El segle XIX. El federalisme.
El
catalanisme polític es va configurar al llarg de les darreres dècades del segle
XIX. A l’Hospitalet va arribar de la mà del republicanisme federal durant del
Sexenni Democràtic (1868-1874). Sabem que els federals es reunien al Casino La Armonía i que l’alcalde entre
1872 i 1874 fou el republicà Josep Diví. Les eleccions de 1876, 1890 i 1893 ens
mostren que el republicanisme era l’opció majoritària a l’Hospitalet.
 |
Quan la Revolució de 1868 arribà a Barcelona es van cremar els retrats d'Isabell II, la reina que havien fet fora en aquell moment, i el de Felip V. Les accions en les revoltes tenen un fort significat simbòlic, i el rebuig a Felip V, segle i mig després de 1714, només mantingut per la transmissió oral, ens mostra una conciència d'alguna cosa semblant al nacionalisme català o a una aspiració d'autogovern. Font: https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/111868.
http://hdl.handle.net/11703/111868 |
Tanmateix,
el federalisme no era l’única opció dins el republicanisme, i el catalanisme
tampoc era sempre una ideologia dominant dins el federalisme. Hem de partir de
la hipòtesi de que el catalanisme ja hi era si més no en una part dels federals
locals, com ens mostra el cas de Pau Sans, del que parlarem tot seguit. A
partir del 1880, el catalanisme polític va començar a desenvolupar-se entre la
petita burgesia, professionals liberals, intel·lectuals, etc. En aquells
moments era minoritari.
Pau Sans.
L’hospitalenc
Pau Sans i Guitart (1836-1901) era un enginyer i literat aficionat. Per una
banda es va comprometre amb el moviment obrer i era un dels fundadors del Casino La Armonía. Per altra banda, publicava
a les revistes catalanistes La Renaixensa
(amb el pseudònim Pau de Provençana) i
La Ilustració Catalana, i va arribar
a ser membre del jurat dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1887 i 1888 amb
Guimerà, Verdaguer i, Menéndez Pelayo.
 |
Pau Sans. Font:
AMHL 901 AF 0000104 /a.Establecimiento fot. Franco-Hispano-Americano /d.Matilde Parera |
En Sans
també va ser un destacat líder polític catalanista. Ens imaginem que era un seguidor
de Valentí Almirall, però que es va posicionar amb els que van trencar amb ell
i van recolzar l’organització de l’Exposició Universal de Barcelona. Aquest
grup fundà un nou partit, la Lliga de Catalunya (no confondre amb l’altre
partit amb el mateix nom i fundat el 1901), l’octubre del 1887, i en Sans fou
el seu primer president, en una junta on també hi eren Lluís Domènech i
Montaner o Narcís Oller.
En el primer acte públic del nou partit, el novembre del
1887, en Sans va fer el discurs oficial, en el que va exposar el objectius de
la Lliga:
“1er. Reivindicar
la personalitat de Catalunya tant temps ha perduda y ara intensament anyorada.
2n.
Millorar l’estat present per los medis que la lley permeti; procurant la
obtenció del major benestar relatiu de Catalunya en benefici d’ella y de las
demés regions d’Espanya, y abogant en pro de la reivindicació, com á oficial,de
la llengua catalana; en pro també de la conservació, desenrotllo y purificació
del dret català y, per últim, per lo manteniment de les Institucions y costums
que caracterisan la vida del Primcipat sens perjudici del seu progrés.
3er.
Preparar la realisació en lo temps ménos llarch que sia possible, del verdader
y eficàs desenrotllo de la riquesa de Catalunya, baix la base fonamental del
travall, perfeccionat per la ciencia y lliurement exercit dintre dels límits de
la justicia y la moralitat.”[i]
Es tractava d’un regionalisme moderat que de seguida es
va mostrar més contundent en la seva primera acció pública d’envergadura. Amb
motiu de la inauguració de l’Exposició de Barcelona, la Reina Mª Cristina (el
rei Alfons XII havia mort) va visitar Barcelona el juny de 1888. La Lliga
(sembla que fou l’Àngel Guimerà) va redactar un Missatge a la
Reina Regent amb una llista de reivindicacions: autonomia,
oficialitat del català, etc.:
“Desitgem, doncs, que torni a posseir la
nació catalana ses Corts generals lliures i independents, obertes peI Cap de
l’Estat o per son lloctinent, en les que hi tinguin representació directa totes
les classes socials, des de les mes humils a les més elevades. Corts en les que
es votin els pressupostos de Catalunya i la quantitat amb que te de contribuir
el nostre país als gastos generals d’Espanya. Que Catalunya sia senyora del
govern interior de sa casa, assenyalant ella mateixa el contingent de l’exèrcit
per al Principat, no quintant- se a sos fills ni fent-se a Catalunya lleves
forçoses, sinó proveint-se de soldats voluntaris i a sou, els que no hagin de
sortir mai en temps de pau del nostre territori.” [ii]
Aquest Missatge... és un dels textos
fundacionals del catalanisme polític, dels que s’estudien als llibres de text. N’anava
recolzat per 2.601 signatures, la primera de les quals era la de Pau Sans,
president de la Lliga de Catalunya. Per cert, també el van signar de
l’Hospitalet, Anton Parera i Codina, president del Centre Econòmic Agrícola i
Industrial i Josep Vidal i Enrich, president de L’Harmonia.
Parem atenció en els altres dos signants
hospitalencs del Missatge… Anton Parera i Codina
fou alcalde entre finals del 1866 i la “revolució” del 1868 i que tornà a
ser-ho després de la reacció, l’any 1876. Antoni Parera era el segon major
contribuent del poble l’any 1878.
El Centre Econòmic Agrícola i Industrial era l’actual
Casino, l’entitat dels més importants terratinents del poble, conservadors en
lo polític. Tanmateix, que fossin els més rics del poble no vol dir que fossin
de la capa social més alta de Catalunya; en el context català els situaríem com
classes mitjanes.
 |
| Còpia d'un retrat que Modest Urgell va fer d'en Pau Sans |
D’en Josep Vidal i Enrich no tenim informació. No apareix
en la llista d’electors de 1878, per la qual cosa ens imaginem que no era gaire
ric. L’Harmonia havia estat l’entitat dels republicans federals; en Sans havia
estat un dels seu fundadors el 1866. Tanmateix, l’any 1887 havia tingut un
canvi de junta i desapareixerà poc després. El 1893 fou fundat el Casino Nueva Armonía [iii].
Sense poder fer cap afirmació concloent, a l’Hospitalet,
dues de les entitats principals, representants d’un espectre social ample, de
capes mitjanes i progressistes, a altes i conservadores, participaven d’aquest
primer catalanisme. Tanmateix, no en participaven ni el Centro Republicano Histórico ni el moviment obrer i camperol, per una banda, i
tampoc l’integrisme catòlic, per una altra, organitzats sobretot en mutualitats.  |
Font: La Ilustración Hispano-Americana, 8-2-1891
|
El novembre de 1888, Sans fou substituït en la
presidència de la Lliga per Domènech i Montaner, el gran arquitecte modernista,
representant de la següent generació. La Lliga es va adherir a la Unió
Catalanista, i a les assemblees catalanistes i en Sans va arribar a ser president de la Unió Catalanista el 1896, sens dubte
un darrer reconeixement a la seva trajectòria [iv].
 |
| Imatge de l'assemblea de la Unió Catalanista a Manresa, on es van aprovar les Bases de Manresa. Font: La Ilustració Catalana núm. 282, 15-5-1892 |
Pau Sans va tenir una important participació en
l’assemblea que es va celebrar a Manresa, el març de 1892. Com és conegut, en aquella reunió es van aprovar Les Bases de Manresa, un projecte
d’estatut d’autonomia que va significar una altre salt qualitatiu del
catalanisme polític. En Sans, amb gairebé 60 anys fou un actiu participant dels
debats polítics i de les activitats literàries paral·leles [v].
Al voltant del 1900.
A hores d’ara no podem reconstruir amb
detall la dinàmica política local d’aquells temps, però sabem que a partir de
1891 van ocupar l’alcaldia dos homes que no pertanyien a l’oligarquia
tradicional, amb dos cognoms “nous”: Albets, sabater (1891-1894) i Herp,
industrial (1894-1902). Representaven opcions polítiques més progressistes? Tampoc
sabem si els grups republicans locals eren més aviat partidaris del federalisme
catalanista de Vallès i Ribot, del federalisme de Pi i Margall o de l’unionisme
de Salmerón. Sí que sabem que el 1886 existia un grup de seguidors de Castelar, gens catalanistes.
Aquests van ser els temps d’eclosió del
catalanisme, quan el “Desastre” de 1898 va mostrar a la burgesia catalana que
el règim de la Restauració no els servia. Una primera manifestació va ser l’acció
coneguda com “tancament de caixes”, al llarg del 1899, consistent en la
negativa a pagar uns increments d’impostos, considerats injustos i més alts per
Catalunya. Tot i la derrota d’aquesta mobilització, provocada per la forta
repressió, va ser el primer pas cap a la desconnexió d’una part important de la
burgesia catalana respecte els partits que es repartien el poder al règim
espanyol.
 |
| Bartoumeu Robert, el Dr. Robert, fou escollit president de l'Ateneu Barcelonès l'any 1881. Va ser el començament d'una important trajectòria pública. El març de 1899, seguint els aires del regeneracionisme, fou nomenat alcalde de Barcelona. Va començar depurant el cens electoral, ple d'irregularitats per a fer les tupinades. Va posar-se del costat dels comerciants i industrials que van fer el Tancament de Caixes i dimití del càrrec l'octubre de 1899 per no haver d'acatar les ordres del govern espanyol. Evolucionà cap el catalanisme i fou un dels membres de la "Candidatura dels Quatre Presidents" que va vèncer en les eleccions de 1901. Fou nomenal president de la Lliga Regionalista. La seva sobtada mort, als 59 anys, el van confirmair com un mite del catalanisme. Font: La Ilustració Catalana 10-12-1881 |
No sabem si els comerços i les
indústries de l’Hospitalet també van tancar. El que sabem és que el Ple de
l’Ajuntament va aprovar, el 8 de novembre de 1899, una resolució acordada entre
els grups que tenien representació al consistori (conservadors, liberals,
republicans...), que deia el següent:
“Seguidamente el Ayuntamiento por
unanimidad acordó adherirse á la idea que con tanta energia defiende la
distinguida Asociacion del Fomento del Trabajo Nacional de Barcelona sobre un
concierto económico con el Estado para poder administrar la Región Catalana las
contribuciones directas (...)”[vi]
Com és
conegut, l’any 1901 catalanistes i republicans guanyaren les eleccions a
Barcelona, malgrat la corrupció electoral habitual. Aquell mateix any, la nova
generació de professionals catalanistes conservadors fundaren un partit, la
Lliga Regionalista, i es faran amb l’hegemonia de catalanisme per dues dècades.
Fins el 1906 no va haver un partit catalanista d’esquerres, el Centre
Nacionalista Republicà.
Alhora,
al catalanisme s’estenia pel país. Des de la Lliga de Catalunya, el 1887, fins
l’any 1905, es fundaren desenes d’associacions catalanistes a 84 poblacions,
sense comptar els diferents barris de Barcelona o municipis que després foren
annexionats. Alguns exemples propers: el 1898, l’Agrupació Catalanista del Prat
i la de Badalona; el 1899, l’Agrupació Catalanista “Los Segadors” de Sants; el
1901 el Centre Catalanista de St. Boi; el 1902, l’Associació Catalanista de St.
Joan Despí; el 1903, el Centre Catalanista “L’Avens” de Cornellà [vii].
 |
| La dimissió de Robert, després de la seva breu però significativa estada a l'alcaldia de Barcelona, li va proporcionar una imatge de integritat i regeneracionisme que més tard va aportar al puixant catalanisme. "LA RETIRADA D'EN ROBERT. Al veure que'l gat se'n va ¡quina alegria las ratas!". Font: La Esquella de la Torratxa, 20-10-1899. Recordem que aquesta publicació era més aviat republicana. |
Tanmateix,
el catalanisme no era l’única força que s’estenia per Catalunya. El
republicanisme havia triomfat en les eleccions generals de 1903 a Barcelona i
el districte de Sant Feliu, entre d’altres. El republicà federal Josep Lletget
i Sardà guanyà les eleccions a gairebé totes les poblacions del districte,
inclòs l’Hospitalet [viii].
També els republicans van guanyar les eleccions municipals de novembre de 1903 a l'Hospitalet [ix].
Hem de
recordar que les eleccions a Catalunya eren força “sinceres” (com es deia aleshores)
mentre que a la majoria de llocs de la resta d’Espanya eren una farsa en la que
sempre guanyava el partit del sistema (conservador o liberal) que les
convocava.
En
resum, que el republicanisme, amb presència a Catalunya i a l’Hospitalet des
del Sexenni 1868-1874, tenia una xarxa d’entitats i un suport social i
electoral important. Fins i tot, era capaç de fer intents de trencar amb el
caciquisme, com en els anys 1891-95 o 1901-1905. L’Hospitalet era una de les
viles més republicanes del país.
Llavors,
es produí una certa entesa entre els partits del sistema i La Lliga, i en les
eleccions de 1905 el partit catalanista no presentà candidatura al districte de
Sant Feliu. El liberal Roig hi guanyà al federal Lletget per menys de 200 vots.
Alhora, els monàrquics no es van presentar al Districte de Vilanova i van
permetre la victòria del lligaire Bertran i Musitu per sobre del candidat
republicà federal [x]. Aquesta relació es
va trencar bruscament, quan dos mesos després de les eleccions es van produir
“els Fets del Cu-Cut”.
El Foment Autonomista.
L’Hospitalet
no va ser de les ciutat pioneres en tenir una organització catalanista. No va ser
fins el 1906, quan l’onada de rebuig a l’atac de l’exèrcit a les publicacions Cu-cut
i La Veu de Catalunya i la posterior Llei de Jurisdiccions va impulsar
el catalanisme arreu. El maig de 1906 es creava una coalició de catalanistes,
republicans i carlins anomenada Solidaritat Catalana (SC), que tindrà un gran èxit
social i electoral fins la Setmana Tràgica (1909).
El març
de 1906, La Veu de Catalunya publicava la següent notícia:
“HOSPITALET. El caciquisme d’aquesta vila, que fins ara,
guiat, sobre tot pel secretari, llaurava com volia, comença a trontollarse per
l’avens dels adeptes al regionalisme. Al Ajuntament ja hi té aquest un digne
representant ab el regidor Joseph Llariso i Mitjavila, acreditat pagés de la
Marina, y se diu si aviat serà un fet la constitució d’una associació pera la
més facil propagació y cambi d’idees, que’s denominarà Centre Catalá, citantse
y tot el nom de la persona anima del projecte, o sia el reputat metge d’aquesta
vila doctor Jaume Isern.” [xi]
Amb aquest breu article tenim diverses informacions: els
catalanistes es presentaven com lluitadors contra el caciquisme; el que
remenava les cireres del caciquisme local era el secretari de l’Ajuntament; ja
n’hi havia un regidor catalanista en aquell moment; s’està creant una
associació catalanista impulsada pel metge Jaume Isern.
Efectivament,
l’abril de 1906, una comissió organitzadora, presidida per Jaume Ysern (es pot
trobar escrit amb I o Y) i amb Jaume Puyol (o Pujol) de secretari presentava els estatuts
del Foment Autonomista de Hospitalet:
“El
“Foment Autonomista de Hospitalet” se proposa reunir á tots els elements que
desitjin la autonomia de Catalunya y vulguin trevallar pera conseguirla fent us
de tots els medis permesos per les lleys.”[xii]
 |
| A finals de maig de 1906 es va fer una gran manifestació a Barcelona, per mostrar la força de la nova coalició política: "La Festa de la Solidaritat Catalana". Una d'aquestes societats que esmenta el peu de la il·lustració era el Foment Autonomista de l'Hospitalet. Font: Nuevo Mundo, 24-5-1906. |
L'alcalde, Josep Parera i Gelabert, feia el preceptiu informe pel govern civil davant la petició de legalització del Foment, i deia:
"(...) se compone por ahora de un escaso número de individuos, no teniendo por tanto una significacion importante, aunque forman parte del mismo reputadas personas, algunas de ellas muy conocidas en esta villa por haber desempeñado y desempeñar actualmente cargos públicos (...) no tendrá mucho arraigo ni menor importancia politica pues se dedicará a dar conferencias y veladas literarias (...)" [xiii].
El
Foment Autonomista va fer la seva sessió inaugural el 10 de juny del 1906. La primera junta directiva la van formar Josep Parera Sans (president), Jaume
Ysern Hombrabella (vicepresident), Francesc Pastor Goyta (tresorer), Anton
Barba Vinyals (bibliotecari), Jaume Pujol Trabal (secretari), Josep Llopis
Mestres (vicesecretari), Joan Llarisó Vinyas, Ciprià Sabadell Ribó, Joaquin Closas
Gari (vocals).
Què
sabem d’aquesta gent? Trobem cognoms de l’oligarquia local (Parera, Goyta,
Llopis....) però no són primeres figures de la societat o la política local.
Només tenim informació de Llarisó, pagès de la Marina i regidor, d’en Ysern,
que era metge (facultatiu municipal si més no entre 1918 i 1924) i de Pujol, que també era metge.
 |
| Al segell del Foment Autonomista de l'Hospitalet es podia llegir el lema: Autonomia, Federació, Democràcia, Progrés. Font: AMHL. |
Ysern, anys
més tard, encarregaria una casa unifamiliar a la Plaça del Repartidor a
l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt. Quan es va exiliar el 1939 casa seva va ser
requisada pels franquistes i encara avui no ha estat tornada als seus legítims
propietaris i és una comissaria de policia.
A
l’acte públic de constitució de l’entitat, van intervenir el diputat i
president de la Lliga Regionalista Albert Rusiñol i representants de tots els
grups catalanistes del moment, el que sembla indicar que era una entitat força
transversal. L’acte es va fer al local d’espectacles Cal Carreter [xiv].
 |
Socis del Foment Autonomista de l'Hospitalet. La fotografia es pot datar entre 1906 i 1915. Al centre, assegut, un home gran amb vestit de pagès. A la dreta d'aquest personatge, en Josep Parera i Gelabert, alcalde entre 1904 i 1909. Font:
AMHL 101 AF 0000701 /a.Autor desconegut/da |
Amb el
primer acte públic no van encertar gaire. Es tractava de presentar la ideologia
catalanista i el projecte polític de Solidaritat Catalana i van portar al
diputat Bertran i Musitu, antic carlí i futur organitzador del sometent
barceloní per combatre el moviment obrer i l’espionatge franquista a Catalunya.
Més tard van portar l’escriptor Josep Martí i Sàbat o el republicà Eusebi
Corominas, en un cicle de conferències setmanals [xv]. Ja es veu que
dins el Foment convivien, com dins SC, tendències ideològiques molt diferents.
A l’Hospitalet trobaríem des dels conservadors de la Lliga fins els republicans
d’esquerres, afins al Centre Nacionalista Republicà.
Per
exemple, un grapat de socis van enviar un telegrama de felicitació al diputat republicà
Antoni Hurtado; eren Ysern, Corominas, Sabadell, Trullà i Garcia [xvi].
Per què no el va signar la junta? El gener de 1909 es van renovar alguns
càrrecs: Modest Llobet, vicepresident, Ramon Cabané, tresorer, Josep Llopis i
Josep Comas, secretaris, Rafael Amigó i Manel Durban, vocals [xvii].
Continua la mateixa tònica d’abans pel que fa a la significació social i
política de les juntes del Foment.
 |
| Font: La Ressenya, 19-5-1907 |
Les
activitats propagandístiques d’aquells moments eren les conferències, recitals
literaris i corals, la festa de l’arbre... Però una de les creacions més
importants del Foment va ser una “escola catalana”, batejada com Escola
Catalana del Doctor Robert. La primera notícia de que ja funcionava és del març
del 1907 [xviii].
Tanmateix, el setembre del 1906 es va organitzar un concert per recaptar diners
per l’escola, amb la participació del Cor infantil Mossèn Cinto de Barcelona [xix].
Per tant, imaginem que va començar aquell setembre de 1906 el curs escolar.
El maig
del 1907, el Foment Autonomista organitzà un concert a l’Harmonia al que van
convidar de nou el Cor Infantil Mossèn Cinto, però també va participar una
coral infantil pròpia, el “Novell Esbart de Cantaires” de les Escoles Catalanes
del Doctor Robert [xx]. L’acte de
lliurament d’una senyera a les escoles, dissenyada per l’arquitecte Joan Amigó,
el juny del 1908, havia de fer-se als jardins de Casa Espanya, però el temps
obligà a fer-ho al Casino. Això ho comento perquè demostra que el Foment i les seves
escoles tenien molt bona relació amb la classe alta local. A l’acte va
intervenir, Carme Karr, escriptora i directora de la revista Feminal [xxi].
 |
| L'Orfeó Dr. Robert es va fundar l'any 1922. L'any següent, arran de la instauració de la Dictadura, va canviar el seu nom a Orfeó Hospitalenc. |
Les eleccions de 1907.
És clar
que a més de les activitats culturals i propagandístiques, les eleccions eren
un dels principals objectius de la nova associació, sempre fent costat a SC. La
primavera de 1907 va tenir una doble cita electoral: les provincials el març i
les generals l’abril. Per la Diputació provincial, l’Hospitalet pertanyia al
districte de Sant Feliu-Vilanova i la Geltrú. Les candidatures presentaven fins
a tres noms i s’escollien quatre diputats per districte.
El
febrer de 1907 es va fer una reunió a Molins de Rei del catalanistes del
districte provincial de Sant Feliu-Vilanova i es van proclamar als candidats
Josep Roig i Miquel Roca. De l’Hospitalet hi anaren el “Centre Autonomista
Catalá”, l’”Escola Catalana del Dr. Robert” i el “Comité de l’Hospitalet, ab el
benemérit patrici don Joseph Parera”. Quin comitè és aquest? Bé, tenint en
compte que la reunió era per explicar els acords tancats o no amb els
republicans per les llistes de Solidaritat Catalana, pot ser un comitè local de
SC o de la Lliga [xxii].
El “patrici Parera” era el president del Foment, o l’alcalde del moment, que
tenia el mateix nom?
El
tercer de la candidatura solidària era l’advocat Eduard Micó, republicà federal
(i futur cunyat de Lluís Companys). Sembla que el pes de Bertran i Musitu va
fer que les candidatures solidàries tinguessin majoria catalanista per sobre
dels republicans. En qualsevol cas, la confecció de les llistes, com sol
passar, no va ser fàcil.
La
victòria solidària va ser àmplia. El quart diputat fou de la candidatura
monàrquica. Els republicans antisolidaris quedaren en tercer lloc [xxiii].
A l’Hospitalet també guanyaren els solidaris (Roig, 412; Roca, 406; Micó, 350),
seguits pel republicà antisolidari Palau ( 76) i el monàrquic Sostres (74) [xxiv].
Els resultats van ser tan
contundents que per les properes eleccions generals de l’abril, el candidat del
sistema, el liberal Josep Roig i Bergadà, escollit ininterrompudament els anys
1898, 1901 i 1905, va anunciar que ni es presentava [xxv].
 |
| Josep Roig i Bergadà, en una foto publicada l'any 1910, amb motiu del seu nomenament com alcalde de Barcelona. Aquest polític de l'ala demòcrata del Partit Liberal, seguidor de Canalejas, era el representant de la branca més oberta a la negociació amb el catalanisme. Font: Actualidades, 17-2-1910. | |
Dins de
SC també va haver una pugna entre els diferents corrents, per imposar el seu
candidat per aquestes eleccions generals. Finalment, el republicà unitari
Laureà Miró es va imposar al republicà federal Ramon Roig com a candidat
solidari [xxvi].
Veiem que al districte de Sant Feliu (més o menys el Baix Llobregat amb
l’Hospitalet) dominava el republicanisme per sobre del catalanisme, i dins el
republicanisme les tendències no massa catalanistes. Recordem que també hi
havia una branca republicana espanyolista (s’autoanomenaven “antisolidaris”)
encapçalada per Partit Republicà Radical (PRR) de Lerroux.
 |
| Laureà Miró i Trepat. Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Lauerano_Mir%C3%B3.png |
No he trobat dades concretes de l’Hospitalet, encara que
no és difícil imaginar que van ser semblants al conjunt del districte. De
Cornellà, sabem que Miró va obtenir 141 vots i el lerrouxista Pich i Pon, només
1 vot. Al conjunt del districte, a falta d’11 seccions, Miró obtingué 3.566
vots i Pich, 34 [xxvii]. Com és conegut, aquesta coalició va arrasar en les
eleccions, obtenint a Catalunya 37 diputats (entre ells, l’hospitalenc Felip
Rodés), d’un total de 48 escons.
 |
| Assemblea de diputats provincials i regidors de Solidaritat Catalana al Palau de la Música, el 29 de juny de 1908. Font: La Ilustración española y americana. 8/7/1908 |
Tot aquest procés polític es va fer malgrat les resistències
del règim de la Restauració, entre les que podem destacar una onada d’atemptats
a Barcelona portats a terme pel confident de la policia Joan Rull i la seva
banda. També col·laboraren en la creació d’un clima de violència alguns grups
de “jóvenes bárbaros” del PRR.
Dues publicacions
Un
altre personatge destaca en l’impuls del primer catalanisme local: Anton Busquets i Punset. Havia nascut a Sant Hilari Sacalm l’any 1876, i des del 1895
va publicar diverses obres literàries, especialment de poesia i va col·laborar
en algunes publicacions, sempre en llengua catalana.
 |
| Font: La Ressenya, 19-5-1907 |
L’any
1907 és director de l’Escola del Dr. Robert de l’Hospitalet i va portar al poble
on treballava l’activitat de publicista que havia dut a terme abans a Ripoll, Vic i
Barcelona. Sobretot destaca la creació de les dues primeres publicacions de la
nostra història, totes dues en català. La primera es va dir La Ressenya.
Periódich d’informació local, il·lustrat i literari, el primer número de la
qual va aparèixer el maig de 1907. Li van ajudar Pere Farrés i mossèn Antoni
Taulet [xxviii].
 |
| Capçalera de La ressenya. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=La+Ressenya |
La
segona va ser Ressenya Literaria. El seu subtítol era Publicació quinzenal catalana. Era una
revista cultural, amb pretensions d’arribar a tot el país. Es van publicar sis
números i el seu objectiu era el de divulgar la cultura catalana, especialment
la literatura. En totes dues podem veure un posicionament ideològic catalanista
i catòlic i de suport al Foment Autonomista i Solidaritat Catalana. En lo
social, demanava reformes i criticava el socialisme.
 |
| Capçalera de Ressenya literaria. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=Ressenya+Liter%C3%A0ria |
Aquestes
publicacions mereixen un estudi acurat i ara només comentaré la seva
existència, producte de l’embranzida del catalanisme local en aquells anys i a
l’entusiasme d’en Busquets. Només podem imaginar l’impacte d’aquestes
publicacions i les Escoles del Dr Robert en una societat en la que encara hi
havia una forta diglòssia, i el català era considerat per una bona part de la
població com una llengua de classes baixes, impròpia de la cultura i la
ciència.
Una síntesi final
Tot i
tenir una de les personalitats cabdals del primer nacionalisme català, en Pau Sans,
l’Hospitalet no va ser de les poblacions pioneres del catalanisme polític.
Va ser
al voltant de l’agressió espanyolista encetada arran dels Fets del Cu-Cut i la
creació de Solidaritat Catalana (SC) quan finalment quallà un grup catalanista
a la ciutat, el Foment Autonomista. Aquesta entitat va ser d’ampli espectre
ideològic, com la SC, amb el suport des de conservadors fins republicans. Al
voltant d’aquesta entitat es van crear efímeres publicacions i duradores
escoles.
El que
veiem és que l’aparell polític falsament democràtic de la Restauració va ser
escombrat definitivament de l’Hospitalet amb la irrupció de SC i el Foment
Autonomista, una tasca que ja havien començat les forces republicanes. Durant
els següents anys, quan SC es dissolgué, la Lliga Regionalista, dretana, i els
partits republicans, es disputaran l’hegemonia política a l’Hospitalet.
La
Lliga Regionalista, hegemònica en SC, també va ser qui va heretar a
l’Hospitalet l’hegemonia del catalanisme i qui va tenir majoritàriament el
poder local, com a mínim, a partir del 1910 i fins el Cop d’Estat de l’any 1923.
[iii] DOMÍNGUEZ, MANUEL. «El fracàs de la
democràcia espanyola. Les eleccions de 1891 a l’Hospitalet i el districte de de
Sant Feliu». Quaderns d’estudi, [en línia], 2016, Núm. 30, p. 115-21,
https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/332037 [Consulta:
14-03-2020].
[iv] Lo Gironès,
25-12-1895
[v] A l’Assemblea de la Unió Catalanista
de Manresa (1892), en la que es van aprobar les Bases de Manresa, en Sans va fer un important discurs en defensa
d’aquest projecte d’estatut d’autonomia. El discurs fou rescatat i reproduït
per Carles Santacana en tres articles de la revista Progrés (núm. 86-88, juny, juliol i setembre de 1992)
[vii] Joan-Lluís Marfany, La cultura del
catalanisme, Barcelona, Empúries, 1995, pàg. 387-400
[viii] La
Publicidad, 27-4-1903, pàg 2
[ix] La
Publicidad, 9-11-1903, pàg 3
[x] TARDÀ i COMA, Joan. Republicans i catalanistes al Baix Llobregat
a principi del segle XX, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1991, pàg. 56-62.
[xi] La Veu de Catalunya,
23-3-1906, pàg. 3
[xii] AMHL. Fons d’entitats i institucions.
C 4
[xiii] AMHL "Governació s. XIX-XX"
[xiv] MARFANY, op. cit. pàg. 399 i El Poble Català, 7-6-1906,
pàg. 2 i 12-6-1906, pàg. 2
[xv] El Poble Català, 4-7-1906,
pàg. 2 i 15-1-1907, pàg. 1; La Veu de Catalunya, 8-1-1907, pàg. 2
[xix] Id.15-9-1906, pàg. 2
[xxi] Feminal, 28-7-1908, pàg. 14
[xxii]
La Veu de Catalunya, 11-2-1907, pàg. 2-3
[xxiii]
El Heraldo de Madrid. 10-3-1907, pàg. 2 i TARDÀ, op.cit., pàg.78-84
[xxiv]
La
Publicidad, 11-3-1907,
pàg. 2
[xxv] La
Vanguardia, 5 d’abril de 1907
[xxvi] La
Vanguardia, 6 d’abril de 1907
[xxvii] La Vanguardia,
22 d’abril de 1907
[xxviii]
MARCÉ, Francesc. 25 imatges de la
historia de l’Hospitalet, Museu d’Història de la Ciutat, 1979, pàg. 91-93
