miércoles, 16 de enero de 2019

EN EL 200 ANIVERSARI DEL CANAL DE LA INFANTA



Pocs esdeveniments han tingut tanta transcendència en la història de l’Hospitalet com la inauguració, el 1819, del Canal de la Infanta.

Una sèquia del Canal de la Infanta travessa la Marina de l'Hospitalet (1971)

El Canal de la Infanta és un canal de regadiu, que agafa l’aigua del riu Llobregat a Molins de Rei i la distribueix al llarg de més de 17 km. Utilitzem els verbs en present perquè encara existeix i compleix la seva funció.

A partir del canal, desenes de séquies distribuïen l’aigua pel Delta esquerre del Llobregat, regant al voltant de 3.000 ha de terra de Molins, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet i Barcelona. Anteriorment també dels desapareguts municipis de Santa Creu d’Olorda i Sants.

Plànol del Canal de la Infanta i les seves sèquies. Autor: l'arquitecte municipal de l'Hospitalet, Marià Tomàs i Barba l'any 1908. Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

El projecte d’aquesta obra havia nascut a l’escalf del gran creixement econòmic, i agrícola en concret, del segle XVIII. En els diaris dels viatges que va escriure (o recopilar) Francisco de Zamora vers 1790, escriu:
"Con algún coste se podría también regar todo el Llano de Barcelona, tomando (...) la agua del río Llobregat, cerca de Martorell. Sobre esto hay ya proyecto formado, y en años atrás se tiraron líneas, se tomaron medidas y se formaron planos."[i]
El projecte fou concretat el 1805 per l’arquitecte Tomàs Soler però el 1808 va produir-se la invasió francesa i tot va quedar aturat. El 1816 es va reprendre eI disseny amb la participació del matemàtic i astrònom (avui diríem enginyer) Agustí Canelles, i les obres van començar el setembre de 1817[ii].

La iniciativa i el finançament sembla que van ser exclusivament dels propietaris de les terres que es veurien afavorides per la construcció del canal. Això no treu que no fos decisiu el suport de la màxima autoritat a Catalunya, el Capità General, que era Francisco Javier Castaños.

De fet, el canal havia de portar el seu nom (Canal de Castaños?), però quan es preveia la inauguració era de pas per Barcelona la infanta Lluïsa Carlota Borbó-Dues Sicílies, de 14 anys, que anava a trobar-se amb el seu oncle, l’infant Francesc de Paula, amb el que s’havia cassat per poders. Vet aquí com el maig de 1819 fou inaugurat solemnement el batejat com “Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón”.


L’impacte a l’Hospitalet va ser extraordinari. Tot i que ens prenem aquestes dades amb cautela, la documentació ens diu que la població del municipi era d’uns 900 habitants vers 1820, i l’any 1828 era de més de 2.200[iii]. Tot sembla indicar que el canal va impulsar la recuperació dels conreus abandonats durant la guerra.

L’agricultura era el gran objectiu del Canal i va ser la gran beneficiada. En va impulsar el regatge de les terres, i va esdevenir un dels principals factors, encara que no l’únic, que va convertir el Delta esquerre del Llobregat en la zona agrícola més productiva del país en els següents 150 anys. Sobre el desenvolupament agrícola de l’Hospitalet ja vaig publicar un article.

La Marina de l'Hospitalet a mitjan segle XX. Potser no era gaire diferent a com era a mitjan segle XIX.

En les següents dècades es van introduir nous conreus, com el blat de moro, alfals, hortalisses, etc. gràcies a l’aigua del Canal. L’èxit fou tan esclatant que al Delta dret del Llobregat van construir un altre canal el 1855. En un llibre publicat l’any 1857, Victor Balaguer descrivia el delta així:
Pocos puntos de vista existen mas bellos y preciosos, de mas encantos, de mas pintoresco esplendor. Es una vasta llanura en donde se ven ondular los árboles, los frutos, las mieses, las verduras, que pueblan los campos, (...). en frente toda esa riquísima estension de campos, patria del arado y de la azada,  surcada por una carretera general, por un canal y por un río; (...)” [iv]
Encara que no era el principal objectiu, el Canal va permetre el desenvolupament d’unes primeres indústries. Recordem que el seu recorregut passava pels peus de les primeres muntanyes de la Serra de Collserola. Això volia dir que per sota del Canal hi havia un cert desnivell. De fet, els llocs des d’on l’aigua passava del cabal principal a les séquies eren anomenats “salts”, perquè l’aigua realment saltava.
Font: ROMEU, Antoni, "El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a l'Hospitalet", Identitats, núm. 2/3, estiu 1989, pàg. 29.

Aquests salts d’aigua foren aprofitats com a font d’energia a partir de la dècada de 1820 per fer el que s’havia fet tradicionalment: molins. Primer en van fer dos molins fariners i el 1855 el gran molí paperer que encara es conserva al conjunt de la Tecla Sala. També va ser un factor important per la localització de la indústria ceràmica a Sant Josep durant la segona meitat del XIX.
El Canal al seu pas per Sant Josep, l'any 1957

L’aigua del Canal va perdre de seguida protagonisme com a font d’energia davant, primer, del vapor i, més tard, de l’electricitat. Tanmateix, enginys moguts per salts d’aigua del canal n’hi van haver com a mínim fins a la dècada de 1930, especialment a serradores. 
 
Un episodi ben singular de la història del Canal és el canvi en el seu traçat per fer-lo passar per dins del recinte fabril de Tecla Sala, vers 1923.
 
Aquesta foto està feta des del lloc que es veu en primer terme en la foto anterior, a Sant Josep, però en la direcció oposada, l'any 1973

Tanmateix, l’ús del sòl a l’Hospitalet va canviar al llarg del segle XX: d’agrícola i industrial va passar a residencial. I el Canal va començar a fer més nosa que servei. Encara les seves aigües van servir per rentar la roba i pels jocs infantils, malgrat la creixent contaminació de les seves aigües. 
 
El Canal al seu pas pel Carrer Pintor Sorolla, l'any 1975.
 
Tothom amb una certa edat ho recorda perfectament. Però també eren un obstacle per les comunicacions, fins i tot un perill d’accidents.

Fotografia publicada el juny del 1973 al Diario de Barcelona. L'autor d'questes línies també va caure a una séquia ben bruta vers el 1975.

Gran foto, de la que no sabem ni l'autor, ni el lloc, ni l'any.

I tot va canviar quan el 1968 la xarxa del Canal rebre les aigües molt contaminades de la Riera de Rubí i l’Anoia[v]. A partir d’aquell moment, les infraestructures relacionades amb el Canal van passar a ser un problema de salut pública. 

Dues séquies passaven a la vora de l'escola de Can Pi. Al diari no dubtaven de qualificar-les com clavegueres. Foto de 1974. L'any 1965, al barri de barraques de La Bomba, el problema d'"el reguero" ja havia estat un impuls per les primeres mobilitzacions veïnals.
 
El moviment veïnal que va sorgir durant la dècada de 1970 va exigir solucions. El que es va fer en aquells anys i al llarg de la dècada de 1980 va ser tapar-ho o soterrar-ho. 

Portada de la revista de l'AV de Santa Eulàlia En equipo de gener de 1975 i article de la revista de l'AV de Sant Josep Tots per tots de juny de 1976.

I durant molts anys el Canal ha continuat fent la seva funció sota terra, cada vegada per menys terres i menys cases, i ha estat força oblidat fora dels llibres d’història. Fins que el pla urbanístic conegut com l’ARE de la Remunta va plantejar la destrucció de les restes que n’hi havia en aquest recinte militar.

Si la memòria no em falla, va ser arran una publicació al facebook de l’Ireneu Castillo que vam constituir la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta”, vers el 2010. Hi érem persones a títol individual, representats d’entitats patrimonialistes, com el Centre d’Estudis de l’Hospitalet, partits polítics, etc.

Reunió de "Protegim el Canal de la Infanta" de setembre de 2011. Font: http://provenzana.blogspot.com/2011/09/protegim-el-canal-de-la-infanta-viii.html

Després d’una manifestació i diverses actuacions i converses, vam aconseguir una excavació arqueològica, que un bloc reculés i que es conservés el pont i es fes una senyalització del traçat al seu pas per la caserna de la Remunta. La primera victòria de la defensa del  patrimoni davant l’Ajuntament i el seu ADU en molt temps (amb la del manteniment del Carrer Xipreret).

L'antic pont i el traçat al seu pas per la Remunta senyalitzat. Foto de 2013.

Encara som en la recerca, conservació i divulgació d’aquest element tan i tan important en la nostra història. Però podem dir que el Canal ha fet un últim servei a la ciutat: ha revifat la consciència i la lluita per la protecció del nostre patrimoni. Oi No més blocs, Can Trinxet Viu, Perseu, Centre d’Estudis del’Hospitalet, Andana Central, Defensem el Castell de Bellvís, Grup de Patrimoni de l'Hospitalet, etc....?

Encara hi ha a la ciutat molts indrets on trobarem restes del Canal i hauríem de fer l’esforç de recuperar-los, com ara a Sant Josep o a tocar de Can Trinxet. També hi ha restes de sèquies a Bellvitge. Als peus de Cementiri de Montjuïc es conserva un tram en perfecte estat. I, evidentment, a Molins, Sant Feliu, Sant Joan Despí i Cornellà. Cal una reflexió i actuació metropolitana.

Tram del Canal que es conserva a l'interior de l'edifici de les Cotxeres del Metro a Santa Eulàlia. Foto presa l'any 2016. El recobriment de formigó molt probablement fou fet en la reforma del 1929.


ANNEX FOTOGRÀFIC

 

El Canal, al seu pas per Can Bori, l'any 1932.


El Canal, vers 1960, al seu pas pel Centre.



El Canal, l'any 1973, al seu pas pel Centre.


Fotos de la sèquia que encara rega els camps de Cal Trabal, fetes el novembre de 2022.







Fotografies del tram del Canal de la Infanta a Cornellà, a tocar del límit amb l'Hospitalet, fetes l'octubre de 2022.






[i] ZAMORA, Francisco. Diario de los viajes hechos en Cataluña, Barcelona, Curial, 1973, vol. I, pàg. 29
[ii] MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico… vol. III pàg 486
[iii] DOMÍNGUEZ, Manuel i POBLET, Marcel. “El segle XIX” dins DD.AA. Història de l’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Ajuntament de l’Hospitalet, 1997, pàg. 83
[iv] BALAGUER, Víctor.Guía-Cicerone de Barcelona á Martorell, Barcelona, Imprenta nueva de Jaime Jepús y Ramón Villegas, 1957, pàg. 40-41
[v] CASTILLO, Irineu. “El Canal de la Infanta: quan la importància histórica esdevé una amnèsia èpica”, Quaderns d’Estudi, núm. 27, 2014, pàg. 79-80. https://www.raco.cat/index.php/QuadernsCELH/article/view/276293/378059

No hay comentarios:

Publicar un comentario