3.2. La segona tongada, de 1896 fins 1926
En 1891, Esteve Creus va presentar el primer
projecte d’urbanització d’uns carrers que començaven a la Carretera de
Collblanc. L’oposició d’uns altres propietaris ho va aturar. Tanmateix, una
segona proposta, feta amb Frederic Bessacier, finalment fou aprovada en 1896.
Neixien els carrers Creus (actual Llobregat), Occident i Besa. En 1898,
Silvestre Pujós, Francesca Costa i Facundo Vaquer presentaren la seva proposta.
El nucli de Collblanc es consolidava.
 |
| Mapa de les urbanitzacions promogudes per particulars que van generar el barri de Collblanc-Torrassa. Tret de la número 3, la resta són de 2 o 3 ha. Font: ROCA, Josep i DIAZ, Enriqueta. "La Torrassa, un antecedent de barri dormitori", L'Avenç, 28, 1980, pàg 444-445. |
 |
| Les urbanitzacions de Collblanc-Torrassa. Font: Id. |
L’any 1902 fou aprovat un altre projecte, dels
germans Pere i Manel Romaní i de Climent Mas, per urbanitzar uns terrenys a la
banda de la Torrassa. Destacava per la seva gran extensió, de 16 ha, davant la
mitjana de les urbanitzacions privades de l’època, de 3 ha com a màxim. En els
següents anys, fins 1932, es van crear gairebé tots els carrers de
Collblanc-Torrassa.
 |
| Lázaro Cotonat i Dolores Albiol demanen en octubre de 1922 urbanitzar els seus terrenys. El projecte fou aprovat en febrer de 1923. Font: Centre d'Estuds de l'Hospitalet. |
Als barris que ja existien també es van crear
més vials per aquest sistema de la demanda particular dels propietaris. El cas
més important i de més impacte va ser el de l’Eixample de la Rambla. La família
Oliveras va demanar en 1906 d’urbanitzar la seva finca contigua a la Vila
Vella, proposant un altre eixample ortogonal que imitava el de Barcelona. Fins
i tot, hi preveia una Rambla que reproduïa el Passeig de Gràcia.
 |
| L'Eixample de la Rambla i la fotografia de la finca abans de l'execució del projecte, amb la masia de Cal Tres al centre. Font: Museu de l'Hospitalet. |
La gran urbanització dels Oliveras va impulsar
que l’Ajuntament expropiés (de mutu acord) els terrenys de Maria Blanchart en
1910 i contribuís a urbanitzar aquest extrem de la Rambla. La lenta ocupació de
l’Eixample del Mercat i de la Rambla va fer que no hi haguessin gaires
projectes en els següents anys al Centre. En 1922, Gaspar Rosés demanà l’aprovació
d’un carrer entre la Carretera Provincial i la del Mig, que correspon a l'actual
Pau Casals, que li fou concedida a l’any següent.
A Santa Eulàlia, continuaven obrint-se carrers
que partien de la Carretera o del Carrer Aprestadora. En 1904, Mateo Munné va
crear el Carrer Àngel Guimerà. Els carrers Igualtat i Independència són del
1907, el de Buenos Aires, de 1910. Josep Rosell demanà urbanitzar les seves
terres en 1914 i Amadeu Torner les seves en 1924. També es proposen
prolongacions dels vials ja existents, com la que demanà Josep Arquès en
1920 (i aprovada en 1924) del Carrer Comerç entre el Carrilet i el Carrer
Aprestadora.
 |
| Mateo Munné demanà la creació d'un carrer, l'actual Àngel Guimerà, en 1904. Font: Arxiu de l'Hospitalet |
També al llarg de
la Carretera Provincial, a l’alçada del que més tard es coneixerà com barri de
Sant Josep, els propietaris de terres les parcel·laven i creaven carrers, com Josefa
Safont en 1896 (Carrer Estrella) o Joan Rodés en 1921. Els hereus de Josefa
Safont demanaren en
1922 la ubanització dels terrenys a la dreta del Torrente dels Frares, entre
ferrocarril i el Camí de Sant Joan, prolongant el Carrer Estrella i creant el Carrer
Ebre, Guille i Passatge de la Estrella. Un d'aquests dos últims és l'actual
Juan de Toledo i l'altre no es va fer.
En indrets aïllats del terme municipal, a la
vora dels camins, van començar a construir-se cases i a fer petites promocions
urbanístiques. En 1896 es va concloure afirmativament l’expedient de la demanda
de crear dos carrers al davant de la fàbrica Basté (actual Tecla Sala), que
correspondrien als actuals Rosalia de Castro i, potser Treball.
Antoni i Ramon Faus van rebre el permís en 1921
per fer la seva petita urbanització de tres carrers a l’actual Can Serra (Faus,
Castellbó i Andorra) al costat del Camí del Molí. Antoni Ceravalls demanà la
creació de quatre carrers a Les Planes (Ceravalls, Renclusa, Florida i Sant
Ramon) a finals de 1921.
Josep Valeta i el Marquès de Llinàs van demanar la primera urbanització del futur barri Sanfeliu en 1924, el mateix any en el que es construïen les primeres cases al Camí de la Fonteta.
 |
| Urbanització d'Antoni Ceravalls. Font: Arxiu de l'Hospitalet. |
Josep Valeta i el Marquès de Llinàs van demanar la primera urbanització del futur barri Sanfeliu en 1924, el mateix any en el que es construïen les primeres cases al Camí de la Fonteta.
En general trobem un gran increment de
l’activitat urbanitzadora a partir de 1920, quan ja era palesa la gran arribada
d’immigrants a la ciutat, i amb ells/es l’augment de la demanda d’habitatges.
També sembla clar que vers 1930, quan arriba la Gran Depressió al país i
s’atura la immigració, les urbanitzacions es frenen.
4. LA INICIATIVA PÚBLICA PREN EL PROTAGONISME
4.1. El pla de Puig i Gairalt
En la dècada de 1920, mentre es produïa a
Catalunya el primer gran episodi immigratori del darrer segle, hi havia un gran
debat urbanístic en relació al desenvolupament de Barcelona. Especialment intenses eren les crítiques a
l’urbanisme no planificat de les anomenades “barriades extremes”. En aquest
context, l’Ajuntament de l’Hospitalet convocà un concurs en 1926 per crear un
pla d’eixample local.
Que sapiguem, al concurs es van presentar
l’arquitecte municipal de Cornellà, Bienvenido Marín Espinosa i Ramon Puig i
Gairalt (1886-1937), arquitecte municipal de l’Hospitalet, que fou qui el guanyà.
L’existència d’un plànol de 1925, signat per Antoni Puig i Gairalt, germà de
Ramon, amb les traces dels carrers de Pubilla Casas que després apareixeran en
el Pla de l’any següent, semblen indicar-nos que el concurs tenia un guanyador
des del començament.
El Pla d’Eixample i Sanejament Interior (1926),
realitzat per Puig, partia dels nuclis ja construïts, en els que proposava
algunes petites intervencions. On va poder dissenyar lliurement va ser en els
espais sense edificar del Samontà i La Marina, fins a imaginar un terme
municipal totalment urbanitzat.
 |
| Pla de Reforma i Sanejament de Ramon Puig i Gairalt. Font: Descobreix l'obra de Puig i Gairalt a Collblanc-La Torrassa!, Ajuntament de l'Hospitalet |
El Pla preveia la connexió amb Barcelona
(Granvia, Diagonal, etc...) i el paper suburbial de l’Hospitalet. Tanmateix, el
traçat dels carrers responia a una lògica local. La concepció i disposició dels
carrers seguien els principis del noucentisme, el corrent estètic dominant
aleshores. En el Pla de Puig els criteris esteticistes tenien més importància
que els criteris funcionalistes -la forma era més important que la funció- tot i que els principis higienistes i la
creació d’una xarxa de clavegueram van ser uns dels motors del Pla d’Eixample i
Sanejament.
 |
| Amb els plànols, Puig i Gairalt va fer uns dibuixos en els que imaginava un l'Hospitalet monumental. Aquest pont sobre el Llobregat ens va semblar prou colpidor com per fer-lo el cartell de l'exposició. |
La prolongació de la Granvia jugava un paper
molt important en la ciutat dissenyada per Puig, concebuda com una imitació
dels bulevards parisencs. Hom ha trobat semblances entre el Pla de Puig i el de
Haussmann per París.
 |
| Font: Néstor Cabañas; https://nestorgeo.wordpress.com/2012/05/ |
Recordem que la Plaça Espanya havia de jugar un paper de
gran centralitat en la nova Barcelona arran de les obres de l’Exposició
Internacional de Barcelona, que havia de fer-se en 1929, les obres de la qual
ja havien començat. També en 1926 s’havia inaugurat la primera línia de metro
de Barcelona, que unia la Plaça Catalunya amb la Bordeta, ampliat en 1932 fins
Santa Eulàlia.
Les iniciatives urbanitzadores dels
propietaris dels terrenys a partir d’aquell moment s’havien d’ajustar al pla
prèviament existent. On més es van materialitzar eIs plantejaments de Puig va
ser a Pubilla Casas i La Florida, on van haver diverses iniciatives urbanitzadores
entre 1926 i 1936.
A Pubilla Casas, Puig havia dissenyat una ciutat-jardí amb carrers estrets disposats de forma radial, que havien d’acollir casetes unifamiliars. Els hereus de la finca de la Pubilla Casas es van afanyar a urbanitzar-la.
A Pubilla Casas, Puig havia dissenyat una ciutat-jardí amb carrers estrets disposats de forma radial, que havien d’acollir casetes unifamiliars. Els hereus de la finca de la Pubilla Casas es van afanyar a urbanitzar-la.
També, però, trobem propostes en d’altres
zones del terme municipal. Tenint en compte el paper que jugava la Granvia en
la futura ciutat, no és estrany que els Antoni Vidal i Germans demanessin la
materialització dels carrers previstos en el Pla de 1926 en els seus terrenys
situats per on s’havia de prolongar la Granvia. En 1929 van crear, entre
d’altres, els Carrers Literatura i
Ciències.
El degoteig de carrers de Santa Eulàlia
continuà, al marge del Pla de Puig, seguint la dinàmica del barri: Bacardí
(1930), Gonçal Pons (1931), Santiago Rusiñol (1934). Al Centre i
Collblanc-Torrassa la inactivitat urbanística és gairebé total en aquests anys.
Com hem dit abans, era època de crisi i en tota la dècada de 1930 i a tota la ciutat les
urbanitzacions que hem trobat no superen la desena.
 |
| Aquest plànol realitzat en 1937, ens mostra els terrenys urbanitzats en aquell moment. |
4.2. L’urbanisme del primer franquisme
Fins 1956, l’ajuntament franquista va tenir
una política urbanística gairebé inexistent, com en la majoria dels temes. Només
a partir de l’alcaldia de Ramon Solanich el consistori va executar obres
públiques de certa trascendència, com l’Avinguda Isabel la Catòlica (1957) o el
túnel que eliminava el pas a nivell entre els carrers Santa Eulàlia i Prat de
la Riba (1961). Tot i això, la gairebé total desaparició de les peticions privades, fa que aquesta escarransida política pública prengui importància.
Les actuacions urbanístiques més importants que van fer els primer ajuntaments franquistes van ser l'acolliment de promocions d’habitatges públics, com els Blocs del Caudillo, i els Blocs Onésimo Redondo.
Les actuacions urbanístiques més importants que van fer els primer ajuntaments franquistes van ser l'acolliment de promocions d’habitatges públics, com els Blocs del Caudillo, i els Blocs Onésimo Redondo.
Els Blocs del Caudillo foren tres edificis
inaugurats entre 1941 i 1966. La seva disposició generà un plaça allargada
(l’actual Plaça Guernica). Els Blocs Onésimo Redondo (actuals Blocs La Florida)
van ser una promoció de la Obra Sindical del Hogar, un organisme del Sindicat
Vertical franquista. Foren inaugurats en 1955 i van ser el primer polígon
d’habitatges de la ciutat, amb la generació de teixit urbà tan singular que
provoquen els polígons.
 |
| Fotografia de l'interior dels Blocs Florida publicada en 1959. Els polígons d'habitatges generen un urbanisme molt concret, amb edificis aïllats, amb quatre façanes, sense els clàssics carrers. |
En la dècada de 1940 també té un enorme
creixement l’urbanisme informal. Les persones immigrants, sovint molt pobres,
no trobaven oferta d’habitatges i generaren espais urbans espontanis. Podem dir
que les zones rurals d’Espanya generaven una expulsió de població per raons
econòmiques i polítiques, però l’àrea metropolitana de Barcelona no atreia
població perquè el seu teixit industrial no creixia gaire.
Les persones que arribaven a Barcelona,
després de fugir de les autoritats que podien detenir-los i deportar-los al seu
poble d’origen, intentaven aconseguir un estatge. En les parets dels turons del
Samontà (Sanfeliu, Pubilla Casas...) van excavar coves, sovint on ja s’havia
fet durant la Guerra per construir refugis antiaeris.
A diversos indrets com la
Riera Blanca, Sant Josep, i sobretot a La Bomba, van fer barris de barraques.
D’aquest urbanisme espontani i popular avui no queda cap petjada, però en el seu moment representava un percentatge molt significatiu de la població hospitalenca.
 |
| Una revista tan important com Destino, dedicava un reportatge de pàgina i mitja a les coves de Can Rigalt, en novembre de 1945. |
 |
| Fotografia aèria de La Bomba, principal barri de barraques de l'Hospitalet, de 1957. N'hi havien dos carrers longitudinals, al voltant dels quals es distribuïen els habitatges. L'urbanisme popular no era pas caòtic. |
D’aquest urbanisme espontani i popular avui no queda cap petjada, però en el seu moment representava un percentatge molt significatiu de la població hospitalenca.
 |
| Barraques a Sant Josep, a la vora del Pont de Matacavalls, en una fotografia publicada en El Correo Catalán en desembre de 1952. |
El tercer article de la sèrie el podeu llegir si cliqueu aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario