EL SOMETENT A L'HOSPITALET

El Sometent en la història de Catalunya

El Sometent era una força militar formada per civils. És a dir, gent que no formava part de l’exèrcit que en ocasions especials prenia les armes, enquadrades en uns grups organitzats  com si fossin un exèrcit regular, però que no ho eren. Avui els podem anomenar grup paramilitar, grup parapolicial, milícia cívica, exèrcit popular, guerrilla, etc. Tenia un règim jurídic propi. 

 

El Sometent a Catalunya (1877), de Josep Berga, Museu d'Art de Girona. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Sometent_a_Catalunya

 

Té el seu origen a la Catalunya medieval i es pot dir que és una particularitat catalana, perquè normalment la noblesa es reservava l’ús de les armes i no deixava que els no nobles les tinguessin i les fessin servir.

El nom pot tenir el seu origen en que eren cridats pel tocs de les campanes (“metent so”, o “so metent”) o pel crit que havien de fer els membres quan era reclamada la seva intervenció (“som atents”).

El sometent de l’Edat Medieval i Moderna el podem qualificar, en part, com una expressió de l’autoorganització i autodefensa popular. Per exemple, el gener de 1258 el rei Jaume I ordenà que a les cases de pagès de la parròquia de Provençana i 15 parròquies més (des de Sants fins Sta. Coloma de Cervelló) hi tinguessin armes i acudissin en sometent a la crida de socors, donats els freqüents atacs i robatoris que en patien.

De vegades, fins i tot, era l’últim recurs de la monarquia quan l’exèrcit regular fracassava. La participació dels sometents en contra dels Borbons durant la Guerra de Successió va provocar la seva prohibició amb el Decret de Nova Planta (1716).

Durant les guerres contra França entre 1793 i 1814 el Sometent fou cridat per les autoritats. Malgrat el temps que feia que havia estat suprimit, en va reaparèixer, demostrant així que les institucions pròpies no havien estat oblidades. En els primers anys del liberalisme (1820-23, 1833...) una altra organització semblant, de caràcter progressista, la Milícia Nacional, va ocupar el seu espai a les ciutats, però al món rural va ser habitual la crida al sometent per lluitar contra carlins.

Tanmateix, la conflictivitat social al camp català va fer que els propietaris rurals promoguessin un Sometent Armat de la Muntanya de Catalunya l’any 1855, aprovat l’octubre de 1858 per zones rurals. Per fer-nos una idea de quina era la situació, hem de recordar que el juny de 1857 l’Ajuntament de l’Hospitalet va demanar l’ajuda a l’exèrcit davant la gran quantitat d’incendis de camps de cereals que havien estat provocats.

A partir d’aquest moment, el sometent serà una institució conservadora, auxiliar dels capitalistes, defensora de l’ordre social i la propietat privada, revitalitzada en els moments àlgids de la lluita de classes, com una eina més de la repressió dels moviments socials i polítics d’esquerres. La primera acció contra una vaga obrera va ser a Sant Joan de Vilatorrada, localitat propera a Manresa, seu del Sometent, el juliol de 1890.

Per una història del Sometent contemporani, podeu llegir un excel·lent treball d'Arnau Cunillera clicant aquí.

El Sometent a l’Hospitalet

La primera notícia que tenim del Sometent de l’Hospitalet és del 1872, en el context de la 3a Guerra Carlina. Se n'organitzà el sometent local, i al capdavant es posà, com a caporal, el líder de les forces conservadores locals, Jaume Arús [1].

Val a dir que durant la República, les milícies van rebre uns altres noms, com "Voluntaris de la República" o "Cossos francs".

 

Font: La Ilustración española y americana, 8-4-1873, p. 4

El 29 de gener de 1875, la Comandància Militar ordena a l’Ajuntament “una batida en el término de su Municipio, levantando en somaten todas las personas honradas y que se presenten voluntariamente” pel dia següent, per empaitar “gente sospechosa” [2].

Val a dir que no tothom compartia el mateix zel en perseguir les partides carlines, i el 27 de gener la Comandància Militar havia recordat a l’Ajuntament que qui no impedís els atemptats dels petits grups carlins serien jutjats per la jurisdicció militar i sotmesos a consells de guerra [3].

En una altra carta del 26 de maig de la comandància militar local a l’Ajuntament es diu que les autoritats militars esperen trobar en els sometents “un poderoso auxiliar en todas las cuestiones de órden público”. El consistori va remetre la llista dels membres, que malauradament no conservem. Els homes que en formaven part rebien una compensació econòmica, que s’havia de fer efectiva a la nit, per evitar “los abusos a que podria dar lugar el pagarles con anticipación” [4].

Arran d’un intercanvi de cartes entre l’Ajuntament i la Diputació sabem que un grup local va participar en el Sometent General convocat els dies 18, 19 i 20 de novembre del 1877, en el marc de la Tercera Guerra Carlina i de la imposició forçosa del nou règim conservador que anomenem Restauració [5].

Una de les seves funcions era el control de les armes de foc, i les autoritats havien de consultar al Caporal del Sometent local si tenia inconvenient en concedir llicències d’escopetes de caça a qui les sol·licitava [6].

L’absència de documentació a partir d’aquell moment ens pot indicar que el Sometent hospitalenc va tenir poca o gens d’activitat. De fet, l’any 1902 es va crear un servei de seguretat privat per vigilar els camps de la Marina, el que ens pot indicar que no hi existia cap organització somatenista que fes aquesta activitat, que li era pròpia.

El tornem a trobar en un reportatge periodístic del desembre de 1909. Recordem que l’estiu anterior s’havia produït la revolta popular a Barcelona coneguda com Setmana Tràgica i les autoritats van trobar oportú recuperar els sometents per ajudar en la repressió. O com a mínim, fer una demostració pública de força.

La Ilustració Catalana, 5 de desembre de 1909. Rambla Just Oliveras.

Nuevo Mundo, 2 de desembre de 1909

El Sometent i el pistolerisme

L’agudització de la lluita de classes a partir de 1917, amb la fase que coneixem com pistolerisme, va revifar el Sometent. Les experiències europees de milícies ultradretanes [7] van fer que el Capità General de Catalunya legalitzés el Sometent de Barcelona el gener de 1919. El General Milans del Bosch era partidari de la mà dura contra el moviment obrer i va introduir aquesta institució rural a la capital.

Durant la Vaga de la Canadenca (vaga general a Barcelona, febrer-març de 1919) el Sometent va ser molt actiu contra la mobilització obrera. La vaga, però, va acabar amb una inicial victòria obrera, amb l’aprovació de la jornada de vuit hores de treball, entre d’altres conquestes.

Dues imatges del Sometent de Barcelona fent tasques d'ordre públic el març de 1919. Per fer palès el seu caràcter burgès, anaven ben encorbatats i amb barret. Portaven també, com a distintiu, un braçalet.  Mundo Gráfico, 2 d'abril de 1919.

A partir d’aquell moment, els sometents més actius, amb carlins i gent de procedència dretana, van coincidir en la creació dels Sindicats Lliures l’octubre del 1919, i  en els escamots armats que s’enfrontaven a trets amb els pistolers anarquistes.

Un dels episodis més destacats d’aquells enfrontaments va ser l’atac d’un grup armat a un cenetista, l’11 d’agost del 1920, al mig del Carrer Santa Eulàlia. El tiroteig (més de 200 trets, deia la premsa de l’època) fou intens i va atraure el sereno del barri que va disparar contra un dels agressors, que resultà ser un sometent de Sant Andreu. El resultat, dos morts.
La premsa informà que el Sometent local va detenir els que havien disparat, però que en veure que eren dels seus els van deixar anar. El que sembla evident és que l'empresari de la construcció que portava els sometents amb ell, no confiava en els de l'Hospitalet. 

 

L' ABC de Madrid, del 13 d'agost de 1920

El Sometent rebia el suport de les institucions (govern, exèrcit, etc.), dels partits burgesos, tant dels espanyolistes (Conservador, Liberal...) com dels catalanistes (Lliga Regionalista) i de les organitzacions patronals. Les seves víctimes eren el moviment obrer, especialment la CNT, i el republicanisme catalanista.

El cop d’Estat de Primo de Rivera (setembre de 1923), representant del bloc en que es trobaven els sometents, augurava bons temps per aquesta organització. Fins i tot, va haver un pla per estendre’ls per tota Espanya. Tanmateix, tot plegar se’n va anar en orris i els sometents van decaure quan la Dictadura va crear els seus propis mecanismes de poder.

 

És molt significatiu que un dels primers actes del Comitè revolucionari que es va constituir quan es va proclamar la República, el 14 d'abril de 1931, va ser el desarmament del sometent local.

El Sometent durant el franquisme

El règim franquista, molt violent en els seus primers anys, volia mantenir el monopoli de les armes per l’exèrcit i el va prohibir. Només a partir de 1945 el va tornar a tolerar força restringit, per dues raons: formava part de les mesures de l’allunyament del falangisme en el context de la derrota d’Alemanya i Itàlia i podia contribuir a perseguir els maquis que continuaven la lluita armada a les muntanyes.

De fet, va ser un sometent de Sant Celoni el que va donar el tret definitiu al cèlebre guerriller hospitalenc Quico Sabaté, el gener de 1960, que havia arribat a aquell poble després un enfrontament amb la guàrdia civil.

A La Vanguardia del 16 de març de 1978 se’ns informa d’un judici contra un sometent de l’Hospitalet que havia estat cridat per vigilar la nit de la revetlla de Sant Joan de 1974, i com que va trobar indecent l’actitud d’una parella va disparar a les cames del noi.

Més enllà de la valoració de l’individu, veiem que l’any 1974, quan es trobava que les forces d’ordre públic no eren suficients, encara es demanava l’ajuda del sometent. I que en aquell any encara n’hi havia un a l’Hospitalet. 

 
Finalment, el Sometent fou dissolt l’any 1978.

Els darrers temps

Una cerca per internet ens informa d’alguns grups que han recuperat el nom, i s’autoanomenen “sometent”. Els trobem relacionats amb organitzacions i mobilitzacions d’extrema dreta i espanyolistes, és a dir, lligades a la història d’aquesta institució dels darrers segles.

---

[1] AMH "Correspodència 1870-72"

[2] AMH  "Correspondència 1875-76"

[3] Id.

[4] Id.

[5] AMH "Correspondència 1877-78" 

[6] Id.

[7] El cas més conegut és el dels freikorps alemanys, d’origen medieval. transformats en organitzacions protofeixistes. De fet, són l’antecedent immediat de les SA i les SS nazis.

LAS MUJERES SIEMPRE HAN TRABAJADO, Y MUCHO

(Dedicado a Luisa, una mujer trabajadora extraordinaria, que nos ha dejado demasiado pronto)

Con frecuencia escuchamos aquello de que en el siglo XX las mujeres se han incorporado al mercado laboral. Bueno, eso es verdad solo en parte. Pero lo que no es cierto en absoluto es que las mujeres no hayan trabajado desde siempre mucho fuera de casa, en lo que llamamos trabajo productivo. 

 

Pescadoras de almejas de Pontevedra: Fuente: La Ilustración Mundial, 1926

 

Lo que nadie discute es que hacían todo el trabajo de casa, el reproductivo. Intentaré mostrarlo basándome, sobre todo, en los datos de mi ciudad.

En las labores del campo, las mujeres siempre han participado. En ocasiones, en tareas más o menos consideradas femeninas, como rebuscar o espigar, o en otros trabajos más asociados a los roles masculinos, como varear o segar. De la época anterior a la fotografía tenemos diversos testimonios en la pintura y la literatura.

 

La sega, de Joaquim Vayreda (1881) y Las cargadoras de heno de Julien Dupré (1880). Dos testimonios gráficos del trabajo femenino en el campo catalán y francés.

La Ilustració Catalana, setembre de 1893.

Durante el siglo XIX se desarrolló el llamado sistema doméstico en el sector textil. Unos empresarios proporcionaban materia prima y a veces máquinas a trabajadores/as y después les pagaban a tanto la pieza. Una especialidad femenina de esta forma de trabajo era la de las encajeras. En el Diccionario Geográfico Universal, de 1836, cuando se refiere a la industria de l'Hospitalet solo menciona:

"elaboracion de esquisitas blondas, en cuya ocupacion se dedican las mugeres."

Según un documento de 1853, había en l’Hospitalet 198 mujeres que se dedicaban a esta tarea, lo que era una cuarta parte de la población femenina adulta.[i]

Feminal, febrero de 1913. El encaje de bolillos, mostrado como un arte y considerado hoy una afición, era en el siglo XIX e inicio del XX un trabajo precario y mal pagado.

En las fábricas, sobre todo las textiles, el trabajo femenino era muy importante. En el censo obrero de 1923 podemos ver que el 81% de las personas que trabajaban en las factorías de este sector eran niñas y mujeres. Las 2.083 mujeres del textil eran un 45% del total de las personas que trabajaban en las fábricas locales.[ii]

El Vapor Vell de Sants. Font: La Ilustració catalana, 15-6-1888

 

Trabajadoras de una fábrica textil de l'Hospitalet, probablemente Can Trinxet, hacia 1920.

En la muy intensiva agricultura local y en la comercialización de sus productos también trabajaban las mujeres. Y en los sitiales de los/as basureros/as las mujeres hacían el duro trabajo de la selección de los residuos y el cuidado del ganado, sobre todo porcino. Y en el servicio doméstico, y como lavanderas…

Lavanderas, 1891. Fuente: La Ilustración hispano-americana

La mayor parte de estos trabajos eran sin contrato, en lo que hoy llamamos la economía informal, dentro de las familias o por cuenta ajena. Por ello, la documentación no suele reflejar el trabajo productivo femenino. Pero existía, era importantísimo. Y además, tenían que hacer el trabajo reproductivo cada una en su casa, la eterna doble jornada.
En las primeras décadas del siglo XX se consiguieron algunos espacios profesionales para las mujeres, limitados y ligados a supuestas cualidades específicamente femeninas, pero significaron un primer paso: maestras, bibliotecarias, enfermeras, etc... También se consiguió que las mujeres pudiesen estudiar en las universidades.

Escola de Can Pi, 1932.

El nacional-catolicismo del franquismo en el Fuero del Trabajo decía que quería “liberar a la mujer casada del taller y la fábrica” para que se dedicara a las “labores propias de su sexo”, es decir, las domésticas. Aunque la legislación evolucionó hacia una cierta igualación, se mantuvieron disposiciones como la dote, que ofrecía una indemnización a las mujeres trabajadoras cuando se casaban para que dejaran el trabajo y se centraran en el hogar. A pesar de todo ello, las fábricas textiles o de ciertas manufacturas, como la INDO, tenían una mano de obra mayoritariamente femenina.

Trabajadoras de Tecla Sala (1945).

 

 

En  mis recuerdos personales de la década de 1970 está fijada la imagen de mi abuela, tía y madre cosiendo en casa, en una nueva versión del sistema doméstico del siglo XIX. Yo diría que en la mitad de las casas del bloque en el que vivía, en el barrio de La Florida, las mujeres cosían. Eran como las trabajadoras de los actuales talleres de las maquilas latinoamericanas, de las empresas subcontratadas de China o Bangla Desh, mano de obra barata, sin derechos laborales, etc.

No he encontrado fotografías de la costura doméstica de la década de 1970. Esta página de la revista de la Asociación de Vecinos de Sant Josep, Tots per tots del año 1977, en el que una mujer cose a máquina mientras escucha los seriales radiofónicos es lo más parecido que he encontrado de mis recuerdos infantiles.

 

En el antifranquismo se desarrolló un importante movimiento feminista, que luchó por la igualdad legal y real. En las décadas de 1960 y 1970 también las mujeres conquistaron muchos espacios profesionales, casi todos.

Servei municipal d'informàtica de l'Ajuntament de l'Hospitalet, 1972.

 

Hoy, las mujeres de las maquilas han venido a vivir a nuestros barrios, y vuelven a ser el servicio doméstico de las casas ricas y las cuidadoras de abuelos/as. Y la ciudad se llena de hoteles en las que trabajan las kellys por muy poco dinero.

Creo que con algunos documentos, testimonios, imágenes y recuerdos he ofrecido algunas pruebas de la afirmación que he hecho al principio: las mujeres siempre han trabajado y mucho, aunque de forma deliberada se intente esconderlo.

Y pasa en todo el mundo. En el Informe del Desarrollo Humano de 1995, se afirma:

"Hay una conspiración no deliberada a escala mundial para subvalorar el trabajo de la mujer y su contribución a la sociedad. En casi todos los países del mundo, las mujeres trabajan más horas que los hombres; no obstante, participan menos en beneficios económicos. Si el trabajo de la mujer se reflejara en forma fidedigna en las estadísticas nacionales, destruiría el mito de que en el mundo son los hombres quienes mantienen el hogar."

 

ANNEX DE JUNY DE 2021

El MIT de Manlleu ha fet un extraordinari vídeo, "Les obreres del tèxtil. Una majoria invisible", que enllaço a continuació...

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

Part central del mural a Maldà (Urgell) Homenatge a la Dona, fet el 2013 pel Jordi March.

 Escultura dedicada a les dones que treballaven en les activitats relacionades amb la pesca a Tossa de Mar (la Selva).

Durant la Primera Guerra Mundial, les dones van demostrar que eren capaces de fer les feines tradicionalment reservades als homes, com en aquestes dues imatges, d'Escòcia i Alemanya.

---

[i] CASAS, Joan. La formació de la indústria a l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 1985, pág. 16.

[ii] CAMÓS, JOAN. l’Hospitalet. La història de tots nosaltres 1930-1936, Diputació de Barcelona, 1986, pág.40.

ELS PASSADISSOS, HABITATGES PER A LA CLASSE OBRERA

Ara queden pocs, però fa unes dècades milers de persones vivien als passadissos, a uns habitatges petits, normalment de planta baixa, disposats a banda i banda d’un passadís perpendicular al carrer.

N’hi havia a tots els barris de l’Hospitalet, encara que eren més freqüents a Collblanc-Torrassa. Existeix un gran estudi sobre els passadissos d’aquest barri, gràcies al qual sabem que el primer es va construir el 1906, però que la gran majoria són del període 1921-1926. Un 32% dels habitatges bastits a Collblanc-Torrassa entre 1915 i 1930 van ser als passadissos. Podem dir que a partir de 1930 triomfà definitivament el bloc de pisos. 

Passadissos de Collblanc-Torrassa en la dècada de 1990. En la fotografia de l'esquerra, un dels pocs que tenien dues plantes.

A Sant Josep recordem els set passadissos que hi havia al Carrer Mestre Candi, enderrocats entre 1980 i 1984, encara que hi havia un projecte per conservar alguns d’ells, considerats patrimoni històric de la ciutat. A Santa Eulàlia encara es conserven els del Carrer General Prim, i fins i tot a Les Planes n’hi ha un, al Carrer Subur. 

Passadís a Santa Eulàlia.

Tanmateix, foren molts més nombrosos a Collblanc-Torrassa per la senzilla raó que aquest barri va ser el que va créixer més en els anys ens els que s’utilitzava aquest tipus de construcció. També els trobem als que eren barris obrers de Barcelona en aquelles dècades: Les Corts, Sants, Sant Martí, etc.

 

Passadís a la Torrassa.

Els habitatges en passadissos eren petits, d’uns 20-40 m2, amb serveis sanitaris comuns i fetes amb materials de qualitats baixes. Normalment eren disposats en forma de U, al voltant d’un passadís central. Eren les cases dels immigrants més pobres, que arribaren en massa a l’Hospitalet a partir de 1915, quan la indústria necessitava mà d’obra per fabricar el que demanaven els països en guerra.

Plànols de passadissos a Collblanc-Torrassa de Ramon Puig i Gairalt. Veiem la planta i l'alçat. Font: HERNÁNDEZ, TATJER i VIDAL. Passat i present de Barcelona (III), pàg. 227.

El problema de l’habitatge per a la classe treballadora era enorme en aquella època. Milers i milers de famílies no podien pagar els lloguers dels pocs estatges dignes que es construïen. Les diverses formes d’infrahabitatge (barraques, coberts, lloguer d’habitacions o de llits, etc.) eren el més abundant. Els passadissos eren al llindar del que podem considerar digne segons la situació d’aquella època. A més, no tots eren iguals.

Passadissos al Carrer Llançà i Montseny, a la dècada de 1990.

Fins i tot, arquitectes com Ramon Puig i Gairalt van justificar el disseny de molts passadissos a la ciutat com una manera de solucionar aquest greu problema social. Pels propietaris del sòl i els promotors era una manera de guanyar diners amb una escassa inversió. I si en un solar podien fer cinc casetes en comptes de quatre, millor. Finalment van ser més un negoci pel capital que una solució per la classe treballadora.

Passadís al Carrer Occident de Collblanc. a l'esquerra de la foto, hi havien botiguetes, perquè aquesta façana donava a la Plaça del Mercat. Foto del 2008 de google sreet view.

 

La lluita de classes es va manifestar en aquest terreny de l’habitatge tant com en el món laboral. A partir de l’estiu de 1931, la CNT va promoure una vaga de lloguers, i durant la revolució de 1936, a l’Hospitalet es van col·lectivitzar també els habitatges, com les fàbriques i les terres.

Malgrat les dificultats, o potser a causa de les dificultats, la majoria dels testimonis parlen d’una estreta relació entre les famílies que hi vivien. El passadís era un espai comunitari on es compartien moltes coses i la solidaritat solia ser molt important. En algun cas s’hi instal·laven vàries famílies amb relacions de parentiu i paisanatge.

 

Joaquín Ruiz ens explica les migracions de Mazarrón (Múrcia) a Collblanc-Torrassa, i com diverses famílies van viure als passadissos del barri.

A hores d’ara en conservem molts pocs. Caldria fer un inventari i decidir quins volem conservar. En són un testimoni importantíssim de la nostra història. Actualment tenen protecció les Cases Borràs, i els passatges Pons i Mata, tots dos conjunts a La Torrassa. També són al PEPPA unes cases en passadís al Passatge de Piera, al Centre, però no semblen del mateix tipus que els altres. 

Passatge de Pons i Mata, a La Torrassa, l'any 2017

Pocs elements arquitectònics són tan representatius d’una època i del nostre ADN com els passadissos. Són patrimoni!

Annex (6 de juliol de 2020). 
També trobem passadissos o passatges d'aquesta mena a Barcelona, com els de León i Pau Hernández.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

Carrer Montseny, 142. Foto 2022.

Carrer Estruch, 13. Foto 2002.

Carrer Llançà, 91. Foto de 1992.

Carrer Occident, 25. Fotos de 2002

Carrer Holanda, 21. Foto de 2021.

Carrer Mas, 125. Foto de 2022.

Carrer Dr. Martí i Julià, 183. Foto de 2021.

Ronda de la Via, 25. Foto de 2022. Aquest també té entrada per la Ronda de la Torrassa.

Carrer Goya, 17. Foto de 2022.

Santiago Apostol, 88. Foto de 2024.

Carrer Cavall Bernat. Foto de 2025.

A Santa Eulàlia, al Carrer General Prim, 22. Foto de 2022.

Carrer General Prim, 26. Foto de 2022

Carrer Prat de la Manta, a Santa Eulàlia. A la façana hi ha la data de 1930. Foto de 2023.

Carrer Bassegoda, Sants. Foto de 2021.

Carrer Arizala, de les Corts. Foto de 2022

Carrer Ramón Turró del Poblenou. Foto de 2025.