En
aquesta ocasió me’n vaig una mica de l’Hospitalet, en concret a Can Tunis. La
família protagonista sí que era de l’Hospitalet, d’aquella part de la ciutat
que havia estat annexionada per Barcelona l’any 1920.
He
conegut la història que vull explicar gràcies al testimoni de la senyora Maria
Teresa Martí, que la sap gràcies al relat oral de la família, que coincideix
amb el que va escriure l’Elies Ortiz[i].
 |
| La Joaquima Falcó, la seva filla i el seu net, i l'Oncle Nel·lo, a la platja de Can Tunis, vers 1950. Fotografia cedida per la senyora Maria Teresa Martí. |
El
matrimoni format per la Joaquima Falcó i en Josep Martí (conegut com l’Oncle
Nel·lo) era un dels que vivia en una de les casetes o barraques que hi havia
entre el Far del Llobregat (la Farola) i la fàbrica d’àcids de Boada i Buigas
(el Vidriol), a pocs metres de la platja. Eren pescadors, una activitat ben
puixant abans de la Guerra Civil[ii].
 | |
| L'any 1907, la Farola era a desenes de metres de la costa. Font: CELH AF 0574 Delta / a. Josep Thomàs i Bigas, La Ilustració Catalana, núm. 229, 20-10-1907 |
 |
| L'any 1955, la Farola ja era dins d'una península, la línia de la costa havia reculat i ja era darrere seu. Font: CELH AF 0204 Farola/ a. d. Enric Pino Jansà |
L’avenç de la línia de la costa va provocar que marxessin del lloc on vivien i es van
traslladar a un extrem de Can Tunis, a tocar de les restes de l’hipòdrom, vers 1945. El
problema era que aquelles terres eren propietat del Consorci de la Zona Franca,
la institució creada per fer-hi un port franc. Tot i que no feien res del que
havien de fer, no deixaven que la resta fes el que pogués per viure.
 |
| Aquest Plano de la zona del Puerto... fou elaborat per la Brigada Topogràfica d'Enginyers de l'exèrcit l'any 1926. Font: http://cartotecadigital.icgc.cat/cdm/singleitem/collection/catalunya/id/2216/rec/9 |
Eren
els primers dies de l’estiu de 1947, quan els temors de tota la població de Can
Tunis es materialitzaren: les autoritats judicials acompanyades de nombrosos
guàrdies civils es van presentar davant la caseta de l’Oncle Nel·lo per
desnonar els seus habitants i enderrocar-la. I tothom sabia que més tard vindrien per la resta.
La primera resistència va ser, és clar, la de la família Martí-Falcó, que es va negar a abandonar casa seva. Va ser una actitud molt valenta, car en aquells primers moments es trobaven sols.
La primera resistència va ser, és clar, la de la família Martí-Falcó, que es va negar a abandonar casa seva. Va ser una actitud molt valenta, car en aquells primers moments es trobaven sols.
Ràpidament
la notícia es va escampar pel barri. En una època en la que no es que no hi haguessin
grups de whatsapp, no n’hi havien ni telèfons fixos, les notícies corrien, mai
millor dit, gràcies a les cames de la canalla. Veïnes i veïnes es van apropar a
la casa de l’Oncle Nel·lo a protestar, a cridar, a destorbar, a fer costat...
Un
dels nens va portar la notícia a la parròquia de la Mare de Déu del Port. Hi
eren els dos vicaris, mossèn Jaume Cuspinera i mossèn Ricart, i van sortir
esperitats cap el lloc del conflicte. L’escena que van trobar va ser la de la
casa encerclada per guàrdies civils amb les armes apuntant .
Després d’intentar
enraonar amb el personal del jutjat, sense cap resultat, el cap dels guàrdies
civils, probablement un sergent, va comminar als capellans que sortissin del
mig, que anaven a procedir a executar l’ordre judicial per la força.
 |
| Font: Elias Ortiz, Relat d'una experiència. Barri de Can Tunis, 2006, pàgina 94. L'Elias Ortiz va ser testimoni dels fets. Desconeixem si el dibuix el va fer ell directament o el va fer algú altre seguint les seves indicacions. |
Llavors
els capellans es van posar entre les armes i el veïnat. Segons el testimoni de
Teresa Martí, els civils van amenaçar amb disparar i un dels capellans li va
dir que podia començar per ell. Segons l’Elias Ortiz, el diàleg va ser així:
“-Padres, sepan que yo he estado en la guerra y me cuesta poco apretar el gatillo en cumplimiento de mi deber.
- Pues cumpla usted con su obligación que nosotros cumplimos la nuestra.”
Com
ens deia la Teresa Martí, en l’any 1947 un capellà era algú molt important,
però també un sergent de la guàrdia civil era algú molt perillós i gairebé
impune.
Finalment
no van haver trets, i l’estira i arronsa va arribar al capvespre. Com que la
llei impedia desnonar de nit, el seguici judicial i els guàrdies civils van
marxar. Les gestions amb el bisbat, el Sindicat Vertical i el Govern Civil van
fer que al dia següent no passés res, ni a l’altre, ni a l’altre...
Per
una banda, el règim franquista no volia enrenous ni protestes de cap mena. Per
una altra, tampoc hi havia cap projecte en concret per fer en aquella zona, ni
el port franc era imminent, ni les indústries de la Zona Franca havien arribat.
A més, l'episodi fou explicat a les ràdios antifranquistes de l'estranger. Les autoritats van optar per deixar córrer els desnonaments, i aquí no ha
passat res.
 |
| Trainera dels pescadors de Can Tunis en una cursa al Port de Barcelona (ca. 1960). Fotografia cedida per la senyora Maria Teresa Martí. |
La
família de la Quimeta Falcó i l’Oncle Nel·lo van continuar vivint en aquella
casa unes dècades més, fins que l’ampliació del port sí que va arribar-hi.
Durant aquells anys van ser una de les famílies de pescadors de Can Tunis, de
fet, van arribar a ser la darrera.
De les autoritats i del Consorci no van
rebre cap millora en aquells anys; ans el contrari, els van construir un mur
que gairebé encerclava totalment el seu terreny i que els dificultava
considerablement la vida.
 |
| Anys més tard, la família , com en aquesta ocasió vers 1964, Martí tornava a la Platja de la Farola per banyar-se, com centenars de persones de l'Hospitalet i Can Tunis. Font: CELH AF 0629 Farola / a. desconeguda d. Maria Teresa Martí Maldonado. |
 |
| Amb aquest mur va encerclar el Consorci de la Zona Franca el terreny de la seva propietat. Fotografia (ca. 1958) cedida per la senyora Maria Teresa Martí |
El
problema de l’habitatge de la classe treballadora era greu en la dècada de 1940
i ho és ara. La “justícia” i les forces d’ordre públic actuen contra els
pobres, i només la solidaritat, la mobilització i algunes persones conscients
de les seves capacitats i responsabilitats, en aquest cas els dos capellans,
són del costat dels febles. Avui, hi hagués anat la PAH.
No hay comentarios:
Publicar un comentario