ANNUAL, UN GRAN DESASTRE EN UN PROJECTE IMPERIALISTA ESPANYOL

El juliol de 1921 es va produir al nord d’Àfrica un dels més importants desastres militars en la història d’Espanya, conseqüència del règim polític oligàrquic i corrupte del moment. Presentat per la premsa nacionalista com un acte de patriotisme i heroisme, en realitat va ser una carnisseria innecessària.

 

Anem a veure com es va arribar a aquesta terrible situació.

 

Cadàvers de soldats espanyols a Monte Arruit. Font: Mundo gráfico 21 de novembre de 1921 p.12

Què feien soldats espanyols al Marroc?

Imperialisme, d’això se’n diu imperialisme; és a dir, conquerir un territori fora del teu país per explotar-lo. El país conqueridor -la metròpoli- explotava els recursos naturals i la mà d’obra (amb diverses formes d’esclavitud o semi-esclavitud) del país conquerit –la colònia- amb el resultat de l’enriquiment del primer i l’empobriment del segon. 

 

Sí, sóc imperiofòbic! 

L'Imperialisme d'arrel econòmica va ser la raó principal de les diverses campanyes del Marroc i del Desastre d'Annual. Mines de ferro d'Uixan, a uns 20 km en línia recta de Melilla. Font: La Esfera, 9 de desembre de 1916, p. 10

Els actuals països rics i pobres es corresponen força amb el mapa de l’imperialisme dels darrers segles.

L’expansió espanyola al nord d’Àfrica es remunta a la conquesta de Melilla per part de Castella l’any 1496. Els portuguesos ja havien conquerit Ceuta abans. El modern imperialisme, però, és fill del capitalisme i té la seva gran expansió al llarg del segle XIX. Àfrica en serà la principal víctima, i se la repartiren impunement mitja dotzena de potències europees.

Font: http://joseluistrujillorodriguez.blogspot.com/2012/11/actividad-sobre-el-reparto-de-africa.html

La primera Guerra del Marroc es va fer els anys 1859 i 1860. Al cos de voluntaris catalans (un total de 466 homes) hi era l’hospitalenc Jaume Mitjavila, potser perquè un dels caps de l’expedició era en Joan Prim, sota les ordres del qual ja havia lluitat anteriorment.

Batalla de Wad-Ras, pintura de Fortuny sobre la batalla del 1860.

Durant les següents dècades es produïren enfrontaments més o menys importants als afores de Ceuta i Melilla: 1869, 1880, 1883, 1893 ("Guerra de Margallo")... Les tensions entre potències imperialistes, bàsicament entre Alemanya i França, van fer que a partir de 1904 Espanya rebés una “zona d’influència”, que, gràcies a un acord amb França, va esdevenir el 1912 un “Protectorat del Marroc”.

Quins avantatges proporcionava aquest domini sobre el Protectorat? Com totes les colònies era un mercat captiu, gairebé monopolitzat pels productes de la metròpoli. Tanmateix, tenia una població no gaire gran i amb poc poder adquisitiu.

Es calcula que només el 14% dels 21 mil km2 del Protectorat (una mica menys que la Comunitat Valenciana) eren conreables, per tant, amb prou feines proporcionaven el menjar per a la població i poques plantacions de productes d’exportació es podien imposar. 

 
A Guinea Equatorial, l'altra gran colònia espanyola, sí que es podia fer aquesta mena d'explotació, i es va fer intensament. Per exemple, la família Buxeres, que va comprar i reformar el palauet de l'Hospitalet, hi va fer una gran fortuna.

“Los franceses se habían quedado con la parte del león, las llanuras feraces i defendibles. En el reparto a España le tocó “el hueso de Yebala i la espina del Rif”, territorio insurrecto, inconquistado, montañas y valles en los que acechaba la muerte, tierra árida que da poco más que chumberas, esparto y espinos, territorio de miedo y emboscadas.”[i]

Font: Nuevo mundo , 7 de març de 1912, pàg. 28

La raó principal van ser les mines de ferro que s’hi van trobar a pocs kilòmetres  de Melilla, explotades per la Compañía Española de Minas del Rif (CEMR). Aquesta empresa fou constituïda el 1908, i en el seu accionariat trobem a polítics com Romanones o al mateix rei Alfons XIII, a més d’alguns dels cognoms i títols nobiliaris més importants de l’oligarquia del moment: Güell, Motrico, etc. 

Acció de la "Compañía Española de Minas del Rif", constituïda el juliol de 1908. Quants morts van costar el beneficis dels accionistes d'aquesta empresa?

De fet, l’escalada militar del 1909 està íntimament relacionada amb la construcció del ferrocarril que havia de transportar el mineral de ferro a Melilla des dels jaciments d’Uixan i Axara. Alhora, es construïen petites fortaleses que defensaven la via fèrria, una demostració de com vides i recursos militars, i per tant públics, es posaven al servei dels interessos de l’alta burgesia.

Font: La Esfera, 9-12-1916, pàg. 9

 

També s’explotaven les mines de plom al Mont d’Afra i a Jemis, a pocs kilòmetres de Melilla, per sengles societats anònimes, des del 1907 i el 1912, i també s’hi van fer ferrocarrils de via estreta. 

"EN EL RIF. -Gracias á nuestros valerosos hijos, ha quedado a salvo el honor de la patria. -Y también las minas, mi querido amigo." Vida Socialista, núm. 1, 2-01-1910, pàg. 1."

 

Aquesta relació entre la Guerra del Marroc i els interessos miners eren coneguts a l’època, fou denunciada pel mateix Joaquín Costa a finals del 1909:

“(...) sea que nuestro Gobierno haya procedido sin libertad, porque el Gobierno francés, interesado en amparar á los accionistas de cierta Empresa minera que beneficia dos criaderos metalíferos en el Rif, haya hecho la forzosa al Sr. Maura con la amenaza de ocupar para Francia la comarca donde las minas radican, y someter á sus pobladores si España no lo hacía, (...)[ii]

Mines de plom de La Alicantina. Font: La Esfera, 9-12-1916, pp. 22 i 33

El debat ideològic

L’altra gran raó de la conquesta del Marroc era la ideològica. El nacionalisme espanyol era, com gairebé tots en aquella època, racista i imperialista. El nacionalisme era (i és?) una ideologia que volia convèncer als pobres que compartien interessos amb els rics del seu propi país. Després de la derrota de 1898, un ridícul monumental en termes polítics i militars, calia un altre projecte imperialista per generar la propaganda “patriòtica” necessària, i el Marroc va ser la resposta.

Acudit gràfic a El Socialista, 22 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.

 

El moviment obrer va desenvolupar, de mica en mica, una ideologia contrària a l’imperialisme. Al Congrés de París de la Internacional Socialista es va aprovar el següent text:

“La política colonial de la burgesia no té un altre objectiu que augmentar els guanys de la classe capitalista i mantenir el règim burgès, esgotant la sang i els diners del proletariat productor i cometent crims i crueltats sense nom amb les races indígenes de les colònies conquerides per la força de les armes.”[iii]

El PSOE, el PCE (a partir de la seva creació el 1921), els partits republicans i les organitzacions anarquistes van crear un pensament i un acció contraris al colonialisme en general i a la Guerra del Marroc en concret. A més, cal recordar que la llei espanyola permetia que els mossos cridats a l’exèrcit es lliuressin del servei militar si pagaven una certa quantitat. És a dir, que a la guerra anaven només els pobres. 

"Un soldado despidiéndose de su madre en el puerto de Valencia, antes de embarcar con destino a Melilla". Font: Nuevo mundo, 7 de març de 1912, pàg. 15

El 1912, la redempció del servei militar a canvi d’un pagament obligatori fou substituïda pel pagament d’una “quota” de 1.000 o 2.000 ptes. que el reduïa a 10 o 5 mesos, respectivament. A més, els soldats de quota podien escollir arma i destí, el que permetia eludir Àfrica. La quota mínima, 1.000 ptes., era el sou anual d’un jornaler home i el de dos anys o més d’una jornalera dona. És clar que només els rics podien permetre's pagar la quota.

Els escapularis on deia "Detente bala" eren repartits entre els soldats. El de la dreta, ric, fa referència a les dues mil pessetes que costava la "quota" per lliurar-te d'anar a Àfrica. Acudit gràfic a El Socialista, cit. a LÓPEZ, 1976.

L’ocupació efectiva del Protectorat (1909-1921)

 

Que en un palau es digués que un territori era sota sobirania espanyola i que aquest control sobre el terreny fos real i efectiu eren dues coses molt diferents. 

 

"EL FRANCÉS: Démonos la mano; pues gracias á nuestra diplomacia, somos dueños de Marruecos. EL ESPAÑOL: Sí; sólo que ahora nos falta conquistarlo." Vida Socialista, 15-12-1912."

Quan les tropes espanyoles van començar a ocupar la zona al voltant de Melilla van provocar importants reaccions de la població nadiua l’estiu del 1909. 

Font: Hojas Selectas, 1909, núm. 85, pàg. 943.

 

El juliol de 1909 van coincidir la gran revolta popular provocada per la mobilització de reservistes catalans per anar a la guerra, coneguda com la Setmana Tràgica, i un primer “desastre”, el del Barranco del Lobo, on van morir al voltant de mil militars espanyols.  

 

El repartiment d'escapularis a les tropes de reservistes que sortien del Port de Barcelona va ser una de les espurnes de la Setmana Tràgica. Als seus fills, els rics no els donaven escapularis, els pagaven la redempció per no anar a l'exèrcit. Així, per la pàtria que tant deien estimar només lluitaven els pobres. Font: La Hormiga de Oro, 24 de juliol de 1909, pàg. 12.

 

Després del primer desastre de 1909, el govern espanyol intentà ocupar el territori nord-africà combinant la diplomàcia amb accions de força.
 

"Nuestra acción en Marruecos. Recogida de grano encontrado en unos silos de Texdra." L'espoli de la població dels territoris ocupats, presentada com una acció de guerra. Font: La Hormiga de oro. 16-3-1912.

Aquestes terres del Rif, tot i que teòricament havien estat sota la sobirania del soldà del Marroc i ara d’Espanya, en realitat es dividien en unes parts habitades per unes persones que deien procedir d’un avantpassat comú, les cabiles, que eren governades pels seus respectius caps.

L'imperialisme sovint era presentat com una acció "civilitzadora" dels pobles colonitzats, endarrerits. L'acció militar era un mal menor per permetre l'acció civil. No tothom s'empassava aquests sopars de duro. Acudit gràfic a El Socialista, 21 de maig de 1914, cit a LÓPEZ, 1976.

 

De cabiles n’hi havia de més grans i de més petites, i sovint s’enfrontaven entre elles. La política espanyola va ser la de intentar arribar a acords amb els caps de les cabiles (els caids), amb pagaments, pactes i cerimònies diverses. La creació d’una Policia Indígena i d’un grup militar format per nadius, els Regulares, també va significar una sortida professional per una part del jovent de la regió.

Font: La Hormiga de Oro, 4 de setembre de 1909, pàg. 11

 

El General Aizpuru, Comandant General de Melilla des del 1915, va portar a terme aquesta combinació de pal i pastanaga. Però les relacions podien ser bones i els caps indígenes mostraven submissió a les autoritats espanyoles, com podien ser dolentes, i s’aixecaven en armes contra l’ocupació. D’aquesta manera, els episodis bèl·lics en aquell període foren freqüents.

Ofensiva del General Aizpuru. Font: La Hormiga de Oro, 16 de març de 1916.

Abd el-Krim i Silvestre

Abd el-Krim (Axdir, 1882-El Caire, 1963), de la cabila rifenya Beni Urriaguel, era fill d’un cadí (jutge) i també ell va assolir aquest càrrec. Va estudiar a les universitats de Fes (al Marroc francès) i Salamanca, i va ocupar càrrecs a l’administració colonial. Era un exemple d’aquesta relació de les autoritats colonials amb les elits locals.

Abd el-Krim i el seu pare. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 14

 

Com és que va acabar encapçalant la revolta contra la dominació espanyola? La seva col·laboració era falsa des del començament? o es va allunyar gradualment de les autoritats espanyoles?, sobretot quan veia com tractaven la població rifenya i la nul·la inversió al seu país.

Abd el-Krim. Font: La Hormiga de Oro, 13 d'agost de 1921, pàg.10

 

Fou acusat d’espionatge i empresonat pels francesos el 1915. Quan va intentar fugir d’una presó espanyola es va trencar una cama i va quedar coix. Encara durant uns anys va mantenir una certa ambigüitat amb la potència colonial, però quan el 1920 es va intensificar l’ofensiva contra el Rif va aconseguir el que semblava impossible, unificar la majoria de les cabiles en una lluita comuna.

Font: La Esfera, 5 de juny de 1926, pàg. 37

 

El general Manuel Fernández Silvestre (Cuba, 1871-Marroc, 1921) fou nomenat Comandant de Melilla el gener de 1920, amb l’objectiu d’enllestir el control de tota la zona del Kert i el Rif, especialment importants per l’existència de les mines. 

 

Silvestre. Font: La Hormiga de Oro, 30 de juliol de 1921, pàg. 11

 

Silvestre era el general favorit del rei, gairebé un amic. Fou enviat al Marroc per acabar d’una vegada amb una guerra que feia molts anys que s’allargava. S’esperava d’ell, un cap de cavalleria, un home d’acció, que precisament passés a l’acció.

Font: Mundo Gráfico, 25 de febrer de 1920, pàg. 19

 

Tenia un tarannà diferent al d’Aizpuru. Quan Abd el-Krim demanà 44.935 ptes. en concepte d’indemnització per l’empresonament que ell considerava injust, Aizpuru es mostrà partidari de donar-li aquests diners, i Silvestre, contrari.

Silvestre presideix la jura de bandera a Melilla. Font: Mundo Gráfico, 25 de maig de 1921, pàg.20

El desastre d’Annual (juliol de 1921)

a) La campanya de Silvestre

Silvestre va  endegar una campanya d’ocupació de les terres dominades pels grups armats, les harkes, de les cabiles rebels. El pla consistia en organitzar una expedició que, descrivint un arc cap el sud i que després girés cap a l’oest i després al nord, acabés amb la conquesta de la badia d’Alhucemas, centre neuràlgic de la insurgència, on era Axdir, la capital dels Beni Urriaguel. 

Font: http://jchistoria4vb.blogspot.com/2018/11/desastre-de-annual-1921.html

Alhora, el General Berenguer encapçalava una acció per ocupar la regió de Yebala, a l’oest del Protectorat. L'octubre de 1920 va prendre Xauen i el juliol de 1921 intentava prendre la fortalesa de Tazarut.

Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12.

 

La primera part del recorregut previst per Silvestre era força segura, amb un ferrocarril fins Tistutin, i un camí en bones condicions fins Dar Drius. A partir d’aquest punt i fins a la costa, el camí tenia pendents, barrancs, corbes i congostos. Al bell mig d’aquest tram perillós era el poblet d’Annual.

Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 21

 

El març de1920, les tropes de Silvestre van començar l'ofensiva, cap a Tafersit i Dar Drius, ocupats dos mesos després. El 15 de gener de 1921 n'arribaren a Annual, després de recórrer uns 150 km (4 hores en cotxe o 4 dies a peu a marxa forçada des de Melilla), dels qual uns 70 km eren en territori enemic. El juliol de 1920, havien rebut la visita del ministre de la Guerra, Vescomte d'Eza, per reblar el suport del govern i el règim a l'operació imperialista.

 

Font: La Hormiga de oro, 20 de març de 1920, pàg. 4

Al llarg d’aquest camí, Silvestre va deixar uns fortins fets amb sacs terrers (els “blocaos”), on hi havia una petita guarnició amb artilleria. Els blocaos normalment eren a llocs elevats i lluny dels punts d’aprovisionament d’aigua.
 

Annual, un cop conquerit de nou, l'any 1926. Font: La Esfera, 29 de maig de 1926, pàg. 6

 

L'ofensiva iniciada en la primavera de 1920 no havia resultat tan definitiva com s'esperava de la contundència de Silvestre. La impaciència del rei i els imperialistes en general era creixent. Silvestre era pressionat i sabia que l'ofensiva de 1921 havia de ser la definitiva.

 

En va continuar amb el pla previst. A tota la línia de penetració hi havia uns 12.000 militars espanyols, amb 130 canons, però el gruix de les tropes s’anava fent petit segons la penetració en territori enemic era més profunda. Les guarnicions a pobles i blocaos aïllats eren cada vegada més nombroses.

 

Font: La Hormiga de oro, 29 de maig de 1920, pàg. 9

Els avenços en la primavera i estiu de 1921 van merèixer un telegrama de felicitació d’Alfons XIII a Silvestre, amb el famós “Ole, los hombres” (sense comentaris). 

Font: Mundo Gráfico, 27 de juliol de 1921, pàg. 12

 

b) Abarrán; anunci del Desastre.

L’1 de juny una columna de 1.500 militars ocupà un turó al nord-oest d’Annual anomenat Abarrán, on van fer un blocao, i on van deixar 280 homes. Només que la columna va allunyar-s’hi, la harka de Tensamán va començar l’atac i va prendre el turó en unes hores. 

Font: Nuevo Mundo, 2 de setembre de 1921, pàg. 11.

En aquell moment ja era prou evident que la posició de Annual no es podia defensar, i n’hi havia temps de planificar una retirada ordenada, cap enrere, pel mateix camí, o cap endavant, cap a la costa (a uns 12 km), on podien rebre ajut de la Marina.

En el moment àlgid de la seva ofensiva, Silvestre va fer un viatge a la Península. Amb qui va parlar? Va rebre instruccions, va fer algun advertiment? A la foto, cerimònia de la concessió de la Medalla al Mèrit Naval, a Madrid. Font: Semana gráfica, 25 de maig de 1921, pàg. 21.

 

Malauradament, Silvestre no volia o no sabia fer una altra cosa que atacar. Va entrevistar-se amb el seu superior al Marroc, Berenguer, de qui no rebé els reforços que li va demanar. Malgrat tot, el dia 7 ordenà prendre un altre turó a l’oest d’Annual, Igueriben.

c) Igueriben; el Desastre es precipita.

El 17 de juliol començaren els atacs contra el blocao d’Igueriben, i malgrat les desesperades demandes de socors, el contingent d’Annual, d’uns 5.000 homes, no va poder fer arribar convois de subministrament. Els tiradors rifenys, els “pacos”, només havien fer foc contra els espanyols que es posaven a tir i esperar que els assetjats es morissin de set.

A més, la major part de les tropes indígenes, entre una mort gairebé segura al bàndol espanyol i la supervivència al bàndol rifeny, van passar-se a les files rebels.

Font: Nuevo Mundo, 29 de juliol de 1921, pàg. 14

 

El dia 20, Silvestre torna a Annual i veu com els supervivents abandonen Igueriben i corren pendent avall, on són morts gairebé tots. Aquella nit, els caps es van reunir per decidir si optaven per la resistència o per la fugida. El fet és que sembla que en aquells moments no es van fer preparatius efectius per cap de les dues possibilitats.

Font: Nuevo mundo, 7 d'octubre de 1921. p 18

Aquella nit, preveient el desastre que els queia a sobre, envià al seu fill en un cotxe a Melilla, amb el famós “Adiós, Bolete”. Una reacció molt comprensible en un pare, però hem de recordar que la resta del seus subordinats també en tenien de pares i de mares.

d) Izzumar; el Desastre es consuma.

Al matí, la notícia que les harkes atacaven Annual va precipitar la retirada. El fet és que ni per resistir ni per replegar-se s’havia preparat res, i els caps i oficials entraren en pànic i la retirada va esdevenir una desbandada. 

Font: La Esfera, 3 de setembre de 1921, pàg. 9

 

Uns 5.000 homes van sortir corrents, en mula, camió o cotxe cap al sud-est, cap a un lloc que imaginaven segur, Ben Tieb o Dar Drius. El problema era que per arribar-hi havien de passar per un congost que vorejava barrancs (on es van produir empentes i veritables embussos) i pujar pels pendents del Mont Izzumar.

Les escenes que s’hi van viure es poden resumir amb un “campi qui pugui”. Malgrat alguns episodis de companyerisme, sembla que va sovintejar l’egoisme, amb baralles per les muntures, abandonament de ferits, etc.

Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Desastre_de_Annual.svg

Silvestre, en un darrer acte d’incompetència, en comptes d’intentar coordinar les accions del seu contingent, com que el seu honor quedava tacat segons aquest concepte de l’honor tan propi de segons quins patriotes, es va suïcidar.

El 21 de juliol de 1921, mentre el Desastre d'Annual es consumava, el rei Alfons XIII era en la cerimònia de trasllat del sepulcre d'El Cid a la Catedral de Burgos. La tomba d'El Cid havia estat elevada a categoria de símbol de tot allò que s'havia de deixar enrere, després del Desastre de Cuba, pel regeneracionista Joaquín Costa. De vegades es produeixen coincidències molt significatives. Font: Mundo gráfico. 27 de juliol de 1921, pàg. 11

 

Al vessant sud de l’Izzumar hi era un regiment de cavalleria. Quan van començar a arribar els primers fugitius van fer diversos atacs per protegir-los. També van morir gairebé tots però van salvar moltes vides. És una prova de que si els caps i oficials haguessin mantingut la calma i haguessin fet bé la seva feina les víctimes no haurien estat tan nombroses. 

e) Monte Arruit; la culminació del Desastre.

El General Navarro, el segon de Silvestre, que havia sortit d’Annual el dia 20 per demanar reforços des de Melilla, en tenir les primeres notícies del Desastre torna a pujar al cotxe en direcció al front. Amb les restes de l’exèrcit en retirada (uns 3.000 homes) es refugiaren al fortí de Monte Arruit.

El fortí de Mont Arruit. Font: Mundo Gráfico, 10 d'agost de 1921, pàg. 16

Allà hi van ser, assetjats pels rifenys, des del 24 de juliol fins al 9 d’agost. El principal problema tornava a ser que la fortalesa era a molts metres de les “aguadas”, a més de que els rifenys tenien l’artilleria que havien pres als espanyols.

Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 12.

El General Berenguer va decidir que no podia organitzar un contingent prou gran com per rescatar els assetjats. Tampoc podia organitzar l’abastiment per aire, perquè a Melilla només hi havia dos avions civils i quan llençaven blocs de gel gairebé mai encertaven. 

Fotografia aèria de Mont Arruit durant el setge. Font: Mundo Gráfico, 17 d'agost de 1921, pàg. 11.

Finalment Berenguer va permetre Navarro que negociés la rendició. Es va acordar l’entrega de les armes a canvi de respectar les vides. Els rifenys no van respectar el pacte i van degollar a gairebé tots els espanyols (amb episodis de tortures), excepte un petit grup de caps i militars especialitzats pels quals demanarien un rescat.
 

Cadàvers insepults a Mont Arruit. Font: La Esfera, 5 de novembre de 1921, pàg.14.

f) L’enfonsament del territori de la Comandància de Melilla.

La pràctica totalitat del territori dominat pels espanyols que corresponia a la Comandància de Melilla va caure sota el domini de les harkes: Zeluan, Nador, etc. Les harkes van prendre el Mont Gurugú, des d’on es dominava la ciutat de Melilla. 

Font: Mundo Gráfico, 14 de setembre de 1921, pàg.19

 

Els combats als afores de la ciutat es van allargar durant setmanes. Existeix un debat sobre si fou Abd el-Krim el que va renunciar a prendre la ciutat o si va ser el ràpid enviament de tropes des de Ceuta el que ho va evitar.

Tots els fortins i blocaos escampats pel territori foren atacats. A Dar Quebdani, uns mil homes foren envoltats per la harka de Beni Said. Després de negociar, el 25 de juliol es produeix la rendició i es repetí l’episodi de Monte Arruit, i la majoria dels soldats espanyols foren assassinats.

Segons una carta que es conserva a l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, l’hospitalenc Enrique Ubasos era un sargent del Regiment Melilla nº 59 i fou una de les víctimes de Dar Quebdani. En aquell moment se’l considerava desaparegut. 

La posició de Dar Quebdani quan fou reconquerida. Font: Mundo Gráfico, 22 de novembre de 1922, pàg. 14.

El document ens informa de la seva adreça, el Carrer Boada, número 119, el nucli que hi havia a prop de la platja de la Farola, al voltant de la fàbrica de Boada i Buigas. Tanmateix, aquest indret no era de l’Hospitalet des de l’any anterior.
 

Defenses als afores de Melilla. Font: Mundo Gráfico, 3 d'agost de 1921, pàg. 16.

Les causes del Desastre

Per esbrinar les causes del desastre es va encarregar al General Picasso que fes un informe, el conegut com Expedient Picasso. A partir del que va poder fer i el que no li va deixar fer el Ministre de la Cierva, podem concloure que l'Expedient Picasso afirmava que les causes del Desastre van ser de dos tipus:

a) Causes militars.

En primer lloc, l’estratègia descrita, globalment acceptada com absurda, pròpia d’uns caps militars impulsius, arrogants, que menysprearen l’enemic i sobrevaloraren les seves forces.

En segon lloc, la descoordinació de Silvestre amb el seu cap al Marroc, el General Berenguer, que feia la seva pròpia campanya a l’oest del Protectorat, amb molts més mitjans contra un enemic més feble. Berenguer no només no fou castigat sinó que posteriorment va arribar a ser President de Govern, durant l’anomenada “Dictablanda” (1930-1931).

b) La corrupció.

Tots els testimonis i algunes de les conclusions dels informes posteriors parlen d’una corrupció extraordinària, que arribava a l’extrem que molts militars venien armes i municions als rifenys, tot i saber que eren el possible enemic del futur. Molts dels morts espanyols del Desastre ho foren per una bala de l’exèrcit espanyol disparada per un fusell de la mateixa procedència a mans d’un rifeny. 

Fossa comuna a Mont Arruit. Font: Mundo Gráfico, 16 de novembre de 1921, pàg. 18.

 

Vejam alguns textos. Leguineche recull fonts primàries:

“El diputado socialista y enviado especial a Marruecos del diario El Liberal de Bilbao, Indalecio Prieto, escribió que la Comandancia de Melilla era “una charca pestilente formada por toda clase inmoralidades y vicios. Oí a un tendero indio alabar ante la Marquesa de Urquijo cierto tejido lujoso diciendo: “Aquí solamente lo usan las esposas de militares pertenecientes al cuerpo de Intendencia”.

Los escándalos de corrupción “los negocios particulares de los militares” los llama el informe Picasso, los cohechos, el peculado estallaban en la retaguardia. “Untar el carro” se llamaba a esa figura.”[iv]

Pando reprodueix un fragment de l’informe del General Ataúlfo Ayala, en el que denuncia las diferències en les llistes de militars de la Comandància de Melilla:

“Estas extrañas diferencias no justificadas exigían una aclaración detallada y una determinación concreta de a qué obedecían y de sí, efectivamente esas fuerzas estaban en sus puestos,y en cualquier caso, si se reclamaban haberes de todos o no, y en caso de reclamarse, cómo se empleaban...”[v].

La corrupció no es va aturar després d’Annual, com mostra l’escàndol conegut com “el millón de Larache”, l’any 1922.

Les conseqüències del Desastre

En primer lloc, evidentment, les morts, ferides, empresonaments, etc... Quants morts? Entre 10 i 20 mil homes. I quants més en els anys següents per “restituir l’honor de la pàtria”? La guerra es va allargar fins el 1926.

Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg. 8.

La commoció a tot el país va ser molt gran. L’exèrcit va reaccionar cridant a files a milers d’homes. A l’Arxiu de l’Hospitalet he pogut trobar fins a 52 requeriments d’aquesta mena. Potser es tracta de soldats de quota, als quals el pagament efectuat per evitar el destí africà no els va servir de res en aquells moments d’histèria.

La gran conseqüència d’Annual va ser el desprestigi de l’exèrcit, la monarquia i el règim polític existent en aquell moment a Espanya. Malgrat la campanya nacionalista i patriotera d’autoritats i mitjans de comunicació, les responsabilitats del Desastre eren evidents. 

Font: Mundo Gráfico, 20 de desembre de 1922, pàg.9.

Quan era a punt de fer-se públic el contingut de l'Expedient Picasso, el General Primo de Rivera va fer un cop d’Estat, el setembre de 1923. De fet, el règim s'aguantava gràcies a l'exèrcit des del 1917.

Una altra conseqüència, més a llarg termini, va ser la creació d’un sector de l’exèrcit, els africanistes (Franco, Varela, Yagüe, Dávila, Queipo, etc), que destacaven per una especial crueltat i conservadurisme, desenvolupats a partir de la seva pràctica al Marroc. Uns anys després, durant la Guerra Civil i la Dictadura franquista, les van aplicar a la Península.

"El laberinto marroquí" un bon documental de la Televisió Andalusa.

Dedicatoria final

Este artículo está dedicado a Antonio Molina Guijarro, mi tío abuelo. Su hermana, mi Mama Fefa (en Jaén a los abuelos se les llama Papa o Mama seguido de su nombre, y mi abuela materna se llamaba Josefa, que se abreviaba como Fefa), siempre recordó a su hermano, hasta el fin de sus días.

Antonio Molina Guijarro, mi tío abuelo, muerto en la Guerra de Marruecos.

Antonio Molina murió en la Guerra de Marruecos. De él solo conservamos esta fotografia y un pañuelo que dice “Recuerdo de Larache”. Fue uno de los millares de hombres del campo y las fábricas que murieron en nombre de unos falsos valores de patriotismo que escondían los intereses particulares del rey y la oligarquía.

 

ANNEX DEL JULIOL DE 2021

 

Amb motiu del centenari, el Ministeri de Defensa ha fet un recull bibliogràfic amb enllaços a diverses obres. Ho teniu aquí. 

Han aparegut alguns articles que crec que són extraordinaris, com el de Rosa de Madariaga a Viento Sur.

 

 

FRANCISCO, Luis Miguel. Morir en África, Barcelona, Crítica, 2014
LEGUINECHE, Manuel. Annual 1921. El desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996

MADARIAGA ÁLVAREZ-PRIDA, Maria Rosa de, “El lucrativo “negocio” del protectorado español”, Hispania Nova, 16, págs. 590-619, DOI: https://doi.org/10.20318/hn.2018.4049

PANDO, Juan. "El desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996, pàgs. 12-30

SÁNCHEZ, Antonio, De Wad-Ras a Alhucemas. 50 años de drama colonial en Marruecos, Creaciones Vincent Grabielle, 2012

---

[i] LEGUINECHE, Manuel. Annual 1921. El desastre de España en el Rif, Madrid, Alfaguara, 1996, pàg. 18

[ii] El Liberal, 5 d’octubre de 1909, pàg. 1

[iii] cit a LÓPEZ, Bernabé. El socialismo español y el anticolonialismo (1898-1914), Madrid, Editorial Cuadernos para el Diálogo, S.A., 1976 (Los suplementos, núm. 76), pàg. 9

[iv] LEGUINECHE, 1996: 34

[v] cit a PANDO, Juan. "El desastre de Annual", Historia 16, núm. 243, 1996, pàg. 17.

 

ANNEX FOTOGRÀFIC

 

La guerra al Marroc feia temps que la feien els francesos. Font: La Hormiga de oro, 14-3-1908, p. 11

 

Font: La Hormiga de oro, 23-5-1908, p. 14

L'any 1909, començà l'enviament de tropes per a explotar les mines al voltant de Melilla i per a intervenir a favor de França en el conflicte que aquest país tenia amb Alemanya.

Font: Nuevo Mundo, 29-7-1909

 

Nuevo Mundo, 15-7-1909, p. 18

 

La Ilustración Española y Americana, 30-7-1909, p. 16

Tropes a Sidi-Muza, Nuevo Mundo, 5-8-1909, p. 12.

 

La Hormiga de Oro, 20-1-1912, p. 1

 

Nuevo Mundo, 7-3-1912, p. 17

Melilla, 27-2-1920, p. 12

Mundo Gráfico, 10-3-1920, p. 8.

La Hormiga de Oro, 21-8-20, p.5

La guerra també continuava per l'altra banda del Protectorat. Mundo Gráfico, 15-9-1920, p. 12

Mundo Gráfico, 27-7-1921, p. 14

Nuevo Mundo, 2-9-1921, p. 11.

La Hormiga de Oro, 3-9-1921, p. 9

"Soldados españoles con bombas carbonit en un campo de aviación durante la Guera del Rif, en octubre de 1921. Al fondo se observa lo que parece ser un "Havilland", procedente de los stocks británicos de la Primera Guerra Mundial." Font: @Arcdelahistori

 

 Imatges del Mont Arruit:

 

Mundo Gráfico, 16-11-1921, p. 18

Mundo Gráfico, 21-11-1921, p.9.

Mundo Gráfico, 21-11-1921, p.11.