En el procés de recerca
per escriure la història del barri de Granvia Sud, he ensopegat amb un tripijoc
urbanístic de primera magnitud.
Com ja he escrit abans, el Pla Comarcal de 1953 afectava 27 municipis de
l’àrea barcelonina i zonificava el territori segons la seva funció. Segons el Pla Comarcal, a banda i banda de la Granvia el terreny fou qualificat com d'habitatge intensiu. És a dir, per construir blocs d'habitatges. Les
propostes del Pla del 1953 havien de ser desenvolupades en plans parcials, que
es van elaborar en els anys següents. El Plan
Parcial de Ordenación del Sector Granvia Sur fou presentat inicialment en
octubre de 1958 i afectava a tot el terme de l’Hospitalet per sota de la
Granvia i també a terrenys de Barcelona.
La Granvia separava la Caserna de Lepant (on ara hi ha la Ciutat de la Justícia) i els terrenys d'en Pere Balañá on després es construirà el nou barri.
En el Pla inicial del 1958, en la franja de 80 m de profunditat a la banda sud de la Granvia, entre la Riera Blanca i el riu, l'ús urbà fou substituït
per l'ús industrial. En aquell moment, la política de l’Ajuntament era la de
crear sòl industrial, “concibiéndose así
a Hospitalet no como centro dormitorio de la gran urbe sino como una unidad de
empleo, autosuficiente”[1].
En aquests anys també foren creat els polígons industrials de Provençana i
Carretera del Mig (1956 i 1959, respectivament).
Fragment del Pla aprovat per l'Ajuntament el desembre de 1958. Veiem com la franja inferior de la Granvia és qualificada com IP (indústria preferent), incloent l'espai del futur Granvia Sud. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet.
Tanmateix, en el procés de discussió del Pla, el maig de 1959 foren
presentats uns altres plànols. En ells, oh sorpresa!, en la parcel·la de l’extrem de llevant de l'esmentada franja
industrial, a tocar de la Riera Blanca, es produeix un canvi, i es requalifica com “Residencial Urbano Intensivo con Bloques
Aislados”[2].
Per alguna raó ja no es veia tan necessària la indústria en aquest indret, i només en aquest indret.
En aquest plànol del Pla aprovat per l'Ajuntament de l'Hospitalet el maig del 1959 podem veure com part del que abans era zona industrial (bàsicament els terrenys d'en Balañá), ara ja és edificable.
O potser el que va passar és que el propietari del 90% d’aquestes terres, Pere Balañá, va
aconseguir la sorprenent requalificació. El Pla Parcial amb la modificació fou aprovat
definitivament per la Comissió d’Urbanisme (la institució que regulava el Pla
Comarcal) el juny de 1960. Pere Balañá era un important empresari taurí i dels cinemes i teatres. Malgrat el seu passat republicà, s'havia relacionat molt bé amb el règim franquista organitzant corrides benèfiques per a les vídues i orfes dels militars. La seva bona relació amb l'alcalde Porcioles, el gran responsable polític dels desastres urbanístics d'aquella etapa, el van portar a ser regidor de Barcelona en 1963.
El novembre de 1961, Balañá presentava un Proyecto de Ordenación de la manzana
limitada por la Granvia, Riera Blanca y las calles Arquitectura y Literatura,
en el que es preveien 13 blocs amb 1.366 habitatges, que havien d’acollir unes
6.800 persones.
Projecte del barri aprovat en 1961: una vintena d'edificis. Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet
Fotografia del primer bloc del barri, construït entre 1965 i 1967.
Per fer el barri, Balañá es va associar amb Federico Vallet, constructor de
l’Opus Dei. Finalment, només es van fer cinc blocs en aquells primers anys, en bona part gràcies al
moviment veïnal, amb qualitats inferiors a les anunciades i sense construir els
equipaments previstos als que s’havien compromès. Molt típic.
Plantada d'arbres convocada per l'Associació de Veïns per ocupar el solar on era previst aixecar un bloc de 13 plantes. Avui és la Plaça dels veïns. Fotografia de 1975 cedida per l'AV Ildefons Cerdà de Granvia Sud.
Recapitulem. Balañá té uns terrenys agrícoles pels farratges pels toros. El
Pla Parcial de 1958 els requalifica per zona industrial, però per art de màgia,
l’any següent la seva parcel·la es torna a requalificar com urbana intensiva. I
guanyes uns calerons sense fer gaire.
La Vanguardia Española, 2 de juliol de 1967
Aquesta és una història de 60 anys ençà. Episodis com aquest, però, són molt i molt habituals. Ahir es va fer un altre pas en l’aprovació del PDU Granvia. Hi ha coses que
canvien poc.
En el segle XIX no
existia res semblant a allò que ara anomenem Estat del Benestar. El que van fer
els nostres avantpassats, a més de reivindicar els serveis socials, va ser
construir-los de forma solidària.
Com en tantes
manifestacions socials, van partir de l’experiència, i el món dels gremis i
corporacions d’ofici n’era una de molt important. Després de diferents intents,
els gremis foren prohibits definitivament a Espanya en 1834; un fita més en el
procés d’imposició del liberalisme.
De seguida, la gent
d’ofici, va desenvolupar d’altres formes associatives que suplien el que feien
els suprimits gremis. Els teixidors de Barcelona en foren pioners, en 1839.
Doncs bé, en setembre de 1842 fou aprovada a l'Hospitalet una "asociación de beneficencia mutua formada por
varios vecinos". Com ja he escrit abans, el més probable és que aquesta
entitat fos una entitat obrerista. Tanmateix, la beneficencia mutua de ben segur que era una de les funcions més
importants.
Recreació de l'Hospitalet en 1850. Dibuix de Valentí Julià.
L’eclosió de les entitats d’aquesta mena a
l’Hospitalet es va produir entre 1851 i 1855, quan foren creades tres, el Montepío de San Antonio Abad i el de San Antonio de Padua i el de San Isidro . Els dos primers
arribaren al segle XX, però el tercer va desaparèixer en 1887.
En què consistia aquest mutualisme? Segons la
documentació d’un d’aquests montepios, les persones associades pagaven 4 rals
al mes, el que donava dret a rebre 10 rals al dia i assistència mèdica en cas
de malaltia. La llei prohibia el pagament en cas d’atur. També hi havia una
ajuda a la família d’un soci si moria.
Al document del 1862 que adjuntem, aquests tres montepios tenien 464 membres. Segons uns altres documents de 1880, les tres entitats tenien 616 associats. Si tenim en compte que en aquells moment hi havien, respectivament, uns 680 i 900
veïns (caps de família) al poble, podem concloure que dues terceres parts dels seus
habitants eren sota l’aixopluc d’aquestes entitats mutualistes.
Entre 1881 i 1886 foren creats tres montepios
femenins, Nuestra Señora de los Dolores,
del Carmen i de las Mercedes. En
els tres casos el president era el rector de la parròquia, però en el segon,
tota la junta de 1887 era formada per dones. No sabem les raons de l’aparició
de les mutualitats específicament femenines en aquest moment.
Paral·lelament, les seccions locals de l'AIT,
majoritàriament adscrites a la línia anarquista, després de la seva
il·legalització en 1874, crearen una cooperativa de consum, finalment aprovada
en 1876. En el registre local apareix com Cooperativa
de los obreros. Sabem que en 1898 ja no existia, però n’hi havia una altra,
la Cooperativa de Hospitalet; la seva
continuadora?
En la dècada de 1880 van existir d’altres entitats
sense advocació religiosa, el que ens indica una adscripció al món
obrerista. En 1882 fou creada una que
apareix a la documentació com Sociedad de
auxilios mutuos entre agricultores i també com Cooperativa de obreros agricultores. A més, donava assistència
també en cas d’atur. El 1884 fou fundat el Montepío
Hospitalense i tenia com a president al líder republicà local Josep Diví i Codina. Segons la petició era "para el caso de enfermedad é imposibilitación". (AMH, Fons entitats i institucions, caixa 3).
Entre 1898 i 1904 foren creades 8 cooperatives i 5 entitats de caràcter mutualista
més. Només una, el Montepio de San Roque,
tenia nom religiós. Sense tenir dades concretes, es molt probable que gairebé
tota la població local estigués organitzada en una o més d’una associació d’aquesta
mena. En 1904, existia una vintena de mutualitats i cooperatives per una població que no arribava als 6.000 habitants.
També sabem que moltes d'aquestes entitats desenvolupaven activitats culturals i polítiques. Constituïen, per tant,
un dels principals mitjans de sociabilització de la població.
En resum, el mutualisme fou un tipus
d’associacionisme d’una extraordinària importància en la segona meitat del
segle XIX. Fou la resposta de la població a les incerteses del nou món liberal
capitalista.
També en el mutualisme trobem diferències de classe.
Les classes més acomodades tendiren a fer monts de pietat amb fort contingut religiós
i funció només assistencial. Les classes baixes feien de les seves mutualitats
tapadores de sindicats, associacions més complexes amb cooperatives, etc. L'abril de 1885 es demanà la legalització d'una mutualitat femenina amb els següents arguments:
"Que siendo de suma necesidad en esta villa la creación de Monte-pios de socorros mutuos bajo una advocación religiosa en contraposición de la propaganda laica y anticatólica que por medio de ciertas asociaciones viene haciendose (...)" (AMH, Id.)
Avui, que tornem de mica en mica al liberalisme més
cru, com el que hi havia en el segle XIX, potser que ens plantegem de crear
mecanismes de mutualisme i cooperativisme. Els primers, ja els tenim amb
l’Estat del Benestar; només l’hauríem de defensar i ampliar. Els
segons, una de les grans assignatures pendents dels moviments socials.
ANNEX (4 de juliol de 2020) He trobat un llistat de les cooperatives que hi havia a Catalunya i Balears, i la reprodueixo. Procedeix de la publicació Las Dominicales del libre pensamiento, del 18 de gener de 1900:
"COOPERATIVAS
FEDERADAS
En
honor de la Federación de sociedades cooperativas de la región
catalana-balear, y para que sirva de ejemplo y aliciente á las demás regiones
españolas, que deben aprender de allí á tener espíritu de unión y cooperación,
publicamos la lista de aquellas entidades asociadas. Hela aquí: Agrícola
Cooperativa (San Fructuoso de Bages), Cooperativa Andresense (Barcelona-Palomar),
Cooperativa Manllenense (Manlleu), Cooperativa de Nuestra Señora de Montserrat
(Barcelona-Barceloneta), Cooperativa Olotense (Olot), Cooperativa de Rodona
(Rodona), Cooperativa de San Antonio de Caballera (Camprodón), Cooperativa de (San
Jaime de Llerca, Palau de Montagut), Cooperativa Sanjuanense (San Juan Las
Fonts), Cooperativa de Tejedores á mano (Barcelona-Gracia), Cooperativa de
Torredembarra (Torredembarra), El Porvenir (Monistrol de Montserrat), El
Porvenir del Obrero (Mahón, Baleares), El Porvenir de la vejez (Alayor,
Menorca), Fomento Obrero Vállense (Valls), Instructiva (Barcelona-Gracia),
Junta Comarcal de las Sociedades Agrícolas federadas de la provincia de Lérida
(Maldá), La Alianza (Molins de Rey), La Alianza (San Cristóbal de Premia), La
Amistad (San Celoni), La Andresense (Barcelona, ix). La Artesana
(Barcelona-Provensals), La Artística Carpintera (Barcelona), La Bienhechora
(Badalona), La Castellarense (San Esteban de Castellar), La Central
(Barcelaña-Provensals), La Confianza (Esplugas), La Confianza Andresense
(Barcelona-Palomar), La Constancia graciense (Barcelona-Gracia), La Economía
(Barcelona-Provensals), La Económica (Agullana), La Económica
(Barcelona-Provensals), La Económica Masnuense (Masnou), La Económica Bagurense
(Bagur), La Equitativa (Palamós), La Equitativa Blandense (Blanes), La
Fidelidad (Barcelona-Provensals). La Flor de Mayo (ídem), La Fraternidad
(Castellfullit de la Roca), La Fraternidad (San Feliú de Llobregat), La Fratenidad
(Barcelona-Barceloneta), La Guixolense (San Feliú de Guixols), La Hormiga
(Barcelona-Sans), La Honradez Torrollense (Torroella de Montgrí), La
Igualdad (San Vicente dels Horts), La Igualdad Espluguense (Esplugas), La
Individual Rubinense (Rubí), La Lealtad (Barcelona-Gracia), La Lealtad (Mahón,
Baleares), La Lealtad Sansense (Barcelona-Sans), La Ley (San Antonio de
Calonge), La Llavaneras (Mataró), La Nueva (Barcelona-Sans), La Obrera (San
Juan de Horta), La Obrera (Ciudadela, Baleares), La Obrera (Premia de Mar), La
Obrera Fideera (Barcelona). La Obrera Tianesa (Tiana), La Olesense (Olesa de
Mont-serrat), La Patata Martinense (Barcelona-Provensals), La Paz Rodense
(Roda), La Producción Trabajadora (Barcelona-Provensals), La Progresiva (San
Justo Desvern), La Protectora (Cassá de la Selva), La Protectora (San Antonio
de Salt), La Protectora Civil (Tarrasa), La Protectora Vendrellense (Vendrell),
La Redentora (Barcelona-Sans), La Regeneradora (Llagostera), La Sabadellense
(Sabadell), La Torre (Barcelona-San Gervasio), La Unión (Premia de Mar), La
Unión (San Juan Despi), La Unión (Barcelona-Las Corts), La Unión (Hospitalet),
La Unión Samboyana (San Baudilio de Llobregat), La Verdadera Fraternidad
(Badalona), Paz y Justicia (Barcelona-Provensals), Paz y Trabajo (Mahón, Islas
Baleares), Primera del Ter (Roda), Sociedad Cooperativa de Trabajadores
Agrícolas (Cornudella del Priorato), Unión Villacarlina (Villacarlos Menorca)."
Pepe Carvalho és un dels
grans personatges de la novel·la policíaca mundial. Fou creat per Manuel
Vázquez Montalbán en Yo maté a Kennedy,
en 1972. Aquest detectiu privat és un digne successor de Philip Marlowe, o
qualsevol dels altres grans mites del gènere, i ha convertit al seu autor en el
desè més traduït en llengua castellana.
En les més de vint novel·les
de Carvalho es mostra l’evolució de Barcelona en les dècades del 70’s, 80’s i
90’s, fins que Vázquez Montalbán va morir sobtadament en 2003. En els darrers
dies, però, s’ha anunciat que Carlos Zanón el recuperarà en noves obres i, per
tant, en sentirem molt a parlar en el futur.
La quarta entrega de la
sèrie va ser Los mares del Sur, que,
a més, va guanyar el premi Planeta l’any 1979. Doncs bé, aquesta novel·la té
com a escenari principal el barri de Bellvitge. Carvalho és contractat per
esbrinar què havia fet en el darrer any de la seva vida un constructor “asfixiado por la opulencia” que havia
dit que se n’anava als mars del sud, però que va aparèixer mort en un descampat
de les afores de Barcelona, a la Trinitat.
Els "mars del sud" (les
illes del Pacífic Sud) havien esdevingut, en l’imaginari de la cultura europea,
l’exemple màxim de la puresa de la civilització primitiva, sense la hipocresia
i els artificis que imposaren la noblesa primer i la burgesia després. El
pintor francès Paul Gauguin fou un dels captivats pel mite de la Polinèsia i
se’n va anar i allà hi va morir en 1903.
Carvalho va descobrir que
l’home desaparegut, obsessionat en Gauguin, havia trobat en el barri de San
Magín, un barri de classe treballadora en la construcció del qual havia
participat, i en els seus habitants els seus mars del sud, la puresa que la
seva vida burgesa no tenia. Tanmateix, tampoc era tot tan meravellós en el seu
nou paradís... Si voleu saber les peripècies de la història heu de llegir
aquesta gran novel·la.
¿De donde venimos? ¿Quiénes somos? ¿A dónde vamos?, una de les obres que Gauguin va pintar a la Polinèsia.
San Magín és Bellvitge
Doncs bé, San Magín és Bellvitge. Un soci del
desaparegut el descriu així:
“(...) un barrio nuevo, de
arriba abajo, hasta la última farola. Eran los años en que se daban
facilidades, no como ahora. Parece como si el capitalismo fuera pecado y el
capitalista un enemigo público”
En una enciclopèdia,
Carvalho troba aquesta informació:
"A fines
de los años cincuenta, y dentro de la política de expansión especulativa del
alcalde Porcioles, la sociedad Construcciones Iberisa [la real es deia CIDESA]
(…) compra a bajo precio descampados, solares donde se ubicaba alguna industria
venida a menos y huertos familiares del llamado camp de Sant Magí, zona
dependiente del municipio de Hospitalet. Entre el camp de Sant Magí y los
límites urbanos de Hospitalet quedaba una amplia zona de terreno libre con lo
que se demuestra una vez más la tendencia anular de la especulación del suelo.
Se compra terreno urbanizable situado bastante más allá de los límites urbanos
para revaluar la zona que queda entre las nuevas urbanizaciones y el anterior
límite urbano. Construcciones Iberisa construyó un barrio entero en Sant Magí y
al mismo tiempo adquirió también a bajo precio los terrenos que quedaban entre
el nuevo barrio y la ciudad de Hospitalet. En un segundo plan de construcciones,
esa tierra de nadie también fue urbanizada y multiplicó por mil la inversión
inicial de la Constructora."
Després, Carvalho afegeix les seves reflexions:
"San Magín
fue mayoritariamente poblado por proletariado inmigrante. El alcantarillado no quedó
totalmente instalado hasta cinco años después del funcionamiento del barrio.
Falta total de servicios asistenciales. Reivindicación de un ambulatorio del
seguro de enfermedad. De diez a doce mil habitantes. (…) ¿Iglesia? Sí. Se hizo
una iglesia moderna al lado de la antigua ermita de San Magín. Todo el barrio
sufre inundaciones cuando se desbordan las canalizaciones del Llobregat."
I tota l’obra és plena de descripcions de carrers, bars, botigues, pisos i
persones, en el context d’una campanya electoral, el que permet situar l’acció
a començaments de 1979.
La revista Destino va dedicar la portada i el reportatge central a Bellvitge el juny de 1975
Bellvitge, paradigma de barri obrer?
Però, realment era
Bellvitge en 1979 el paradigma del barri obrer?
És clar que sí, com ho
podrien ser molts d’altres. Bellvitge era, a més, el més gran. Construït entre
1964 i 1976, va acollir més de 30 mil persones procedents de la immigració de
les zones rurals d’Espanya.
Bellvitge era molt
visible, per les seves dimensions i la seva localització, en el camí a les platges i l’aeroport.
A més, per un militant del PSUC com Vázquez Montalbán era molt conegut per la seva lluita veïnal.
Destaca el documental Bellvitge, Bellvitge, dirigit per Julián Álvarez en 1978, del que podem veure uns fragments. Hi apareix el barri que va conèixer Vázquez Montalbán mentre escrivia la novel·la.
Aporto tres documents de l’inici de la dècada, que ens aproximen a la
realitat social d’aleshores.
1- En un reportatge del
barri, fet per Jaume Guillamet, publicat el gener del 1970 al diari Tele/eXpres s’afirma:
“En cuanto a categorías laborales,
abunda el peonaje, con un cierto número de obreros cualificados y luego algún
que otro administrativo, taxista, etc. (...) Se trabaja mucho; de las diez
horas diarias no se escapa nadie. Abundan los que trabajan en la construcción y
en las industrias metalúrgicas. (…) Me dicen que hay un cierto problema con las
chicas, que están muy ligadas a los padres y que no se pueden así relacionar
normalmente con los chicos. Esto va unido a la cuestión laboral de las mujeres,
que cuando hay hijos pequeños, muchas dejan a las chicas cuidándolos, sin ir a
la escuela -por aquello que “siendo chica”- para ir al trabajo.”
Aquest últim paràgraf és molt
interessant, si ho comparem amb el personatge de la novel·la Ana Briongos, una
d’aquelles noies que no es va resignar al rol subordinat amb el que la
condemnaven. Militant del PSUC i CC.OO, representa la lluita de les dones d’aquella
generació, i un exemple de dignitat.
2- Una altra notícia del
15 d’agost de 1970, també a Tele/eXpres,
ens informa d’una baralla multitudinària entre joves de Bellvitge i Barcelona,
tot comentant l’augment de la delinqüència juvenil, i que Bellvitge
s’incorporava a la llista de barris amb fama de perillosos, on ja hi eren
Pubilla Casas i La Florida. D’aquest tema també he escrit un article anterior,
i ara ho comento perquè també és pertinent en el desenvolupament de la trama de la novel·la.
En una publicació de l'Ajuntament de 1986, Vivir en l'Hospitalet, hi havia aquesta fotografia feta a Bellvitge amb el següent peu: Juventud y paro, una mezcla que puede acabar resultando peligrosa. El barri continuava sent l'escenari escollit per parlar de perills socials. Potser un d'aquests joves és Pedro Larios.
3- L’any 1973, l’any de les plagues de mosquits i rates, des
de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge es va demanar al SECOD, un
organisme depenent de l’entitat cristiana progressista Justícia i Pau, que fes
un estudi amb rigor científic de la situació del barri, per recolzar les
reivindicacions populars.
En aquest estudi es feia una anàlisi sociològica de la
població amb dades dels padrons de 1970 i 1972. Un 4% de la població activa del
barri pertanyia al grup de “mossos i aprenents”, un 70% al dels “obrers
industrials i obrers manuals en els serveis”, un 18% eren “empleats dels
serveis i el comerç”, (administratius, comercials o policies) i només un 8%
eren “quadres”, és a dir, la categoria superior (propietaris, gerents o
encarregats).
La taxa d’activitat
masculina era d’un 63%, altíssima, mentre que la femenina era del 21%. Tots els
testimonis ens recorden que les dones treballaven també moltíssim,
majoritàriament en l’economia informal i per això no apareixien en les
estadístiques: servei domèstic, costura, etc. Segons les dades de 1972, el 64%
dels actius treballaven en el sector secundari. Els subsectors més importants
eren el metall, amb un 50% del total d’actius/ves (aquí es notava la
importància de la SEAT) els serveis amb un 9% i la construcció amb el 8%.
L’estudi del SECOD
demostrava el que era obvi, que tres quartes parts de la població eren de les
categories professionals més baixes i que el caràcter proletari de la població
era dels més alts dels barris de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Per tant, Bellvitge era un
dels més importants exemples de barri obrer, una de les més grans illes dels Mars
del sud on trobar la puresa. Tanmateix, també n’hi havia d’altres manifestacions
de la pobresa, com una creixent marginalitat. Afortunadament, en les dècades
posteriors aquell perill es va aturar.
El Passeig de Bellvitge en la dècada de 1970
Les lectures de Los Mares del sur
Los Mares del sur és una gran novel·la, que té diferents lectures.
Per exemple:
-Social i política. És la gran novel·la del “desencant”. Mostra al
món del Treball i les seves organitzacions socials i polítiques en retirada,
després de les ofensives de l’antifranquisme. Per contra, les forces del
Capital comencen a recuperar l’hegemonia ideològica i política.
-Psicològica. És la història de diverses fugides personals, de
recerques del propi lloc en el món de diferents personatges, que no són feliços
amb la vida que tenen i anhelen el reconeixement dels altres.
Vázquez Montalbán va tornar a Bellvitge en 1987, amb Los alegres muchachos de Atzavara. Cal un estudi més profund al voltant de la relació entre l'autor i el barri.
