ELS PRIMERS PASSOS DE COMISSIONS OBRERES A L'HOSPITALET

1.     Objectiu, origen del text i fonts utilitzades

Evidentment, aquest és un text de caire commemoratiu. Em vull sumar a les diverses activitats que es fan per recordar el 50 aniversari de la creació de les Comissions Obreres, fent referència a la participació de la gent de l’Hospitalet en la fundació del nou moviment polític i social, i a la creació de la primera comissió obrera de la ciutat, tot plegat en el bienni 1964-1966.

La major part del text procedeix de la meva aportació a l’obra col·lectiva L’Hospitalet, llocde memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, que vam editar el Centre d’Estudis de l’Hospitalet l’any 2007 i que es va exhaurir i no es troba en línia.

Una de les principals característiques de l’obra és que, a més de les fonts d’arxiu, hemeroteca i la bibliografia, vam utilitzar de forma principal les entrevistes a prop d’una cinquantena d’homes i dones protagonistes de la repressió i la lluita antifranquista, els noms dels quals apareixen al text.

Tot plegat era un dels principals fruits del grup que havia sorgit l’any 1995 amb el nom de l’Hospitalet Antifranquista al si del Centre d’Estudis i que més tard esdevingué una entitat independent amb el nom de El Pont de Llibertat. D’altres concrecions de la seva tasca van ser un vídeo, que podeu veure més avall, i el monument d’Arranz-Bravo que hi ha a la cruïlla de Rambla Marina i Av. Del Carrilet.

  L'Hospitalet dels anys 70 : el final d'una dictadura / Rosa Carbó (dir.); Omar Pinedo; El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista [et a.].-- L'Hospitalet de Llobregat : Ajuntament : El Pont de la Llibertat - L'Hospitalet Antifranquista, 2007

2.     La creació i expansió de les Comissions Obreres

Per la creació i difusió de CC.OO. disposem d’un excel·lent text, la tesi doctoral d’Elionor Sellés, que podem consultar en línia. També és molt recomanable l’exposició “Tothom al carrer. La lluita antifranquista al Baix Llobregat 1960-1979”, de la que és coautora amb el Pepe Fernández, i de la que es va editar el catàleg.

A començaments del 1964 hi havia unes desenes de persones a l’àrea metropolitana de Barcelona que s’havien destacat en lluites obreristes i/o havien estat escollits representants sindicals de la CNS, el sindicat vertical únic, amb criteris oposats als oficials. En aquests moments la majoria de les forces crítiques i opositores al franquisme havien decidit practicar "l'entrisme", és a dir, entrar, participar en les institucions existents en la mesura que fos possible, aprofitant les petites escletxes que tenia el règim. Participar en les eleccions sindicals i sortir escollit representant legal dels treballadors (enllaç o jurat)  fou gairebé la principal possibilitat de portar a terme aquest entrisme.

Aquests activistes de l’obrerisme, sobretot comunistes (la majoria del PSUC), i cristians (la majoria de la JOC i la HOAC), havien anat coincidint en les reivindicacions i les idees i estaven en cerca del model organitzatiu. Com mesos abans a Madrid, a finals del 1964 volien crear un moviment social i polític que coordinés i fes estables les comissions que s’havien creat a moltes empreses com a òrgans representatius dels obrers al marge dels que oferia l’oficialista sindicat vertical.

Durant el mes d’octubre els impulsors de la iniciativa van intentar forçar la CNS perquè els deixessin els locals de Via Laietana. Davant la negativa van cercar la complicitat dels capellans progressistes i van fer reunions en algunes. Segons Josep Mª Folch, també en una de l’Hospitalet, encara que no especifica en quina en concret. En aquell moment n’hi havia algunes amb rectors o vicaris compromesos amb l’antifranquisme, com ara les de Sant Isidre, Santa Eulàlia de Provençana o Sant Josep. Finalment, es va fundar la Comissió Obrera Central de Barcelona del 20 de novembre del 1964 a la parròquia de St. Medir en una reunió d’unes 300 persones.

Un dels principals protagonistes del procés organitzatiu i un dels que va dirigir la reunió fundacional fou l'Ángel Rozas (1927-2010),  aleshores veí de Collblanc-Torrassa, que esdevingué un dels líders de la nova organització, fins que la persecució policial el va empènyer a la clandestinitat el 1967 i l’exili el 1969. Rozas és una de les figures mítiques del moviment obrer català de l’època franquista.

Ángel Rozas

No va ser l’únic participant de la ciutat a la reunió de Sant Medir. Algunes militants del PSUC, com Pura Fernández i María Manchón, amb dues companyes que treballaven a "Lámparas Z", foren el nucli d’una organització paral·lela a Comissions que s’anomenà "Dones Democràtiques" i que abordà durant uns anys temes relacionats amb la problemàtica específica de les dones i que no era només de caire sindical.

 

En aquesta entitat també va participar l'actual alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, que aleshores viva a l'Hospitalet.

A partir d’aquest moment les CC.OO. van esdevenir el gran protagonista del moviment obrer a Catalunya i a bona part d’Espanya. Al llarg del 1965 i 1966 gaudiren d’una relativa tolerància i, a Catalunya, es van estendre per les comarques més industrialitzades. Una part dels militants antifranquistes començaren a dedicar-se en cos i ànima a l’extensió de Comissions, que endegaren “l'operació rasclet", amb la qual es pentinava el territori català per crear nuclis de l’organització a partir de grups ja existents i propers.

3.     La primera comissió obrera hospitalenca

A l'Hospitalet, el gran impulsor de les CC.OO. fou en Jaume Valls. Àngel Rozas es dedicà a la direcció de la organització, i com a membre de la qual va patir una nova detenció el febrer del 1965 i una persecució acarnissada des del desembre del 1966. Felip Gómez, que ja havia estat escollit enllaç en les elecions del 1959, fou destinat, més aviat, al treball d’organització del PSUC.

Jaume Valls ja militava al PSUC quan arribà a Collblanc el 1964, amb 34 anys, però com que portava responsabilitats partidàries de les comarques lleidatanes no podia portar a terme cap lluita pública. Quan a mitjan del 1965 fou alliberat d’aquestes tasques es va poder dedicar al que a ell li agradava, el moviment obrer. Aleshores treballava a la foneria SAMPER, a Collblanc mateix.

 

En una fàbrica com aquesta fou creada la primera comissió obrera de l'Hospitalet

En aquesta empresa metal·lúrgica, Valls detectà l’actitud lluitadora de José Carrasco, i entre tots dos van formar un grup, que, primer prenent una cervesa després de la jornada, més tard en reunions explícitament obreristes, van autoproclamar-se com comissió obrera de l’empresa. Això va ser a finals del 1965, a Pubilla Casas, al barranc generat per la riera de Can Rigalt. Segons el testimoni de Valls, hi participaren més de 50 treballadors, esperonats per les conquestes laborals, i se’n coordinaven amb les CC.OO., sobretot les del Baix Llobregat, a les que aportaven entre 300 i 400 pts. setmanals.

Valls fou acomiadat l’any 1967 i la comissió es disolgué, com la majoria de les que es creaven en aquells anys. Tanmateix, l’experiència de les lluites i les millores aconseguides anaven deixant petjada en els/les treballadors/es.

4.     D’altres pioners de les CC.OO locals

En 1965 es crearen les primeres comissions obreres de SEAT, amb la participació de l'Antonio Mayo, aleshores amb 25 anys. Juan Manuel Serrano, amb 20 anys, treballador de "Dragados y Construcciones", en 1965 contactà amb d'altres obrers conscients i crearen una de les primeres comissions al ram de la construcció. Una mica més tard, en Pep Ribas fou dels impulsors de la coordinadora del Barcelonès del ram de la banca, en la que també va participar Julio Morera, i Amèlia Merino, que anys després vindria a viure a l’Hospitalet.

El 1966 tornaren a haver eleccions sindicals (en algun cas foren al 1967) i l’èxit dels candidats opositors al règim a les grans empreses, allà on era més difícil controlar-les fou evident. El ministre del ram, José Solís, va voler donar una mica més de marge a l’actuació genuïnament obrerista, el que estava permetent una certa llibertat d’actuació a les organitzacions sindicals clandestines. Els militants de Comissions ja tenien la consigna de presentar-se (José Carrasco, José Muñoz, Francisco Hernández, García Soria, Serrano), els que tenien tradició de lluita ho continuaren fent (Josep Cutillas), i molts joves “rebels” que més tard s’hi afiliarien també sortiren escollits (Tomás Martínez a TEMSA, una empresa de la Carretera del Mig, Claudio Ruiz en una empresa del sector de la construcció, ...).

CC.OO. esdevingué la gran protagonista del moviment obrer, perquè fou el receptacle on cabien totes les ideologies i, fins i tot, sindicats existents. Una prova d’això fou quan, a començaments del 1966, en Francesc Pedra, que mantenia una relació orgànica amb la CNT de Sants, assistí a les reunions de la Comissió de la construcció, vidre i ceràmica que es feien a St. Medir, a les quals portà al seu “fill polític” el Pepe Gutiérrez, que havia començat  a treballar a Frasquerías Pedret. També el Julio Morera, d'USO, fou a la fundació de les CC.OO. de la banca.

Pepe Gutiérrez i un altre company, Juan Berrio, van intentar, durant dos anys (1966-68), implicar a altres obrers de l’empresa per tal de crear-hi la comissió obrera, però van fracassar. Una cosa molt semblant li passà a l'Antonio Ballesteros en aquell mateix moment en una altra empresa del mateix ram i també de Collblanc, Vidrieras Rovira. El màxim que va aconseguir fou portar a un grapat de companys a una reunió a una església de la Trinitat on va venir en Marcelino Camacho. La por era massa forta en un barri, un sector i unes empreses que havien patit fortes escomeses de l’aparell repressor franquista.

A les seus del sindicat vertical, en reunions o cursets, els militants obreristes es sortien del guió oficial i engrescaven als representants electes a fer una tasca de veritable defensa dels seus companys. Com recorda el Francisco Hernández, els cursets eren concebuts com un front més de lluita, on, com no hi havia torn d’intervencions al final de cada sessió, els activistes, organitzats o no, interrompien als ponents, per exposar punts de vista diferents o provocaven el debat. A més, els organitzats detectaven als enllaços més contestataris i els anaven atraient cap a les seves organitzacions i les seves propostes. Com diu el Tomás Martínez, ell era militant de Comissions sense saber-ho, i segur que el seu cas es pot aplicar a molts d'altres. 

Però també eren detectats per les autoritats i els patrons, i les amenaces i els acomiadaments eren habituals, com també es donaren alguns casos d’intent de suborn, amb la promesa de la concessió d’un pis dels que promovien les institucions oficials.

 "Un recorregut històric de CCOO a l'Hospitalet 1964-2014", un video en l'elaboració del qual vaig tenir el plaer de col·laborar.

5.     La primera onada repressiva

El resultat de les eleccions sindicals del setembre i octubre del 1966, amb uns resultats excel·lents per a les candidatures organitzades des de les CC.OO., l’increment de la conflictivitat obrera que es produí al voltant de les discussions dels convenis per 1967 i la participació de CC.OO. en les mobilitzacions contra el referèndum que la dictadura convocà del desembre sobre la nova Llei Orgànica de l'Estat, significaren la fi del període de relativa tolerància. 

La tempesta repressiva es desfermà sobre el moviment obrer clandestí i una primera caiguda d'una part de la direcció de Comissions, amb l'Ángel Rozas, es va produir el 26 de desembre a Sabadell. El 16 de març de 1967, el Tribunal Suprem declarà il·legals les CCOO, considerant-les una “organització filial del Partit Comunista”. El 21 d’abril fou decretat l’Estat d’Excepció a la província de Biscaia i s’endurí la repressió a tot arreu contra el moviment obrer arran de la campanya de solidaritat amb l’empresa basca “Laminados de Bandas”.

El 27 d’abril l’aparell policial va caure sobre la parròquia de St. Jaume de l’Almeda i, de retruc, sobre el barri sencer. Com cada dissabte hi havia una reunió de Comissions i foren detingudes 42 persones de les que finalment foren jutjades 16, dels quals tres eren de la comissió de SAMPER i un altre vivia a l’Hospitalet, encara que estava organitzat a una empresa de fora de la ciutat.

L’estratègia de CC.OO. fou continuar actuant  de forma pública, com els anys anteriors, i es mantingueren les convocatòries de les concentracions del 1r de maig a Torre Baró i el bosc de Sant Julià (Sabadell), que foren dissoltes amb molta facilitat i duresa per la policia. Els grups de l’Hospitalet van anar a Torre Baró i la militància del PSUC i CC.OO. van patir moltes detencions, la majoria de 72 hores, tret d’algunes persones com Felipe Cruz, que passà tres mesos a presó. L’Ángel Morera, de la JOC, i els seus amics van anar amb la intenció d’enfrontar-se amb la policia, però el desplegament del grisos fou espectacular i no van tenir oportunitat de fer-hi res.

En relació al primer de maig de 1967 a Torre Baró, reproduïm les diligències policials que va publicar el que va ser el gran advocat laboralista i defensor dels drets humans Albert Fina, en el llibre que va fer en 1978, Des del nostre despatx. La lectura d’aquestes pàgines mecanografiades pel funcionari de la policia franquista ara gairebé fan riure, però no hem d’oblidar que darrera les detencions hi havia tortures, empresonaments, multes, etc...

6.     I la CNT?

Quan fem el relat del moviment obrer de la dècada de 1960 intentem explicar les coses que van passar. Tanmateix, no puc deixar de pensar en el que no va passar. En una ciutat com l’Hospitalet, on la CNT i les tendències anarquistes havien estat clarament majoritàries, no puc deixar de preguntar-me, on era la CNT?

Evidentment, la repressió explica una part de la seva desaparició, però la repressió la patien totes les organitzacions contràries al franquisme. Durant la dècada de 1940, quan la repressió era més forta, la CNT era capaç de mantenir una estructura clandestina i impulsar vagues a la ciutat, com les de Can Trinxet.

Els contactes i pactes que van fer alguns sectors de la CNT amb el ministre Solís durant 1965, van arribar a ser coneguts per les masses obreres fins al punt de provocar el seu rebuig? Cap dels activistes obrers que foren entrevistats va esmentar cap coneixement d’aquestes reunions ni del document resultant ni dels “cinc punts” que recollia. Tampoc sembla ser aquest el motiu de la gairebé total desaparició de la central anarquista.

No trobo cap explicació convincent. El fet és que la CNT pateix la davallada de l’antifranquisme de la dècada dels 50, però no es refà en la dècada dels 60, i d’altres forces, especialment PSUC i CC.OO. ocuparan el seu lloc.

ELS PRIMERS ANTIFRANQUISTES DE L’HOSPITALET?

Uns mesos ençà vam conèixer al primer grup que va intentar matar Franco, fins i tot abans del començament de la Guerra, i la seva relació amb l’Hospitalet. Avui coneixerem el que pot ser el primer grup que va començar a fer activitat antifranquista a la nostra ciutat un cop finalitzada la Guerra.

Malauradament, per reconstruir els fets només tinc, ara per ara, la documentació del consell de guerra contra Josep Costa Morell, que la tardor de 1939 tenia 17 anys. Vivia al Carrer Buenos Aires, 35 de Santa Eulàlia i declarava que la seva professió era la de vaquer.

Costa era un militant de la Joventuts Llibertàries que havia estat molt actiu durant la Guerra. S’havia exiliat amb el seu pare, que havia estat un dirigent anarquista local. Costa fill, però, va tornar a Catalunya amb Andrés Morencio. És molt probable que vinguessin amb directrius de la direcció de la CNT o la FAI per reconstruir la lluita contra el franquisme des de l’interior.

Foren detinguts al camp de concentració del Castell de Jaca, d’on van fugir i Costa va tornar al seu barri, amb la intenció de continuar la lluita. Va fer que Salvador Gimeno Lleonard,  que treballava a una impremta, imprimís uns fulls volants. A les declaracions Costa diu que el va haver d’amenaçar i que també el va oferir diners. 

Una de les octavetes que portava Costa en el moment de la detenció. Crec que la publicació d'aquests documents és la principal aportació del present article.

Josep Costa fou detingut el 10 d’octubre quan anava a llançar fulls volants per segon dia consecutiu per la guàrdia civil. En successius interrogatoris va desvetllar l’existència d’un amagatall al Passatge A, al mateix barri, on hi havien 52 armes de foc i diverses caixes de bombes i municions.

Un altre dels fulls volants de Costa.

També foren detinguts els germans Pedro i Manuel Sánchez Segovia, Francisco Martínez Rodríguez, Eugenio Collado Pérez i Justo Germán Hernández. Tots eren veïns de Santa Eulàlia i havien estat militants de la CNT i havien lluitat en columnes de voluntaris de la CNT-FAI durant la guerra. A més, els germans Sánchez i Germán havien format part d’un grup d’afinitat conegut com “Nueva Aurora”.

No sabem si realment Costa va contactar amb tots aquests homes, o si les detencions foren per les seves anteriors militàncies i activitats. En qualsevol cas, el grup d’acció que Costa pretenia organitzar va ser tallat abans de cuallar. 

Un dels típics informes que es demanaven en aquella època en relació als antecedents polítics dels detinguts.

En el judici, Costa va intentar presentar-se com el màxim responsable de tots els fets, perquè era menor i no podia ser condemnat a mort. Finalment, la sentència de Costa va ser cadena perpètua, la dels germans Sánchez i Germán quinze anys, mentre que Gimeno i Martínez eren absolts, tot i que es recomanava que el darrer fos destinat a un Batallón de trabajadores.

Com ja hem comentat en un article anterior, Costa va morir a la Presó Model en 1943. De la resta de detinguts no tenim més informació. Així de curta va ser la trajectòria del que pot ser el primer grup antifranquista de l’Hospitalet, si l’assassinat del comissari León, el 30 d’abril de 1939, no fou fet per un grup local.

FEMINICIDIO: "FALTAN" MÁS DE 250 MILLONES DE MUJERES

Esta es la versión resumida, actualizada y en castellano, del artículo que publiqué en enero de 2015.   

Mi reflexión sigue estos pasos:

1. La proporción entre géneros al nacer en la especie humana es de 105 niños por cada 100 niñas  

2. La población mundial, en 2014 era de 7.266 millones (M) de personas; de ellas, 3.655 M eran del género masculino y 3601 del género femenino, lo que da una proporción de 101,8 hombres por cada 100 mujeres (a partir de ahora, sex ratio o SR).

SR por países. El azul indica más hombres que mujeres, y el magenta, más mujeres que hombres.¡Atención!, recordemos que la SR óptima no es 100, sino 95, y que un color magenta claro puede indicar que se producen feminicidios en aquel país. En la SR de los países también pueden intervenir las migraciones que sean mayoritariamente de un género o de otro.

3. Sin embargo, la SR varía mucho entre continentes, regiones o países. La SR de Asia es de 104,7, mientras que la de Europa es 93,1.

4. La igualdad legal entre los géneros conseguida en Europa Occidental-Europa Meridional no ha erradicado la desigualdad real, pero probablemente sea el lugar del mundo en el que esa igualdad real esté más cerca. Por tanto, afirmaré que la SR de esas regiones de Europa es la más cercana a la óptima. Si corregimos la desviación provocada por la desigualdad todavía existente, la SR que debía existir en todo el mundo es 95.

Datos de España en http://www.feminicidio.net/

5. La diferencia entre la SR óptima y la existente se debe a la “sobremortalidad” femenina provocada por el machismo, es decir al feminicidio. Diana Russell afirmó que el feminicidio es el asesinato de mujeres por hombres por el hecho de ser mujeres. Creo que el feminicidio es un concepto más amplio. No hace falta un asesinato para provocar la muerte de una mujer, bastan una educación insuficiente, una asistencia médica deficiente, un matrimonio forzado... Y no siempre es a manos de hombres. Entiendo el feminicidio como la muerte de una niña o una mujer a consecuencia de la discriminación y el maltrato que sufre a causa de su género.

6. Si la SR del mundo debería ser, aproximadamente, 95 y es 101,8, ello quiere decir que “faltan” alrededor de 257 M de niñas y mujeres. Y eso, entre las generaciones vivas. Esta cifra surge de una sencilla proporción: si la cifra de hombres es la correcta (3.665 M), la que tendría que haber de mujeres con la SR de 95 sería de unos 3.858 M. La diferencia con la cantidad de mujeres que realmente hay (3.601) da esa espeluznante cantidad de personas del género femenino que tendrían que estar en el mundo, y no están. En mi artículo anterior, con datos de 2013 la cantidad era de 238,5 M. Parece que no vamos mejorando.

     La película "La ciudad del silencio" aborda los feminicidios en Ciudad Juárez, México.

7. Esa cifra es muy matizable porque habría que estudiar región por región. La verdad es que me cuesta hablar de millones de personas asesinadas con esta ligereza y falta de precisión, pero no tengo la capacidad para hacerlo mejor. Seguramente la cifra de víctimas del feminicidio es superior, porque en Europa Oriental la SR es de 89. Esta cifra parece indicar que allí no hay feminicidio. Lo cierto es que hay una sobremortalidad masculina extraordinaria provocada por el alcoholismo, lo que oculta la sobremortalidad femenina generada por el machismo y agravada precisamente por ese alcoholismo. Un informe de 2010 afirmaba que en Rusia morían anualmente 14.000 mujeres a manos de sus parejas o familiares.

8. Los países en los que el feminicidio es enorme son India y China. Según el último censo, de 2011, la SR de la India era de 106,1, lo que quiere decir que deberían haber 68 M de niñas y mujeres más de las que hay. En una estimación no oficial de 2016, la situación habría empeorado, con una SR de 106,7. Como es conocido, en India se han popularizado las clínicas que hacen ecografías para determinar el género del feto, y si es femenino… En China, según el censo de 2010, faltan 70 M de niñas y mujeres, una cantidad que asciende a 72 M según una estimación de 2016.

                                                      "La maldición de ser niña"

9. Pues sí, en un insignificante blog escrito por un insignificante profe de secundaria se afirma que el feminicidio es uno de los más importantes genocidios de la historia (¿el más grande?), que, redondeando, en el último siglo se ha asesinado o dejado morir a más de 200 M de personas por el hecho de que eran del género femenino. Y las muertes son contabilizables, el sufrimiento, no. Es, sin duda, una de las lacras más terribles del mundo, uno de los problemas más acuciantes. Sin embargo, no está en la agenda de ninguna cumbre mundial, ni ocupa demasiado tiempo en los consejos de ministros. Seguramente porque los dirigentes políticos son mayoritariamente hombres.

10. Y todos estos crímenes, ¿por qué? La respuesta es muy sencilla, machismo, es decir la creencia de que los humanos de género masculino son superiores a las mujeres y tienen más derechos, y el patriarcado, es decir la creencia y las leyes que imponen la autoridad de los hombres sobre las mujeres. Estas dos plagas adoptan múltiples formas y se perpetúan, a veces modernizándose, a veces volviendo a costumbres y religiones ancestrales. Y para combatirlas, la respuesta es sencilla, feminismo, la ideología y la acción por la igualdad entre los géneros.

REPUBLICANS A L’HOSPITALET AL SEGLE XIX

El republicanisme era als segles XIX i XX, i és al segle XXI, una ideologia que anava més enllà de la substitució de la monarquia per la república. Contenia un programa d'aprofundiment democràtic, d’allò que ara anomenem “procés constituent”, i de reformes socials en la línia de reduir les desigualtats i eliminar la pobresa.

A Catalunya, en l’últim terç del segle XIX, n’hi havien diverses branques, destacant la federal, que volia autogovern pel país, la centralista, la possibilista, que era més dretana, i d’altres que seguien a alguns líders.

A hores d’ara tenim un coneixement parcial de l’evolució política de l’Hospitalet en aquesta època, però una cosa podem afirmar, el republicanisme era l’opció política majoritària a l’Hospitalet.

"Manifestació per la República" (1904) d'Antoni Estruch. Podria ser una escena hospitalenca

 La Primera República

 

L'any 1872 es produí una gran renovació en l'Ajuntament, i fou escollit com alcalde per unanimitat de tots els regidors en Josep Diví i Codina. La seva adscripció política queda clara quan veiem que fou un dels regidors que l'exèrcit va destituir l'octubre de 1869 arran de la revolta republicana federal d'aquell moment.  

 

Aquest consistori és el que es reuní el 14 de febrer de 1873 i a petició de la Diputació es pronuncià:

" (...) aceptar de hecho la proclamación de la República Democrática Federal, por considerar la forma de gobierno más conveniente en España (...)"

Atenció, perquè la República proclamada l'11 de febrer no era pas federal. Aquí hi ha un pronunciament polític que va més enllà de l'acte d'acatament o protocolari. 

Dos cops d'Estat militars, uns mesos més tard, ens van portar la Primera Restauració Borbònica de la nostra història.

 

 Grups polítics durant la Restauració

Existia un grup conservador, amb els que van ser alcaldes Jaume Arús, Antoni Parera (1866-68 i 1876-77) i Francesc Goyta (1879-1881). La seva entitat era el Casino del Centro. També un grup liberal, amb Pere Norta al capdavant, i que ocupà l’alcaldia durant la década de 1880. Partit Conservador i Partit Liberal eren els que es repartien el poder de forma no democràtica, encara que amb lleis i formes democràtiques, en aquesta època, que anomenem Restauració.

Existia un Centro Republicano Histórico des de 1886, dirigit per Josep Coll. Un altre líder republicà era Josep Diví, alcalde entre 1872 i 1874, que també dirigia en 1886 el Casino La Armonia (que segons l’alcalde de 1876 “en tiempo de la revolución fue siempre el templo de los federales”) i el Montepío Hospitalense. En 1891 trobem a Diví de president de l’Ateneo La Unión, que havia estat creat tres anys abans.

Des de 1874 existia una societat obrera que recollia i feia de tapadora de les molt actives seccions locals de l’AIT que havien d’actuar en la clandestinitat. Finalment aconseguiren la legalització de la cooperativa Unión de los obreros del Hospitalet del Llobregat en 1876. Aquesta entitat farà un salt endavant en 1888 quan posaren en marxa l’Ateneo La Unión. Els líders d’aquestes entitats són Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño, etc. Oño també era a la junta directiva del Montepio Hospitalense. L’any 1882 es fundà la Sociedad de auxilios mutuos entre agricultores, que en 1886 tenia a Esteve Llanés de president.

Eleccions de 1876

Les eleccions a Corts fetes en 1876 encara es van fer amb sufragi universal masculí. L’Hospitalet tenia aleshores 890 electors, dels que van votar el 47%. Va guanyar el candidat republicà, Orense,  amb 233 vots, seguit pel candidat conservador, Sedó, amb 182 vots. Tanmateix, el conservador va ser qui va obtenir l’acta de diputat en obtenir més vots, si més no és el que deia la documentació oficial, en el conjunt del districte.

És significatiu que a l’Hospitalet sortís un resultat contrari a les instruccions del govern. Això vol dir que el republicanisme local tenia prou capacitat d’organització com per controlar les eleccions.

Entre 1876 i 1890 les eleccions es van fer amb sufragi censatari, és a dir, que només votaven el rics. Per tant, les opcions republicanes no tenien cap possibilitat, i les eleccions no reflectien la voluntat real de la població. Per aquesta raó, els republicans pactaven amb els liberals més progressistes. La tensió política portà a que les eleccions municipals de 1887 s'haguessin de fer tres vegades.

Eleccions provincials de desembre de 1890

Les primeres eleccions en les que es va tornar a aplicar el sufragi universal masculí van ser les eleccions provincials del 7 de desembre de 1890. Tenien dret de vot tots els homes majors de 25 anys amb un mínim de 2 anys de residència en el municipi. A l’Hospitalet n’hi havien 718 electors, gairebé el triple dels que n’hi havia en les eleccions de 1878, de les que sabem que eren 249 electors. 

Només en van votar 271 electors (38%). Es podien votar tres noms, i de cada districte sortien escollits quatre diputats. Els més votats a l’Hospitalet foren els membres la candidatura de Unió Republicana, proclamada a la reunió de Molins el 23 de novembre anterior: el federals Pau Barbé i Josep Mª Serraclara i el zorrillista Joan Salas, que van obtenir entre 185 a 160 vots. La resta de candidats, liberals i conservadors, van treure entre 112 i 11 vots: Sostres, fusionista, Ricart  i Raimon Duran i Ventosa, conservadors i el conservador silvelista Magí Sandiumenge.

A partir d’aquestes votacions, sembla evident que la participació és baixa, encara que sempre superior a la de les eleccions amb sufragi restringit. Uns 200 electors es mantenien fidels al republicanisme, constituint la majoria de les ideologies que es manifestaven a les eleccions. Tanmateix, la majoria de la població que no anava a votar, era per influència de l’anarquisme? Sens dubte que una part d’aquesta abstenció es devia a la penetració de l’apoliticisme anarquista, una ideologia amb important presència a l’Hospitalet des de començaments de la dècada de 1870.

Eleccions a Corts de febrer de 1891

Per l’1 de febrer de 1891 s’havien convocat eleccions a Corts, i això ja eren figues d’un altre paner. Les expectatives del sufragi universal van fer que les diverses faccions republicanes confirmessin la coalició de desembre. En gener es reuniren representants de grups republicans de 15 pobles del districte i acordaren presentar un únic candidat, Josep Rubaudonadeu, que ja havia estat diputat pel districte en els rengles del federalisme durant el Sexenni, que ha havia patit el frau i la repressió com a candidat en 1884, i que en 1891era possibilista. 

Josep Rubaudonadeu

Per aturar la possible embranzida republicana a l’escalf del sufragi universal, els sistemes de control dels resultats electorals dels partits del règim, Liberal i Conservador, s’hi van posar de valent. He descrit la tupinada al Districte de Sant Feliu al Quaderns d’Estudi 30.

 

Només assenyalar que els certificats signats pels presidents de les seccions de l’Hospitalet donaven 313 vots pel candidat republicà i 162 pel candidat liberal, Josep Comas. Per contra, el resultat oficial, proporcionat per l’alcalde, va ser de 471 vots per Comas i 340 vots per Rubau. Les reclamacions per l’acta de Sant Feliu van allargar-se durant setmanes al Congreso, que finalment va donar la raó a la versió oficial. Comas finalment va obtenir l’acta de diputat amb els decisius “vots” de l’Hospitalet.

Tot sembla indicar que, malgrat el falsejament oficial dels resultats, l’electorat de la ciutat continuava sent majoritàriament republicà i que s’havia produït un increment important en els resultats d’aquesta opció política, passant de 200 a 300 vots. A l’Hospitalet i al conjunt del districte de Sant Feliu s’hagué de recórrer a la violència durant, i al frau documental després de les eleccions de 1891, perquè el cos electoral no s’havia deixat manipular ni comprar abans dels comicis.

Hi ha una consciència i una mobilització de les classes baixes prou important com per discutir l’hegemonia política de l’oligarquia. I això només va ser possible quan republicanisme (especialment el federal) i obrerisme van fer una coalició, com confirma la participació de les entitats obreristes locals (Ateneo La Unión i Sociedad de Obreros Agrícolas, que venien, recordem-ho, de l’apoliticisme en la dècada de 1870) en els actes de recolzament a Rubau. 

Eleccions municipals de maig de 1891

Les segones eleccions de 1891 van ser les municipals, el 10 de maig, en plena mobilització provocada pel conflicte en el recompte dels comicis anteriors. I també poc després del 1er de maig, que es celebrava per segona vegada, amb vagues a les indústries (segons el Govern Civil en Hospitalet trabajan muy pocas fábricas) i dels paletes. A més, tenim constància documental, en gener i març d’aquell any, que la classe jornalera tenia la capacitat d’organització i reivindicació com per plantar-se davant de l’Ajuntament a demanar feina pública perquè patien atur, i aconseguir-la.

Les eleccions municipals es feien cada dos anys i es renovaven la meitat dels regidors, que a l’Hospitalet eren un total de 12. Aquell any, en comptes de 6, s’havien de renovar 7 regidors, per cobrir una vacant. Els electors eren 1028 (una mica més del triple que en les anteriors, encara amb sufragi restringit) i malauradament només tenim dades de participació del districte 1er, amb 687 electors i 376 votants (55%).

Segons un informe de l’alcalde al Governador Civil els escollits en el districte 1er van ser 2 federals, 1 zorrillista i 1 independent, mentre que en el districte 2on havien sortit 1 conservador, 1 possibilista i un empat entre 1 federal i un carlí.

L’empat es va produir a 108 vots entre Gabriel Bernadà i Buenaventura Sanfeliu, i es va desfer amb un sorteig, que va guanyar Bernadà. No sabem del cert qui era el carlí i el federal. El candidat més votat va ser Carles Figuerola. El nous regidors eren els esmentats Bernadà i Figuerola, Joan Herp, Joan Enrich, Benet Prats, Josep Coll i Josep Oliveras. Aquests dos últims ja formaven part de l’anterior consistori, amb Oliveras com alcalde.

Per tant, dels 8 candidats més votats, 5 eren de les diverses branques del republicanisme (federals, zorrillistes i possibilistes, que eren Figuerola, Coll i probablement Benet Prats que en 1887 era a la junta de l’Harmonia). D’aquests 5 republicans, recordem que només 4 entraren a l’Ajuntament.  Per tant, veiem com en les municipals de 1891 tornaren a guanyar els republicans a l’Hospitalet.

Eleccions a Corts de març de 1893

El que no va ser possible  en 1891, es va aconseguir en les eleccions de 1893. En el Districte de Sant Feliu la coalició  republicana va presentar de candidat al republicà federal Joan Martí, conegut popularment amb el nom de “el Xic de la Barraqueta”. Martí, nascut a Martorell, havia estat el capitost de partides republicanes que havien pres les armes en diverses ocasions entre 1868 i 1876, i també havia estat escollit diputat en 1872.

Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, en una fotografia publicada en 1909, amb motiu de la seva mort.

A la circumscripció tenien vot 12.805 electors, dels quals van votar 5.921, un 46,2%. El Xic va obtenir 2.816 vots, un 44,6% dels votants. Sostres, liberal, amb 2.213 vots i Rubau, republicà possibilista, amb 887 vots, completaven els resultats. Els triomfs republicans van ser qüestionats per liberals i conservadors, i van caldre mobilitzacions a Vilafranca o Vilanova per ratificar les actes aconseguides a les urnes.

No tenim dades locals, però si ja guanyaven els republicans en èpoques més difícils és més que probable que tornessin a guanyar a l’Hospitalet quan aconseguiren la victòria a tot el districte. La coalició Unió Republicana i els possibilistes (que anaven pel seu compte) van obtenir una quarta part dels escons a Catalunya, entre el que també hi era Salmerón pel districte de Gràcia. També triomfaren a Madrid i València, on existia la capacitat de controlar la netedat de les eleccions.

L’època de 1890 a 1893 va ser d’ofensiva política i social de les classes treballadores, ben visible a nivell local i comarcal. La confluència del republicanisme i de l’obrerisme feien recordar els temps del Sexenni. S’ensorrava l’edifici de la Restauració? Bé, en aquella mateixa tardor de 1893, els “oportuns” atemptats contra Martínez Campos i, sobretot, del Liceu van ser decisius per estroncar el procés de reconstrucció d’una alternativa social i política popular i democràtica.

 

Recomposició republicana

 

En un llistat d'entitats de 1898 no apareix cap amb el terme republicà/na en el seu nom. Sí que n'hi havien associacions lligades a la tradició republicana i obrerista, com l'Ateneo La Unión, el Casino Hospitalense i algunes cooperatives, mutualitats i corals.

Aquell any, 1898, el "Desastre" (la derrota en la Guerra de Cuba i Filipines) va sacsejar el país i la crisi política va ser profunda. Les forces polítiques al marge del sistema, republicans i catalanistes, van tenir més oportunitats.

 

Algunes de les diverses faccions republicanes van veure a necessitat d'unir-se, i van crear la Fusión Republicana, que va tenir el seu comitè a l'Hospitalet l'any 1899. El seu president era Josep Costa. El 4 de gener de 1900 informaren a l'Ajuntament que al dia següent farien una reunió pública. L'any 1901 ja existia un Centro Democrático Republicano al poble.

 

La reorganització i la unitat d'acció va permetre la victòria electoral republicana a l'Hospitalet i al districte a les eleccions de 1903. El republicanisme serà també l'opció política majoritària a l'Hospitalet durant les primeres dècades del segle XX.

---

[i] AMHL “Governació s. XIX-XX”

[ii] AMHL “Correspondència 1900-1901”

[iii] AMHL “Sanitat. Juntes 1834-1920”

[iv] AMHL “Correspondència 1900-1901”

[v] AMHL “Governació s. XIX-XX”