LES RÀDIOS DE L'HOSPITALET

No, el vídeo no va matar l’estrella de la ràdio, ni tampoc no ho han fet la televisió, ni internet. Encara som milions de persones que escoltem la ràdio, que estimem la ràdio. Personalment, trobo que és el mitjà més càlid, potser perquè la veu té unes qualitats que cap altre vehicle comunicatiu no pot tenir.

 

La Ciutat de l'Hospitalet, n. 2, octubre de 1984

Quines són les ràdios que han existit a l’Hospitalet? La primera de la que tenim noticia és una emissora creada pel partit únic del franquisme. En concret n’era adscrita al Frente de Juventudes. Fou inaugurada l’abril de 1954 i tenia l’estudi a la seu local del Movimiento, a l’Harmonia. Es deia Radio Hospitalet La Voz de Cataluña.

La Vanguardia, 7-4-1954

Aquesta primera ràdio pertanyia al Servicio de Emisoras del Movimiento, com d’altres a Sant Feliu o Sant Just, però amb escassa voluntat de fer informació o divulgació de la ciutat. Per exemple, en la setmana santa de 1955, mentre es feia a Collblanc-Torrassa la processó més important de Catalunya, es retransmetia una processó de Cartagena.

La Vanguardia 26-4-1956

 

De seguida es va traslladar a Barcelona, l’abril de 1956. Arran dels canvis en les normatives radiofòniques, l’any 1965 es va fusionar amb Radio Unión, donant lloc a una nova emissora, Radio Juventud. Fins aquest moment, alguna vinculació mantenia amb l’Hospitalet; més tard, cap ni un.

VILLAGRASA, Emiliano. Hospitalet de llobregat: una ciudad en marcha, 1961, p.127

El següent episodi de la història de la radiodifusió local és el de les anomenades “ràdios lliures”, fruit dels aires polítics de llibertat i democràcia de la Transició. Això no vol dir que totes les noves emissores tinguessin un objectiu polític, però sí un compromís cívic, social i democràtic, i eren sense ànim de lucre. Al darrere hi havia grups de joves, periodistes o no, amb moltes ganes i entusiasme.

L’any 1979 es van posar en marxa Radio Can Serra i Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel; en una data que no conec amb exactitud però que deu ser també vers 1979 Antena 2000 Radio. De Radio Can Serra amb prou feines sabem que va ser precintada per la policia el febrer de 1980. Radio Estudio neix el 1980 amb voluntat comercial però de ben segur que també tenia uns altres objectius, ja que fou creada per un militant d’extrema dreta.

L’experiència de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel ens és ben coneguda gràcies al llibre de Francisco J. Rodríguez [i]. En menys de dos anys, malgrat un precintament policial i una vida al marge de la legalitat, els seus impulsors van posar en marxa una emissora que va començar a tenir una estructura estable i una presència important a la ciutat.

La consolidació de Ràdio Estel va rebre un impuls important amb el seu trasllat a Can Buxeres. Aleshores, un atac a l’estudi, l’abril del 1980, amb el robatori del material, va suposar un cop tan fort que no en va ser capaç de refer-se. Algú no acceptava la competència que li feia. Sempre és injust destacar una persona, però tothom coincideix que la figura de Francesc Casbas va ser fonamental en aquest projecte, com després quan es va incorporar a la ràdio municipal.

Informació cutadana n.4, abril 1980

L’èxit de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel va ser decisiu perquè l’Ajuntament, el primer de la nova democràcia, apostés per crear una ràdio municipal, que començar a emetre el juny de 1982. L’estudi era al Carrer del Molí, a Can Serra. L’estiu de 1984, Ràdio L’Hospitalet va ser la primera emissora municipal que emetia les 24 hores del dia.

Informació cutadana n. 26-27, abril 1982

Aquell mateix any, l’any 1984, existien d’altres ràdios a la ciutat. Ràdio 40, finançada per la publicitat i gestionada pels seus propietaris, emetia les 24 hores amb un equip de 10 professionals. RK2 va començar a emetre el maig del 1984, des de Sanfeliu, organitzada per un grup d'amics que eren a l'atur i van tirar endavant aquest projecte. Estació Alfa, s'emetia també des de Sanfeliu i tenia voluntat de ser alternativa i underground [ii]. 

Gràcies a l'aportació de Daniel Pueyo sabem que en Casbas també va fer uns cursos a l'antiga Aula de Cultura de Bellvitge amb una emissora que va emetre a la FM. Es deia Aula Ràdio i va existir vers 1985.

La Ciutat de l'Hospitalet n.2, octubre de 1984

L’any 1985 va començar la trajectòria de Radio Florida. Arribava amb prou feines al barri que apareixia al seu nom. Va tenir una llarga vida. Al darrere hi havia l’Associació de Joves pels Mitjans de Comunicació.

Gràcies a l'aportació de Kiko Segura i Daniel Pueyo, sabem que Ràdio Bellvitge va emetre des del 1984 al 1987, aproximadament, als antics locals de l'AVV, al pis mostra que estava davant del Lumiere. Un dels programes el feia el Grup Ecologista de Bellvitge i es deia Terra Verda.

L’octubre de 1985 va llençar-se a les ones, Ràdio Corcó. El seu origen es troba en la mobilització que s’havia generat per demanar el NO en el referèndum de l'OTAN. Un grup de joves va crear el Col·lectiu de Comunicació Alternativa Corcó i van aconseguir materialitzar l’emissora. Es tracta del cas més clar de ràdio lliure i alternativa de la nostra història. Afirmen que fan ràdio per molts motius, però sobretot per "rabia ante el mundo, el sistema y el Estado" [iii].

Fent Ràdio Corcó (o Korkó), l'any 1989. Progrés, n. 64, gener 1989

Funcionaven sense llicència, van ser desnonats diverses vegades, els van requisar l'equip... L’any 1988 van acollir la Coordinadora de Ràdios Lliures. L’any 1989, eren a un sobreàtic de Pubilla Casas, i emetien de 8 a 12. Les relacions amb l’Ajuntament eren dolentes per la campanya que van fer exigint la depuració d'elements feixistes de la guàrdia urbana, sobretot arran de l'episodi d'un simulacre d'afusellament a un noi, i pels desperfectes en un concert al Poliesportiu de Les Planes.

No sabem fins quan va existir Ràdio Corcó. Crec que és una història que s’hauria de recuperar, com la de Radio Florida.

Logotip de Ràdio Florida... presentat el 2013?

La darrera ràdio lliure de la que tinc coneixement és Antena 2000. Segons el seu web, fou creada l'any 1985. Segons uns estudis dels mitjans de comunicació locals fou creada el 1996, amb continguts culturals i contestataris [iv]. 

La creixent regulació de l’espai radioelèctric ha fet cada vegada més difícil l’aparició de mitjans alternatius, sorgits de la base de la societat. L'aprovació, el desembre de 1987, de la Ley Orgánica de Telecomunicaciones va ser el cop final a les ràdios lliures.

Diverses aportacions informen de Radio Music, que tenia l'emissora a l'Avinguda Josep Tarradellas. La seva programació era musical i va tenir força èxit durant els 80's.

L'aportació de José A. Martínez (que podeu llegir al comentari al final) ens diu:

"L'Hospitalet ha sido cuna de grandes emisoras y grandes locutores, el recuerdo de varias emisoras que también existieron en nuestra ciudad:
Radio Estudio FM 87,5 pasó a 94.4 en su etapa final desde los bloques de Bellvitge.
Radio Sant Josep FM 90.0.
Radio Transit (Transistor) en Pubilla Casas FM 91.7 Esta es la actual Gran Vía Radio que se trasladó a Barcelona, origenes en 1987 desde Pubilla Casas actualmente siguen en antena.
Radio RK10 Canal musical FM 107.3 Desde el barrio de Sant Feliu, actualmente es R. Sintonia y se trasladó a Puente Genil desde donde emite actualmente.
Radio Onda Libre FM 91.7 Extinta emisora de uno de los componentes de Radio 2000 emitía desde la plaça de la serpiente en el centro.
Y seguro que me dejo alguna más, Radio Can Serra, Radio Marina desde la rambla marina, Radio Costa Este FM 100.3 etc..."

La història de Ràdio L’Hospitalet, l’emissora municipal és molt extensa, i ja s’han fet reculls en línia. Crec que mereix una obra escrita i de ben segur que hi ha persones amb capacitat per fer-ho. Jo ara només faré quatre pinzellades.

“Fotografia de la plantilla de Ràdio L’Hospitalet l’any 1989,” Ràdio L'Hospitalet, 30 anys de comunicació, accessed August 24, 2020, https://radiolh30anys.omeka.net/items/show/22.

Els primers anys són recordats amb l’entusiasme que pal·liava la manca de mitjans i experiència. L’octubre del 1988 va començar l’emissió del programa més recordat, Sábanas con chinchetas, del que es van arribar a organitzar trobades d’oients. Va ser en antena fins el 2001.

https://www.sabanasconchinchetas.com/

L’any 1995 es va fer un acord amb Catalunya Ona Municipal (COM) i una part de la programació procedia d’aquesta altra empresa. El trasllat al nou edifici de Santa Eulàlia, compartit amb la televisió, l’any 2001 semblava un pas definitiu cap a la consolidació d’una ràdio metropolitana. Tanmateix, una brusca decisió del govern local va significar la seva liquidació el desembre de 2011. Quan les polítiques d’austeritat van portar a reduir les despeses públiques, els mitjans de comunicació locals de l’Hospitalet van ser una de les primeres víctimes.

Concentració en suport als mitjans de comunicació locals, novembre de 2011. Font: https://provenzana.blogspot.com/2011/11/volen-tancar-la-televisio-de.html

Les polítiques econòmiques de les autoritats basades en els principis neoliberals no només van afectar els serveis públics que podem considerar més bàsics, com la salut i l’educació. Els mitjans de comunicació públics que generen intangibles com informació, cohesió social o arrelament i que podien ser portaveu dels molts moviments socials que es van generar en aquell moment van ser considerats prescindibles.

De fet, en les diverses mobilitzacions posteriors a la crisi no es va utilitzar el medi radiofònic en el debat ideològic. Potser el 15M, anys enrere, hagués creat una ràdio. En els darrers temps, però, ha aparegut una nova experiència de ràdio lliure. La Fundició ha endegat projectes com Des dels blocs (als Blocs La Florida) o Ràdio Manta (a l’escola Prat de la Manta). També, la Radio Pah Ciudad Hospitalet. És el podcast el producte radiofònic del futur? 

Per altra banda, internet ha permès l'existència d'emissores comercials, com Onda80 Bellvitge.

La ràdio és un vehicle que podem fer servir; com a mínim, podem explorar les seves possibilitats.

Els darrers micròfons radiofònics que s'han creat a la ciutat han estat els de La Fundició. http://lafundicio.net/desdelsblocs/

Espero les vostres correccions i aportacions. 

Crec que s'ha de reivindicar el passat i el futur de la radiofonia de l'Hospitalet.

---

[i] RODRÍGUEZ BAENA, Francisco J. Ones lliures, llavor de radiodifusió a l’Hospitalet. El cas de Radio L’Hospitalet FM/Ràdio Estel (1979-1980), L’Hospitalet, Foment de la Informació Crítica, 2019

[ii] MARÍN, Angels "Mitjans de comunicació de l'Hospitalet" La Ciutat n. 2 octubre 1984 pp 12-13

[iii] Lamelas, Marcos "Radio Corcó. Subversión en las ondas" Progrés n. 64, gener 1989, pp. 8-9

[iv] MERCÈ, Joel (Coord.). Anàlisi comparativa de l'Hospitalet i Vic: dues ciutats dins del panorama comunicatiu català, treball inèdit, gener de 1996, Facultat de Ciències de la Informació, pp. 29-30 i PICART, Xavier. Desenvolupament dels mitjans de comunicació de l'Hospitalet a partir dels anys 70 fins a l'actualitat, treball inèdit, gener 1998, Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna, Universitat Ramon Llull

 

 

BELLVÍS, BELLVITGE I PROVENÇANA: EL PATRIMONI DE L’HOSPITALET A FINALS DEL SEGLE XIX

La Ilustració catalana va ser una revista publicada entre 1880 i 1894 i entre 1903 i 1917. Al portal ARCA podeu trobar tots el números en línia.

En tres números de 1889, 1890 i 1891 trobem unes referències a uns edificis de l’Hospitalet. Per algun motiu, a la seva redacció van trobar que destacaven com elements patrimonials d’importància i no, per exemple, els edificis del Carrer Xipreret. El que em sembla destacable és que en aquella època ja hi ha un interès i una valoració patrimonial d'alguns edificis de la ciutat. Confiem que es mantingui en l'actualitat.

Val a dir que per a la seva selecció segurament va influir la proximitat amb Sants (Castell de Bellvís i Església de Santa Eulàlia de Provençana) i la seva relació amb les romeries que es feien des de Barcelona (Ermita de Bellvitge).

L'Església de Santa Eulàlia de Provençana

Al número 241, del 31 de juliol de 1890 va dedicar una il·lustració i un text a l’Església de Santa Eulàlia de Provençana. El dibuix és signat per J. Roca com “Roca 89”, el que potser indica que el va fer l’any anterior. El text és signat per “L.” i conté molta informació de caire històric, però també d’actualitat (la d’aleshores, és clar), amb uns comentaris extraordinaris sobre com havien fet malbé l’edifici romànic:

"Aquesta iglesia, románica pura, tan oblidada com digna d'especial consideració per sa bellesa artística, per sa antiga historia, está situada al costat esquerra de la carretera de Barcelona á Santa Creu de Calafell, en lo terme municipal del Hospitalet de Llobregat; pero mes prop de la població de Sans que de la abans citada.
Fou consagrada l'esglesia de Santa Eularia en l'any i 1101 pe'l bisbe Berenguer, y son terme parroquial s'extenía á las horas desde'l Castell de Port, en la falda de Montjuich, fins al cim de la montanya de Sant Pere Martri (sic), completant sos límits lo riu Llobregat y'l mar; comprenía, donchs, part del terme de Sans y lo que son avuy parroquias d'Esplugas y Hospitalet.

Quan l'aument de la població acoblada al voltant del hospital que dona nom al darrer dels citats pobles exigí l'edificació d'una altra iglesia, l'antiga de Santa Eularia va perdre sa condició de parroquial (any 1492), sas campanas foren trasladadas á la nova iglesia del Hospitalet (1506) y Santa Eularia de Provensana va quedar reduhida á l'humil condició d'ermita que ha conservat fins ara fá pochs anys; las duas naus laterals del vell temple, aisladas de la central per medi de parets que s'alsaren pera cegar los archs, foren destinadas á habitacions del ermitá y ja ningú's recordá mes de l'histórica iglesia, com no fos per la festa major d'aquella barriada, que s'ha vist animada cada any per la gent que hi acut dels pobles vehins.

Santa Eulàlia de Provençana vers 1910. Font: Geografia General de Catalunya (v. aquí)

Ara no fá gayres anys que un vicari de Sans va escometre l'empresa de retornar á Santa Eularia de Provensana sa antiga condició parroquial, y mediant l'expedient oportú, va lograr son propósit, essent ell mateix designat pera regir la nova parroquia, que fou declarada sufragánea de la del Hospitalet. Alashoras se van tirar á térra las parets que cegavan los archs, recobrant son primitiu aspecte l'interior de la bella iglesia; pero no debía quedar axí prou del gust dels que van dirigir aquellas obras, y posats á reformar, van fer una cosa que cap rahó pot justificar, y es lo convertir las voltas semicirculars de las naus laterals en voltas de quart de circul; de manera que aquellas naus que abans eran iguals á la central, ara venen á ser unas dilatacions d'aquesta, ab cert tirat de sota escala; convindría que tal profanació artística no's consentís y's tiressen á térra las voltas d'envá de mahó que amagan las veritables voltas de pedra.

De la mateixa época que aquesta reforma datan la casa-rectoría y''l campanar, obras abduas que no's recomanan per cap qualitat, sobre tot lo campanar, que hi es sobrer, que no escau per companyía al temple de Santa Eularia y qu'es una de las construccions mes desgraciadas y mancas de gust artístich.
La cornisa del interior de la nau central, que desdiu per complert de l'iglesia, sembla d'una centuria enrera y degué ésser ideada per un cap semblant al que maná emblanquinar la major part de la fatxada"

El Castell de Bellvís

Al número 274, del 15 de desembre de 1891 van aparèixer els altres dos “reportatges”. Al Castell de Bellvís, l’autor en tot moment li diu “la Torrassa”, com era conegut aleshores i encara que comenta que ja es veu que és un edifici antic i d’importància, però desconeix el seu passat. Per cert, l’autor és L. Mercader, un dels redactors de la publicació; el mateix “L” de l’article de lany anterior?
Les referències històriques de Collblanc-Torrassa i Santa Eulàlia són extraordinàries: les vinyes, les cases, les fabriques, els llops famolencs…

"LA TORRASSA. Seguint la vía férrea de Barcelona á Tarragona, en lo punt precís ahont se separa de dita vía l'altra que va per baix cap á Vilanova, guaytant cap á la banda de montanya,'s veu enturonada una casa vella, ferma, gran, que tothom de Sans coneix ab lo nom de La Torrassa; per extensió la gent anomena axí tota l'explanada ahont l'edifici está assentat. Aquest s'escau molt prop del poblé de Sans, pero es en terme del Hospitalet de Llobregat, á la banda d'allá de la Riera Blanca, que separa 'ls dos termes municipals.
La casa no té res de notable com no sía l'ayre de respectabilitat que li donan los anys; ni es una joya arquitectónica, ni's deu assemblar de res á lo que degué ésser en altre temps, perque's veu que mes d'una vegada s'hi han fet obras de reforma, segons ho exigían las necessitats de sos possehidors, y tal vegada també segons ho reclamava l'estat ruinós d'alguna part del edifici; queda com á recort de la paret que tancava'l pati devanter algún fragment del portal, ferm y de pedra picada.

Lo que resta en peu del primitiu edifici es construhit de pedra desbastada, revelant l'importancia que aquest degué tenir y aparentant bé que en un principi no fou pas una casa particular qualsevulla.
Com á punt de vista verament deliciós, la Torrassa no ha d'envejar res á cap dels de per aquets voltants. Posats al devant de la casa, tenim per sota nostre la vía férrea ja citada, que s'escorre entre 'ls vinyars, y mes enllá la carretera de baix (la de Barcelona á Santa Creu de Calafell); mes lluny arriba á cansar la vista l'extensió del pla del Llobregat, que's descobreix tot ell, desde Montjuich fins á Garraf, ple de verdor, poblat de cases y fabriques, y limitat pe'l mar que's confon ab lo cel.

La Torrassa a mitjan segle XX, quan ja havia estat reconvertida en habitatges. Atenció, perquè la Torre Llampada és molt probable que sigui una altra.

Cap á la dreta les montanyes de ponent, á l'esquerra Montjuich y l'ata-pahida població de Sans ab lo barri de la Bordeta, continuant ab lo carrer de Santa Eularia, qu'es del Hospitalet, donan bo de mirar y encantan al curios que ho contempla per primera vegada. Per darrera de la casa es un seguit de vinyes que no s'acaban fins á acostarnos á la carretera real (de Madrid á la Junquera) que ve á separar los plans, casi seguits desde la Torrassa, de la vessant de la serra de Sant Pare Mártir; per aquest cantó's veu Esplugas y son terme y tota la serra desde prop de Santa Creu fins mes enllá del Tibidabo, continuantse'l panorama ab les blavenques montanyes de l'altra banda del Besos.
Es fácil reconstituhir la posició especial de la Torrassa un grapat d'anys arrera, quan no passava encara la carretera de dalt per allá hont passa avuy, ni s'havía tampoch fet la de baix; no hi havía á les hores les rengles de cases que forman lo barri de Coll-blanch, ni les que unexen la part baxa de Sans, ó sía la Bordeta, ab l'Hospitalet de Llobregat; de la Torrassa pera avall se trobava la vella casa Alós y de seguit l'antiga esglesia de Santa Eularia de Provensana; tot lo demás, fins al pla de Marina, eran camps y vinyes, y'l pla, propiament dit tal, venía á ésser lo qu'es ara, ab mes poques cases, com es de suposar, y cap dels establiments industriáis que avuy s'hi veuhen.

En aquesta fotografia podem veure el Castell de Bellvís a la dreta, reconvertit en edifici d'habitatges. També podem veure el gran Transformador, amb les casetes canadenques inexplicablement destruïdes el 2015. La Cornisa de la Torrassa és un bé patrimonial, per l'espai lliure i per tot el que conté. La data de la foto és incerta. Només podem dir que és posterior a 1923, quan es van construir les Casetes Borràs que veiem a dalt.

Si per aquest cantó tenía la Torrassa un despoblat que s'allargava fins á la platja, pe'ls altres encara estava mes en desert, perqué llevat d'algun tros de vinyar (que mes temps arrera tampoch existiría), ja no's veya mes que bosch, ocupant tota la serra de Sant Pere Mártir; l'antiga parroquia de Santa Eularia de Provensana en aquell indret no debía tenir cap mes casa que la Torrassa y ca'n Alós en tota la llargada de son terme, que s'extenía desde la vora del mar fins al mateix Puig d'ossa.
En aquell temps lo bosch d'aquesta banda de la serra era poblat de llops y de guineus, qu'en certes ocasions baxavan fins al pla á camparse la vida, y'l qui escriu estes ratlles ha sentit contar á qui no ho havía aconseguit, pero ho havía sabut per relació d'altres, los convenís entre 'ls escassíssims vehins de l'encontrada y medis de defensa adoptats en vista deis perills á que'ls exposavan sovint les visites deis llops famolenchs que arribavan de la montanya; alguns detalls curiosos apuntaría aquí si no se m'haguessen mitx esborrat de la memoria, y ara si que ja no's troba qui'n sápiga d'axó la mes petita engruna.

L'edifici, l'any 2008.

Pera acabar aqüestes ratlles, dirém que'l dibuxant que'ns ha proporcionat l'ocasió d'escríureles, mes que copiar un edifici de válua artística ó histórica, que d'axó res ne podem assegurar, ha volgut donar á conéxer un punt molt anomenat y freqüentat de la gent de Sans, que'n fa son passeig predilecte en les belles tardes d'estiu, per la bonica situació de la Torrassa y per lo magnífich panorama ab que desde allí s'explaya la vista. L. MERCADER."

L'Ermita de Bellvitge

L’article de l’Ermita de Bellvitge no està signat i l’autor tampoc té un coneixement profund de la seva història. El que destaca són els aplecs i romiatges que s’hi feien, encara que diu que ja no tenien tant d’èxit com abans:

"Se troba aquest santuari en lo pla de la marina del Hospitalet de Llobregat, en mitx d'una inmensa catifa de verdor trencada per rengleres de sálzers, tenint cap al un costat la platxa y cap al altre y en últim terme una llarga cadena de blavenques montanyes.
Les parets laterals del temple y'l campanar adossat al ábside (detall que no's veu gayre sovint) sembla lo únich que'n resta de la obra primitiva, del segle XV, segons totes les probabilitats; lo frontis, la disposició del vestibul y la volta tabicada que amaga la cuberta de dues pendents deu ésser tot cosa de les primeries d'aquest segle.

En l'interior no s'hi troba rastre de lo que degué haver-hi algún temps, ja sía perqué, com diuhen, les guerres fossen causa de la desolació de Bellvitje, ó que la pietat y lo zel mal entes deis devots haja trasbalsat les antigalles revestintho tot del carácter de l'época que mes s'ha distingit per son mal gust artístich; la fetxa més remota de que se recorda lo contingut dins del temple no es de mes enllá de dues centuries arrera; los altars laierals, barrochs tots, ab algún quadro que pot ben anar, son del segle passat.

Fotografia d'un banc de l'Ermita. És l'única imatge que he trobat de l'interior de l'ermita anterior a 1936, quan foren destruïts els objectes descrits en l'article.

Los retaules y presentalles que's guardan en lo santuari donan fe de la constant devoció que la gent de la comarca ha tingut en vers la Mare de Deu que allí's venera, protectora deis pagesos y també advocada contra la peste y altres mals, segons diuhen los Goigs de Nostra Senyora de Bellvitja, en los quals goigs s'hi llegeix que'l terreno ahont fou trobada miraculosament l'imatge s'anomenava Bellvitg, fent derivar aquesta paraula de Bella vista ó Bell viatge (se coneix que l'autor de les devotes cobles no mirava prim en la qüestió d'etimología).

L'Ermita de Bellvitge, l'any 1926.

Lo santuari está cuydat per un ermitá d'elecció del rector y autoritats del Hospitalet; te allí casa franca y mena un xich de térra que l'ajuda á passar. De temps antich celebra'l santuari sa festa anyal lo día 8 de setembre, vejentse en tal diada molt concorregut de la gent del Hospitalet, de Sans, y especialment dels vehins del pía de la marina; aquesta festa ha decaygut molt en los darrers anys, pero algún temps no s'hi entenía la gentada y donava bo de veure'l formigueig de carros y tartanes que animava aquell lloch tan soliu en lo restant del any; al dematí's cantava l'ofici (com ara), á la tarde'l rosari, y després se comensava'l ball, ahont s'hi reunía lo bo y mellor del jovent del pla."

BONUS TRACK

Al número 209, el 31 de març de 1889, havia aparegut un dibuix, signat per M. Gracia, sota el títol, “Les finestres al voltant de Barcelona”, sense un text explicatiu adjunt. Es podia veure un finestral de Sant Just Desvern i aquest de l’Hospitalet, que podria ser un dels de la casa del Carrer Xipreret que coneixem com “Casa dels finestrals gòtics”.