La nostra ciutat és territori inundable. Per dues raons, pel clima
i per la situació de la ciutat.
El clima mediterrani té com a característica destacable les tempestes i els
aiguats, especialment a la fi de l'estiu i la tardor. El rius porten poc cabal, o fins i tot n’hi
ha molts que no porten aigua gairebé mai: rieres, torrents, rambles… Fins que
de sobte cau un monumental xàfec i l’aigua surt de mare i inunda les ribes.
El
desbordament del Llobregat de 1971 va afectar especialment Bellvitge, i
el seu hospital, aleshores en construcció. Fotografia manllevada del blog Bellvitge50.
L’Hospitalet és entre els primers pendents de la Serra de Collserola (el
Samontà) i la plana del Delta del Llobregat (la Marina). Les rieres i torrents
que baixen de les muntanyes (i que han deixat el seu nom a diferents carrers)
aboquen l’aigua on ara hi són els barris de Santa Eulàlia, Granvia Sud, Sant
Josep, Gornal, Bellvitge i Centre.
Fotografia de la desembocadura del Llobregat de 1907. La Marina de l'Hospitalet arribava al mar, i era una zona molt inundable.
I per sobre de tot, l’Hospitalet de Llobregat és a la vora d’aquest riu. El
Llobregat era per la comarca com el Nil per Egipte. Portava aigua i les seves
crescudes deixaven llims que fertilitzaven les terres. A diferència del gran
riu africà, les seves crescudes eren inesperades, sobtades i sovint
catastròfiques.
Del segle XIX tenim documentades 31 inundacions més o menys greus.
La Ilustración Artística, 31 de gener de 1898
L’Ajuntament
descrivia la situació de 1853 així:
“La avenida del Río
Llobregat es espantosa. Sus aguas corren por toda la extensión de esta Marina causando
perjuicios inmensos que causaran la ruina de estos desgraciados labradores.”
L'Esquella de la Torratxa, gener de 1898
I la del maig de 1865,
així:
“La
inundación que produjo en este término el desbordamiento del vecino Llobregat
el día 18 de los corrientes, y los continuos aguaceros que se han sucedido
después (…)[han ocasionado que] las clases
menesterosas han quedado sumergidas á la situación mas deplorable. Sin trabajo
no puede el jornalero dar pan á la familia, y la necesidad no tiene espera.”
La Ilustración Española y Americana, 30 de setembre de 1901.
I la del desembre del 1902:
"La reciente inundación de la baja marina de este término municipal producida por el desbordamiento del rio Llobregat ha sumido a la mas espantable (sic) situación al considerable número de jornaleros agrícolas que existen en esta villa con sus respectivos familiares por encontrarse sin medios y sin trabajo..."
Totes les poblacions del Delta del Llobregat patien les inundacions. Cornellà, 1913.
Abans era molt comú
veure a moltes portes de les cases antigues de la ciutat els “batiports”, unes
peces que es posaven a la part baixa, entre dues ranures, per
evitar que entrés l’aigua en cas de desbordaments.
Durant el segle XX també
es van produir moltes inundacions. Les conseqüències van variar, però, perquè
cada vegada afectaven menys a l’agricultura, i cada vegada més als habitatges
que ocupaven els antics camps de conreu.
La Marina de l'Hospitalet, totalment inundada.
Moltes persones
recordaran encara les grans inundacions de 1962, de terribles conseqüències al
Vallès. O les de 1971, les primeres que van afectar greument a Bellvitge,
sobretot als baixos.
Dues imatges de la Riera Blanca, l'any 1974
Per absorbir aquestes
crescudes, al llarg del segle XX s’havien construït col·lectors subterranis.
Tanmateix, els càlculs o les construccions no es van fer prou bé i els anys 1983
i 1987 es van desbordar les rieres de la ciutat, especialment la Riera Blanca,
afectant amb gravetat Santa Eulàlia i Granvia Sud. Aquestes dues inundacions
van ser les darreres catastròfiques de la nostra història.
Inundacions al Carrer Independència de Santa Eulàlia, l'any 1983.
Inundacions a Granvia Sud (dalt) i Santa Eulàlia (sota), l'any 1983. Les inundacions són especialment greus quan es construeix per sota de la línia del carrer o quan l'habitatge és precari. Font: https://www.celh.cat/arxiu/fotografies/inundacio-santa-eulalia
Les obres de
canalització del Llobregat i els grans dipòsits subterranis contenen les
crescudes quan els es produeixen els xàfecs. L’any 2000 es va inaugurar el dipòsit
de Zona Universitària, que ha evitat els desbordaments de la Riera Blanca.
Una de les habituals inundacions de la Plaça Cerdà (1993)
El
2010 es va construir l’anomenada bassa de laminació, al racó sud-occidental del
nostre terme municipal, que ha de retenir els excedents d’aigua del Llobregat.
Encara no ha fet servei, no s’ha produït una crescuda prou gran.
Bassa de laminació on es recullen les aigües pluvials del Llobregat. Al fons, la Torre Gran. Fotografia d'octubre de 2017.
Les inundacions són fets
exòtics pels més joves, encara que el setembre de 2016 vam tenir un ensurt. Tanmateix, la situació d'Emergència Climàtica en la que ens endinsem ens tornarà a posar aquesta mena episodis extrems a la nostra vida quotidiana, si no fem res per evitar-los.
Hace unos 25 años, convocado por el gran Inocencio Salmerón, comencé a colaborar con la revista Progrés, del Casal d'Avis de Collblanc-Torrassa. Para los fundadores, miembros del Casal, y para los jóvenes que nos incorporamos era una especie de blog de historia, literatura, cine, etc, en papel. También intentamos hacer un poco de periodistas, con algún reportaje de actualidad. De ese tipo era el artículo que titulé "Okupas en l'Hospitalet" y fue públicado en el número 96, de abril de 1992.
Hace unos meses, Sheila y Bibian Escudero nos pidieron colaboración al Centre d'Estudis de l'Hospitalet para hacer la historia del movimiento okupa de la ciudad. Finalmente, el colectivo Entrevies, al que pertenecen, ha elaborado un documental extraordinario.
La guinda ha sido un muy buen reportaje en relación al tema en El Periódico del pasado domingo, 2 de abril, firmado por Nando Cruz. Por mediación de las amigas de Entrevies o de la periodista Montse Santolino (¡gracias!), me pidieron un artículo de opinión para acompañarlo. Y 25 años después, me asomo a la prensa para reflexionar y divulgar sobre la okupación. Ahora, reproduzco el artículo, sin las limitaciones de espacio del diario impreso. Lo quería titular "La ciudad, ¿es para ti?", pero la referencia pacomartinezsoriana no la entendía nadie.
La Lokeria, en el antiguo ambulatorio de la Plaça Espanyola. Fotografia propia, del año 2008.
"¿DE QUIÉN ES LA CIUDAD?
La ciudad es otro escenario de la lucha de
clases, como las fábricas o las tierras. De hecho, uno de los mecanismos
tradicionales de reivindicar las tierras era, y es, ocuparlas. Esto lo tenía muy
claro el movimiento obrero, mayoritariamente anarquista, que impulsó la huelga de alquileres el año 1931 o
que municipalizó la vivienda, en el marco de las colectivizaciones
revolucionarias de 1936. El espacio urbano era tratado como uno más de los “medios
de producción” que había que arrebatar a la burguesía. También los propietarios
de suelo urbano se organizan en patronales específicas.
Los movimientos sociales antifranquistas no
tardaron en advertirlo. Cristianos y comunistas se habían encontrado en las fábricas
y a finales de la década de 1960 se buscaron en los barrios para parar los excesos
de les empresas constructoras e intentar conseguir espacio, servicios y
equipamientos públicos que aseguraran su salario indirecto. Se inventaron la
comisiones de barrio y más tarde las asociaciones de vecinos. Y todo ello en el
contexto de la ola inmigratoria y la enorme corrupción política y empresarial
del franquismo.
La fuerza del movimiento vecinal en
l’Hospitalet y el conjunto del área metropolitana fue tan grande a finales de los
70’s que algunas empresas negociaban con las asociaciones de vecinos antes de
presentar el proyecto al Ayuntamiento, donde a menudo también se encontraban
con técnicos comprometidos con las propuestas vecinales.
Durante la década de 1980, sin embargo, los
que habían sido considerados monstruos de la especulación (los Figueras, Núñez,
Sanahuja, Marsà, Muller, etc...) ganaron el pulso al movimiento vecinal
gradualmente debilitado. Los constructores se encontraron, además, con un
aliado inesperado, los ayuntamientos democráticos, que no se sonrojaron al
homenajear a Porcioles en Barcelona o Solanich en l’Hospitalet. Y la excusa
olímpica generó un gran consenso social
favorable a la construcción, aunque fuese en terrenos calificados de zona verde
en el Plan General Metropolitano que tanto había costado conquistar.
Una parte de la juventud de aquel momento,
asistía a los fastos olímpicos y al yuppismo
que les rodeaba y no se sentía invitada. Por ruptura generacional o por el
mal ejemplo de las traiciones a los movimientos sociales de buena parte de los
dirigentes políticos procedentes de los partidos de izquierdas, que habían pasado
de la asociación de vecinos a la gestión inmobiliaria, rechazaron el ejemplo de
los padres suqueros y acabaron
pareciéndose a los abuelos anarcos.
Hace 25 años que unos jóvenes de l’Hospitalet rompieron
con la boyante sociedad capitalista y con la oposición de izquierdas que había
perdido la hegemonía cultural. Decidieron crear espacios en los que sentirse
libres y desarrollarse personal y socialmente, y comenzaron a “okupar”
edificios abandonados, empezando por “la Vakería”. De especial trascendencia
han sido los Centros Sociales Okupados, como La Lokeria, L’Òpera y ahora son
L’Astilla y La Pua.
Para designar la ocupación de edificios vacíos
con fines habitacionales pero también de desarrollo de actividades alternativas
al capitalismo, propongo que normativicemos el uso de la “k” en el verbo y sus
derivados. En estos momentos es necesario distinguir este tipo de “okupación”
de otras actividades que se denominan igual y no tienen ningún componente
ideológico, desde la entrada en un piso vacío por verdadera pobreza, hasta el
tráfico delictivo de inmuebles ocupados para luego alquilarlos.
Sin ser conscientes, los okupas reproducían
los grupos de afinidad anarquistas del pasado y como aquellos, repercutían en
movimientos sociales más amplios. El movimiento okupa nunca fue mayoritario ni
especialmente influyente, pero no hay que menospreciar su aportación. Para
empezar, ha sido sorprendentemente constante, teniendo en cuenta el frecuente
relevo de sus protagonistas por razones vitales.
Hay que valorar sus aportaciones decisivas en fenómenos
como la insumisión y, por tanto, el final de la mili. Y, por encima de todo, el
movimiento okupa ha mantenido viva y visible la cuestión del derecho a la
vivienda, ha denunciado el carácter de clase de la lucha por el espacio urbano,
mientras una parte del movimiento vecinal negociaba la amplitud de las aceras .
Será interesante ver la evolución de ambas formas de lucha social urbana, de
sus encuentros, que alguno hay, y desencuentros.
Al final, la reivindicación de la vivienda
digna ha sido la que ha articulado la primera opción política realmente
alternativa que ha llegado al poder en diferentes ciudades del área
metropolitana desde 1939 (con algunas psuqueras excepciones). Ahí estaba el
movimiento okupa, junto a otros, en 2006, resbalando en la burbuja y
recordándonos que “no vas a tener casa en la puta vida”.
Más allá de las luchas sociales y los
proyectos políticos, la okupación ha sido una experiencia vital y un espacio de
creatividad cultural que han marcado a centenares de personas. Tanto, que han
decidido reivindicarse y difundirlo, y me han permitido acompañarles un poquito
en el proyecto “Entrevies”. Y ahora me pregunto, ¿por qué no me hice okupa?"
El
moviment coral català és impulsat per Josep Anselm Clavé a mitjan segle XIX.
Evidentment que ja existien abans d’altres formes de cançó popular, com els
cors parroquials i les caramelles, però les organitzacions que ell va crear són
el moment fundacional del cant coral contemporani.
Clavé
és un personatge excepcional. D’origen menestral, fou un músic i poeta
autodidacta. I també un militant del republicanisme i partidari de les formes
incipients del socialisme, que en aquella època volia dir eliminar la propietat
privada i repartir la riquesa.
De
la barreja de música/poesia i republicanisme/socialisme van sorgir les
societats corals. Aquestes entitats eren formades per homes de classe
treballadora i tenien una vessant educativa, recreativa i política.
Clavé
creà la seva primera coral a Barcelona l’any 1850, i el model començà a estendre’s. En 1851 o 1852 (les fonts no coincideixen) va fer el mateix a
Gràcia, Sants i a l’Hospitalet, on va fundar i dirigir la societat El Llobregat.[i]
Penó del Cor El Llobregat. En ella es diu que l'entitat fou fundada en 1851.
El
Llobregatva ser una de les entitats
que va formar part de la coordinadora de cors de Clavé creada en 1860, la Asociación Euterpense. Segons Marcé va
ser la guanyadora del primer concurs d’aquesta coordinadora de corals, el
setembre de 1862. Quan, després de la “Revolució” de 1868, el Casino de
l’Harmonia va començar la seva activitat política (en la línia de les
ideologies esquerranes: democràcia, republicanisme federal...) la coral s’hi va
integrar.[ii]
Ens imaginem que va patir la il·legalització de l’Harmonia en 1874.
Ens
tornem a trobar unes corals anomenades El
Llobregat legalitzades en 1876 i 1894. La de 1876 és molt probablement la mateixa d’abans que ha
de tornar a la legalitat només com a coral, al marge de l’entitat política que
era prohibida en aquell moment. De la de 1894 i de La Campestre, creada la tardor de 1882 sabem poc a hores d’ara.[iii]
El setembre de 1887 les trobem a totes dues amb 24 corals més en un acte per promoure un monument a Clavé.El desembre de 1888 ja només participa en un acte semblant La Campestre. Sembla que El Llobregat va desaparèixer i per això va haver de ser refundada el 1894.
L'any 1890, La Campestre va estrenar La locomotora, amb lletra de l'escriptor i polític local Pau Sans i música d'Anton Vaqué. Només podem enunciar la hipòtesi que pertanyien al conjunt d’associacions obreristes i republicanes que hi havia en el poble.
En
algun moment entre finals del segle XIX i començaments del XX, les societats
corals van deixar de tenir el component polític de classe. Tanmateix, va
adquirir connotacions polítiques catalanistes, especialment a partir de la
fundació de l’Orfeó Català (1891). A l'Hospitalet en la primera dècada del segle sabem que van haver activitats corals infantils lligades a l'Escola Catalana del Doctor Robert impulsades per Anton Busquets. Poca cosa sabem a hores d'ara que el que ens informen aquestes dues fotografies:
Font: La Ilustració catalana, núm. 209, 2 de juny de 1907, pàg.14 (http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0001405835&page=14&search=&lang=es)
Coral infantil que visità l'Hospitalet. La Ressenya, núm. 3, 18 de maig de 1907. Font: https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5004-Hemeroteca/?8=La+Ressenya
L'any 1922 es creà l’Orfeó del
Dr. Robert. L’any següent, arran de la dictadura de Primo de Rivera, va
haver de canviar de nom i dir-se Orfeó Hospitalenc.
Per contra, La Campestre, va evolucionar cap a la dreta espanyolista, probablement per influència de l'alcalde Tomás Giménez. L'any 1928, amb més de 200 socis, es va unir a la Unión Patriótica, el partit del dictador Primo de Rivera i l'alcalde esmentat. Quan va caure la dictadura, l'entitat va desaparèixer.
L'edifici d'El Coro fou construït el 1925 per La Campestre. Font: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/12/30/ledifici-de-el-coro/
Les
dècades de 1920 i 1930 van veure una gran eclosió de societats corals:
- L’Univers, havia estat fundada a Hostafrancs
en 1910. L’any 1926 es va traslladar a la Plaça Espanyola de La Torrassa, on va
ser una secció d’una entitat cultural i esportiva de clara tendència
republicana. Després de la Guerra va desaparèixer fins que en 1950 fou
reorganitzada.
- Els Tranquils fou fundada en 1928, i
tenia la seu a l’edifici de l’Harmonia, o després conviurà amb l’Ateneu de
Cultura Popular, afí a Esquerra Republicana de Catalunya. Era de caràcter
humorístic. Després de la Guerra van haver de canviar de seu, però van mantenir
la seva activitat sarcàstica durant un bon grapat d’anys.
- Al
si d’una entitat esportiva, El Xut, havia nascut una coral, vers 1925. I
d’aquesta va sorgir L’Aurora de
Collblanc en 1929, apadrinada per Just Oliveras i la seva dona.
- Els Pilotaires va néixer en 1929 al Frontón Nacional de Santa Eulàlia, i va
ser de les primeres que va reprendre l’activitat després de la Guerra.
- El Pensament fou creada al barri de Sant
Josep en 1930 i refundada en 1948.
- La Joventut fou fundada en 1934 al
barri del Centre i també va ser reorganitzada en 1949.
Coral La Joventut actuant a la Rambla Just Oliveras vers 1950.
Al
finals dels anys 40’s, a més de la revifalla de moltes corals anteriors, també
es van fundar la coral Els Callats, Els Antichs de la Torrassa (1947), Els Rossinyols de Coll-blanch i Unió Torrassenca (1949), tots quatre a
Collblanc-La Torrassa. Aquestes dues últimes es van fusionar i l’entitat
resultant també s’uní a El Universo
vers 1961.[iv]
Segons un comentari en xarxes, els Antics de la Torrassa tenia la seva seu al Bar Marcelino, del Carrer Holanda (gairebé cantonada amb Martí i Julià).
Desfilada de corals de l'Hospitalet, 1957.
Advertim
que des de finals dels 40’s, les institucions toleraven o fins i tot donaven
suport a les societats corals. Especialment a Collblanc-Torrassa, on es van
impulsar moltes iniciatives culturals i socials per tenir organitzat i
controlat un barri amb antecedents immediats més aviat anarquistes.
La Coral Els Callats.
N’hi
havia a la ciutat, vers 1950, una desena de corals. L’any 1954 l’Ajuntament va
dedicar una plaça i un monument a Clavé, amb un gran aplec públic de corals de
Clavé de la ciutat. L’antiga activitat gairebé revolucionària havia estat
absorbida pel franquisme, i el socialista utòpic Clavé era homenatjat com un
educador de dòcils obrers.
Va ser el moment culminant d’un tipus d’entitats que
encara conservaven les formes de les confraries de començaments mitjan segle XIX,
amb estendards, processons, apadrinaments, marginació de les dones...
Monument a Clavé inaugurat en 1954. La inscripció recorda les corals que van participar en l'homenatge: L'UNIVERS L'AURORA LA JOVENTUT ELS ANTICS ELS CALLATS ELS PILOTAIRES ELS
ROSSINYOLS TORRASSENCS / HOMENATGE DE LES SOCIETATS CORALS DE LA CIUTAT
PRESIDIDES PER L'ESTENDARD DE LA QUE FOU LA PRIMERA DE TOTES; LA S.C EL
LLOBREGAT. FUNDADA L'ANY 1851 12-12 1954
Els
canvis en l’oci en la dècada de 1960 va significar la desaparició de la majoria
d’aquestes corals. L’any 1972, segons un article a La Vanguardia, només quedaven dues.
Però
llavors va començar a notar-se un altre cicle cultural i polític, el de
l’antifranquisme, el de la recuperació de la cultura i la llengua catalanes. En
1971 fou creada a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida la coral infantil Els Matiners. Aquell mateix any, a la
UEC de Collblanc es fundà la Coral Elisard Sala, encara que més tard es va convertir en una secció del Casino del
Centre. En 1973 neix al barri Centre el cor Xalesta.
La gran característica d’aquestes corals és que eren
mixtes. Fins aleshores les corals eren masculines. En 1984 naixia la coral Heura, que en 2015 esdevenia una coral
femenina. Xalesta, Heura i Elisard Sala impulsen la Setmana de Cant Coral
des del 1984. En 1986 es va crear la coral Cor Creixent, al si de l'Ateneu Catalònia de Collblanc.
En els darrers anys, moltes entitats han creat corals per a promocionar la cultura, la cohesió social o amb finalitats terapèutiques. L'any 2000 fou creat el Cor de la Parròquia de la Mare de Déu de la Llum de la Florida i l'any 2023 es va crear un segon. Vers el 2017, van fer-ho a la secció local de l'Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia (ACAF).
El Cor de l'ACAF, actual a l'Auditori Barradas (2024)
La
darrera expressió del cant coral local són els grups de gospel. L’any 2006 es
creava Gospel’hearts i l’any 2009 New Gospel. Això, que jo sàpiga.
Una gran tradició, ben puixant actualment.
[i]CARBONELL I GUBERNA, Jaume. Josep Anselm Clavé i el naixement del cant
coral a Catalunya (1850-1874), Cabrera de Mar, Galerada, 2000; pàg. 194-210
[ii]MARCÉ I SANABRA, Francesc. 25 imatges de la història de l’Hospitalet,
L’Hospitalet, Museu d’Història de
l’Hospitalet i Banc de Bilbao, 1979; pàg. 72
[iii]Arxiu Municipal de
l’Hospitalet, Correspondència 1882-1883 i
Governació s.XIX i XX.
[iv] Dades de VILLAGRASA, Emiliano. Una
ciudad en marcha: Hospitalet de Llobregat, 1961 i MASCARELL, Mireia. L’abans. Recull gràfic de l’Hospitalet,
Barcelona, Efadós, 2003
