LES PARRÒQUIES DE L'HOSPITALET I L'ANTIFRANQUISME

El primer que hem de destacar és la gran importància que tenien les parròquies vers 1970. En ple franquisme, Espanya era un Estat confessional, catòlic és clar, i l’Església gaudia d’una situació econòmica, política i jurídica privilegiada. El seu poder i la seva influència només eren superats per l’Estat mateix.

El gruix de l’Església s’havia mostrat partidari del bàndol franquista des de l’any 1936 i un puntal del regim dictatorial i assassí que n’imposà. L’anticlericalisme de bona part de les classes treballadores havia impulsat la mort de moltes persones religioses durant els primers mesos de la Guerra.

En segon lloc, hem de recordar que la major part de la població de l’Hospitalet acabava d’arribar-hi i es trobava amb poques xarxes de suport social i amb prou feines coneixien alguns/es veïns/es i paisans/es.

En Jaume Botey és un dels màxims exemples de la gent de l'Església que es va comprometre amb la classe treballadora.

Doncs, en la dècada de 1970 ens trobem amb un personal religiós a la majoria de les parròquies de l’Hospitalet que es va posar del costat dels moviments socials i va col·laborar amb els grups polítics d’esquerres, clandestins, és clar. Insisteixo, uns 35 anys ençà s’estaven matant!

Què havia passat? Entre els diversos factors que expliquen aquesta confluència trobem el gir de l’Església al Concili Vaticà II (1962-1965) i el gir del Partit Comunista, el més important de l’oposició antifranquista, amb la Política de Reconciliació Nacional (1956).

Cristians i militants antifranquistes es van trobar a les lluites obreres a les fàbriques i més tard als barris. A molts barris, més que trobar-se es van buscar. 

Butlletí del Centre Social de la Florida del maig del 1974.

Per fer el repàs a les parròquies de l’Hospitalet durant aquells anys la font principal és l’article d’en Jaume Botey als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis de l’Hospitalet (per a llegir-lo, cliqueu aquí). En Jaume era historiador i, com veurem, actor principal d’aquesta història.

Al districte I, mentre al Centre, el rector era dels tradicionals, a la parròquia de Sant Josep, creada el 1961, hi arribà en Leandre Gassó, recentment traspassat. En Gassó mereix un article ell sol. Només recordar que la seva parròquia va ser el lloc de reunió (no n’hi havia d’altres) dels grups polítics i sindicats clandestins i de la naixent associació de veïns, el lloc de refugi dels afectats per les inundacions de 1971 i, més recentment, de les tancades d’immigrants sense papers de 2001 i 2005, etc...

Potser cal destacar l’assemblea de Comissions Obreres (CC.OO.) de Catalunya del 17 de juny de 1976, preparatòria de la de CC.OO. de tota Espanya, celebrada en la parròquia de Sant Medir, a Sants, un mes després.

A Sanfeliu, el rector de la parròquia, Mariano Roncalés, fou el motor de les primeres associacions del barri, ja des de finals de la dècada de 1960. A Sanfeliu també hi era una comunitat de religioses de la Caritat de Sta. Anna, que portaven a terme una tasca assistencial important.

Al districte II també trobem també una situació amb una parròquia més tradicional, la de la Mare de Déu dels Desemparats a la Torrassa, i una altra més compromesa amb l’antifranquisme, la de Sant Ramon, a les que es va afegir a partir de 1975 la de Sant Albert Magne a Collblanc.

Els capellans que es van manifestar contra la tortura l'any 1966 es dirigeixen a la Via Laietana, on era la comisaria de policia.

A Sant Ramon, hi fou decisiva la presència del rector Josep Breu, que, per exemple, ja havia estat a la manifestació de capellans del maig del 1966 i era molt vinculat a la Joventut Obrera Catòlica.  A Sant Ramon es va donar un impuls i un gir a l’escola d’adults existent des del 1975, es va acollir i ajudar l’associació de veïns i el Cine-Club Buñuel, etc. La primera coordinadora de les AVV de l'Hospitalet es reunia als locals d'aquesta parròquia.

A Santa Eulàlia i Granvia Sud, les dues parròquies, Sant Isidre Llaurador i Santa Eulàlia de Provençana, donaven aixopluc i feien costat als moviments socials, com les associacions de veïns, Dones Democràtiques, CC.OO., etc. A la de Sant Isidre n'era el rector Joan Bonet i a partir de 1976 Joan Carrera.

A la parròquia de Santa Eulàlia, Jaume Medina obrí la parròquia a la societat organitzada a partir de 1968. Només cap recordar que una de les principals detencions de les incipients CC.OO. de l’Hospitalet es va fer l’abril de 1968 en sortir de les dependències parroquials on preparaven les accions del 1er de maig. Hem de recordar que la policia no podia entrar en les esglésies i havia d’esperar les sortides dels activistes. Més tard ja no respectaran ni això.

Les i els detinguts en sortir de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana l'any 1968 són a Madrid per a ser jutjats al TOP.

Aquestes parròquies també intervenien als nuclis de població que hi havia per sota de la Granvia. En l’organització dels barraquistes de la Bomba en fou decisiva la parròquia de la Mare de Déu del Port, de Barcelona. Aquesta història la vaig explicar en un altre article que podeu llegir aquí.

Butlletí de la Cooperativa d'Habitatges de la Bomba (1968)

A barracots que servien d’església i centre social de la Bomba o Can Pi, capellans com Manel Rius o treballadores socials com Francesca Vintró van fer una tasca imprescindible en la cohesió social i l’organització de lluites que van millorar la vida d’aquests nuclis tan vulnerables.

Font: Destino, 19-8-1967

A la Florida, la parròquia de la Mare de Déu de la Llum va tenir una enorme influència en aquells anys, especialment amb la creació del Centre Social per part de Càritas. La treballadora social, Paquita Fontboté, fou decisiva perquè aquella entitat tingués el paper reivindicatiu i lluitador que el rector no veia amb bons ulls. La importància i l'impacte del Centre Social al barri va ser molt gran. L’arribada de José Murillo com coadjutor l’any 1969, també ajudà als moviments socials. 

La porta del Centre Social, l'any 1972. El centre feia d'esplai, associació de veïns, hotel d'entitats, etc...

A la parròquia de Santa Gemma, a Pubilla Casas, s’hi van aplegar una colla de capellans dels anomenats obrers, que renunciaven a la paga i la casa que rebien del bisbat i es guanyaven la vida treballant. Ells (Perico, Arturo, etc) i la treballadora social Mercè Ridaura van intervenir en la creació de l’AVV del barri i en les seves lluites.

Un cas semblant va ser el de Can Serra. Els capellans (Jaume Botey, Andreu Trilla i Jaume Salas) i les germanes escolàpies (Magdalena Cendra, Mª Mercè Romans i Mª Pau Trayner) i la seva comunitat van decidir no tenir ni església. Tanmateix, els líders de les CC.OO. clandestines els van recordar que les esglésies eren gairebé els únics llocs que tenien els moviments populars per a reunir-se. Aleshores es va donar un dels fenòmens més singulars de la història local: militants d’esquerres i gent del barri construint un edifici que serviria, entre d’altres coses, per a fer d’església. Es tracta, és clar, de la Casa de Reconciliació, inaugurada el juny del 1975. 

Una pausa en la construcció de la Casa de Reconciliació. La foto deu ser de 1974.

El paper d’en Jaume Botey va ser central en la creació de la Casa, en l’impuls de l’escola d’adults, en l’aixopluc del primers objectors de consciència del país, en la lluita veïnal, etc. L’exemple del seu germà Francesc, al Camp de la Bota, que havia inaugurat la presó de capellans de Zamora el 1968, sempre va ser present.

En Jaume Botey, organitzant una festa infantil, vers 1975, a la porta de la Cas de Reconciliació ja construïda.

En Jaume Botey va tenir una relació molt estreta amb el principal partit de l’antifranquisme, el PSUC, i va ser escollit regidor independent en la seva candidatura l’any 1979. No va ser l’únic cas de capellà comunista que va expressar el seu compromís polític. Recordem que els primers alcaldes de la recuperada democràcia de Sta. Coloma de Gramanet i Cornellà ho van fer, en Lluís Hernández i en Frederic Prieto, respectivament.

Aprofito per a recordar que existeix l'associació Llegat Jaume Botey i Vallès, que vol recordar la seva trajectòria i pensament i lluitar pels valors que ell va defensar.

Les parròquies de Bellvitge també van tenir un tarannà diferent en el compromís social i polític d’aquells anys: la de Mare de Déu de Bellvitge va tenir un fort compromís, i el de Sant Joan Evangelista va ser fortíssim. En van jugar un paper cabdal en el desenvolupament d’un dels moviments veïnals més importants de l’àrea metropolitana de Barcelona.

A la primera, regida pels jesuïtes, també va sorgir una experiència en l’educació en el lleure de la que són hereus bona part dels esplais del país. A la segona, amb un personatge extraordinari com en Josep Mª Fabró, sorgí un dels pocs grups d’autonomia obrera de l’època.

Portades de Comunidad, el suplement del full dominical de la parròquia de Sant Joan Evangelista. És evident el seu compromís amb els moviments socials del barri. Font: Taller del barri de Bellvitge.

Abans de l’existència del Gornal, les religioses del Cor de Maria Francesca Oller, Rosa Latorre i Montserrat Comas ja treballaven a l’Escola Lacho Bají, creada per a la comunitat gitana que vivia en les barraques entre la Bomba i Can Pi.

Quan es van crear el barri i la parròquia, el 1976, el rector va ser en Casimir Martí, ajudat per en Josep Mª Rovira Belloso, dues persones d’una extraordinària importància intel·lectual, que van saber mantenir el compromís de la parròquia a un barri amb moltes dificultats.

Per acabar, demanar disculpes per les moltes persones fonamentals que no he esmentat. Aquest és un humil article que vol posar en valor un col·lectiu i una experiència històrica de gran èxit.

Perquè la conclusió final és que aquesta col·laboració entre parròquies i moviments d’esquerra va ser un èxit, és a dir, va crear escoles, va pujar els sous, va fer que les feines fossin més segures, que no es construïssin tants blocs als barris i al seu lloc es fessin parcs i equipaments, va significar un pas cap a l’eliminació del servei militar obligatori, va contribuir a la igualtat entre homes i dones, va erosionar la dictadura i va aconseguir que tinguéssim una democràcia amb una mica de qualitat.

Hem tingut i tenim una vida millor gràcies a aquestes persones.