LA GRAN VAGA DEL TÈXTIL DE 1913 A L'HOSPITALET

L’estiu de 1913 es va produir un dels episodis més importants de la història del moviment obrer català, la vaga del tèxtil. Ha estat un fet força ignorat durant molt de temps, però en els darrers anys ha estat rescatat per diversos estudis, com ara els de Soledad Bengoechea o Marta López del Castillo.

En aquest enllaç podeu seguir la conferència de les historiadores Laura Vicente i Dolors Marín a la Lleialtat Santsenca sobre aquest tema.

Mundo gráfico, 20-8-1913. Podem veure una de les accions típiques de les vaguistes, les manifestacions en fileres de dues dones.

Un sindicat del tèxtil, anomenat “La Constancia”, creat feia poc, va endegar una negociació per a millorar la situació de les treballadores i els treballadors del sector i dins de la seva estrategia, davant la intransigència patronal, en planejava una vaga.

Quines eren les reivindicacions obreres? Reducció de la jornada d’11 a 9 hores, amb la intenció de repartir la feina, escassa per les millores tècniques, i pujada dels sous, sempre molt baixos, fregant la supervivència. 

Vinyeta a la portada de l'Esquella de la Torratxa del 9-8-1913 criticant els arguments de la patronal. "EL SENTIT COMÚ.  -Que us moriu de gana?... Ja me'n faig càrrec!... Però i la salvació de la industria nacional? On és el vostre patriotisme? -Si..., és clar..., això sí... Bé, doncs, si li sembla, rebaixi'ns el jornal..."

També es demanava que es complissin les normes relatives al treball nocturn, aprovades feia poc però que no es respectaven. Aquest era un tema especialmente important per a la majoritària mà d’obra femenina al sector tèxtil.

El present article vol posar l’èmfasi en la participació de la classe obrera de les fàbriques de l’Hospitalet (on hi havia una llarga tradició de moviment obrer) en aquesta gran vaga.

A mitjan juliol ja s’estava negociant entre els sindicat i els patrons. El governador civil, José Francos va intervenir, combinant el pal i la pastanaga. Per una banda, va enviar la guàrdia civil a les fàbriques de la Bordeta i l’Hospitalet, on, segons la premsa, s’hi allotjaren (La Correspondencia de España, 20-7-1913). Per altra banda aconseguia mediar i acabar en aquells dies amb la vaga de flequers i va intentar fer el mateix amb les negociacions del tèxtil. 

Font: La Hormiga de oro, 9-8-13

A les fàbriques de Sants "Hervás, González i Cia" i "Balet i Vendrell" i a la de Santa Eulàlia de Joaquim Rifà les dones del torn de nit ja havien protagonitzat mobilitzacions. Un dels patrons amb els que va parlar el governador Francos directament va ser en Rifà “para tratar de algunas diferencias que han surgido entre dicho señor y los operarios de la fábrica que posee en Hospitalet de Llobregat” (La Vanguardia, 24-7-1913).

Segons La Publicidad del 25 de juliol, una primera vaga va esclatar a la fàbrica d’Hervás. Si en va esclatar, devia ser un conflicte curt, perquè el dia 29 tornà a declarar-se la vaga a aquesta fàbrica de Sants, i poques hores després van fer el mateix a dues fàbriques de Santa Eulàlia: Can Rifà, cotonera, i Caralt, coneguda com “el cànem” (La Publicidad, 30-9-1913).

Segons un comunicat oficial publicat per diversos diaris, mentre es negociava globalment, a quatre fàbriques, dues de Sants i dues de Santa Eulàlia, les obreres van decidir declarar la vaga. A Can Rifà, n’hi havien 200 vaguistes, i a Caralt, 1.400 vaguistes (El Correo Español, El Mundo, El Siglo Futuro, etc., 29-7-1913, La Vanguardia, 30-7-1913).

A d’altres diaris també s’informava que Trinxet havia tancat per motius tècnics, el que era un tancament patronal encobert (El Debate, 30-7-1913). Segurament els patrons de Trinxet van prendre aquesta decisió perquè la vaga s’estenia ràpidament i unes 300 obreres de la contígua Can Gras se’n van sumar. Francos també es va entrevistar amb en Gras (El Correo Español, 30-7-1913).

“Los huelguistas de las fábricas de la barriada de Hospitalet son 2.800, mujeres casi en su totalidad.” (El Globo, 30-7-1913)

“Por la barriadas de Sans, Hospitalet y San Martin, que son el foco de la huelga, no dejan de patrullar fuerzas de la Guardia Civil y Seguridad.” (El Globo, 31-7-1913)

Font: La Hormiga de oro, 9-8-13

“En Hospitalet se han declarado esta mañana en huelga 600 obreras de la fábrica de Trías, todas trabajadoras antiguas.” (La Correspondencia de España, 1-8-1913)

El ram de l’aigua del tèxtil (blanqueig i aprest) també es va sumar a la vaga:

“Secundaron la huelga, además de los obreros del ramo del agua de Barcelona, los de la fábrica de Gabarró y la de Paretó, de Hospitalet, que suman unos setenta.” (El Diluvio, 7-8-1913)

El Govern Civil anava proporcionant dades a la premsa, i el dia 7 afirmava que les vaguistes eren gairebé 50 mil, la meitat de les quals a Barcelona ciutat, i a l’Hospitalet n’hi havia 2.952 (La Vanguardia, El Diluvio, 7-8-1913). Pocs dies després ja n’eren 3.078 (La Vanguardia, El Diluvio, 10-8-1913). 

Font: Mundo gráfico, 20-8-13

A partir d’aquest moment hi ha uns dies d’apagada informativa, de censura per part del govern. Malgrat l’absència de dades a la premsa, sabem que la vaga va ser general al sector durant unes quantes setmanes:

“En l’Hospitalet només es treballa en la fàbrica de seda del senyor Vilumara” (Diari de Girona, 21-8-1913; El Poble Català, 22-8-1913)

Quina era la resposta del Governador? Sempre es començava amb la detenció de dirigents sindicalistes, encara que no tinguessin res a veure amb la mobilització (Solidaridad Obrera, 7-8-1913) i es continuava treien les tropes al carrer.

“A las tres comenzaron á adoptarse grandes precauciones en la capital y en las barriadas obreras, apostando gran número de fuerzas de la Guardia civil, para garantizar el orden y la libertad del trabajo. Los regimientos de dragones de Montesa y de Numancia han efectuado paseos militares por Clot, San Andrés, Hospitalet y Sans.” (El Mundo, 4-8-1913)

La vinyeta de la portada de La Campana de Gràcia del 9-8-1913 mostra la repressió de l'exèrcit contra els i les vaguistes del tèxtil, representats com aranyes. Per aquesta vinyeta, la publicació va ser denunciada segons la Llei de Jurisdiccions, la que atacava els atemptats contra l'honor de la pàtria, l'exèrcit o la bandera d'Espanya, la que va ser feta arran els fets del Cu-Cut.

Alhora, les negociacions continuaven i dins de l’empresariat hi havia un sector més intransigent, en el que destava en Caralt. La premsa també feia la seva tasca de propaganda, com avui. Els diaris de dretes escrivien coses com aquesta:

“La Prensa y el público en general acoge desfavorablemente el proceder de los obreros por su actitud de intransigencia y su continuo cambio de parecer, que hace suponer, no sólo están desconcertados, sino, lo que es peor, mal dirigidos y asustados por el griterío de las mujeres.” (El Heraldo de Madrid, 17-8-1913)

La premsa d’esquerres donava una altra visió de las mobilització de les dones:

"Són obreres de les fàbriques que han plegat perquè, treballant per a viure, se trobaven que treballant se morien". Font: La Campana de Gràcia, 2-8-1913.

La fermesa de la vaga, en tot moment pacífica, i el fet que al govern fossin els liberals i no els conservadors, va permetre que l’executiu i el seu delegat, el governador Francos, fessin de mediadors davant els patrons, i van emetre un decret que fixava la jornada setmanal en 60 hores, es comprometia a vigilar les condicions del treball nocturn femení, etc.

Reprodueixo aquestes fotografies, malgrat la seva mala qualitat, perquè crec que són un testimoni important d'aquells dies. La de dalt a la dreta, és extraordinària: "Mujeres huelguistas reunidas en el Parque Municipal, tomando acuerdos para continuar la huelga.". Font: Nuevo mundo, 21-8-1913.

Aquest decret no recollia totes les reivindicacions de les treballadores, però era una millora. Aleshores va començar el reguitzell d’assemblees d’acceptació o rebuig de l’acord. Compte, que la premsa feia més de propagandista de la patronal que de mitjà d’informació.

Font: Mundo gráfico, 20-8-13

“En Hospitalet se han abierto algunas fábricas; pero en una de ellas se retiraron los obreros por no estar conformes con el horario que establece el decreto.” (La Correspondencia de España, 27-8-1913)

“En las fábricas situadas en el termino de Hospitalet se reanudó el trabajo en algunas; en la de Trias entraron todos los obreros; en la de Gras, 30 de 250; en la de Rifá, 14 de 100 y en la Casas ninguno.” (La Vanguardia, 2-9-1913)

Tanmateix, els Caralt, de la línia més intransigent dels patrons, van posar obstacles a la tornada a la feina amb les condicions del decret del govern:

“Contra lo que se creía no ha abierto la fábrica llamada del cáñamo, situada en Hospitalet de Llobregat, que ocupa á un millar de obreros. Ayer los obreros acudieron á la fábrica, pero se retiraron en cuanto vieron la distribución del horario y las condiciones en que debían efectuar la limpieza de la maquinaria.

Una Comisión fué al anochecer á explicar al gobernador lo ocurrido. Obtuvo el gobernador la promesa de que reanudarían hoy el trabajo, en la seguridad de que se cumpliría el decreto; pero al ir esta mañana á la fábrica se han encontrado que estaba cerrada.

Se formó un grupo en la plaza de Cataluña, al que se unieron otros obreros que habían acudido á otras fábricas en las cuales tampoco habían podido trabajar, y nombraron una Comisión que visitó al gobernador. Después so disolvió el grupo pacíficamente.” (La Correspondencia de España, 3-9-1913)

“En Hospitalet de Llobregat reanudaron el trabajo todas la fábricas; la del señor Caralt y del señor Trías, con todos los obreros, y en las restantes la mitad.” (La Vanguardia, El Diluvio, 4-9-1913)

“En Hospitalet se han abierto todas las fábricas, entre ellas la de Caralt, con más de 1.000 obreros. No han acudido todos, pero se confía en que irán presentándose los que dejaron de hacerlo.“ (La Correspondencia de España, 4-9-1913)

"El cànem", la fàbrica dels Caralt, l'any 1916.

“En Hospitalet de Llobregat se trabaja en cuatro fábricas, las dos principales con el personal completo y en las restantes con parte del mismo (La Publicidad, 5-9-1913)

 “En Hospitalet y Llobregat, es hoy el primer día en que trabajan todas las fábricas.” (El Correo Español, El Siglo Futuro, El Universo, 10-9-1913)

“Las obreras afectas á la fábricas de cáñamo del distrito de Hospitalet del Llobregat, promovieron un gran alboroto por obligarles á elaborar con materias procedentes de fábricas del ramo de Barcelona que no han querido acatar el decreto del horario. Entienden que esto resulta en perjuicio de los huelguistas. El patrono de dicha fábrica ha sido avisado de que si sigue manteniéndose en su actitud de intransigencia, abandonarán el trabajo las obreras.” (El Mundo, 10-9-1913)

“De Hospitalet, barriada inmediata a Sans, nos comunican que sigue la huelga declarada en la fábrica de Rifá, y que continúan en huelga las dos secciones de la fábrica llamada de! cáñamo, de los Sres. Queralt y Compañía. Estos obreros abandonaron el trabajo porque en dicha fábrica se elaboraban géneros de la fábrica establecida en la Cruz Cubierta, en la que sigue aún la huelga.” (La Correspondencia de España, 13-9-1913)

Finalment, la vaga va concloure a finals del mes de setembre:

“ (...) de Hospitalet, que el lunes reanudarían el trabajo la única fábrica que aún estaba cerrada.” (La Publicidad, 27-9-1913).

En resum, l’Hospitalet era al nucli del moviment obrer de començaments de segle. La classe treballadora de les fàbriques de Santa Eulàlia, el barri més fabril de la ciutat, van ser de les primeres i les últimes en participar en la vaga de 1913.

Veiem com una vaga majoritàriament femenina es va mantenir durant unes sis setmanes sense violència i amb un important èxit.

 

EL MOVIMENT DE PENSIONISTES I JUBILATS, DE LA TRANSICIÓ A L'ACTUAL MAREA PENSIONISTA

 Naixement del moviment dins les Associacions de Veïns

El moviment social de les persones pensionistes i jubilades en defensa dels seus drets va néixer, com tants altres, dins dels moviment veïnal de la dècada de 1970.

Des de finals de la dècada de 1960 van aparèixer a molts barris de les àrees metropolitanes d’arreu d’Espanya moviments socials que lluitaven per la millora de les seves condicions. Finalment, trobaren la fórmula jurídica de les associacions de veïns i veïnes (a partir d'ara AV) com la més adient per tirar endavant les seves mobilitzacions. L’Hospitalet fou un dels municipis capdavanters i, a partir de 1971, començà a tenir AV legalitzades.

Al si de les AV es van crear grups de treball o vocalies en funció dels problemes que tenia cada barri o dels neguits dels membres. Primer van aparèixer els grups d’urbanisme, cultura, sanitat, etc. Més endavant apareixeran d'altres, com els de joves i els de jubilats.

El col·lectiu jubilats/des va esdevenir un subjecte més dels que participaren en les mobilitzacions socials d’aquells anys. El seu eslògan, « Jubilat, aixeca el cap! » fou un dels més difosos durant la transició. Les reivindicacions específiques de la gent gran es van normalitzar a  partir d’aquell moment, i les trobem de forma habitual en les revistes de les AV dels barris.

 

Podem situar el naixement del moviment català de jubilats i pensionistes vers l’any 1975, amb una fita fonamental, la manifestació del 30 de juny de 1976, en la qual els participants van allargar el recorregut en relació amb el que els havien permès i foren dissolts per la policia; on és vist!, els grisos a cops amb els iaios i les iaies! 

 

En el manifest d’aquella mobilització es demanaven pensions justes, assistència sanitària, casals i residències.

Al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, les reunions i gestions de l’AV durant l’octubre i novembre del 1976 van fer que l’Ajuntament cedís un local (Rosell amb Aprestadora) per casal d’avis, encara que el regidor Francesc Codina no va concretar la data de la seva inauguració. De fet, no es va obrir fins l’inici de la dècada següent.

En els mesos finals de 1976 les vocalies de jubilats de diverses AV contacten i es van coordinant. Segons Pepe Gutiérrez (Nuestros viejos, Ed. Hacer, 1982, pàg. 54) les primeres reunions es van fer en el molt proper barri de Sants, testimoni coincident amb el de Maria Furriol. 

Al llarg del 1977, la coordinadora hospitalenca, encara informal, que aplegava vocalies de vuit AV de la ciutat, va iniciar les gestions per aconseguir per a la gent gran certs avantatges, com ara la gratuïtat dels transports públics, com a Barcelona i d’altres municipis.

A començaments del 1977 existia una Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Barcelona i Comarca. El 24 d’abril, més de 10.000 persones van participar en una gran assemblea al Palau d’Esports, convocades per la Coordinadora, que aplegava 34 vocalies d'AV i 2 grups més, on s'exigiren pensions dignes i una assistència que garantís els drets més bàsics.

En novembre de 1977 la Coordinadora (on ja hi eren 36 vocalies i 2 grups independents) i la Federació d'Associacions de Veïns organitzaren una Setmana de la Vellesa a Barcelona. Les reivindicacions principals, molt vigents encara: pensions dignes, incloent la de viduïtat, garantir els subministraments d'aigua i energia, assistència mèdica...

El febrer del 1979 es celebrà a Barcelona el I Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, on es va aprovar un programa de reivindicacions que va marcar les línies d’actuació dels anys posteriors, en el que els apartats sobre les pensions i les residències eren els més extensos. Hi van assistir 5 vocalies i la Coordinadora de l’Hospitalet. De fet, a un article de L'Estaca d'abril de 1978, es parla de les vocalies de Collblanc-Torrassa, Sanfeliu, Santa Eulàlia, Can Serra i Pubilla Casas.

Paral·lelament, el moviment de la gent gran al si de les AV continuava amb les seves accions reivindicatives, com ara una concentració d'un centenar de persones per reivindicar un "Hogar del Pensionista" a Pubilla Casas l'abril de 1978.

El moviment de jubilats i pensionistes al marge de les AV

Com que ja en aquells moments el moviment veïnal, dins del qual havia nascut el moviment dels jubilats, va entrar en crisi, algunes persones o sectors van cercar camins per continuar en l’activitat associativa, i el 1980 la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet s’instituïa com a entitat independent; l’any següent feia el mateix la de Barcelona.

Al II Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, celebrat el maig del 1982, ja no hi participà cap vocalia de la ciutat. Hi van assistir la Coordinadora, l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament i dues Llars d’Avis. Com en d’altres àmbits de la societat, el protagonisme de l’associacionisme reivindicatiu procedent de l’antifranquisme s’anava esvaint i el seu lloc l’anaven ocupant les institucions. L’herència, però, de la consciència pública dels drets de la gent gran, sí que hi era molt present.

Una altra herència de l’associacionisme de la transició fou el de la creació i autogestió dels serveis públics. Més enllà de la reivindicació, molts col·lectius que es movien al voltant de les AV, partits, etc. van fer un pas endavant i van generar l’equipament que es trobava a faltar. Els casos més nombrosos foren el de les escoles, des de les bressol fins a les d’adults. 

També trobem algun cas en què es va organitzar un casal d’avis, com van fer els objectors de consciència que desenvolupaven la seva tasca social substitutòria del servei militar sota l’aixopluc de la parròquia i l’AV de Can Serra vers 1975 i 1976. La gran pel·lícula dels objectors la podeu veure clicant aquí.

L’exemple més reeixit fou el de Pubilla Casas, on tenien una sensibilitat especial pel tema de la gent gran. L’Associació de Veïns i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet participaren en la creació, el 1981, de l’Associació Companys Socials, que tenia com a principal objectiu la creació d’una residència de gent gran al barri, el que finalment van aconseguir el gener del 1986. En tot el procés va tenir un paper important el que aleshores era el president de la Coordinadora i veí del barri, Francesc Pedra, vell lluitador anarquista en molts fronts socials. 

L’herència que van rebre les primeres institucions democràtiques en relació a l’atenció a la tercera edat era tan horrible com en la resta de temes. Ni una residència, uns pocs casals privats, molt de paternalisme i pocs fets. Segons confessava una assistenta social a començaments de la dècada del 1980:

"Bastará decir que en diez años de ejercicio de la profesión de asistente social en la barriada de Pubilla Casas, no se ha podido ingresar ni una sola persona que haya acudido al servicio de demanda de internamiento en un centro para ancianos." (GUTIÉRREZ. Nuestros viejos, 1981, pàg. 86)

En aquells anys, l'envelliment no era tan gran com serà en dècades posteriors, però la situació de la classe treballadora d'aleshores era pitjor de la que seria després. L'estat deplorable dels serveis públics a la ciutat i la distribució de la riquesa feien que la pobresa recaigués sobre una part important de la població, i la gent gran, és prou conegut, n'és un dels col·lectius més vulnerables. 

Es calculà, en el 1983, que el 18,44 % de la gent gran de la ciutat rebia rendes inferiors al salari mínim interprofesional, que com sabem sempre ha estat una quantitat molt baixa. Els barris amb més ancians en aquesta situació eren el Gornal i Pubilla Casas, amb un 24 %.

Casals i sindicats

Durant unes dècades, el moviment social reivindicatiu dels pensionistes i jubilats va quedar gairebé reduït al que feien els sindicats. CC.OO. i UGT van crear sengles Federacions de Jubilats i Pensionistes vers 1977, tot just reorganitzats els sindicats en recuperar la legalitat. La federació catalana de CC.OO. té una revista pròpia, La nostra veu.

Els interlocutors en nom dels pensionistes, a més dels partits polítics, que cadascú té les seves propostes, han estat i són els sindicats. Les pensions, en tant que dret laboral adquirit, formen part de la negociació social clàssica.

Paral·lelament, les institucions polítiques i algunes caixes anaven construint casals d’avis, en els que les activitats d’oci anaven guanyant espai a les reivindicatives, que van acabar desapareixent. Fins i tot costava de trobar activitats culturals.

Puc parlar de la meva experiència, durant la dècada de 1990, de col·laboració amb un petit grup de socis del Casal de Collblanc-Torrassa que maldava per tirar endavant la revista Progrés i algunes activitats més enllà dels jocs de taula i els balls.

Podem dir que la xarxa de casals que tenim a la ciutat s’apropa a la satisfacció de la demanda d’aquesta mena d’equipaments. No passa el mateix amb les residències, una tipologia de la que hi ha un dels dèficits més importants.

La Marea Pensionista

La situació va canviar a començament del 2013, quan el Govern del PP no va aplicar la pujada de les pensions que es va comprometre a fer, el que Feijóo ha negat que fessin en la recent campanya electoral.

En un context de mobilitzacions contra las retallades de serveis i prestacions socials (recordem el moviment que va començar el 15 de maig de 2011), van sorgir grups de jubilats que van començar a autoganitzar-se, també a l’Hospitalet. La consigna era “salvem les pensions públiques”.

Manifestació el gener de 2014 a l'Hospitalet

El febrer de 2014, diversos d’aquests grups, també els de l’Hospitalet, es van reunir a les Cotxeres de Sants i van crear la Marea Pensionista. Des d’aleshores han estat centenars de mobilitzacions les que han fet en defensa de la seva plataforma reivindicativa: pensions dignes, igualades al salari mínim, amb l'eliminació de la bretxa de gènere...

A l’Hospitalet es concentren cada dilluns a L’Acollidora o participen en les concentracions que es fan a la Plaça Universitat de Barcelona. També participen en les mobilitzacions i les concentracions dels dimecres en defensa de la sanitat pública. Periòdicament van a Madrid, a les manifestacions convocades per la Coordinadora Estatal en defensa del Sistema Público de Pensiones (COESPE). La COESPE fou creada en 2016.

Manifestació a l'Hospitalet, el novembre de 2014.

La Marea Pensionista de l'Hospitalet comparteix la resta de les reivindicacions referents a les necessitats de la gent gran amb el moviment veïnal i els agents socials i polítics: urbanisme adient, residències, etc.

Com als anys 70’s, ha sorgit un moviment específic de jubilats i pensionistes, gràcies al qual s’han defensat conquestes socials en èpoques de retallades i s’han conquerit quan n’hi han hagut governs progressistes.

Perquè... ¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!