ELS PRIMERS PASSOS DE COMISSIONS OBRERES A L'HOSPITALET

1.     Objectiu, origen del text i fonts utilitzades

Evidentment, aquest és un text de caire commemoratiu. Em vull sumar a les diverses activitats que es fan per recordar el 50 aniversari de la creació de les Comissions Obreres, fent referència a la participació de la gent de l’Hospitalet en la fundació del nou moviment polític i social, i a la creació de la primera comissió obrera de la ciutat, tot plegat en el bienni 1964-1966.

La major part del text procedeix de la meva aportació a l’obra col·lectiva L’Hospitalet, llocde memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, que vam editar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2007 i que es va exhaurir i no es troba en línia.

Una de les principals característiques de l’obra és que, a més de les fonts d’arxiu, hemeroteca i la bibliografia, vam utilitzar de forma principal les entrevistes a prop d’una cinquantena d’homes i dones protagonistes de la repressió i la lluita antifranquista, els noms dels quals apareixen al text.

Tot plegat era un dels principals fruits del grup que havia sorgit l’any 1995 amb el nom de l’Hospitalet Antifranquista al si del Centre d’Estudis i que més tard esdevingué una entitat independent amb el nom de El Pont de Llibertat. D’altres concrecions de la seva tasca van ser un vídeo, que podeu veure més avall, i el monument d’Arranz-Bravo que hi ha a la cruïlla de Rambla Marina i Av. Del Carrilet.

  L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura / Rosa Carbó (dir.); Omar Pinedo; El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista [et a.].-- L'Hospitalet de Llobregat : Ajuntament : El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista, 2007

2.     La creació i expansió de les Comissions Obreres

Per la creació i difusió de CC.OO. disposem d’un excel·lent text, la tesi doctoral d’Elionor Sellés, que podem consultar en línia. També és molt recomanable l’exposició “Tothom al carrer. La lluita antifranquista al Baix Llobregat 1960-1979”, de la que és coautora amb el Pepe Fernández, i de la que es va editar el catàleg.

A començaments del 1964 hi havia unes desenes de persones a l’àrea metropolitana de Barcelona que s’havien destacat en lluites obreristes i/o havien estat escollits representants sindicals de la CNS, el sindicat vertical únic, amb criteris oposats als oficials. En aquests moments la majoria de les forces crítiques i opositores al franquisme havien decidit practicar "l'entrisme", és a dir, entrar, participar en les institucions existents en la mesura que fos possible, aprofitant les petites escletxes que tenia el règim. Participar en les eleccions sindicals i sortir escollit representant legal dels treballadors (enllaç o jurat)  fou gairebé la principal possibilitat de portar a terme aquest entrisme.

Aquests activistes de l’obrerisme, sobretot comunistes (la majoria del PSUC), i cristians (la majoria de la JOC i la HOAC), havien anat coincidint en les reivindicacions i les idees i estaven en cerca del model organitzatiu. Com mesos abans a Madrid, a finals del 1964 volien crear un moviment social i polític que coordinés i fes estables les comissions que s’havien creat a moltes empreses com a òrgans representatius dels obrers al marge dels que oferia l’oficialista sindicat vertical.

Durant el mes d’octubre els impulsors de la iniciativa van intentar forçar la CNS perquè els deixessin els locals de Via Laietana. Davant la negativa van cercar la complicitat dels capellans progressistes i van fer reunions en algunes. Segons Josep Mª Folch, també en una de l’Hospitalet, encara que no especifica en quina en concret. En aquell moment n’hi havia algunes amb rectors o vicaris compromesos amb l’antifranquisme, com ara les de Sant Isidre, Santa Eulàlia de Provençana o Sant Josep. Finalment, es va fundar la Comissió Obrera Central de Barcelona del 20 de novembre del 1964 a la parròquia de St. Medir en una reunió d’unes 300 persones.

Un dels principals protagonistes del procés organitzatiu i un dels que va dirigir la reunió fundacional fou l'Ángel Rozas (1927-2010),  aleshores veí de Collblanc-Torrassa, que esdevingué un dels líders de la nova organització, fins que la persecució policial el va empènyer a la clandestinitat el 1967 i l’exili el 1969. Rozas és una de les figures mítiques del moviment obrer català de l’època franquista.

Ángel Rozas

No va ser l’únic participant de la ciutat a la reunió de Sant Medir. Algunes militants del PSUC, com Pura Fernández i María Manchón, amb dues companyes que treballaven a "Lámparas Z", foren el nucli d’una organització paral·lela a Comissions que s’anomenà "Dones Democràtiques" i que abordà durant uns anys temes relacionats amb la problemàtica específica de les dones i que no era només de caire sindical.

 

En aquesta entitat també va participar l'actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que aleshores viva a l'Hospitalet.

A partir d’aquest moment les CC.OO. van esdevenir el gran protagonista del moviment obrer a Catalunya i a bona part d’Espanya. Al llarg del 1965 i 1966 gaudiren d’una relativa tolerància i, a Catalunya, es van estendre per les comarques més industrialitzades. Una part dels militants antifranquistes començaren a dedicar-se en cos i ànima a l’extensió de Comissions, que endegaren “l'operació rasclet", amb la qual es pentinava el territori català per crear nuclis de l’organització a partir de grups ja existents i propers.

3.     La primera comissió obrera hospitalenca

A l'Hospitalet, el gran impulsor de les CC.OO. fou en Jaume Valls. Àngel Rozas es dedicà a la direcció de la organització, i com a membre de la qual va patir una nova detenció el febrer del 1965 i una persecució acarnissada des del desembre del 1966. Felip Gómez, que ja havia estat escollit enllaç en les elecions del 1959, fou destinat, més aviat, al treball d’organització del PSUC.

Jaume Valls ja militava al PSUC quan arribà a Collblanc el 1964, amb 34 anys, però com que portava responsabilitats partidàries de les comarques lleidatanes no podia portar a terme cap lluita pública. Quan a mitjan del 1965 fou alliberat d’aquestes tasques es va poder dedicar al que a ell li agradava, el moviment obrer. Aleshores treballava a la foneria SAMPER, a Collblanc mateix.

 

En una fàbrica com aquesta fou creada la primera comissió obrera de l'Hospitalet

En aquesta empresa metal·lúrgica, Valls detectà l’actitud lluitadora de José Carrasco, i entre tots dos van formar un grup, que, primer prenent una cervesa després de la jornada, més tard en reunions explícitament obreristes, van autoproclamar-se com comissió obrera de l’empresa. Això va ser a finals del 1965, a Pubilla Casas, al barranc generat per la riera de Can Rigalt. Segons el testimoni de Valls, hi participaren més de 50 treballadors, esperonats per les conquestes laborals, i se’n coordinaven amb les CC.OO., sobretot les del Baix Llobregat, a les que aportaven entre 300 i 400 pts. setmanals.

Valls fou acomiadat l’any 1967 i la comissió es disolgué, com la majoria de les que es creaven en aquells anys. Tanmateix, l’experiència de les lluites i les millores aconseguides anaven deixant petjada en els/les treballadors/es.

4.     D’altres pioners de les CC.OO locals

En 1965 es crearen les primeres comissions obreres de SEAT, amb la participació de l'Antonio Mayo, aleshores amb 25 anys. Juan Manuel Serrano, amb 20 anys, treballador de "Dragados y Construcciones", en 1965 contactà amb d'altres obrers conscients i crearen una de les primeres comissions al ram de la construcció. Una mica més tard, en Pep Ribas fou dels impulsors de la coordinadora del Barcelonès del ram de la banca, en la que també va participar Julio Morera, i Amèlia Merino, que anys després vindria a viure a l’Hospitalet.

El 1966 tornaren a haver eleccions sindicals (en algun cas foren al 1967) i l’èxit dels candidats opositors al règim a les grans empreses, allà on era més difícil controlar-les fou evident. El ministre del ram, José Solís, va voler donar una mica més de marge a l’actuació genuïnament obrerista, el que estava permetent una certa llibertat d’actuació a les organitzacions sindicals clandestines. Els militants de Comissions ja tenien la consigna de presentar-se (José Carrasco, José Muñoz, Francisco Hernández, García Soria, Serrano), els que tenien tradició de lluita ho continuaren fent (Josep Cutillas), i molts joves “rebels” que més tard s’hi afiliarien també sortiren escollits (Tomás Martínez a TEMSA, una empresa de la Carretera del Mig, Claudio Ruiz en una empresa del sector de la construcció, ...).

CC.OO. esdevingué la gran protagonista del moviment obrer, perquè fou el receptacle on cabien totes les ideologies i, fins i tot, sindicats existents. Una prova d’això fou quan, a començaments del 1966, en Francesc Pedra, que mantenia una relació orgànica amb la CNT de Sants, assistí a les reunions de la Comissió de la construcció, vidre i ceràmica que es feien a St. Medir, a les quals portà al seu “fill polític” el Pepe Gutiérrez, que havia començat  a treballar a Frasquerías Pedret. També el Julio Morera, d'USO, fou a la fundació de les CC.OO. de la banca.

Pepe Gutiérrez i un altre company, Juan Berrio, van intentar, durant dos anys (1966-68), implicar a altres obrers de l’empresa per tal de crear-hi la comissió obrera, però van fracassar. Una cosa molt semblant li passà a l'Antonio Ballesteros en aquell mateix moment en una altra empresa del mateix ram i també de Collblanc, Vidrieras Rovira. El màxim que va aconseguir fou portar a un grapat de companys a una reunió a una església de la Trinitat on va venir en Marcelino Camacho. La por era massa forta en un barri, un sector i unes empreses que havien patit fortes escomeses de l’aparell repressor franquista.

A les seus del sindicat vertical, en reunions o cursets, els militants obreristes es sortien del guió oficial i engrescaven als representants electes a fer una tasca de veritable defensa dels seus companys. Com recorda el Francisco Hernández, els cursets eren concebuts com un front més de lluita, on, com no hi havia torn d’intervencions al final de cada sessió, els activistes, organitzats o no, interrompien als ponents, per exposar punts de vista diferents o provocaven el debat. A més, els organitzats detectaven als enllaços més contestataris i els anaven atraient cap a les seves organitzacions i les seves propostes. Com diu el Tomás Martínez, ell era militant de Comissions sense saber-ho, i segur que el seu cas es pot aplicar a molts d'altres. 

Però també eren detectats per les autoritats i els patrons, i les amenaces i els acomiadaments eren habituals, com també es donaren alguns casos d’intent de suborn, amb la promesa de la concessió d’un pis dels que promovien les institucions oficials.

 "Un recorregut històric de CCOO a l'Hospitalet 1964-2014", un video en l'elaboració del qual vaig tenir el plaer de col·laborar.

5.     La primera onada repressiva

El resultat de les eleccions sindicals del setembre i octubre del 1966, amb uns resultats excel·lents per a les candidatures organitzades des de les CC.OO., l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CC.OO. en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat, significaren la fi del període de relativa tolerància. 

La tempesta repressiva es desfermà sobre el moviment obrer clandestí i una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas, es va produir el 26 de desembre a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

El 27 d’abril l’aparell policial va caure sobre la parròquia de St. Jaume de l’Almeda i, de retruc, sobre el barri sencer. Com cada dissabte hi havia una reunió de Comissions i foren detingudes 42 persones de les que finalment foren jutjades 16, dels quals tres eren de la comissió de SAMPER i un altre vivia a l’Hospitalet, encara que estava organitzat a una empresa de fora de la ciutat.

L’estratègia de CC.OO. fou continuar actuant  de forma pública, com els anys anteriors, i es mantingueren les convocatòries de les concentracions del 1r de maig a Torre Baró i el bosc de Sant Julià (Sabadell), que foren dissoltes amb molta facilitat i duresa per la policia. Els grups de l’Hospitalet van anar a Torre Baró i la militància del PSUC i CC.OO. van patir moltes detencions, la majoria de 72 hores, tret d’algunes persones com Felipe Cruz, que passà tres mesos a presó. L’Ángel Morera, de la JOC, i els seus amics van anar amb la intenció d’enfrontar-se amb la policia, però el desplegament del grisos fou espectacular i no van tenir oportunitat de fer-hi res.

En relació al primer de maig de 1967 a Torre Baró, reproduïm les diligències policials que va publicar el que va ser el gran advocat laboralista i defensor dels drets humans Albert Fina, en el llibre que va fer en 1978, Des del nostre despatx. La lectura d’aquestes pàgines mecanografiades pel funcionari de la policia franquista ara gairebé fan riure, però no hem d’oblidar que darrera les detencions hi havia tortures, empresonaments, multes, etc...

6.     I la CNT?

Quan fem el relat del moviment obrer de la dècada de 1960 intentem explicar les coses que van passar. Tanmateix, no puc deixar de pensar en el que no va passar. En una ciutat com l’Hospitalet, on la CNT i les tendències anarquistes havien estat clarament majoritàries, no puc deixar de preguntar-me, on era la CNT?

Evidentment, la repressió explica una part de la seva desaparició, però la repressió la patien totes les organitzacions contràries al franquisme. Durant la dècada de 1940, quan la repressió era més forta, la CNT era capaç de mantenir una estructura clandestina i impulsar vagues a la ciutat, com les de Can Trinxet.

Els contactes i pactes que van fer alguns sectors de la CNT amb el ministre Solís durant 1965, van arribar a ser coneguts per les masses obreres fins al punt de provocar el seu rebuig? Cap dels activistes obrers que foren entrevistats va esmentar cap coneixement d’aquestes reunions ni del document resultant ni dels “cinc punts” que recollia. Tampoc sembla ser aquest el motiu de la gairebé total desaparició de la central anarquista.

No trobo cap explicació convincent. El fet és que la CNT pateix la davallada de l’antifranquisme de la dècada dels 50, però no es refà en la dècada dels 60, i d’altres forces, especialment PSUC i CC.OO. ocuparan el seu lloc.