INTRODUCCIÓ
L’objectiu
d’aquestes pàgines és fer una descripció del passat agrari de l’Hospitalet,
fent palesa l’aclaparadora importància d’aquesta activitat fins fa poques
dècades i exposant les característiques més rellevants de l’agricultura local
dels darrers segles.
Com
és sabut, l’agricultura es va estendre per les costes mediterrànies de la
Península Ibèrica fa més de set mil anys. Des de llavors hem d’imaginar que els
pobladors de l’espai on més tard s’hi desenvoluparà l’Hospitalet van practicar
l’agricultura i la ramaderia com a principal activitat econòmica. Aquesta
situació continuà al llarg de l’època romana (segle II aC-V dC) i l’Edat
Mitjana.
Quan, vers l’any 900, fou creat el territori de Provençana, l’embrió de l’actual municipi, aquest espai es va anar ocupant per dones i homes que intentaven explotar les seves terres. La situació del segle XI és descrita així:
Quan, vers l’any 900, fou creat el territori de Provençana, l’embrió de l’actual municipi, aquest espai es va anar ocupant per dones i homes que intentaven explotar les seves terres. La situació del segle XI és descrita així:
“L’explotació agrícola de la terra era l’activitat principal dels qui la posseïen. Els cultius més extensos eren els cereals, amb predomini de l’ordi i la vinya. La zona de la Marina estava reservada en la seva major part al conreu cerealístic. La vinya es trobava una mica pertot arreu, encara que predominava al Samuntà, en concret al terme de Terrers Blancs. També s’hi trobaven arbres fruiters, com pomeres i figueres, i al costat de les cases era freqüent la presència d’un hort. (…) Algunes terres s’havien destinat a prats, la qual cosa ens indica l’existència de ramaderia que en el decurs de la història es mostrarà com una activitat econòmica important. Diversos recs, que indiquen una incipient infraestructura hidràulica, permetien regar aquests prats i els horts.”[1]
 |
| La Marina de l'Hospitalet |
A començaments del segle XV, el
rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana va encarregar un capbreu,
és a dir, un document on es recollien les rendes feudals que rebia. Encara que no tots els pagesos van
respondre, podem saber que es conreava entre una sisena i una setena part del
terme, que a la Marina predominaven els cereals, al Samontà la vinya i al costat
de l’església i del poble (recordem que en aquell moment eren dos nuclis allunyats
entre si), l’horta. La muntanya i la part més baixa del Delta eren les zones
menys treballades. Continuaven existint algunes infraestructures pel regadiu,
com sèquies i desguassos.[2]
Pel
que fa als segles XVI i XVII, la situació local era la següent:
“D’antuvi coneixem com l’Hospitalet era una societat essencialment rural i agrícola, on convivien els terratinents locals i una pagesia que anirà experimentant al llarg de tota l’època moderna transformacions considerable. Aquest complex poblacional organitza de forma particular l’explotació de la terra entorn del mas, que en serà el nucli principal. (…) La tècnica de cultiu emprada era pobra i basada només en labors preparatòries i guaret tradicional, amb un sistema molt precari.”[3]
EL S. XVIII.
El
segle XVIII fou una època de canvis, de les primeres transformacions en la
direcció de la modernitat. Segons el Cadastre del 1718, el terme municipal de
l’Hospitalet tenia 3.925 mujades, el que equival a unes 2.000 ha
aproximadament, que es dividien en dues parts, una de plana i una de
muntanyosa, les que anomenem Marina i Samontà, respectivament. A la Marina,
afirma el document, es collia blat, sègol, ordi i llegums, encara que abans de
la guerra (la de Successió, 1704-14) també hi havia vinyes i fruiters. Al
Samontà no especifica gaire quins conreus hi havia; diu que hi havia camps,
vinyes i terrenys erms. Resumint,
a l’inici del segle l’agricultura local era la tradicional, basada en cereals i
llegums, amb el complement de les vinyes, amb rendiments baixos, etc.[4]
Vers
la dècada del 1760, però, s’han produït molts canvis, tan profunds que podem
dir que s’havien superat certs límits que es poden considerar seculars. Si ens
fixem en el conreu del blat, el producte bàsic, es van multiplicar per quatre
el volum de les collites que s’obtenien un segle enrere. El rendiment del gra
sembrat-collit va arribar a 1:7[5], quan
la mitjana catalana en la dècada del 1820 era de 1:6.
Els
conreus de mitjan segle XVIII continuaven essent els cereals, els llegums i la
vinya, amb una gran novetat, la irrupció del cànem. Unes altres innovacions
foren la substitució del sègol per la civada i una diversificació de les
lleguminoses, de les que es conreaven diferents espècies: faves, favolins,
veces, llenties, cigrons, mongetes, moreus, etc.[6]. El
cànem es conreava als estanys del Delta per vendre’l a Marina Reial. Produir
per a vendre, aquest és el nou criteri que empeny a moltes persones a canviar
les actituds econòmiques tradicionals; aquest és el criteri econòmic bàsic de
la nova realitat que es va imposant: el capitalisme.
La
resposta al qüestionari de Zamora[7]
(1789) és breu pel que fa al tema de l’agricultura. És rotunda la seva
afirmació sobre el caràcter de secà de la terra. La informació més rellevant és
la de la utilització d’adob (“basura
mezclada con inmundicia”) i de bèsties de tir (“las tierras se cultivan por bueyes y mulas”)[8]. Zamora
ens fa saber que al Corregiment de Barcelona es produia a finals del segle
XVIII blat, sègol, ordi, civada, mill, faves, veces, cànem i blat de moro en el
regadiu. Que en la marina de l’Hospitalet i en les ribes del Llobregat es
produeix cànem “excelente para jarcias y
lonas, y para esto lo suele comprar el Rey casi todo”. Que, encara que no
eren de les més importants, als horts del Prat i l’Hospitalet “se crían también bastantes alcachofas muy
grandes y muy buenas”. Que els ceps i les parres de la “parte alta y en todos sus montes” de
l’Hospitalet, Cornellà, etc., estaven molt ben conreades, però que les
tècniques de conreu i d’elaboració del vi eren endarrerides. La resta dels
conreus, però, sí que es realitzaven segons les tècniques més avançades.
En
definitiva, afirma que eren “muy fértiles
en años secos y de poca lluvia, las [tierras] que hay en medio de la marina del Hospitalet”. Tot i ser tan bones
aquestes terres fins i tot en els anys de poques pluges, ens informa que s’han
fet els primer projectes per construir un canal de regadiu al Delta esquerre:
“sobre esto hay ya proyecto formado, y en años atrás se tiraron líneas, se tomaron medidas y se formaron planos”.
“en la marina del Port y del Hospitalet se quedan en verano algunas noches en el campo porque algunos labradores se componen y pagan por ello a pastores, valiéndose de este arbitrio para abonar sus tierras”[9].
 |
| Una imatge de la Marina hospitalenca |
En
resum, durant el segle XVIII s’ha transformat l’agricultura hospitalenca, amb
un tret bàsic: la intensificació. D’una agricultura tradicional, semblant a la
de segles enrere, s’ha passat a una altra d’alts rendiments i producció
orientada al mercat. En paraules de Jaume Codina:
“Les principals característiques de l’agricultura del delta les trobem també a l’Hospitalet: dessecació i sanejament, millora de la tècnica i increment de l’horticultura. La primera té el seu màxim exponent en la progressiva reducció dels estanys de la zona, (…). La millora de la tècnica va consistir sobretot en una intensificació de les femades, (…); i en un augment de les llaurades –fins a cinc anuals-, qua van acabar de desdibuixar el règim de guaret i van permetre una còmoda i eficaç rotació biennal en què la meitat de les terres, cada any, donava una collita de bon blat i l’altre era dedicada a llegum i farratge. L’horticultura, finalment, ultra la domèstica regada a cops de galleda dels pous respectius i força abundants a les masies i les cases del poble, compta amb la construcció d’alguna sínia i l’existència d’hortolans al terme (…).”[12]
La
Revolució agrària que hem descrit té una altra vessant, a més de la tècnica i
més purament econòmica. El capitalisme agrari vol dir que les explotacions són
enteses gradualment com empreses que tenen un objectiu: maximitzar beneficis.
No oblidem que la riquesa es crea, sobretot, a partir del treball de les
persones i per aconseguir aquests beneficis, paral·lelament a la intensificació
es desenvolupà l’explotació. Les transformacions agràries van ser possibles
perquè es produí un espectacular creixement demogràfic, vegetatiu i
immigratori. L’Hospitalet va passar d’uns 530 habitants el 1710 a uns 1.800
habitants el 1804.[13]
La
majoria d’aquests nous habitants eren pagesos (doncs les dades de població
activa ens informen que al sector 1ari s’hi dedicava el 70%[14]) i
eren camperols sense terres, jornalers. Aquest és un altre canvi secular,
trencant una tendència que procedia del segle X, que es donà a tot el Delta del
Llobregat: l’aparició d’un proletariat rural, que viurà en la pobresa i, de
vegades en la misèria. A finals del XVIII, un terç dels pagesos eren jornalers
i, en menor mesura, pastors.
Aquests
proletaris del camp generaven una creixent riquesa de la qual rebien una molt
minsa part, el que va generar una “ruptura de l’equilibri social”, en les
moderades paraules de Jaume Codina, el qual ens informa que l’esmentada
situació social generà una conflictivitat que es manifestà en l’incendi intencionat
de pallers i alguna casa. Malauradament no aporta gaire dades més sobre aquest
fenomen[15].
EL
SEGLE XIX (1808-1880)
La
Guerra del Francès (1808-1814) significà una catàstrofe de primera magnitud per
un poble que, com l’Hospitalet, va estar a la línia del front durant bona part
de la contesa, especialment els anys 1808 i 1811-1812, provocant que aquest
darrer fos conegut com “l’any de la fam”[16].
Fins el 1820 no es va recuperar la situació agrària d’abans de la guerra[17]. El
fet decisiu d’aquells anys fou la construcció del Canal de la Infanta.
El
projecte d’un canal de regadiu del delta esquerre del Llobregat ja feia anys
que existia, com hem vist abans. El projecte definitiu, aprovat el setembre del
1817, preveia un canal que començava a Molins de Rei i transcorria pels límits
superiors del Delta fins desembocar al mar entre Barcelona i Sants. La mà
d’obra va haver de córrer a compte dels promotors de l’obra, que eren els
terratinents que pensaven beneficiar-se. El canal fou inaugurat el 21 de maig
del 1819, amb la presència de la Infanta Carlota[18], que
es trobava a Barcelona en aquells moments, un fet que va provocar que la
infraestructura rebés el seu nom oficialment des del 1824.
El
“Real Canal de la Infanta Doña Luisa
Carlota de Borbón” tenia 17.419 metres, dels quals 3.623 transcorrien per
l’Hospitalet. Tenia una capacitat màxima de 4.700 litres/segon. El seu traçat
seguia la línia de confluència de la muntanya amb la plana deltaica, fins
arribar a Sants, on girava cap al mar i anava a morir al peu de Montjuïc. Aquest
traçat responia a la voluntat de regar les terres que s’hi trobaven per sota,
encara que també fou aprofitat, per moure diferents enginys hidràulics.[19]
L’aigua del canal es distribuïa pels
camps a partir d’unes derivacions que començaven en uns “salts”, anomenats així
perquè el lloc on hi eren tenia un fort desnivell. Per cert, aquest fet va
permetre l’aprofitament industrial de l’aigua del canal amb la instal·lació de
diferents molins en les dècades següents. Tornem a l’agricultura: dels salts
partia una sèquia que s’anava dividint en canalitzacions que
portaven l’aigua a tots els racons de les terres de conreu. El terme
hospitalenc era travessat per vuit sèquies principals i a l’Hospitalet hi havia
cinc salts. De mica en mica l’extensió de les terres regades va créixer.[20]
 |
| El Canal de la Infanta al seu pas per Can Bori (1932) |
Dels
següents anys tenim algunes informacions sobre l’agricultura local. En un
document del 1828 l’ajuntament informa que: “Su cosecha consiste en trigo, legumbres y vino, que se coge con regular
abundancia mediante el cuidadoso cultivo de sus habitantes”[21]. En
el Diccionario Geográfico Universal
editat a Barcelona el 1831, es torna a dir que els principals productes
hospitalencs són el blat, els llegums i el vi, de l’especialitat grec[22].
Fins aquest moment, el regatge de les terres no ha produit canvis en les
espècies conreades en relació a les dècades finals del segle XVIII. En el Diccionario Geográfico de Madoz, del
1845, s’afirma que s’hi produeix “trigo,
cebada, maiz, mijo, habichuelas con abundancia, y algun vino; cria caza de
codornices”[23].
El
conreu del cànem pràcticament va desaparèixer, doncs les basses d’aigua,
naturals o artificials, que necessitava per créixer eren culpades de les
epidèmies de paludisme o còlera que patien Barcelona i les poblacions de les
seves rodalies. En general, detectem una reducció de la diversitat de les
espècies conreades, en la línia de l’especialització en aquells productes que
proporcionessin més guanys. Per exemple, el l’àmbit dels llegums, les mongetes
substitueixen a les faves i les seves varietats. També és una època de gran creixement de la ramaderia.
En
la recerca de l’espècie més rendible, els camperols hospitalencs van provar amb
la coneguda vinya. L’abril del 1851 l’alcalde informa a una autoritat superior
que “la causa de la falta de esistencias
de cereales de la cosecha anterior es porque los labradores no se dedican al
cultivo de los mismos por no considerarlos tan beneficiosos como el plantio de
la viña”. La collita de vi era valorada com “la unica que da vida á este vecindario”[24]. Les
vinyes, tanmateix, patiren entre el 1853 i el 1857 diverses plagues, el que va
arribar a provocar que la verema d’aquest darrer any fos inexistent[25].
L’experiència
amb la vinya fou decisiva perquè els propietaris i masovers hospitalencs
optessin per uns altres productes comercials. Pel que sabem, aquests foren uns
anys de febril recerca de productes que proporcionessin diners. La barrella
(una planta que s’emprava com a matèria primera per a fer sosa) fou desestimada
“á causa del bajo precio á que se
encuentra reducida por la introducción de sales químicas que la suplen”[26].
L’arròs s’introduí el 1850, però fou prohibit dos anys més tard per les
mateixes raons que hem exposat abans en relació al cànem. Tot i així, el 1856
encara hi havia 10 pagesos que el conreaven i el 1871 el Govern Civil envià un
ultimàtum perquè es destruïssin els camps d’arròs. La breu experiència de
l’arròs va tenir certa transcendència, doncs va permetre convertir en terres
fèrtils el que abans eren basses i terres salinoses[27].
En
les dècades del 1840 i 1850 es produeix la substitució parcial del blat,
producte dominant durant segles i amb un caràcter bàsic d’autoconsum, pel blat
de moro, un altre cereal, però que tenia com a objectiu la venda al mercat. En la
dècada del 1860, per cada Hl de blat es collien 2,5 Hl de blat de moro. Ja era
el blat de moro el que “donava vida al poble”. En aquest moment de triomf de
l’agricultura comercial el mercat dels productes hospitalencs era Barcelona en
la seva totalitat[28].
 |
| Siega en los alrededores de Barcelona, Mundo Gráfico, 16 de juliol de 1913 |
“La avenida del Río Llobregat es espantosa. Sus aguas corren por toda la extensión de esta Marina causando perjuicios inmensos que causaran la ruina de estos desgraciados labradores”[29]
Tot
i admetre que en aquestes cartes de l’Ajuntament a les institucions superiors
les autoritats locals podien exagerar, doncs eren arguments per demanar ajudes,
és ben segur, per les dades que tenim de l’època i, fins i tot, per la nostra
experiència, que no n’eren massa allunyades de la realitat. El maig del 1865 la
situació era descrita així:
“La inundación que produjo en este término el desbordamiento del vecino Llobregat el día 18 de los corrientes, y los continuos aguaceros que se han sucedido después, necesariamente habian de ocasionar no solo perjuicios de consideración á la propiedad rural, si que tambien habian de trascender en contra a la clase jornalera que tanto abunda en esta poblacion.
Paralizados pues los trabajos agrícolas que son precisamente el gran elemento de la vida aquí, las clases menesterosas han quedado sumergidas á la situación mas deplorable. Sin trabajo no puede el jornalero dar pan á la familia, y la necesidad no tiene espera.”[30]
 |
| La Marina inundada. |
Les
inundacions han estat un flagell que durant segles ha colpejat el Delta del
Llobregat, i que han tingut transcendència en l’agricultura i la vida local fins
el 1971. Les avingudes no només afectaven als camps i les collites, també
posaven en perill la vida de moltes persones, doncs la major part de
l’explotació agrària de les terres hospitalenques es feia des de les masies que
s’escampaven per tot el terme, especialment per la més fèrtil i inundable
Marina. El 1863 hi havien 119 masies[31],
des de cases molt humils fins a les vil·les de la Pubilla Casas i Can Rigalt,
una quantitat que va conèixer pocs canvis en les dècades següents.[32]
LA
CONFLICTIVITAT SOCIAL AL CAMP FINS EL 1880
Però
aquesta història no és només una cerca constant del progrés material a base
d’enginy i d’empenta de la classe dels masovers i els propietaris. És també una
història amb perdedors, els jornalers, als quals la reforma agrària liberal els
va mantenir al marge de la propietat de la terra. Al llarg del segle XIX els
jornalers sense cap mena d’accés a la propietat de la terra foren al voltant
d’un terç de la pagesia local, i els camperols que havien de fer de jornalers
per completar els minsos ingressos que les terres que tenien arrendades els
proporcionaven, eren un altre terç. Aquests grups asseguraven mà d’obra barata
i flexibilitat laboral. És a dir, els empresaris agraris tenien treballadors a
bon preu i als quals podien agafar només els dies que els necessitaven.
La
conflictivitat social al camp va reflectir la injustícia de la situació. Entre
1837 i 1844, per una banda, i entre 1855 i 1862, per altra, es produïren
sengles onades d’incendis de pallers, camps i d’altres actes violents contra
els homes més rics i les seves propietats. Les autoritats locals demanaren la
intervenció de l’exèrcit (1857) i dels mossos d’esquadra (1862), mentre que els
propietaris locals crearen una mutualitat per ajudar-se en cas de patir un
incendi provocat[33]. La lluita de classes al
camp fou molt dura en aquells anys.
Segons l’amillarament del 1852[34], dels
vint principals propietaris de les terres hospitalenques, només cinc eren del
poble (Prats, Oliveras…). Aquests
vint eren el 4,7% dels propietaris i pagaven el 37% de la contribució rústica.
Això ens dóna una idea de la gran concentració de la propietat de terra. Per
cert, entre els cinc primers contribuents trobem a tres aristòcrates (Llinàs,
Maldà i Angulo) i si agafem els divuit primers veiem a quatre més (Fonollar,
Belmonte, Castellvell i Dornius), el que també ens informa de com es va fer la
reforma agrària liberal, afavorint a la noblesa i incorporant a certes famílies
burgeses (Larrard, Solernou, Cabanes, etc.). Per altra banda, el total de
propietaris de terres era de 421, la qual cosa indica que hi havia una gran
quantitat de petits propietaris, la gran majoria dels quals eren forasters.
 |
| Cal Matxacot, destruïda per l'ampliació de la Granvia |
L’octubre
del 1868 començà el Sexenni democràtic (1868-1874) i les classes treballadores
aprofitaren les noves llibertats que gaudiren en la major part del període. Les
organitzacions obreres van poder actuar legalment, el que les va permetre
plantejar accions, negociacions col·lectives, vagues, etc. i van tenir un
creixement constant, paral·lel a la demostració de la seva eficàcia.
El
moviment obrer català estava molt lligat, durant els primers anys del sexenni,
al federalisme. Per diverses raons
(manteniment de les quintes i els consums, polítiques socials decebedores,
etc.) la major part de les associacions obreristes catalanes van optar per
ingressar en l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), que, com és
sabut, a Espanya tenia una línia ideològica anarquista. El juliol del 1872,
quatre entitats d’aquesta mena de l’Hospitalet (teixidors manuals, paletes,
alfarers i camperols) donaren aquest pas vers l’AIT. Malauradament no sabem des
de quan existien, però a partir d’aquest moment, la documentació de la
Internacional ens permet seguir els seus passos.
El
novembre del 1872, el Consell Federal, organisme que coordinava les diferents
seccions d’ofici i de localitat, rebia una comunicació dels seus afiliats
hospitalencs i anotava en les seves actes: “Hospitalet
de Llobregat - Este Consejo manifiesta la precaria situación de los
trabajadores del Campo a consecuencia de la esplotación de los señores de la
Tierra”[35]. I uns dies més tard
enviava una resposta:
“Compañeros: Enterado este Consejo de vuestra grata fecha (11) del que cursa ha visto con satisfacción cómo tres de las secciones de esa localidad practican el gran principio de la solidaridad obrera; y si bien los trabajadores del campo no pueden remitir recursos, no es por falta de voluntad, pero sí por la infame explotación que pesa sobre ellos.
La dura esclavitud en que nos tiene sumidos la criminal burguesía, nos demuestra claramente la necesidad imprescindible de trabajar sin descanso, para eliminar tanta ignominia, demoliendo con la piqueta revolucionaria, todas las instituciones de la presente corrompida sociedad. No dudamos que los internacionales de Hospitalet sabrán cumplir con su deber sosteniendo siempre, muy alta, la roja bandera del trabajo.”[36]
La
coordinació que el Consell Federal feia de les seccions permetia que, gràcies a
la solidaritat amb els vaguistes des de totes les associacions d’Espanya, la
majoria de les vagues acabessin amb la victòria obrera. Això és el que va
passar amb els pastors de l’Hospitalet i rodalies el març i l’abril del 1873,
que després del seu èxit també es van constituir en secció de l'AIT[37].
Entre
el 18 i el 22 de maig del 1873 es va celebrar el 2n Congrés de la “Unión de los
Trabajadores del Campo”, on “las
secciones agrícolas de la comarca del Llobregat i circunvecinas pusieron en
conocimiento del Congreso que en el tiempo de la siega de las mieses deseban
llevar á cabo un movimiento que les pudiese proporcionar algunas ventajas en
las actuales condiciones de trabajo”, per la qual cosa demanaven
solidaritat. La vaga va começar pocs dies després: “Los trabajadores de los campos catalanes han empezado su primera lucha
contra los propietarios. Algunos miles de agricultores están en huelga; y no
cederan hasta obtener las ventajas que justamente exigen del capital explotador”[38].
Segons
la premsa anarquista, després de quatre dies de vaga els camperols van sortir
triomfants en totes les seves reivindicacions[39]. La
conflictivitat, però, continuà, com ens informa una carta del governador civil
a l’alcalde, del juliol, que deia que s’havia assabentat: “(…) que en ese pueblo se proyecta para el dia de
mañana una huelga de trabajadores del campo en la que se trata de imponer á los
propietarios arrestándoles en sus casas para que no puedan dedicarse á sus
faenas agrícolas”[40]. Com
veiem, el nivell de l’enfrontament era molt alt. No sabem res més d’aquest
conflicte.
La
reacció actuà el 1874 i tallà aquest procés reivindicatiu i pre-revolucionari.
Començà la llarga etapa de la Restauració. En els següents anys no coneixem
mobilitzacions estrictament camperoles. Les entitats obreristes més importants
foren cooperatives i mutualitats. L’abril del 1875 l’alcalde, que era en Jaume
Arús, un dels més grans propietaris locals, informà al governador civil sobre
la sol·licitud de legalització del Montepio “Unión de los obreros de
Hospitalet”, de la que deia:
El
fet és que la cooperativa funcionà de
facto i no fou legalitzada la societat que la gestionava fins l’agost del
1876[42].
Aquesta entitat es va mantenir fins al voltant del 1900. Arran de les
facilitats de la legislació de govern liberal, a partir del 1881, van aparèixer
d’altres associacions, com la secció local de la Federació de Treballadors de
la Regió Espanyola, una efímera continuació de l’AIT, i vers el 1883 es creà la
“Cooperativa de obreros agrícolas”[43].
(…) se sienta como principal motivo de la instalacion del montepío la paralizacion de trabajos que en distintas epocas ha obligado hasta á los jornaleros á emigrar á otros paises, lo cual es inexacto, pues siendo la agricultura el principal y cuasi unico trabajo de esta localidad no ha habido nunca la paralizacion que suponen á no ser por huelgas por ellos mismos motivadas en estos ultimos tiempos siendo por el contrario la falta de brazos la que se nota en esta comarca.”[41]
EL
SEGLE XIX (1880-1900)
L’agricultura
local continuava la seva trajectòria expansiva, i, com en dècades anteriors, el
creixement era extensiu (ocupant les darreres terres ermes, dessecant els
estanys que quedaven) però sobretot intensiu, al compàs del mercat. Al voltant
del 80% de les collites de blat de moro i ordi es venien fora de la localitat,
mentre que només una quarta part de la de blat s’exportava. Això explica
l’evolució de l’extensió del conreu de les diferents espècies. Del total de les
exportacions agrícoles, vers el 1880, un 70% eren de blat de moro[44].
En
aquells anys també es produeix la màxima expansió del conreu de la vinya a
l’Hospitalet. El fenòmen és prou conegut. La plaga de la fil·loxera afectava a
les vinyes de França, per la qual cosa el mercat mundial restava lliure del
màxim competidor. En una descripció del paisatge entre l’edifici de La Torrassa
i la carretera de Madrid es diu que “es
un seguit de vinyes que no s’acaban”[45] Tanmateix,
la fil·loxera arribà a l’Hospitalet el 1890, encara que tres anys abans unes
altres plagues ja havien afectat als ceps[46]. A
partir d’aquest moment, la vinya anirà en decadència, encara que trigarà en
desaparèixer alguns anys més.
 |
| La Marina de l'Hospitalet en 1908. Les sèquies del Canal de la Infanta la reguen totalment. |
La
dècada de 1880 serà la de l’esclat d’una crisi agrícola a tot el país, que
afectà al camp hospitalenc. L’arribada de productes agraris de l’estranger a
preus més baixos feia que la producció local no trobés comprador. Segons un
informe de l’ajuntament, abans del 1882 es produïen 30 mil Hl. de grans i
llegums, mentre que el 1890 se'n produïen menys de 24 mil Hl. i que la causa
d’aquesta reducció era que el preu mitjà d’aquests productes havia baixat de 21
a 14 pts. Afegien que en el període de temps esmentat, aquests cultius havien
passat d’ocupar de 800 a 600 persones[47].
En
una resposta a un qüestionari, el consistori deia, el 1887, que els preus dels
cereals i els llegums havien baixat per les importacions de l’estranger, les
quals provocaven atur. Que les causes de la crisi eren els “tratados con naciones con los que no se
puede competir” i “lo crecido de los
alquileres ó precio del arrendamiento de la tierra, debido esto á las muchas
cargas que pesan sobre la propiedad rústica”. En relació a la tinença de
terres, afirmava que “la generalidad de
los propietarios tienen dadas sus tierras en arrendamiento á cantidad fija
anual”, que els contractes es feien per 5 anys i a unes quantitats que
oscil·laven entre les 100 i les 300 pts. per ha i any. Els
arrendataris i propietaris havien d’endeutar-se per poder explotar les terres.
Els jornals oscil·laven entre les 3,25 i les 3,5 pts. i hi havia feina pels
jornalers uns 230 dies l’any[48].
El
maig del 1893 es va fer a Barcelona una Conferència de Treballadors del Camp,
en la que s’intentà organitzar als pagesos segons els principis i idees
anarcosindicalistes. Fruit d’aquesta reorganització dels camperols fou la vaga
del 27 de juny al 3 de juliol del 1893 dels jornalers del Barcelonés i bona
part del Baix Llobregat. La vaga, després del procès habitual aleshores
d’assemblees i piquets perseguits per la guàrdia civil amb més de cinquanta
detinguts, va acabar amb un cert èxit. Es va aconseguir una regulació en els
horaris: dotze hores del maig al juliol, onze l’abril i l’agost i nou hores la
resta de l’any[49].
Malauradament, l’espiral de
violència que protagonitzaren alguns activistes anarquistes i les forces
repressives de l’Estat (atemptats, processos de Montjuïc, etc.) en els següents
anys provocaren la fi d’aquest renovat moviment popular i l’empitjorament de
les condicions laborals d’obrers i camperols.
Per acabar la visió de l’agricultura hospitalenca del segle XIX, reproduim uns fragments d’un informe de l’Ajuntament al Ministeri de la Governació sobre l’estat de la classe obrera, del 1894. En ell es diu que l’agricultura és el principal sector econòmic del poble, doncs “tiene ocupados a numerosos individuos y es la que proporciona el sustento á la mayor parte de las familias”; afirma que “ocupa en determinadas épocas del año casi todos los brazos disponibles, no queriendo esto decir que no se paran (…) tres o cuatro meses, especialmente en los de invierno y (…) los tiempos de lluvia, [provocando] verdaderas crisis y necesidades”[50].
EL
SEGLE XX (1900-1939)
L’agricultura
hospitalenca és un exemple de com el proteccionisme no aturà la innovació ni la
recerca de la competitivitat. Si comparem les dades de la dècada del 1880 amb
les del 1919, veiem que els cereals tradicionals (blat, ordi i civada) s’han
mantingut o han recuperat espai. Aquest fet, que podria interpretar-se com una
reculada cap al passat, no ho és ni de bon tros. Gairebé tots els
camps són de regadiu i tots són adobats, amb fems d’animals i humans,
convenientment recollits de les comunes, fins i tot de Barcelona, i amb
nitrats. Tot plegat
garanteix una alta productivitat i, de retruc, contribueix a allò que
darrerament es denomina « sobirania alimentària ».
Segons el document del 1919, l’alfals i les mongetes eren els principals conreus alternatius als cereals, però ja apareixia un producte, al qual es dedicaven només 80 ha., però que era molt productiu i del qual “la mitad (…) se exporta a Francia”: les carxofes. Val la pena destacar que les dues espècies amb més alts rendiments, l’alfals i les carxofes, de les que es treien 12 mil kg. per ha, quatre o cinc vegades més que la resta de productes, eren les úniques les llavors de les quals s’havien portat de fora, de Múrcia i Reus, respectivament[51].
 |
| Treballant a l'era de Cal Quico Vermell |
L’adob
de la terra amb fems i escombraries portats de fora de l’Hospitalet es
practicava ja al segle XVIII. Els escombriaires que es dedicaven a aquest
comerç van veure noves possibilitats i, com a mínim des del 1870, alguns d’ells
van començar, a Sta. Eulàlia, a utilitzar part del material que traginaven per
a encebar porcs, els excrements del quals servia per augmentar el volum dels
fems que venien als pagesos. La Marina hospitalenca i, des del 1907, la
Torrassa, es va especialitzar en aquests establiments, anomenats sitials, que
de les deixalles obtenia un input
importantíssim per a l’agricultura i per una florent ramaderia locals[52]. A
més, el 1893 fou descobert l’aqüífer profund del Llobregat, que garantia el
subministrament d’un volum constant d’una aigua de bona qualitat, cosa que el
canal no podia fer. El primer pou artesià al terme de l’Hospitalet fou perforat
el 1896, i el 1908 ja existien una trentena d’ells, la major part dels quals
estaven associats a explotacions agràries[53].
Tots
aquests factors van fer que l’agricultura hospitalenca arribès en la dècada de
1920 a un altíssim nivell de rendibilitat, amb exportacions de carxofes a
França, Alemanya, Suïssa i Escandinàvia i, des del 1925, d’enciams cap a
França, Inglaterra i Europa central[54].
Aquest període, estroncat per l’inici de la guerra civil, el podem considerar
com l’edat d’or de l’agricultura a la nostra ciutat. Tanmateix, aquest bon
moment coincidí amb la culminació d’uns altres processos, igualment importants
i trascendents. Per una banda, amb la industrialització, i per una altra, la
suburbialització.
La
indústria moderna va aparèixer a la nostra ciutat a la dècada de 1850, però no
és fins la dècada del 1910 que va esdevenir el sector majoritari. Vers el 1910
es dedicaven al sector primari unes 1.550 persones, que eren el 65% de la
població activa. A la dècada del 1930 es dedicaven a les activitats primàries
unes 1.600 persones que significaven només un 10% de la població activa[55], com
a conseqüència del gran creixement de la indústria i de la primera onada
immigratòria (de 6 mil a 40 mil habitants). L’Hospitalet començava a tenir com
a principal funció la de suburbi residencial obrer, i bona part de les terres
de conreu es transformaren en carrers plens de blocs, passadissos i barraques.
El
1920 es produí, però, un altre fet que significà un canvi excepcional per a
l’agricultura i per tots els àmbits de la realitat local: Barcelona s’annexionà les 900 ha més meridionals del terme municipal hospitalenc, i que, per tant,
pertanyien a la Marina, a la part irrigada i més fértil de les seves terres de
conreu. En concret, eren gairebé els 2/3 de les 1.500 ha de regadiu de la
ciutat. El 1933 un altre petit tros, 50 ha. en aquest cas a l’altre extrem, el
més septentrional, també fou incorporat pels nostres veïns, i el terme quedà
fixat en les 1.240 ha actuals.
 |
| Els terrenys que Barcelona s'annexionà el 1920 i el 1933 en un plànol de començaments i de finals del segle XX. |
Vers
el 1902 començà un altre cicle d’expansió del moviment obrer, amb una vaga
general obrera. L’increment de la riquesa produida pels camps hospitalencs i
l’ambient social i polític general va fer que la lluita per la terra i la
conflictivitat social reviscolès en aquells anys. Coneixem poc del moviment
camperol de l’època. El mateix any 1902 es va crear la cooperativa La Lealtad
de Labradores, amb seu a Santa Eulàlia, que el 1904 tenia 42 socis[56]. Aquests primers anys del segle van tenir una
extraordinària ebullició associativa, en la que les moltes entitats barrejaven
les activitats cooperativistes, mutuals, sindicals i d’esbarjo
El
juny del 1904, tenim notícia d’una vaga d’hortolans de Sants i l’Hospitalet,
que va acabar amb el següent acord: el patrons havien de proporcionar llit i
habitació als seus operaris, la jornada laboral que havien demanat els obrers,
quatre hores de treball els diumenges dels “quatre mesos de calor” i tres hores
la resta de l’any, als carreters que descarregaven de nit els pujarien el sou
un 25% i els jornalers haurien de collir les verdures encara que plogués[57].
L’octubre
del 1912 fou legalitzada la Sociedad Obrera de Agricultores de Hospitalet de
Llobregat, amb seu al carrer Rossend Arús[58]. L’abril
del 1913 es va celebrar el congrés fundacional de la Federació Nacional
d’Obrers Agricultors d’Espanya a Còrdova, a la que es van adherir els camperols
de l’Hospitalet. Amb molta probabilitat, es deu tractar de l’entitat esmentada.
El lema aprovat en l’ocasió fou “la terra per a qui la treballa”. Els seus
principis, per tant, eren revolucionaris i la FNAE es va acabar adherint a la
CNT el 1918. A alguns dels següents congresos del sindicat ja hi van assistir
amb regularitat delegats de l’Hospitalet[59]. La
nova organització no trigarà en generar noves lluites.
 |
| Segell de la "Sociedad Obrera de Agricultores" |
El
juny del 1913, un mes abans de la gran vaga del tèxtil (que, per cert, començà
a l’Hospitalet) i alhora que els tipògrafs, els jornalers agrícoles del
Barcelonés van mantenir una vaga durant més de dues setmanes per aconseguir
jornades entre 9 i 10:45 hores, jornals entre 3’75 i 3’25 pts (depenent dels
mesos), un quart de sou quan la meteorologia impedia els treballs, a més
d’altres aspectes. No sabem el resultat d’aquesta vaga, però veiem que els sous
són iguals als de la dècada de 1880 i les jornades una mica inferiors a les de
la dècada del 1890[60].
Durant
els anys del pistolerisme (1917-23) la conflictivitat social es manifestà de
forma molt violenta. Les fàbriques hospitalenques foren un dels principals
escenaris d’aquest episodi. Pel que sabem, aquesta forma d’enfrontament social no
va donar-se també al camp. La Dictadura de Primo de Rivera (1923-30) significà
un parèntesi repressiu, però a partir de la seva fi, les mobilitzacions
populars van reaparèixer. A la ciutat, el creixement explosiu de la població,
especialment a Santa Eulàlia però sobretot a Collblanc-Torrassa, afegia una
nova realitat que fou determinant en tots els àmbits de la vida local.
Durant
la República (1931-36) es donaren diversos conflictes entre la patronal pagesa
local i els jornalers. L’agost del 1931 començà una vaga de treballadors del
camp, oficials barbers i del sector de la ceràmica, impulsades per la CNT[61].
Aquesta central anarcosindicalista era aclaparadorament hegemònica a
l’Hospitalet. Tanmateix, no va quallar la creació d’un sindicat camperol local
ni el 1931 ni el 1933. Els camperols cenetistes, però, estaven prou organitzats
com per plantejar una mobilització el juny del 1936, amb reivindicacions com
jornada de set hores, jornal mínim de 12 pessetes pels homes i 8 per les dones[62]. La
UGT va crèixer de mica en mica a partir del nucli de la CAMPSA. El juliol del
1934 es creà un Sindicat de Treballadors de la Terra hospitalenc amb 15
membres, que el 1936 ja tenia 120 associats[63].
El
juliol del 1936, arran de l’inici de la guerra civil, les tensions socials
esclataren i la situació revolucionària s’estengué per Catalunya. En les
primeres setmanes es produiren assemblees de treballadors/es per sectors, també
de camperols, i les terres hospitalenques foren col·lectivitzades. La
col·lectivització agrícola de l’Hospitalet es va fer segons el model més
radical de l’anarquisme, doncs aquesta era la línia ideològica dominant en la
classe treballadora local, majoritàriament adscrita a la CNT, la qual era
dirigida a la nostra ciutat per membres de la FAI. Era un sistema igualitarista
pel que feia als sous i les preses de decisions i que incorporava a 1.200
pagesos el 1937 que treballaven unes 1.400 ha. (la col·lectivització
hospitalenca afectava les terres que s’havien cedit a Barcelona). Els
resultats econòmics foren molt bons, només obstaculitzats per les dificultats
de subministraments generals segons va avançar la guerra, i les millores de les
infraestructures foren notables[64].
Un cop acabada la guerra,
els antics propietaris van recobrar les seves terres.
Durant
els anys quaranta i cinquanta, l’agricultura local, que no havia patit gens
durant la guerra, ans el contrari, estava en condicions de continuar pel camí
de les dècades anteriors. Tanmateix, es va trobar amb un gran problema:
l’autarquia franquista. Els preus fixats van desincentivar les inversions i van
afavorir el mercat negre. Les difcultats en les importacions també significaren
entrebancs en el desenvolupament de l’activitat. El més greu, però, foren els
obstacles a les exportacions, el gran camí obert en l’etapa anterior. Les
exportacions es van veure reduides a una vuitena part del que havien estat
abans de la guerra[65].
Francesc Ivern fa una descripció de la que encara a la dècada del 1950 era una
molt puixant agricultura hospitalenca:
“Entre les especialitats hortícoles de L’Hospitalet hem d’esmentar les bledes i sobretot les carxofes, de qualitat molt superior a les que es produeixen en altres contrades. Durant uns vuit mesos es cullen diàriament 8.000 Kg. de carxofes. L’Hospitalet produeix dues collites de bledes l’any: Durant els mesos d’hivern la producció arriba als 25.000 Kg. diaris. D’altres conreus hortícols importants són les faves i mongetes tendres, la patata primerenca, les cols, col-i-flors, espinacs, pebrots, tomàquets, enciams, escaroles, melons, moniatos i cebes. La producció de mongeta tendra té particular importància en el Baix Llobregat. A L’Hospitalet hi ha unes 30 Ha. dedicades a aquest cultiu i més de 100 a mongeta seca, amb una producció el 1950 de 1.500 quintars de les primeres i 1.132 de les segones. (…)"
De la producció de
L’Hospitalet el 80% és transportat diàriament a Barcelona. Només el 10% es
queda al municipi per a satisfer les necessitats locals. El 10% que resta es
divideix, quasi a parts iguals, entre les exportacions a d’altres regions
espanyoles i a l’estranger. Durant la nit, a poques hores de l’alba, llargues fileres
de carros i camions transporten als mercats barcelonins els productes de les
hortes del Llobregat. Diàriament, entorn de 30.000 Kg. de verdures surten de
L’Hospitalet en direcció a Barcelona. En l’actualitat la capital, amb la
seva creixent demanda, és el puntal més important de l’economia agrícola
d’aquesta ciutat.”[66]
 |
| Una sèquia del Canal de la Infanta travessa la Marina hospitalenca (1971) |
L’escriptor
Francesc Vallverdú recorda quan vivia al barri del Centre a partir del 1962
d’aquesta manera:
“Aquell sector de la ciutat (…) era encara mig agrícola: només calia travessar la via per a trobar-te amb els camps de la Marina, una plana fins el mar que ocupa el cantó esquerre del delta del Llobregat. (..) No gaire lluny de casa, seguint camins polsosos, que vorejaven unes guantes masies, hi descobríeu l’ermita de Bellvitge, voltada encara de conreus.”[67]
La
dècada del 1950 fou també el moment àlgid de la ramaderia local. Els
escombriaires, localitzats a Sta. Eulàlia, Can Pi, etc. tenien un pròsper
negoci que culminava amb l’engreix de milers de porcs. Quan la pesta porcina
africana afectà a Espanya, el 1960, a la nostra ciutat es van haver de
sacrificar més de 15 mil d’aquests animals. Mai una activitat pecuària havia
tingut una dimensió ni semblant en tota la història hospitalenca. Ni mai la va
tornar a tenir. El sector porcí i tota la resta d’espècies van desaparèixer,
com els camps de conreu.
El
1953 fou aprovat el Pla Comarcal, que adjudicava al sòl hospitalenc uns altres
usos diferents a l’agrícola, especialment el residencial. Els diferents
plans parcials posteriors concretaven les qualificacions urbanístiques i les
edificabilitats dels barris. La iniciativa privada, amb la complicitat de
l’Ajuntament, aconseguiren incrementar el volum dels edificis en detriment de
les zones verdes, camps i equipaments. En
uns 30 anys, del 1945 al 1975, l’espai agrari va passar de 1.000 a 250 ha.
Curiosament, el sòl urbanitzat creixia amb gairebé les mateixes xifres, de 250
a unes 1.000 ha.[68]. En concret, el 1960 encara hi havia
900 ha conreades (el 75% del terme municipal) i el 1970 s’havien reduit a 600
ha[69]
 |
| Dues imatges de l'ermita de Bellvitge que mostren la destrucció de l'espai agrari. |
Del
1960 ençà l’agricultura hospitalenca ha patit un procès de liquidació. Els nous
barris es van construir en les antigues terres de les vinyes, els garrofers i
les hortalisses. El 1986
encara existien unes 200 ha d’una agricultura de gran qualitat, qualificada de
periurbana, amenaçada pel creixement del preu del sòl, la contaminació i les
agressions que patien els camps[70]. Des de la dècada del 1990 només les
terres al voltant de Can Trabal conserven el que havia estat el sector econòmic
més important de la ciutat durant segles.
ALGUNES
REFLEXIONS FINALS
El
2008 hem commemorat el 1.100è aniversari de la nostra ciutat. D’aquests anys,
com hem vist, la gran majoria han estat agrícoles i rurals. Fins ben entrat el
segle XX l’Hospitalet ha estat una vila agrària, no ho hem d’oblidar. He
intentat que es reflectís una part de la riquesa i l’agitació d’aquesta part de
la nostra història. Per tant, considero qualsevol vestigi d’aquesta realitat
com un element patrimonial de primeríssima importància, com un element
representatiu de la que és la part més gran del nostre passat.
Si
aquest element té unes característiques que permeten reproduir aquest món ja
desaparegut, si és un conjunt extens, amb tres masies i unes hectàries que fins
fa molt poc han estat dedicades a l’agricultura i són, per tant, un testimoni
viu del passat, fóra molt greu desaprofitar aquesta oportunitat, deixar que
l’espai es deteriorés o, pitjor encara, que es dediqui a edificis,
concessionaris de cotxes o parc urbà que no respecti el valor patrimonial de
l’espai.
Perquè,
com hem intentat argumentar amb aquestes pàgines, l’espai de Can Trabal té un
valor patrimonial, des del punt de vista històric, importantíssim per a la
nostra ciutat i, fins i tot, per al conjunt de l’àrea metropolitana. Les
petjades de les experiències i les vides de generacions i generacions de dones
i homes de la nostra ciutat poden desaparèixer per sempre més o poden sortir
del silenci. La nostra història no és la dels gran personatges, és la dels
pagesos i jornalers que treballaven la terra i lluitaven per ella: dels que
feien la revolució social, dels que sobrevivien, o no, a les inundacions, dels
que introduïen nous conreus, dels que transportaven carros de fems des de
Barcelona, dels que segaven al juny i plantaven al novembre, etc. Ara
ens hem de plantejar si volem recordar o oblidar tot això, i com ho volem
exposar a unes generacions que, molt aviat, no tindran a ningú viu que els ho
pugui explicar.
Les
possibilitats de museïtzar i aprofitar les masies i l’espai de Can Trabal són
diverses i engrescadores. Es pot combinar un parc pels habitants de la ciutat
amb un camp que conservi el patrimoni històric agrari de la ciutat i del delta
del Llobregat.
Més
enllà, podem plantejar la recuperació d’algun tram del Canal de la Infanta al
seu pas per la nostra ciutat. També és fonamental que Can Rigalt recuperi la
integritat i es restauri. El patrimoni agrari de la nostra ciutat ha estat molt
maltractat i és urgent una intervenció per tal de salvar les restes que ens han
arribat.
El
patrimoni és fràgil, un cop destruit gairebé és impossible de recuperar. El
patrimoni sovint no té un valor dels que cotitzen a les borses. El valor del
patrimoni no sol ser quanitificable, és un valor immaterial i, de vegades, per
a alguns, invisible. Però els valors d’arrelament, identitat, cohesió, etc. que
desenvolupa la difusió i el coneixement del patrimoni només es troben a faltar
quan no es tenen, i llavors algú els reclama en els comentaris i anàlisis,
entre lamentacions, de les commocions socials.
Manuel Domínguez López
Centre d’Estudis de l’Hospitalet
ARXIUS ESMENTATS:
AHH: Arxiu Històric de l’Hospitalet
ACA:
Arxiu de la Corona d’Aragó
BIBLIOGRAFIA:
BRINGUÉ,
Josep. M. Territori de Barcelona o terme
de l’Hospitalet? Els conflictes per a l’explotació de les pastures, segles
XV-XVIII, Quaderns d’Estudi, núm.
21, març 2009, Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
CAMÓS,
Joan. L’Hospitalet. La història de tots
nosaltres 1930-1936, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986 (Col.
d’estudis locals i comarcals, 1).
CASAS, Joan. De pagesos a aturats, l’Hospitalet, Ajuntament de l’Hospitalet, 1983.
CODINA,
Jaume. Els pagesos de Provençana,
vol. III, l’Hospitalet, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Ajuntament de
l’Hospitalet, 1988 (Biblioteca Abat Oliba, 60).
DD.AA.
El Baix Llobregat el 1789, Barcelona,
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992.
DD.AA. Història de l’Hospitalet. Una síntesi del
passat com a eina de futur, l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet
i Ajuntament de l’Hospitalet, 1997.
FERRET,
Josep. “Les primeres preforacions artesianes a la marina de l’Hospitalet,
1896-1908”, Quaderns d’Estudi, núm.
1, març 1987, Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
MARCÉ,
Francesc. Una mirada a la marina d’ahir. Les
nostres masies, L’Hospitalet, Museu d’història de la ciutat, 1980.
MASSANA, Pilar. L’Hospitalet a l’inici del s. XVIII. Homes i terres, l’Hospitalet,
Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1984.
MERCADER, L. « La
Torrassa », La Ilustració Catalana,
15-XII-1891, núm 241, p 7. (consultat a
RECAÑO, Joaquín. « La evolución
de la agricultura en el término de Hospitalet de Llobregat (siglos
XVIII-XIX) »
RIBAS,
Francesc. « L’agricultura a l’Hospitalet de Llobregat i la seva connotació
amb el Baix Llobregat », Quaderns
d’Estudi, núm. 3, octubre 1987, Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
SANTACANA,
Carles. « Poder local i canvi socioeconòmic: l’Hospitalet de Llobregat
(1936-1939) », Identitats, nº 0,
1987.
SANTACANA, Carles. Victoriosos i derrotats: el franquisme a
l’Hospitalet, 1939-1951, Barcelona, Centre d’Estudis de l’Hospitalet i
Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994 (Col. Llorenç Sans, 6).
VALLVERDÚ, Francesc. « Pròleg »
de CASAS, Joan, Pols de terrat,
Barcelona, Ed. Selecta, 1980.
ZAMORA, Francisco de. Diario de los
viajes hechos en Cataluña, (edición de Ramon Boixerareu), Barcelona,
Curial, 1973.
http://www.veuobrera.org/
(consultat el 20 de juliol del 2009)
[1] DD.AA., 1997, 47
[2] DD.AA., 1997: 55
[3] DD.AA. 1997: 72-72
[4] MASSANA: 1985, 81
[5] CODINA, 1988: 164
[6] CODINA, 1988: 117-119
[7] Francisco de Zamora
(1757-1812) va ocupar diversos càrrecs judicials a Barcelona entre el 1784 i el
1791. El seu tarannà il·lustrat el va fer elaborar i enviar un qüestionari a
tots el pobles sota la seva jurisdicció, les respostes del qual avui són una
font històrica molt important.
[8]
DD.AA., 1992, 160
[9]
ZAMORA, 1973: 421-35
[10]
MASSANA, 1984: 16
[11] CODINA, 1988: 120
[12]
CODINA, 1988: 297
[13]
CODINA, 1988: 350
[14]
CODINA, 1988: 21
[15] Sobre l’evolució i conflictivitat social,
CODINA, 1988: 102-103, 148-150, 213
[16]
DD.AA.. 1997: 119
[17]
AHH “Agricultura. Masies i varis. S. XIX i XX”
[18] La infanta Luisa
Carlota de Borbón (1804-1844) era cosina del rei Ferran VII. Arran del seu
matrimoni amb el seu oncle va desembarcar a Barcelona el maig del 1819. Anys
més tard, seria cunyada del rei i el 1833 va jugar un important paper en
l’ascens de la seva germana i la seva neboda, Maria Cristina i Isabel,
respectivament, al tron d’Espanya.
[19] Per les dades sobre
la construcció del Canal de la Infanta TRIBO, 1990: 40-41i ROMEU, 1991: 132-138
[20]
MARCÉ, 1980: 13
[21]
CASAS, 1983: 49
[22]
MARCÉ, 1980: 18
[23]
MADOZ, :608
[24]
AHH “Varis s. XIX. Estadística, ramats, inundació 1898, etc.”
[25]
Revista de agricultura
práctica, economía rural, horticultura y jardinería,
vol II, pg, 87, 1853, AHH “Correspondència 1856” i “Correspondencia 1857”
[26]
Revista de agricultura…, vol I, pg, 73, 1852
[27]
CASAS, 1983: 48 i AHH “Correspondència 1871”
[28]
AHH “Correspondència 1857”
[29] AHH “Correspondència 1853”
[30] AHH “Sanitat. Juntes
1834-1920”
[31]
MARCÉ, 1980 : 8-11, on esmenta 123 edificis, dels quals 4 no són masies.
[32]
AHH “Estadística. Padró d’habitants 1895 i 1900” esmenta uns 130 edificis
aïllats al terme municipal el 1897. Descontades les fàbriques i altres
edificacions, la quantitat de masies es va mantenir al voltant de 120.
[33] DD.AA., 1997: 109-113
[34] ACA “Hisenda TER-1
631”; un amillarament era un padró de béns amb finalitat fiscal.
[35]
AIT, Actas , vol
I. pg.344
[36] AIT, Actas, vol. II
[37] La Federación, núm 190, 5-IV-1873
[38] La Federación, núm 198, 31-V-1873
[39] La Federación, núm 199, 7-VI-1873
[40] AHH,
“Correspondència, 1873”
[41]
AHH, “Correspondència, 1875”
[42]
AHH, “Correspondència, 1876-77”
[43]
AHH “Governació s. XIX-XX”
[44] RECAÑO 14
[45] MERCADER, 1891
[46]
AHH “Correspondència, 1889” i “Correspondència, 1890”
[47]
AHH “Correspondencia, 1890”
[48]
AHH “Agricultura. Masies i varis. S XIX i XX”
[49] La Vanguardia, 28, 29 de juny, 1 i 5 de juliol de 1893
[50]
AHH “Governació. S. XIX i XX”
[51]
AHH “Agricultura. Masies i varis. S. XIX i XX”
[52]
SALMERON, 1992: 4
[53] FERRET, 1987: 24
[54] CODINA, Jaume, El delta de Llobregat i Barcelona,
Barcelona, Ariel, 1971, pàg. 433, cit. a CAMÓS, 1986: 35
[55] CAMÓS, 1986: 36
[56] SOLÀ, 1993: i AHH “Governació s. XIX-XX”
[57] La
Vanguardia, 7 de juny del 1904
[58] SOLÀ, 1993.
[60] La Vanguardia, 13 de juny del 1913
[61] CAMÓS, 1986: 76
[62] SANTACANA, 1987: 31
[63] CAMÓS, 1986: 85
[64] SANTACANA,
1994 : 61-64 i MARCÉ, 1980: 20
[65] IVERN, F., Hospitalet de Llobregat.Municipio suburbano,
Barcelona, CSIC, 1960 citat a SANTACANA, 1994 : 100
[66] cit. a MARCÉ, 1980:
20
[67] VALLVERDÚ, 1980: 10
[68] DD.AA., 1997, 157
[69] CASAS, 1983: 101-102
