LES PARRÒQUIES DE L'HOSPITALET I L'ANTIFRANQUISME

El primer que hem de destacar és la gran importància que tenien les parròquies vers 1970. En ple franquisme, Espanya era un Estat confessional, catòlic és clar, i l’Església gaudia d’una situació econòmica, política i jurídica privilegiada. El seu poder i la seva influència només eren superats per l’Estat mateix.

El gruix de l’Església s’havia mostrat partidari del bàndol franquista des de l’any 1936 i un puntal del regim dictatorial i assassí que n’imposà. L’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores havia impulsat la mort de moltes persones religioses durant els primers mesos de la Guerra.

En segon lloc, hem de recordar que la major part de la població de l’Hospitalet acabava d’arribar-hi i es trobava amb poques xarxes de suport social i amb prou feines coneixien alguns/es veïns/es i paisans/es.

En Jaume Botey és un dels màxims exemples de la gent de l'Església que es va comprometre amb la classe treballadora.

Doncs, en la dècada de 1970 ens trobem amb un personal religiós a la majoria de les parròquies de l’Hospitalet que es va posar del costat dels moviments socials i va col·laborar amb els grups polítics d’esquerres, clandestins, és clar. Insisteixo, uns 35 anys ençà s’estaven matant!

Què havia passat? Entre els diversos factors que expliquen aquesta confluència trobem el gir de l’Església al Concili Vaticà II (1962-1965) i el gir del Partit Comunista, el més important de l’oposició antifranquista, amb la Política de Reconciliació Nacional (1956).

Cristians i militants antifranquistes es van trobar a les lluites obreres a les fàbriques i més tard als barris. A molts barris, més que trobar-se es van buscar. 

Butlletí del Centre Social de la Florida del maig del 1974.

Per fer el repàs a les parròquies de l’Hospitalet durant aquells anys la font principal és l’article d’en Jaume Botey als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (per a llegir-lo, cliqueu aquí). En Jaume era historiador i, com veurem, actor principal d’aquesta història.

Al districte I, mentre al Centre, el rector era dels tradicionals, a la parròquia de Sant Josep, creada el 1961, hi arribà en Leandre Gassó, recentment traspassat. En Gassó mereix un article ell sol. Només recordar que la seva parròquia va ser el lloc de reunió (no n’hi havia d’altres) dels grups polítics i sindicats clandestins i de la naixent associació de veïns, el lloc de refugi dels afectats per les inundacions de 1971 i, més recentment, de les tancades d’immigrants sense papers de 2001 i 2005, etc...

Potser cal destacar l’assemblea de Comissions Obreres (CC.OO.) de Catalunya del 17 de juny de 1976, preparatòria de la de CC.OO. de tota Espanya, celebrada en la parròquia de Sant Medir, a Sants, un mes després.

A Sanfeliu, el rector de la parròquia, Mariano Roncalés, fou el motor de les primeres associacions del barri, ja des de finals de la dècada de 1960. A Sanfeliu també hi era una comunitat de religioses de la Caritat de Sta. Anna, que portaven a terme una tasca assistencial important.

Al districte II també trobem també una situació amb una parròquia més tradicional, la de la Mare de Déu dels Desemparats a la Torrassa, i una altra més compromesa amb l’antifranquisme, la de Sant Ramon, a les que es va afegir a partir de 1975 la de Sant Albert Magne a Collblanc.

Els capellans que es van manifestar contra la tortura l'any 1966 es dirigeixen a la Via Laietana, on era la comisaria de policia.

A Sant Ramon, hi fou decisiva la presència del rector Josep Breu, que, per exemple, ja havia estat a la manifestació de capellans del maig del 1966 i era molt vinculat a la Joventut Obrera Catòlica.  A Sant Ramon es va donar un impuls i un gir a l’escola d’adults existent des del 1975, es va acollir i ajudar l’associació de veïns i el Cine-Club Buñuel, etc. La primera coordinadora de les AVV de l'Hospitalet es reunia als locals d'aquesta parròquia.

A Santa Eulàlia i Granvia Sud, les dues parròquies, Sant Isidre Llaurador i Santa Eulàlia de Provençana, donaven aixopluc i feien costat als moviments socials, com les associacions de veïns, Dones Democràtiques, CC.OO., etc. A la de Sant Isidre n'era el rector Joan Bonet i a partir de 1976 Joan Carrera.

A la parròquia de Santa Eulàlia, Jaume Medina obrí la parròquia a la societat organitzada a partir de 1968. Només cap recordar que una de les principals detencions de les incipients CC.OO. de l’Hospitalet es va fer l’abril de 1968 en sortir de les dependències parroquials on preparaven les accions del 1er de maig. Hem de recordar que la policia no podia entrar en les esglésies i havia d’esperar les sortides dels activistes. Més tard ja no respectaran ni això.

Les i els detinguts en sortir de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana l'any 1968 són a Madrid per a ser jutjats al TOP.

Aquestes parròquies també intervenien als nuclis de població que hi havia per sota de la Granvia. En l’organització dels barraquistes de la Bomba en fou decisiva la parròquia de la Mare de Déu del Port, de Barcelona. Aquesta història la vaig explicar en un altre article que podeu llegir aquí.

Butlletí de la Cooperativa d'Habitatges de la Bomba (1968)

A barracots que servien d’església i centre social de la Bomba o Can Pi, capellans com Manel Rius o treballadores socials com Francesca Vintró van fer una tasca imprescindible en la cohesió social i l’organització de lluites que van millorar la vida d’aquests nuclis tan vulnerables.

Font: Destino, 19-8-1967

A la Florida, la parròquia de la Mare de Déu de la Llum va tenir una enorme influència en aquells anys, especialment amb la creació del Centre Social per part de Càritas. La treballadora social, Paquita Fontboté, fou decisiva perquè aquella entitat tingués el paper reivindicatiu i lluitador que el rector no veia amb bons ulls. La importància i l'impacte del Centre Social al barri va ser molt gran. L’arribada de José Murillo com coadjutor l’any 1969, també ajudà als moviments socials. 

La porta del Centre Social, l'any 1972. El centre feia d'esplai, associació de veïns, hotel d'entitats, etc...

A la parròquia de Santa Gemma, a Pubilla Casas, s’hi van aplegar una colla de capellans dels anomenats obrers, que renunciaven a la paga i la casa que rebien del bisbat i es guanyaven la vida treballant. Ells (Perico, Arturo, etc) i la treballadora social Mercè Ridaura van intervenir en la creació de l’AVV del barri i en les seves lluites.

Un cas semblant va ser el de Can Serra. Els capellans (Jaume Botey, Andreu Trilla i Jaume Salas) i les germanes escolàpies (Magdalena Cendra, Mª Mercè Romans i Mª Pau Trayner) i la seva comunitat van decidir no tenir ni església. Tanmateix, els líders de les CC.OO. clandestines els van recordar que les esglésies eren gairebé els únics llocs que tenien els moviments populars per a reunir-se. Aleshores es va donar un dels fenòmens més singulars de la història local: militants d’esquerres i gent del barri construint un edifici que serviria, entre d’altres coses, per a fer d’església. Es tracta, és clar, de la Casa de Reconciliació, inaugurada el juny del 1975. 

Una pausa en la construcció de la Casa de Reconciliació. La foto deu ser de 1974.

El paper d’en Jaume Botey va ser central en la creació de la Casa, en l’impuls de l’escola d’adults, en l’aixopluc del primers objectors de consciència del país, en la lluita veïnal, etc. L’exemple del seu germà Francesc, al Camp de la Bota, que havia inaugurat la presó de capellans de Zamora el 1968, sempre va ser present.

En Jaume Botey, organitzant una festa infantil, vers 1975, a la porta de la Cas de Reconciliació ja construïda.

En Jaume Botey va tenir una relació molt estreta amb el principal partit de l’antifranquisme, el PSUC, i va ser escollit regidor independent en la seva candidatura l’any 1979. No va ser l’únic cas de capellà comunista que va expressar el seu compromís polític. Recordem que els primers alcaldes de la recuperada democràcia de Sta. Coloma de Gramanet i Cornellà ho van fer, en Lluís Hernández i en Frederic Prieto, respectivament.

Aprofito per a recordar que existeix l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès, que vol recordar la seva trajectòria i pensament i lluitar pels valors que ell va defensar.

Les parròquies de Bellvitge també van tenir un tarannà diferent en el compromís social i polític d’aquells anys: la de Mare de Déu de Bellvitge va tenir un fort compromís, i el de Sant Joan Evangelista va ser fortíssim. En van jugar un paper cabdal en el desenvolupament d’un dels moviments veïnals més importants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A la primera, regida pels jesuïtes, també va sorgir una experiència en l’educació en el lleure de la que són hereus bona part dels esplais del país. A la segona, amb un personatge extraordinari com en Josep Mª Fabró, sorgí un dels pocs grups d’autonomia obrera de l’època.

Portades de Comunidad, el suplement del full dominical de la parròquia de Sant Joan Evangelista. És evident el seu compromís amb els moviments socials del barri. Font: Taller del barri de Bellvitge.

Abans de l’existència del Gornal, les religioses del Cor de Maria Francesca Oller, Rosa Latorre i Montserrat Comas ja treballaven a l’Escola Lacho Bají, creada per a la comunitat gitana que vivia en les barraques entre la Bomba i Can Pi.

Quan es van crear el barri i la parròquia, el 1976, el rector va ser en Casimir Martí, ajudat per en Josep Mª Rovira Belloso, dues persones d’una extraordinària importància intel·lectual, que van saber mantenir el compromís de la parròquia a un barri amb moltes dificultats.

Per acabar, demanar disculpes per les moltes persones fonamentals que no he esmentat. Aquest és un humil article que vol posar en valor un col·lectiu i una experiència històrica de gran èxit.

Perquè la conclusió final és que aquesta col·laboració entre parròquies i moviments d’esquerra va ser un èxit, és a dir, va crear escoles, va pujar els sous, va fer que les feines fossin més segures, que no es construïssin tants blocs als barris i al seu lloc es fessin parcs i equipaments, va significar un pas cap a l’eliminació del servei militar obligatori, va contribuir a la igualtat entre homes i dones, va erosionar la dictadura i va aconseguir que tinguéssim una democràcia amb una mica de qualitat.

Hem tingut i tenim una vida millor gràcies a aquestes persones.

 

 

 

L'ART MEDIEVAL (II). EL GÒTIC I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET

L'estil artístic que coneixem com Gòtic va dominar bona part d'Europa entre els segles XIII i XV, tot i que podem trobar obres i reminiscències al segle XVI i fins i tot més tard. A l'Hospitalet conservem poques obres d'aquesta etapa.

Aquestes finestres són gairebé les úniques restes gòtiques de la ciutat.

Durant el segle XII a Europa es construïen les esglésies segons un estil que hem anomenat Romànic. Tanmateix, aquest estil havia anat evolucionant i s'havien fet diverses experimentacions. 

Catedral de Chartres (França). Les catedrals del nord de França començades a finals del segle XII van ser el laboratori i el focus del nou estil gòtic.

A mitjan d'aquell segle XII, però, a la regió de París, es van introduir tants canvis que va arribar un moment que ja hem de parlar d'un estil diferent, anomenat més tard com Gòtic.

Interior de la Catedral de Sant Pere de Montpeller (França), construïda a partir de 1364. El gòtic francès, que es va estendre per la majoria d'Europa, va imposar uns temples amb una nau central més elevada que les laterals i una planta de creu llatina, amb la nau transversal més curta que la nau longitudinal.

Totes les arts del Gòtic van partir dels models de Romànic, però van continuar evolucionant, especialment a les ciutats. Els grups socials que vivien als creixents nuclis urbans, com la burgesia i l'artesanat, van desenvolupar una nova cultura, que gradualment s'allunyava del domini aclaparador de l'Església Catòlica.

L'arquitectura gòtica es basava en la utilització de l'arc apuntat (també dit ogival). Els sostres es feien creuant dos arcs apuntats, per això les voltes es deien de creueria.

Els sostres amb voltes de creueria també s'aplicaven als edificis no religiosos, cada vegada més abundants. Pòrtic del Palazzo della Mercanzia, construït vers 1390 a Bolonya (Itàlia).

Les voltes de creueria es van complicar amb el pals del temps, com aquesta de la Catedral de Sant Bavó (Gant, Bèlgica), de mitjan segle XVI.

A partir del 1200 es va produir una competició entre les ciutats europees per a tenir la catedral més alta, més ampla o amb alguna característica superlativa que mostrés que la ciutat era rica.

La volta de la Catedral de Girona (Gironès) és la més ampla de tots els temples gòtics, amb 23 m. En fou construïda a partir de 1417.

Per a poder construir les grans i altes voltes, es van haver d'incorporar uns reforços exteriors als pilars que recollien el pes del sostre: contraforts i arcbotants. 

El sistema de contraforts i arcbotants de la Catedral de Tortosa (1337-1441) és ben visible. Es tracta d'un edifici amb trets de gòtic francès, amb naus laterals força més baixes que la central, i de gòtic català, sense transepte. La façana és dels segles XVII i XVIII.

Els reforços exteriors permetien que els panys de paret entre pilar i pilar es poguessin substituir per finestres amb vitralls de colors.

A la capçalera de la Basílica de Saint-Nazaire de Carcassonne (França), construïda a partir de 1269, podem veure com els vitralls han substituït els panys de les parets.

Alguns/es autors/es diuen que el Gòtic sorgí per la voluntat de fer edificis més grans. D'altres, però, creuen que el motor del nou estil fou la voluntat de permetre l'entrada de la llum a l'interior dels edificis.

A l'Església del Jacobins de Toulouse (França) es va desenvolupar una volta molt singular, coneguda com "la palmera". En té més de 22 m d'alçada i fou construïda vers 1290.

Amb el pas del temps, els elements constructius interiors (arcs i voltes) i exteriors (contraforts i arcbotants) es van fer amb més elements decoratius. Van aparèixer les traceries, els pinacles, les gàrgoles...

Claustre del Monestir de Santa María la Real de Nájera (La Rioja). Les traceries d'aquests arcs mostren com la decoració als edificis gòtics va arribar a un gran virtuosisme als segle XV i XVI (en foren elaborats a partir de 1517).

Les ciutats econòmicament capdavanteres eren les més revolucionàries en l'àmbit social i polític i també en el cultural. En elles s'hi desenvolupà una arquitectura gòtica civil, més sòbria i geomètrica que la religiosa.

Exterior i interior de la Llotja de Palma de Mallorca, un extraordinari exemple de gòtic civil, construïda entre 1426 i 1447.

El gòtic francès va ser el més influent i per la via del Camí de Sant Jaume es va imposar a la Corona de Castella. 

La Catedral de Burgos és una de les més importants de Castella. La façana, del segle XIII, és de clara influència francesa.

El gòtic francès es va estendre per Alemanya, Anglaterra, etc., barrejant-se amb les tradicions regionals.

Façana del transepte de la Catedral de Colònia (Alemanya).

La catedral de Salisbury (1230-1330) mostra com el gòtic va arribar i es va desenvolupar a Anglaterra.

A Catalunya, però, es va difondre un gòtic més auster, amb esglésies de planta de saló, és a dir, sense transepte, generant un únic espai.

Església de Sant Feliu, a Girona (Gironès)

Gairebé totes les ciutats de l'època van créixer força, i ho van fer de forma irregular i desordenada. Tanmateix, en algunes ocasions es van planificar ciutats, amb plànols geomètrics i regulars. 

La ciutat de Montauban (França) fou fundada el 1144, i es va desenvolupar amb un plànol geomètric al voltant de la plaça central rectangular.

L'escultura gòtica parteix dels models del Romànic, tant en la forma, la localització a les esglésies, la temàtica, etc.

Timpà de l'església de Santa Maria, de Deba (Euzkadi). Veiem que no és gaire diferent als timpans romànics.

L'escultura va evolucionar gradualment, incorporant més realisme a les figures, trencant la rigidesa, destacant les característiques humanes, etc.

Tomba de Berenguer de Castelltort, feta vers 1389, a l'església de Santa Maria de Cervera (Segarra).

La Pietat, Sant Joan i Santa Magdalena (1476) a l'Església de Pierre de Moissac (França). Es millora en realisme, flexibilitat i apareix la qualitat humana de Déu.

La pintura va tenir la mateixa evolució. Els frescos a les parets van cedir el protagonisme als retaules sobre fusta, van aparèixer els retrats, etc. L'italià Giotto di Bondone (1267-1337) va introduir la profunditat en les escenes.

Detall del Reatules del Sant Esperit, fet vers 1394 per Pere Serra per la Seu de Manresa (Bàges).

També apareix la pintura portàtil, en forma de políptic o de taula senzilla, sempre amb la fusta com suport.

Pietat de finals del segle XV. Església de Saint Salvi, a Albi (França)

Al segle XV, aquesta evolució va generar un estil anomenat "gòtic internacional", destinat a una classe alta rica que volia un art luxós. 

A les zones més riques d'Europa, però, es va produir una veritable revolució. A Flandes es va desenvolupar una pintura molt realista i amb una nova tècnica, l'oli, invenció de Jan Van Eyck (ca. 1390-1441). Al nord d'Itàlia es va produir el Renaixement.

El Matrimoni Arnolfini (1434) de Jan Van Eyck

A partir del segle XIII els artistes comencen a tenir un cert reconeixement i signaven les seves obres. Així, podem parlar dels escultors Andrea Pisano i Claus Sluter o dels pintors Giotto, Taddeo Gaddi i a Catalunya de Ferrer Bassa o Jaume Huguet.

Retaule amb la Mare de Déu i Sants (1470, Museu Episcopal de Vic) de Jaume Huguet.

EL GÒTIC A 'HOSPITALET

De l'estil gòtic tenim poques obres a l'Hospitalet. De ben segur que bona part de l'Hospital de la Torre Blanca que va generar el poble i li va donar nom fou construït en els segles del Gòtic.

També l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, la principal del poble, consagrada a finals del segle XV, era d'aquest estil. 

Aquest temple, però, fou substituït per un altre a finals del segle XVI. Fins i tot, en aquesta nova església, amb un pòrtic clarament renaixentista, les voltes eren més aviat gòtiques, com a molts d'altres edificis del moment; tant important era encara la tradició gòtica!

Interior de l'Església de Santa Eulàlia de Mèrida que, malgrat construir-se a finals del s. XVI, tenia una estructura tardogòtica. Font: AMHL 831 AF 0025605 /a.Ramon Puig Gairalt /d.Arxiu Nacional de Catalunya

La major part dels paredats i el campanar de l'església de Santa Maria de Bellvitge també són de l'època gòtica, encara que no podem veure-hi cap dels trets típics d'aquest estil.

Església de Santa Maria de Bellvitge

L'únic vestigi d'elements artístics gòtics que tenim a la ciutat són algunes finestres. Comencem amb les que té la casa del Carrer Xipreret que, precisament, és coneguda com Casa dels Finestrals Gòtics, de finals del segle XV o ja del XVI. 

Casa dels Finestrals Gòtics l'any 1959, abans de la destrucció d'una part.

A hores d'ara només resten dues de les finestres, però originalment tenia dues més, destruïdes en reformar-se una part de la casa a mitjan segle XX.

Es tracta de dues finestres de pedra coronades per un arc conopial amb traceria lobulada i sengles caps humans a l'origen de cada costat de l'arc.

El finestral destruït que donava al corraló era com els altres dos que es conserven. Del que donava al Carrer Xipreret no podem fer gaires afirmacions.

Vista de la Casa dels Finestrals Gòtics des del Carrer Joan Pallarès.

L'altre edifici d'epoca gòtica del Carrer Xipreret é Ca n'Oliver. En conserva una finestra gòtica, que, no sabem per quina raó, va ser traslladada de la façana del Carrer Xipreret a la façana de la Plaça Josep Bordonau.

Emplaçament original i foto actual del finestral gòtic de Ca n'Oliver. Veiem que durant el trasllat, s'ha "perdut" un relleu que hi havia a sobre de la finestra.

Ca l'Esquerrer, edifici construït l'any 1572, conserva un extraordinari finestral tardogòtic. El marc de la finestra ja té característiques renaixentistes però el doble arc conopial i la traceria són típiques del gòtic. Els quatre busts humans fan d'aquesta obra una veritable joia.

Finestra de Ca l'Esquerrer. Aquesta foto té més de 30 anys i ara no podem apropar-nos-hi. Confiem en que es trobi en bon estat.

A més de les obres que conservem, tenim el testimoni d'una altra finestra gòtica. A la publicació La Ilustració catalana del 31 de març de 1889 es va publicar un dibuix d'una finestra de l'Hospitalet. No informa de quin edifici n'és. Podem veure que es tracta d'un arc molt singular, amb una traceria lobulada.

Finestra de l'Hospitalet. Font: CELH

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

Rosassa de l'església de Sant Jaume d'Alcúdia.

Contraforts de la Catedral de Barcelona.

Nau de l'església de Montsió, del 1388, a Barcelona.

Nau lateral de la Catedral de Nàpols (Itàlia).

Santa Madonna de l'Orto a Venècia (Itàlia)

Palazzo Cavalli-Franchetti a Venècia (Iiàlia)

Palau a Cordes-sur-Ciel (França)

Basílica de San Petronio, a Bolonya (Itàlia)

Loggia de la Signoria, a Florència (Itàlia), construïda entre 1376 o 1382.

Palau episcopal a Montauban (França)

Façana de la Catedral d'Oviedo (Astúries)

Cimbori de l'església del Monestir de Vallbona de les Monges (Urgell)

Pati de l'Hospital de Montblanc (Conca de Barberà)

Finestra de l'església de Sant Martí de Teià (Maresme)

Timpà de la Porta del Sarmental de la Catedral de Burgos (Castella-Lleó), fet entre 1230 i 1240.

 

Timpà de l'església de Santa Maria la Real a Olite (Navarra), feta vers 1300.

Escultura del pòrtic de la Catedral de Santa Cecília, a Albi (França)

Sepulcre del Bisbe Ponç de Vilamur, a la Seu de Lleida (Segrià), del s. XIV.

Enterrament de Crist, a Moissac (França), finals del s. XV.

Retaule de Sant Bernat i Sant Bernabé, del segle XIV, a l'església de Santa Maria de Montblanc (Conca de Barberà)

Mènsula al claustre del Monestir de Santes Creus (Alt Camp)

Timpà de Santa Maria del Mar, a Barcelona, de finals del segle XIV.

Capella de Saint Antonin, al Convent dels Jacobins de Toulouse (França). Les pintures, del segle XIV, representen l'Apocalipsi.

Santa Caterina, al Retaule de Sant Miquel Arcàngel i Sant Joan Baptista, a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès), fet vers 1435.

Pintures murals a Sta. Maria de Lluçà (Lluçanès), fetes entre 1340 i 1370.

Fragment del Retaule de la Mare de Déu, Sant Sebastià i Sant Bernardí, a Alcúdia (Mallorca)

Tapís de l'Apocalipsi, de finals del s. XV, a Angers (França)

Aquesta pintura que es conserva a la Catedral de Burgos és coneguda com Virgen del bello país o Virgen con niño en un paisaje. Tampoc se sap el seu autor. És datada vers 1495. Tardogòtic d'influència flamenca a Castella. Es tracta d'una pintura portàtil, amb dues ales laterals que la tanquen.