lunes, 31 de julio de 2023

EL MOVIMENT DE PENSIONISTES I JUBILATS, DE LA TRANSICIÓ A L'ACTUAL MAREA PENSIONISTA

 Naixement del moviment dins les Associacions de Veïns

El moviment social de les persones pensionistes i jubilades en defensa dels seus drets va néixer, com tants altres, dins dels moviment veïnal de la dècada de 1970.

Des de finals de la dècada de 1960 van aparèixer a molts barris de les àrees metropolitanes d’arreu d’Espanya moviments socials que lluitaven per la millora de les seves condicions. Finalment, trobaren la fórmula jurídica de les associacions de veïns (AV) com la més adient per tirar endavant les seves mobilitzacions. L’Hospitalet fou un dels municipis capdavanters i, a partir de 1971, començà a tenir AV legalitzades.

Al si de les AV es van crear grups de treball o vocalies en funció dels problemes que tenia cada barri o dels neguits dels membres. Primer van aparèixer els grups d’urbanisme, cultura, sanitat, etc. Més endavant apareixeran d'altres, com els de joves i els de jubilats.

El col·lectiu jubilats/des va esdevenir un subjecte més dels que participaren en les mobilitzacions socials d’aquells anys. El seu eslògan, « Jubilat, aixeca el cap! » fou un dels més difosos durant la transició. Les reivindicacions específiques de la gent gran es van normalitzar a  partir d’aquell moment, i les trobem de forma habitual en les revistes de les AV dels barris.

 

Podem situar el naixement del moviment català de jubilats i pensionistes vers l’any 1975, amb una fita fonamental, la manifestació del 30 de juny de 1976, en la qual els participants van allargar el recorregut en relació amb el que els havien permès i foren dissolts per la policia; on és vist!, els grisos a cops amb els iaios i les iaies! 

 

En el manifest d’aquella mobilització es demanaven pensions justes, assistència sanitària, casals i residències.

Al barri de Santa Eulàlia de l'Hospitalet, les reunions i gestions de l’AV durant l’octubre i novembre del 1976 van fer que l’Ajuntament cedís un local (Rosell amb Aprestadora) per casal d’avis, encara que el regidor Francesc Codina no va concretar la data de la seva inauguració. De fet, no es va obrir fins l’inici de la dècada següent.

En els mesos finals de 1976 les vocalies de jubilats de diverses AV contacten i es van coordinant. Segons Pepe Gutiérrez (Nuestros viejos, Ed. Hacer, 1982, pàg. 54) les primeres reunions es van fer en el molt proper barri de Sants, testimoni coincident amb el de Maria Furriol

Al llarg del 1977, la coordinadora hospitalenca, encara informal, que aplegava vocalies de vuit AV de la ciutat, va iniciar les gestions per aconseguir per a la gent gran certs avantatges, com ara la gratuïtat dels transports públics, com a Barcelona i d’altres municipis.

A començaments del 1977 existia una Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Barcelona i Comarca. El 24 d’abril, més de 10.000 persones van participar en una gran assemblea al Palau d’Esports, convocades per la Coordinadora, que aplegava 34 vocalies d'AV i 2 grups més, on s'exigiren pensions dignes i una assistència que garantís els drets més bàsics.

En novembre de 1977 la Coordinadora (on ja hi eren 36 vocalies i 2 grups independents) i la Federació d'Associacions de Veïns organitzaren una Setmana de la Vellesa a Barcelona. Les reivindicacions principals, molt vigents encara: pensions dignes, incloent la de viduïtat, garantir els subministraments d'aigua i energia, assistència mèdica...

El febrer del 1979 es celebrà a Barcelona el I Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, on es va aprovar un programa de reivindicacions que va marcar les línies d’actuació dels anys posteriors, en el que els apartats sobre les pensions i les residències eren els més extensos. Hi van assistir 5 vocalies i la Coordinadora de l’Hospitalet.

El moviment de jubilats i pensionistes al marge de les AV

Com que ja en aquells moments el moviment veïnal, dins del qual havia nascut el moviment dels jubilats, va entrar en crisi, algunes persones o sectors van cercar camins per continuar en l’activitat associativa, i el 1980 la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet s’instituïa com a entitat independent; l’any següent feia el mateix la de Barcelona.

Al II Congrés de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, celebrat el maig del 1982, ja no hi participà cap vocalia de la ciutat. Hi van assistir la Coordinadora, l’Àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament i dues Llars d’Avis. Com en d’altres àmbits de la societat, el protagonisme de l’associacionisme reivindicatiu procedent de l’antifranquisme s’anava esvaint i el seu lloc l’anaven ocupant les institucions. L’herència, però, de la consciència pública dels drets de la gent gran, sí que hi era molt present.

Una altra herència de l’associacionisme de la transició fou el de la creació i autogestió dels serveis públics. Més enllà de la reivindicació, molts col·lectius que es movien al voltant de les AV, partits, etc. van fer un pas endavant i van generar l’equipament que es trobava a faltar. Els casos més nombrosos foren el de les escoles, des de les bressol fins a les d’adults. 

També trobem algun cas en què es va organitzar un casal d’avis, com van fer els objectors de consciència que desenvolupaven la seva tasca social substitutòria del servei militar sota l’aixopluc de la parròquia i l’AV de Can Serra vers 1975 i 1976. La gran pel·lícula dels objectors la podeu veure clicant
aquí.

L’exemple més reeixit fou el de Pubilla Casas, on tenien una sensibilitat especial pel tema de la gent gran. L’Associació de Veïns i la Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de l’Hospitalet participaren en la creació, el 1981, de l’Associació Companys Socials, que tenia com a principal objectiu la creació d’una residència de gent gran al barri, el que finalment van aconseguir el gener del 1986. En tot el procés va tenir un paper important el que aleshores era el president de la Coordinadora i veí del barri, Francesc Pedra, vell lluitador anarquista en molts fronts socials. 

L’herència que van rebre les primeres institucions democràtiques en relació a l’atenció a la tercera edat era tan horrible com en la resta de temes. Ni una residència, uns pocs casals privats, molt de paternalisme i pocs fets. Segons confessava una assistenta social a començaments de la dècada del 1980:

"Bastará decir que en diez años de ejercicio de la profesión de asistente social en la barriada de Pubilla Casas, no se ha podido ingresar ni una sola persona que haya acudido al servicio de demanda de internamiento en un centro para ancianos." (GUTIÉRREZ. Nuestros viejos, 1981, pàg. 86)

En aquells anys, l'envelliment no era tan gran com serà en dècades posteriors, però la situació de la classe treballadora d'aleshores era pitjor de la que seria després. L'estat deplorable dels serveis públics a la ciutat i la distribució de la riquesa feien que la pobresa recaigués sobre una part important de la població, i la gent gran, és prou conegut, n'és un dels col·lectius més vulnerables. 

Es calculà, en el 1983, que el 18,44 % de la gent gran de la ciutat rebia rendes inferiors al salari mínim interprofesional, que com sabem sempre ha estat una quantitat molt baixa. Els barris amb més ancians en aquesta situació eren el Gornal i Pubilla Casas, amb un 24 %.


Casals i sindicats

Durant unes dècades, el moviment social reivindicatiu dels pensionistes i jubilats va quedar gairebé reduït al que feien els sindicats. CC.OO. i UGT van crear sengles Federacions de Jubilats i Pensionistes vers 1977, tot just reorganitzats els sindicats en recuperar la legalitat. La federació catalana de CC.OO. té una revista pròpia, La nostra veu.

Els interlocutors en nom dels pensionistes, a més dels partits polítics, que cadascú té les seves propostes, han estat i són els sindicats. Les pensions, en tant que dret laboral adquirit, formen part de la negociació social clàssica.


Paral·lelament, les institucions polítiques i algunes caixes anaven construint casals d’avis, en els que les activitats d’oci anaven guanyant espai a les reivindicatives, que van acabar desapareixent. Fins i tot costava de trobar activitats culturals.

Puc parlar de la meva experiència, durant la dècada de 1990, de col·laboració amb un petit grup de socis del Casal de Collblanc-Torrassa que maldava per tirar endavant la revista Progrés i algunes activitats més enllà dels jocs de taula i els balls.

Podem dir que la xarxa de casals que tenim a la ciutat s’apropa a la satisfacció de la demanda d’aquesta mena d’equipaments. No passa el mateix amb les residències, una tipologia de la que hi ha un dels dèficits més importants.

La Marea Pensionista

La situació va canviar a començament del 2013, quan el Govern del PP no va aplicar la pujada de les pensions que es va comprometre a fer, el que Feijóo ha negat que fessin en la recent campanya electoral.

En un context de mobilitzacions contra las retallades de serveis i prestacions socials (recordem el moviment que va començar el 15 de maig de 2011), van sorgir grups de jubilats que van començar a autoganitzar-se, també a l’Hospitalet. La consigna era “salvem les pensions públiques”.

Manifestació el gener de 2014 a l'Hospitalet

El febrer de 2014, diversos d’aquests grups, també els de l’Hospitalet, es van reunir a les Cotxeres de Sants i van crear la Marea Pensionista. Des d’aleshores han estat centenars de mobilitzacions les que han fet en defensa de la seva plataforma reivindicativa: pensions dignes, igualades al salari mínim, amb l'eliminació de la bretxa de gènere...

A l’Hospitalet es concentren cada dilluns a L’Acollidora o participen en les concentracions que es fan a la Plaça Universitat de Barcelona. També participen en les mobilitzacions i les concentracions dels dimecres en defensa de la sanitat pública. Periòdicament van a Madrid, a les manifestacions convocades per la Coordinadora Estatal en defensa del Sistema Público de Pensiones.

Manifestació a l'Hospitalet, el novembre de 2014.

La Marea Pensionista de l'Hospitalet comparteix la resta de les reivindicacions referents a les necessitats de la gent gran amb el moviment veïnal i els agents socials i polítics: urbanisme adient, residències, etc.

Com als anys 70’s, ha sorgit un moviment específic de jubilats i pensionistes, gràcies al qual s’han defensat conquestes socials en èpoques de retallades i s’han conquerit quan n’hi han hagut governs progressistes.

Perquè... ¡Gobierne quien gobierne, las pensiones se defienden!

 

lunes, 3 de julio de 2023

LES ELECCIONS DE FA 100 ANYS (1923)

L’any 1923 van haver dues eleccions. Les primeres, el 29 d’abril, foren generals. Les segones, el 10 de juny, a la Mancomunitat, força semblants a les autonòmiques actuals.

En primer lloc, hem de recordar que el sufragi en aquella época era només masculí.

En segon lloc, cal dir que el 23 de març, per ordre del Governador provincial, l’alcalde catalanista, de la Lliga, en Just Oliveras, havia estat destituït, i havia estat imposat el republicà Josep Muntané.

Les eleccions generals d’abril

Els districtes electorals eren diferents dels actuals, que són les províncies. En les eleccions generals, Espanya es dividia en uns districtes que escollien un diputat a cadascú. L’Hospitalet pertanyia al districte de Sant Feliu, molt semblant a l’actual comarca del Baix Llobregat.

La Unió Hortense o Hortènsia era l'entitat dels obrers i republicans de Santa Eulàlia. La dels catalanistes i més rics era el Foment Eularienc. Font: CELH

El candidat de la Lliga Regionalista,  el partit catalanista conservador, era el mateix que havia guanyat les tres eleccions anteriors (1918, 1919 i 1920), n’Antoni Miracle i Mercader, empresari de la construcció.

Per una coalició d’esquerres, de les diferents tendències republicanes i dels rabassaires, el candidat era Pedro Álvarez Gonzalvo. El 23 d’abril va protagonitzar un míting a Collblanc. També hi hagué un altre candidat republicà al marge dels grans partits, Antoni Serra[i].

Amb una participació que fregà el 60%, Miracle va guanyar al districte, amb 4.381 vots (53,8%), seguit per Álvarez, amb 3.588 vots (44%). Serra només va obtenir 79 vots (0,9%)[ii]. Serra, per cert, va denunciar que en un viatge durant la campanya electoral va ser objecte d’un atemptat a trets i a pedrades[iii].

Tanmateix, a l’Hospitalet va guanyar el candidat de les forces republicanes. Amb dades de sis de les set seccions, Álvarez va obtenir 687 vots, un 54,7%, i Miracle 563, un 44,8%[iv].

La típica foto dels líders dels grans partits, conservadors i liberals, votant.

A més del que va passar, cal destacar el que no va passar: els grans partits espanyols, Conservador i Liberal, que es repartien el poder en les darreres cinc dècades, ni es presentaven al districte de Sant Feliu. 

Ja feia temps que a Catalunya republicans i catalanistes havien aconseguit l’hegemonia política. 

Les eleccions a la Mancomunitat

En les eleccions a la Mancomunitat, semblants a les actuals autonòmiques, cada districte escollia quatre diputats. Les candidatures eren amb llistes obertes i els electors assenyalaven tres noms, per la qual cosa normalment sortien escollits els tres de la candidatura majoritària i un de la segona. El mateix sistema que l'actual del Senat espanyol.

L’Hospitalet pertanyia al Districte de Vilanova-Sant Feliu, més o menys el Baix Llobregat i el Garraf junts. Els tres candidats del catalanisme conservador, de la Lliga Regionalista i Acció Catalana, Antoni Jansana, Josep Mª Bassols i Manuel Massó van ser els més votats, obtenint entre 6.540 i 6.420 vots[v].

Els candidats de l’esquerra van obtenir molts menys vots. Per exemple, el republicà reformista Eduard Micó, el quart diputat escollit, va obtenir 2.680 vots.

A l’Hospitalet, Jansana, Bassols i Massó, que ja eren diputats, també van guanyar, amb 412, 407 i 406 vots. Micó va obtenir 182 vots, el rabassaire Ricart i el liberal Crehuet van coincidir amb 156[vi].

Els altres tres candidats van tenir uns resultats molt pobres. Per exemple, Alejandro Lerroux, el líder del Partit Radical i cap del govern espanyol deu anys més tard, va rebre només 4 vots[vii]

Algunes reflexions

Aquestes dues eleccions van ser les darreres de l’època de la història d’Espanya que coneixem com la Restauració. Com és sabut, les eleccions eren unes farses convocades pel partit del torn, Conservador i Liberal, després de pujar al govern per tenir una majoria parlamentària. En aquesta ocasió, li tocava manar al Partit Liberal.

A Catalunya, des del 1901 s’havia aconseguit, a poc a poc, una pràctica electoral força sincera, i guanyaven republicans i catalanistes. El sistema espanyol, però, podia permetre’s l’anomalia catalana, com ara.

Les forces republicanes, tradicionalment dividides, aconseguien guanyar si podien atreure part del vot obrer. Quan tenien programes i candidats lligats al moviment obrer, com en Layret o en Companys, tenien més possibilitats d’aconseguir-ho. A més, els anys del pistolerisme també havien provocat l’allunyament de republicanisme i una part de l’obrerisme.

L'Hospitalet ja era una ciutat industrial. Fàbrica de Caralt i Cia, a Santa Eulàlia en una foto de 1916.

A l’Hospitalet van guanyar els republicans l’abril i els catalanistes conservadors el juny, quan els altres candidats republicans no van aconseguir atreure el vot obrer. A l’abril, a l’Hospitalet van votar unes 1200 persones; al juny, al voltant de 600. És prou coneguda la influència de l’abstencionisme anarquista en els resultats electorals de l’època. També es pot dir que era important la capacitat o incapacitat del republicanisme de seduir a la classe obrera.

La participació en les eleccions a la Mancomunitat era menor que la participació en les generals, sobretot en l'electorat no catalanista. El fet és que el juny, van votar 3/4 parts dels catalanistes respecte a l’abril i els republicans van votar menys d’1/5 part.

A l’Hospitalet, el republicanisme havia estat una força important des del Sexenni Democràtic, encara que gairebé sempre dividit en tres o quatre faccions. El catalanisme havia irromput amb força a partir de 1906. Podem afirmar que la nostra ciutat formava part plenament d’aquest corrent de renovació política, que va arribar fins fa 100 anys, quan un general va fer un cop d’estat i va instaurar la primera dictadura del s. XX a Espanya.



[i] El Diluvio, 25-4-1923, pàg. 26

[ii] BALCELLS, A, CULLA, J. I MIR C, Les eleccions generals a Catalunya de 1901 a 1923, Barcelona, Fundació Jaume Bofill, 1982, pàg. 601

[iii] La Voz, 274-23, pàg. 3

[iv] Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 3-5-1923, pàg. 5

[v] Per les dades dels diputats provincials i de la Mancomunitat https://www.diputatsmancomunitat.cat/ 

[vi] Baluart de Sitges, 16-6-1923, pàg. 1

[vii] Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 14-6-1923, pàg. 3 i 4