tant d’èxit com abans:

"Se troba aquest santuari en lo pla de la marina del Hospitalet de Llobregat, en mitx d'una inmensa catifa de verdor trencada per rengleres de sálzers, tenint cap al un costat la platxa y cap al altre y en últim terme una llarga cadena de blavenques montanyes.
Les parets laterals del temple y'l campanar adossat al ábside (detall que no's veu gayre sovint) sembla lo únich que'n resta de la obra primitiva, del segle XV, segons totes les probabilitats; lo frontis, la disposició del vestibul y la volta tabicada que amaga la cuberta de dues pendents deu ésser tot cosa de les primeries d'aquest segle.

En l'interior no s'hi troba rastre de lo que degué haver-hi algún temps, ja sía perqué, com diuhen, les guerres fossen causa de la desolació de Bellvitje, ó que la pietat y lo zel mal entes deis devots haja trasbalsat les antigalles revestintho tot del carácter de l'época que mes s'ha distingit per son mal gust artístich; la fetxa més remota de que se recorda lo contingut dins del temple no es de mes enllá de dues centuries arrera; los altars laierals, barrochs tots, ab algún quadro que pot ben anar, son del segle passat.

Fotografia d'un banc de l'Ermita. És l'única imatge que he trobat de l'interior de l'ermita anterior a 1936, quan foren destruïts els objectes descrits en l'article.

Los retaules y presentalles que's guardan en lo santuari donan fe de la constant devoció que la gent de la comarca ha tingut en vers la Mare de Deu que allí's venera, protectora deis pagesos y també advocada contra la peste y altres mals, segons diuhen los Goigs de Nostra Senyora de Bellvitja, en los quals goigs s'hi llegeix que'l terreno ahont fou trobada miraculosament l'imatge s'anomenava Bellvitg, fent derivar aquesta paraula de Bella vista ó Bell viatge (se coneix que l'autor de les devotes cobles no mirava prim en la qüestió d'etimología).

L'Ermita de Bellvitge, l'any 1926.

Lo santuari está cuydat per un ermitá d'elecció del rector y autoritats del Hospitalet; te allí casa franca y mena un xich de térra que l'ajuda á passar. De temps antich celebra'l santuari sa festa anyal lo día 8 de setembre, vejentse en tal diada molt concorregut de la gent del Hospitalet, de Sans, y especialment dels vehins del pía de la marina; aquesta festa ha decaygut molt en los darrers anys, pero algún temps no s'hi entenía la gentada y donava bo de veure'l formigueig de carros y tartanes que animava aquell lloch tan soliu en lo restant del any; al dematí's cantava l'ofici (com ara), á la tarde'l rosari, y després se comensava'l ball, ahont s'hi reunía lo bo y mellor del jovent del pla."

BONUS TRACK

Al número 209, el 31 de març de 1889, havia aparegut un dibuix, signat per M. Gracia, sota el títol, “Les finestres al voltant de Barcelona”, sense un text explicatiu adjunt. Es podia veure un finestral de Sant Just Desvern i aquest de l’Hospitalet, que podria ser un dels de la casa del Carrer Xipreret que coneixem com “Casa dels finestrals gòtics”.