RAMON PUIG I GAIRALT I LA CIUTAT JARDÍ DE L'HOSPITALET

El concepte de "ciutat jardí" fou creat per l'anglès Ebenezer Howard i divulgat en un parell de llibres que va publicar en 1896 i 1902.

En aquella època, les ciutats dels països industrialitzats havien crescut moltíssim (Londres, Nova York i París n'eren les més poblades del món) i sovint de forma caòtica i insalubre, especialment els barris de classe treballadora.

Molts arquitectes i enginyers feren propostes urbanístiques per a ordenar el creixement, amb criteris més o menys socials i/o higienistes. El pla de Cerdà per a Barcelona (1859) n'és un exemple.

Aquest és el context de la proposta de Howard, que plantejava ciutats petites o mitjanes amb la barreja del millor del món urbà (la nova tecnologia i les feines) i del món rural (contacte amb la Natura i descongestió).

Diagrama d'un sector de la ciutat-jardí de Howward. Font: Urban Networks

El seu model de ciutat tenia un parc central des del que partien de forma radial unes avingudes que dividien la urbs en sectors. L'ubanisme radial ja havia estat materialitzat en segles anteriors però va conèixer un gran impuls amb les reformes urbanístiques fetes a París a partir de 1852 impulsades pel prefecte Haussmann.

Les semblances entre l'urbanisme del París de Haussmann i la Pubilla Casas de Puig i Gairalt ja van ser comentades per Néstor Cabañas.

El model va arribar a Catalunya i es va dividir en dos tipus de propostes: urbanitzacions de luxe, com Terramar a Sitges (1919), o urbanitzacions per a contribuir a solucionar els problemes d'habitatge de la classe treballadora. Se'n van fer molts projectes al país.

Proposta de ciutat jardí a Olot (1916-1925), exemple d'eixample de luxe.

Al Samontà de l'Hospitalet feia temps que s'estaven produint petites urbanitzacions on hi anaven famílies de classe treballadora, però amb prou recursos com per comprar una petita parcel·la i fer-se una caseta gairebé sempre d'autoconstrucció.

Quan en Puig i Gairalt fa la seva proposta de pla urbanístic per a l'Hospitalet, per als espais que avui coneixem com Pubilla Casas, la Florida i les Planes pensà en una ciutat jardí. Ja en 1925 havia planejat una urbanització per als terrenys de la Pubilla Casas a petició dels propietaris.

 

Projecte dels terrenys de la Pubilla Casas de 1925. Ja veiem la forma radial.

A les bases del concurs del Pla de Sanejament i Eixample Interior, redactades pel propi Ramon Puig, com arquitecte municipal, preveia que una part podia ser ciutat jardí. En Puig guanyà el concurs.

 

Aquest pla va ser divulgat al reportatge publicat al setmanari madrileny La Esfera en 1928 en to elogiós. 

Les propostes formals pròpies de la ciutat jardí, amb un plànol radial i parcel·les petites per a casetes unifamiliars amb pati o jardí, es van començar a materialitzar, a poc a poc, a Pubilla Casas i molt menys a la Florida. La petjada també va quedar al nomenclàtor, amb els noms naturals i vegetals.

En Puig va escriure, l'any 1932, a la revista Fortitud:

"Sobre la extensa finca anexa a la casa se ha proyectado un extenso plano de urbanización en forma de Ciudad Jardín que con el tiempo será sin duda, la
mejor barriada del insospechado ensanchamiento del vecino pueblo de Hospitalet. Vías de gran importancia afluyen a plazas en forma de "rond point". Por el momento ya se han vendido diferentes solares y edificado algunas casas. Pero frente a la plaza central de la urbanización se ha reservado una manzana, en medio de la cual campea el edificio de la "Pubilla Casas" con sus terrazas, sus depósitos de agua y la arboleda que la rodea."

El Pla d'Eixample a la zona de Pubilla Casas. Font: article de Mercè Vidal.

Tanmateix, la zonificació pròpia de les ciutats jardí, amb sectors naturals o rurals entre barris poblats, no es preveia, perquè el pla d'en Puig proposava un continu urbà. 

La parcel·lació, en mans dels propietaris, tampoc va deixar gaire o gens d'espai pels horts o patis. Els solars es van fragmentar moltíssim, per a vendre a molts compradors i la majoria de les casetes es van construir entre parets mitgeres. 

En qualsevol cas, la ciutat jardí de Pubilla Casas era dins del projecte social de proporcionar habitatge digne a la classe treballadora i no en el de les urbanitzacions de luxe. El republicà Puig contribuia a l'ideal social que sembla que repetia el president Macià: la caseta i l'hortet. 

Tot es va acabar d'espatllar amb la lògica del capitalisme i la cobdícia d'empresaris i autoritats polítiques franquistes. Els carrers pensats per acollir casetes es van omplir de blocs a partir de la dècada de 1950. 

Uns barris concebuts com ciutat jardí, unes de les característiques dels quals havien de ser una grandària limitada i una densitat baixa, ara són els més densament poblats d'Europa.

Pel que fa a l'arquitectura, els edificis d'aquests barris eren, com hem comentat, majoritàriament d'autoconstrucció, amb gens o molt poc contingut estètic. 

Som a l'etapa noucentista i art deco d'en Puig. Als anys 30, però, s'incorporà al moviment modern. Els barris del Centre, Santa Eulàlia i Collblanc-la Torrassa són plens d'edificis dissenyats per en Puig, que podeu consultar al Geoportal de l'Arxiu de l'Hospitalet (compte, que com no podia signar algunes obres ho feien el seu germà Antoni o el seu amic Lluís G. Colomer).

L'única obra d'en Puig amb proposta estètica i seguint els principis de les ciutats jardí a Pubilla Casas fou el Xalet Molins, encarregat pel promotor de la urbanització del barri, Josep Molins. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5000-Fotografies/

A l'article de la revista Art: publicació de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art, del gener de 1934 es fa un repàs de l'obra dels germans Puig i Gairalt, i entre les obres d'en Ramon es destaca el Xalet Molins.  

Pàgina de l'article de la revista Art, amb obres de Ramon Puig i Gairalt: l'Escola de Can Pi, el Xalet Molins, Casa Bellmunt a Santa Eulàlia i el Gratacel de Collblanc.

 

Pubilla Casas havia de ser una ciutat jardí i ara és una realitat força diferent; una víctima més de l'especulació immobiliària i la cobdícia del capital. 

L’HABITATGE, UN DRET I UN PROBLEMA PER A LA CLASSE TREBALLADORA

L’habitatge és una necessitat bàsica, com menjar o vestir-se. Per això s’ha inclòs en totes les llistes dels drets fonamentals de les persones. 

El problema és que per a la classe treballadora sempre ha costat molt garantir aquest dret perquè l’habitatge també és un negoci; i la població de l’Hospitalet ha estat sempre gairebé tota de classe treballadora. Quan s’han produït els episodis immigratoris, amb l’arribada sobtada de moltes persones, la situació ha esdevingut dramàtica.

Per exemple, després de la catàstrofe de la Guerra del Francès, la inauguració del Canal de la Infanta (1819) va obrir moltes possibilitats de feina i la població de l’Hospitalet es va triplicar en quinze anys. 

En aquell poble petit, uns documents de 1834 ens informen que “El numero de familias en este pueblo es el duplo proporcionalmente al numero de casas del mismo” i que “algunos individuos del mismo Pueblo mobidos de la Codicia alquilaban las habitaciones estrechas”. Oi que sembla molt actual?

La situació es va repetir a partir de 1914, quan la demanda de mà d’obra per a la indústria va provocar una gran arribada d’aragonesos, valencians i murcians: la població es va multiplicar per cinc en 20 anys. A Collblanc-la Torrassa, el barri que més va créixer aquells anys, es va crear una Unión de Inquilinos en 1921. Van aparèixer els primers nuclis de barraques a Santa Eulàlia.

La tensió va arribar al límit l’any 1931 quan es va fer una vaga de lloguers, durant la qual van haver-hi manifestacions i avalots. La situació d’aquell any era descrita així: “Pasan de trescientos los juicios de desahucios tramitados por falta de pago, siendo de lamentar que en varios casos se haya tenido que recurrir a la fuerza pública para cumplir las sentencias dictadas por el Juez Municipal, produciéndose alborotos y desórdenes públicos (...)”.

La immigració es va reprendre en la dècada de 1940 i es va accelerar en les de 1950 i 1960: vam passar de 50 a 240 mil habitants. Centenars de persones vivien en coves (als pendents de Sanfeliu, Sant Josep o Pubilla Casas) i barraques (per tot arreu, però sobretot a la Bomba, a Granvia Sud). L’any 1956,  un canonge, amb la llibertat que només un alt càrrec de l’Església tenia, va dir: “el problema de la vivenda ha pasado de ser grande a ser pavoroso".

Reportatge a la revista Destino de novembre de 1945 sobre les coves habitades per desenes de persones a Pubilla Casas.

A partir de 1956 les lleis i les institucions franquistes van oferir el sòl de l’Hospitalet a les empreses immobiliàries perquè aixequessin a dojo blocs de pisos per a la venda. En els següents 20 anys s’hi van construir uns 80 mil pisos, requalificant el terreny per a edificar més i més, perquè alguns guanyessin més i més diners. Van aparèixer barris nous i els ja existents es van omplir. Les famílies van dedicar molts esforços a comprar el seu pis i la construcció va esdevenir un dels sectors més importants de l’economia, la majoria dels beneficis del qual van caure en unes poques mans.

A hores d’ara, el sector immobiliari és un dels més rendibles i ha pogut actuar sense gaires obstacles durant dècades, provocant que els preus de l’habitatge hagin crescut per sobre dels sous. La crisi de 2008, provocada precisament per la bombolla immobiliària, va coincidir amb un altre gran episodi immigratori, procedent d’arreu del món, que ha vingut a cobrir la manca de mà d’obra al nostre país. 

L'Hospitalet, 2020

La crisi de l’habitatge ha estat una de les pitjors manifestacions d’aquesta crisi global i els desnonaments massius van tornar. Les ocupacions de pisos, el barraquisme del s. XXI, s’han multiplicat. Veïns i veïnes són expulsats dels seus barris per la pujada de preus i la imposició d’usos més rendibles.

La cobdícia del capital per a obtenir més guanys està provocant una constant pujada dels preus de compra i lloguer. Moltes famílies no poden arribar més que al lloguer d’una habitació o a diverses formes d’habitatge per sota del llindar de la dignitat. Els desnonaments a l’Hospitalet han tornat a ser diaris, afectant famílies monoparentals, amb menors o amb persones amb diversitat funcional de tota mena.

Aquestes situacions tenen un impacte enorme a les nostres aules. Desenes de nenes i nens, que només s’haurien de preocupar pels exercicis no saben si tindran un sostre la setmana vinent; desenes de nois i noies no tenen una taula a la seva llar per estudiar, potser ni tan sols un espai per sentir-se segurs i segures. Com pot afectar tot això a l’aprenentatge de l’alumnat? Des de fa més de dos anys, diversos col·lectius de docents s’han organitzat amb una clara consigna: sense habitatge no hi ha educació.

No podem deixar d’esmentar dos temes que afecten l’oferta d’espais alternatius per a l’educació a l’Hospitalet. Per una banda, de forma negativa, una xarxa insuficient de biblioteques, especialment als barris que més les necessiten, que ha empitjorat sensiblement en els darrers anys. Caldria millorar-les. Per altra banda, de forma positiva, els esplais i totes les entitats que treballen en l’educació en el lleure tenen una gran tradició i arrelament. Caldria cuidar-les.

El dret a tenir un habitatge digne per a la classe treballadora, la pràctica totalitat de la població de l’Hospitalet, no s’ha garantit totalment gairebé mai en els darrers 200 anys, sobretot quan es produeixen episodis immigratoris. Un dels molts i més importants efectes negatius d’aquesta “emergència habitacional” és la influència en l’aprenentatge de l’alumnat que la pateix. Tinguem consciència d’aquesta situació i actuem.

Aquest article el vaig escriure per a la revista de l'escola Patufet Sant Jordi-Francesc Batallé i Aragonès. Gràcies per la confiança!

 Si voleu una versió llarga de l'article... El problema de l'habitatge a l'Hospitalet