2. La población mundial,
en 2014 era de 7.266 millones (M) de personas; de ellas, 3.655 M eran del
género masculino y 3601 del género femenino, lo que da una proporción de 101,8
hombres por cada 100 mujeres (a partir de ahora, sex ratio o SR).
SR por países. El azul indica más hombres que mujeres, y el magenta, más mujeres que hombres.¡Atención!, recordemos que la SR óptima no es 100, sino 95, y que un color magenta claro puede indicar que se producen feminicidios en aquel país. En la SR de los países también pueden intervenir las migraciones que sean mayoritariamente de un género o de otro.
3. Sin embargo, la SR
varía mucho entre continentes, regiones o países. La SR de Asia es de 104,7,
mientras que la de Europa es 93,1.
4. La igualdad legal
entre los géneros conseguida en Europa Occidental-Europa Meridional no ha
erradicado la desigualdad real, pero probablemente sea el lugar del mundo en el
que esa igualdad real esté más cerca. Por tanto, afirmaré que la SR de esas
regiones de Europa es la más cercana a la óptima. Si corregimos la desviación
provocada por la desigualdad todavía existente, la SR que debía existir en todo
el mundo es 95.
Datos de España en http://www.feminicidio.net/
5. La diferencia entre la
SR óptima y la existente se debe a la “sobremortalidad” femenina provocada por
el machismo, es decir al feminicidio.
Diana Russell afirmó que el feminicidio es el asesinato de mujeres por hombres
por el hecho de ser mujeres. Creo que el feminicidio es un concepto más amplio.
No hace falta un asesinato para provocar la muerte de una mujer, bastan una
educación insuficiente, una asistencia médica deficiente, un matrimonio
forzado... Y no siempre es a manos de hombres. Entiendo el feminicidio como la muerte de una niña o una mujer a
consecuencia de la discriminación y el maltrato que sufre a causa de su género.
6. Si la SR del mundo
debería ser, aproximadamente, 95 y es 101,8, ello quiere decir que “faltan” alrededor
de 257 M de niñas y mujeres. Y eso, entre las generaciones vivas. Esta cifra
surge de una sencilla proporción: si la cifra de hombres es la correcta (3.665
M), la que tendría que haber de mujeres con la SR de 95 sería de unos 3.858 M.
La diferencia con la cantidad de mujeres que realmente hay (3.601) da esa
espeluznante cantidad de personas del género femenino que tendrían que estar en
el mundo, y no están. En mi artículo anterior, con datos de 2013 la cantidad
era de 238,5 M. Parece que no vamos mejorando.
La película "La ciudad del silencio" aborda los feminicidios en Ciudad Juárez, México.
7. Esa cifra es muy
matizable porque habría que estudiar región por región. La verdad es que me
cuesta hablar de millones de personas asesinadas con esta ligereza y falta de
precisión, pero no tengo la capacidad para hacerlo mejor. Seguramente la cifra
de víctimas del feminicidio es superior, porque en Europa Oriental la SR es de
89. Esta cifra parece indicar que allí no hay feminicidio. Lo cierto es que hay
una sobremortalidad masculina extraordinaria provocada por el alcoholismo, lo
que oculta la sobremortalidad femenina generada por el machismo y agravada precisamente
por ese alcoholismo. Un informe de 2010 afirmaba que en Rusia morían anualmente
14.000 mujeres a manos de sus parejas o familiares.
8. Los países en los que
el feminicidio es enorme son India y China. Según el último censo, de 2011, la
SR de la India era de 106,1, lo que quiere decir que deberían haber 68 M de
niñas y mujeres más de las que hay. En una estimación no oficial de 2016, la
situación habría empeorado, con una SR de 106,7. Como es conocido, en India se
han popularizado las clínicas que hacen ecografías para determinar el género
del feto, y si es femenino… En China, según el censo de 2010, faltan 70 M de niñas
y mujeres, una cantidad que asciende a 72 M según una estimación de 2016.
"La maldición de ser niña"
9. Pues sí, en un
insignificante blog escrito por un insignificante profe de secundaria se afirma
que el feminicidio es uno de los más importantes genocidios de la historia (¿el
más grande?), que, redondeando, en el último siglo se ha asesinado o dejado
morir a más de 200 M de personas por el hecho de que eran del género femenino.
Y las muertes son contabilizables, el sufrimiento, no. Es, sin duda, una de las
lacras más terribles del mundo, uno de los problemas más acuciantes. Sin embargo,
no está en la agenda de ninguna cumbre mundial, ni ocupa demasiado tiempo en
los consejos de ministros. Seguramente porque los dirigentes políticos son
mayoritariamente hombres.
10. Y todos estos
crímenes, ¿por qué? La respuesta es muy sencilla, machismo, es decir la creencia de que los humanos de género
masculino son superiores a las mujeres y tienen más derechos, y el patriarcado, es decir la creencia y las
leyes que imponen la autoridad de los hombres sobre las mujeres. Estas dos
plagas adoptan múltiples formas y se perpetúan, a veces modernizándose, a veces
volviendo a costumbres y religiones ancestrales. Y para combatirlas, la
respuesta es sencilla, feminismo, la
ideología y la acción por la igualdad entre los géneros.
El republicanisme era als
segles XIX i XX, i és al segle XXI, una ideologia que anava més enllà de la substitució de
la monarquia per la república. Contenia un programa d'aprofundiment democràtic,
d’allò que ara anomenem “procés constituent”, i de reformes socials en la línia
de reduir les desigualtats i eliminar la pobresa.
A Catalunya, en l’últim terç del segle XIX, n’hi havien diverses branques, destacant la federal, que
volia autogovern pel país, la centralista, la possibilista, que era més
dretana, i d’altres que seguien a alguns líders.
A hores d’ara tenim un coneixement
parcial de l’evolució política de l’Hospitalet en aquesta època, però una cosa
podem afirmar, el republicanisme era l’opció
política majoritària a l’Hospitalet.
"Manifestació per la República" (1904) d'Antoni Estruch. Podria ser una escena hospitalenca
La Primera República
L'any 1872 es produí una gran renovació en l'Ajuntament, i fou escollit com alcalde per unanimitat de tots els regidors en Josep Diví i Codina. La seva adscripció política queda clara quan veiem que fou un dels regidors que l'exèrcit va destituir l'octubre de 1869 arran de la revolta republicana federal d'aquell moment.
Aquest consistori és el que es reuní el 14 de febrer de 1873 i a petició de la Diputació es pronuncià:
" (...) aceptar de hecho la proclamación de la República Democrática Federal, por considerar la forma de gobierno más conveniente en España (...)"
Atenció, perquè la República proclamada l'11 de febrer no era pas federal. Aquí hi ha un pronunciament polític que va més enllà de l'acte d'acatament o protocolari.
Dos cops d'Estat militars, uns mesos més tard, ens van portar la Primera Restauració Borbònica de la nostra història.
Grups polítics durant la Restauració
Existia un grup
conservador, amb els que van ser alcaldes Jaume Arús, Antoni Parera (1866-68 i
1876-77) i Francesc Goyta (1879-1881). La seva entitat era el Casino del Centro. També un grup
liberal, amb Pere Norta al capdavant, i que ocupà l’alcaldia durant la década de
1880. Partit Conservador i Partit Liberal eren els que es repartien el poder de
forma no democràtica, encara que amb lleis i formes democràtiques, en aquesta època,
que anomenem Restauració.
Existia un Centro Republicano Histórico des de
1886, dirigit per Josep Coll. Un altre líder republicà era Josep Diví, alcalde entre 1872 i 1874, que també dirigia en 1886 el Casino La Armonia (que segons l’alcalde de 1876 “en tiempo de la revolución fue siempre el
templo de los federales”) i el Montepío
Hospitalense. En 1891 trobem a Diví de president de l’Ateneo La Unión,que
havia estat creat tres anys abans.
Des de 1874 existia una
societat obrera que recollia i feia de tapadora de les molt actives seccions
locals de l’AIT que havien d’actuar en la clandestinitat. Finalment
aconseguiren la legalització de la cooperativa Unión de los obreros del Hospitalet del Llobregat en 1876. Aquesta
entitat farà un salt endavant en 1888 quan posaren en marxa l’Ateneo La Unión. Els líders d’aquestes
entitats són Pere Llopis, Jaume Mitjavila, Joan Oño, etc. Oño també era a la
junta directiva del Montepio Hospitalense.
L’any 1882 es fundà la Sociedad de
auxilios mutuos entre agricultores, que en 1886 tenia a Esteve Llanés de
president.
Eleccions de 1876
Les eleccions a Corts fetes
en 1876 encara es van fer amb sufragi
universal masculí. L’Hospitalet tenia aleshores 890 electors, dels que van
votar el 47%. Va guanyar el candidat republicà, Orense, amb 233 vots, seguit pel candidat
conservador, Sedó, amb 182 vots. Tanmateix, el conservador va ser qui va
obtenir l’acta de diputat en obtenir més vots, si més no és el que deia la
documentació oficial, en el conjunt del districte.
És significatiu que a l’Hospitalet
sortís un resultat contrari a les instruccions del govern. Això vol dir que el
republicanisme local tenia prou capacitat d’organització com per controlar les
eleccions.
Entre 1876 i 1890 les
eleccions es van fer amb sufragi censatari, és a dir, que només votaven el
rics. Per tant, les opcions republicanes no tenien cap possibilitat, i les eleccions
no reflectien la voluntat real de la població. Per aquesta raó, els republicans pactaven amb els liberals més progressistes. La tensió política portà a que les eleccions municipals de 1887 s'haguessin de fer tres vegades.
Eleccions provincials de desembre de 1890
Les primeres eleccions en
les que es va tornar a aplicar el sufragi universal masculí van ser les
eleccions provincials del 7 de desembre de 1890. Tenien dret de vot tots els
homes majors de 25 anys amb un mínim de 2 anys de residència en el municipi. A
l’Hospitalet n’hi havien 718 electors, gairebé el triple dels que n’hi havia en
les eleccions de 1878, de les que sabem que eren 249 electors.
Només en van votar 271
electors (38%). Es podien votar tres noms, i de cada districte sortien
escollits quatre diputats. Els més votats a l’Hospitalet foren els membres la
candidatura de Unió Republicana, proclamada a la reunió de Molins el 23 de
novembre anterior: el federals Pau Barbé i Josep Mª Serraclara i el
zorrillista Joan Salas, que van obtenir entre 185 a 160 vots. La resta de
candidats, liberals i conservadors, van treure entre 112 i 11 vots: Sostres, fusionista, Ricart i Raimon Duran i Ventosa, conservadors i el conservador silvelista Magí Sandiumenge.
A partir d’aquestes
votacions, sembla evident que la participació és baixa, encara que sempre
superior a la de les eleccions amb sufragi restringit. Uns 200 electors es
mantenien fidels al republicanisme, constituint la majoria de les ideologies
que es manifestaven a les eleccions. Tanmateix, la majoria de la població que no
anava a votar, era per influència de l’anarquisme? Sens dubte que una part
d’aquesta abstenció es devia a la penetració de l’apoliticisme anarquista, una
ideologia amb important presència a l’Hospitalet des de començaments de la
dècada de 1870.
Eleccions a Corts de febrer de 1891
Per l’1 de febrer de 1891
s’havien convocat eleccions a Corts, i això ja eren figues d’un altre paner.
Les expectatives del sufragi universal van fer que les diverses faccions
republicanes confirmessin la coalició de desembre. En gener es reuniren
representants de grups republicans de 15 pobles del districte i acordaren
presentar un únic candidat, Josep Rubaudonadeu, que ja havia estat diputat pel
districte en els rengles del federalisme durant el Sexenni, que ha havia patit
el frau i la repressió com a candidat en 1884, i que en 1891era possibilista.
Josep Rubaudonadeu
Per aturar la possible
embranzida republicana a l’escalf del sufragi universal, els sistemes de
control dels resultats electorals dels partits del règim, Liberal i
Conservador, s’hi van posar de valent. He descrit la tupinada al Districte de
Sant Feliu al Quaderns d’Estudi 30.
Només assenyalar que els certificats signats pels presidents de les seccions de
l’Hospitalet donaven 313 vots pel candidat republicà i 162 pel candidat
liberal, Josep Comas. Per contra, el resultat oficial, proporcionat per
l’alcalde, va ser de 471 vots per Comas i 340 vots per Rubau. Les reclamacions
per l’acta de Sant Feliu van allargar-se durant setmanes al Congreso, que finalment va donar la raó
a la versió oficial. Comas finalment va obtenir l’acta de diputat amb els
decisius “vots” de l’Hospitalet.
Tot sembla indicar que,
malgrat el falsejament oficial dels resultats, l’electorat de la ciutat
continuava sent majoritàriament republicà i que s’havia produït un increment
important en els resultats d’aquesta opció política, passant de 200 a 300 vots.
A l’Hospitalet i al conjunt del districte de Sant Feliu s’hagué de recórrer a
la violència durant, i al frau documental després de les eleccions de 1891,
perquè el cos electoral no s’havia deixat manipular ni comprar abans dels
comicis.
Hi ha una consciència i
una mobilització de les classes baixes prou important com per discutir
l’hegemonia política de l’oligarquia. I això només va ser possible quan
republicanisme (especialment el federal) i obrerisme van fer una coalició, com
confirma la participació de les entitats obreristes locals (Ateneo La Unión i Sociedad de Obreros Agrícolas,
que venien, recordem-ho, de l’apoliticisme en la dècada de 1870) en els actes
de recolzament a Rubau.
Eleccions municipals de maig de 1891
Les segones eleccions de
1891 van ser les municipals, el 10 de maig, en plena mobilització provocada pel
conflicte en el recompte dels comicis anteriors. I també poc després del 1er de maig, que es celebrava per segona vegada, amb vagues a les indústries (segons
el Govern Civil en
Hospitalet trabajan muy pocas fábricas) i dels paletes. A més, tenim constància documental, en gener i
març d’aquell any, que la classe jornalera tenia la capacitat d’organització i
reivindicació com per plantar-se davant de l’Ajuntament a demanar feina pública
perquè patien atur, i aconseguir-la.
Les eleccions municipals
es feien cada dos anys i es renovaven la meitat dels regidors, que a
l’Hospitalet eren un total de 12. Aquell any, en comptes de 6, s’havien de
renovar 7 regidors, per cobrir una vacant. Els electors eren 1028 (una mica més
del triple que en les anteriors, encara amb sufragi restringit) i malauradament
només tenim dades de participació del districte 1er, amb 687 electors i 376
votants (55%).
Segons un informe de
l’alcalde al Governador Civil els escollits en el districte 1er van ser 2
federals, 1 zorrillista i 1 independent, mentre que en el districte 2on havien
sortit 1 conservador, 1 possibilista i un empat entre 1 federal i un carlí.
L’empat es va produir a
108 vots entre Gabriel Bernadà i Buenaventura Sanfeliu, i es va desfer amb un
sorteig, que va guanyar Bernadà. No sabem del cert qui era el carlí i el
federal. El candidat més votat va ser Carles Figuerola. El nous regidors eren
els esmentats Bernadà i Figuerola, Joan Herp, Joan Enrich, Benet Prats, Josep
Coll i Josep Oliveras. Aquests dos últims ja formaven part de l’anterior
consistori, amb Oliveras com alcalde.
Per tant, dels 8
candidats més votats, 5 eren de les diverses branques del republicanisme (federals,
zorrillistes i possibilistes, que eren Figuerola, Coll i probablement Benet
Prats que en 1887 era a la junta de l’Harmonia). D’aquests 5 republicans,
recordem que només 4 entraren a l’Ajuntament. Per tant, veiem com en les municipals de 1891
tornaren a guanyar els republicans a l’Hospitalet.
Eleccions a Corts de març de 1893
El que no va ser possible
en 1891, es va aconseguir en les eleccions
de 1893. En el Districte de Sant Feliu la coalició republicana va presentar de candidat al
republicà federal Joan Martí, conegut popularment amb el nom de “el Xic de la
Barraqueta”. Martí, nascut a Martorell, havia estat el capitost de partides
republicanes que havien pres les armes en diverses ocasions entre 1868 i 1876,
i també havia estat escollit diputat en 1872.
Joan Martí, el Xic de la Barraqueta, en una fotografia publicada en 1909, amb motiu de la seva mort.
A la circumscripció
tenien vot 12.805 electors, dels quals van votar 5.921, un 46,2%. El Xic va
obtenir 2.816 vots, un 44,6% dels votants. Sostres, liberal, amb 2.213 vots i
Rubau, republicà possibilista, amb 887 vots, completaven els resultats. Els
triomfs republicans van ser qüestionats per liberals i conservadors, i van
caldre mobilitzacions a Vilafranca o Vilanova per ratificar les actes
aconseguides a les urnes.
No tenim dades locals,
però si ja guanyaven els republicans en èpoques més difícils és més que
probable que tornessin a guanyar a l’Hospitalet quan aconseguiren la victòria a
tot el districte. La coalició Unió Republicana i els possibilistes (que anaven
pel seu compte) van obtenir una quarta part dels escons a Catalunya, entre el
que també hi era Salmerón pel districte de Gràcia. També triomfaren a Madrid i
València, on existia la capacitat de controlar la netedat de les eleccions.
L’època de 1890 a 1893 va
ser d’ofensiva política i social de les classes treballadores, ben visible a
nivell local i comarcal. La confluència del republicanisme i de l’obrerisme
feien recordar els temps del Sexenni. S’ensorrava l’edifici de la Restauració?
Bé, en aquella mateixa tardor de 1893, els “oportuns” atemptats contra Martínez
Campos i, sobretot, del Liceu van ser decisius per estroncar el procés de
reconstrucció d’una alternativa social i política popular i democràtica.
Recomposició republicana
En un llistat d'entitats de 1898 no apareix cap amb el terme republicà/na en el seu nom. Sí que n'hi havien associacions lligades a la tradició republicana i obrerista, com l'Ateneo La Unión, el Casino Hospitalense i algunes cooperatives, mutualitats i corals.
Aquell any, 1898, el "Desastre" (la derrota en la Guerra de Cuba i Filipines) va sacsejar el país i la crisi política va ser profunda. Les forces polítiques al marge del sistema, republicans i catalanistes, van tenir més oportunitats.
Algunes de les diverses faccions republicanes van veure a necessitat d'unir-se, i van crear la Fusión Republicana, que va tenir el seu comitè a l'Hospitalet l'any 1899. El seu president era Josep Costa. El 4 de gener de 1900 informaren a l'Ajuntament que al dia següent farien una reunió pública. L'any 1901 ja existia un Centro Democrático Republicano al poble.
La reorganització i la unitat d'acció va permetre la victòria electoral republicana a l'Hospitalet i al districte a les eleccions de 1903. El republicanisme serà també l'opció política majoritària a l'Hospitalet durant les primeres dècades del segle XX.
El següent article té el
seu origen en la xerrada que vaig fer el passat 28 d’octubre a l’Ateneu Cultural
Catalònia, a la seva seu, a Collblanc. Moltes gràcies per la seva invitació i
confiança i per la seva amabilitat.
Un dia vaig sentir que
algú deia que uns anys ençà existia aquesta dita: “Estàs més perdut que un
turista a l’Hospitalet”. Ves per on, l’any 2016 a algú altre se li acut fer un article amb el títol “L’Hospitalet i el turisme” i no el prenen per
boig. Què ha passat?
La Plaça Europa en 2008. A la dreta, l'Hotel Porta Fira en construcció.
Espanya és el 3r país del món en quantitat de turistes i el 2n en
ingressos. El 50% venen de Regne Unit, Alemanya i França.
Amb la crisi, el turisme
ha guanyat importància relativa. Abans de 2010 el turisme era un 10% del PIB i
l’12% de l’ocupació. Per tant, és un sector que ha resistit o crescut mentre
que la recessió feia baixar la majoria dels altres sectors. El sector de
l‘automoció significa el 10% del PIB i la construcció no arriba al 6%, encara
que com sabem és molt fluctuant i vers el 2006 era del 12% del PIB.
Catalunya atrau una
quarta part dels turistes estrangers que arriben a Espanya, uns 17 M. Si els
sumem 10 M de catalans i 5 M de la resta d’Espanya, també tenim un sector que
és el 12% del PIB català.
El turisme més important és
el de “sol i platja”, però darrerament s’ha produït un fenomen molt important:
l’explosió turística de la ciutat de Barcelona. A hores d’ara, Barcelona és la
12ª ciutat de món més visitada. En 2015 van allotjar-se 8,3 M de visitants als
seu hotels (recordem que Catalunya té 7,5 M d’habitants). Això són uns 15 mil M
€, que fa que sigui la 6ª ciutat en el món per ingressos. I en el primer
semestre de 2016 ja ha crescut un 11% en relació a 2015…
Això ha fet que la
suburbialització dels municipis al voltant de Barcelona torni a funcionar, com abans
havia passat amb l’agricultura o la indústria. S’hi localitzen establiments
hotelers a l’Hospitalet per la proximitat de Barcelona. O per la localització
d’infraestructures que tenim a l’Hospitalet per la proximitat de Barcelona: el
cas més evident és la Fira.
A hores d’ara,
l’Hospitalet és la 12ª localitat catalana per places hoteleres (4.638 a finals
de 2015) i la 7ª en recaptació de la taxa turística, perquè a Barcelona i
l’Hospitalet la recaptació per client és major. De les places hoteleres, 666
eren pisos turístics. Fent una aproximació a partir de la recaptació de la taxa
hotelera, podem dir que la facturació dels establiments hospitalencs deu ser d’uns
450 M €.
A l’Hospitalet
tenim 13 hotels, més de 30 establiments d’apartaments, i un alberg. La major concentració es dóna al voltant de
Granvia i Fira, i en segon lloc, Collblanc. L’alcaldessa va anunciar la
construcció d’un altre hotel de la cadena Easy de 10 plantes a la Granvia el
passat mes d’abril. I també va dir que treballava per atraure’n més.
Fins aquí, les dades.
Ara, valorem. Tot plegat, és bo o dolent? Quines són les conseqüències bones i
les dolentes?
L'Hospitalet, 2017.
OPORTUNITATS
L’efecte positiu del
turisme és bàsicament l’econòmic. Uns anys ençà podíem dir que afavoria
l’intercanvi d’idees o de costums… Ara ja no cal el turisme per tot això. La
part bona del turisme és la riquesa i l’ocupació que genera.
Quin impacte directe té
per l’Hospitalet? La població ocupada en
aquest sector, els impostos que paguen els hotels i la part que arriba a
l’Ajuntament de la taxa turística (un 30%), aprovada al Parlament de Catalunya
l’any 2012. Uns 203 mil € en 2015?
Al Centre d’Estudis fa
temps que veiem la nova situació de centralitat metropolitana de la ciutat, i
el seu nou paper en el sector turístic. Creiem que podem aprofitar
l’oportunitat d’una manera més intensa. Sabem que el turisme va a Barcelona i
que cap element local pot competir amb Gaudí. Per tant, serà molt difícil
atraure visitants. Però el que hem de tenir ben present és que no els hem
d’atraure, ja hi són. Podem plantejar-nos un objectiu ben a l’abast. Hem
d’aconseguir que una part dels que dormen als hotels de la ciutat dediquin una part
del seu temps a visitar l’Hospitalet.
Fa dos anys que vam
plantejar al regidor de Cultura que havíem de senyalitzar i posar en valor els
elements patrimonials de la ciutat. La seva resposta va ser ràpida i positiva.
El problema va venir quan vam haver de coordinar Cultura amb Urbanisme. El cas
és que dubto que pel proper estiu n’hi hagi alguna mena de rètol que indiqui
als milions de visitants del Camp Nou que a 20 passes de la boca del metro n’hi
ha un mercat Art Déco on, a més,
poden comprar de tot com a La Boqueria. I ni goso somiar amb la prolongació de
la línia del bus turístic cap a un Can Rigalt restaurat i visitable.
Al Centre d’Estudis ja
hem entregat els textos de 10 elements patrimonials i treballem en els 10
següents. Ara manca la voluntat política de materialitzar les senyalitzacions i
impulsar activitats que puguin produir un benefici econòmic. Fa temps que es
parla de fer alguna cosa a Can Trias que és al davant mateix de la Fira…
La xemeneia de Can Trias, entre els gratacels.
Una bona notícia es va
produir en juliol de 2015, quan l’Hospitalet va aconseguir el certificat de
Destí Turístic Esportiu. Aquesta és una altre línia positiva que s’hauria d’aprofundir.
En qualsevol cas, l’Ajuntament ha vist la importància que va assolint el sector
a la ciutat, i des de l’any passat que la regidoria de temes econòmics es diu “de
turisme i desenvolupament econòmic”.
PERILLS
PISOS TURÍSTICS
Sembla que des de les
manifestacions de la Barceloneta de 2014 que hem pres consciència que el
turisme també té importants perills. Potser el més conegut arran dels fets de
la Barceloneta és el dels apartaments turístics. Els il·legals perquè no paguen
impostos, etc, i juntament amb els legals, perquè poden generar greus problemes
de convivència. Per dir-ho d’una manera suau: els inquilins d’un apartament
turístic és força possible que no tinguin grans escrúpols per fer soroll,
embrutar, etc… en el bloc on vivim.
MASSIFICACIÓ
Omplim la ciutat d’hotels
per guanyar molts diners? Si estem d’acord en fomentar el turisme, quants
hotels més s’han de construir? 2, 8, 50 més? Ens anem tots i totes i convertim
les nostres cases en hotels? Imagino que tothom veu clar que s’ha de posar un límit
També aquest estiu han
hagut manifestacions a Roma o Venècia en el mateix sentit. Salou ha dit no a
tornar a fer la Saloufest, aquella festa d’universitaris britànics. La pressió
de l’Ajuntament i la Generalitat han provocat que no es faci, tot i perdre 5 M
€. Sembla que l’Ajuntament de Lloret ha dit que no l’acollirà. Per tant, sembla
que avança la consciència que no val tot, que no podem créixer indefinidament.
Estaríem disposat a acollir-la a l’Hospitalet?
En el fons, és una part
del debat més ample i profund dels límits del creixement econòmic.
Com sabem, l’Ajuntament
de Barcelona va suspendre la concessió de llicències turístiques el juliol de
2015. La moratòria d’un any es va prolongar un altre. Mentrestant es debat un
mapa turístic barceloní. En març de 2016 es va aprovar el Pla Especial
Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT) que ha posat un límit, pretén el
decreixement d’aquests establiments al centre i un moderat creixement a la
perifèria. En concret, a Sants preveu un màxim de 450 places més i a La Marina
del Prat Vermell, 1.480 places més. En el que es mostra contundent és amb els
pisos turístics: ni un més, i no renovar les llicències concedides anteriorment.
Els titulars deien,
l’Hospitalet (la Marín) acollirà els hotels que no vol Barcelona (la Colau). En
aquesta ocasió (només?) els titulars no responen a la veritat, per ignorància o
per interès. El govern de Barcelona, per la banda que toca amb l’Hospitalet no
veta als hotels, els limita.
Per tant, ara per ara,
l’Hospitalet acull hotels, no perquè no els vulgui Barcelona (que no és cert
que no els en vulgui) sinó per la mateixa raó que fa dos o tres anys, perquè és
a prop del centre de la ciutat. A més, en el darrer anys i mig, d’ençà de
l’aprovació de la moratòria a Barcelona, no s’ha produït cap onada
d’instal·lació d’hotels a la nostra ciutat.
En una recent enquesta,
el turisme era la segona preocupació dels habitants de Barcelona. Però també la
massificació turística era una de les principals queixes dels turistes
mateixos.
Pot arribar la
massificació, els pisos turístics plens de joves sorollosos a l’Hospitalet? Sí,
és clar que sí, especialment a diverses zones de la ciutat. Jo visc a 4,7 km
(59 minuts) caminant de la Plaça Catalunya, a menys de 30 minuts en metro. Si
recorden quan han viatjat a alguna ciutat és molt probable que s’hagin allotjat
més lluny del centre d’aquella ciutat.
CONTAMINACIÓ
Tota activitat econòmica genera
contaminació, que ens provoca greus perjudicis per la nostra salut. Com que els
efectes no són immediats, no sabem que la nostra bronquitis es deu als fums
provocats pels turistes, però és així.
Cap altra activitat
provoca tanta contaminació com els creuers. Barcelona va rebre en 2015 749
escales de creuer, amb 2,5 M de creueristes. Un creuer mitjà genera els fums de
12.000 vehicles, però són uns fums molt més contaminants i perjudicials per a
la salut perquè provenen de la combustió de fuel pesant i dels propis residus.
La Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet es troba a uns 8 km del molls on
atraquen els creuers. Rebem de valent aquests fums, que s’han detectat fins a l’Aragó.
El Llobregat, 23 de juny de 2015
EFECTES SOBRE L’ECONOMIA
No tots els efectes del turisme
en l’economia són positius. Per començar, genera una ocupació molt estacional,
és un sector que necessita mà d’obra de forma “flexible”, el que provoca una
important precarització i subocupació. Als que som d’història ens agrada fer
paral·lelismes, i tot això recorda a la situació que hi havia a les regions espanyoles
latifundistes. Hi ha un consens general en que aquella situació provocava molta
pobresa i patiment en la classe treballadora, però també era un fre al
desenvolupament econòmic general del país, per manca de generació de capitals,
demanda interior solvent, etc.
Per altra banda, l’ocupació
genera benestar quan les rendes que reben els treballadors són significatives.
Treballadors? Potser caldria dir més aviat treballadores. Com sempre, l’esglaó
més baix de l’escala sociolaboral és ocupat per les dones, com ara les
netejadores d’habitacions. L’explotació en aquest sector comença a ser dels que
destaquen històricament. Com denuncien les dones d’un col·lectiu que em sembla
admirable per la seva valentia i dignitat, les “Kellys” (nom derivat de “las
que limpian”) s’està pagant a 2€ per habitació i s’està obligant a fer més de
20 habitacions al dia. És la cara oculta del luxe i els vestíbuls lluents que
fan goig quan passeges per la porta dels hotels.
Quan cobra un/a cambrer/a
o un/a cuiner/a? Uns 800 € mensuals? És aquesta l’ocupació que genera el turisme?
Dels milers de milions que
facturen els hotels, quina part ens arriba als barris de l’Hospitalet, on vivim
les Kellys i els cambrers? Ben minsa. On van els beneficis? Els amos i accionistes no viuen a l’Hospitalet i tenen
els seus comptes a les Illes Caiman (o Panamà, o Andorra).
Font: www.hosteltur.com, 9 d'agost de 2016
EL MONOCONREU
La dimensió del turisme pot
arribar a ser excessiva en termes macroeconòmics. No és bo que un sector
assoleixi tanta importància relativa. Ja hem oblidat què ens ha passat fa ben
poc amb la construcció, que va arribar a més del 15% del PIB? Què passa quan
una comarca depèn d’una mica i aquesta mina es tanca?
Si depenem massa del turisme,
què passarà quan el turisme decaigui?, què farem amb tants hotels? A hores d’ara,
es calcula que el 30% dels turistes que arriben a Catalunya són “prestats” de
zones en conflicte. És a dir, si els turistes pugessin anar al Nord d’Àfrica o
l’Orient Pròxim hi anirien perquè seria molt més barat.
Ja en la dècada de 1990
les guerres d’Algèria i Iugoslàvia van impulsar un turisme espanyol que donava
senyals d’esgotament. I si canvien les modes? I si ja no es fan tantes fires i
congressos?
ELS PREUS DE L’HABITATGE
No és només pel turisme,
però el turisme és un dels factors que estan impulsant uns grans moviments d’inversions
immobiliàries cap a Barcelona i la seva perifèria (i l’Hospitalet ja no és
perifèria a efectes geogràfics i immobiliaris). D’això ja parlarem més
detingudament en el futur.
Sembla que ens hem de
començar a familiaritzar amb les “socimis”, societats d’inversió immobiliària
que compren blocs i pisos. I d’on obtenen els diners les socimis?, dels bancs,
és clar, que ho han rebut del Banc Central Europeu (és a dir, dels nostres
estalvis) que ho està prestant gairebé a interès 0 perquè les entitats
financeres facin créixer l’economia. Són al darrera de les operacions
immobiliàries que proliferen darrerament a la ciutat o del PDU-Granvia?
Sembla que Barcelona ha
rebut en 2015 un 2mil M € en inversions d’aquesta mena (un 80% del pressupost
de la ciutat). Això només pot provocar una cosa, una altra pujada dels preus de
compra i de lloguer de l’habitatge, i que molts pisos es dediquin a lloguer
turístic, i que s’expulsi a la població del barri que not pagar aquests preus… És
a dir, una forma de gentrificació.
A més, si el lloguer
turístic ofereix quatre vegades més de beneficis que el lloguer residencial, podem
vaticinar que viure de lloguer a molts barris de Barcelona i l’Hospitalet pot
esdevenir un record del passat en poc temps.
Dos hotels a zona de Granvia.
CONCLUSIÓ
El turisme ofereix
possibilitats a la nostra ciutat. Ja tenim un volum considerable de persones
que s’allotgen als establiments hotelers, la quantitat dels quals encara té un
cert marge de creixement. Tanmateix caldria consensuar un límit a aquest
increment, a més de vetar els pisos turístics. Hauria d’haver un pla semblant
al PEUAT a l’Hospitalet. Jo demano per l’Hospitalet el que s’ha fet a
Barcelona. A més, hauria d’haver un plantejament metropolità del fenomen
turístic, en el que els interessos dels habitants estiguin per sobre dels
interessos de les empreses hoteleres.
Cal posar en valor el
nostre patrimoni i plantejar-se activitats que puguin retenir als nostres
monuments, museus, restaurants, etc a
una part dels visitants que només dormen o passen fugaçment per la ciutat. I
cal que aquestes activitats no quedin en mans de les grans empreses que aspiren
els diners i se’ls emporten ben lluny, pagant sous de misèria. Volem cedir el nostre territori (un cop més) perquè uns altres es facin rics?
Afegit d'octubre de 2019 Segons un article a El País, l'Hospitalet és la sisena població catalana en recaptació de la taxa turística, és a dir en pernoctacions als seus 14 hotels. Durant el bienni 2017-18 es van recaptar 831 mil €, dels quals, la meitat, 415 mil €, van anar a les arques de l'Ajuntament.
