domingo, 27 de junio de 2021

COMPLIM A L'HOSPITALET ELS OBJECTIUS DE DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE ? (II)

Continuem l’anàlisi de les dades de l’Hospitalet publicades a l’informe Los ODS en 100 ciudades españolas, que ja havíem començat en un article anterior.

Objectiu 6. Aigua neta i sanejament

Litres d’aigua distribuïts per habitant/dia.  La quantitat és bona, 188 litres, perquè és baixa. Per una banda mostra que no hi ha malbaratament, el que és positiu, però aquesta dada també indica un baix consum de béns i serveis que sí estan gaudint les ciutats que en distribueixen més de 500 litres per habitants i dia. És a dir, no sé si ens hem d’alegrar per ser sostenibles o de lamentar-nos per ser pobres.

Preu de l’aigua i Índex d’Esforç pel Pagament per l’Abastiment. Malgrat aquest esforç en l’estalvi d’aigua, paguem per aquest bé tan imprescindible gairebé el preu més alt de les ciutats estudiades, 27 € al mes. Això comporta que la població de l’Hospitalet hàgim de fer un gran esforç, dels més alts, per poder tenir aquest servei, en mans privades i en règim de monopoli, recordem-ho.

Preu de sanejament de l’aigua. El cost és baix, de 2,60 € per habitant i mes. No hem d’oblidar que això és fruit d’una llarga lluita social, en la que els barris de l’Hospitalet en van ser capdavanters.

Objectiu 7. Energia assequible i no contaminant

Energia renovable. Només era el 2018 un 9% del consum d’energia a la ciutat, en la franja dolenta de l’estudi. Tampoc hem fet els deures en la reducció de  la despesa en enllumenat públic, gairebé inexistent (un 98’6% en el període 2014-2018).

Impacte de la despesa en electricitat en la renda de les llars. És un 2,5%, una miqueta millor que la mitjana.

Índex de qualitat en el subministrament elèctric. Aquesta dada indica el temps de tall de subministrament segons la potència instal·lada. La dada és bona, inferior a la mitjana, encara que no és en la franja òptima.

Objectiu 8. Treball decent i creixement econòmic

Accidents de treball. La dada de 3.904 per cada 100 mil treballadors està una mica per sobre de la mitjana.

La taxa d’atur i la d’atur juvenil eren del 12,1 i el 7%, respectivament, una mica per sota de la mitjana. L’impacte de la COVID en l’ocupació ha estat del 34% (el setembre de 2020) , per sobre de la mitjana. L’atur de llarga duració és per sota de la mitjana. Tot plegat mostra un mercat laboral molt fluctuant, molt sensible als cicles econòmics. L’índex de dependència per sector d’ocupació, és baix, una dada positiva, el que mostra la diversificació de l’ocupació local.

Encara que és discutible des del punt de vista mediambiental, en la lògica capitalista el creixement del PIB real/càpita continua sent l’indicador clau per valorar l’evolució econòmica. L’any 2017 va ser del 2,63 %, una dada en la franja alta de les ciutats espanyoles. La taxa de creixement anual de la productivitat també és en la franja moderadament positiva.

Objectiu 9. Indústria, innovació i infraestructura

Índex de penetració de 3G i 4G: la quantitat d’estacions de 3G i 4G per cada 10 mil habitants és força baixa. Índex de penetració de la banda ampla: les 30 línies per cada 100 habitants significa una de les millors situacions del país.

Taxa d’ocupació en indústria. Arribem als 7,5 % del total (2018), a la franja baixa, el que és valorat com negatiu.

Patents sol·licitades. 10,15 per cada 10 mil habitants (2018), una dada de les més baixes de les ciutats analitzades. Despesa en i + d + i. 10, 63 € / h (2018), una dada força alta. Sembla que la innovació és en les empreses de l’Hospitalet, no en la seva població.

Superfície de sòl prevista per a activitats econòmiques. Aquesta dada no és proporcionada. Només dir que d’ençà de l’aprovació del PRAIH, el 2002, el sòl per activitats econòmiques està sent substituït per sòl urbanitzable, el que va en sentit oposat al recomanat a l’informe.


Objectiu 10. Reducció de les desigualtats

Població per sota de la línia de pobresa. El 16 % de la població era l’any 2017 per sota del 50 % de la mitjana, una situació lleugerament favorable respecte a la del conjunt de les ciutats de l’informe.

Integració laboral de persones amb discapacitat i integració laboral d’estrangers. Les dades proporcionades són provincials.

Índex de Gini. Aquest és un indicador molt important, que mostra com de desigualment és repartida la renda per habitant. Va del 0, la igualtat total, a 1 la desigualtat absoluta. El 2014 a l’Hospitalet l’índex era 0,38, el que és per sota de la mitjana de les ciutats (més igualtat) però per sobre de la mitjana espanyola (més desigualtat). En qualsevol cas, es tracta d’una poca desigualtat en un marc de dades de riquesa baixes.

Concentració de la riquesa en l’1% (més ric). La dada de 2014 era d’un 4,9 % de la riquesa, el que és una de les dades més baixes.

Índex de dependència. El 52,75 % de la població era en edat no laboral l’any 2014, per sobre de la mitjana, el que és una dada negativa.

Objectiu 11. Ciutats i comunitats sostenibles

En relació a la contaminació, l’any 2018 la concentració de NO2 (diòxid de nitrogen) era força alta, la concentració de PM10 (partícules en suspensió) era, tanmateix, baixa. No tenim les dades de la concentració d’O3 (ozó).

L’índex d’accés a l’habitatge expressa la relació entre el preu de l’habitatge i la renda. A l’Hospitalet, el 2017 era de 6,18, un valor alt, més a prop del més alt (8,18) que del més baix (2,71).

Habitatge protegit. Segons l’informe, els habitatges protegits entre 1991 i 2019  a la província de Barcelona han estat el 2,58 % del total, una dada molt baixa. Malauradament no proporciona les dades de cada municipi.

Vulnerabilitat urbana. Aquesta dada informa del percentatge de població que viu a seccions censals amb més del doble de la mitjana de la ciutat de la població en risc de pobresa. L’indicador és baix, com era d’esperar en una ciutat homogèniament pobre.

Places en centre sòcio-sanitaris. L’any 2018 eren 50,8 places per cada 1000 majors de 75 anys, una dada de les més altes del país.

Infraestructura per al transport. La superfície ferroviària, viària, d’aparcaments i zones peatonals sense vegetació, el 2019 era el 13,96 % del total del terme, de les més altes, el que és valorat a l’informe com positiu.

Objectiu 12. Producció i consum responsable

L’any 2019, el reciclatge de vidre i el reciclatge de plàstic i envasos era per sota de la mitjana de les ciutats de l’informe. Tanmateix, el reciclatge de paper era per sobre d’aquesta mitjana (un punt per sobre de la mitjana espanyola [i]). 

Residus impropis. Són aquells que són en el contenidor equivocat. A l’Hospitalet, eren el 15’84 % l’any 2019, dels més baixos.

Turisme sostenible. Pernoctacions en establiments turístics per cada 100 habitants. Segons l’informe les pernoctacions són negatives pel desenvolupament sostenible, però, malauradament, no proporciona les dades de l’Hospitalet. Segons l’INE, l’any 2019 van haver 821.812 pernoctacions [ii], el que dona unes 296 pernoctacions per cada 100 habitants, el que és un dada altíssima.

Objectiu 13. Acció pel clima

L’any 2020, les emissions de CO2 per càpita era de 3,1 tones, una dada per sota de la mitjana de les ciutats de l’informe i del conjunt del país (entre 5,5 i 6 tones en els darrers anys).

També eren en la franja positiva les emissions de CO2 pel transport i, sobretot, les emissions de CO2 pels edificis i la indústria. Val a dir que la generació de l’energia no és a l’Hospitalet i que d’indústria va quedant ben poca.

Un element valorat com molt positiu és que l’Hospitalet forma part de la Xarxa Espanyola de Ciutats pel Clima, el que a la Unió Europea es coneix com pacte d’alcaldes. Signar un pacte és molt fàcil, complir-ho, no tant.


 Objectiu 14. Vida submarina

Com que l’Hospitalet no té costes des del 1920, no entenc gaire els valors que es proporcionen i m’estimo més no fer cap comentari.

Una de les grans assignatures pendents de la ciutat: ampliar la zona natural de la riba del riu i connectar-la amb la zona agrària.

 Objectiu 15. Vida de ecosistemes terrestres

Cobertura artificial. El 2019, el 99,05 % del nostre terme és “cobertura artificial”, segons l’informe. Em sembla una mica exagerat. En un altre informe, vaig trobar que l’any 2014 la cobertura artificial era del 95,9 %. En qualsevol cas, una dada dolentíssima, de les pitjors del país.

Protecció d’espais naturals. Només el 0,36 % del terme tenia l’any 2014 aquesta situació, també una de les dades més baixes i dolentes del país.

Zones forestals. L’any 2019, l’1,95 % del terme eren zones forestals o similars. No cal dir que és una dada també de les pitjors del país.

Zones verdes. A veure si aquesta manca d’espais no antropitzats és pal·liada pels parcs i jardins urbans. Doncs, no, 0,69 m2 per cada mil habitants, de les pitjors dades de l’informe.

Una imatge que hem vist massa sovint a la ciutat en els darrers anys.

Objectiu 16. Pau, justícia i institucions sòlides

Hi ha tot un seguit d’indicadors relacionats amb la delinqüència de l’any 2019. Taxa de criminalitat: 67,6 infraccions penals per cada 1000 habitants, el que és una dada per sobre la mitjana (la mitjana catalana del 2018 era 62,7). Taxa d’homicidis i assassinats: 1,13 per cada 100 mil habitants, una dada baixa si ho comparem amb les ciutats de l’informe, però superior a la mitjana catalana [iii]. Blanqueig i tràfic de drogues: 32,46 infraccions per aquests motius per cada 100 mil habitants, el que és una dada baixa respecte a les altres ciutats.

Després hi són els indicadors polítics. Participació electoral en les eleccions de 2019, un 60,44 % del cens, per sobre de la mitjana. Participació i col·laboració ciutadana, transparència i transparència econòmica i financera: de tot això no tenim dades o com diu l’informe és 0, perquè qui ho mesura això és l’ONG Dyntra, i no ofereix dades de l’Hospitalet [iv]. Quin problema hi ha?

Solidesa i autonomia municipal: el 58 % del pressupost municipal procedia d’ingressos propis, l’any 2018, el que era lleugerament per sobre de la mitjana de les ciutats de l’informe.

 Objectiu 17. Aliances per aconseguir els objectius

Projectes de cooperació i desenvolupament. L’any 2018 es van dedicar 5,07 € per habitant, una dada força baixa.

Índex de dades obertes. Un altre cop, Dyntra posa un 0 a l’Hospitalet.

Xarxes per aconseguir objectius. La ciutat és en el 45,13 % de les xarxes nacionals i internacionals relacionades amb el desenvolupament sostenible, per sobre de la mitjana de les ciutats de l’informe.

Zones blanques. Un 0 %, el que vol dir que tota la ciutat és en zona amb cobertura de xarxes de banda ampla. Una dada molt bona, pròpia d’una zona urbana i propera a la centralitat metropolitana.

Algunes conclusions

Com deia en el primer article, totes i cadascuna d’aquestes dades mereixen una anàlisi profunda. Podem, però, començar a treure algunes conclusions, sempre amb la ferma convicció que millorar les dades dels ODS significa millorar les condicions de vida de la població de l’Hospitalet i contribuir a la millora de la situació de la població mundial. Fins i tot, podem dir que ens estem jugant un futur digne per a la l’espècie humana.

En què és urgent millorar?

El preu de l’aigua és molt alt, i sotmès als dictats d’una empresa Agbar, filial de la multinacional francesa Suez. Malgrat les bones relacions amb el nostre ajuntament i les campanyes publicitàries, Agbar no ens tracta bé.

El consum d’energia de fonts renovables és molt baix. No cal insistir en la importància d’aquest tema, o encara algú no sap quin paper juguen els combustibles fòssils i nuclears en l’emergència Climàtica en la que som? A més, què passarà quan d’aquí a ben poc el preu del petroli comenci a enfilar-se  i a escassejar.

La producció global, el turisme, la indústria... han de créixer? La relació creixement econòmic i sostenibilitat és potser el tema més important. Al món ric, on som, cal començar a plantejar-se el decreixement amb ocupació de qualitat. Les poques patents sol·licitades indiquen que hem de millorar en la innovació.

El tema en el que la situació és dramàtica és en l’ús del sòl. La mancança d’espais naturals és greu. L’escassetat de zones verdes és terrible. Per això és punyent la política urbanística actual: blocs i més blocs, requalificacions de zones verdes en edificables, absurds com el PDU Granvia-Llobregat, etc.

D’altres temes  a millorar que es poden veure amb aquests indicadors, no sempre ben clars, són l’escàs reciclatge de residus, l'etern problema de l’accés a l’habitatge, una criminalitat que s’hauria de reduir, la transparència de l’Ajuntament, els accidents laborals, etc...

El que hem de decidir és si els ODS són una guia pel govern perquè considerem que realment ens proporcionaran una vida millor i ens ajudaran a tenir un futur, o si són un tràmit que cal aprovar i seguir amb la política de sempre.

Destruir això per ampliar l'aeroport, ens ajudarà a complir amb els ODS?

Un primera decissió seria si hem ampliar l’aeroport carregant-nos un espai natural protegit.



[iv] https://www.dyntra.org/poi/ayuntamiento-de-hospitalet-de-llobregat-lhospitalet-de-llobregat/  i https://www.dyntra.org/indices/ayuntamientos-de-espana/ranking-general-ayuntamientos-espana/

 

miércoles, 16 de junio de 2021

LA SALUT PÚBLICA A L'HOSPITALET A FINALS DEL SEGLE XIX

Com al començament del segle XXI, a finals del XIX la situació de la salut pública era un dels temes més importants pel conjunt de la població i per les autoritats polítiques. No debades l’any 1885 hi havia arribat la quarta pandèmia mundial de còlera del segle i entre 1886 i 1893 havia esclatat una epidèmia de paludisme al Delta del Llobregat.

Una família de Santa Eulàlia, l'any 1901. Font:
CELH AF 0218 Família/ Fons Arxiu Històric de Santa Eulàlia

Afortunadament, el desenvolupament de la microbiologia començava a donar respostes i solucions a les malalties infeccioses. L’organització de la societat i les institucions polítiques, per aquest ordre, apropaven aquestes solucions a la població. No ens ha arribat cap informació de cap campanya de l’extrema dreta o de colles d’ignorants, com ha passat ara, contra la intervenció de la medicina moderna per acabar amb les epidèmies.

Les vacunacions anticolèriques del Dr. Ferran a València i Múrcia van rebre més suport a França que a Catalunya. El debat de les vacunes no és, per tant, res de nou. Font: L'Ilustration, 25-7-1885; vist a http://www.historiadevillapalacios.es/02.32.colera.htm

L’any 1894 es va demanar a alguns municipis informació per a fer una Memoria sobre el estado higiénico de los Pueblos mas importantes del distrito de San Feliu de Llobregat, que es conserva a l’Arxiu Comarcal [i]. Trobo que es podria fer una edició comentada d’aquests documents. De l’Hospitalet ens diu que tenia 4.300 habitants i que en els darrers 5 anys

“...no se ha registrado ninguna epidemia, habiendo sido las enfermedades mas comunes, el reumatismo general agudo y crónico y en el otoño, las fiebres intermitentes ó paludismo.”

Aquesta informació és molt important perquè en els anys anteriors, com hem comentat, s’havia produït una terrible epidèmia de paludisme que havia afectat Gavà, Viladecans i el Prat i molt greument a Castelldefels [ii]. Per exemple, d’el Prat es diu que cada any, una cinquena part de la població pateix febres intermitents.

Impacte del paludisme a El Prat. Font: Catalunya Gràfica, 24-3-1923

Quines eren les causes de l’existència del paludisme a l’Hospitalet? A la tardor “la superficie de la tierra se cubre de vegetales dispuestos para la putrefacción” i a més els “encharcamientos de agua mas o menos transitorios” provocats per les pluges i els desbordaments del riu.

Després, l’informe s’ocupa de l’estat de les infraestructures, com ara les escoles, de les que diu que n’hi havia 4, 3 de públiques “en edificios de reciente construcción” i una de privada a Santa Eulàlia, “de capacidad reducida”. No diu res més, per tant, devien ser aptes per la seva funció.

Del mercat diu que és provisional i que n’hi ha un projecte d’un altre de nou. Les seves condicions higièniques eren bones, com l’escorxador, “capaz y bien organizado”. Del cementiri diu: “excelentes condiciones”.

El Mercat del Centre vers 1915. Font:
AMHL 902 AF 0000904 /a.Autor desconegut/da /d.Club Muntanyenc L'Hospitalet (UEC L'Hospitalet) - Arxiu Monrós

A l’apartat de les indústries, però, hi ha un element molt negatiu: a 1,5 km de Santa Eulàlia (on ara hi ha el CAP d’Amadeu Torner) hi havia una fàbrica química que utilitzava despulles animals de matèria primera, per la qual cosa era coneguda com “el Canyet”. Diu l’informe que “genera emanaciones pestilentes (...) insoportables para los moradores de la expresada barriada”. La gent gran del sud de l’Hospitalet ho recorda perfectament. Recomana el trasllat, que no es va fer mai. Va empestar fins la dècada de 1970.

Pel que fa al cicle de l’aigua, informa que la Sociedad General de Aguas de Barcelona i la mina comunal proporcionaven aigua potable a la població. Val a dir que en 1894 no existia cap barri a la meitat nord del municipi, el Samuntà, tret de les cases al llarg de la Carretera de Collblanc. 

Les aigües brutes anaven a pous negres i les pluvials a sèquies i cunetes que les abocaven als camps de la Marina i al Canal de la Infanta. El clavegueram no era comú encara, el que va provocar diversos problemes en els anys posteriors, com ara alguns brots de tifus.

Una font antiga a l'Hospitalet Centre. Fotografia de 1969.

És interessant veure com l’informe també tracta del medi natural. Per una banda diu que no hi havia llacs ni aigües estancades, el que era positiu, però sí els “encharcamientos” citats abans, el que afavoria el paludisme. Afegeix que no hi havia més arbres que els de les ribes del riu.

Per concloure, dos paràgrafs molt i molt interessants. El primer, parla de la situació de la classe treballadora, de l'habitatge (estem abans de la immigració massiva i els passadissos) i la pobresa:

Los obreros habitan por lo general vivendas en buenas condiciones higiénicas y la alimentación de los mismos es suficiente y de buena calidad. No se ven pobres de solemnidad porque el Ayuntamiento les atiende, invirtiendo una buena cantidad en socorros domiciliarios.”

Esta establecido el servicio gratuito de vacunacion, pero son pocas las personas que lo aprovechan por estar todas las familias igualadas con algun Médico que cuida de hacerlo. La asistencia Médico-Farmacéutica domiciliaria gratuita, está perfectamente atendida, sufragando los gastos el Municipio.”

Tenint en compte que aquest document segurament fou complimentat pel mateix Ajuntament, la informació sobre lo bé que ho feia la institució municipal deu ser una mica exagerada. En qualsevol cas, veiem que el minso Estat del Benestar de l’època requeia sobre els ajuntaments.

L'Ajuntament de l'Hospitalet vers 1910. Font:
AMHL 901 AF 0000144 /a.Autor desconegut/da /d.Domingo Prats Torelló

Dos comentaris finals. La major part de la població tenia l’assistència mèdica “igualada”. Les iguales era un pagament periòdic a un metge, que prestava aquest servei. Es feia en el marc de les 7 mutualitats que hi havia en aquell moment al poble, de les quals 3 n’eren femenines. 

El Montepìo Hospitalense fou fundat l'any 1884.

Sí, la població es vacunava. Encara que no hi havia la seguretat que tenim actualment de la seva eficàcia i seguretat, la població es vacunava massivament. No sabem si era la vacuna contra la verola, coneguda de feia dècades, o las pioneres contra el còlera del Dr. Ferran

El Dr. Ferran al seu laboratori i inoculant una vacuna contra la ràbia de la seva invenció.  Font: Nuevo Mundo, 12-12-1907

Tampoc sabem si les monedes de ral es quedaven enganxades al braç o si els governs introduïen substàncies hipnòtiques per controlar als vacunats. El que sabem és que la mortalitat per malalties infeccioses va baixar. Per si algú vol aprendre de la història.

  



[i] AHCSFL, Caixa 574

[ii] A la Real Academia de Medicina y Cirujía de Barcelona van fer un informe sobre El Saneamiento de Castelldefels y el Llano del Llobregat l’any 1889, espantats per la influència que podía tenir l’epidèmia a Barcelona; L’Art del Pagés. Revista Agrícola Semanal, núm. 366 i 367, 9 i 16-3-1889

viernes, 4 de junio de 2021

L'ART DEL RENAIXEMENT (I LA SEVA MANIFESTACIÓ A L'HOSPITALET)

A les ciutats d’Europa de la segona meitat de l’Edat Mitjana s'hi va desenvolupar una cultura de mica en mica cada vegada més allunyada de la religió i més basada en els afers i les capacitats humanes. Les noves universitats i els cercles filosòfics i literaris d'algunes ciutats van donar lloc a l'Humanisme

L'home de Vitrubi (ca. 1492) és un famós dibuix de Leonardo. Va voler representar el cos humà en relació a les proporcions geomètriques i els principis de l'únic tractat d'arquitectura de l'Antiguitat que es coneixia, fet per Vitrubi el s. I a. C. És una de les millors representacions de l'estreta relació entre l'Humanisme (precursor de la Revolució Científica) i l'art del Renaixement. Font: Wikipedia.

La nova cultura es va desenvolupar especialment a les ciutats més dinàmiques en l'artesania, el comerç i les finances, impulsada per les classes urbanes, encapçalades per menestrals i burgesos. Aquestes ciutats eren a Flandes (els actuals Països Baixos i Bèlgica) i el Nord d'Itàlia. 

Principals rutes comercials durant la Baixa Edat Mitjana. Font: http://www.buxaweb.cat/dossiers/ciutatmedieval.htm

Vers el 1400, una generació d’artistes italians volien desenvolupar una nova manera de fer, que imités la realitat visible i la cultura clàssica de Grècia i Roma. En volien la rinascita (tornar a néixer) de l’Antiguitat clàssica, una època de la que sabien poc, però que era un model prestigiós d’allò que pretenien fer.

Itàlia, l'any 1494

Podem situar el triomf del Renaixement en 1420, quan el projecte de la cúpula de la Catedral de Florència de Filippo Brunelleschi va començar a construir-se. El madur arquitecte (en tenia 43 anys) va imposar el seu mestratge a Florència, i des d’allà a les ciutats-estat properes.

La cúpula de la Catedral de Florència, de Brunelleschi (1420-1436). Font: National Geographic

Brunelleschi va fer a Florència alguns edificis que van servir de model als de les següent dècades. L’església de San Lorenzo, encarregada per les famílies burgeses, va incorporar les proporcions matemàtiques i les formes clàssiques (dues característiques ben paganes) als temples cristians. Les esglésies i capelles que en va dissenyar trencaven bruscament amb la tradició gòtica dominant arreu d’Europa.

Interior de San Lorenzo (1420). Les amplades i alçades de les naus són proporcionals entre sí, i les columnes, arcs, voltes i sostres imiten l'arquitectura de la Roma clàssica.

Donatello era col·laborador de Brunelleschi i 9 anys més jove. Les escultures que havia fet pels gremis florentins des del 1410 imitaven l’escassa estatuària clàssica coneguda. La representació de David que en va fer pels Medici, la família burgesa que s’estava fent amb el poder a la República de Florència, va ser la culminació en aquesta imitació del cos humà i de l’escultura clàssica.

Amb el seu David, Donatello reproduí els nus de tamany natural amb contrapposto propis de l'escultura de l'Antiguitat clàssica. L'aparentment feble David que venç al poderós Goliat va esdevenir un símbol de Florència.

Massaccio fou un jove pintor al que, segons la tradició, Brunelleschi va ensenyar com representar la profunditat amb la perspectiva lineal. La veritat és que els pintors renaixentistes van tenir més difícil que els escultors la tasca de la imitació de la realitat i l’art clàssic, perquè no n’hi havien restes que servissin de model.

No va ser fins la tercera generació de pintors del segle XV (el Quattrocento) quan aquest art va assolir els objectius de bellesa i harmonia que s’havien plantejat. Podem destacar a Guirlandaio o Boticelli a Florència, i a Perugino i Mantegna a d’altres ciutats d’Itàlia.

Lliurament de les claus a Sant Pere (1481), de Perugino. Aquesta obra pertany als frescos que uns pintors del nord d'Itàlia van fer a la Capella Sixtina de Roma: el Renaixement arribava a la Roma dels papes. També és interessant per la seva composició i el model urbanístic que proposa. Perugino fou el mestre de Rafael.

A Florència, a la cort dels Medici, que ja havien esdevingut una nissaga que governava com uns monarques, es va desenvolupar una filosofia que combinava la filosofia clàssica amb la teologia cristiana: el neoplatonisme. Les idees positives (bellesa, coneixement, etc.) eren creacions de Déu i per tant estava justificat apropar-se a elles.

El naixement de Venus (c. 1485), de Boticelli, feia parella amb La Primavera. Aquestes dues obres pioneres del gènere mitològic mostraven el circuit neoplatònic de l'amor i la bellesa. Originalment eren a una de les vil·les de la família Medici.

Paral·lelament, a Flandes s’està desenvolupant una revolució en la pintura també extraordinària. Els anomenats “primitius flamencs” també cercaven la representació fidel de la realitat visible. Els germans Van Eyck, a més, van introduir una novetat decisiva: la pintura a l’oli, que permetia una pinzellada més precisa i amb colors més vius i rics. 

El matrimoni Arnolfini (1434), de Jan Van Eyck.

Val a dir que en la segona meitat del s. XV la pintura flamenca es va estendre per Europa Occidental, inclosa Catalunya, més que no pas la italiana. Probablement perquè no significava un trencament tan brusc amb l’estil dominant aleshores, el Gòtic internacional.

La Pietat Desplà (1490) és del pintor itinerant d'origen andalús Bartolomé Bermejo. Es troba a la catedral de Barcelona. N'és un dels millors exemples de pintura d'influència flamenca a Catalunya.

Tornem a Itàlia. En les dècades finals del XV i les inicials del XVI (el Cinquecento) una generació d’artistes va arribar a assolir l’objectiu que s’havien fixat els artistes renaixentistes anteriors. El primer va ser Leonardo da Vinci, amb una obra pictòrica escassa però amb milers de dibuixos sovint més científics que artístics.

La Mare de Déu de les roques (ca. 1485) de Leonardo. Com en totes les seves obres se'n fan moltes interpretacions dels símbols que conté. A les seves pintures hi utilitzava la tècnica de l'sfumato.

Miquel Àngel va treballar entre la seva Florència natal i el nou centre de la cultura europea: Roma. Les famílies nobles de Roma, que acaparaven el càrrec de papa, i les potències europees interessades en augmentar el prestigi de l’Església van dedicar grans quantitats de diners per a la realització d’obres d’art a Roma.

La Pietat del Vaticà (1497) fou la primera obra important de Miquel Àngel, feta durant la seva primera estada a Roma. L'artista va fer dues pietats més en els darrers anys de la seva vida.

Donato Bramante havia coincidit a Milà amb Leonardo, i la influència de da Vinci es nota en les seves propostes arquitectòniques que va fer a Roma, amb la forma ideal: la planta central. El papa Juli II li encarregà el projecte més important de tots, l’església de Sant Pere, les obres de la qual van començar en 1506.

El petit Tempietto de Sant Pietro in Montorio (1502), de Bramante, era un monument a la importància del Papat, amb les formes més properes a l'arquitectura clàssica que s'havia fet fins aleshores.

Juli II també va encarregar la decoració de la volta de la Capella Sixtina, que havia fet construir e6l seu oncle, el papa Sixt IV. Ho va fer a l’escultor Miquel Àngel, que va trigar 4 anys (1508-1512) en fer les desenes d’escenes i figures, amb la terribilità que caracteritza la seva obra.

Volta de la Capella Sixtina, de Miquel Àngel.
 
La Sibil·la Cumana, una de les moltes figures de la Capella Sixtina

Alhora, Juli II va encarregar al jove Rafael que decorés les habitacions del palau del Vaticà amb frescos que fessin propaganda de les virtuts del papat. Rafael va desenvolupar una obra més sòbria i equilibrada, en molts aspectes la culminació de les aspiracions de l’època; és per això que aquesta fase és coneguda com Alt Renaixement.

L'Escola d'Atenes (c. 1510) és una al·legoria de la filosofia. Es trobava a l'Stanza della segnatura, una mena de despatx del papa. Amb les altres pintures de l'habitació representava el circuit neoplatònic de la saviesa, i feia propaganda del papat.

Val a dir que la majoria dels grans mestres eren alhora pintors i arquitectes, car l’art de la imatge del Renaixement es basava en el dibuix i en l’equilibri formal. L’execució de les obres era en gran mesura en mans dels subordinats dels tallers. Miquel Àngel, també escultor, és qui més s’allunya d’aquesta norma, amb un estil més personal.

Dibuix que representa la manera correcta (geomètrica i proporcionada) de representar el cos humà. Pertany a un tractat escrit per Albrecht Dürer vers 1500. Dürer, nat a Nurenberg (actual Alemanya) va saber fusionar les innovacions flamenques i italianes.

Els diners per pagar aquests projectes sortia, entre d’altres llocs, de la venda d’indulgències, butlles, etc. Això va indignar molt a un monjo alemany, Martí Luter, que en 1517 va començar un trencament amb l’Església Catòlica i va generar unes noves religions que rebutjaven les imatges, un fet no gaire positiu per les arts plàstiques.

Les tensions provocades pels protestants, el saqueig de Roma per les tropes imperials (1527), etc. van provocar que l'optimisme i la sensació de culminació d’un ideal cultural i artístic desapareguessin. Durant la resta del segle va haver una certa diversitat estilística, i parlem de diverses escoles i tendències.

L'Assumpció de la Verge (1525), de Correggio. Es tracta de la decoració de la cúpula de la Catedral de Parma, on aquest pintor creà una escola. Aquesta obra donà lloc a les il·lusions òptiques de les voltes i cúpules pintades.

Cal destacar l’escola veneciana de pintura, començada per Giorgione, que va morir molt jove. Va desenvolupar una tècnica en la que la pinzellada i el color substituïen la línia i el dibuix. Tiziano va ser el gran mestre de les dècades centrals del segle, i la influència veneciana va arribar a bona part d’Europa.

Dànae rebent la pluja d'or de Tiziano (c. 1553), una de les pintures eròtiques de temàtica mitològica (les anomenades "poesies") que va fer pel príncep espanyol Felip.

A Florència, però, va sorgir un estil en el que la forma, la maniera, tenia més importància que el contingut: el Manierisme. Algunes de les obres van incloure deformacions volgudes de la realitat o jocs visuals, en part com a reacció en contra de l’ideal de l’art anterior, que tant havia triomfat a Roma.

El rapte de les sabines (1582), de Giambologna, és una creació on el més important és la forma, la serpentinata, la espiral. El tema és secundari; l'escultura pot representar l'episodi del rapte de les sabines com qualsevol altre de semblant.

Tanmateix, l’art que seguia amb l’estil més classicista també es va mantenir. Alguns autors van continuar la línia dels grans mestres de l’Alt Renaixement. En arquitectura, Andrea Palladio va dissenyar molts edificis classicistes a la regió del Vèneto, especialment vil·les, i va exercir una gran influència amb la seva obra Els quatre llibres de l’arquitectura.

La Rotonda, també coneguda com Vil·la Capra (1553) dissenyada per Palladio, originalment fou un encàrrec del prelat Paolo Almerico. Pocs edificis han estat tan influents com aquest.

Al llarg del segle XVI, el Renaixement italià triomfà per Europa. Els diferents corrents arribaren a un o altre lloc en funció de les relacions entre països, o per atzar. Leonardo va anar a França, on va morir el 1519. Holbein introduí el Renaixement a Anglaterra des del 1526. El Greco portà a Toledo el manierisme venecià de Tintoretto a partir de 1577.

El entierro del senyor d'Orgaz d'El Greco (1587) fou una obra feta per refermar la subordinació dels camperols d'Orgaz a la parròquia de Santo Tomés. També va servir per difondre la "salvació per les obres", un dels principis fonamentals de la Contrareforma.

Després del Renaixement, es va estendre un nou estil, anomenat més tard com Barroc.

El Renaixement a Catalunya i a l’Hospitalet

La influència de la pintura flamenca arribà a Catalunya en la segona meitat del s. XV i del Renaixement italià durant el s. XVI. L’expansió econòmica a partir de la fi de les guerres internes, vers 1490, va propiciar una gran activitat artística. 

Detall de la portalada de l'església de Sant Martí de Teià, de finals del segle XVI.

L’absència, però, d’una monarquia pròpia, de grans cases nobiliàries o institucions eclesiàstiques va fer que la majoria dels encàrrecs partissin de les comunitats locals, confraries, etc. Per tant, les obres són normalment de petita envergadura.

Ermita del Remei, Caldes de Montbui. Podem veure la data: 1548.

L’estil gòtic va exercir una gran influència al llarg del segle XVI, com podem veure en una obra que és a l’Hospitalet per atzar. El Pati de la Casa Gralla fou construït el 1516 a una casa noble de Barcelona. L’edifici fou desmuntat i el pati fou instal·lat per una empresa a la seva seu a la Granvia. Els arcs carpanells de la planta baixa i els capitells corintis poden deixar veure una penetració de les formes renaixentistes. 

Planta baixa del Pati de la Casa Gralla. Font: Diputació de Barcelona

Del segle XVI conservem diversos edificis amb elements artístics, el que ens confirma que aquella centúria va ser la de la consolidació de la Pobla de l’Hospital. Casa Espanya (1563) i L’Harmonia (1595) són casalots encarregats per famílies benestants, els Llunell i els Oliver, respectivament. 

Casa Espanya, originalment Can Llunell i després can Molinés.

Es tracta d’edificis massissos, amb més aire defensiu que artístic. Les decoracions de les finestres, al·lusives als cognoms dels propietaris, són els elements estètics que conservem. De la Talaia (1587), ni això, car es van perdre els finestrals originals. Ca l’Esquerrer (1572) té una decoració més aviat tardogòtica. 

Detall de la façana de l'Harmonia. antiga casa Oliver. Font: wikimedia

El principal exemple d’arquitectura renaixentista local va ser l’església de Santa Eulàlia de Mèrida a l’Hospitalet (construïda entre 1579 i 1600; desmuntada el 1936). Era un temple de nau única, amb capelles laterals delimitades pels pilars on requeien els arcs formers. La planta era una herència del gòtic català. Fins i tot, l’alçat es va fer en part amb arcs una mica apuntats i voltes de creueria. 

L’element més renaixentista era la portalada, propera al 1600. La porta era emmarcada per unes pilastres i dues columnes exemptes, coronades per capitells corintis i l’entaulament clàssic. La singularitat de l’obra era l’àtic entre l’entaulament i el frontó, delimitat per unes cariàtides i amb decoració escultòrica.

L'Església de Santa Eulàlia de Mèrida, consagrada el 1600.

Per a la decoració de l’església es van encarregar uns retaules, dels quals conservem algunes pintures. El Retaule de Sant Roc és atribuït a Jaume Huguet, pare, vers 1594. Representa, sobretot, escenes de la vida d’aquest sant.

Una de les taules centrals del Retaule de Sant Roc.
 
Una altra de les taules del Retaule de Sant Roc.

El Retaule de les Ànimes és atribuït a Jaume Huguet, fill, vers 1605. La representació del Judici final és inspirat en la gran obra que Miquel Àngel va fer a la Capella Sixtina vers 1540. Les taules de totes dues obres segueixen l’estil del Renaixement romà, amb algunes mostres del programa propagandístic de la Contrareforma. 

El Judici Final és la taula central del Retaules de les Ànimes. Font: Visitmuseum 

Una taula lateral del Retaules de les Ànimes, que representa a un doctor de l'Església.

Detall del Retaule de les Ànimes.

Es tracta d’unes obres extraordinàries, amb un gran tractament museogràfic al Museu de l'Hospitalet, donades les limitacions de l’espai, i poc conegudes. 


ANNEX FOTOGRÀFIC

La cúpula de la Catedral de Florència, vista des del terra.
  

Sostre de l'Scala d'Oro del Palau Ducal de Venècia, feta per Jacobo Sansovino en la dècada de 1550.
 
Porta al Castell de Wawel, de la primera meitat del segle XVI. Durant el Cinquecento, el Renaixement va arribar fins Cracòvia, aleshores la capital de Polònia.
 

Església de Sant Pere, a Monistrol de Montserrat (Bàges).

Església de Sant Andreu, a la Selva del Camp (Baix Camp), de finals del segle XVI. Un arc de triomf romà a l'interior d'una església cristiana.

Porta de l'església del Convent dels Àngels, Barcelona. Segle XVI.

La Santíssima Trinitat de Masaccio (ca. 1426), pintura al fresc a l'església de Santa maria la Novella, és una obra molt important. És la primera obra que representa la profunditat amb la perspectiva.


Pintures al fresc al Palau Té de Mantua, de Giulio Romano, de la dècada de 1530.


Monument al Condottiero Bartolomeo Colleoni, a Venècia, fet en la dècada de 1480 per Andrea del Verrochio.

Dos dels quatre Esclaus de Miquel Àngel. Ara són a la Galeria de la Acadèmia, a Florència.


Hércules i el Can Cerbero, de Prospero Sogari, fet l'any 1565 a Mòdena.


Lluita d'Hèrcules i el centaure Nessus (1599), de Giambologna.