És prou conegut que una de les estratègies del moviment obrer antifranquista en el tardofranquisme va ser l'"entrisme", és a dir, entrar en les institucions franquistes, el sindicat vertical, per aprofitar-lo en la seva defensa dels interessos de la classe treballadora i d'erosió de la dictadura.
Ángel Rozas, militant comunista i resident a Collblanc, va ocupar càrrecs en el sindicat vertical entre 1954 i 1958 i va estar a punt de ser procurador en Corts pel terç sindical. Només la seva primera detenció, en 1958, ho va impedir.
El PSUC i CC.OO. (a partir de la seva fundació en 1964) van practicar aquesta estratègia, mentre que altres partits i sindicat es negaven, interpretant que era una forma col·laboració amb el règim franquista.
Les associacions de veïns, d'alguna manera també significaven un aprofitament de les possibilitats legals de la Llei d'Associacions a partir de 1965.
En vista de l'èxit d'aquestes pràctiques, Bandera Roja i l'Assemblea de Catalunya van impulsar la candidatura d'un obrer antifranquista per a les eleccions pel terç familiar de Barcelona, l'octubre de 1973.
Aquell any 1973 els barris començaven a bullir i la protesta arribava als mateixos plens municipals. Des del govern es va entendre que una etapa política havia canviat i els alcaldes de Barcelona i l'Hospitalet van ser cessats amb poques setmanes de diferència.
 |
| Si voleu saber més sobre la trajectòria política de Vicenç Capdevila, podeu llegir aquest llibre, que també es troba en línia, clicant aquí. |
A l'Hospitalet, la persona escollida per navegar en aquell tumultuós oceà va ser en Vicenç Capdevila. Això va ser una sort per la ciutat, perquè el penúltim alcalde del franquisme no era ideològicament franquista.
Capdevila va haver de mantenir tota la parafernàlia del règim, però va governar en el sentit oposat als principis del règim, amb els límits de la legalitat del moment.
Des del punt de vista urbanístic, va ser un aliat dels moviments veïnals i va contribuir a frenar els abusos a Bellvitge o Can Serra, a més d'aturar un nou polígon a Pedrosa. Es pot afirmar que des del punt de vista urbanístic va tenir una influència més positiva que Corbacho o Marín.
En l'àmbit cultural i educatiu ja havia fet bona feina en la seva etapa de regidor del ram (1964-1971) i també va destacar en els seus anys de mandat.
Quan Capdevila va deixar l'alcaldia per ser candidat al Congrés per la UCD, el va substituir en Joan Perelló, d'un perfil semblant, en absolut d'ideologia franquista. La seva tasca va ser molt més difícil, en uns anys de democràcia però d'ajuntaments no democràtics, amb una crisi econòmica galopant...
Els alcaldes Capdevila (1973-1977) i Perelló (1977-1979) es van envoltar de joves del barri del Centre i els van oferir càrrecs polítics i tècnics, des dels quals també van contribuir a millorar la situació de la ciutat.
Eren joves amb estudis superiors d'origen social de classe treballadora qualificada o petitburgesa. Hem de pensar que en els anys 60's i principis dels 70's no tothom accedia a la universitat.
Sí, eren càrrecs polítics del franquisme i no eren d'ideologia franquista. Se'ls havia presentat l'opció de fer una mena d'entrisme polític, sense haver planificat l'estratègia, però de forma similar a la que d'altres havien planificat, i van aprofitar l'avinentesa.
Entre d'altres, destaquem a dos homes que van ser regidors i tinents d'alcalde. Francesc Codina, al que li va encarregar Capdevila la creació del Patronat Municipal d'Esports en 1974. Joan Miró havia estat un dels fundadors de l'associació Aplha 63 i va impulsar el Patronat de Cultura o el model d'aules de cultura pels barris.
 |
| La família de Joan Miró recull el premi de Fill Insurrecte Predilecte a títol pòstum el febrer de 2025, a l'acte organitzat pel Foment de la Informació Crítica. |
En els projectes dels patronats esmentats també van participar altres joves, amb càrrecs municipals (Joan Torres, Joan Francesc Marco, Amadeu Joan, Toni Gendre...) o sense càrrecs municipals (Joan Soto...), els quals eren més aviat antifranquistes.
No puc deixar de recordar altres noms de fora de l'Hospitalet, com Fabià Estapé o Joan Antoni Solans, que també van ocupar càrrecs en institucions franquistes, sense ser ideològicament franquistes en absolut, i que van fer una tasca extraordinàriament positiva, dins de les possibilitats del moment.
En resum, Capdevila, Perelló i alguns dels seus regidors, com Codina o Miró, van fer una bona feina per la ciutat, amb les grans limitacions del moment polític que els va tocar. A d'altres poblacions van haver de patir governs locals franquistes fins al final, amb el que això va significar. Afortunadament, a l'Hospitalet no va ser així.
No hay comentarios:
Publicar un comentario