Aquest article és la segona part de la història de Sant Josep. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí.
La
postguerra
Els anys de la postguerra van ser molt durs, com en tots els llocs on la majoria de la
població es trobava en el bàndol dels derrotats. La gent que vivia a l’espai on
es consolidaria poc després el nou barri de St. Josep havia estat
majoritàriament anarcosindicalista, republicana, com corresponia a la seva
condició social de classe treballadora.
Entre la por
provocada per la repressió política del franquisme i la misèria es va reprendre
la vida quotidiana. Les sirenes de les fàbriques, que funcionaven amb talls per
falta d’energia i subministraments, marcaven els ritmes dels dies.
L’agricultura continuava sent molt productiva, com en els darrers cent anys.
També es va
reprendre la immigració, tallada en la dècada de 1930 a causa de la crisi
econòmica. Tanmateix, era una immigració més provocada per la expulsió provocada
per la repressió i la misèria extrema al món rural espanyol que per l’atracció
d’una necessitat de mà d’obra.
Per aquest
motiu, les persones nouvingudes a partir de 1939 no trobaven feina ni habitatge
i vivien en coves (els refugis excavats durant la Guerra) o en barraques. La
zona de Matacavalls va concentrar la majoria de les coves i el nucli de
barraques més important del sector.
 |
Barraques a Matacavalls
|
L’extrem
oriental del barri, a tocar de la via de Vilanova, era tan aïllat que s’hi va
instal·lar un dispensari per tractar les malalties infeccioses, especialment l’epidèmia de tifus exantemàtic, conegut com “el piojo verde”. Entre 1946 i 1948, aquell edifici va ser reformat
com Escola d’Arts i Oficis, és a dir, de formació professional, amb el nom del
cap del sindicat vertical franquista, Sanz-Orrio.
 |
Una altra imatge de les barraques de Matacavalls.
|
La vida
associativa i cultural de les persones que vivien més enllà del camí de la
Fabregada era la del nucli central de l’Hospitalet. Aquesta vida cultural era
impulsada o controlada per l’Església. Un exemple era quan els carrers del
futur barri competien amb els de la Vila Vella en les processons i catifes de
flors per les festes del Corpus.
 |
Catifa de flors al Carrer Sant Josep
|
La
consolidació del nou barri
La
immigració va tornar a ser molt important al llarg de la dècada de 1950. No
tenim dades específiques del barri, però la ciutat va passar de 70 mil a 120
mil habitants. El nucli del Centre, amb Sanfeliu i St. Josep inclosos, va
passar de 10 mil habitants en 1940 a 20 mil en 1960.
 |
Sant Josep, vist des de Santa Eulàlia, l'any 1957. Ja hi és el Bloc del Congrés Eucarístic però no hi són els Blocs Ciutat Comtal.
|
Alguns fets
ens mostren que l’apèndix de la Vila Vella es va fent cada vegada més important
i va adquirint entitat de barri propi. La inauguració de l’abaixador dels Ferrocarrils
Catalans, el 1957, és com una mena de certificació de que n’hi havia prou gent
com per necessitar-ho.
 |
L'abaixador del Carrilet, l'any 1957.
|
L’extrem del
barri més proper a Santa Eulàlia continuava sent vist com el límit del poble.
Hem de recordar que per l’altra banda el nucli tradicional de l’Hospitalet no
tenia espai per ampliar-se, car traspassava la frontera municipal de Cornella a
l’alçada de la caserna de la Remunta.
 |
El pas a nivell entre Sant Josep i Santa Eulàlia vers 1959.
|
Diverses
iniciatives públiques van localitzar alguns equipaments a l’esmentat extrem. El
1957 es va inaugurar el Bloc del Congrés Eucarístic i l’any següent el Camp de
futbol del Centre d’Esports i les instal·lacions esportives municipals.
 |
En aquesta foto de 1957 podem veure els camps de conreu, el Bloc del Congrés, i les fàbriques i fums al fons.
|
De l’any
1958 és el primer esment que he trobat del barri de St. Josep, a la Guia
Oficial de la ciutat, editada pel consistori. La parròquia fou creada l’any
1961. L’any 1958 s’havia inaugurat un altre temple, en aquest cas el de l’oci:
el Cinema Stadium. Ja podem dir que s’ha consolidat el nou barri.
No sabem qui
va decidir el nom. Probablement es deu a que el carrer més antic del barri es
deia així i devia ser del gust de les autoritats franquistes per ser un nom
religiós.
El
“desarrollisme”
Els grans
processos de l’economia mundial, frenats per l’autarquia franquista, finalment
van irrompre a la ciutat i al barri. La immigració i la industrialització van
acabar de fer el barri que coneixem avui. Dues fites ens mostren aquesta
tendència: la construcció dels Blocs Ciutat Comtal (1958) i la creació del
Sector industrial de la Carretera del Mig (1960).
 |
Dues fotos d'Enric Pino, de 1955 i 1968.
|
Els Blocs
Ciutat Comtal són el segon polígon d’habitatges de la ciutat, després dels
Blocs Florida (del 1955, ben a prop del barri). Van ser fruit una promoció
d’una immobiliària privada, que va donar nom al conjunt d’edificis i que poc
després es faria amb la construcció de Bellvitge. De fet, els arquitectes que
els van dissenyar van ser els mateixos: Antoni Perpiñà i Xavier Busquets.
 |
Una imatge del 1960, amb els Blocs Ciutat Comtal a la part inferior.
|
El polígon
industrial de la Carretera del Mig obeïa a la voluntat de fer de l’Hospitalet
una ciutat no només residencial. El problema és que a partir de la via del
carrilet se seccionava la ciutat i aïllava els futurs barris del sud.
El
creixement demogràfic i econòmic trobava en les vies del tren un obstacle
extraordinari per les necessàries comunicacions (gairebé com ara). L’any 1956
es va ampliar el túnel d’Isabel la Catòlica, quan es va fer l’avinguda que
arribava a Pubilla Casas (el 1973 es va fer la definitiva i actual). En 1961 es
va fer el túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep.
 |
Inauguració del túnel entre Santa Eulàlia i Sant Josep.
|
Mentrestant,
els carrers ja existents, estrets perquè van ser pensats per edificis no gaire
alts, es van omplir de blocs. La manca d’habitatge va fer que algunes empreses
s’impliquessin en la promoció de pisos pels seus empleats i el 1960 es van
entregar els de la Pegaso, a la cruïlla de Fabregada amb la carretera. Sant
Josep, l’any 1970 tenia gairebé 14 mil habitants.
 |
El Canal de la Infanta no fou obstacle per construir alts blocs. Foto de 1973.
|
En 1971 es
van inaugurar les primeres instal·lacions del Club Natació l’Hospitalet, amb la
primera piscina de la ciutat. Encara quedava espai lliure en aquest extrem del
barri.
 |
Fotografia de 1972.
|
Vida
associativa, cada vegada més antifranquista
La parròquia, per la influència social tradicional i els mitjans relativament
importants que tenia, va ser cabdal en la vida cultural i associativa dels anys 60’s i
70’s, com a gairebé tots els barris. També com a molts barris, Sant Josep va
tenir la sort de rebre un rector dels progressistes, Leandre Gassó.
 |
El camí de Matacavalls, l'any 1973.
|
Com és molt
conegut, els barris creixien en blocs i habitants però no en urbanització ni
equipaments. En aquest escenari, cristians i militants d’esquerra, sobretot
comunistes, evidentment clandestins, van impulsar les associacions de veïns.
Doncs, la de Sant Josep va ser la primera en legalitzar-se a la ciutat, la
primavera de 1970.
La història
d’aquesta associació de veïns pionera encara està per fer. La trobem, amb les
de Collblanc-la Torrassa i Pubilla Casas-la Florida, en la primera coordinadora
d’entitats veïnals de l’àrea metropolitana, l’any 1972.
Les lluites
en els següents anys van ser intenses. En aquells anys les principals
mobilitzacions eren per l’urbanisme, perquè no es construís més i es dotés als
barris de zones verdes i equipaments.
Se'n van fer algunes especialment importants per
aconseguir el Parc de la Serp o per cobrir el Canal de la Infanta.
 |
Festa popular al Parc de la Serp vers 1980
|
És
significatiu que el que havia estat president de l’AV del barri, en Xavier Arjalaguer,
va ser el regidor d’urbanisme, escollit a la llista del PSUC, al primer
ajuntament de la nova democràcia, a partir de 1979.
La lluita més
transcendent, però, va ser la de la Farga, la foneria que omplia de fum tota la
ciutat, especialment als barris de Sant Josep i el Centre. Finalment, fou
tancada en els primers anys de la dècada de 1980.
La gent de
l’AVV, com la de totes, lluità per les escoles, per la igualtat entre homes i dones, per
la gent gran, per l’assistència mèdica, etc. No tot eren manifestacions, i l’any
1978 van impulsar la festa major del barri.
La
lenta transformació de l’època democràticaLa terrible
herència franquista ha estat decisiva en la realitat urbanística del barri. L’alta
densitat de població de 34 mil habitants / km2 s’ha mantingut perquè la
població del barri ha variat poc en els darrers 40 anys.
 |
Els barris del Centre i Sant Josep, els anys 1923, 1965 i 1985. Recordeu que la separació entre els barris és la línia vertical de les avingudes Isabel la Catòlica i Fabregada; als plànols, la que hi ha a sobre de les dates.
|
Durant les
dècades de 1980 i 1990 la població va baixar un 10%, de més de 22 mil a menys
de 20 mil, i, a diferència de la majoria dels altres barris, no ha pujat en les de
2000 i 2010. L’any 2020, la població era de 19.274 habitants.
 |
Obres a la Plaça de la Serp, l'any 1991.
|
L’any 1987
es van soterrar les vies del Carrilet, però l’avinguda que va quedar és encara
una barrera urbana. Les vies de Vilafranca i Vilanova també s’han mantingut i
continuen sent un obstacle en les comunicacions del barri. En resum, el barri
només es pot comunicar fàcilment amb el Centre.
 |
El Carrilet fa un dels seus darrers viatges per la superfície, l'any 1987.
|
Des de 1985
la Tecla Sala és un equipament cultural. Després d’uns anys d’indefinició, el
1995 esdevingué un Centre Cultural Metropolità i des del 2000 acull la seu de
la Biblioteca Central de l’Hospitalet. També hi són la seu del TPK i el Centre d’Estudis de l’Hospitalet.
 |
El conjunt de Tecla Sala, l'any 1997.
|
A l’altre
extrem del barri, en un locals molt insuficients, des del 1983, l’Àula de Cultura i després
el Centre Cultural han acollit i impulsat moltes activitats i
projectes. Segur que seré injust, però deixeu-me que destaqui al seu director
durant un bon grapat d’anys, Ferran Farré, i els Pessics de Ciència, que es fan
des del 2003.
Els
conflictes actuals
Després
d’unes dècades de cert immobilisme urbanístic, en els darrers temps Sant Josep
ha esdevingut l’escenari d’alguns dels més importants conflictes de la ciutat.
Com a
d’altres barris, els espais industrials o de serveis han tancat de mica en mica
i ofereixen possibilitats de renovació urbanística. De fet, un primer assaig
d’aquesta mena de processos va ser el de l’espai del camp de futbol, l’any
1999. S’hi van construir cinc blocs de PB+6, deixant més de la meitat de la
parcel·la per a zona verda, el Parc de la Cabana.
 |
En aquesta foto de 2011 encara es pot veure l'edifici que va acollir una discoteca i al fons, l'Edifici Mistral.
|
Aquell
mateix any de 1999 es va presentar un pla per a la illa de Cosme Toda, Llopis i
Batllori. Segons va publicar la premsa local, el projecte de l’arquitecte Michael Graves
preveia 250 habitatges i locals comercials. També, més la meitat de la
superfície era zona verda i pública, tot i que no respectava tots els edificis
protegits com a BCIL.
Malgrat el
prestigi de l’autor, el projecte no es va portar a terme. L’any 2016, però, un
nou projecte es va presentar i en aquesta ocasió, sempre segons la premsa
local, els habitatges havien pujat a 885. A mi em sembla un cas d’especulació
urbanística de manual.
Des del
començament, aquest projecte ha aixecat el rebuig d’una part de la població del
barri i la ciutat en general. Malauradament, l’AV no ha liderat aquesta lluita,
i va sorgir la plataforma STOP Massificació Cosme Toda.
A més de l’excessiva
edificació i la destrucció del patrimoni, es denunciava que la distància dels
blocs del carrer Batllori era menor al que limita la llei. Aquest fet ha
provocat la denúncia amb informes pericials del Grup Municipal d’En Comú Podem.
Ja veurem com acaba aquest conflicte.
Paral·lelament,
els Blocs Ciutat Comtal, un petit barri dins del barri, que fins i tot tenen festa
major pròpia (des del 2001, com a mínim), tenen greus problemes estructurals.
El centre
geogràfic de la ciutat es troba en l’ull de l’huracà del debat urbanístic.
 |
El desembre del 2019 denunciava a la televisió la destrucció del patrimoni que significava el projecte de Cosme Toda. No va servir de res. Els túnels i tot el que hi havia al subsòl ha estat destruït.
|
