jueves, 21 de mayo de 2015

Una petita història de Collblanc-La Torrassa (II)

 Aquesta és la segona part d'un article. Si voleu llegir la primera, cliqueu aquí.

8.     La segona tongada d'urbanitzacions i l'onada immigratòria
Vers el 1915, com a conseqüència de la industrialització provocada per  la Gran Guerra, la immigració cap a Barcelona augmentà espectacularment, i Collblanc-Torrassa va esdevenir un dels principals suburbis de la capital. Arrodonides, les xifres de población de l’Hospitalet eren:
                       

   1900
     1920
    1936
STA EULALIA
   1.000
    2.600
  10.000
COLL.-TORRASSA
      300
    3.800
  25.000
CENTRE
   2.800
    4.500   
  10.000

Collblanc-Torrassa, en la década de 1930 era el nucli més poblat de la ciutat. Segons el cens del 1930, la procedència de la població de Collblanc -Torrassa era:

L'Hospitalet
15%
Resta de Catalunya
33%
Múrcia i Almeria
26%
Pais Valencià
13%
Resta d'Espanya
13%

Podem veure que el sobrenom amb el que es coneixia al barri en aquells moments, la Murcia chica, era exagerat. Però si advertim que aquest apel·latiu es relacionava amb delinqüència, malalties infeccioses, etc., arribarem a la conclusió que era malintencionat i racista. Sobre aquest tema ja he escrit un altre article en aquest mateix blog.
De seguida va començar una segona onada d'urbanitzacions. El 1915, els germans Josep i Tomàs Graner van urbanitzar la finca contigua a la de Torns, delimitada també pel Torrent Gornal i el camí de la Vallparda. Es va crear així el carrer Graner.
Una altra operació urbanística al voltant del camí de la Vallparda la va protagonitzar Eugènia Casanovas, la propietària de la Torre Barrina i vídua del joier Josep Farnés. El 1917 va parcel·lar la finca que envoltava la seva casa, i que incloïa el camí de la Vallparda (que aquí ja es diu d’una altra manera, Creu Roja) des de Cotonat. Com que no va urbanitzar tota la seva finca, avui podem gaudir del Parc de la Marquesa. Hem d'assenyalar que la Eugènia Casanovas no era marquesa ni tenia cap títol nobiliari. El "marquesat" li havia estat concedit pels veïns del barri pels aires que la senyora es donava al seu petit palauet.

En el plànol de 1932 ja hi són gairebé tots els carrers actuals.

El bisbat creà la parròquia de Sant Ramon, que, encara que al terme de Barcelona, fou concebuda principalment per a la població de Collblanc. L’edifici, inaugurat en 1926, és neoromànic i té un valor artístic notable. El seu arquitecte és probable que fos l’Enric Sagnier, autor, entre d’altres edificis, del Tibidabo. Al seu costat va sorgir un petit barri de casetes.

I, com no, s’urbanitzà malament, sense asfaltar, sense clavegueres, etc, sense escoles ni serveis de cap mena. 
La Riera Blanca destacava com un indret mal fet, on es van crear carrers sense preveure les inundacions que, evidentment, s’anaven a produir amb cada xàfec.

A la barreja de población immigrant pobre i fàbriques contaminats s’hi sumaren els escombriaires. Pel camí de la Vallparda s’hi instal·laren des del començament del segle XX un grapat d’establiments com els que ja existien a Santa Eulàlia i Can Pi. 

Sitial al Carrer Martorell, l'any 1933
Eren empreses familiars que recollien escombreries, de les que feien la tria en grans patis. Part de les restes orgàniques eren destinades a criar animals, especialmente porcs. La situación sanitària era, com us podeu imaginar, lamentable. L’any 1931 es van declarar casos de pesta bubònica a la ciutat.

9. La vida social

Les dificultats que patien els habitants del barri, nouvinguts, pobres, etc. van generar una intensa vida social, en la que les xarxes d’afinitat (de procedencia, veïnatge, ideologia, etc) generaven una ajuda mútua que intentaba pal·liar aquesta terrible situació.

Per tradició, per influència de Sants o perquè l’ambient social era el propici, el fet és que l’anarquisme es va estendre i va arrelar en bona part dels habitants de Collblanc-Torrassa. I es van crear grups d’afinitat que podien tirar endavant activitats culturals com d’altres que van optar per “l’acció directa”, sovint violenta. En 1920, les dues primeres accions armades de l’època del pistolerisme al barri. La primera és de signe incert, però la segona és clarament l’assassinat d’un sindicalista del Lliure (afí a la patronal i el govern) a mans de pistolers anarquistes.

Fotografia de 1935
Es van crear les primeres entitats del barri. La primera de la que tenim coneixement és… un club de futbol! El Foot-Ball Club Deportivo Torrasense fou fundat en 1917. Amb caràcter recreatiu es fundaren d’altres clubs esportius, com el Centre d’Esports de Coll-Blanch (1923), les corals Els Tranquils (1927) i L'Aurora (1929) i sobretot, L'Univers, una entitat fundada a Hostafrancs i que en 1926 es traslladà a la Plaça Espanyola i que tenia diverses activitats (cafè, billars, excursions, teatre, esports, coral, escola i mutualitat obrera).

La plaça Espanyola va esdevenir el centre cultural i social del barri. Des de les projeccions de cinema a l’aire lliure, quan encara el cinema era mut, fins les primeres entitats, sales de ball, festes majors i bars. 

La Plaça Espanyola en 1928

Una altre element d’oci, però, anava guanyant espai: el cinema. Les primeres projeccions al barri es van fer al Bar Español, a la Plaça Espanyola, entre 1920 i 1925. L’any 1924 i 1925 van obrir un parell de cinemes que van tenir una vida curta, però en 1931 es van inaugurar dos establiments que van tenir una vida molt llarga. A la cantonada del carrer Romanins amb Montseny es va construir el "Romero", conseqüència de la castellanització del nom del carrer. A la Carretera de Collblanc, el cinema Alhambra.
  
10. República i guerra
L’època de la República al barri va venir marcada per dues inauguracions. La primera, el mercat, projectat pel llavors arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt en 1926, fou inaugurat en 1932. La segona, impulsada per l’arribada del metro a Santa Eulàlia, el 1932, fou el pont que creuava les vies, promogut per en Josep Jordà, polític republicà i propietari d’una casa a la Ronda de la Torrassa. Fou inaugurat en abril de 1935.

El Mercat de Collblanc, l'any de la seva inauguració.

En aquest moment, la Torrassa ja era el suburbi més conegut de l’àrea metropolitana de Barcelona. I el que tenia més aviat era mala fama, com sol passar amb els barris pobres. Els articles de Carles Sentís en la revista Mirador en 1933 van reblar el clau dels tòpics i les falsedats racistes, pròpies d’un home que poc després faria d’espia i de soldat de Franco.

Inauguració del Gratcels, gener del 1936. Font: La Vanguardia
Una de les característiques del barri era el gran arrelament de l’anarquisme. Per una banda hi havia molts grups d’afinitat, ateneus, escoles, etc. Al cine Romero van fer mítings els grans líders de la CNT: Frederica Montseny (1934), Bunaventura Durruti i Francisco Ascaso (1936). També fou l’escenari de l’anomenada “gimnàstica revolucionària” (accions violentes) i de la revolta armada de finals de 1933.

Arran de l'intent revolucionari de desembre de 1933 es van fer diversos reportatges a la premsa escrita on s'intentaven explicar els fets, destacant la pobresa de la població del barri. Una foto d'una nena de la Torrassa.
 
Del 8 al 12 de desembre del 1933 el districte fou el nucli a Catalunya d'una revolta anarquista, que també va esclatar a Aragó i La Rioja. Un dels episodis més significatius d'aquesta rebelió va ser l'assalt al local de la Cambra de la Propietat, que estava al carrer Progrés. 
Com en milers d'ocasions abans que ells, els revolucionaris de l'Hospitalet van atacar els registres de la propietat de la terra i els béns immobles. La revolta fou esclafada pel govern dretà, i va acabar amb l’ocupació militar de la ciutat, amb gairebé sis-cents homes armats.
L’esglèsia fou construida en 1935 en la cruïlla dels carres Viena i Alianza (avui Santiago Apostol i Mare de Déu dels Desemparats). 


Tanmateix, fou destruïda, amb tots els edificis parroquials, el 19 de juliol del 1936. Els “faïstes” de La Torrassa durant la guerra van participar en alguns fets lamentables, com els de La Fatarella, i també en algunes de les principals lluites en defensa de la República (Madrid, Osca, etc.). De fet, es va arribar a crear una llegenda al voltant d’ells. També s'ha d'afegir que el districte fou molt castigat pels bombardeigs franquistes.

11. El primer franquisme
Les autoritats franquistes van dedicar una especial atenció al barri, un dels principals símbols de l’anarquisme català. A la parròquia de la Torrassa és enviat mossèn Jaume Busquets, capellà castrense i connectat directament amb les autoritats de Madrid. L'objectiu era tenir ben controlada una de les barriades més revolucionàries en els anys anteriors, i per tant, més desafecta al Règim franquista. Va endegar una sèrie de projectes de caràcter social i cultural per tal de tenir la iniciativa al barri, amb un important suport de  les institucions d'aleshores.

El primer que es va fer fou l'inici de la reconstrucció de les escoles, dependències parroquials i l’església, tot plegat enllestit el 1949. Paral·lelament va crear la processó de “los Pasos” (1940-1967) i, poc després, el Centro Parroquial (1942-1964), que feia teatre, conferències, esports, etc. El 1959 creà el Centro Moral Recreativo Santiago Apostol (que el 1992 passà a ser el Centre la Torrassa), que l'any següent, inaugurà el seu saló de cine i teatre. Un intent de modernitzar el Centre per part d'una junta renovadora, coincidint amb una malaltia del rector, fou tallada bruscament en tornar-hi, el 1965. Tota aquesta activitat va anar reduint-se o desapareixent als anys seixanta, amb la coincidència de l'aparició de noves formes d'oci i la decadència física i la mort (1968) de mossèn Busquets.

Processó "Los pasos" de l'any 1941. Font: http://www.l-h.cat/gdocs/d4132285.pdf

Relacionada i tolerada per la parròquia (a la que va pertànyer del 40 al 44) sorgí la Unión Recreativo Cultural La Alianza (1944-1965?). Feien teatre, excursions i una important activitat sardanística. Per exemple, entre 1947 i 1961 organitzaren un aplec anual al Congost, a més de desenes de ballades i la composició d'un grapat de sardanes dedicades al barri. L'objectiu era "dignificar" el barri amb un element de "catalanitat d'ordre".

Una imatge del barri publicada l'any 1959. Ja es veu que ha arribat a la saturació

Una de les més greus conseqüències de la nefasta política econòmica autàrquica i d’una política social que afavoria clarament als privilegiats fou la manca d’habitatges. Vers el final de la dècada de 1940 més de tres mil famílies de l’Hospitalet no tenien casa. Unes quatre mil persones vivien en les barraques de Collblanc, Esplugues i la zona de la Carretera del Mig. A més, alguns centenars vivien en coves. El barraquisme tingué a la carretera de Collblanc, fins Esplugues, un dels principals nuclis de l'àrea metropolitana, fins la dècada del 1960.

Davant d’aquesta situació, l’única actuació oficial als primers quinze anys de franquisme fou la construcció dels “Bloques del Caudillo” a l'esmentada finca, entre el 1940 i el 1944, dissenyats per l'arquitecte municipal, Manuel Puig Janer. En total, dos grans blocs allargats, amb vuit escales i amb seixanta vivendes, al voltant d’una plaça que fou batejada també amb el títol que es va autoimposar Franco, imitant als seus col·legues feixistes.

Al marge de les entitats franquistes i parroquials van aparèixer d'altres, destacant el Club Pimpinela a partir de 1946. Es va localitzar en l'antiga seu de l'Univers, i d'alguna forma en fou la seva successora. El Pimpinela estava declarat com club esportiu de ping-pong, però allà es van fer activitats culturals, destacant el teatre i les excursions. La UEC va obrir una delegació a Collblanc el 1947. Al voltant del 1960 un grup de joves de la UEC van incrementar el seu compromís polític i van entrar en contacte amb el Front Obrer de Catalunya. Arran d'unes accions foren detinguts, torturats i empresonats quatre d'ells (1962). La UEC els va expulsar i els joves afectats i d'altres que es van solidaritzar amb ells van passar-se al Club Pimpinela, que, encara que no feia cap activitat política concreta, tenia un ambient clarament antifranquista.
 
El Carrer París en la dècada de 1950. 
 

12. El tardofranquisme

Al llarg de les dècades de 1940, 1950 i 1960 el barri va rebre un important contingent immigratori. Els carrers estrets, pensats per cases i passadissos es van omplir de blocs, generant un espai d’1 km2 amb una densitat de població estratosfèrica. La història de l’etapa tardofranquista és fonamentalment la historia de la resposta popular a la insostenible situació urbanística, social i política.


En 1968 arribà a la Parròquia de Sant Ramon Mossèn Ramon Breu, que la obrí al barri i va contribuir a fomentar l'associacionisme cultural i reivindicatiu. Al seu si confluïren militants del PSUC i cristians progressistes que van crear a finals de la dècada la Comissió de Barri, que es va haver d'enfrontar a les catastròfiques condicions en que s'hi trobava. El debat sobre el Pla Parcial esclatà en aquells moments i va servir de catalitzador de la que fou la segona Associació de Veïns de l'Hospitalet (març del 1971).

Una imatge de 1976.
 L’A.VV. de Collblanc-Torrassa, va portar a terme moltes lluites, destacant:

- El problema del Pla Parcial

- El problema de les inundacions de la Riera Blanca com una de les seves prioritats, especialment després del xàfec i inundació d’agost del 1974. L’any següent es van enllestir les obres de canalització i urbanització que encara avui gaudim... o patim.

- La lluita per convertir la finca de la Torre Barrina en un espai públic. L'Ajuntament l'adquirí el 1975 i decidí convertir-la en un parc i un equipament públic, gràcies a aquesta lluita, el 1977. És el que tothom coneix com el Parc de la Marquesa.

- La manca d'escoles


Els dèficits del barri eren enormes, però alguns equipaments s'anaren construint:

- En l’únic espai que quedava lliure era el dels pendents de la Ronda i en aquest complicat lloc van construir l’ambulatori, l’any 1967, i el col·legi Ramón y Cajal, el 1964.

- El novembre del 1969 s'inaugurà el metro de San Ramón.

El metro de "San Ramón" en 1974

També cal recordar els cinemes Juventud, Romero, Moderno, Continental i Alhambra, que van servir per omplir vespres d'oci amb els seus programes dobles des de la postguerra. Els tres primers van desaparèixer els anys 1973, 1974 i 1975, respectivament.


13. Els anys de la democràcia
L’etapa democràtica va començar bé, amb Ia inauguració del Parc de la Marquesa, la gran conquesta veïnal, l’any 1980. A partir d’aleshores, com en la resta dels barris de la ciutat, s’encetà un lent procés de transformació urbana i de creació d’equipaments escolars, esportius, sanitaris, etc. En general, podem afirmar que vers l’any 2000 els dèficits més importants s’havien cobert, amb l’empenta d’una de les AV que s’han mantingut més combatives.

La lluita veïnal pel patrimoni no va reeixir l'any 1989.

El problema específic de Collblanc-Torrassa era l’escàs marge d’acció urbanístic, molt limitat per la inexistència d’espai lliure. La mala qualitat del parc d’habitatges va provocar una certa emigració dels més joves en les dècades de 1980 i 1990. Vers l’any 2000, era el barri més envellit de la ciutat.  



Al llarg de la dècada de 1990 les entitats del barri van coordinar-se i van crear una Comissió d’Entitats, que, finalment, l’any 1999 va plantejar a l’Ajuntament la necessitat d’un pla d’acció al barri que afrontés els seus problemes de forma integral. Tot plegat va facilitar que el barri es pogués acollir a la Llei de Barris de 2004.

El Carrer Progrés, l'any 2002

L’any 2004 ja s’estava produint un altre procés d’enorme importància: el tercer episodi immigratori. Des del 2000, aproximadament, la ciutat ha rebut moltes persones de fora d’Espanya. A hores d’ara, gairebé un 40% de la població de Collblanc-Torrassa (uns 51.000 habitants) procedeix de l’estranger. La tasca de JIS, Akwaba, etc., de la majoria de les persones, entitats i algunes institucions està millorant el que tenia molts números de ser una situació molt conflictiva.
 
Collblanc- Torrassa, el districte amb la densitat de població més alta d'Europa, al mapa d'Alasdair Rae i Dan Cookson. L'altíssima densitat de població és un problema greu del barri, en especial en els temps de la COVID

Avui, Collblanc-Torrassa és un barri com ha estat sempre, de classe treballadora, de gent pobre, en bona part de procedència llunyana, de gent que lluita per millorar, sovint en cooperació.
Alguns elements plantegen perspectives positives: la proximitat de rutes turístiques molt potents, la xarxa associativa, la possibilitat de la rehabilitació d'edificis, l'existència d'un castell medieval, el mestissatge cultural...  Els sabrem aprofitar?


No hay comentarios:

Publicar un comentario