L’habitatge sempre ha estat un problema a l’Hospitalet. Bé, més aviat caldria dir que l’habitatge és i ha estat un problema per a la classe treballadora, i es dona especialment a llocs on vivim la classe treballadora, com l’Hospitalet.
 |
| Març de 2020. Font: https://pahbarcelona.org |
Farem un repàs a algunes dades i episodis històrics que ens poden il·lustrar com ha evolucionat aquest problema, sempre lligat a la situació vulnerable de la classe obrera i als episodis d'immigració.
Segles XVIII i XIX
A finals del segle XVIII, al famós “Qüestionari de Zamora” es deia que a l’Hospitalet n’hi havia 200 cases, i es deia: “La suerte de casas que husan son regulares y la mayor parte de ellas construhidas de tapias; y estan adornadas regularmente.”
 |
| Al Carrer de Sant Joan es conserven cases de la tipologia tradicional. La foto és del 1963. |
El Baró, amb la naturalitat de qui naixia noble, ja introdueix la diferència social en l’habitatge local. També ens informa de que feia poc que s’havien construït “10 cases noves fins al cementiri, totes iguals”. Aquestes cases, que es van conservar fins la dècada de 1940, o les del carrer Santa Bàrbara, ens semblen indicar que ja aleshores es feien operacions immobiliàries, es feia una inversió en construir per a vendre o llogar i treure’n un benefici.
 |
| Carrer Santa Bàrbara, 1965. |
Sabem que a partir de 1819 va haver un gran creixement demogràfic, només explicable per la gran immigració provocada per les possibilitats generades pel Canal de la Infanta. Arran de l’epidèmia de còlera de 1834 es va crear una Junta Municipal de Sanitat que va deixar documentació amb algunes afirmacions:
“El numero de familias en este pueblo es el duplo proporcionalmente al numero de casas del mismo (...) la miseria es socia inseparable de los males de esta naturaleza siendo sus efectos todavía mas temibles que la enfermedad misma(...)”[ii]
“Entre las bases y medidas que esta Junta de Sanidad sentó para el caso de verse invadido su vecindario del Colera morbo, llamó su atencion muy particularmente al ecsesivo numero de familias al de los edificios ó havitaciones para las mismas, de modo que si viniese este infortunio, se ve precisada esta Junta á construir barracas para desocupar las habitaciones que en tiempos regulares se pueden considerar como colmenas. Esto no obstante habiendo observado la Junta que algunos individuos del mismo Pueblo mobidos de la Codicia alquilaban las habitaciones estrechas ya pues sus respectivas familias quedando reducidas á un mero rincon; ha prohibido en pregon publico que sin conocimiento y aprovacion de la misma Junta, se alquile habitacion alguna bajo multa al contraventor.”[iii]
En resum, n’hi havia el doble de famílies que de cases, habitades com ruscs, on ja es produïa el fenomen de llogaters cobdiciosos que llogaven habitacions als pobres. Proposaven construir barraques i ocupar les cases deshabitades. Sí, són documents de 1834 encara que semblin d'avui mateix.
Al Diccionario geográfico de Pascual Madoz (ca. 1850) es diu que n’hi havien “400 casas de regular construccion y comodidades”. El recompte no devia ser molt acurat, perquè en un document oficial de 1862 es diu que n’hi havia 727 edificis d’habitatges, dels quals 126 eren escampats pel terme, és a dir, masies. D’aquest document ens interessa també que totes són qualificades de casas i cap de chozas. S’havia solucionat el problema de l’habitatge?
Sabem que l’Hospitalet tenia 3.311 habitants en aquell temps, el que dona 4,6 persones per habitatge. L’any 1900, els 4.948 habitants es repartien entre 988 edificis, amb una ratio de 5 persones per estatge. Dels habitatges d’aquell any, el 79% tenien planta i pis, i un 14% ja tenien 3 o més plantes[iv]. Sense que puguem parlar de blocs de pisos, les noves tècniques constructives permetien construir uns edificis d’una certa alçada.
Els materials tradicionals, l’argila premsada i encofrada amb arrebossat de calç, ja havien estat substituïts pel maó i el ciment . És a dir, l’Hospitalet fins a finals del XIX no es diferenciava gaire de la majoria de pobles de la Mediterrània. La irrupció de la indústria dels materials de construcció (Escofet, Cosme Toda, Oliveras, etc.) sobretot a partir de la dècada de 1880, de ben segur que va tenir un fort impacte al poble.
Tampoc no tenim cap documentació que ens indiqui que en la segona meitat del XIX hi hagués cap problema especial amb l’accés a l’habitatge per part de la classe treballadora. Un document de 1894 diu que “los obreros habitan por lo general viviendas en buenas condiciones higiénicas”[v]. Tot això va canviar bruscament amb la immigració del segle XX.
Primeres dècades del segle XX
La immigració no es va deixar sentir a l’Hospitalet de forma intensa fins el 1915. A les grans ciutats, però, ja era una realitat i el problema de l’habitatge per a la classe obrera era punyent. A Europa occidental feia molts anys que s’havien plantejat aquests problemes, i s’havien fet propostes tècniques (disseny de cases i barris) i polítiques, bàsicament la creació de caixes o cooperatives que proporcionessin préstecs a baix interès als obrers per a la compra d’habitatges.
Val a dir que una de les primeres exposicions públiques d’aquestes polítiques al nostre país la va fer l’arquitecte hospitalenc Miquel Madorell el 1904 amb la conferència “Habitaciones obreras y económicas” a l’Associació d’Arquitectes de Catalunya[vi].
Finalment es va aprovar el 1911 una primera “Llei de Cases Barates”. Com la resta de les reformes de Canalejas, aquesta iniciativa es va quedar a menys de mig camí dels seus objectius i es van fer molt poques promocions i les que es van fer no van ser tan barates. A l’Hospitalet, el jove arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt va fer alguns projectes, però només es van materialitzar tres cases, el 1914, de les que queden dues.
També algunes empreses van promoure blocs pels seus treballadors, com Albert Germans, Basté-Tecla Sala o la cooperativa La Redentora. Aquestes iniciatives públiques i privades, però, eren gotes d’aigua a un oceà de greus carències habitacionals.
Les situacions més greus es van donar als barris que van acollir més immigrants: Sant Josep, Santa Eulàlia i sobretot Collblanc-la Torrassa. La tipologia constructiva que s’imposa aquests anys és la dels blocs, les casetes d'autoconstrucció i els passadissos.
Els blocs eren de tres a sis plantes, encara que se’n va fer un, la Casa Pons, que per la seva alçada fou anomenat “el Gratacel” des de la seva inauguració, l’any 1932. La sobreocupació dels petits pisos, amb famílies extenses i fins i tot rellogats, era habitual. L’estudi de les llars de persones originàries de Mazarrón a Collblanc-Torrassa va mostrar que el 41 % hi tenien famílies extenses o més d’una [vii].
 |
| Bloc a La Torrassa amb la data 1927 |
Els habitatges en passadís eren petits, d’uns 20-40 m2, amb serveis sanitaris comuns i fets amb materials de qualitats baixes. Normalment eren disposats en forma de U, al voltant d’un passadís central. El primer passadís de l’Hospitalet es va construir el 1906, però la gran majoria són del període 1921-1926. Un 32% dels habitatges bastits a Collblanc-Torrassa entre 1915 i 1930 van ser als passadissos. També se’n van fer en quantitats significatives a Santa Eulàlia o Sant Josep.
 |
| Façana d'un passadís a La Torrassa |
Eren la versió pels obrers dels passatges burgesos, dels que també es van fer alguns a la vora de la Rambla Just Oliveras. De passadissos se’n van construir a d’altres barris de l’àrea metropolitana, encara que em fa l’efecte que enlloc com a l’Hospitalet, sobretot a Collblanc-la Torrassa, el més paradigmàtic dels que aleshores eren coneguts com “barris extrems”.
Les cases d'autoconstrucció es van escampar per tot el terme municipal, tant als barris consolidats com a les noves urbanitzacions del Samontà. Fins i tot es va crear una associació, la Unión Obrera de la Vivienda Propia, que va ser molt activa en la defensa dels interessos dels petits propietaris al voltant de 1926.
Als encontorns de l’Hospitalet van aparèixer els primers nuclis barraquistes. El més important era el que hi havia al voltant de l’estació de Magòria, a la Bordeta. També n’hi havia un altre a la platja de la Farola, habitat per pescadors, que fins el 1920 havia pertangut a l’Hospitalet.
La qüestió de l’habitatge va esdevenir un dels principals problemes socials i temes polítics, no debades és una de les necessitats humanes més importants, només al darrere del menjar i la roba.
Des de l’Ajuntament de la Dictadura primorriverista es va fer una proposta per intervenir en el problema: convertir tot el sòl del municipi en urbanitzable amb el pla aprovat en 1926. L'arquitecte municipal, Puig i Gairalt, va imaginar unes zones més aviat burgeses, al llarg de la Granvia, i una ciutat-jardí obrera al Samuntà.
Es tractava d’ordenar i planificar les urbanitzacions a pedaços que s’estaven fent a la ciutat i que s’omplien de cases sovint d’autoconstrucció amb condicions no sempre òptimes.
El ja madur i consolidat arquitecte municipal no va dubtar en sumar-se al moviment racionalista, abanderat pels joves agrupats al GATCPAC, i difondre’l des de la direcció de la revista de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya, Arquitectura i urbanisme. L’AAC va organitzar un Congrés d’Arquitectes de Llengua Catalana el 1932, en el que Puig va presentar una ponència dins la categoria “política social”, titulada Són convenients les construccions de barriades blocs?. Madorell i Puig, dos arquitectes hospitalencs teòrics de la política social d’habitatge; casualitat?
 |
| Grup de cases a bon preu, un projecte de Puig de 1931. |
Les “barriades blocs” eren el que ara anomenem polígons. En aquells temps eren propostes progressistes per a proporcionar d’habitatges amb un mínim de dignitat a la classe obrera. El mateix Puig va fer un projecte de blocs, que després fou utilitzat per fer els Blocs del Caudillo. La Casa Bloc de Sant Andreu era el model. Tanmateix, el reformisme republicà no va arribar a materialitzar-se i la lluita de classes també es va manifestar durament en aquest camp.
Per un costat eren els propietaris organitzats en les Cambres Oficials de la Propietat Urbana, com la de l’Hospitalet. Per altre, el Comitè de Defensa Econòmica de la CNT, que va convocar una vaga de lloguers l’estiu de 1931, reivindicant la rebaixa d’un 40%. Durant aquests anys van ser freqüents els desnonaments i la repressió i l’any 1932 es va crear una Unió de Llogaters de Catalunya.
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/valor-afegit/vaga-de-lloguers-a-la-republica/video/5572403/
Per això, quan el juliol de 1936 les forces anarquistes van impulsar les seves mesures revolucionàries es van col·lectivitzar les terres i les fàbriques també es va municipalitzar l’habitatge: “La riquesa urbana de l’Hospitalet serà intervinguda pel seu Ajuntament, conservant els actuals posseïdors i hereus la nua propietat (...), i en tindrà l’administració municipal l’usdefruit”. L’Ajuntament cobrava una quantitat que substituïa el lloguer i els impostos i després donava una quantitat als propietaris, amb una quantitat màxima[viii]. Els habitatges eren tan importants com les terres i les fàbriques a l’hora de fer la revolució!
El franquisme
El franquisme va ser el règim de l’oligarquia, dels grans propietaris. Els va afavorir i va ignorar els interessos de la classe treballadora, també en el camp de l’habitatge, malgrat la creació d’institucions que havien d’ocupar-se’n. Durant la dècada de 1940 i la primera meitat de la de 1950, la immigració a l’Hospitalet es va reprendre i ni l’oferta pública ni la privada feia res per solucionar la manca d’estatges.
Els Bloques del Caudillo de Collblanc (1941-42), el projecte heretat de la República, va ser l’única iniciativa pública en molts anys. Mentrestant, les persones que arribaven anaven creant diversos grups de barraques, destacant el de La Bomba, a Granvia Sud. El barraquisme era un fenomen molt abundant a tota l’àrea metropolitana i van haver nuclis a la Riera Blanca, Collblanc, Matacavalls, la Marina, etc.
 |
| Barraques al peu del Pont de Matacavalls, vers 1950 |
Però l’infrahabitatge d’aquells anys va tenir una altra expressió encara més punyent: el trogloditisme. Desenes de famílies van ocupar les coves que s’havien excavat durant la guerra com refugis antiaeris a Pubilla Casas, Sant Josep o Sanfeliu, o van excavar de noves.
 |
| Reportatge de la revista Destino del 3 de novembre de 1945 sobre les coves a Pubilla Casas. |
La inacció de les institucions franquistes era gairebé total en les polítiques socials i el clam d’alguns sectors professionals era tan fort com permetia la situació política. El Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya va reprendre el debat urbanístic públic a partir de 1950 i va demanar la realització d’un pla urbanístic metropolità[ix]. L’any 1953 van gosar publicar:
“La escasez de viviendas, especialmente las de tipo modesto en las grandes aglomeraciones urbanas, y el constante aumento de sus moradores, crean problemas de todo género, que comprometen el bienestar y la dignidad individual y familiar.”[x]
Algunes
iniciatives intentaven pal·liar la situació. Arran del Congrés Eucarístic del
1952 es creà un patronat que es dedicà a la promoció d’habitatge social. A
l’Hospitalet, va comptar amb el finançament d’algunes empreses, com Tecla Sala
o Vilumara. El bloc es va inaugurar l’any 1956, i en l’acte, el canonge Urpí va
alçar la veu: “(...) el problema de la vivenda ha pasado de ser grande a ser pavoroso".
Algunes empreses, acollint-se a una llei d’habitatges protegits del 1939, van promoure blocs pels seus treballadors. A l’Hospitalet, durant els 50’s, tenim els de Pegaso a Sant Josep, SEAT a Santa Eulàlia o FECSA a La Florida. L’oficial Obra Sindical del Hogar i la Arquitectura també va sortir de l‘ensopiment i va promoure el primer polígon de la ciutat, els Blocs Florida, inaugurat la tardor de 1955.
El 1953 es va aprovar el conegut com Pla Comarcal, que afectava plenament a l’Hospitalet, que fou desplegat en plans parcials a partir de la Llei del Sòl de 1956. Per una banda es deixava el protagonisme a la iniciativa privada en la construcció d’habitatges i per altra banda des de les institucions es modificava el planejament urbanístic perquè les empreses guanyessin molts diners.
 |
| Pubilla Casas, 1972 |
Va ser l’època de la gran immigració, de la gran construcció de blocs i de la gran especulació immobiliària, acompanyades de ben segur de la gran corrupció. Els blocs entre mitjaneres als barris vells, sovint a carrers estrets pensats per acollir casetes, i els polígons als barris nous (Bellvitge, Can Serra, Granvia Sud i Gornal) van conformar el nou paisatge de l’Hospitalet.
 |
| Bellvitge, 1968. |
Segons dades publicades a la premsa, entre 1962 i 1971 s’hi van construir 50 mil habitatges; en aquells anys la població va passar de 120 a 240 mil habitants.
 |
| Diario de Barcelona, 29-09-1972 |
El principal nucli barraquista, La Bomba, gairebé va desaparèixer en dues tongades, quan les famílies que hi vivien van comprar pisos a Bellvitge (1968) i al segon polígon de promoció pública, el Gornal (1976). Algunes barraques van mantenir-se ocupades, però, fins la segona meitat de la dècada següent.
Com és conegut, el moviment veïnal lligat a l’antifranquisme va pal·liar el desastre urbanístic i social que les empreses del sector immobiliari i les institucions franquistes estaven perpetrant. El resultat, prou que ho sabem, és la densitat de població altíssima i la manca d’espais verds i públics que encara patim. El Pla General Metropolità de 1976 certificà un l’Hospitalet urbanitzat, però amb reserva de sòl verd (que es volen carregar amb el PDU) i per equipaments (que es van fer de mica en mica al llarg de les següents dècades).
L’etapa democràtica
En la dècada de 1980, tot i que ja no era un problema massiu, l’accés a l’habitatge continuava sent un problema pels sectors més vulnerables de la població. Aleshores es produïren dos fenòmens; per una banda començaren a produir-se ocupacions il·legals de pisos als dos polígons públics de la ciutat: Florida i Gornal; per una altra, una part del jovent va haver de marxar a municipis allunyats del centre metropolità, expulsada pels preus dels habitatges a l’Hospitalet.
 |
| Reportaje sobre las ocupaciones a La Ciutat de l'Hospitalet, 1985. |
Val a dir que aquesta marxa del jovent, els fills del matrimonis que van arribar durant l’episodi immigratori de les dècades de 1950 i 1960, als municipis de les corones metropolitanes també podia respondre a la voluntat d’accedir a habitatges de bona qualitat: va ser l’època del boom de les urbanitzacions de cases adossades.
Després de molts anys d’urbanisme reparador i construccions moderades (entre 1993 i 1998 es van donar llicències per una mitjana de 415 habitatges anuals[xi]) el nou alcalde Corbacho va plantejar una “segona transformació” de l’Hospitalet (es veu que només n’hi havia hagut una abans).L’any 1998 el govern del PP va aprovar una nova Llei del Sòl, que afavoria la construcció. El neoliberalisme diu que si augmentes l’oferta baixaran els preus, oi? Doncs, va passar el contrari.
L’Ajuntament de Corbacho es va pujar a l’onada neoliberal i va crear l’Agència de Desenvolupament Urbà (1999) i el Consorci de la Gran Via (2001) per construir més i més. El 2002 van fer el Pla de Renovació d’Àrees Industrials de l’Hospitalet (PRAIH), que afectava 138 ha (l’11% del terme municipal) i que requalificava la meitat del sòl industrial de la ciutat, els sectors de Provençana i Carretera del Mig, per convertir-lo en residencial.
La crisi de 2008 va ser en bona mesura generada per la bombolla immobiliària. Milers de famílies van perdre la casa i els estalvis i l’emergència habitacional va generar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Al voltant de la PAH han sorgit importants moviments socials i polítics. La bombolla dels lloguers ha provocat l’aparició del Sindicat de Llogateres.
 |
| Obres a l'Hospitalet Centre, 2014. |
L’oligarquia ha contraatacat i està generant una vergonyosa campanya mediàtica al voltant de l’ocupació il·legal d’habitatges. Cal distreure l’atenció dels veritables problemes. Com ara, que a l’Hospitalet s’estan fent o es faran uns 11 mil pisos, que només s’han rehabilitat 700 habitatges en els darrers 20 anys, que el parc d’habitatges de la ciutat és molt antic.
La situació és molt complicada, com sempre amb el tema de garantir un dret humà fonamental com és l’habitatge digne per a la classe obrera.
[i] CASAS, Joan. De pagesos a aturats, l’Hospitalet, Dinàmica educativa, 1986, pàg. 53
[ii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”
[iii] AMHL “Correspondència 1834”
[iv] AMHL “Estadística. Padró d’habitants 1895 i 1900”
[v] ACBL “574.1.2”
[vi] Arquitectura y construcción, núm. 139, febrer 1904, pàg. 38-48
[vii] RUIZ, Joaquín i LÓPEZ, Cristina. “Emigració murciana a Collblanc-Torrassa l’any 1924: la gènesi d’un barri. Llars i xarxes migratòries de Mazarrón a La Torrassa. Els pioners: estudi d’un cas”, Quaderns d’Estudi, núm. 31, 2017 https://www.celh.cat/sites/default/files/publicacions/pdf/3%20Emigraci%C3%B3%20murciana%20Collblanc-la%20Torrassa.pdf
[viii] El decret fou aprovat el 7 de desembre de 1936. SANTACANA, Carles. “Poder locali canvi socioeconòmic: L’Hospitalet de Llobregat (1936-1919), Identitats, núm. 0, Museu de l’Hospitalet, 1987 http://www.l-h.cat/gdocs/d2066330.pdf
[ix] Cuadernos de Arquitectura, núm 14, 1950 https://www.raco.cat/index.php/CuadernosArquitectura/issue/view/8736
[x] El Cuadernos de Arquitectura, núm 15-16, 1953 tenia un dossier central amb el títol “El problema de la vivienda” https://www.raco.cat/index.php/CuadernosArquitectura/article/view/108163/171036
[xi] Totes les dades de les llicències d’obres procedeixen dels anuaris publicats per l’Ajuntament
