domingo, 27 de septiembre de 2015

La guerrilla antifranquista a l’Hospitalet abans del Quico


L’Hospitalet havia estat una ciutat amb una activitat social, sindical i política molt intensa fins 1939, i una important font de milicians i patrullers durant la Guerra. Per tant, era d’esperar que les accions armades antifranquistes amb protagonistes de la ciutat o que tingueren l’Hospitalet com a escenari fossin també abundants.

Els germans Sabaté, i especialment el Quico, són molt coneguts. Francesc Sabaté, per la seva persistència en la lluita armada contra el franquisme ha assolit l’estatus de mite. Tanmateix, abans de la seves primeres incursions a Catalunya ja s’havien organitzat alguns altres grups que van optar per la lluita armada.

De fet, l’assassinat del comissari de la policia de l’Hospitalet, que encapçalava la repressió política, José León Giménez, el 30 d’abril de 1939, es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista. El fet fou portat a terme, segons l’escriptor llibertari Abel Paz, per un grup anarquista liderat pel torrassenc Joaquim Pallarès Tomàs[1]. Aquesta afirmació és improbable, perquè Pallarés només tenia 16 anys en 1939. Dolors Marín és més cauta i només diu que aquesta mort se li va atribuir, sense afirmar-ho[2]. Si els autors no foren els membres del grup de Pallarés, qui va matar el comissari León?


El primer grup

El 25 de gener de 1940 es va fer un consell de guerra contra un grup d’acció.
La Vanguardia Española, 26 de gener de 1940, pàgina 5
Els encausats eren Josep Costa Morell, Andrés Morencio Trodable, Salvador Gimeno Lleonart, Pedro i Manuel Sánchez Segovia, Justo Germán Hernández, Francisco Martínez Rodríguez i Eugenio Collado Pérez. Se’ls acusava de ser de la FAI, encara que obeïen “elements marxistes” de l’exili. Havien repartit propaganda per l’Hospitalet i hi tenien un dipòsit d’armes, descobert per la policia.

Costa, com que era menor de 18 anys i no el podien condemnar a mort, es declarà  responsable de totes les acusacions i d’haver participat en l’assassinat d’un home a Sant Sadurní d’Anoia, amb d’altres dos activistes refugiats a França[3]. Tot i que no el van executar en aquell moment, el van assassinar a la presó el maig del 1943. No ens podem imaginar com serien aquests anys a la Model.

Tot sembla indicar que fou un grup detingut abans de cuallar i de començar a actuar. L'única acció va ser el llançament d'octavetes per part de Josep Costa.

El grup Pallarès

El segon grup que tenim identificat és el que encapçalava Joaquim Pallarès, que en 1942, quan sembla que va començar a actuar, tenia 19 anys. I diem sembla perquè la font de la que extraiem les dades és el consell de guerra que li van fer en 1943 i la seva fiabilitat és qüestionable[4]. A més, com hem vist, Abel Paz afirma que ja actuava en 1939. De fet, en la diligència del consell de guerra es diu d’ell: “individuo de valentía indomable, que demostrara en incidentes que ocurrieran cuando se le había detenido poco después de la liberación”. En aquests documents es diu que la duració del grup, uns vuit mesos, havia estat excepcionalment llarga.

Segons el consell de guerra sumaríssim que es va fer a Pallarès i al seu grup en març de 1943, les seves actuacions van començar en agost de 1942, amb l’assassinat d’un caporal de la guàrdia civil per robar-li la pistola. Se’ls acusà de fer dotze robatoris de diners, tres robatoris de pistoles i d’un tiroteig amb una patrulla de la guàrdia civil prop de Molins de Rei. Alguns dels robatoris van anar acompanyats d’agressions a les víctimes si aquestes es resistien.

La majoria de les accions van ser a Sants i dues a Collblanc-Torrassa: el robatori i pallissa a un drapaire al carrer Torns (17 d’octubre de 1942) i el robatori de la pistola del sereno del barri al carrer Progrés (21 d’octubre).

Finalment, foren detinguts Pallarès i dotze homes i una dona més; només un altre home dels que buscaven va escapar. La dona era Hilaria Fontdevila, que vivia amb Pallarès al carrer Progrés, núm. 110. Un altre dels detinguts era Pere Tresols Meix, mecànic casat de 28 anys i domiciliat al carrer Viena (actual Santiago Apòstol), núm. 52 de la Torrassa. 
Condemnes del consell de guerra dels membres del Grup Pallarès

Finalment, nou homes, entre 20 i 34 anys, foren condemnats a mort pel delicte d’atracament i mort, i foren executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és “axfisia” (sic), és a dir, que foren executats amb garrot vil,  i foren enterrats a la fossa comuna del Cementiri del Sud-Oest. Fontdevila fou condemnada a 15 anys. Dos encausats reberen una condemna de 4 anys i 2 mesos, i un altre fou absolt.
Segons Marin, tres dels membres d'aquest grup, Pallarès, Álvarez i Ruiz, eren dirigents del Comitè Regional de les reconstituïdes Joventuts Llibertàries. Antonio Téllez afegeix que altres dos, Saute i Argüelles, formaven part d'una comissió de coordinació entre Aragó i Catalunya.


El Grup Cuadrado

L´últim grup actiu a Barcelona i l’Hospitalet d’aquesta primera tongada, que coneguem en aquests moments, fou el de militants del PSUC encapçalat per Juan Antonio Cuadrado Diago
Segons la documentació recollida en el seu consell de guerra, Cuadrado després de passar dos anys a la presó (1939-1941) començà la seva activitat armada en febrer de 1945, quan feia el servei militar a La Remunta de l’Hospitalet. Va robar dues pistoles, va desertar, va passar a França i va crear un grup guerriller, que sembla que només va tenir temps de fer una acció, en el mes de març: l’atracament de la farmàcia que l’ex-cap de Falange de l’Hospitalet entre 1941 i 1944, Antonio Aparicio, tenia a la Torrassa (carrer Progrés). 
Aquell mateix mes, Cuadrado va haver de respondre a trets a l’atac d’un oficial del seu destacament amb el que va ensopegar i que el va reconèixer. La segona vegada que el van intentar agafar no va tenir tanta sort, i en abril fou tirotejat i detingut per la policia.

El grup guerriller era format per cinc homes, dels quals quatre foren detinguts en abril de 1945. Segons el consell de guerra, es tractava del Grupo Especial de Guerrilleros en Ciudad de Barcelona del Partit Comunista. El consell de guerra no es va fer fins el maig de 1946, segurament perquè van haver d’esperar al restabliment de Cuadrado. 
La Vanguardia Española, 23 de maig de 1946, pàgina 12.
Els encausats eren, a més de Cuadrado, Bonifacio García Menéndez, Rafael Fernández Luís, Pascual García Corredor, José Tamborero Villanueva y Antonio Hidalgo.[5]

La detenció de Cuadrado va ser el primer pas de la “caiguda” de gairebé tota l’estructura del PSUC (uns dos-cents detinguts), en el que s’ha conegut en la història del partit com el “cop d’abril”.


[1] Cit. a SANTACANA i TORRES, Carles. Victoriosos i derrotats. Barcelona, Centre d’Estudis de l’Hospitalet i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 279-280.
[2] MARÍN SILVESTRE, Dolors. Clandestinos. El maquis contra el franquismo, 1934-1975. Barcelona, Plaza&Janés, 2002, p. 208
[3] La Vanguardia Española, 26 de gener de 1940, p. 5.
[4] Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona
[5] La reconstrucció del grup de Cuadrado s’ha pogut fer gràcies a GÓMEZ, Josefina, MONTÓN i Miguel Ángel. “Els anys quaranta i cinquanta” L’Hospitalet lloc de memòria.Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista. L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007 (Recerques, 5), p. 185-186, a <https://rastrosderostros.wordpress.com/juan-antonio-cuadrado-diago/> i a La Vanguardia Española, 23 de maig de 1946, p. 12


sábado, 19 de septiembre de 2015

Una petita història de Santa Eulàlia II


8. Dinàmica social i associativa fins 1936

La composició de la població de Sta. Eulàlia en les primeres dècades del segle XX era majoritàriament de classe obrera industrial i jornalera agrícola. Les condicions de vida de la classe treballadora en aquella època eren molt dolentes i precàries. Com ja vam veure, el raval industrial i obrer de la Bordeta-Sta. Eulàlia va estar implicat en totes les mobilitzacions populars de la naixent àrea metropolitana de Barcelona; per exemple el motí contra les quintes del 1870, les vagues obreres i camperoles de 1872-3, 1882, 1890-93… 
Interior de Can Trinxet. La Ilustració Catalana, setembre de 1907
En 1890, fou un dels llocs on es va celebrar per primera vegada el 1er. de maig. Les mobilitzacions obreres tenien a Sta. Eulàlia un aspecte particular: hi havien també atacs contra els “burots”, aquella mena de duana que obligava a pagar per passar certes mercaderies entre Sants (Barcelona, des del 1897) i l’Hospitalet. Aquesta situació fronterera, per cert, afavoria les activitats relacionades amb el contraban.

Com ja vam veure en l’anterior entrada, Santa Eulàlia passà de 1.000 a 10.000 habitants entre 1900 i 1936, amb una extraordinària acceleració arran del desenvolupament industrial iniciat per la Gran Guerra de 1914. El Carrilet, inaugurat en 1912, millorà la comunicació del barri, que no parava de crèixer en direcció a ponent. El carrer Igualtat és de 1907, el de Buenos Aires de 1911, el d’Àngel Guimerà és de 1914, i en 1924 Amadeu Torner demanà d’urbanitzar les seves terres a tocar de l’antiga església. 

La importància de Santa Eulàlia i Collblanc-Torrassa van fer que s’allargués el Metro Transversal fins al barri en 1932. El metro sortia per primera vegada de Barcelona. 
L'Avinguda del Metro en 1932
La perillositat de l’accés al metro des de la Torrassa impulsà la construcció del Pont d’en Jordà (dit així perquè va ser el republicà Josep Jordà el seu principal impulsor) en 1935. També d’aquell any i del mateix autor, l’arquitecte municipal Puig i Gairalt,  és el mercat.

Les primeres entitats del barri que coneixem foren fundades en març de 1898. Potser formaven part d’un mateix projecte societari. Es tractaven de La Benéfica, de caràcter mutualista i recreatiu, i la Sociedad de ahorros cooperativos, una cooperativa de consum. El que no diuen els documents oficials és que també solien ser entitats amb un fort contingut polític i sindical. No existia res semblant a la Seguretat Social ni l’Estat del Benestar, per tant, les classes populars s’autoorganitzaven i creaven tota mena d’entitats que anaven des de l’oci fins l’assistència mèdica, passant pel cooperativisme de producció i consum, el sindicalisme i l’acció política. 

Cada entitat o grup d’entitats tenia un biaix ideològic determinat. El Partit Republicà Radical, va tenir molta penetració en la Sociedad Unión La Hortensia, creada en 1904, amb seu al Gran Café-Bar Carbó, conegut popularment com “Can Martiró”. El republicanisme catalanista tenia més predicament en la cooperativa El Respeto Mutuo, fundada en 1910. Això no vol dir que totes les persones associades tinguessin les mateixes idees o militància, només que tenien aquestes tendències. 
El Respeto Mutuo en 1997, cinc anys abans del seu inexplicable enderrocament.

El catalanisme conservador sí que tenia clarament una entitat, El Foment Autonomista Eulalienc, fundat en 1907, amb la seu a “Can Tòfol”, i que es va acabar adherint a la Lliga de Catalunya. L’anarquisme recobrà la seva importància en la década de 1920, encara que no va poder crear una entitat fins 1931, amb l’Ateneo Pro Cultura Paz y Amor, que portà a terme una intensa tasca cultural i educativa. 

En aquestes dècades la Unió Hortensia i el Foment Eulalienc rivalitzaven en oferir uns envelats i activitats més lluïdes en les festes majors, carnestoltes, etc. Els primers eren més aviat les classes treballadores i els segons els més rics del barri, escombriaires, botiguers, etc.   

Al cicle festiu, en el segle XX es van afegir dues noves activitats d’oci: el cinema i l’esport. La Unió Esportiva Eularienca, un club de futbol, ja existia en 1921. En els següents anys apareixeran més clubs de futbol, frontó, billar, etc. El Cine Victòria s’instal·là al Carrer Santa Eulàlia en 1923. El Cine Imperio (després es dirà Guimerà, pel carrer on era, cantonada amb Aprestadora) és de 1929, i també era un teatre.

9. Dinàmica social i política fins 1939

Santa Eulàlia, des del punt de vista sindical i polític, era més aviat santsenca que hospitalenca. Les mobilitzacions obreres i camperoles van continuar en aquesta etapa. Les vagues pacífiques del cicle 1902-1917 van rebre la resposta violenta del poder. Llavors, part del moviment obrer va caure en la provocació  i començà un altre cicle, a partir de 1917, en el que la violència sindical, especialment relacionada amb l’anarquista CNT, va determinar la dinàmica social.

Podem afirmar que Santa Eulàlia-Sants va ser un dels escenaris en els que a l’hivern de 1917-1918 va gestar-se el pistolerisme, al voltant d’unes vagues del tèxtil (amb protagonisme de Can Trinxet). Els carrers i les fàbriques del barri van assistir a diferents episodis de tiroteigs amb ferits i morts. Alguns patrons (Pareto, Trinxet, Caralt…) va ser víctimes d’atacs. Molts obrers i obreres patiren agressions de tota mena, tant per part de les bandes afins a la CNT com de grups de l’altre bàndol: la policia, escamots parapolicials i sindicats afins a la patronal.
Esquela mortuòria publicada a La Vanguardia el 27 de febrer de 1921. Pareto, propietari d'una fàbrica tèxtil de blanqueig i aprest, fou tirotejat en sortir de casa seva el dia 24
Un altre episodi d’aquesta extraordinària tensió social i política fou la revolta armada del desembre del 1933, l’epicentre de la qual va ser a Collblanc-Torrassa i Sta. Eulàlia. En el marc de les revoltes anarquistes que mostraven la decepció per la lenta política social dels governs d’esquerres, la victòria de les dretes en novembre de 1933 va precipitar un seguit d’aixecaments armats, el més important dels quals va ser a l’Hospitalet. La revolta començà el 8 de desembre, i finalment la ciutat va haver de ser ocupada el dia 14 per més de 500 agents de diferents cossos policials.
Cruïlla de Riera Blanca amb Carrer Santa Eulàlia. A l'esquerra, la caseta del burot.
En el marc d’una política de control social i polític de l’àrea metropolitana de Barcelona, el govern i l’exèrcit van endegar una política de construcció de casernes a les afores de Barcelona. A Santa Eulàlia li va tocar una d’elles: la Caserna de Lepant, construïda a partir de 1929.

Durant la II República, les eleccions a Santa Eulàlia les guanyava Esquerra Republicana de Catalunya i el Front Popular en 1936. Al barri hi havia una seu d’ERC i una altra del Partit Radical, a més del Foment que feia de local de la dretana Lliga de Catalunya. Un altre dels elements bàsics de les eleccions d’aquesta etapa era l’abstenció, preconitzada per la CNT. Malauradament no tenim totes les dades de participació per barris. Quan la consigna de l’abstenció fou més seguida, el novembre de 1933, la participació local fou del 37% i al barri de ben segur que fou inferior. A les eleccions del febrer de 1936, potser les que van tenir més participació, a Santa Eulàlia va ser del 54%.

La República va endegar una important política de foment de l’educació i es van crear una gran quantitat d’escoles. A l’Hospitalet es van obrir quatre, una de les quals era a Santa Eulàlia. Fou inaugurada en 1934 i va rebre el nom del recentment traspassat president de la Generalitat Francesc Macià. L’edifici era un notable exemple del racionalisme que portava a terme Ramon Puig i Gairalt en els seus darrers anys. Molts/es la recordareu amb el nom que va rebre després de la Guerra: Calvo-Sotelo.

La Guerra va significar un drama humà, com a tot arreu. Va començar amb la mobilització dels homes i dones militants de les organitzacions republicanes i anarquistes, que van aturar el cop d’Estat als carrers de Barcelona. De seguida va començar un procés revolucionari que implicà la col·lectivització de les terres i les fàbriques. Malauradament també van haver unes setmanes de violència incontrolada, en la que van morir assassinades persones de dretes o religioses, i l’església fou cremada.

La tensió entre republicans i anarquistes, que esclataria a Barcelona en maig de 1937, va tenir un enfrontament previ a Santa Eulàlia arran de la col·lectivització forçada d’El Respeto Mutuo, en desembre de 1936, un fet que va provocar una crisi política local. La situació global va empitjorar progressivament, amb l’arribada de refugiats, els bombardeigs i la carestia creixent d’aliments. En concret, foren bombardejades les fàbriques de Can Trinxet, ATASA (Can Pareto) i Can Trias i la zona dels escombriaires i el Canyet.

10. El primer franquisme 
 
La repressió va caure sobre la població del barri, majoritàriament obrera i de tendència republicana i anarquista. Una dotzena d’homes del barri foren assassinats per motius polítics només en 1939. El tribunal militar repressor fou traslladat a Santa Eulàlia des del Centre, per ser més a prop del seu teatre d’operacions principal. 
 
La vida quotidiana es va reprendre lentament, amb les limitacions pròpies de la misèria dominant i els estrictes límits culturals, socials i polítics impostos pel nou règim polític i l’Església. De l’antiga vida associativa només es va permetre que es mantingués l’antic Foment, ara amb el nom de Casino de Santa Eulalia. El Casino era l’associació de l’elit social del barri, afí al franquisme i de la que van sortir alguns regidors.

El Carrer Santa Eulàlia vers 1960

Va tenir algunes seccions esportives i va organitzar algunes festes majors del barri. A partir de la segona meitat dels 40’s van revifar algunes entitats esportives. Al Cine Victoria es va sumar entre 1950 i 1970 el Constelación, que a més de pel·lícules, oferia espectacles de varietats, per on van passar primeres figures de la cançó espanyola, quadres escènics de tota mena. 

 

La presència de l’Església al barri es va veure reforçada amb la creació de la parròquia de Sant Isidre Llaurador en 1946. El temple es construí entre 1947 i 1951, en el que l’arquitecte municipal Puig i Janer va imitar ni més ni menys que a Brunelleschi. Tot seguit s’iniciaren les obres de les dependències annexes dels diferents grups socials i litúrgics que s’havien creat. El rector durant els seus primers 30 anys, Joan Bonet, va dirigir una expansió espectacular, creant un esbart, un agrupament escolta i diverses escoles, com ara el Casal dels Àngels en 1958.

El Carrer Santa Eulàlia en la dècada de 1950. A l'esquerra, l'antic Cine Victoria.
Les indústries van refer-se de mica en mica de les destrosses dels bombardeigs i van intentar recuperar l’activitat anterior a la Guerra. L’any 1943 s’afegí la INDO a les moltes fàbriques del barri. La política econòmica del franquisme, l’autarquia, provocava que en algunes ocasions s’haguessin d’aturar per manca d’energia o matèries primeres. 
La pobresa i les esperances que generava la victòria dels aliats en la Guerra Mundial va permetre una revifalla, l’última, de l’anarcosindicalisme en 1945, i es produïren vagues a Can Trinxet. La misèria també feia del pont de la Torrassa una de les zones més importants de “descàrrega” de productes d’estraperlo. Els trens alentien la seva marxa i es llençaven els paquets, que eren convenientment recollits.
Plànol de Santa Eulàlia de 1958


La primera aportació del franquisme al barri foren, en 1954, les escoles de la Plaça Pius XII, en les que Manuel Puig i Janer continuava imitant les formes renaixentistes. En 1958, aquest edifici fou ampliat i acollí el primer institut d’ensenyament secundari de la ciutat, quan l’Ajuntament va haver d’acollir-se a una llei que permetia a diferents institucions crear un Centro Oficial de Patronato de Enseñanza Media (COPEM). L’última gran obra de Puig i Janer al barri fou la nova església de Santa Eulàlia de Provençana, en 1957. El revival en aquesta ocasió va ser neoromànic, en consonància amb el temple antic.
La confluència de Santa Eulàlia i Sant Josep vers 1958. Ja hi és la nova església, però encara no hi és el túnel, inaugurat l'any 1961.

11. El desarrollisme

Després de la liquidació de l’autarquia, el desenvolupament econòmic del país va fer un gran salt endavant. El primer símbol del canvi al barri va ser el nou i racionalista edifici del Cine Victòria, del 1960, dissenyat per Francisco Barba Corsini. 

El nou Cine Victoria

Aquell mateix any, la pesta porcina va acabar amb els porcs dels sitials. Això, amb les noves normatives de recollida d’escombraries van significar la fi d’aquesta lucrativa activitat en la zona d’Aprestadora i Can Pi. Els darrers escombriaires van tancar vers 1980 al Carrer Rosell. Les fàbriques van viure el seu darrer moment d’esplendor. Tanmateix, la creació dels polígons industrials de la Carretera del Mig (1960) i Pedrosa (1975) van provocar que Santa Eulàlia deixés de ser el gran barri industrial de la ciutat.

Les fàbriques existents van veure com el barri esdevenia un nucli d’acollida del segon episodi immigratori de Catalunya dels darrers cent anys. Entre 1950 i 1975 la població es duplicà, passant de 14 a 28 mil habitants. El rectangle format per Amadeu Torner, Granvia, Riera Blanca i vies del ferrocarril es va omplir gairebé totalment de blocs. Tot plegat, en un barri d’1,3 km2, la densitat de població començava a ser excessivament alta.

A Santa Eulàlia, a més, es donà una evolució diferent a la resta de la ciutat. Mentre que al conjunt de barris de l’Hospitalet el creixement demogràfic s’aturà en 1975, al barri es pujà dels 28 als 36 mil habitants en 1980. I és que es començava a donar un fenomen: la substitució de fàbriques per grans operacions immobiliàries amb una edificabilitat estratosfèrica. Al lloc del “Cànem”, Granvia Center; al lloc de l’Escorsa, Santa Eulalia-2.

Una coneguda imatge del barri vers 1975

És sabut que el franquisme significà l’afavoriment de les classes altes, raó per la qual l’Hospitalet fou poc afortunat en aquesta etapa: creixement urbanístic amb poc control i pocs serveis i equipaments per a la població. 

El Carrer Badalona l'any 1973
L’Estat i l’ajuntament franquistes reprimien molt i donaven poc. El segon gran equipament pel barri va haver d’esperar a 1974: el poliesportiu. La situació escolar era especialment greu i el Govern va haver de fer uns “plans d’urgència” en els que la a Santa Eulàlia li van tocar tres escoles: Milagros Consarnau, Bisbe Berenguer i Pompeu Fabra.

En la dècada dels 60’s es produeixen dos fenòmens paral·lels. Per una banda augmentà el nivell de vida i el gruix de la població sortí de la pobresa. S’imposaren noves formes de consum i d’oci. Alhora, una part significativa del jovent s’incorporà als moviments socials i polítics que les persones que militaven clandestinament en els grups antifranquistes havien mantingut amb moltes dificultats. En aquests moments tenia molta importància l’Església, i les dues parròquies del barri foren motor i suport d’aquests corrents renovadors. Dos fets de 1968 són prou il·lustratius: a Sant Isidre es féu una reunió general de Dones Democràtiques i en sortir de Santa Eulàlia de Provençana es produí una de les detencions massives de militants de CC.OO.

Com en la majoria dels barris, aquests activistes van crear una associació de veïns. La de Santa Eulàlia fou legalitzada l’octubre de 1972, la quarta de la ciutat. Les lluites foren abundants i constants, amb un suport important del conjunt de la població en alguns moments puntuals. Es demanava una urbanització correcta, escoles, assistència mèdica, etc… Algunes lluites foren força singulars, com la del soterrament del Carrilet o la de la prohibició del bingo que el Casino volia posar al seu nou local del Carrer Verdaguer. Sort d’aquelles mobilitzacions! Ara tindríem un barri força pitjor!
Acció reivindicativa de l'Associació de Veïns al Carrer Aprestadora

També el moviment obrer revifà, encara que no al sector tèxtil, que amb la crisi dels 70’s va veure com es tancaven totes les grans fàbriques (Trinxet, Caralt, Rifà, ATASA, etc.). El lloc on més importància va tenir va ser a la INDO, i no només per la seva plantilla. Les sentències favorables a la igualació dels salaris d’homes i dones aconseguides en aquest conjunt empresarial en 1977 van tenir influència en tot el país.

12. Els darrers 35 anys

En l’etapa democràtica actual, el barri ha continuat les transformacions. Ha estat l’únic barri que no ha perdut població des del 1981. Actualment té uns 42 mil habitants. Les velles fàbriques han permès construir habitatges i és el que explica aquest lleuger augment de la població en les darreres dècades. Al lloc de la FEMSA s’ha construït la Plaça Milagros Consarnau; al lloc d’ATASA la Plaça Francesc Macià; al lloc de Trinxet, diversos vials i blocs encara en construcció… El creixement ha estat gradual, ja que les construccions no s’han concentrat en el temps i el barri ha restat poc afectat per la tercera onada immigratòria. Actualment, la població estrangera significa un 15%, davant del 30% o més dels barris de la zona nord de la ciutat.

En el lloc de l'antiga ATASA ara hi ha la Plaça Francesc Macià.

En la dècada del 80’s va disminuir la mobilització reivindicativa. L’Associació de Veïns va desaparèixer vers 1984. El gruix de la població va interpretar que la gestió dels afers públics per part de les institucions democràtiques era correcta, i va haver un cert retraïment en la participació política. Les millores s’anaven succeint lentament, però arribaven, com l’eliminació del Carrilet en 1987. L’associacionisme esportiu ha assolit des d’aleshores una extensió extraordinària.

En 1987 el Carrilet era a punt de desaparèixer travessant Santa Eulàlia.

Tanmateix, quan apareixen els problemes també torna la mobilització popular. Els conflictes al voltant del “sector Bacovín” impulsaren la creació de l’Associació de Veïns 5 Carrers en 1989, que fa d’AV del barri des d’aleshores. També va existir una AV de Santa Eulàlia-2 entre 1993 i 2007. I el jovent, al que de vegades s’acusa de poc interès social i polític, ha protagonitzat dos episodis d’ocupació molt interessants: “L’Hortet”, vers 2004, i l’Ateneu La Pua, en 2015.

 Una gran transformació geogràfica ha estat la incorporació del barri a la centralitat metropolitana. La inauguració en 2009 de la Ciutat de la Justícia ha situat al barri un gran servei central, a pocs metres de distancia on 50 anys enrere hi havia algunes de les activitats periurbanes o suburbials més molestes i desagradables. 

Construcció de la Ciutat de la Justícia, en 2006.

Les transformacions urbanístiques de la zona de Granvia han afectat profundament al barri. El soterrament del Carrilet i la Gran Via, la Pça. Europa, etc. han significat un canvi profundíssim, una millora inqüestionable en relació a l’herència franquista; però, eren l’única opció possible? Ja entrem en el debat sobre l’actualitat, sobre els models de barri i ciutat que volem. Santa Eulàlia ja no és el barri de les mosques, però quin barri volem que sigui?, quants hotels són convenients?, podem ser víctimes de la gentrificació en el futur?
 
ANNEX DE DESEMBRE DE 2022
 
Dos fets imortants s'han produït al barri, que mostren la precarietat dels equipaments que garanteixen els nostres drets, i que he abordat en sengles articles:
Per una banda, es va posar en qüestió el Parc de l'Alhambra (2019).
Per altra, s'han carregat la biblioteca del barri (2021)